Marta Torres - Diario de Ibiza

DIARIO de IBIZA DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008
Mola
Un reportatge de Marta Torres
Fotos de Lorena Portero, D. I.
És l’afició favorita de la majoria dels adolescents i la perdició
de molts adults.Anar de compres ha deixat de ser una obligació
per adquirir el que es necessita per convertir-se en alguna
cosa més: una manera de fer temps, un acte social, una manera
de estretir els lligams amb els amics, una oportunitat per
la trobada de pares i fills, vitamines per l’autoestima…
Això sí, anar de compres no és barat. Per aquest motiu
la majoria dels pitiüsos somien amb el dia en què arribin
a Eivissa les grans marques de roba, complements i productes
d’oci. N’hi ha algunes però el seu establiment no
DE COMPRES
Mentre la majoria dels consumidors no deixen de desitjar que arribin a Eivissa les grans cadenes de roba,
complements, regals, llibres i música, alguns dels petits comercials tenen malsons amb la idea de què això
passi. Avui anam de compres per saber com es compra a Eivissa.
7
REPORTATGE
La mexicana de Sant Josep
L’empresària Jenny Flores resideix a Ca s’Hort,
on ha trobat la tranquil·litat necessària per dur
endavant els seus projectes vitals.
ha estat exempte de polèmica. Alguns dels petits comerciants
de l’illa han protestat per l’impacte que això por tenir
pels seus negocis. Avui a Mola hem sortit de compres
per saber com compren els pitiüsos i com els tracten a les
botigues.
PASSA A LES PÀGINES 4 I 5 >
ENTREVISTA
Ángela Custodio
Professora de salsa
«Si vols ballar bé la salsa, cal practicar
almenys un any »
ELS PAPERS DE SALAMANCA 2 | EL SOROLL DE LES COSES PETITES 2 | MIRA QUE ET VEIG 3 | ENGANXATS.COM 3
8

2 ||| MOLA
DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008 | DIARIO de IBIZA
EL SOROLL DE LES COSES PETITES Per Jordi Salewski Pascual
Saps què passa? El temps i no torna…
Barra lliure de dos a tres de la matinada! No vaig arribar a temps
EM VA MARCAR...
Quan se li pregunta què el va marcar Albert
Prats fa un recorregut per les lectures de la seua
vida. «Primer, ‘Els Hollister’, quan tenia set o
vuit anys; després les ‘Novel·les Il·lustrades’ de
Juli Verne; més endavant els còmics de ‘Súper
López’ que sortien amb el ‘TBO’ i més tard ja
Kafka i tota la narrativa nordamericana de la generació
perduda, sobretot Ernest Hemingway»,
explica.
Però tornem a les seues primeres lectures sobre
la família nordamericana creada per Jerry
West. «Crec que la infància és molt important,
és quan es desenvolupa la imaginació, quan em
record llegint aquells llibres veig aquella època
com la del lector feliç», comenta l’escriptor, que
confessa que quan ara encara en llegeix algun es
retroba amb una part d’ell «que no ha deixat d’existir»
i recupera fins i tot aquella «experiència
emocionant» que suposava per ell endinsar-se en
algun dels molts volums de la col·lecció. «Després,
quan creixes, pots llegir la millor novel·la
del món i no tens aquella emoció inicial», explica
mentre va assenyalant les portades de les aventures
de ‘Els Hollister’ que recorda haver llegit
quan era petit encara que no eren ben bé de la
seua generació.
‘Els Hollister’ eren una família dels Estats
Units formada per cinc germans (Holly, Sue,
Ricky, Pam i Pete), els pares i un ca que semblava
súperinteligent. També hi havia un personatge
dolent, Joey Brill, encara que no apareixia a
totes les aventures de la família, molt semblants
a les de ‘Els cinc’, creades per Enid Blyton.
4.000
«Vaig perdre la virginitat amb ‘Els Hollister’»
ELS PAPERS
DE SALAMANCA
Per Ben Clark
Escriure sobre la guerra
és una contradicció.
La guerra no
crea res, no genera,
com podria
semblar, muntanyes
de literatura.
Hi ha més
morts que llibres i
és per això que escriure
sobre la guerra, en general, és una
contradicció. En un món dominat per
la quantificació, per una obsessió malalta
per xifrar la nostra dignitat, els nostres
sentiments, semblaria que superar
els 4.000 nordamericans morts a Iraq,
xifra que supera els morts al WTC l’11-
S, és una garantia que tot això no té sentit.
Per desgràcia molta gent no deu pensar
així perquè les coses no canvien. Mai
no existirà una pel·lícula que es digui
‘4.000’, a l’estil de ‘300’ perquè en
aquesta guerra no hi ha cap honor a la
pèrdua, no hi ha cap glòria hel·lènica ni
cap sensació d’estar fent història. Una
fàbrica de morts. I punt. Deia el dibuixant
underground norteamericà Robert
Crumb —que va fugir dels EE.UU. per
viure a França— que és important generar
coses, no consumir-les. De moment
el món fabrica més bales que llibres,
més llàgrimes que infants. Escriure
sobre la guerra és una contradicció, i
una cosa que no voldria tornar a fer mai,
encara que això serà impossible.
La guerra no crea res, no genera.
com podria semblar, muntanyes
de literatura. Hi ha més morts
que llibres i és per això
que escriure sobre la guerra,
en general, és una contradicció
Per Marta Torres
AIXÍ DE FORT I AIXÍ DE ROTUND. EL PERIODISTA, FILÒLEG I ESCRIPTOR ALBERT PRATS ASSEGURA QUE ‘ELS HOLLISTER’ VAREN SER LA LECTURA QUE EL VA
MARCAR QUAN ERA PETIT. «VAIG PERDRE LA VIRGINITAT COM A LECTOR AMB AQUESTS LLIBRES», EXPLICA. NO RECORDA COM VAREN ARRIBAR A CASA SEUA,
ON ENCARA ELS CONSERVA, PERÒ SÍ EL PLAER QUE LI PRODUIA LA LECTURA DE LES HISTÒRIES
ALBERT
PRATS COSTA
ESCRIPTOR, PERIODISTA
I FILÒLEG
Albert Prats acaba
de publicar ‘El poder
de la imaginació’,
amb el que l’any
passat va guanyar el
premi Joan Castelló
Guasch, organitzat
pel Consell d’Eivissa.
Segueix escrivint
en els pocs moments
lliures que li deixa la
feina de periodista.
JORDI SALEWSKI
Ens han pres una hora, així, com qui no vol la cosa ens resten seixanta minuts, amb nocturnitat i traïdoria. No sé què estaves
fent, si dormint, treballant, de festa, tant se val, les agulles del rellotge que mesuren la vida van volar cap endavant. Si has arribat
més tard del normal, tens excusa, despistat no has posat al dia tots els rellotges de casa.
Hora: unitat de temps equivalent
a la vint-i-quatrena part d’un dia
solar mitjà (símbol, h) [dlc.iec.cat]
Inauguram l’horari d’estiu, de mica en mica els dies duren més, les tardes seran més llargues.
Bé, no és que les tardes s’estirin o que la lluna no vulgui treballar, si no que la distribució del
temps que estam actius canvia. Al dia i la nit els dóna igual el que marquin els nostres rellotges,
ells segueixen el seu ritme. La funció pràctica és que aprofitam la llum natural i reduïm
el consum d’energia i encara que sigui poc, ja és bastant tal com està el planeta.
Aquest canvi ja ens va bé, és un tema de conversa fàcil aquest dies, que si em desperto millor, que si puc fer més coses quan surto
de la feina… Posa’t al dia i aprofita la llum. Aquest rellotge de sol està a l’illa, un petit tresor amagat, si el trobes prova de posarlo
en hora.
De les ‘Novel·les Il·lustrades’ de Juli Verne recorda
que la que més li va agradar, sense cap dubte,
va ser ‘Viatge al centre de la terra’. «Aquell
viatge a la profunditat del planeta em va desvetllar
la creació d’històries a través de la paraula»,
explica el jove, que ara es dedica a crear històries,
a més de al periodisme.

AMUNT I AVALL
MON INSÒLIT
Un model llueix calçotets
MOLA | La primavera
Ja és aquí i, tot i que amb alguna ventada una mica gelada, sembla
que ja es nota que el temps canvia irreversiblement cap a l’estiu.
D’aquí res la platja tornarà a ser habitable i podrem deixar la
part pesant de l’arsenal del nostre armari.
Desfilada de roba interior a
la pasarel·la moscovita
Max Chernitsov ha causat sensació amb
la seva creativitat, per dur ben arrapada a
la pell, a la setmana de la moda que es fa
aquests dies a Moscú. Rússia aspira a posar
la seva passarel·la entre les primeres.
Càrrega policial a l’estadi
La violència protagonitza el
principal ‘derby’ xec
L’Slàvia i el Sparta de Praga protagonitzaren
aquest passat cap de setmana un xoc
marcat per la cara més fosca del futbol,
amb dures carregues policials aldarulls.
Una parella segueix els focs
Aniversari de la República
Islàmica de l’Iran
REUTERS
REUTERS
REUTERS
Com cada any, el 31 de març es va celebrar
l’aniversari de l’aprovació en referèndum
de la creació de la primera República
Islàmica de l’Iran, el 1979. Uns monumentals
focs d’artifici són l’acte central.
ENGANXATS.COM
www.enciclopedia.cat
Tot el coneixement en la teva llengua
NO MOLA | Polen
Amb el bon temps arriba la polinització, i amb ella milions d’espores
que faran impossible la vida d’un grapat d’alèrgics, cada
dia més, que no podran deixar el kleenex fins al maig com a mínim.
Ànim!, que són unes setmanetes i prou.
L’Enciclopèdia més gran
L’ENCICLOPÈDIA CATALANA ES POT CONSULTAR A INTERNET I DE MANERA
GRATUÏTA, AMB TOT EL CONEIXEMENT ACTUALITZAT I LA POSSIBILITAT
D’AJUDAR A FER-LA MÉS GRAN PER ALS INTERNAUTES
EIVISSA | REDACCIÓ
L’Enciclopèdia catalana ja és a la xarxa. Els
ha dut una feinada, però tot el que s’ha de saber
ja és a la web amb el rigor de la Fundació.
Els continguts són més limitats que no a
l’edició en paper, però de tots els mots entrats
hi ha una ressenya resumida què serveix per
saber per on anar.
També es pot consultar un apèndix estadístic
sobre el món en xifres. A més, pels més inquiets,
s’ha previst un editor d’entrades què
permet aportar una definició més acurada, si
l’usuari es pensa que la té, per tal que els responsables
de la pàgina la revisin i, si millora l’entrada, la afegeixin.
Des de la pàgina es pot accedir al bloc de l’enciclopèdia, on es pengen les novetats que van
treient i els serveis que es preparen.
MIRA QUE ET VEIG
Per Alberto Ferrer
Forza Itàlia!
És el què faltava. A la tele anglesa animen
els seus compatriotes a seguir la copa d’Europa
de futbol animant els hooligans a donar
suport a Espanya. Diuen que l’honrós
paper que acostuma a fer la rojilla els fa perfectament
intercanviables amb la seva esquadra.
Si de cas canvia el color, i la majoria
de jugadors són de cabells clars, però res
més. Com els nostres, els seus no passen gaire
sovint de quarts de final en qualsevol competició.
I com els nostres, sempre van a les
competicions envoltats d’una aura què els fa
invencibles i els segurs guanyadors. La realitat
de la competició que ve després, només
és un accident imprevist pels anglesos, mentres
que pels espanyols és la prova que el seleccionador
és un podrit i els jugadors uns
mercenaris que arronsen la cama.
Podrien animar els escocesos, o els irlandesos,
que són vesins. Però no, han triat
els d’aquí. A mi em preocupa, perquè si
jo fos el seleccionador no voldria una afició
com l’espanyola, que es queixa de tot
i cada seguidor està convençut que faria
millors alineacions que ell. A més estem
parlant d’una gent que és més aviat freda
als estadis. Es queden allà a l’expectativa,
i si no hi ha gols no animen. Si a un
que va agafar un bombo l’han convertit
en famós! Vaja, que si jo fos Aragonés no
tindria dubtes de qui m’agradaria que
m’esperés al camp. I si tingues un bar,
molt més motiu. Un espanyol s’acaba el
partit i, derrotat, se’n va a plorar a la solitud
de casa. Els anglesos els mals tràngols
els passen amb els amics.
Vaja, que per raons per tots òbvies, jo començaria
a buscar una altra selecció per
animar aquest estiu. Recomani la italiana,
que els tifossi tampoc són el que eren
i potser es deixen prendre l’equip. I de tant
en tant, ells guanyen alguna cosa.
[Ho trobem a l’Enciclopèdia] La importància de dir-se Ernesto
EL BOHEMI ERNEST EHRENFELD, CONEGUT PEL NOM D’ERNESTO, VA DEIXAR UN LLEGAT QUE PERVUI: LES BEQUES QUE DUEN EL SEU NOM
Ernest Ehrenfeld: (Berlín 1910 — Essen 1978) SOC Fotògraf, escriptor i marxant d’art alemany. De mare jueva, va pasar
sis mesos a la presó a l’Alemanya nazi. S’instal·là a la Riviera italiana i d’allí passà a França on s’allistà a la legió estrangera.
El 1945, ja casat i ciutadà francès, residí a Alger. El 1952 viatjà a Eivissa on s’establí on va fer una vida bohèmia i s’inicià
en el món de l’art. Un dels pintors que va descobrir Ehrenfeld va ser el mallorquí Miquel Rivera Bagur. Passava el dia
passejant per la Marina; freqüentava els cafès i quan l’enrenou era excessiu, es tancava a ca seua a escriure o es traslladava a
Formentera. Va publicar el llibre de poemes Cantes de la Isla (Viena, 1967). Deixà inèdites diverses obres literàries. Va mantenir
un interessant debat periodístic amb Elmyr de Hory, a pesar de la bona amistat que els havia unit. El 1978 es traslladà
a Essen per tal de continuar rebent atencions mèdiques d’una malaltia que patia i el 2 de febrer atorgà testament. La major part de la seua
fortuna acordà que es destinàs a una fundació que, presidida per l’alcalde d’Eivissa, atorgàs beques a al·lots talentosos orfes de pare i mare
o bé de pare o mare i en darrer extrem, que estiguessin mancats de recursos econòmics. La primera beca s’atorgà el 1990. [FCC]
MOLA ||| 3
DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008
Pels espanyols, la dura realitat
de la competició acaba sempre
demostrant que el selecionador
és un podrit i tots els jugadors uns
mercenaris sense amor pels colors
de la samarreta ‘rojilla’

4 ||| MOLA
DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008 | DIARIO de IBIZA
REPORTATGE | De compres
Aquesta setmana a Mola teníem moltes compres per fer, així que hem aprofitat per contar-vos com tracten els dependents
i propietaris dels establiments als seus clients. Hi ha sorpreses molt desagradables, com botiguers que es neguen a canviar
productes defectuosos, i altres bones, com el tracte familiar que fan ganes de comprar un altre cop.
Botigues, botigues
> VE DE LA PORTADA
EIVISSA. MARTA TORRES
Hem decidit anar de compres i amb
aquesta idea comença el nostre recorregut.
Necessitam comprar un regal de cumpleanys
per a la nostra àvia. Un marc de fotos
que omplirem d’imatges de la família.
Visitam una botiga de productes de regal
i floristeria de Sant Jordi. Està prop de
casa, és fàcil aparcar i a més està obert al
migdia, el que facilita que la gent que treballa
hi pugui anar. Trobam el marc. Està
penjat i en demanam que ens donin un altre
que no s’hagi emprat. Aparentment hofan.
Quan arribam a casa, en canvi,veim
que no. Ens han donat el que estava penjat
i ara entenem perquè estava penjat i no
de peu sobre una taula. Està trencat i amb
el vidre ratllat. Anam a canviar-lo (amb el
tiquet corresponent) però la noia ens diu
que no es canvia res si no hi és l’amo. Preguntam
quan podem trobar-lo i ens diu
que no ho sap. Està de viatge. «Anau trucant»,
repeteix una i una altra vegada.
Marxam emprenyats.
Decidim treure’ns el mal sabor de boca
que se’ns ha quedat baixant a Vila a comprar-nos
roba. Ja ha arribat la primavera
segons El Corte Inglés i necessitam omplir
l’armari de flors, vestits llargs, texans
acampanats… Vaja, les darreres tendències.
Començam per les botigues més econòmiques
de Bartomeu de Rosselló i el
port, franquícies que trobam a tot l’Estat
(fins i tot a l’estranger). Hi ha força gent
però es pot respirar, mirar amb tranquil·litat,
no s’han de fer cues pels emprovadors
i la caixa i tot està ben col·locat després
d’un matí de bojos, segons ens expliquen.
A una d’elles hi anam a tornar uns calçons
que vàrem comprar fa una setmana. Ens
encantaven a la botiga però l’encant va
desaparéixer en canviar el mentider mirall
de l’establiment pel de casa, cruament real.
Anam al mostrador i li deim a la caixera.
«Cap problema. Si vols endur-te una altra
cosa i si no et faig un val o et torn els sous.
El que t’estimis més», ens diu amb l’entonació
del que ens sembla un cant repetit
constantment cada dia. Agafam els diners
després de adonar-nos de que ni tan sols
ha comprovat la data en la que es varen
comprar els calçons ni les condicions en
les que els hi tornam.
Canvis i reembossaments
Amb els diners que ens han reembossat
anam a la botiga del costat. Aquesta està
encara més plena. Intentam aconseguir
unes sabates del 36. Bé, només una sabata.
Hem trobat la dreta a l’aparador amb
la resta de companyes. L’esquerra, però,
no hi era. Intentam trobar una dependenta
que ens ajudi. Una va carregada de roba
per endoblar. Una altra sembla fer-se la
sorda quan li demanam ajuda cridant per
fer-nos sentir entre la música tan forta. Al
final, aconseguim que ens facin una mica
de cas encara que per això necessitam gairebé
agafar pel braç una de les treballadores.
«L’altre peu? No hi és allà?», pre-
A la jornada de compres ens hem emportat un parell de sorpreses desagradables
D. I.
«Jo intentaria que el que agafeu li
anàs bé perqu`pe a la meua cap no li
agrada mica això de canviar coses. Si
és perquè no li va bé, encara, però si
és perquè no li agrada, no ho sé»
Amb els diners que ens han reembossat
anam a la botiga del costat. Aquesta
encara està més plena. Intentam
aconseguir unes sabates del 36 de les
que només hi ha el peu dret
gunta. Quan li responem que no, ens diu
que anirà a buscar al magatzem a veure si
troba un altre parell igual del 36. «Si no,
hauràs d’anar mirant tu mateixa a veures
si trobes la parella per algun lloc», ens alerta
amb un enconlliment d’espatlles. Per
sort no cal. Les troba. Un cop hem pagat,
veim unes arracades que ens agraden. Només
valen cinc euros (en realitat 4,95) però
no portam sous en efectiu. demanam si
podem pagar amb tarjeta tot i el baix cost.
«Sí, cap problema, però hauràs de tonarte
a posar a la cua», diu la caixera.
Compradors de migdia
Molt poques botigues llevat de les franquícies
estan obertes al migdia. Tot i això
en trobam una especialitzada en roba juvenil
prop del Consell d’Eivissa. El primer
que ens sorprenen són els preus, una mica
més cars que als anteriors establiments.
«Si t’has d’emprovar alguna cosa avisa’m»,
ens crida la dependenta només
atracar-nos a un dels penjadors. Poc després
li etziba a una noia que està als emprovadors:
«A veure com et queda?».
Quan la compradora li diu que no està gaire
convençuda l’anima a sortir al mig de
la botiga per comprovar-ho, cosa a la que
la clienta es nega. Li deim a l’encarregada
que volem fer un regal a una amiga i preguntam
si hi haurà algun problema per
tornar-ho si no li va bé o si no li agrada.
«Home, jo de vosaltres intentaria que el
que agafeu li anàs bé perquè a la meua cap
ni li agrada mica això de canviar coses. Si
és perquè no li va bé, encara, però si és perquè
no li agrada no sé jo si li ho canviarà»,
afegeix. Després de negar-se a fer-nos
un tiquet de regal on no figuri el preu, en
vista de com pinta el tema optam per buscar
un altre regal a una altra botiga on tenguem
la seguretat de què ens ho canviaran.
No volem que ens torni a passar el
mateix que amb el marc de fotos de l’àvia.
Següent parada: una sabateria de l’avinguda
d’Espanya. Només volem mirar
perquè en realitat ja ens hem comprat una
sabates. Tot i ser un petit comerç està obert
al migdia. Mentre tatam, una dona està
comprant unes sabates. «Així, si no li van
bé les puc venir a canviar, no? És que al
meu marit no hi ha qui el tregui de casa
per anar de compres», es queixa. «No es
procupi que li canviam però porti el tiquet,
per favor, Esperança», respon la caixera.

La possibilitat de mirar sense que ningú ens molesti és una de les coses que més agraden als clients
Quan estam a la caixa veim uns
xiclets de melicotó i, decidim afegirlos
a la compra dels llibres. «Els
xiclets no te’ls puc cobrar amb
tarjeta», diu la dependenta
«Mira, com que a Barcelona tenim
botiga, si no li va bé, amb el tiquet
pot canviar la samarreta allà mateix,
encara que l’hagi comprat aquí», ens
diu una veu des del fons de la botiga
Necessitam uns llibres, així que anam a
la llibreria que tenim més prop i que està
oberta el migdia. Ens compram el darrer
llibre de Javier Marías, ‘Veneno y sombra
y adiós’, i ‘Sauce ciego, mujer dormida’
d’Haruki Murakami. Quan estam a la caixa
veim uns xiclets de melicotó i, com no
en portam cap a la bossa decidim afegirlos
a la compra. Treim la tarjeta per pagar.
«Els xiclets no te’ls puc cobrar amb la
tarjeta», diu la dependenta. «Però si a més
dels xiclets port dos llibres…», responem.
Cara de pòquer. «No ens ho pots cobrar
tot junt?», insistim sense creure’ns del tot
que pagant a la mateixa caixa del mateix
establiment no ens puguin passar els xiclets
a la mateixa vegada que els llibres.
La noia es mostra inflexible: «ni xiclets ni
articles de papereria». Quan li preguntam
perquè, ens diu que «són les normes». En
un atac de dignitat ho deixam tot, llibres
i xiclets sobre el mostrador. De vegades no
és tant el què com el com. A la tarda feim
la mateixa prova a una altra llibreria.
Compram els llibres i ja a la caixa, com no
hi ha xiclets, demanam un bolígraf bic cristal.
Treim la tarjeta amb una mica de por.
Però no. Tot va com la seda.
Tafaneig a una sabateria
És ja ben entrada la tarda i encara no
hem acabat les compres. Necessitam unes
espelmes per l’aniversari d’una amiga i un
amic que viu a Barcelona ens ha demanat
si li podem enviar una samarreta que la
seua germana va veure estant de vacances
a Eivissa i que finalment no va poder comprar.
També fa anys la propera setmana.
El més valorat pels clients
Les espelmes, després de mirar molt, les
compram a una petita botiga prop de Sant
Elm ja que les tenen a millor preu que a alguna
de les franquícies de productes exòtics
i naturals que hem visitat. «I ja ho sabeu,
si no li agradassin o s’estimàs més una
altra cosa que passi, que ja l’ajudarem»,
M. P
ens diu el botiguer mentre pujam els esglaons
que ens tornen de nou al carrer.
«Però no tenim tiquet», li deim preocupades.
«No passa res, em record de cada
cosa que venc i a qui li venc», afirma, el
que ens fa marxar molt tranquil·les. No
tenim problemes per trobar la samarreta
però sí la talla. «Quina serà?». El nostre
amic ho desconeix per complet. Davant el
dubte preguntam. «Mira, com que a Barceloan
tenim botiga, si no li va bé, amb el
tiquet pot canviar-la allà mateix», ens diu
una veu des del fons de la botiga.
Ara sí, ja hem acabat. Portam un bon
parell de bosses i ens hem emportat un parell
de sorpreses desagradables a alguns
establiments, encara que també en tenim
MOLA ||| 5
DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008
La llibreria, escenari d’un atac de dignitat
D. I.
M. C.
alguna bona. Mentre compràvem hem
anat preguntant als clients per fer una llista
del que més miren quan van de compres.
En primer indiscutible lloc està el
preu, cosa que no ens sorprén tal i com
està l’economia. Li segueixen els horaris,
molts aprofiten el migdia per comprar o
les darreres hores de la tarda, així que
agraeixen que no tanquin abans de les nou
i mitja. La possibilitat de canviar els articles
sense donar explicacions ni demanar
colors o talles i no tenir ningú pendent del
que t’emproves és un altre dels aspectes
més valorats. El tracte proper, que els dependents
siguin amables, és també un altre
factor clau per decidir anar a un lloc o
a l’altre.

6 ||| MOLA
DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008 | DIARIO de IBIZA
REPORTATGE
Joaquin i Jerónimo han tornat als esprays, ho deixaren alguns anys i s’han animat a tornar-hi en coneixer-se. Es compenetren
tant que no només comparteixen parets, ara s’han decidir a tacar junts la tela blanca del llenç. Mesclen lletres i sil·luetes a
l’esposició ‘Al Desnudo’, la primera que fan junts.
De la paret als quadres
EIVISSA| ALBERTO FERRER
Va ser un èxit. A la galeria Sleepingcat.es
ja hi havia cua abans que s’aixequés
la tanca i augmentava mentre acabaven
de posar els canapès a dins, ja sobre l’hora
oficial de la inauguració, i la gent no
va deixar què la sala es buidés en cap moment.
I per ells tampoc ha anat malament.
Penjaren un grapat de quadres, no gaires
perquè són de gran format i l’espai a la
galeria no sobra, i ja en tenen dos aparaulats,
«ja veurem cóm acaba», diu en
Joaquin –alies Shine–. Li han dit què els
han posat un preu «massa baix» però ell
el què vol «és que la gent els pengi», més
que no pujar-se la cotització perquè sí i
acabar-los dins un garatge. Tampoc pensa
que valguin tant què no els vulgui compartir.
Feina especialitzada
Ell s’ocupa de les lletres, i Jerónimo –Jerom–
de les siluetes. Tot just fa mig any
que pinten plegats. Abans tots dos duien
una bona pila d’anys sense acostar-se a
un pot. Joaquin diu que s’havia «desencisat».
Va començar a «embrutar» les parets
als 15 anys. Però el temps passa i als
31, o els 29 que té Jerom, els estava costant
connectar amb els més jovenets què
es dediquen ara a pintura a les parets de
Panoràmica de la mostra
Deixaren de pintar pel salt
generacional amb els xavals que
pinten per la ciutat i ells. Han tornat
al graffiti després de coneguer-se i
sembla que serà per llarg
la ciutat: «No hi havia gent amb la que
em pogués entendre», diu Joaquin «ens
sentíem diferents».
Cada un per la seva banda, que deixaren
de fer grafits fins que es conegueren,
un va engrescar l’altre i així han acabat
tornant a l’art què més els agrada, la creació
efímera a les parets. Portar-ho als
quadres «ha estat per fer alguna cosa di-
Els artites davant el quadre de gran format que també és el cartell de l’exposició
Dos dels quadres de Jerom i Shine
El seu pinzell es el fi raig de pintura
que dossifica el pot. Han pintat tal i
com ho farien al carrer, fent servir
la improvisació però sobre un
llençol, un suport nou per als dos
ferent».
Ja hi ha gent què s’ha passat del tub de
esprai abans que ells, però normalment
proven altres tècniques, com els retoladors
o fins i tot les brotxes. Ells no, el seu
pinzell per als quadres segueix sent el fi
raig de pintura què dosifica el polsador.
Per això el títol de la seva primera exposició
és literal: han pintat a pèl, tal i com
ho farien al carrer canviant el suport que
feien servir fins ara, però no el mitja:
«Sempre improvisacions».
Treballar sobre un llençol ha estat
«molt diferent, ho he gaudit», comenta
Joaquin. Al principi «imposava un poc»,
però la parella de pintors mantenien la
química també en els límits del quadre.
Cada un fa la seva part, «ell fa figures, jo
les lletres, m’adapto».
El resultat és una mescla diversa de signatures
i icones sobre fons foscos on es
repeteix alguna cosa què té a veure molt,
també, amb el títol de l’exposició: pits
exuberants. Va amb la metàfora que escolliren
però també és una excusa, perquè
més important que el què han pintat
és el còm al seu cas.
A la sala
Ensenyar la seva feina a la galeria ha estat
també cosa de la pressió de la gent què
els envolta, què els ha «animat». «Uns
companys de casa, un professor de pintura»,
després de veure el que estaven provant
amb els esprais, els digueren de fer
aquesta passa més. Joaquin treballa a la
construcció i Jerónimo a una immobiliària,
però aquesta no serà la seva última
exposició. Ja tenen ganes de provar alguna
cosa nova més.
LORENA PORTERO

REPORTATGE
És una al·lota de fesomia exòtica, no pot dissimular-ho, però s’ha integrat tan bé a Eivissa que ja sembla una illenca més.
Josepina d’adopció, concretament. L’empresària Jenny Flores va vèncer fa uns mesos la nostàlgia de la terra mexicana d’on
procedeix sense oblidar que, ara per ara, té la seua vida muntada a les Pitiüses. Devora de s’Atalaia, entre pins i parets de
marge, ha aconseguit l’estabilitat emocional i laboral desitjada.
Un lloc al món
COATLÁN DEL RÍO (MÈXIC) | XICU LLUY
Somriu amb molta generositat, cosa d’agrair.
No s’estalvia paraules ni gestos quan
explica la seva història, força curiosa val a
dir. Nascuda el 1971 a Cuernavaca, la capital
de l’estat de Morelos, una ciutat de dimensions
encara suportables, Juana Hypatía
Flores Flores, dues vegades perfumada
per raons familiars, va instal·lar-se a Eivissa
culminant una llarga trajectòria que l’havia
portat primer a Texas i després a les
atlàntiques Canàries, un altre arxipèlag.
Quasi res. Fugia d’un ambient mascliste i
opressiu, mica engrescador, el del Mèxic
profund de les pel·lícules en blanc i negre de
Pedro Infante i Jorge Negrete, que tancava
les portes a dones com ella, emprenedores i
també ambicioses. «A Houston vaig apanyar-me-les
servint donuts i cafès mentre
aprenia l’idioma anglès, ben necessari. I en
canviar d’aires, a Garachico, al nord de Tenerife,
no vaig tenir massa sort. Hi vaig romandre
poc temps. Els pares del meu xicot
foren hippies de joves i ens animaren a venir
cap a l’illa. Dit i fet».
Parla d’una època existencial no gaire
llunyana, l’abril de 1996, dotze anys enrere.
En aquest bonic indret de la Mediterrània,
Jenny, l’apel·latiu ordinari, va
crear el seu negoci dins l’exigent sector
immobiliari, Ibiza Rural Villas, dedicat al
lloguer i venda de cases pageses, apartaments
i pisos. D’això, n’hi ha a senalles.
L’aposta personal marxa i l’experiment
professional funciona, almenys de moment:
«No em queixo gens, fins i tot ja
m’he pogut comprar un habitatge al barri
de Can Misses». Emperò, segueix residint
a Ca s’Hort, baix s’Atalaia de Sant
Josep. «M’hi trobo de meravella, sóc més
camperola que urbana», confessa. No resulta
estrany, idò, que no tingui pressa per
mudar de domicili.
Enyorances recíproques
Jenny xerra despreocupada amb el periodista
a la llar de Coatlán del Río, un poblet
de ramats de bestiar i cultius de flors,
com indica el seu mateix llinatge. Té dos
germans i és la filla major del matrimoni
constituït pels mestres Teresa i Ranulfo,
veritables institucions socials d’aquella
zona agrícola ubicada al sud del Districte
Federal de Mèxic. Domini de charros de
barret i cavall. Li encanten, no se n’amaga,
les celebracions del Día de Muertos,
una de les festes més espectaculars i multitudinàries
d’Amèrica. «Són realment impressionants,
fantàstiques i màgiques», assenyala
orgullosa. Per recuperar les seves
arrels, l’eixerida llicenciada en Administració
d’Empreses Turístiques va visitar el
novembre els cementiris de Miacatlán,
Acatlipa, Tetecala i Mazatepec, a més del
panteó veí. «A Eivissa, especialment durant
la tardor i l’hivern, sento enyorança
dels tamales, les quesadillas i els mangos,
la nostra saborosa fruita. A la meva terra,
a la vorera del riu Chalma, em ve de gust
el peix i el flaó. Sempre notem a faltar quelcom»,
admet.
L’esbarjo del bucòlic panorama convida
a reflexionar i arribar a conclusions. «Eivissa
em fa feliç, sobretot per la llibertat que
s’hi respira. Vaig poder deixar complexos i
traumes. Puc ser jo i disposo d’un espai pro-
Jenny aprofita les seves estades a Mèxic per ajudar en les feines domèstiques
pi. Em relaciono amb gent variada, espanyols
i estrangers, illencs i forasters, segons
les circumstàncies. M’agrada molt anar al
cinema, assistir a concerts —és habitual
del festival de jazz de Dalt Vila— i preparar
sopars per als amics, m’afanyo a la cuina.
Em quedo aquí», sentencia.
XICU LLUY
Abans de la tranquil·litat actual de Sant
Josep, la dinàmica Jenny ha conegut jornades
trasbalsades. Va despatxar artesanies
a Las Dalias de Sant Carles i escultures
d’Óscar Gutiérrez, aleshores el seu home,
al mercadet del port de Vila. «Uns estius
guapos, il·lusionants, però bastant durs.
L’al·lota, d’excursió per Coatlán del Río
Un dels cementiris de Morelos
MOLA ||| 7
DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008
X. LL.
X. LL.
Jenny xerra despreocupada amb
el periodista a la seva llar de
Coatlán del Río, un poblet de ramats
de bestiar i cultius de flors situat
al sud del Districte Federal de Mèxic
«Eivissa em fa feliç, sobretot per
la llibertat que s’hi respira. Vaig
poder deixar complexos i traumes.
Puc ser jo i disposo d’un espai propi»,
assegura l’empresària josepina
Treballàvem cada nit el juliol i l’agost, sovint
sense guany», rememora. Camí de l’últim
destí, la noia ha cremat diverses etapes
a Sant Joan de Labritja, es Canar, Sant
Antoni, Sant Llorenç i Sant Miquel. Avui,
al seu raconet de Ca s’Hort, ja ha trobat
allò que buscava. Un lloc al món.

8 ||| MOLA
DIMECRES, 2 D’ABRIL DE 2008 | DIARIO de IBIZA
—Per què t’has especialitzat en donar
classes de ball als més petits?.
–—Al poc d’arribar a Eivissa va sorgir la
possibilitat de fer classes als col·legis, com
activitat extraescolar i a jo sempre m’han
agradat els nens. Ells necessiten molt de
temps, cal tenir paciència, he de muntar
les coreografies, els vestuaris… I també faig
classes amb un parell de grups de mares en
alguns col·legis. Fem coses variades. No
només salsa: ritmes llatins, batuka, merengue…
—Quants tipus de ball domines?
–— Modern, salsa, cha-cha-chá, merengue,
la bachata creuada i la dominicana,
la samba, la roda cubana…
—Per ballar salsa, fa
falta tenir bons malucs?.
–—S’ha de perdre la timidesa
i t’ha d’ agradar.
Si no, ho deixes als
dos messos.
—En què fallam les espanyoles
a l’hora de
ballar?
—Conec espanyoles
que ballen molt bé. A
Eivissa no tenim molt
nivell, però hi ha llocs
d’Espanya on es balla
de meravella. Potser
són més tímides per
moure’s, per treure la
seua sensualitat. Però
quan diuen aquí estic
jo, cap endavant. No hi
ha cap diferència.
—A les teues classes només
hi ha al·lotes. El dèficit
d’homes que ballen
comença a l’infància.
— Amb aquest programa
de ‘Fama’ els al·lots s’estan animant
més. Però la veritat és que ara només tinc
tres. Ballen només salsa, en parella. Quan
s’ha de fer modern, reggaeton… no volen
fer segons quins moviments.
–Quina és la part més important del cos
per ballar?
– Pel ball es necessita molta expressió corporal
i cal coordinar els moviments. El més
important és la postura, no es pot ballar
ajupit, cal tenir una postura una mica perdonavides.
–Quin és el ball més sensual de tots els que
ensenyes?
– Crec que la salsa, perquè té moltes creuades
de cames, amb el tacó, pujada i baixada
amb els malucs, et toques els cabells…
Desprès el reggaeton, pel perrea, i
també el cha-cha-chá.
–Quantes hores diaries balles?.
– Quatre o cinc de classes i després els assajos
pels festivals que tenim a l’associació
(Salsaeulalia). Un mínim de set hores al
dia.
—Quan surts de nit et queden ganes d’anar
a ballar?.
— Sí, el ball em surt. Especialment el llatí,
m’agrada la connexió amb altra persona.
ENTREVISTA
ÁNGELA CUSTODIO
PROFESSORA DE SALSA
«M’agrada la connexió amb altra
persona, mirar-se i transmetre»
Va néixer a Paranavaí (sud de Brasil) fa 27 anys. Té la sensualitat que sempre se’ls ha atribuït a les brasileres i, a més a més, posseeix la gràcia
andalusa que va heretar dels seus avis i que li surt per les mans cada vegada que fa una figura de ball. Va arribar a Espanya amb 16 anys i a
Eivissa, en fa cinc. Li agrada treballar amb nens, ara mateix té 50 alumnes, però només tres boixos.
SANTA EULÀRIA | RAQUEL SÁNCHEZ
Ángela en el club Salsaeulalia
«Control el ball modern,
la salsa, el cha-cha-chá,
el merengue, la bachata
creuada i la dominicana,
la samba, la roda cubana…»
El ball lliure és diferent, pero mirar-se i
transmetre és el que més m’agrada.
—Quant pots trigar en ensenyar algú a ballar
la salsa?
— Depèn de cadascú. Però per aprende un
bàsic i una volta, quatre setmanes. Amb
un parell de mesos s’aprenen les passes més
senzilles. Si vols ballar bé, amb la tècnica
correcta, cal practicar un any. Però molta
gent només vol relaxar-se i passar una
bona estona, no estar fixant-se en com he
de posar sa cama. Les classes es fan segons
l’actitud de l’alumne.
—Què t’agradaria fer a Eivissa que encara
no hagis fet?
— Potser tenir un grup de ball per espectacle
amb les meues al·lotes, que els boixos
s’animin i que les
institucions ens ajudin
com associació per poder
participar a més
events i créixer, donar a
conèixer el món dels ritmes
llatins.
—Quin és el tema que
més t’agrada ballar ara
per ara?
— Un que es diu ‘Atrapado’
d’un grup italocubà
que es diu Croma
Latina.
—Ballar sense tacons
no és ballar?
L. P.
— Sempre s’ha de ballar
de punta, no es pot
ballar pla, perquè el
taló no es recolza. Sembla
mentida però recolzant-lo
es dificulta l’equilibri,
especialment a
l’hora de baixar. Si vols
ballar professionalment,
sí, amb tacó.
—Què és allò de l’àngel
sexy?
— És una figura de salsa que també es diu
Titànic. En la roda cubana, per exemple,
es fan moltes figures: matrimoni, príncep
bo, dona’m, posa la tapa a la galleda, endolla…
A l’àngel sexy la noia està davant
el noi amb els braços oberts i d’esquenes a
ell. Fa una creuada de cames, baixa i després
aixeca el cul. La part de l’àngel és perquè
semblen les ales i allò de sexy és perquè
puja el cul cap a l noi.
—El boom de ‘Fama’ us està restant alumnes
als professors de llatins?.
— No crec. El funky, el jazz, el hip hop són
balls de sempre i ara els professors d’aquestes
especialitats tindran molta feina.
Però a Eivissa no es fan. A Fama fan molta
interpretació. A jo m’agradaria participar
en un concurs així, però sé que sóc
massa tímida per l’escenari, m’agrada més
ballar a la pista.
—Qui balla millor: els cubans, els colombians…?
—La campiona d’Espanya, Anita, és brasilera.
Però ella és una gran ballarina amb
una trajectòria clàssica i es doblega sencera.
La seua parella, en canvi, és uruguià.
Ningú no balla millor, són estils diferents.
Ángela balla un mínim de set hores al dia
«Amb un parell de mesos
s’aprenen les passes més senzilles.
Però si vols ballar bé la salsa,
amb la tècnica correcta,
cal practicar almenys un any»
LORENA PORTERO
«Les espanyoles potser són
més tímides per moure’s,
per treure la seua sensualitat.
Però quan diuen aquí estic jo,
cap endavant»