Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca

que li donà tanta glòria fins i tot amb la prova suprema del martiri.
I és que així són les obres de Déu!
D’altres fundacions noves i amb vitalitat en l’Església d’avui i
en el nostre context cultural tenen també la representació mallorquina,
com hem pogut comprovar al llarg de l’any proppassat. I no
podem oblidar que en el cinquantenari de Mallorca Missionera, que
tot just hem enfilat, la presència dels religiosos, les religioses i els
consagrats ha estat sempre consubstancial i primordial, portant el
nom de Mallorca amb l’anunci de l’Evangeli, de vegades el primer,
arreu del món. Aquesta vida consagrada fins i tot ha fruitat en llavors
de noves congregacions en terres d’evangelització i de cristiandat
més recent que la de la vella Europa.
Pensem que del nostre primer gran apòstol, Ramon Llull, a
més de moltes altres coses, com teòleg, filòsof, escriptor, inaugurador
literari de la nostra llengua, fonament i gran aportació a la
humanitat de tota una cultura i civilització, de què és gran mostra
també la grandiosa i monumental Seu que ens acull, podríem dirne,
d’ell, que abans de qualsevol altra cosa era un laic consagrat des
de i en la situació peculiar que va viure, en persona, en l’ambient
d’aquesta terra de frontera, més acusada en la seva època, i en la
pròpia peripècia biogràfica. Pròxims també al setè centenari de la
seva mort d’amor i per amor, demanem també la seva intercessió
pels nostres consagrats.
Però si abans hem nomenat, germanes i germans, la vella Europa
com a àmbit simptomàtic d’un cert defalliment i cansament,
vora uns joiosos i prometedors signes d’esperança, just serà que
ens fixem que a l’evangeli d’avui dos dels protagonistes són vells
i fins i tot molt vells. I que en la vellesa la vida consagrada també
hi té molt a dir. La vellesa no ha de ser mai, no pot ser mai, per a
un cristià, sinònim d’esgotament, d’infructuositat i d’esterilitat. No!
Sabem que som sempre molt útils no sols per a donar glòria a Déu,
sinó també per als nostres proïsmes, amb l’oració d’intercessió,
amb el consell i la paraula oportuna, amb l’experiència acumulada
i amb tantes altres coses.
També, per cert, amb les limitacions que porta, personals i
físiques. I en els empobriments més a nivell, podríem dir, institucionals.
En aquest sentit resulta interessant i perspicaç la reflexió
que amb motiu d’aquesta jornada de vida consagrada ha fet
l’Arquebisbe castrense d’Espanya, monsenyor Juan del Río, quan
80