Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca

diu que hem de valorar com cal, com a signe d’humilitat admirable,
com els ordes i les congregacions saben enfrontar el tancament de
cases i de comunitats i la reestructuració de les províncies, refent
les presències i les activitats segons les possibilitats, però sense
retre’s mai, “sense retirar la mà de l’arada ni girar la vista enrere”,
fidels a la vocació com el primer dia. Jo afegiria que això és signe
de fidelitat, d’enteresa, de confiança i entrega total al Senyor; que
és el que deu ser, i és el que fan admirablement les nostres congregacions
aquí presents.
Aquesta és la manera sens dubte amb què hem de ser vells
en la vida consagrada, reconeixent les crides del Senyor i la seva
presència, com en el primer amor de joventut que no ens abandona
ni ens ha d’abandonar mai. Com Simeó i Anna. Així mereixerem
trobar i veure el Senyor Jesús que ens surt a camí en tantes necessitats
i en tants de necessitats, descobrirem la seva faç en l’espera
de trobar-la sense vels, cara a cara en l’eternitat, i portar-lo als
braços i rebre’l en el cor, com ho fem en l’Eucaristia i ens recorda
l’emotiva oració de postcomunió d’avui, d’aquesta festa de la Presentació
i la Purificació, del Fill i de la Mare, com la definí el servent
de Déu Pau VI a la profunda exhortació apostòlica sobre el culte
marià Marialis cultus.
Germanes i germans, en l’Eucaristia d’aquesta jornada, a les
portes de l’Any de la Fe que ha volgut convocar el Sant Pare Benet
XVI en el cinquantenari del començ del Concili Vaticà II, demanem
el do de la fe, porta certament de tots els dons de Déu, pel qual
el coneixem i el tenim i ha arribat a ser l’Espòs, Estimat, Amat, i
nosaltres amics seus en les expressions lul·lianes. Que no sia mai
estrany a la nostra vida! Que no haguem de sentir les seves lamentacions,
quan hem viscut amb Ell tants d’anys, que no el coneixem
com els seus paisans de Natzaret! No vulgui Déu que això es reproduesqui
en la seva Església i entre els seus consagrats! Més aviat,
al contrari, visquem gojosos com Simeó, per tenir en Ell el sentit,
el goig, la il·lusió de la nostra vida feta realitat. Que això sostingui,
amb alegria, les nostres consagracions, fortes, il·lusionades.
Refermem-nos, doncs, en els sants propòsits de ser feels als
dons immensos, incommensurables, de Déu envers nosaltres a fi de
no deixar mai d’anunciar amb el simple testimoni de la nostra vida
consagrada i amb les nostres pregàries, paraules i obres el qui és
“llum que es revela a les nacions, glòria d’Israel, el seu poble”. Així
sia.
81