Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca

Butlletí Oficial
del Bisbat
de
Mallorca
Any CLII / 2 Febrer 2012
77

78
Sumari
Butlletí Oficial del
Bisbat de Mallorca
Any CLII /2
Febrer 2012
Redacció i
Administració:
Apartat 26.
07080
Palma de Mallorca.
Dipòsit Legal
P.M. 335-1958.
Imprès a
Serveis Gràfic
Eugeni,
C/ Temple, 16
07001
Palma de Mallorca
SR. BISBE
- Homilia en la Missa de la Jornada de la Vida
Consagrada..................................................
- Homilia en la Missa per la Jornada Mundial
del Malalt......................................................
- Homilia en la Missa Estacional del Dimecres
de Cendra.....................................................
- “La salut, dret de tots. Actua”. Campanya LIII
de Mans Unides. Escrit al Full Dominical.......
- Compromís davant l’”emergència educativa”.
Paraules en l’acte d’inauguració del I Congrés
d’Escola Catòlica de les Illes Balears..............
CANCELLERIA
- Col·lació de ministeris...................................
- Nomenaments...............................................
CONSELL PRESBITERAL
- Acta de la reunió XX.......................................
79
82
87
90
94
97
97
DOCUMENTS DE LA SANTA SEU
Sant Pare
- Missatge per la Jornada Mundial de Pregària
per les Vocacions........................................... 106
- Missatge per la Quaresma.............................. 111
INFORMACIÓ DIOCESANA
- Activitat pastoral del Sr. Bisbe....................... 117
- Crònica de l’Església de Mallorca................... 121
- In memoriam.................................................
128
98

Sr. BiSBe
HOMILIA EN LA MISSA DE LA
JORNADA DE LA VIDA CONSAGRADA
La Seu, 4 de febrer de 2012
Estimades germanes i germans:
Al voltant de la festa de la Presentació del Senyor i la Purificació
de Maria, i prenent-ne motiu, celebram cada any per una sàvia
disposició del recordat i estimat beat Joan Pau II, la Jornada de la
Vida Consagrada.
És adient, en efecte, que prenguem per model d’aquesta els
personatges que hem vist en les lectures que acaben de ser proclamades.
Més enllà del Senyor Jesús, Infant de quaranta dies, i
sa Mare santíssima, que en són els titulars, desfilen son pare de la
terra, Josep, sempre silenciós i discret, però meravellat de les obres
de Déu i obedient a prova de tot per l’amor del Fill de Déu, que té
confiat com a fill propi. Gran model per a qui escolta sempre la paraula,
la vocació, de Déu i és prompte en la seva resposta, i ho deixa
tot amb celeritat per amor de Jesús i per seguir-lo a Ell.
Després trobam Simeó, home que vivia la seva consagració
també en silenci, en una ancianitat respectable, però segurament
ignorada per la majoria dels seus coetanis i, sobretot, contemporanis.
Pensem que enmig del trull, si ho podem dir així, del bullici, del
temple, pocs, molt pocs, se’n temeren de l’entrada del Messies, que
tan vivament ens descrivia el profeta Malaquies a la primera lectura
i, segur, que ningú, absolutament ningú, no s’havia imaginat que
hagués de ser així, com un altre més, qualsevol, dels infants que
hi eren presentats, dels primogènits que havien de ser consagrats
a Déu. Quantes vegades els camins de la vocació són insospitats! I
quantes vegades ho són també les mateixes formes de la vida consagrada
que es despleguen amb l’admirable fecunditat de l’Esperit
Sant a través de la història i en els mateixos moments actuals de la
vida de l’Església!
En efecte és admirable això, i en tenim una bona prova a Mallorca
mateix, quan acabam de veure-hi restaurat l’antic Orde de
les Verges, que fou de tanta gràcia a l’Església dels primers segles i
79

que li donà tanta glòria fins i tot amb la prova suprema del martiri.
I és que així són les obres de Déu!
D’altres fundacions noves i amb vitalitat en l’Església d’avui i
en el nostre context cultural tenen també la representació mallorquina,
com hem pogut comprovar al llarg de l’any proppassat. I no
podem oblidar que en el cinquantenari de Mallorca Missionera, que
tot just hem enfilat, la presència dels religiosos, les religioses i els
consagrats ha estat sempre consubstancial i primordial, portant el
nom de Mallorca amb l’anunci de l’Evangeli, de vegades el primer,
arreu del món. Aquesta vida consagrada fins i tot ha fruitat en llavors
de noves congregacions en terres d’evangelització i de cristiandat
més recent que la de la vella Europa.
Pensem que del nostre primer gran apòstol, Ramon Llull, a
més de moltes altres coses, com teòleg, filòsof, escriptor, inaugurador
literari de la nostra llengua, fonament i gran aportació a la
humanitat de tota una cultura i civilització, de què és gran mostra
també la grandiosa i monumental Seu que ens acull, podríem dirne,
d’ell, que abans de qualsevol altra cosa era un laic consagrat des
de i en la situació peculiar que va viure, en persona, en l’ambient
d’aquesta terra de frontera, més acusada en la seva època, i en la
pròpia peripècia biogràfica. Pròxims també al setè centenari de la
seva mort d’amor i per amor, demanem també la seva intercessió
pels nostres consagrats.
Però si abans hem nomenat, germanes i germans, la vella Europa
com a àmbit simptomàtic d’un cert defalliment i cansament,
vora uns joiosos i prometedors signes d’esperança, just serà que
ens fixem que a l’evangeli d’avui dos dels protagonistes són vells
i fins i tot molt vells. I que en la vellesa la vida consagrada també
hi té molt a dir. La vellesa no ha de ser mai, no pot ser mai, per a
un cristià, sinònim d’esgotament, d’infructuositat i d’esterilitat. No!
Sabem que som sempre molt útils no sols per a donar glòria a Déu,
sinó també per als nostres proïsmes, amb l’oració d’intercessió,
amb el consell i la paraula oportuna, amb l’experiència acumulada
i amb tantes altres coses.
També, per cert, amb les limitacions que porta, personals i
físiques. I en els empobriments més a nivell, podríem dir, institucionals.
En aquest sentit resulta interessant i perspicaç la reflexió
que amb motiu d’aquesta jornada de vida consagrada ha fet
l’Arquebisbe castrense d’Espanya, monsenyor Juan del Río, quan
80

diu que hem de valorar com cal, com a signe d’humilitat admirable,
com els ordes i les congregacions saben enfrontar el tancament de
cases i de comunitats i la reestructuració de les províncies, refent
les presències i les activitats segons les possibilitats, però sense
retre’s mai, “sense retirar la mà de l’arada ni girar la vista enrere”,
fidels a la vocació com el primer dia. Jo afegiria que això és signe
de fidelitat, d’enteresa, de confiança i entrega total al Senyor; que
és el que deu ser, i és el que fan admirablement les nostres congregacions
aquí presents.
Aquesta és la manera sens dubte amb què hem de ser vells
en la vida consagrada, reconeixent les crides del Senyor i la seva
presència, com en el primer amor de joventut que no ens abandona
ni ens ha d’abandonar mai. Com Simeó i Anna. Així mereixerem
trobar i veure el Senyor Jesús que ens surt a camí en tantes necessitats
i en tants de necessitats, descobrirem la seva faç en l’espera
de trobar-la sense vels, cara a cara en l’eternitat, i portar-lo als
braços i rebre’l en el cor, com ho fem en l’Eucaristia i ens recorda
l’emotiva oració de postcomunió d’avui, d’aquesta festa de la Presentació
i la Purificació, del Fill i de la Mare, com la definí el servent
de Déu Pau VI a la profunda exhortació apostòlica sobre el culte
marià Marialis cultus.
Germanes i germans, en l’Eucaristia d’aquesta jornada, a les
portes de l’Any de la Fe que ha volgut convocar el Sant Pare Benet
XVI en el cinquantenari del començ del Concili Vaticà II, demanem
el do de la fe, porta certament de tots els dons de Déu, pel qual
el coneixem i el tenim i ha arribat a ser l’Espòs, Estimat, Amat, i
nosaltres amics seus en les expressions lul·lianes. Que no sia mai
estrany a la nostra vida! Que no haguem de sentir les seves lamentacions,
quan hem viscut amb Ell tants d’anys, que no el coneixem
com els seus paisans de Natzaret! No vulgui Déu que això es reproduesqui
en la seva Església i entre els seus consagrats! Més aviat,
al contrari, visquem gojosos com Simeó, per tenir en Ell el sentit,
el goig, la il·lusió de la nostra vida feta realitat. Que això sostingui,
amb alegria, les nostres consagracions, fortes, il·lusionades.
Refermem-nos, doncs, en els sants propòsits de ser feels als
dons immensos, incommensurables, de Déu envers nosaltres a fi de
no deixar mai d’anunciar amb el simple testimoni de la nostra vida
consagrada i amb les nostres pregàries, paraules i obres el qui és
“llum que es revela a les nacions, glòria d’Israel, el seu poble”. Així
sia.
81

82
HOMILIA EN LA MISSA PER LA
JORNADA MUNDIAL DEL MALALT
Parròquia de Sant Miquel (Palma), 11 de febrer de 2012
Mis queridos hermanos enfermos y hermanos todos:
Estamos muy felices de poder celebrar esta Jornada del Enfermo
dentro de lo que es la conmemoración que hace la Iglesia en todo
el mundo de María en la advocación de la Virgen de Lourdes y de
poder hacerlo en este lugar que es el santuario mariano de nuestra
ciudad.
Hemos escuchado en la Palabra de Dios dos referencias preciosas,
una del profeta Isaías que la Iglesia aplica a María, como Ella
portadora de la presencia de Dios en medio de la vida de nuestro
pueblo, de nosotros, y a la vez como fuente de paz y de consuelo
para nuestras personas. Pero sobre todo ha sido el evangelio de las
bodas de Caná, que acabamos de escuchar, el que ha vuelto a recordarnos
lo que significa en la Historia de la Salvación, en nuestras
vidas y en la vida de la Iglesia, la figura y la misión de María.
El texto de San Juan en primer lugar destaca en María una
gran sensibilidad. Ella tiene noticia, es consciente de que aquel matrimonio
joven, aquellas personas pueden verse en apuros, pueden
sufrir muchísimo porque puede venirse a pique la boda, la celebración.
María es sensible, pero además de sentirse afectada por el
problema ajeno, María se pone en movimiento de cara a su Hijo, y
a pesar de la respuesta de Jesús, María, de forma insistente, sigue
adelante, intercede ante su Hijo, y diríamos que le arranca el primer
milagro de que tenemos constancia en los evangelios. Ese milagro
precioso, que significa mucho más que un cambio de agua en vino.
Sobre todo en Juan el agua tiene una fuerte simbología, el agua representa
todo aquello que es anterior a Jesús, el vino es la realidad
nueva, aquello que Él por su amor y su gracia transforma en nuestra
historia. María hace cambiar a Jesús nuestras penas, nuestras
soledades, nuestros desconsuelos en la alegría y la esperanza del
vino nuevo de nuestra salvación.
Hoy, en este día, el Santo Padre Benedicto XVI ha dirigido, como
todos los años, un mensaje en esta Jornada Mundial del Enfermo y
ha querido acentuar una cosa sobre todas las demás: el valor de la
fe, la capacidad de la fe para curar al ser humano. ¡Cuántas veces

ecordaréis que en los evangelios aparece esta expresión dicha por
el mismo Jesús: “Vete, que se cumpla lo que crees. Tu fe te ha salvado!”
La fe, ese don de Dios, regalo de Dios a nuestras personas,
tiene un poder fortísimo de cambiar nuestras vidas. Hasta el punto
que sabéis que Jesús no solo le atribuye fuerza para que, gracias
a ella, el ciego, el cojo, el leproso se acerquen a Jesús y le griten:
“Jesús, Hijo de David, ten compasión de mí”, sino que ese don de la
fe, de fiarse de Jesús, de confiar en Él, de saber que Él es la salud,
la salvación de nuestras vidas, de nuestras personas, esa fe no solo
acerca a la salud, sino que, sobre todo, obra por voluntad del Señor
el milagro todavía mayor que la salud, que es la salvación, la eternidad,
para siempre feliz, de nuestras almas.
Por tanto, el Papa quiere subrayar, en vísperas del Año de la
Fe, de este año que, como sabéis, empezará el 11 de octubre, fecha
exacta en que celebraremos los cincuenta años del inicio del Concilio
Vaticano II. Sabéis que el Santo Padre lo ha convocado del 11
de octubre de este año 2012 hasta la fiesta de Cristo Rey, 24 de noviembre
de 2013, un año dedicado a la fe, el Año de la Fe, y hoy, por
tanto, este mensaje, valorando la fe en su fuerza curativa, es como
un anuncio, una preparación a ese Año de la Fe que el Santo Padre
nos anima a vivir con intensidad para fortalecer la fe de los que ya
creemos y para ser todavía más evangelizadores, portadores, transmisores
de la fe a aquellos que no creen y viven cerca de nosotros.
La fuerza curativa de la fe. “Tu fe te ha salvado. Ánimo, que se
cumpla lo que crees.” Jesús destaca y subraya la fuerza que tiene
la fe. Yo os diría, sobre todo a mis hermanos enfermos: tenéis experiencia,
yo también, tantos, porque todos hemos pasado por el
quirófano o por la enfermedad o por el dolor, la enorme fuerza que
tiene el confiar en el Señor, cuando nos ponen la anestesia, cuando
estamos para entrar en la sala de operaciones, cuando el médico
nos anuncia la mala noticia de una enfermedad difícil, cuando
experimentamos en nosotros el dolor, el sufrimiento, ponernos en
manos del Señor, saber que no estamos solos. Quien cree, quien
tiene fe, nunca está solo, nos recuerda el Papa en el mensaje de
hoy. Quien tiene fe nunca está solo. Siempre en el momento de
mayor experiencia psicológica de soledad, por la enfermedad, por
el dolor, por cualquier circunstancia, sabemos que somos hijos de
Dios. Sabemos que el Padre, Dios, no nos abandona, que nos ha
amado hasta el límite de haber entregado y permitido que muriera
en la cruz el Unigénito, el Hijo, nuestro hermano mayor, Cristo Je-
83

sús. Como decía Pablo, nada nos puede apartar del amor de Cristo.
Sentirnos queridos por Dios, tener fe, tener fe en el Amor de Dios es
no sentirnos solos jamás.
Yo os diría sobre todo a los enfermos que podéis escucharme, a
aquellos que de distinta forma o manera tenéis penas, sufrimientos,
enfermedades: poned a Dios en medio del dolor de vuestra vida y
ese dolor cambiará totalmente. Poned a Dios en vuestra enfermedad,
poned a Dios en medio de lo que queráis, de orientaciones
o desorientaciones, de oscuridades o circunstancias difíciles. Dios
cambia, transforma con su amor, con el calor de su presencia, con
su cariño, con su compañía, con su estar junto a nosotros, cambia,
transfigura toda adversidad, toda circunstancia mala por cuestión
de dolor, de enfermedad, de fracaso o de cualquier desengaño.
“Quien cree –repite el Papa–, nunca está solo.”
Tener fe, cuidar la fe, alimentar esa fe en medio del dolor.
Por eso, el Papa quiere concretar esa experiencia que es la fe de
cercanía respecto a Dios, hablándonos de los dos sacramentos de
curación que la Iglesia tiene para nosotros. En los sacramentos tenemos
la presencia y la misericordia de Dios, su acción salvadora.
El Papa dice: “No olvidéis esos dos grandes sacramentos que curan,
de curación, de sanación que tiene la Iglesia: el sacramento de la
Penitencia, de la Reconciliación, y el sacramento de la Unción de
los Enfermos.” En el sacramento de la Penitencia, nuestro pecado,
por gracia de Dios, no nos conduce a la desesperación, a sentir que
estamos condenados o que somos unos desastres sin remedio, sino
que la misericordia de Dios en ese sacramento transforma, cambia
todo lo que es sensación de maldad, mal en nosotros, en experiencia
del amor y la misericordia de Dios, rico en misericordia, que viene a
curarnos, a salvarnos, a darnos una vida nueva, como en la parábola
del Hijo Pródigo, a empezar en nosotros por su obra una auténtica
transformación en el amor. El sacramento de la Penitencia, medicina
de Dios para nuestra pobreza, nuestro pecado, nuestra miseria.
Y Jesús, no solo –dice el Papa– encargó curar a sus discípulos
como aparece en el evangelio de Mateo y de Lucas, sino que además
les dio un sacramento para ejercitar ese ministerio de curación. Ya
en la carta de Santiago aparece esta práctica en la primitiva comunidad
cristiana del sacramento de la Unción de los Enfermos.
Queridos hermanos, volvamos a valorar estas fuentes de salud
que son la confesión, el sacramento de la Penitencia, y el sacramen-
84

to de la Unción de Enfermos. Desde el Vaticano II sobre todo la Iglesia
ha querido “luchar” con la Unción de Enfermos con que antes
decíamos la Extremaunción, avisando cuando ya el enfermo estaba
más allá que aquí y no era consciente. No, la Iglesia aconseja que,
cuando somos todavía conscientes, incluso muchas veces cuando
la persona tiene muchísima edad o va a entrar en una operación,
o tiene un momento de riesgo para su salud, llamar al sacerdote y
pedir ese sacramento que limpia los pecados y que, si la salud es lo
que Dios da como bien de nuestra persona e historia, se nos concede
también la salud de nuestro cuerpo.
Revalorizar en la vida, no solo en las palabras, estos dos grandes
sacramentos que nos curan es el gran recuerdo y la gran petición
del Papa en esta Jornada del Enfermo, que es tan importante
pensar en nuestra salud y en nuestra salvación.
Mis queridos hermanos, no os quiero cansar más. Quiero decir
una palabra de ánimo a todos los enfermos que me escucháis para
que, como nos dice el Papa, la fe sea el áncora de nuestra esperanza,
el áncora a la que nos cogemos en los momentos en que el dolor o
la desorientación, resultado de la falta de salud, están actuando en
nosotros. Acogeos al Señor. Quien cree nunca está solo. También
dar las gracias a todos aquellos que en hospitales, en residencias,
como profesionales o como voluntarios, en nuestra Pastoral de la
Salud de la Diócesis, a la nueva delegada y a su equipo, consiliario,
al equipo de la delegada anterior, y a aquellos que durante años
aquí en Mallorca, en el Hospital de San Juan de Dios, que es un
hospital de nuestra Iglesia, a todos aquellos que en distintas clínicas,
residencias, lugares de dolor y de sufrimiento, ponéis cariño,
hacéis presente a Dios al lado de los enfermos, a los sacerdotes que,
a través del sacramento de la Penitencia y del de la Unción, hacéis
presente como en ningún otro momento, el amor, el perdón, el corazón,
la misericordia de nuestro Dios, junto a nuestros hermanos
que necesitan esos sacramentos de sanación, que curan a nuestras
personas. Gracias a todos vosotros, sacerdotes, voluntarios, Pastoral
de la Salud, profesionales de hospitales, clínicas, residencias,
que vais sembrando amor, esperanza a nuestros enfermos cuando
más os están necesitando.
Y nuestra oración hoy por los enfermos, por las familias de los
enfermos, por las familias que están probadas a lo mejor durante
mucho tiempo por los achaques, el dolor, por el sufrimiento de
85

cualquiera de sus miembros. Hoy junto a la Mare de Déu de la Salut,
junto a María, vamos a ofrecer la Eucaristía, fiesta de la Virgen
de Lourdes, vamos a rezar por todos los enfermos de Mallorca, por
todos los que estáis aquí y todos aquellos que están sufriendo en
cualquier rincón de nuestra comunidad diocesana.
Ponemos en manos de María, como en las bodas de Caná,
nuestra necesidad, nuestra enfermedad, nuestro dolor, nuestro sufrimiento,
nuestro desvalimiento. Le pedimos, a María, que haga,
como ha dicho Juan en el evangelio aquel día, que impulse el milagro
de Jesús de transformar nuestras penas, el agua de nuestras
vidas, en el vino de la alegría, de la esperanza, de la salvación, como
consiguió de Jesús allá en Caná en aquellos años. De verdad que
María, que además tiene aquí en Palma, en nuestra ciudad, esa advocación
entrañable desde tiempos del Rei en Jaume, acompañando
con su imagen a los cristianos, a nuestros antepasados, a nuestros
padres y abuelos durante generaciones, Mare de Déu de la Salut.
¡Qué nombre más bonito, qué advocación más acertada! Fuente de
la salud que arranca de su Hijo salvación, salud del cuerpo y del
alma, esperanza e ilusión en nuestras vidas de transformar el agua
en vino que da gozo, el vino de la Nueva Alianza en cada una de
nuestras vidas.
Pongamos en manos de la Mare de Déu de la Salut a todos los
que estamos aquí, a nuestros enfermos y a nuestras necesidades,
y que Ella sea, haciendo y actuando de Madre e intercesora, la que
consiga para cada uno de nosotros luz en nuestras oscuridades,
esperanza en nuestra desesperación, amor y compañía de Dios en
nuestras soledades. Que sea la intercesora de todos nosotros en
tantas crisis, en una época tan compleja como la nuestra, para ser
personas positivas, sin miedo, con coraje, capaces no solo de estar
transformados por la gracia de Dios, sino también de transmitir ilusión,
cosas positivas, esperanza, ganas de actuar, ganas de futuro,
a pesar de los obstáculos y de las dificultades. Que seamos portadores
de esperanza, gente que levanta a los demás, que no pone a
los otros más obstáculos, que hace fácil la vida a los enfermos y a
los sanos. Dios os bendiga. María interceda por nosotros. Así sea.
Muchas gracias.
86

HOMILIA EN LA MISSA ESTACIONAL DEL
DIMECRES DE CENDRA
La Seu, 22 de febrer de 2012
Estimats germans:
Les lectures que acabam d’escoltar, del dimecres de Cendra,
com cada any al començament de la Quaresma, ens conviden i estimulen
fortament a la conversió. La crida del profeta Joel és colpidora,
i encara ho és més la de Sant Pau per a nosaltres, cristians,
que hem conegut la plenitud de la revelació i, per tant, sabem, més
que els altres, que tenim, que ens trobam en “l’hora favorable, en
el dia de la salvació”, en el moment de plenitud de la misericòrdia
de Déu, i també en la màxima responsabilitat de la nostra resposta,
personal i absolutament intransferible. Déu faci que ho entenguem
així en consciència davant el judici del Senyor, i ajudem a entendreho
als nostres germans, i a anunciar-ho davant tots els homes amb
l’evangeli de la salvació, de l’única salvació autèntica, integral, eficaç,
real, vertadera, la salvació en el significat ple.
Precisament el Sant Pare Benet XVI ha volgut dedicar el missatge
de Quaresma d’enguany a aquesta ajuda als nostres germans
de què parlàvem suara mateix. Des d’un passatge de la Carta als
cristians Hebreus que exhorta a la vigilància: “Vetlem els uns pels
altres per estimular-nos a l’amor fratern i a les bones obres” (He 10,
24), ens fa una lliçó preciosa sobre la correcció fraterna amb indicacions
molt pràctiques que desitjaria comentar una mica en aquests
moments d’inici de l’exercici quaresmal.
Constata el Papa que els cristians abandonam de vegades,
i particularment en els nostres temps, la responsabilitat de la correcció
fraterna. I això és perquè o bé hem pres, ens hem deixat
contagiar dels criteris del món i no seguim ja de fet els evangèlics,
o bé perquè n’hem pres, hem pres de la societat que ens enrevolta,
l’individualisme exacerbat, aquella actitud que ja no es preocupa
ni poc ni gens dels altres, sovint –diu– amb l’excusa de la llibertat
de tria de l’opció moral, com si totes fossin del mateix o igual valor,
actitud típica –afegim– del relativisme regnant. No és així, ens recorda,
com s’ha de viure l’amor fratern des de l’Evangeli, dels passatges
que cita ni dels altres de Sant Pau ni de tot el Nou Testament.
La comunitat s’ha d’edificar d’una manera singularíssima des de
87

l’estímul a la santedat per part d’uns i dels altres, d’uns als altres,
d’uns per als altres.
I això començant en el mateix context citat de la Carta als Hebreus
per la vivència de les virtuts teologals, la primera de les quals
és la de la fe. En efecte, hauríem de renovar l’estímul de viure-la i
d’ajudar-nos a viure-la a les portes de l’Any de la Fe que el Sant Pare
ha volgut convocar. Hi ha crisis de fe en les nostres comunitats, a
nivell de vivència personal, que sempre pot millorar, i a nivell de
contaminació dels continguts de la fe, allò que rebem per revelació
com a do de Déu, de les ideologies, dels pensaments circumdants.
Serà una feina d’aquest Any, i ho podria ser sobretot d’aquest sant
temps de gràcia i conversió, renovar-la, augmentar-la i purificar-la.
Que la invitació que rebrem avui a convertir-nos i creure en l’evangeli
no quedi en una simple, mera, fórmula. I que ens hi ajudem uns als
altres de manera clara, oportuna i delicada, però decidida, segurs
de fer un bé necessari per al qui tenim al costat i espera, tal volta
amb urgència, una paraula de confirmació en les seves vacil·lacions,
d’encoratjament en la seva esperança, d’ànim a practicar, al seu
torn, amb altres, la caritat. També en tot això hem de ser els bons
samaritans que tant ha de mester el nostre temps.
Aquesta caritat que és la meta i l’objectiu de la vida cristiana
i que no pot limitar-se a donar coses, encara que sia d’altra banda
imprescindible. Però donar coses és relativament fàcil, no tant, emperò,
quan vénen moments en què ens hem de privar de luxes i experimentam
la temptació de fer retallar als altres els béns necessaris
en lloc de fer-ho nosaltres amb les nostres despeses supèrflues.
També aquí hem de vigilar i no podem descuidar-nos-en. Però, com
vos deia, encara, això, ho podem veure amb una certa facilitat. És
més difícil conscienciar-nos de la necessitat de la correcció fraterna,
amenaçada com diu el Papa per la temptació permanent de la
comoditat, d’allò que hem dit tradicionalment “respectes humans”,
d’evitar “complicacions”, i justificada per falses excuses de respecte
a les opcions personals, encara que vegem clar que no poden ser
cristianes ni ajudar a construir la comunitat ni a salvar personalment
els qui les emprenen.
El Senyor Jesús en el Sermó de la Muntanya, de què hem pres
l’evangeli que hem escoltat, ens advertia sobre la vivència autèntica
de la gran tríade que ens proposa la Quaresma: la vivència autèntica
de l’oració, el dejuni i l’almoina. En sumar-hi per indicació del
88

Papa la correcció fraterna, hem de considerar que l’hem de fer amb
el mateix grau d’exigència i d’autenticitat. Ens recorda el Sant Pare
que la correcció cristiana no és mai agra, perquè no neix, no ha de
néixer, de l’orgull ni de la consciència o actitud de superioritat de
ningú, sinó d’un amor vertader, el de Déu mateix, la caritat, que
vol edificar per a salvar, i no humiliar per a destruir. Això implica
l’examen propi en el “secret més amagat” i el desig de fer el bé perquè
el vegi “el Pare del cel” i ningú més. Més endavant, en el mateix
evangeli, en el discurs eclesial, Jesús ens donarà normes sobre la
correcció fraterna, que comencen justament per l’exhortació en privat,
a fi d’evitar tot escàndol i tota humiliació, tot mal tracte, fins i
tot aparent, del germà. Així ho vol seguir l’Església fins i tot en allò
més delicat i transcendent per a la seva vida, missió, constitució i
existència. Procurem imitar-la i ser deixebles del Bon Mestre, fentho
compatible amb un zel indefallent per les ànimes i preocupació
per la fe pura, íntegra, viva i operant, traduïda en caritat, nostra i
dels nostres germans.
Que aquesta santa Quaresma sia temps de conversió en aquest
aspecte i en tota la resta. I que no deixem d’ajudar, així com hem dit
i de les altres maneres possibles, la conversió dels germans, a qui
hem d’estimar com el Senyor Jesús ens ha estimat i ens estima. Ell
mateix ens convida a penitència i s’entregà i continua entregant-se
i donant-se en aliment a l’altar per fer-la possible. No el defraudem
i “no serem eternament confusos”. Així sia.
89

90
“LA SALUT, DRET DE TOTS. ACTUA”
Campanya LIII de Mans Unides
La benemèrita Organització No-governamental Catòlica Mans
Unides ens fa fixar en la campanya d’enguany, la que fa ja cinquanta-tres,
en un dels drets bàsics i fonamentals de tota vida humana:
el dret a mantenir-la, i a mantenir-la en bones condicions, és a dir,
el dret a la salut.
L’Objectiu 6 del Mil·lenni, d’entre els aprovats per l’Organització
de les Nacions Unides per impulsar el desenvolupament bàsic en
les zones més castigades o endarrerides del nostre món, preveu la
lluita contra les pandèmies principals que amenacen la salut en
amples àrees de la humanitat més desafavorides.
Hi trobam en primer lloc la síndrome d’immunodeficiència
adquirida (sida), que, com sabem prou, és un gravíssim problema
també en el primer món. I les dades són incontestables: la institució
que més treballa pels i per als afectats d’aquesta malaltia,
sovint terminals, és l’Església Catòlica per tot arreu. Mans Unides
també hi treballa, aportant-hi, com l’Església en conjunt, una visió
positiva i ordenada sobre la sexualitat, digna de la persona humana.
Cosa ben important ara que la pandèmia pren noves vies de
contagi i no se circumscriu a grups de característiques especialment
definides.
Val la pena cridar l’atenció sobre malalties que en el nostre
entorn semblen superades, almenys com a amenaça de grans epidèmies.
Ens referim a la tuberculosi i al paludisme. Mans Unides
no deixa de denunciar en aquests casos i en el de la sida que tractaments
i medicaments perfectament viables i a l’abast de la majoria
entre nosaltres, no arriben al gruix de la població en molts de països,
realitat a la qual hem d’afegir els quadres clínics de malalties
pròpies de climes tropicals o d’altres que podrien prevenir-se amb
vacunes eficaces.
Cal ser conscients de la responsabilitat de procurar aquestes
ajudes, apel·lant als professionals i empresaris de la indústria farmacèutica,
i amb la nostra cooperació econòmica, malgrat la situació
de crisi que patim. És en experimentar la limitació a què ens
sotmet la necessitat, quan podem copsar més clarament la situació

dels que estan encara pitjor i es veuen perduts en allò més elemental:
la conservació del primer dels dons que han rebut de Déu, la
pròpia vida.
Siguem generosos des del que tenim i el Senyor augmentarà
i multiplicarà els seus béns a tots i a cadascú, començant per
l’arribada del seu Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia,
de justícia, d’amor i de pau, de salut del cos i de les ànimes, de
sentit definitiu per a la persona humana en la seva integritat i de
salvació en l’eternitat a què està destinada.
Que la nostra Mare de Déu de la Salut ens hi ajudi i ajudi
els nostres germans de tot el món.
Amb la meva benedicció i el meu afecte,
+ Jesús Murgui Soriano
Bisbe de Mallorca
91

92
“LA SALUD, DERECHO DE TODOS. ACTÚA”
Campaña LIII de Manos Unidas
La benemérita Organización No Gubernamental Católica Manos
Unidas nos invita a fijarnos en la campaña de este año, la que
hace ya cincuenta tres, en uno de los derechos básicos y fundamentales
de toda vida humana: el derecho a mantenerla, y a mantenerla
en buenas condiciones, es decir, el derecho a la salud.
El Objetivo 6 del Milenio, entre los aprobados por la Organización
de las Naciones Unidas para impulsar el desarrollo básico en
las zonas más castigadas o atrasadas de nuestro mundo, prevé la
lucha contra las pandemias principales que amenazan la salud en
amplias áreas de la humanidad más desfavorecidas.
Encontramos, en primer lugar, el síndrome de inmunodeficiencia
adquirida (sida), que, como bien sabemos, es un gravísimo
problema también en el primer mundo. Y los datos son incontestables:
la institución que más trabaja por y para los afectados de
esta enfermedad, a menudo terminales, es la Iglesia Católica en
todo el mundo. Manos Unidas también colabora en ello, aportando,
como la Iglesia en su conjunto, una visión positiva y ordenada
sobre la sexualidad, digna de la persona humana. Algo muy importante
ahora que la pandemia toma nuevas vías de contagio y no se
circunscribe a grupos de características especialmente definidas.
Vale la pena llamar la atención sobre enfermedades que en
nuestro entorno parecen superadas, al menos como amenaza de
grandes epidemias. Nos referimos a la tuberculosis y al paludismo.
Manos Unidas no se cansa de denunciar en estos casos, y en el del
sida, que tratamientos y medicamentos perfectamente viables al
alcance de la mayoría entre nosotros, no llegan al conjunto de la
población en muchos países, realidad a la que debemos añadir los
cuadros clínicos de enfermedades propias de climas tropicales o de
otros que podrían prevenirse con vacunas eficaces.
Hay que ser conscientes de la responsabilidad de procurar estas
ayudas, apelando a los profesionales y empresarios de la industria
farmacéutica, y con nuestra cooperación económica, a pesar
de la situación de crisis que sufrimos. Es al experimentar la limitación
a la que nos somete la necesidad cuando podemos captar
más claramente la situación de los que están todavía peor y se ven

perdidos en aquello más elemental: la conservación del primero de
los dones que han recibido de Dios, su propia vida.
Seamos generosos desde lo que tenemos y el Señor aumentará
y multiplicará sus bienes a todos y a cada uno, comenzando por la
llegada de su Reino de verdad y de vida, de santidad y de gracia,
de justicia, de amor y de paz, de salud del cuerpo y de las almas,
de sentido definitivo para la persona humana en su integridad y de
salvación en la eternidad a la que está destinada.
Que nuestra Virgen de la Salud nos ayude y ayude a nuestros
hermanos de todo el mundo.
Con mi bendición y afecto,
+ Jesús Murgui Soriano
Obispo de Mallorca
93

COMPROMÍS DAVANT L’”EMERGÈNCIA EDUCATIVA”
Paraules en l’acte d’inauguració del I Congrés d’Escola Catòlica de
les Illes Balears
Cases de Son Térmens (Bunyola), 9 de febrer de 2012
Benvolguts membres d’Escola Catòlica, equips directius i professors
de les Escoles Catòliques de les Illes Balears:
Les primeres paraules de la meva intervenció vull que sien de
valoració molt positiva de la vostra iniciativa de convocar aquest
Congrés, ja que precisament quan més greu es mostra la dimensió
econòmica del moment de crisi que vivim, vosaltres seguiu insistint
en allò que us ha caracteritzat: la vostra preocupació per l’educació
més enllà del vessant material dels nostres centres, tan greu i urgent
en aquests dies, i que tots compartim.
No som pocs els que entenem que l’anomenada “emergència
educativa” és més greu fins i tot que la crisi econòmica, i ja és dir,
perquè la precedeix i en bona part l’explica, puix que connecta amb
les arrels d’una crisi d’humanitat més fonda que n’és a la base.
D’altra banda és possible que les incerteses i les dificultats
presents, que presenten l’aparença de fer-nos entrar en una nova
època històrica, puguin ser el marc per a una catarsi real i estímul
per a reflexionar sobre la persona humana i sobre la necessitat
d’encarrilar no tan sols l’economia, sinó d’avançar envers un escenari
social que asseguri més a tothom la possibilitat de viure dignament
i de desenvolupar les pròpies capacitats.
El Sant Pare Benet XVI, summament preocupat per la radicalitat
i l’amplitud de l’emergència educativa present, assenyalà, l’any
2010, que n’eren les arrels, una, “un concepte fals d’autonomia de
l’home”, i l’altra, “l’escepticisme i el relativisme”, o més clarament
dit, “l’exclusió de les dues fonts que orienten el camí humà: la naturalesa
i la Revelació”.
Mostra de la preocupació del Papa pel tema fou la seva Carta a
la Diòcesi de Roma de l’any 2008, on oferia unes pistes per superar
l’emergència educativa que vull compartir amb vosaltres.
En primer lloc, segons ell, l’educació “necessita la proximitat
i la confiança que neixen de l’amor”, i afirma que “tot educador
94

vertader sap que, per a educar, ha de donar quelcom de si mateix i
que només així pot ajudar els seus alumnes a superar els egoismes
i capacitar-los per a un amor autèntic”.
En segon lloc, Benet XVI aclareix que educar no és simplement
transmetre dades. “En un infant petit ja hi ha un gran desig de
saber i comprendre que es manifesta en les preguntes i peticions
d’explicació contínues. Ara bé, seria molt pobra l’educació que es
limitàs a donar nocions i informacions, deixant de banda la gran
pregunta sobre la veritat, sobretot la veritat que pot guiar la vida.”
En tercer lloc, el Papa considera que l’educació ha de respondre
als interrogants que planteja a la persona el sofriment. “Per
això –diu–, en tractar de protegir els més joves de qualsevol dificultat
i experiència de dolor, correm el risc de formar, malgrat les
nostres bones intencions, persones fràgils i poc generoses, perquè
la capacitat d’estimar correspon a la capacitat de sofrir, i de sofrir
plegats.”
Però el punt més delicat de l’obra educativa, segons el Papa,
consisteix a “trobar l’equilibri adequat entre llibertat i disciplina.
Sense regles de comportament i de vida, aplicades dia rere dia també
en les coses petites, no es forma el caràcter i no es prepara per a
afrontar les proves, que no faltaran en el futur”. Segons Benet XVI,
“la relació educativa és, abans de tot, encontre de dues llibertats,
i l’educació ben aconseguida és una formació per a l’ús correcte
de la llibertat. Així com l’infant creix esdevé adolescent i, després,
jove; per tant, hem d’acceptar el risc de la llibertat, restant sempre
atents per ajudar-lo a corregir idees i decisions equivocades. En
canvi, allò que no hem de fer mai és animar-lo en els errors, fer-li
veure que no ens en temem o, pitjor encara, que els compartim com
si fossin les noves fronteres del progrés humà”.
Finalment, en les seves pistes per a superar l’emergència educativa,
proposades a la Carta a la Diòcesi de Roma del 2008, considera
que “l’educació no pot prescindir del prestigi, que fa creïble
l’exercici de l’autoritat. És fruit de l’experiència i la competència,
però s’adquireix, sobretot, amb la coherència de la pròpia vida i
amb la implicació personal, expressió de l’amor vertader. Per consegüent,
l’educador és un testimoni de la veritat i del bé; certament
també és fràgil i pot tenir errors i caigudes, però tractarà sempre de
posar-se en sintonia de bell nou amb la seva missió”.
95

Des d’aquestes, per a mi, il·luminadores afirmacions que he
volgut compartir amb vosaltres, i des de la realitat quotidiana, tots
som conscients de la magnitud del repte educatiu. Però tots quants
som ací, hi som des de la pròpia vocació, una vocació que té profundament
en comú el servei als nostres semblants, i vosaltres, cridats
a educar la infantesa, l’adolescència, la joventut, sou servidors de
persones especialment necessitades en aquests temps. Feu molta
falta, us necessiten, i això us ha d’estimular.
Vos anim a no romandre paralitzats davant les dificultats del
present i els reptes del futur. Vull que la meva presència sia signe
del compromís continuat de l’Església en el camp educatiu, i del
meu suport a tot el que sia servir des de la pròpia identitat d’Escola
Catòlica de les Illes Balears.
Avui condicionen la nostra labor moltes castes de dificultats,
són aquests temps molt durs, però preciosos i estimulants pel desafiament
i les possibilitats que comporten. Podrem superar-los,
segur, amb l’ajuda de Déu.
Res pus, enhorabona pel Congrés que comença i moltes gràcies
a tots.
96

CanCelleria
COL·LACIÓ DE MINISTERIS
El passat dia 21 de febrer, el Sr. Bisbe va instituir en els ministeris
de lector i acòlit el seminarista Jacinto Ricardo Mejía Fernández,
a l’església del Monestir de Santa Elisabet, de les Monges
Jerònimes de Palma.
NOMENAMENTS
El Sr. Bisbe ha signat els nomenaments següents:
17/02/12
Sra. Margalida Barceló Valcaneras, vocal del Patronat de la
Fundació Joana Barceló, fins dia 31 de juliol de 2013.
20/02/12
Mn. Simó Jordi Garau Matas, Representant del Bisbat de Mallorca
en matèria de patrimoni en el Consell Municipal de
Cultura de l’Ajuntament d’Inca.
27/02/12
Mn. Ionica Mihai Cozmuta, prevere de l’Eparquia de Muramures
(Romania), vicari parroquial de la Resurrecció, de Palma,
amb dedicació personal als catòlics orientals, especialment
als feels romanesos, per cinc anys més.
97

98
ConSell PreSBiteral
ACTA DE LA XX REUNIÓ DEL
CONSELL PRESBITERAL
El dijous 10 de novembre de 2011 Mons. Jesús Murgui Soriano,
Bisbe de Mallorca, convoca en sessió ordinària els membres
del Consell Presbiteral, a les 10 h, al Seminari Nou. Del total de
quaranta-tres membres n’hi participen trenta-un. Quatre excusen
la seva assistència. Modera la reunió Mn. Ramon Lladó. L’ordre del
dia i el llistat d’assistència es troben a l’annex d’aquesta acta.
Començam la reunió resant l’Hora Menor de Tèrcia. Tot seguit
es llegeix l’acta anterior i s’aprova. Passam així al següent punt de
l’ordre del dia.
Salutació del Sr. Bisbe
D. Jesús agraeix, en primer lloc, la presència de tots. Seguidament,
entenent que l’ordre del dia és molt dens, comenta que
esperarà a les informacions del final per a compartir el que vol comunicar
a l’assemblea. Respecte al primer punt de l’ordre del dia,
la presentació del Directori Diocesà sobre l’Orde de Verges, avança
que és una institució que es va restaurar en l’Església en el Concili
Vaticà II i, posteriorment, pel Papa Pau VI, i que s’ha convidat la
Sra. Pilar Fiol per presentar el Directori Diocesà al Consell Presbiteral.
Un altre punt de l’ordre del dia és la renovació dels Estatuts
base dels Consells Pastorals Parroquials i dels Consells Parroquials
d’Assumptes Econòmics, en compliment del Pla de Pastoral vigent,
i convida els membres del Consell a presentar-hi esmenes. Finalment,
després d’elegir dos membres del FOREC i un membre de
la Comissió Permanent del Consell Presbiteral, també, a petició de
la pròpia Comissió Permanent, el Delegat de Pastoral de Joventut
informarà sobre la JMJ i aportarà una reflexió personal sobre com
s’ha de situar el prevere davant la pastoral juvenil.
Presentació del Directori Diocesà sobre l’Orde de Verges, a
càrrec de la Sra. Pilar Fiol
La Sra. Pilar Fiol introdueix el Directori Diocesà a partir d’una
reflexió més ampla sobre l’Orde de Verges Consagrades. Les Verges

Consagrades són conegudes a l’Església des del temps de l’Església
Apostòlica i dels Pares, però amb el temps es van anar transformant
amb el que ara coneixem com a Instituts Religiosos femenins. Al
segle XII desapareix el ritu de Consagració de Verges. El Concili Vaticà
II el reprèn per a tota l’Església. El 31 de maig de 1970 es promulga
el Ritu de Consagració, aprovat pel Papa Pau VI. El càn. 604
del CIC recull la nova realitat. Es torna a instaurar dins l’Església a
partir del Concili. L’art. 1 del Directori defineix el què són les Verges
Consagrades. Destaca que hi ha diferències substancials amb les
religioses. Remarca que el ritu realça la unió mística i esponsal de
Crist amb l’Església, igual que el matrimoni, i fins i tot els signes
(l’aliança i el vel), uneixen ambdues realitats, la matrimonial i la
consagració de verges. A diferència del matrimoni, el més important
del ritu de Consagració de Verges és la Consagració davant del Bisbe,
no el consentiment, com ho és en el sagrament del Matrimoni.
La Consagració els dóna una pertinença especial a l’Església diocesana.
Queden vinculades a l’Església, i especialment al Bisbe. El
ministre de la consagració de Verges és el Bisbe diocesà, qui la pot
delegar, però a un altre Bisbe, no a un prevere. Per aquesta raó es
demana que es faci la consagració a la Seu. Diferències amb la vida
religiosa: no viuen en comunitat, no tenen superiores (el seu superior
és el Bisbe); no renuncien al seu treball ni a la seva vida seglar.
També es remarca que pot haver-hi diferències entre elles. Algunes
poden ser més contemplatives, d’altres més actives pastoralment.
El que representa la Consagració és que és una Verge Consagrada,
no la tasca concreta que pugui realitzar. Avantatges: és una institució
molt sensible, no institucional. Inconvenient: es poden sentir
soles per a viure aquesta vocació en l’Església i el món. Per aquest
motiu el CIC, en el mateix cànon, permet que s’associïn. Finalment,
la Sra. Fiol passa a presentar el Directori, que s’aprovarà ad experimentum.
D’altres apartats del Directori són: naturalesa i missió, requisits
per a l’admissió, consagració, vida espiritual, organització,
dispensa del vincle, acta i registre, revisió del Directori.
Intervencions i preguntes
Mn. Ricard Ramos comenta que, ja que el Directori proposa
que el ritu de Consagració sigui a la Seu, demana si també es podria
estendre a les ordenacions.
Mn. Pere Fiol troba que també s’hauria de demanar una carta
d’informació al rector. Per altre costat, li sorprèn que sigui tan episcopal.
Històricament hi havia beates, que eren paregudes.
99

La Sra. Pilar Fiol respon que tanta importància a la funció del
Bisbe és deguda a la consagració amb l’Església particular.
Mn. Llorenç Alcina demana que s’homologuin els noms del document.
Si es parla de Directori, no ha de posar al final Estatuts.
També sol·licita que li agradaria que en una futura revisió es fes
referència als grans Sants Pares, sant Cebrià entre d’altres, que
tenen bons escrits sobre l’Orde de Verges.
Mn. Francesc Ramis demana si és una realitat a venir o hi ha
candidates.
El Sr. Bisbe li respon que a Mallorca ha tingut casos de dones
que ho han sol·licitat. Ell no els ho va poder oferir i les va remetre a
altres Diòcesis. Ja que hi ha hagut altres sol·licituds, el Sr. Bisbe va
demanar a una comissió que n’estudiàs l’aplicació canònica.
Mn. Pere Torres comenta que quan ell estava a una parròquia
va trobar un grup de “verges consagrades”, potser massa secret. I
demana si té res a veure la nova realitat amb la que ell va trobar.
El Sr. Bisbe li contesta que la Consagració de Verges és una
cosa nova, per respondre a la mentalitat d’avui de no comprometre’s
en institucions.
Mn. Pere Fons no entén perquè no poden participar activament
en la vida política, perquè li sembla com si els retallassin
algun dret fonamental.
La Sra. Pilar Fiol li respon que el Codi demana que els preveres,
diaques, i membres d’Instituts de Vida Consagrada i de Societats
de Vida Apostòlica no militin dins partits polítics. En coherència
amb aquest principi, també es demana a les Verges Consagrades.
Mn. Antoni Vadell comenta que la qüestió de la instauració de
les Verges Consagrades s’ha d’entendre en la clau missionera que
apunta el Concili. I també amb la vinculació amb l’Església particular.
La parròquia no és l’única cèl·lula, sinó la Diòcesi.
Mn. Antoni Amorós, responent a Mn. Ricard Ramos, parla que
ell li dóna importància a les ordenacions a parròquies per la seva
dimensió de treball en les parròquies.
El P. Ambròs Cots, CR, entroncant amb l’Orde de Diaconesses,
ell veu el motiu pel qual sigui el Bisbe qui ha de presidir la Consagració
de Verges. Demana si les consagracions de Verges es pot
estendre a monestirs de religioses.
La Sra. Pilar Fiol destaca que hi ha massa diferència de l’Orde
de Diaconesses amb l’Orde de Verges. També aclareix que només es
pot aplicar l’Orde de Verges a Instituts Religiosos femenins antics,
no als novells, com els Instituts Seculars.
100

El Sr. Bisbe clou el tema aprofitant per agrair públicament
la tasca feta durant aquests anys a la Sra. Pilar Fiol com a vicecancellera
i li desitja un bon encert en la nova etapa missionera al
Camerun.
Estudi dels esborranys dels Estatuts marc dels Consells
Pastorals Parroquials i dels Consells Parroquials d’Assumptes
Econòmics i presentació d’esmenes
Respecte als Consells Pastorals Parroquials es presenten les
següents esmenes:
Mn. Francesc Ramis troba que és massa temps cinc anys per
renovar-se el Consell Pastoral Parroquial (CPP). També troba difícil
que el secretari informi l’assemblea dominical. També comenta que
hi ha massa poques reunions i que s’haurien de limitar les legislatures.
Mn. Nadal Bernat, tot i reconeixent la tasca feta en la revisió,
proposa que en el punt n. 9 s’haurien de separar els apartats 9.4
i 9.5 perquè són metodològics. També comenta que els punts 9.5 i
21 no són coherents: el paper del Vicari General pareix molt complicat
i difícil.
Mn. Antoni Amorós aclareix que la composició concreta dels
membres elegits s’ha de comunicar al Vicari General. Resulta que
no es pot concretar més perquè les parròquies són molt diferents
unes de les altres.
Mn. Lluc Riera explica que el terme de cinc anys és a causa
que els Estatuts anteriors eren molt complicats perquè deien que a
meitat de legislatura s’havia de canviar la meitat del CPP.
Mn. Antoni Amorós comenta que és difícil que siguin més de
quatre reunions per curs. Parlàvem que el mínim són quatre sessions
ordinàries.
Mn. Pere Fons troba que el paper del rector és massa absolut.
Els estatuts parlen massa de la dimensió consultiva del Consell.
Mn. Lluc Riera proposa que els Estatuts diguin que el ple es
reunirà almenys quatre vegades.
Mn. Ricard Ramos demana si en un canvi de rector s’hauria de
canviar o no el Consell.
Presentades aquestes esmenes, s’aporten a la votació del ple
amb el següent resultat:
S’aprova que el text digui “almenys quatre vegades”.
101

S’aprova que el termini sigui de cinc anys, com diu el text.
S’aprova el text tal com està, “amb possibilitat d’una reelecció”.
S’aprova la continuïtat del Consell quan canvia el Rector, tal
com ho dóna a entendre el text actual, no dissolució.
S’aprova separar els punts 9.4 i 9.5 per motius metodològics
S’aprova que en el punt 9.5 digui: “La composició completa
dels membres elegits del CPP, quan es dóna la renovació completa
del Consell cada cinc anys, s’ha de comunicar prèviament per la
seva aprovació al Vicari General”.
Respecte als Estatuts del Consell Parroquial d’Assumptes
Econòmics (CPAE) es presenten les següents esmenes:
Mn. Pere Torres no està d’acord que en el punt 2.b.1 no estigui
reflectit que el rector sortint i l’entrant han de firmar l’inventari.
Per altra part proposa canviar el punt 2.b.1 i 2.b.8 i posar Ordinari
enlloc d’Administració Diocesana. S’aprova.
Mn. Josep Adrover aclareix que el text parla dels Consells Parroquials
d’Assumptes Econòmics, i les seves competències, no del
traspàs concret del rector.
Mn. Francesc Ramis no entén això de pressupost ordinari i
extraordinari. També reclama que s’enviï el model per fer els inventaris
a totes les parròquies.
Mn. Nadal Bernat alerta que no s’aclareixi el punt 2.b.4 per
evitar conflictes entre parròquies o que es tendeixi a unificacions
de Consells d’Economia.
Mn. Antoni Amorós diu que el dret juga en contra de les Unitats
de Pastoral (UdP), perquè no permet que se suprimeixi la gestió
parroquial.
Mn. Pere Torres recorda que el Model 2 vigent només permet
aplicar el 50% del superàvit de la parròquia per a altres entitats.
Mn. Simó Garau demana que si es crea una UdP posterior,
com s’han d’arreglar deutes anteriors i deixes d’una parròquia a
l’altra fetes prèviament a la nova UdP?
Mn. Antoni Amorós respon que això depèn de la transparència,
no de si es va fer un préstec o una donació.
Mn. Pere Torres comenta que troba bé que quedi explícit el
que l’administrador pot fer i el que no pot fer en referència amb les
seves competències com a administrador parroquial.
Prèvies al descans, es fan dues votacions de sondeig, per aportar
noms per a formar part del FOREC i de la Comissió Permanent.
Es fa el recompte durant el descans.
102

Elecció de dos membres del FOREC i d’un membre de la
Comissió Permanent del Consell Presbiteral
Es fan dues votacions, una de sondeig i una de segona, en la
qual surten elegits els dos membres més votats del FOREC: Mn.
Antoni Gómez Serra (22 vots) i Mn. Pere Torres Siquier (22 vots).
Per elegir el membre de la Comissió Permanent, també es fan
dues votacions, una de sondeig i una de segona, en la qual surt
elegit el membre més votat: Mn. Antoni Vadell (21 vots).
Intervenció de Mn. Rafel Mas, delegat diocesà de Pastoral
de Joventut sobre “com s’hauria d’ubicar el capellà davant
l’evangelització dels joves”
Mn. Rafel Mas, delegat diocesà de Pastoral de Joventut, aporta
una intervenció que no pretén donar receptes, com ell mateix
indica, sinó reflexionar i compartir les recerques que ha anat fent
en aquests anys que ha treballat en la pastoral amb joves. Pretén
apuntar línies de treball que ens permetin evangelitzar els joves.
Comenta que els joves cerquen referents radicals. Proposa que el
capellà s’ha d’acostar als joves des d’una espiritualitat ben arrelada
en Déu. Comenta que els joves cerquen la “saviesa d’un cor que
escolta i acull incondicionalment”. Que aprenguem a escoltar els
joves abans de parlar-los. També diu que els joves han de veure en
el prevere que forma part d’un cos, el presbiteri, la fraternitat sacerdotal,
que ha de ser visible per a ells. Alerta sobre la temptació
dels capellans a apropiar-se dels joves, sense deixar-los participar
d’activitats diocesanes o de l’Església Universal. També anima a
parlar de Jesús als joves. També li preocupa que hi hagi molts de
joves que no tenguin cap tipus de relació o coneixença dels capellans,
per això demana que cap capellà no claudiqui a treballar
amb joves i a conèixer-los. I acaba recordant que tots els preveres,
cadascun des del seu lloc, poden acompanyar i fer costat als joves.
Arran de la seva intervenció, s’obre el torn a la paraula dels
membres del Consell.
Mn. Marià Gastalver fa un reconeixement a la intervenció del
Mn. Rafel Mas, perquè s’hi sent molt identificat i demana si pot
emprar l’escrit.
A Mn. Antoni Vadell li ha agradat que es digui que el que és
contemplatiu és apostòlic i evangelitzador. Voldria que tots els pre-
103

veres se sentissin identificats amb la pastoral juvenil, i que s’apreciï
la tasca discreta de pastoral juvenil.
Mn. Rafel Mas comenta que avui només ha volgut compartir
l’experiència personal i presbiteral del treball amb joves, però que
serà molt més important la seva intervenció en el CDP.
A Mn. Llorenç Alcina li ha agradat que en la intervenció es digués
que primer escoltem i després parlem.
Mn. Pere Fons agraeix la intervenció a Mn. Rafel Mas per la
sinceritat. Però puntualitza que per treballar amb joves un ha
d’estimar i s’ha de deixar estimar i ha de conèixer els joves. Citant
un autor cubà, proposà que s’ha d’anar allà on hi ha els joves, “sigueu
fills dels vostres fills”.
Mn. Rafel Umbert es demana com situar-se, com a preveres
majors, davant el món de la joventut avui.
Mn. Rafel Mas repeteix que ell no vol receptar. Però reconeix
que ha tingut una experiència molt bona amb capellans majors. Si
el capellà major no es veu capacitat per fer pastoral juvenil, sí que
té la responsabilitat d’acompanyar i animar altres agents que ho
facin.
Mn. Miquel Serra, citant alguns apartats de la intervenció de
Mn. Rafel Mas, diu que ens manca reprendre el que duim entre
mans, el Regne, la nostra experiència de Jesús. Acollir la realitat
que els joves necessiten que els acompanyin, i que de vegades ens
conten a nosaltres confidències que ni als seus pares han estat
capaços de dir-les.
Mn. Guillem Rosselló veu molt positiva la vinguda de la Creu,
així com també que en les Jornades Mundials de la Joventut de
Madrid 2011 s’hagi accentuat molt la pregària.
Informacions
Mn. Ricard Ramos, comentant les estadístiques que parlen
que a les Balears hi ha un índex molt alt d’avortaments, proposa
que es constitueixi una comissió específicament dedicada a Provida,
per lluitar amb totes les forces contra aquesta realitat.
Mn. Lluc Riera recorda que dia 12 de desembre es farà la segona
jornada de Formació per a Preveres i Diaques sobre l’ars celebrandi.
I a l’horabaixa, per als religiosos/es i laics.
Mn. Marià Gastalver informa que dia 15 de novembre, Jornada
mundial sobre l’Escolta, es donarà una conferència per aprendre a
escoltar, a les 19 h, dimarts, dia 15, al Club Diari de Mallorca, a
càrrec del metge psiquiatra Dr. Alejandro Rocamora Bonilla.
104

Mn. Antoni Amorós convida a la trobada d’escolanets i altres
nins de dia 20 de novembre. Recorda que dia 13 de novembre és el
Dia de l’Església Diocesana, i demana excuses per enviar la informació
massa tard. També comenta que per mandat del Sr. Bisbe i
amb el FOREC, es fa una reflexió sobre la retribució als preveres.
Ara hi ha una segona fase per demanar informació comunitària a
cada arxiprestat, per contribuir a la reflexió del FOREC al proper
Consell Presbiteral.
Mn. Nadal Bernat, sol·licita que si s’ha d’enviar algú per informar-se
més sobre la possible nul·litat matrimonial al Tribunal
Eclesiàstic, que cridin abans per concertar cita i poder donar una
informació prèvia.
El Sr. Bisbe informa que avui es presenta el llibre sobre els 50
anys de Càritas Diocesana que es culminarà dia 8 de desembre,
amb una celebració a la Seu. Anuncia que els propers anys encetarem
els 50 anys de Mallorca Missionera. Finalment, parlant de
la Festa del Beat Ramon Llull, proposa que diumenge, dia 27 de
novembre, es faci menció, pregària i al·lusió a la predicació sobre
el Beat.
Sense més assumptes a tractar acabam la reunió, donant gràcies
a Déu, quan són les 13:30 h.
Josep Adrover Vallbona,
Canceller-secretari
Acta llegida i aprovada en la sessió ordinària del Consell Presbiteral
de dia 16 de febrer de 2012.
105

DoCumentS De la Santa Seu
Sant Pare
Queridos hermanos y hermanas:
La XLIX Jornada Mundial de
Oración por las Vocaciones, que
se celebrará el 29 de abril de
2012, cuarto domingo de Pascua,
nos invita a reflexionar sobre el
tema: Las vocaciones don de la
caridad de Dios.
La fuente de todo don perfecto
es Dios Amor - Deus caritas est -:
«quien permanece en el amor permanece
en Dios y Dios en él» (1
Jn 4,16). La Sagrada Escritura
narra la historia de este vínculo
originario entre Dios y la humanidad,
que precede a la misma
creación. San Pablo, escribiendo
a los cristianos de la ciudad de
Éfeso, eleva un himno de gratitud
y alabanza al Padre, el cual con
infinita benevolencia dispone a lo
largo de los siglos la realización
de su plan universal de salvación,
que es un designio de amor. En
el Hijo Jesús –afirma el Apóstol-
«nos eligió antes de la fundación
del mundo para que fuésemos
santos e irreprochables ante Él
por el amor» (Ef 1,4). Somos amados
por Dios incluso "antes" de
106
LAS VOCACIONES DON DE LA CARIDAD DE DIOS
Mensaje de Benedicto XVI para la
Jornada Mundial de Oración por las Vocaciones
venir a la existencia. Movido exclusivamente
por su amor incondicional,
Él nos "creó de la nada"
(cf. 2M 7,28) para llevarnos a la
plena comunión con Él.
Lleno de gran estupor ante la
obra de la providencia de Dios, el
salmista exclama: «Cuando contemplo
el cielo, obra de tus dedos,
la luna y las estrellas que has
creado, ¿qué es el hombre para
que te acuerdes de él, el ser humano,
para que te cuides de él?»
(Sal 8,4-5). La verdad profunda
de nuestra existencia está, pues,
encerrada en ese sorprendente
misterio: toda criatura, en particular
toda persona humana, es
fruto de un pensamiento y de un
acto de amor de Dios, amor inmenso,
fiel, eterno (cf. Jr 31,3). El
descubrimiento de esta realidad
es lo que cambia verdaderamente
nuestra vida en lo más hondo. En
una célebre página de las Confesiones,
san Agustín expresa con
gran intensidad su descubrimiento
de Dios, suma belleza y amor,
un Dios que había estado siempre
cerca de él, y al que al final le
abrió la mente y el corazón para

ser transformado: «¡Tarde te amé,
Hermosura tan antigua y tan
nueva, tarde te amé! Y tú estabas
dentro de mí y yo afuera, y así
por fuera te buscaba; y, deforme
como era, me lanzaba sobre estas
cosas hermosas que tú creaste.
Tú estabas conmigo, más yo no
estaba contigo. Reteníanme lejos
de ti aquellas cosas que, si no estuviesen
en ti, no existirían. Me
llamaste y clamaste, y quebrantaste
mi sordera; brillaste y resplandeciste,
y curaste mi ceguera;
exhalaste tu perfume, y lo aspiré,
y ahora te anhelo; gusté de ti, y
ahora siento hambre y sed de ti;
me tocaste, y deseé con ansia la
paz que procede de ti» (X, 27,38).
Con estas imágenes, el santo de
Hipona intentaba describir el
misterio inefable del encuentro
con Dios, con su amor que transforma
toda la existencia.
Se trata de un amor sin reservas
que nos precede, nos sostiene
y nos llama durante el camino de
la vida y tiene su raíz en la absoluta
gratuidad de Dios. Refiriéndose
en concreto al ministerio sacerdotal,
mi predecesor, el beato
Juan Pablo II, afirmaba que «todo
gesto ministerial, a la vez que
lleva a amar y servir a la Iglesia,
ayuda a madurar cada vez más
en el amor y en el servicio a Jesucristo,
Cabeza, Pastor y Esposo
de la Iglesia; en un amor que se
configura siempre como respuesta
al amor precedente, libre y gratuito,
de Dios en Cristo» (Exhort.
ap. Pastores dabo vobis, 25). En
efecto, toda vocación específica
nace de la iniciativa de Dios; es
don de la caridad de Dios. Él es
quien da el "primer paso" y no
como consecuencia de una bondad
particular que encuentra en
nosotros, sino en virtud de la presencia
de su mismo amor «derramado
en nuestros corazones por
el Espíritu» (Rm 5,5).
En todo momento, en el origen
de la llamada divina está la iniciativa
del amor infinito de Dios,
que se manifiesta plenamente en
Jesucristo. Como escribí en mi
primera encíclica Deus caritas
est, «de hecho, Dios es visible de
muchas maneras. En la historia
de amor que nos narra la Biblia,
Él sale a nuestro encuentro, trata
de atraernos, llegando hasta
la Última Cena, hasta el Corazón
traspasado en la cruz, hasta las
apariciones del Resucitado y las
grandes obras mediante las que
Él, por la acción de los Apóstoles,
ha guiado el caminar de la Iglesia
naciente. El Señor tampoco ha
estado ausente en la historia sucesiva
de la Iglesia: siempre viene
a nuestro encuentro a través de
los hombres en los que Él se refleja;
mediante su Palabra, en los
Sacramentos, especialmente la
Eucaristía» (n. 17).
El amor de Dios permanece
para siempre, es fiel a sí mismo,
a la «palabra dada por mil generaciones»
(Sal 105,8). Es preciso
107

por tanto volver a anunciar, especialmente
a las nuevas generaciones,
la belleza cautivadora de
ese amor divino, que precede y
acompaña: es el resorte secreto,
es la motivación que nunca falla,
ni siquiera en las circunstancias
más difíciles.
Queridos hermanos y hermanas,
tenemos que abrir nuestra
vida a este amor; cada día Jesucristo
nos llama a la perfección
del amor del Padre (cf.Mt 5,48).
La grandeza de la vida cristiana
consiste en efecto en amar "como"
lo hace Dios; se trata de un amor
que se manifiesta en el don total
de sí mismo fiel y fecundo. San
Juan de la Cruz, respondiendo
a la priora del monasterio de
Segovia, apenada por la dramática
situación de suspensión en
la que se encontraba el santo en
aquellos años, la invita a actuar
de acuerdo con Dios: «No piense
otra cosa sino que todo lo ordena
Dios. Y donde no hay amor, ponga
amor, y sacará amor» (Epistolario,
26).
En este terreno oblativo, en la
apertura al amor de Dios y como
fruto de este amor, nacen y crecen
todas las vocaciones. Y bebiendo
de este manantial mediante
la oración, con el trato frecuente
con la Palabra y los Sacramentos,
especialmente la Eucaristía, será
posible vivir el amor al prójimo
en el que se aprende a descubrir
el rostro de Cristo Señor (cf. Mt
108
25,31-46). Para expresar el vínculo
indisoluble que media entre estos
"dos amores" – el amor a Dios
y el amor al prójimo – que brotan
de la misma fuente divina y a ella
se orientan, el Papa san Gregorio
Magno se sirve del ejemplo de la
planta pequeña: «En el terreno de
nuestro corazón, [Dios] ha plantado
primero la raíz del amor a él
y luego se ha desarrollado, como
copa, el amor fraterno» (Moralium
Libri, sive expositio in Librum B.
Job, Lib. VII, cap. 24, 28; PL 75,
780D).
Estas dos expresiones del único
amor divino han de ser vividas
con especial intensidad y pureza
de corazón por quienes se han
decidido a emprender un camino
de discernimiento vocacional en
el ministerio sacerdotal y la vida
consagrada; constituyen su elemento
determinante. En efecto, el
amor a Dios, del que los presbíteros
y los religiosos se convierten
en imágenes visibles – aunque
siempre imperfectas – es la motivación
de la respuesta a la llamada
de especial consagración al
Señor a través de la ordenación
presbiteral o la profesión de los
consejos evangélicos. La fuerza
de la respuesta de san Pedro al
divino Maestro: «Tú sabes que te
quiero» (Jn 21,15), es el secreto de
una existencia entregada y vivida
en plenitud y, por esto, llena de
profunda alegría.
La otra expresión concreta del

amor, el amor al prójimo, sobre
todo hacia los más necesitados y
los que sufren, es el impulso decisivo
que hace del sacerdote y de la
persona consagrada alguien que
suscita comunión entre la gente
y un sembrador de esperanza.
La relación de los consagrados,
especialmente del sacerdote, con
la comunidad cristiana es vital y
llega a ser parte fundamental de
su horizonte afectivo. A este respecto,
al Santo Cura de Ars le
gustaba repetir: «El sacerdote no
es sacerdote para sí mismo; lo es
para vosotros» (Le curé d’Ars. Sa
pensée – Son cœur, Foi Vivante,
1966, p. 100).
Queridos hermanos en el episcopado,
queridos presbíteros,
diáconos, consagrados y consagradas,
catequistas, agentes de
pastoral y todos los que os dedicáis
a la educación de las nuevas
generaciones, os exhorto con viva
solicitud a prestar atención a todos
los que en las comunidades
parroquiales, las asociaciones y
los movimientos advierten la manifestación
de los signos de una
llamada al sacerdocio o a una
especial consagración. Es importante
que se creen en la Iglesia las
condiciones favorables para que
puedan aflorar tantos "sí", en respuesta
generosa a la llamada del
amor de Dios.
Será tarea de la pastoral vocacional
ofrecer puntos de orientación
para un camino fructífero. Un
elemento central debe ser el amor
a la Palabra de Dios, a través de
una creciente familiaridad con la
Sagrada Escritura y una oración
personal y comunitaria atenta y
constante, para ser capaces de
sentir la llamada divina en medio
de tantas voces que llenan la vida
diaria. Pero, sobre todo, que la
Eucaristía sea el "centro vital" de
todo camino vocacional: es aquí
donde el amor de Dios nos toca
en el sacrificio de Cristo, expresión
perfecta del amor, y es aquí
donde aprendemos una y otra vez
a vivir la «gran medida» del amor
de Dios. Palabra, oración y Eucaristía
son el tesoro precioso para
comprender la belleza de una vida
totalmente gastada por el Reino.
Deseo que las Iglesias locales,
en todos sus estamentos, sean un
"lugar" de discernimiento atento y
de profunda verificación vocacional,
ofreciendo a los jóvenes un
sabio y vigoroso acompañamiento
espiritual. De esta manera, la
comunidad cristiana se convierte
ella misma en manifestación de
la caridad de Dios que custodia
en sí toda llamada. Esa dinámica,
que responde a las instancias
del mandamiento nuevo de
Jesús, se puede llevar a cabo de
manera elocuente y singular en
las familias cristianas, cuyo amor
es expresión del amor de Cristo
que se entregó a sí mismo por
su Iglesia (cf. Ef 5,32). En las familias,
«comunidad de vida y de
amor» (Gaudium et spes, 48), las
109

nuevas generaciones pueden tener
una admirable experiencia de
este amor oblativo. Ellas, efectivamente,
no sólo son el lugar privilegiado
de la formación humana
y cristiana, sino que pueden
convertirse en «el primer y mejor
seminario de la vocación a la vida
de consagración al Reino de Dios»
(Exhort. ap. Familiaris consortio,
53), haciendo descubrir, precisamente
en el seno del hogar, la belleza
e importancia del sacerdocio
y de la vida consagrada. Los pastores
y todos los fieles laicos han
de colaborar siempre para que
en la Iglesia se multipliquen esas
«casas y escuelas de comunión»
siguiendo el modelo de la Sagrada
110
Familia de Nazaret, reflejo armonioso
en la tierra de la vida de la
Santísima Trinidad.
Con estos deseos, imparto de
corazón la Bendición Apostólica
a vosotros, Venerables Hermanos
en el episcopado, a los sacerdotes,
a los diáconos, a los religiosos, a
las religiosas y a todos los fieles
laicos, en particular a los jóvenes
que con corazón dócil se ponen a
la escucha de la voz de Dios, dispuestos
a acogerla con adhesión
generosa y fiel.
Vaticano, 18 de octubre de
2011
Libreria Editrice Vaticana

MENSAJE DE BENEDICTO XVI
PARA LA CUARESMA 2012
«Fijémonos los unos en los otros para estímulo de la caridad
y las buenas obras»
(Hb 10, 24)
Queridos hermanos y hermanas
La Cuaresma nos ofrece una
vez más la oportunidad de reflexionar
sobre el corazón de la
vida cristiana: la caridad. En
efecto, este es un tiempo propicio
para que, con la ayuda de la Palabra
de Dios y de los Sacramentos,
renovemos nuestro camino de fe,
tanto personal como comunitario.
Se trata de un itinerario marcado
por la oración y el compartir, por
el silencio y el ayuno, en espera
de vivir la alegría pascual.
Este año deseo proponer algunas
reflexiones a la luz de un
breve texto bíblico tomado de la
Carta a los Hebreos: «Fijémonos
los unos en los otros para estímulo
de la caridad y las buenas obras»
(10,24). Esta frase forma parte de
una perícopa en la que el escritor
sagrado exhorta a confiar en
Jesucristo como sumo sacerdote,
que nos obtuvo el perdón y el acceso
a Dios. El fruto de acoger a
Cristo es una vida que se despliega
según las tres virtudes teologales:
se trata de acercarse al Señor
«con corazón sincero y llenos de
fe» (v. 22), de mantenernos firmes
«en la esperanza que profesamos»
(v. 23), con una atención constan-
te para realizar junto con los hermanos
«la caridad y las buenas
obras» (v. 24). Asimismo, se afirma
que para sostener esta conducta
evangélica es importante
participar en los encuentros litúrgicos
y de oración de la comunidad,
mirando a la meta escatológica:
la comunión plena en Dios
(v. 25). Me detengo en el versículo
24, que, en pocas palabras, ofrece
una enseñanza valiosa y siempre
actual sobre tres aspectos de la
vida cristiana: la atención al otro,
la reciprocidad y la santidad personal.
1. "Fijémonos": la responsabilidad
para con el hermano.
El primer elemento es la invitación
a «fijarse»: el verbo griego
usado es katanoein, que significa
observar bien, estar atentos, mirar
conscientemente, darse cuenta
de una realidad. Lo encontramos
en el Evangelio, cuando
Jesús invita a los discípulos a «fijarse»
en los pájaros del cielo, que
no se afanan y son objeto de la
solícita y atenta providencia divina
(cf. Lc 12,24), y a «reparar» en
la viga que hay en nuestro propio
ojo antes de mirar la brizna en el
ojo del hermano (cf. Lc 6,41). Lo
111

encontramos también en otro pasaje
de la misma Carta a los Hebreos,
como invitación a «fijarse en
Jesús» (cf. 3,1), el Apóstol y Sumo
Sacerdote de nuestra fe. Por tanto,
el verbo que abre nuestra exhortación
invita a fijar la mirada
en el otro, ante todo en Jesús, y a
estar atentos los unos a los otros,
a no mostrarse ajenos, indiferentes
a la suerte de los hermanos.
Sin embargo, con frecuencia prevalece
la actitud contraria: la indiferencia
o el desinterés, que nacen
del egoísmo, encubierto bajo
la apariencia del respeto por la
«esfera privada». También hoy resuena
con fuerza la voz del Señor
que nos llama a cada uno de nosotros
a hacernos cargo del otro.
Hoy Dios nos sigue pidiendo que
seamos «guardianes» de nuestros
hermanos (cf. Gn 4,9), que entablemos
relaciones caracterizadas
por el cuidado recíproco, por la
atención al bien del otro y a todo
su bien. El gran mandamiento del
amor al prójimo exige y urge a tomar
conciencia de que tenemos
una responsabilidad respecto a
quien, como yo, es criatura e hijo
de Dios: el hecho de ser hermanos
en humanidad y, en muchos
casos, también en la fe, debe llevarnos
a ver en el otro a un verdadero
alter ego, a quien el Señor
ama infinitamente. Si cultivamos
esta mirada de fraternidad, la solidaridad,
la justicia, así como la
misericordia y la compasión, brotarán
naturalmente de nuestro
corazón. El Siervo de Dios Pablo
112
VI afirmaba que el mundo actual
sufre especialmente de una falta
de fraternidad: «El mundo está
enfermo. Su mal está menos en la
dilapidación de los recursos y en
el acaparamiento por parte de algunos
que en la falta de fraternidad
entre los hombres y entre los
pueblos» (Carta. Enc. Populorum
progressio [26 de marzo de 1967],
n. 66).
La atención al otro conlleva
desear el bien para él o para ella
en todos los aspectos: físico, moral
y espiritual. La cultura contemporánea
parece haber perdido
el sentido del bien y del mal, por
lo que es necesario reafirmar con
fuerza que el bien existe y vence,
porque Dios es «bueno y hace el
bien» (Sal 119,68). El bien es lo
que suscita, protege y promueve
la vida, la fraternidad y la comunión.
La responsabilidad para
con el prójimo significa, por tanto,
querer y hacer el bien del otro,
deseando que también él se abra
a la lógica del bien; interesarse
por el hermano significa abrir los
ojos a sus necesidades. La Sagrada
Escritura nos pone en guardia
ante el peligro de tener el corazón
endurecido por una especie
de «anestesia espiritual» que nos
deja ciegos ante los sufrimientos
de los demás. El evangelista Lucas
refiere dos parábolas de Jesús,
en las cuales se indican dos
ejemplos de esta situación que
puede crearse en el corazón del
hombre. En la parábola del buen

Samaritano, el sacerdote y el levita
«dieron un rodeo», con indiferencia,
delante del hombre al cual
los salteadores habían despojado
y dado una paliza (cf. Lc 10,30-
32), y en la del rico Epulón, ese
hombre saturado de bienes no se
percata de la condición del pobre
Lázaro, que muere de hambre delante
de su puerta (cf.Lc 16,19).
En ambos casos se trata de lo
contrario de «fijarse», de mirar
con amor y compasión. ¿Qué es lo
que impide esta mirada humana
y amorosa hacia el hermano? Con
frecuencia son la riqueza material
y la saciedad, pero también el anteponer
los propios intereses y las
propias preocupaciones a todo lo
demás. Nunca debemos ser incapaces
de «tener misericordia» para
con quien sufre; nuestras cosas y
nuestros problemas nunca deben
absorber nuestro corazón hasta
el punto de hacernos sordos al
grito del pobre. En cambio, precisamente
la humildad de corazón
y la experiencia personal del
sufrimiento pueden ser la fuente
de un despertar interior a la compasión
y a la empatía: «El justo
reconoce los derechos del pobre,
el malvado es incapaz de conocerlos»
(Pr 29,7). Se comprende así la
bienaventuranza de «los que lloran»
(Mt 5,4), es decir, de quienes
son capaces de salir de sí mismos
para conmoverse por el dolor de
los demás. El encuentro con el
otro y el hecho de abrir el corazón
a su necesidad son ocasión de
salvación y de bienaventuranza.
El «fijarse» en el hermano comprende
además la solicitud por su
bien espiritual. Y aquí deseo recordar
un aspecto de la vida cristiana
que a mi parecer ha caído
en el olvido: la corrección fraterna
con vistas a la salvación eterna.
Hoy somos generalmente muy
sensibles al aspecto del cuidado
y la caridad en relación al bien físico
y material de los demás, pero
callamos casi por completo respecto
a la responsabilidad espiritual
para con los hermanos. No
era así en la Iglesia de los primeros
tiempos y en las comunidades
verdaderamente maduras en la
fe, en las que las personas no sólo
se interesaban por la salud corporal
del hermano, sino también
por la de su alma, por su destino
último. En la Sagrada Escritura
leemos: «Reprende al sabio
y te amará. Da consejos al sabio
y se hará más sabio todavía; enseña
al justo y crecerá su doctrina»
(Pr 9,8ss). Cristo mismo nos
manda reprender al hermano que
está cometiendo un pecado (cf. Mt
18,15). El verbo usado para definir
la corrección fraterna —elenchein—
es el mismo que indica
la misión profética, propia de los
cristianos, que denuncian una generación
que se entrega al mal (cf.
Ef 5,11). La tradición de la Iglesia
enumera entre las obras de misericordia
espiritual la de «corregir
al que se equivoca». Es importante
recuperar esta dimensión de la
caridad cristiana. Frente al mal
no hay que callar. Pienso aquí en
113

la actitud de aquellos cristianos
que, por respeto humano o por
simple comodidad, se adecúan
a la mentalidad común, en lugar
de poner en guardia a sus
hermanos acerca de los modos
de pensar y de actuar que contradicen
la verdad y no siguen
el camino del bien. Sin embargo,
lo que anima la reprensión
cristiana nunca es un espíritu
de condena o recriminación; lo
que la mueve es siempre el amor
y la misericordia, y brota de la
verdadera solicitud por el bien
del hermano. El apóstol Pablo
afirma: «Si alguno es sorprendido
en alguna falta, vosotros, los
espirituales, corregidle con espíritu
de mansedumbre, y cuídate
de ti mismo, pues también tú
puedes ser tentado» (Ga 6,1). En
nuestro mundo impregnado de
individualismo, es necesario que
se redescubra la importancia de
la corrección fraterna, para caminar
juntos hacia la santidad.
Incluso «el justo cae siete veces»
(Pr 24,16), dice la Escritura, y
todos somos débiles y caemos
(cf. 1 Jn 1,8). Por lo tanto, es un
gran servicio ayudar y dejarse
ayudar a leer con verdad dentro
de uno mismo, para mejorar
nuestra vida y caminar cada vez
más rectamente por los caminos
del Señor. Siempre es necesaria
una mirada que ame y corrija,
que conozca y reconozca,
que discierna y perdone (cf. Lc
22,61), como ha hecho y hace
Dios con cada uno de nosotros.
114
2. "Los unos en los otros": el
don de la reciprocidad.
Este ser «guardianes» de los
demás contrasta con una mentalidad
que, al reducir la vida sólo a
la dimensión terrena, no la considera
en perspectiva escatológica
y acepta cualquier decisión
moral en nombre de la libertad
individual. Una sociedad como la
actual puede llegar a ser sorda,
tanto ante los sufrimientos físicos,
como ante las exigencias espirituales
y morales de la vida. En
la comunidad cristiana no debe
ser así. El apóstol Pablo invita a
buscar lo que «fomente la paz y
la mutua edificación» (Rm 14,19),
tratando de «agradar a su prójimo
para el bien, buscando su edificación»
(ib. 15,2), sin buscar el
propio beneficio «sino el de la mayoría,
para que se salven» (1 Co
10,33). Esta corrección y exhortación
mutua, con espíritu de humildad
y de caridad, debe formar
parte de la vida de la comunidad
cristiana.
Los discípulos del Señor, unidos
a Cristo mediante la Eucaristía,
viven en una comunión que
los vincula los unos a los otros
como miembros de un solo cuerpo.
Esto significa que el otro me
pertenece, su vida, su salvación,
tienen que ver con mi vida y mi
salvación. Aquí tocamos un elemento
muy profundo de la comunión:
nuestra existencia está
relacionada con la de los demás,

tanto en el bien como en el mal;
tanto el pecado como las obras
de caridad tienen también una
dimensión social. En la Iglesia,
cuerpo místico de Cristo, se verifica
esta reciprocidad: la comunidad
no cesa de hacer penitencia
y de invocar perdón por los pecados
de sus hijos, pero al mismo
tiempo se alegra, y continuamente
se llena de júbilo por los testimonios
de virtud y de caridad,
que se multiplican. «Que todos los
miembros se preocupen los unos
de los otros» (1 Co 12,25), afirma
san Pablo, porque formamos
un solo cuerpo. La caridad para
con los hermanos, una de cuyas
expresiones es la limosna —una
típica práctica cuaresmal junto
con la oración y el ayuno—, radica
en esta pertenencia común.
Todo cristiano puede expresar en
la preocupación concreta por los
más pobres su participación del
único cuerpo que es la Iglesia. La
atención a los demás en la reciprocidad
es también reconocer el
bien que el Señor realiza en ellos
y agradecer con ellos los prodigios
de gracia que el Dios bueno
y todopoderoso sigue realizando
en sus hijos. Cuando un cristiano
se percata de la acción del Espíritu
Santo en el otro, no puede por
menos que alegrarse y glorificar
al Padre que está en los cielos (cf.
Mt 5,16).
3. "Para estímulo de la caridad
y las buenas obras": caminar
juntos en la santidad.
Esta expresión de la Carta a
los Hebreos (10, 24) nos lleva a
considerar la llamada universal a
la santidad, el camino constante
en la vida espiritual, a aspirar a
los carismas superiores y a una
caridad cada vez más alta y fecunda
(cf. 1 Co 12,31-13,13). La
atención recíproca tiene como finalidad
animarse mutuamente a
un amor efectivo cada vez mayor,
«como la luz del alba, que va en
aumento hasta llegar a pleno día»
(Pr 4,18), en espera de vivir el día
sin ocaso en Dios. El tiempo que
se nos ha dado en nuestra vida
es precioso para descubrir y realizar
buenas obras en el amor de
Dios. Así la Iglesia misma crece
y se desarrolla para llegar a la
madurez de la plenitud de Cristo
(cf. Ef 4,13). En esta perspectiva
dinámica de crecimiento se sitúa
nuestra exhortación a animarnos
recíprocamente para alcanzar la
plenitud del amor y de las buenas
obras.
Lamentablemente, siempre está
presente la tentación de la tibieza,
de sofocar el Espíritu, de
negarse a «comerciar con los talentos»
que se nos ha dado para
nuestro bien y el de los demás (cf.
Mt 25,25ss). Todos hemos recibido
riquezas espirituales o materiales
útiles para el cumplimiento
del plan divino, para el bien de la
Iglesia y la salvación personal (cf.
Lc12,21b; 1 Tm 6,18). Los maestros
de espiritualidad recuerdan
que, en la vida de fe, quien no
115

avanza, retrocede. Queridos hermanos
y hermanas, aceptemos la
invitación, siempre actual, de aspirar
a un «alto grado de la vida
cristiana» (Juan Pablo II, Carta
ap. Novo millennio ineunte [6 de
enero de 2001], n. 31). Al reconocer
y proclamar beatos y santos a
algunos cristianos ejemplares, la
sabiduría de la Iglesia tiene también
por objeto suscitar el deseo
de imitar sus virtudes. San Pablo
exhorta: «Que cada cual estime a
los otros más que a sí mismo» (Rm
12,10).
Ante un mundo que exige de
los cristianos un testimonio reno-
116
vado de amor y fidelidad al Señor,
todos han de sentir la urgencia
de ponerse a competir en la caridad,
en el servicio y en las buenas
obras (cf. Hb 6,10). Esta llamada
es especialmente intensa en el
tiempo santo de preparación a la
Pascua. Con mis mejores deseos
de una santa y fecunda Cuaresma,
os encomiendo a la intercesión
de la Santísima Virgen María
y de corazón imparto a todos la
Bendición Apostólica.
Vaticano, 3 de noviembre de
2011
Libreria Editrice Vaticana

informaCió DioCeSana
ACTIVITAT PASTORAL DEL SR. BISBE
Mons. Jesús Murgui Soriano
Febrer 2012
01. Atén visites al Palau Episcopal.
02. Al matí presideix la reunió ordinària del Consell Episcopal al Palau.
Atén visites al Palau Episcopal.
03. Al matí rep visites i despatxa assumptes al Palau Episcopal.
04. Al matí presideix l’Eucaristia a la Seu, amb motiu de la celebració
de la festa de la Candelera dins la Jornada de Vida Consagrada.
Participa en la trobada de la Jornada a la Residència de Sant Pere
i Sant Bernat.
A l’horabaixa presideix l’assemblea parroquial i presideix
l’Eucaristia, saluda els feligresos i signa els llibres sacramentals
amb motiu de la Visita Pastoral a la Parròquia de Sant Alonso Rodriguez
del Pont d’Inca.
05. Al matí presideix l’Eucaristia a la Parròquia de Sant Marçal. Saluda
els feligresos i signa els llibres sacramentals amb motiu de la
Visita Pastoral. Presideix l’assemblea parroquial.
A l’horabaixa presideix l’assemblea Parroquial a la parròquia de
Ntra. Sra. del Remei del Molinar. Presideix l’Eucaristia, saluda els
feligresos i signa els llibres sacramentals dins els actes de la Visita
Pastoral.
06. Despatxa assumptes al Palau Episcopal.
Visita malalts a l’Hospital Son Llàtzer.
07. Al matí despatxa assumptes al Palau Episcopal
A l’horabaixa presideix la reunió ordinària de la Fundació Natzaret,
a la seu social.
Al vespre participa en la pregària dels monjos de Taizé a la Parròquia
de l’Encarnació, dins els actes del 50è aniversari de l’erecció
com a Parròquia.
08. Despatxa assumptes al Palau Episcopal.
117

09. Al matí, despatxa assumptes al Palau Episcopal.
A l’horabaixa participa en la inauguració del I Congres de l’Escola
Catòlica de les Illes Balears, a Son Térmens.
10. Al matí despatxa assumptes al Palau Episcopal
A l’horabaixa, presideix l’assemblea parroquial a la Parròquia de
la Mare de Déu de la Lactància de s’Arenal, amb motiu de la Visita
Pastoral.
11. Participa en la recollida d’aliments per a Càritas i Germanetes dels
Pobres a la plaça de Cort, a Palma.
Al matí, presideix l’Eucaristia a la Parròquia de Sant Miquel de
Palma amb motiu de la Jornada Mundial del Malalt. Saluda els
malalts i els responsables de Pastoral de la Salut i de la Campanya
de Mans Unides.
A l’horabaixa presideix l’Eucaristia a la Parròquia de Sant Cristòfol
de Biniali. Saluda els feligresos, signa els llibres sacramentals
i seguidament presideix l’assemblea parroquial amb motiu de
la Visita Pastoral.
12. Al matí, presideix l’Eucaristia a la parròquia de la Mare de Déu de
la Lactància de s’Arenal. Saluda els feligresos i signa els llibres
sacramentals amb motiu de la Visita Pastoral.
A l’horabaixa presideix l’Eucaristia a la parròquia de Sant Francesc
d’Assís del Pil·larí. Saluda els feligresos, signa els llibres sacramentals.
Hi presideix l’assemblea parroquial amb motiu de la
Visita Pastoral.
13. Al matí, rep visites i despatxa assumptes al Palau Episcopal.
14. Al matí, presideix la reunió ordinària del Consell Episcopal al Palau.
15. Al matí, rep visites i despatxa assumptes al Palau Episcopal.
A migdia es reuneix amb els preveres i diaques permanents de
l’arxiprestat de Palma 4 a la casa d’espiritualitat de les religioses
Franciscanes a Marratxinet, amb motiu de la Visita Pastoral.
16. Al matí, presideix la reunió del Consell Diocesà del Presbiteri al
Seminari Nou.
A l’horabaixa presideix la trobada del Consell Parroquial a la Parròquia
de Sant Pere i Sant Pau a Algaida, amb motiu de la Visita
Pastoral.
118

17. Al matí, grava els programes de televisió i ràdio al Secretariat
de Comunicació. Despatxa assumptes i rep visites a la Casa de
l’Església.
A l’horabaixa rep visites al Palau Episcopal.
Presideix l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació
a la capella del Col·legi de Sant Gaietà.
18. A l’horabaixa presideix l’assemblea parroquial a la Parròquia de
Sant Llàtzer del Pla de na Tesa. Presideix l’Eucaristia. Saluda els
feligresos i signa els llibres sacramentals, amb motiu de la Visita
Pastoral.
19. Al matí, presideix l’Eucaristia a la Parròquia de Sant Cosme i Sant
Damià a Pina. Saluda els feligresos i signa els llibres sacramentals.
Presideix la trobada dels col·laboradors parroquials, amb
motiu de la Visita Pastoral.
A l’horabaixa presideix l’Eucaristia a la Parròquia de Sant Bartomeu
de Montuïri. Saluda els feligresos. Signa els llibres sacramentals.
Presideix l’assemblea parroquial, amb motiu de la Visita
Pastoral.
20. Al matí parteix cap a València, via aèria.
Assisteix i participa en la reunió dels bisbes de la Província Eclesiàstica
a València.
A l’horabaixa es reuneix al Palau Episcopal de València amb una
representació de les Hermanitas del Cordero.
A la nit parteix cap a Mallorca, via aèria.
21. Al matí, presideix la reunió ordinària del Consell Episcopal al Palau.
A migdia es reuneix amb els preveres que celebren els 50 anys i
25 anys d’ordenació, el Consell Episcopal, formadors del Seminari
i els seminaristes per celebrar la festa de la Càtedra de Sant Pere.
Al vespre, presideix l’Eucaristia de la Càtedra de Sant Pere a
l’església del Monestir de Santa Elisabet de Palma, confereix el
lectorat i acolitat al seminarista Sr. Ricardo Mejía Fernández.
22. Al matí, rep visites i despatxa assumptes al Palau Episcopal.
A l’horabaixa, presideix l’Eucaristia del Dimecres de Cendra a la
Seu.
23. Despatxa assumptes al Palau Episcopal.
119

24. Al matí, grava els programes de televisió i ràdio al Secretariat de
Comunicació. Rep visites i despatxa assumptes a la Casa de
l’Església.
Presideix l’Eucaristia en sufragi de Mn. Benjamín Millán a la capella
de les Germanetes dels Pobres. Es reuneix amb la superiora
de la Comunitat.
A l’horabaixa atén visites al Palau Episcopal.
25. Al vespre, resa davant el sepulcre de la Beata Francinaina Cirer,
saluda les religioses i visita els residents de la Residencia. Presideix
l’Eucaristia a la parròquia de Sant Pere, a Sencelles, amb la
participació dels grups de catequesi de la Unitat de Pastoral de
Sineu, Llubí, Sencelles i Costitx. Saluda els feligresos i signa els
llibres sacramentals, amb motiu de la Visita Pastoral.
26. Al matí, visita el Convent residència de les religioses Germanes de
la Caritat a Vilafranca de Bonany.
Presideix l’Eucaristia a la Parròquia de Santa Bàrbara de Vilafranca
de Bonany. Saluda els feligresos i signa els llibres sacramentals.
Hi presideix l’assemblea parroquial, amb motiu de la Visita
Pastoral.
A l’horabaixa presideix l’Eucaristia i el ritu d’admissió dels catecúmens
a la Seu.
Al vespre, presideix l’Eucaristia a la parròquia de Sant Pere i Sant
Pau a Algaida. Saluda els feligresos i signa els llibres sacramentals,
amb motiu de la Visita Pastoral.
27. Al matí, rep visites i despatxa assumptes al Palau Episcopal.
28. Al matí, presideix la reunió ordinària del Consell Episcopal al Palau.
29. Al matí, rep visites i despatxa assumptes al Palau Episcopal.
Presideix la presentació del cartell commemoratiu dels 50 anys
de Mallorca Missionera. Atén els periodistes presents a la roda de
premsa.
Al vespre, assisteix a l’acte de lliurament dels premis Ramon Llull
i la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma a la Llotja, amb motiu
del Dia de les Illes Balears.
120

CRÒNICA DE L’ESGLÉSIA DIOCESANA
02. Al Caixafòrum (Palma) hi
ha hagut la presentació dels volums
IX i X de la sèrie Nova Edició
de les Obres de Ramon Llull: Llibre
de l’és de Déu, Llibre de coneixença
de Déu. Llibre de Déu i
del Llibre de les Meravelles. Volum
I, llibres I-VII. L’acte ha estat
presidit pel Sr. Bisbe i pel Sr. Rafel
Bosch, Conseller d’Educació,
Cultura i Universitats.
Seguint el cicle de conferències
“Sensibles al dolor” el Sr. José
Cervantes, de l’Institut Teològic de
Múrcia, ha parlat, a la Seu, sobre
“Cristo: Dios en el dolor. Cristología
y espiritualidad”.
Vida Creixent ha celebrat avui
sa festa patronal. Des de diferents
llocs de Mallorca s’han reunit en
el temple parroquial de Santa Maria
dels Dolors (Manacor). Han
participat en la litúrgia i gaudit
d’una jornada que estimula la vivència
cristiana de la vida.
Els preveres i diaques de l’Arxiprestat
Palma 4, que estan rebent
la Visita Pastoral, s’han reunit,
a la Casa d’Espiritualitat de
Marratxinet, per gaudir d’una diada
de germanor.
03. S’ha celebrat, a Santa
Eugènia, el funeral per la Missionera
de Crist Jesús Joanaina
Amengual i Coll, qui havia nascut
allà el 17.03.1938 i ha esmerçat
sa vida per terres africanes.
Febrer 2012
El Sr. Bisbe s’ha reunit amb
els joves de la parròquia del Pont
d’Inca, tot celebrant la Visita Pastoral.
04. Els catequistes de Mallorca
s’han trobat a Binissalem. Han
parlat, dirigits pel Rector de la
vila, sobre la missió del catequista
en les parròquies. Han participat
de l’Eucaristia, que ha celebrat
Mn. Pau Oliver, i acabada la celebració
litúrgica hi ha hagut una
torrada en la plaça del poble, que
després han endolcit amb la bona
rebosteria que han aportat els diferents
grups participants.
Al Casal de Biniamar s’hi han
reunit els agents de pastoral de
l’Arxiprestat Lluc-Raiguer i han
pogut escoltar Mn. Llorenç Lladó,
que els ha parlat sobre “l’home,
un ésser amb valors”.
Els Religiosos s’han reunit amb
el Sr. Bisbe, a la Seu, per celebrar
la Jornada de la Vida Consagrada,
que enguany ha tingut per lema
“Vine i segueix-me. Vida Consagrada
i Nova Evangelització”.
Després de la celebració litúrgica
hi ha hagut un refrigeri, en el pati
de la Residència de Sant Pere i
Sant Bernat.
Ha començat avui, a Campanet,
la V Trobada per a Organistes
d’Església, que durarà tots els
dissabtes d’aquest mes. Enguany
volen treballar aquests aspectes:
121

coneixement de l’instrument, història,
registració, repertori, harmonia
i acompanyament.
El Sr. Bisbe, tot fent la Visita
Pastoral, s’ha fet present en la Parròquia
del Pont d’Inca, ha parlat i
escoltat la gent reunida en assemblea,
ha celebrat la Santa Missa i
firmat en els llibres parroquials.
05. Ha començat avui l’emissió
a IB3 Ràdio (Ràdio de les Illes Balears)
el programa “Temps de
creure”. S’emetrà cada diumenge
de 14,30 a 15. Es tracta d’un espai
religiós, produït pels tres bisbats
balears, on hi haurà les notícies
més destacades de les nostres
Esglésies, temps per a la formació
i la paraula dels bisbes balears.
Ha acabat, a Son Fe, el Curset
de Cristiandat per a dones que hi
ha dirigit la Sra. Margalida Munar.
La vila de Campos ha celebrat,
a l’antic oratori, la festa de Sant
Blai. Allà s’ha reunit el poble per
a fer festa. Han pogut escoltar el
Sr. Vicari General Lluc Riera, qui
ha presidit l’Eucaristia, i han gaudit
de la gastronomia campanera,
que embalmava el jardí ecològic
que hi ha vora el petit temple.
Aquest diumenge el Sr. Bisbe
ha pogut fer la Visita Pastoral a
les parròquies de Sant Marçal i el
Molinar. Ha parlat amb la gent i
la gent ha pogut parlar amb ell, ha
celebrat l’Eucaristia i ha firmat en
els llibres parroquials.
06. El professorat de Religió
de la zona de Palma s’ha re-
122
unit per seguir aprofundint en
sa formació.
07. Els germans de la Comunitat
de Taizé Christian i Mikel
s’han fet presents en la parròquia
de l’Encarnació, que celebra els
50 anys de la seva erecció canònica.
Han resat amb els nombrosos
feligresos que s’han reunit per tenir
una Vetlla de Pregària.
Organitzat per Pastoral Universitària,
segueix el cicle de conferències
sobre figures bíbliques a
les arts visuals. Avui, a l’edifici Sa
Riera, Catalina Cantarellas i Aina
Gual de Torrella han presentat la
figura de Judit.
La Fraternitat OFS d’Artà,
cada primer dimarts de mes, es
reuneix per participar de la Santa
Missa i tenir una reunió de formació.
L’Associació de vídues ha celebrat,
al Carrer de la Rosa, el “Dia
de la Vídua”. Mn. Gabriel Seguí
hi ha presidit l’Eucaristia.
08. La parròquia de Santa Tereseta
(Son Armadans) ha aixoplugat
un cafefòrum amb els germans
de Taizé. Ha estat dirigit a
la gent que treballa amb joves, ja
que el tema era “Comunicar la fe
als joves”.
El professorat de Religió de
la zona de Manacor s’ha reunit en
son Centre, per anar fent camí en
la formació cristiana i pedagògica.
09. “El dolor i la compassió”
ha estat el tema que ha exposat el

Sr. Miquel García-Baró, de la Universitat
de Comillas, en el cicle de
conferències que es fa a la Seu:
“Sensibles al dolor”.
Escola Catòlica de les Illes
Balears ha inaugurat, a Son Térmens,
amb el Sr. Bisbe, un Congrés
on participen més de 300
professionals del sector.
Palma, Inca i Manacor han
aixoplugat la jornada de formació
per a Catequistes.
10. Ha acabat, a Santa Llucia,
la tanda d’exercicis espirituals
per a preveres, que hi ha predicat
Mn. Ángel Pérez Pueyo, sacerdot
operari diocesà i secretari de la
Comissió Episcopal de Seminaris
i Universitats de la Conferència
Episcopal Espanyola. Hi han participat
16 preveres.
La vila de Montuïri ha celebrat,
amb un concert, el tercer aniversari
del traspàs del P. Antoni
Martorell TOR. L’Orfeó Mayurqa
ha interpretat la missa Fraternitat
i Joia.
Els joves de les tres parròquies
d’Inca s’han reunit en la de Jesucrist
Rei, per pregar junts, seguint
el model de Taizé.
El P. Manuel Osa, Pare Blanc
que treballa al Congo, ha fet una
conferència, a la cripta de la Parròquia
de Santa Creu, tot preparant
la jornada de Mans Unides,
preparació que es veu enfortida
enguany pel Tridu Eucarístic que
es fa en la dita parròquia.
La Parròquia de s’Arenal, tot
celebrant la Visita Pastoral del
Sr. Bisbe, ha tingut una assemblea
parroquial, en la qual els feligresos
han pogut expressar les
il·lusions i preocupacions que tenen
actualment.
11. Avui, festa de la Mare de
Déu de Lourdes, és el Dia del
Malalt. La Delegació de Pastoral
de la Salut ha preparat la diada
en la parròquia ciutadana de Sant
Miquel, que venera la Mare de
Déu de la Salut. Allà el Sr. Bisbe
ha presidit la celebració.
Els preveres que treballen a
Sóller han obert l’Oratori de Sant
Felip Neri, per celebrar-hi la festa
de Lourdes, de forta tradició allà.
Al matí hi ha hagut missa solemne
i a la tarda una joiosa processó tot
cantant les alabances de Maria.
Ha mort, en el llogaret de Son
Macià, la Germana de la Caritat
Sor Maria Xamena i Fiol, als 97
anys.
Els animadors del cant litúrgic
s’han reunit, a la Porciúncula,
per conèixer i estrenar un nou repertori
per a la propera Quaresma.
La Sra. Roser Sabiote ha dirigit
el recés, organitzat per la CON-
FER a Son Roca.
El Sr. Bisbe s’ha fet present
en la parròquia de sant Cristòfol
de Biniali per fer-hi la Visita Pastoral.
Ha pogut saludar la gent,
dialogar amb els col·laboradors
parroquials i firmar els llibres sacramentals.
12. Avui ha estat la Jornada
de Mans Unides. En totes les par-
123

òquies s’han fet les captes i s’ha
sensibilitzat la gent de la força
creixent que pren la fam fins i tot
entre la gent que viu a Mallorca.
El Sr. Bisbe ha fet la Visita Pastoral
en la parròquia de s’Arenal i
en la del Pil·larí.
13. S’ha firmat un conveni entre
la Parròquia i l’Ajuntament
de Valldemossa, mitjançant el
qual la parròquia deixa, per vint
anys, un solar de 4.058 m 2 , on hi
ha un monument al Sagrat Cor
de Jesús, perquè l’Ajuntament
l’adapti per a usos esportius.
14. La Fundació Escola Catòlica
i el Bisbat, al Seminari Nou,
han dut a terme una jornada de
Formació Pastoral Escolar per
a educadors: “Els sagraments
d’iniciació i la celebració de la fe
als nostres centres educatius. Criteris
teològics, pastorals i sentit
comú per als alumnes d’avui”.
15. Els preveres i diaques de
l’Arxiprestat Palma 4, tot celebrant
la Visita Pastoral, s’han reunit
en la Casa s’Espiritualitat de
Marratxinet.
16. Reunió del Consell Presbiteral
al Seminari Nou. S’ha presentat
la feina feta sobre les enquestes
i informacions donades
sobre el FOREC. El Sr. Bisbe ha
donat informació sobre el centenari
de la mort del Beat Ramon i
sobre l’Any de la Fe, com també
ha informat sobre la situació ac-
124
tual del procés que se segueix al
prevere Pere Barceló i Rigo. Ha
obsequiat els assistents amb un
exemplar bilingüe de la separata
del BOBM CLII/01 “Les unitats de
Pastoral i els Consells parroquials
al servei de la comunió i la missió
evangelitzadora”.
“Alleujar el dolor i acompanyar
el qui sofreix” ha estat el
tema exposat pel Sr. Enrique Benito
en el cicle de conferències
que es va desenvolupant a la Seu:
“Sensibles al dolor”.
Tot seguint la Visita Pastoral,
el Sr. Bisbe s’ha reunit amb el
Consell Parroquial d’Algaida.
17. El sociòleg Antoni Tarabini
ha parlat sobre “Els canvis
esdevinguts a la societat des de
la fundació d’aquesta parròquia”
als locals de la parròquia de
l’Encarnació, en l’avinentesa de
la celebració del 50è aniversari de
la seva creació.
18. A Sencelles ja comencen les
festes de Sor Francinaina. Avui,
al Convent, el Sr. Gabriel Janer i
Manila ha parlat sobre “Memòria
i llegenda de Sor Francinaina”.
L’església de Sant Gaietà (Sagrats
Cors) ha aixoplugat el concert
de la missa “Caminem,
Germans”, lletra de Mn. Pere
Orpí i música del mestre Bartomeu
Calatayud. Canta el Cor de
l’Associació d’Alumnes i Exalumnes
de la Universitat oberta per a

Majors, Agrupació Aires Mallorquins,
sota la direcció de la Sra.
Irina Capriles.
El Dr. Francesc Ramis i Darder
ha parlat, als Grups d’Oració i
Amistat, sobre “El fonament bíblic
de la nostra vida de pregària”.
El Sr. Bisbe s’ha fet present en
la parròquia de Sant Llàtzer, Pla
de na Tesa, per fer-hi la Visita
Pastoral. Ha presidit la celebració
eucarística, ha firmat als llibres
sacramentals i ha pogut dialogar
amb els feligresos.
19. La Parròquia de Sant Domingo
d’Inca enguany celebra els
50 anys de la seva erecció canònica,
per això s’hi aniran fent diferents
actes, tot celebrant-ho. Avui
hi ha hagut un concert a càrrec
de la Schola Gregoriana de Mallorca.
El Sr. Bartomeu Ripoll l’ha
acompanyat a l’orgue i el Sr. Bernat
Forteza ha donat les adients
explicacions als assistents.
El Sr. Bisbe s’ha fet present a
les parròquies de Pina i Montuïri,
on ha pogut celebrar la Santa
Missa, firmar en els llibres parroquials
i saludar la feligresia.
20. S’han reunit a València els
bisbes d’aquesta província eclesiàstica.
Han aprovat un document
sobre Pastoral Vocacional
i han fet una crida a la societat
per fomentar l’austeritat de vida,
la responsabilitat i la solidaritat
davant l’actual situació de crisi
econòmica que vivim.
La Delegació de Pastoral de
la Salut, mirant per la formació
del voluntariat que hi treballa, ha
fet una jornada de formació en
el Seminari Major. Sor Luisa Mª
Díaz-Arias hi ha parlat sobre “La
relación personal de cada uno de
nosotros con el enfermo”.
21. Avui s’ha celebrat la festa
de la Càtedra de Sant Pere, a
causa que demà comença la Quaresma.
Per això el Sr. Bisbe, en
aquesta diada del titular del Seminari,
s’ha reunit, en el Seminari
Major, amb els preveres que celebren
els 50 i 25 anys de sacerdoci.
A la tarda ha donat els ministeris
d’Acòlit i Lector al seminarista
Ricardo Mejía Fernández, en el
temple conventual de Santa Isabel
(Monges de Sant Jeroni).
En la Sala P. Arrupe de Monti-sion
s’ha fet la presentació del
llibre del P. Josep Maria Casasnovas
SJ Espigando a San Juan.
Presenta 64 espigues que ens
acosten a Jesús Eucaristia.
Han acabat, al CEDESAR
(Monti-sion), les dues conferències
que el P. Norbert Alcover SJ
hi ha fet sobre “Jesús, el nostre
model avui i sempre”.
Seguint el cicle de “Figures Bíbliques
a les arts visuals”, avui,
a l’edifici Sa Riera de la UIB, s’ha
fet la presentació de l’Antic Testament.
Ha mort Mn. Benjamin Millán
Serrano, nascut a Cañizar del
Olivar (Terol), 31.3.1922.
125

22. Dimecres de Cendra.
“Emmendemus in melius” ha
tornat a ressonar en els nostres
temples, tot convidant-nos a viure
aquest temps de gràcia, mirant
de créixer en pregària, penitència
i caritat.
23. “De l’obligació a la tendresa.
Aprendre la importància del
detall a l’hora d’estimar” ha estat
el tema desenvolupat per Mn. Teodor
Suau, a les conferències de
Sant Miquel.
Al Centre Cultural Sa Nostra,
s’ha fet la presentació del llibre de
poemes del professor Diego Sabiote
La claridad de la espesura.
24. Els arxiprestes s’han reunit
al Seminari Nou. Mn. Marià
Gastalver ha desenvolupat, des
del punt de vista psicològic, el
tema de l’Acollida Pastoral.
A la Parròquia de l’Encarnació,
tot celebrant els 50 anys de l’erecció
de la parròquia, el P. Josep Amengual
i Batle MSSCC ha parlat sobre
“El model d’església de l’immediat
postconcili i el d’ara”.
25. La vila de Sencelles, tot
celebrant ja les festes de la Beata
Francinaina, ha viscut la presentació,
en el temple parroquial, del
llibre de l’autor local Jordi Llabrés
i Sans: La Beata Francinaina.
El sentiment de tot un poble. Al
Convent de les Germanes de la Caritat
hi ha hagut una vetlla de pregària.
El Sr. Bisbe, estant de Visita
Pastoral per l’Arxiprestat, ha apro-
126
fitat l’avinentesa per fer-la a Sencelles,
així ha presidit l’Eucaristia
de la festa i posteriorment ha firmat
en els llibres sacramentals.
Mn. Francesc Ramis i Darder,
al centre d’espiritualitat de Biniamar,
ha parlat sobre “Profetes
de l’Antic Testament” per als
agents de pastoral de l’Arxiprestat
Lluc-Raiguer.
26. L’església de Santa Catalina
de Sena ha aixoplugat avui
l’ordenació del diaca ortodox
Alexandre Cordos, qui a partir
d’ara és el responsable de la comunitat
grecoortodoxa del Patriarcat
de Constantinoble a les Illes Balears.
L’ha ordenat l’Arquebisbe
Metropolità d’Espanya i Portugal
i Exarca pel Mediterrani del Patriarcat
Ecumènic de Constantinoble,
Mns. Policarp. A l’antiga
església conventual de les Monges
Dominiques, els ortodoxos russos
hi tenen la “parròquia ortodoxa
de la Nativitat del Senyor”.
A la Seu hi ha hagut, com a
bon primer diumenge de quaresma,
el ritu de l’elecció dels Catecúmens.
Es va estenent el costum, per
les parròquies de Ciutat i Part
Forana, de fer, els diumenges a
la tarda, una exposició del Santíssim,
donar temps per a la pregària
personal i després fer el rés
de les Vespres.
Ha mort, a Alaró, Mn. Sebastià
Jaume i Adrover. Felanitx
02.12.1929.

El Sr. Bisbe s’ha fet present a
Vilafranca en Visita Pastoral, on
ha celebrat la Santa Missa, ha firmat
en els llibres sacramentals i
ha saludat la feligresia reunida en
assemblea. Horabaixa ha presidit
l’Eucaristia i firmat els llibres sacramentals
a la vila d’Algaida.
27. Avui és la festa litúrgica
de la Beata Francinaina de la
Mare de Déu dels Dolors. La vila
de Sencelles ho ha celebrat amb
una ofrena floral al Monument i
un acte infantil, en el qual els infants
de la Catequesi han fet una
representació escènica de la vida
de la Beata. Al vespre hi ha hagut
la celebració eucarística ben participada
per la feligresia.
29. Al Palau Episcopal hi ha
hagut una roda de premsa tot fent
la presentació de la celebració dels
50 anys de Mallorca Missionera.
Hi han participat, a més del Sr.
Bisbe, el Sr. Antoni Gómez, Conseller
de la Presidència del Govern
Balear, la Sra. Catalina Albertí,
Delegada de Missions, la Sra. Antònia
Estarellas, Directora General
de Cooperació, el Sr. Juanma
Gómez i el pintor Jaume Falconer,
qui ha presentat el cartell que presidirà
totes les celebracions.
El P. Pere Ribot TOR ha parlat
al voluntariat de Pastoral de la Salut
sobre “L’escolta activa”.
Mn. Pere Fiol i Tornila
Cronista Diocesà
127

128
In memoriam
Mn. Sebastià Jaume Adrover
(1929-2012)
Mn. Sebastià Jaume va néixer a Felanitx l’1 de desembre de
1929, on cursà els estudis primaris. El 21 de juny de 1953 fou ordenat
sacerdot i la seva primera destinació, la parròquia de Campos.
El mes de març de 1957 va ser nomenat vicari d’Alaró. En aquella
època començà el seu camí en el món de la docència: director espiritual
del Col•legi La Salle l’any 1955, i posteriorment professor de
Religió als centres Lluís Vives i CIDE.
Quan arribà a Alaró residí al casal de Can Campaner i començà
a encarregar-se d’activitats relacionades amb el jovent: els
festivals o les representacions teatrals, els cursets de cristiandat
–en celebrà en el mateix Castell d’Alaró!, els exercicis i les diades de
formació. Aquell va ser l’origen del grup d’esplai Cercle d’Estudis,
potser el Club d’Esplai més antic de Mallorca. “Per “cas vicari” varen
passar milenars d’alaroners a través dels anys, generacions
distintes amb nous processos d’aprenentatge, i vivències intenses
compartides a cada època corresponent, però totes amb un element
comú, acompanyats sempre per D. Sebastià.
A ell, el record de forma molt especial, en els campaments del
Castell, amb aquelles celebracions de l’Eucaristia intenses i preparades
amb tots els nins fins al darrer detall, defensor de la normalitat
de la transmissió del missatge de Jesús, de la senzillesa dels
valors més fonamentals, pioner de la coeducació, per a tots exemple
de la persona entregada a la seva missió” (Guillem Cladera).
Va ser rector d’Alaró durant 32 anys, de 1973 a 2005, en què
es jubilà. Continuà vivint a Alaró com a adscrit o ajudant, responsable
de la catequesi dels infants, a la qual dedicà hores i hores de
preparació. “D. Sebastià fou una persona innovadora, amb un esperit
jove i un profund amor cap als infants, per ells va iniciar una
catequesi dinàmica amb cançons, jocs, excursions, una catequesi
centrada en els valors de l’evangeli, que ell transmetia, com Jesús,
a través de les paràboles” (Cati Ferrer).

Deixa una església amb capelles restaurades, nova electricitat,
teulada canviada, un orgue nou, els cossiers recuperats, el Castell
d’Alaró és propietat pública…, però sobretot que “per damunt de
les limitacions físiques que els anys i la salut li han provocat ell ha
seguit amb un somriure, no s’ha queixat mai, sempre entregat als
altres, ha estat present fins al darrer moment en la vida parroquial.
Quasi només una setmana abans, havia concelebrat amb el rector
i el vicari general en la confirmació de sis joves alaroners. I encara
que la salut minvava, el seu somriure i l'alegria que desprenia el
seu rostre són inesborrables” (Rosa Perelló).
Al cel sia aquest home extraordinari, aquest capellà extraordinari,
un dels meus millors amics. Adéu, amic Sebastià. A reveure!
Josep Noguera
Rector d’Alaró
Sor Maria Ferrer i Genovard, FFM
Va néixer a Lloret, filla d’Antoni i d’Antònia, el dia 20 de gener
de 1924. El dia 23 va rebre el sagrament del Baptisme i el 31 el de
la Confirmació. En tan sols 10 dies rebé dos dels sagraments de la
iniciació cristiana que la van incorporar a l’Església de Jesucrist,
feta temple de la Trinitat. I arribà a l’adhesió plena quan rebé la primera
Comunió. Així, nodrida per la gràcia, cresqué l’amistat amb
Déu fins que fruità amb la professió religiosa dins la nostra Congregació,
que fou el dia 26 d’abril de 1945.
Com a Franciscana Filla de la Misericòrdia, féu part de les comunitats
de Palma –carrer d’Antillón–, Son Espanyolet, Biniali, Manacor,
Palma –plaça de Quadrado–, la Real, Selva i Caimari. Exercint
de mestre d’infants, d’infermera, de sagristana i col·laborant
amb tot el que pogués, amb ànim i decisió, en els treballs domèstics
de la fraternitat. Fou de les primeres Germanes que tingué el carnet
de conduir i amb el vehicle anava a servir els malalts a qualsevol
lloc on es trobassin. Fent de parvulista, algunes vegades carregà el
cotxe d’infants per dur-los a fer una passejada.
129

Ha viscut com el que ella entenia per autenticitat religiosa; complidora
dels propis deures; decidida i recta en l’actuació, amb una
mà ferma i l’altra amable sobretot amb els alumnes de l’escoleta.
Devota fervent de la Mare de Déu, no deixava el rosari ni cap altra
devoció. Al darrers 15 anys, a la Casa Verge de l’Esperança, on vingué
a causa del deteriorament de la salut, no ha mirat prim amb el
rellotge per fer companyia el Bon Jesús Eucaristia. En els últims
mesos, delicada com estava, s’ha mostrat agraïda als serveis de
les Germanes que amb tanta dedicació tenen cura de les nostres
velletes. Una circumstància inesperada ha accelerat el seu traspàs
vers la Casa del Pare, on desitjam i creim que reposa en pau en els
braços amorosos de Déu.
130
Sor Gloria Ruíz Meco
Germana de la Caritat
Va morir a Vilafranca dia 19 de gener de 2012, als 83 anys i 50
de vida religiosa. Va néixer a Alcazarquivir (Marroc). El seu pare era
militar i va ingressar a la Congregació de Germanes de la Caritat
l’any 1959.
La major part de la seva vida la va dedicar a l’educació dels
infants: a Sant Alonso, la Soledat, s’Arenal; va treballar també a la
farmàcia de la Residència Sanitària Son Dureta. Durant més de 20
anys va residir a la Llar d’Infants de Santa Creu, on tenia cura dels
nins més grans de la Guarderia i va ser superiora de la Comunitat.
Era ordenada, generosa i agraïda. Tenia un gran esperit missioner:
col·laborava molt amb els seus treballs manuals, que realitzava
amb molt d’interès perquè es poguessin vendre als mercadets
solidaris que s’organitzen per les Missions.
Durant la seva llarga malaltia va sofrir molt, però la il·lusió de
viure i la forta voluntat feien que no s’acovardís i participava sempre
que podia en els actes comunitaris.
Li agradava la lectura i tenia una gran devoció al rosari i a
l’Eucaristia.
Que el Senyor li hagi premiat tot el bé que va fer.

Germà Pedro Falconer Reus
Ànima d’educador i cor d’artista
El dia 8 de febrer de 2012 donàrem cristiana sepultura al
Germà de la Salle Pedro Falconer Reus. Nascut a Algaida el 20
d’octubre de 1921 i mort al Pont d’Inca el dilluns 6 de febrer.
Inicià els seus estudis l’any 1933 seguint les petjades del seu
germà major Miquel –molts el coneixeran com “Hno. Santiago”– al
noviciat dels Germans de la Salle al Pont d’Inca.
Persona tímida però treballadora, afable i cordial, amb un desig
inqüestionable d’educar i formar en valors evangèlics les noves
generacions. Per la seva voluntat, constància i dots artístics que
cultivà amb estima aconseguí a València, l’any 1963, la llicenciatura
en Belles Arts.
La seva tasca educadora, amb esperit innovador, l’ha desenvolupada
sempre en col·legis de la Salle, començant el seu itinerari
pedagògic l’any 1941 en el carrer de la Concepció. Després d’un
periple pel Pont d’Inca, Manlleu i Paterna (València) torna a posar
la seva càtedra de professor de dibuix, arts plàstiques i història de
l’art, l’any 1968, a Palma –avinguda d’Alemanya i Son Rapinya–
fins a la seva jubilació definitiva l’any 1995. Tota la seva vida l’ha
dedicada a estar prop dels seus alumnes, als quals perdonava generosament,
per la seva gran bonhomia, amb un somriure discret,
quan li feien alguna malifeta.
Val ressaltar aquesta faceta d’educador i artista, ja que segons
ell, “malgrat que el treball pedagògic m’absorbia molt, no he deixat
mai de banda l’activitat artística que requereix temps i disponibilitat”.
Com a pintor, home de la pagesia mallorquina, s’esplaiava amb
la paleta i els pinzells, amb un segell personal, vers els moviments
i expressions corporals dels cossiers d’Algaida, arbres i cases pageses
sense oblidar-se dels tradicionals siurells.
L’any 1976 exposà, a Felanitx, per primera vegada, els seus
olis, en una exposició col·lectiva. I l’any 1988, després d’exposar,
entre d’altres, a Galeria Universo, Sant Antoniet, presentà la novena,
i per darrera vegada, la seva obra artística a la Galeria Bearn
de Palma.
Aquests darrers anys, retirat al Pont d’Inca, manté una ferma
i vinculant amistat amb promocions d’antics alumnes i del món de
l’art i de la cultura.
Ha anat, a la Casa del Pare, podríem dir, resant avemaries
ajudat per les ones sonores de Radio María. Amb dificultats per a
131

llegir, aquesta emissora li feia de diürnal, llibre de lectura espiritual
i formació permanent actualitzada.
Que Maria, Reina i Mare de les Escoles Cristianes, i Sant Joan
Bautista de la Salle presentin la seva ànima al Senyor perquè el
nostre germà Pedro pugui gaudir eternament de la plenitud de la
pau.
Germà Ventura
132
Sor Maria Xamena Fiol
Germana de la Caritat
El passat 11 de febrer morí a Son Macià Sor Maria Xamena
Fiol, germana de la Caritat, a l’edat de 97 anys i 77 de vida religiosa.
Natural de Felanitx, ingressà a la Congregació de les Germanes
de la Caritat a l’edat de 18 anys. Una llarga vida religiosa viscuda
amb un apassionament pels més petis i més pobres, on sor
Maria sabia que podia trobar Déu i viure la caritat propera i activa
que era la seva curolla.
Al llarg de la seva vida va realitzar distints serveis i activitats.
Ensenyança a pàrvuls i ensenyança primària, atenció a les dones
empresonades, com a responsable d’economia, joves, farmàcia, dispensari,
malalts, a més d’exercir el servei de responsable i superiora
local en diferents llocs de destí.
Formà part de les comunitats de Porreres, Casa cuna de Palma,
presó de dones de Palma, casa de família, Can Domenge, residència
Son Dureta, Clínica naval, Sóller, Portocolom i Son Macià,
on va morir.
Voldríem destacar com a trets que caracteritzaven sor Maria
la seva responsabilitat i espiritualitat. Rebia amb unció la comunió
diàriament i era molt delicada amb els actes de pietat i pregària, de
la qual en treia la força i la serenitat. Molt delicada de sentiments
i en la seva manifestació. Malgrat que feia anys que no sortia de la
comunitat, vivia i vibrava amb la vida del poble, al qual se sentia
molt unida. Durant els darrers dies de la seva vida, quan va haver
de menester serveis i atencions, ho va viure amb pau, agraïment a
les germanes i acceptació de la mort.
Al cel sia.