Marta Torres - Diario de Ibiza

4 ||| MOLA
DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008 | DIARIO de IBIZA
REPORTATGE | De compres
Aquesta setmana a Mola teníem moltes compres per fer, així que hem aprofitat per contar-vos com tracten els dependents
i propietaris dels establiments als seus clients. Hi ha sorpreses molt desagradables, com botiguers que es neguen a canviar
productes defectuosos, i altres bones, com el tracte familiar que fan ganes de comprar un altre cop.
Botigues, botigues
> VE DE LA PORTADA
EIVISSA. MARTA TORRES
Hem decidit anar de compres i amb
aquesta idea comença el nostre recorregut.
Necessitam comprar un regal de cumpleanys
per a la nostra àvia. Un marc de fotos
que omplirem d’imatges de la família.
Visitam una botiga de productes de regal
i floristeria de Sant Jordi. Està prop de
casa, és fàcil aparcar i a més està obert al
migdia, el que facilita que la gent que treballa
hi pugui anar. Trobam el marc. Està
penjat i en demanam que ens donin un altre
que no s’hagi emprat. Aparentment hofan.
Quan arribam a casa, en canvi,veim
que no. Ens han donat el que estava penjat
i ara entenem perquè estava penjat i no
de peu sobre una taula. Està trencat i amb
el vidre ratllat. Anam a canviar-lo (amb el
tiquet corresponent) però la noia ens diu
que no es canvia res si no hi és l’amo. Preguntam
quan podem trobar-lo i ens diu
que no ho sap. Està de viatge. «Anau trucant»,
repeteix una i una altra vegada.
Marxam emprenyats.
Decidim treure’ns el mal sabor de boca
que se’ns ha quedat baixant a Vila a comprar-nos
roba. Ja ha arribat la primavera
segons El Corte Inglés i necessitam omplir
l’armari de flors, vestits llargs, texans
acampanats… Vaja, les darreres tendències.
Començam per les botigues més econòmiques
de Bartomeu de Rosselló i el
port, franquícies que trobam a tot l’Estat
(fins i tot a l’estranger). Hi ha força gent
però es pot respirar, mirar amb tranquil·litat,
no s’han de fer cues pels emprovadors
i la caixa i tot està ben col·locat després
d’un matí de bojos, segons ens expliquen.
A una d’elles hi anam a tornar uns calçons
que vàrem comprar fa una setmana. Ens
encantaven a la botiga però l’encant va
desaparéixer en canviar el mentider mirall
de l’establiment pel de casa, cruament real.
Anam al mostrador i li deim a la caixera.
«Cap problema. Si vols endur-te una altra
cosa i si no et faig un val o et torn els sous.
El que t’estimis més», ens diu amb l’entonació
del que ens sembla un cant repetit
constantment cada dia. Agafam els diners
després de adonar-nos de que ni tan sols
ha comprovat la data en la que es varen
comprar els calçons ni les condicions en
les que els hi tornam.
Canvis i reembossaments
Amb els diners que ens han reembossat
anam a la botiga del costat. Aquesta està
encara més plena. Intentam aconseguir
unes sabates del 36. Bé, només una sabata.
Hem trobat la dreta a l’aparador amb
la resta de companyes. L’esquerra, però,
no hi era. Intentam trobar una dependenta
que ens ajudi. Una va carregada de roba
per endoblar. Una altra sembla fer-se la
sorda quan li demanam ajuda cridant per
fer-nos sentir entre la música tan forta. Al
final, aconseguim que ens facin una mica
de cas encara que per això necessitam gairebé
agafar pel braç una de les treballadores.
«L’altre peu? No hi és allà?», pre-
A la jornada de compres ens hem emportat un parell de sorpreses desagradables
D. I.
«Jo intentaria que el que agafeu li
anàs bé perqu`pe a la meua cap no li
agrada mica això de canviar coses. Si
és perquè no li va bé, encara, però si
és perquè no li agrada, no ho sé»
Amb els diners que ens han reembossat
anam a la botiga del costat. Aquesta
encara està més plena. Intentam
aconseguir unes sabates del 36 de les
que només hi ha el peu dret
gunta. Quan li responem que no, ens diu
que anirà a buscar al magatzem a veure si
troba un altre parell igual del 36. «Si no,
hauràs d’anar mirant tu mateixa a veures
si trobes la parella per algun lloc», ens alerta
amb un enconlliment d’espatlles. Per
sort no cal. Les troba. Un cop hem pagat,
veim unes arracades que ens agraden. Només
valen cinc euros (en realitat 4,95) però
no portam sous en efectiu. demanam si
podem pagar amb tarjeta tot i el baix cost.
«Sí, cap problema, però hauràs de tonarte
a posar a la cua», diu la caixera.
Compradors de migdia
Molt poques botigues llevat de les franquícies
estan obertes al migdia. Tot i això
en trobam una especialitzada en roba juvenil
prop del Consell d’Eivissa. El primer
que ens sorprenen són els preus, una mica
més cars que als anteriors establiments.
«Si t’has d’emprovar alguna cosa avisa’m»,
ens crida la dependenta només
atracar-nos a un dels penjadors. Poc després
li etziba a una noia que està als emprovadors:
«A veure com et queda?».
Quan la compradora li diu que no està gaire
convençuda l’anima a sortir al mig de
la botiga per comprovar-ho, cosa a la que
la clienta es nega. Li deim a l’encarregada
que volem fer un regal a una amiga i preguntam
si hi haurà algun problema per
tornar-ho si no li va bé o si no li agrada.
«Home, jo de vosaltres intentaria que el
que agafeu li anàs bé perquè a la meua cap
ni li agrada mica això de canviar coses. Si
és perquè no li va bé, encara, però si és perquè
no li agrada no sé jo si li ho canviarà»,
afegeix. Després de negar-se a fer-nos
un tiquet de regal on no figuri el preu, en
vista de com pinta el tema optam per buscar
un altre regal a una altra botiga on tenguem
la seguretat de què ens ho canviaran.
No volem que ens torni a passar el
mateix que amb el marc de fotos de l’àvia.
Següent parada: una sabateria de l’avinguda
d’Espanya. Només volem mirar
perquè en realitat ja ens hem comprat una
sabates. Tot i ser un petit comerç està obert
al migdia. Mentre tatam, una dona està
comprant unes sabates. «Així, si no li van
bé les puc venir a canviar, no? És que al
meu marit no hi ha qui el tregui de casa
per anar de compres», es queixa. «No es
procupi que li canviam però porti el tiquet,
per favor, Esperança», respon la caixera.