PRESÓ - MOC - Barcelona

12)
Las .c.thluNic4(.1orsles DuP.Av 40 MiNciTos
o .5c5IONES Eni 5AB4DD o DottliN649
A acAs POeDeN kr,..EDeR OAItrl‘WY10 bc 4
PCR.son/As,ADEP145 De.L. PRG9). "NicArrIckfr-6--
HAN p JibRtz4co3tk‘? 6Z. DIRtcrot2..
ra..~1-ARA CUE PC.)c ruNGION11g,i4A\
L-«R FigevisT4,cciv uNA ~NA Antrel~
PARA QJ€ Ei. PoP~€ UN INE,TANcIA
601.4c4rANOo LA APkosAc-idN CCLAS
cAV 1A5 WecollioNicAZtx.roelz.4 tiaN 1‘14444R.
PARA ReseRVA-iz UN
1-05 LauroQtob Sav vE.447-01c5. DEAt
i. con.ITAcre F'isicof6Que UN cRt5T4L~
A 105 INTERWCile(265. Es INSuricIE1T6/C4So
Ce cE CcvlIONIQUQ, cc41 4 PER,--,4s Y a
GkisrAt- E EMPA(VA.
ÉJ5 iffirb5~ 144VreALCg 044 CO.W6R--V
5c566AD4 FbiZGzc. EL SoNIDo NO PA5AccA
NIUDez. R)I2LQS oRnctos LLEAbs be• colit0t
MU6Re. LAs voces mezwinf coN/ASDE
LocuroRlas ANUMt-sy ENTRE 16DossE gkik
Usl DApc,oCCB~ PAsTAATM Cr.golzoll)e
Ham GoMPARTIRse liiird)11DAD&, A.Cros Y
114 A/EuR4 1EGX)6 INsTiruccoNe6 LO
~.4 iboo.
TEMIEMX) eN c.JEA1T-A QUG1cr. LocUroRia
5a1i L E.5CAPARAT,MIA6IN403 ELRESro
ció de la possibilitat cada cop més
certa de la prolongació de la situació
(«de la plantada n'hi per estona», es
deia, i previsiblement seríem a la pre
só tota la condemna o bona part d'ella);
sentir-nos capacitats degut el gran
número d'insubmisos que érem; iafron
tar al mateix temps discussions inter
nes delgrup de presos front a la nostra
pròpia realitat a la presó i davant la
iA
disciplina perma
nent que s'imposa
va amb ella.
Com passa a qual
sevol grup
assembleari que
cerca en elconsens
el mètode d'actua
ció es van succeir
debats de tota
mena; ningú ha de
creure que la Iluita
anticarcerària va
ser resultat d'ansi
e t a t s
descontrolades (de
fet, les impaciènci
es i falses
espectatives que es
van donar -això és
cert- d'haver mar
cat el treball de tot
el col•ectiu de pre
sos ens hagués dut
a tot el contrari, a
qualsevol altre si
tuació immobilista i
mai a la d'un treball
anticarcerari cons
cient).
Podem afirmar que
es raonava, s'in
vestigava i s'acor
daven línies concretes de treball que
eren assumides col•ectivament o es
valoraven altres que podíem qualificar
de més individualitzades (el cas de la
no cooperació amb el despullar-se
desprès del vis a vis, per exemple).
Afegir objectius a la ¡n..
submissió empresonada:
plantejament de lluita
anticarcerària
Fins l'any passat -no tant després de
les experiències que s'estan vivint a
Pamplona i Saragossa, a més d'altres
més individualitzades- hi havia alguna
cosa de donava voltes dins del movi
ment d'insubmissió, sobre tot al si dels
col•lectius que van promoure la deso
bediencia i van organitzar «entrena
ments» per que l'estada a les presons
aconseguís, com a mínim, dos grans
objectius:
1r.Fer de la presó un instrument de
lluita contra el militarisme.
2n.Procurar que els insubmisos em
presonats superessin tan com fos
possible els efectes que configuren
l'anomenada «presonització» i fins i
tot que aquesta experiència resultés
àdhuc positiva per les persones que
l'haurien de viure: el desobedient
civil i el seu entorn familiar i afectiu.
S'ha discutit mott al llarg d'anys sobre
d'aquests dos eixos citats, en recur
rent autoavaluació, a mesura que, al
mateix temps, el moviment antimilita
rista ha hagut de seguit consensuant
noves respostes collectives segons
evolucionava el conflicte polític de la
insubmissió. Ens motiva i ens motiva
rà sempre que la presó no provoqui
simples reaccions antirepressives del
moviment que dona suport a la deso
bediència civil al SMO i a la PSS;
tampoc oblidarem viure l'experiència
amb l'ànim d'enriquir-nos moralment.
Però el 1994 quelcom havia canviat:
els que vam entrar després de realit
zar la plantada volíem discutir (i, el que
és més important, experimentar dis
cutint) un aspecte de la insubmissió
empresonada sobre el que mai, des
prés d'aquests anys d'experiència de
presó, hem pogut concretar res mitja
nament definit:
- Què
- Com
podem fer els insubmisos a la
presó, aquesta «institució total» a la
qual també qualifiquem de «milita
rista»?
actuar eficaçment contra ella
mateixa, per posar en evidència
davant la societat tant la seva cruel
tat com la seva inutilitat, a la llum
dels drets humans i d'uns principis
d'actuació social autènticament
humanitzadors?
La tònica dominant de la utilitat que
hem buscat a la insubmissió empreso
nada ha estat, i està sent, «treure'n
profit antimilitarista i també un profit
antirepressiu». Finsel decretde Belloch
sobre l'aplicació immediata del tercer
grau, i mentre gravitava en els nostres
ambients la proposta de refús als be
neficis penitenciaris (redencions, i so
bre tot tercer grau), havíem assumit a
la pràctica una realitat repressiva que
consistia, generalment, en la perma
nència a la presó dels insubmisos al
llarg d'un temps relativament curt (nor
malment tres mesos). Hem anat a
cavall de la fermesa i la improvisació:
no ha rebut, astorat, les diatribes
d'algunes persones autodenominades
«molt karieras», quan ens pregunta
ven sobre la contradictòria actitud de
l'insubmís que, acceptant «destins pe
nitenciaris», pactava objectivament -
això és cert- amb el sistema que pre
cisament pretenia denunciar per ser
militarista i inhumà?; ¿quants cops no
s'ha dit, no obstant, que el MOC enca
rava críticament i responsable aques
tes conseqüències pràctiques de la
lluita que havia promogut, però que
era entre tots i totes, sense «manuals
ideològics prefixats», com s'havia
d'afrontar, de forma col•ectiva ieficaç,
possibles actuacions a l'«interior de
les presons», respectant les «sorti
des» que cada persona es reserva i es
reservarà sempre?