Tarragona cau heroicament - Diari de Tarragona

29/06/2011 11:07h Usuario: bruiz
Publicación: EX280611 Sección: Extra
ágina: Página Doble 4 y 5 Edición: General
Extra - Página Doble 4 y 5 - General
La Guerra
del Francès
al Camp de
Tarragona
04 Diari
Dimarts, 28 de juny de 2011
05
La Guerra
del Francès
al Camp de
Tarragona
Diari
Dimarts, 28 de juny de 2011
Sexta entrega de los Quaderns de l’Arxiu
El Servei d’Arxiu i Documentació
Municipal ha editado un nuevo ejem-
plar de Quaderns de l’Arxiu. Es de pe-
riodicidad anual y su sexta entrega es-
tá dedicada íntegramente a la Gue-
rra del Francès. En 151 páginas,
Salvador-J. Rovira i Gómez, autor
de todos los textos, explica el régimen
insurreccional en Tarragona; la con-
tribución a la guerra, el asedio y el asal-
to; la evolución del régimen napoleó-
nico a la recuperación y las conme-
moraciones posteriores. La obra
cuenta además con unas interesan-
tes ilustraciones. Cuesta 16 euros.
Una novela sobre la traición
En ‘La Guerra del Francés. La marca
del traidor’, Amando Lacueva no-
vela la historia de un espía napoleó-
nico que logra introducirse en la Ta-
rragona asediada y suplanta la per-
sonalidad de Joan Ixart, el impresor
de la gaceta del ‘Diario de Tarrago-
na’. Toda una conspiración se libra en
las tabernas, el alto mando y la flota
británica.
La marca del traidor
Autor: Amando Lacueva
Editorial: Citerior
Páginas: 430
Precio: 19,75 euros
Pobresa, ruïna, fam i pesta
L a guerra és la més
cruel de les des-
gràcies que es po-
den abatre sobre
una comunitat, perquè
a més dels combats ar-
mats, la dinàmica bèl·li-
ca comporta un seguit
de malures inherents al
caràcter catastròfic del
fenomen, com són la bru-
talitat militar, la des-
trucció de béns i colli-
tes, la misèria, la fam i
l’aparició d’epidèmies.
Tot això va donar-se al
Camp de Tarragona en-
tre 1809 i 1813, en el que
hom coneix com l’Epi-
sodi Napoleònic.
Coneixem els fets, no
únicament pel testimo-
ni de memoralistes coe-
tanis que van escriure
cròniques i dietaris (cas
del metge de Bràfim An-
toni Bosch Cardellach),
sinó també pels comen-
taris marginals que els
eclesiàstics que tenien
cura dels registres d’òbits
parroquials inserien com
a causa de la mort vio-
lenta d’alguns feligre-
sos.
Així que les tropes
franceses van entrar al
Camp de Tarragona, van
haver d’enfrontar-se al fet que
les vies de proveïment des de
França eren excessivament fe-
bles i llunyanes i al mar domi-
nava la costa l’esquadra britàni-
ca. Per tant, havien de viure so-
bre el territori. També, que la
població natural del país, catòli-
ca i antirevolucionària, era alta-
ment hostil. Aquests dos fets i el
paper de conqueridors que s’ad-
vocaven van fer que desfermes-
sin una gran brutalitat en l’ocu-
pació de les localitats catalanes.
‘Gentes bárbaras y salvages’
«Ahuyentaron á los habitantes
de las casas solares y lugares pe-
queños, saqueando en ellos, roban-
do víveres, ganado y quanto po-
dia serles útil; destruyendo lo que
no podian llevarse; asolando edi-
ficios, obligando en calidad de
presos los hombres que hallaban
á sus primeras obras; cometie-
ron todas las atrocidades de que
no eran capaces las gentes más
bárbaras y salvages». A les parti-
des d’òbit registrades als llibres
sacramentals, els rectors es van
cansar de posar fòrmules com
«mort de desgràcia de mans de
francesos » (Aleixar), «de mort
violenta per la tropa de Napoleó»
(Bràfim), «mort per la invasió
dels francesos», «per haver-lo
mort los francesos», «fusellat per
la tropa francesa» (Cambrils),
«varen matà los francesos» (els
Garidells), «mort violentament
y per mans del enemich», «fou
mort per los enemichs» i «morí
per mans dels enemichs» (la Po-
bla de Montornès).
De vegades, el rector s’extenia
més en el comentari: «Morí de
una bala que ab un fusilasso li ti-
raren los francesos la primera
vegada que entraren a Puigtinyós
(actualment Montferri), estant-
se pacíficament en lo portal»,
«morí de resultas de dos cops de
destrall al cap que rebé dels ene-
michs» (Puigtinyós) o «mort
amb una bayoneta que la tropa
de Bonaparte li pasà per la galta
y li eixí per la orella, en sa pròpia
casa» (Bràfim).
Vuit saquejos a Bràfim
Quan els veïns sentien arribar
les tropes franceses, era habi-
tual que fugissin cap a les mun-
tanyes deixant-ho tot. Només la
vila de Bràfim va ser saquejada
vuit vegades i abandonada uns
disset cops. La violació de dones
va ser sistemàtica i es va consta-
tar a l’Argilaga, Bràfim, Mas-
pujols, els Pallaresos, Perafort,
Puigdelfí, Montferri, la Secui-
ta i Vilabella. I, no cal dir-ho,
també a Tarragona el dia del sa-
queig (28 de juny de 1811).
Febres tifoidees
A banda de la brutalitat militar,
la invasió dels exèrcits va pro-
vocar l’esclat, l’any 1809, d’una
terrible epidèmia de febres ti-
foidees. Les víctimes mortals
van ser milers. A Bràfim van cau-
re les dues terceres parts de la
població i en va morir una sise-
na part. A Vallmoll van haver
d’obrir un nou cementiri perquè
el vell se’ls feia petit «per causa
de la gran epidèmia del present
any, que comensà quant entra-
ren los francesos en la present
vila, dia 3 de mars». A Tarrago-
na, on es van concentrar milers
de refugiats, moriren més de
2.100 persones. Els pitjors dies
al ritme frenètic de 30 defun-
cions diàries. Els serveis fune-
raris no donaven l’abast.
‘Lánguidos de hambre’
El 1812, assolat el país, saqueja-
des les poblacions i confiscades
les collites ( ja de per si dolen-
tes), la misèria s’escampà arreu.
Per mar l’esquadra britànica blo-
quejava el port i la gent es moria
literalment de fam. A Reus: «vi-
mos lánguidos de hambrientos a
nuestros infelices hermanos,
desfallecer por las calles sin po-
der encontrar medios para ha-
cerlos reanimar».
A Alcover, «los vezi-
nos estan a la última mi-
seria y muchos viven de
limosna. Casi todos han
perdido sus cosechas
con tanta ida y venida
de tropas y algunos han
sido vexados por no te-
ner que dar»; «lo poble
a quedat a la ultima mi-
seria [...] ja no ens que-
da altra sortida que la
de morirnos de fam...».
A Perafort, Mn. Jo-
sep Huguet escriví so-
bre la mort de la jove Te-
resa Borrell «nota: esta
miñona de edat poca di-
ferència 20 anys, me as-
segurà mitja hora ans
de morir, estant en llur
enteniment, que se ali-
mentà de pàmpols de
cep y altres herbas 4 o 5
dias. Morí de fam».
A Montferri, moria
l’ancià de 70 anys Tomàs
Rull, «de resultas de la
misèria, que en tal temps
fou general en tots los
pobles».
A Vilabella: «Aumen-
taba entonces de tal mo-
do el hambre en el pue-
blo que por nuestras ca-
lles sólo se vehían
personas descoloridas,
hinchadas o abotarga-
das de cara y piernas, o secos y
de color negruzco, que se cahían
por las calles y caminos, murién-
dose algunos de hambre, por no
tener que trabajar ni comer. Así
yo vi morir 63 en dos villas de
Bráfim y Vilabella en el espacio
de tres meses, sin embargo que
las dos juntas no llegan a 500 ve-
cinos».
Quan sentim parlar de la gue-
rra, no ens imaginem el patiment
de la població civil més enllà dels
combats bèl·lics, però la guerra
comporta pobresa, ruïna, fam i pes-
ta, flagells que poden cobrar-se
moltes més vides que no pas els
camps de batalla.
Durant els anys de la Guerra
del Francès, la població del Camp
de Tarragona va sofrir una invo-
lució demogràfica important,
perfectament constatable en les
piràmides poblacionals de la di-
novena centúria.
Les partides d’òbit són
esfereïdores: ‘morí a
Puigtinyós de dos cops
de destrall al cap que
rebé del enemichs’
1
1
Presa del fortí de l’Oliva pels francesos. Dibuix de Serra Pausas. Publicat a ‘El setge de
Tarragona de 1811’. Tarragona, 1986. (BHMT/AHCT).
1
j
jManel Güell
Reial Societat Arqueològica
Tarracon en se
L a gent del Tarragonès no
veié soldats francesos fins
al juny de 1808, quan en-
trà a la comarca la divisió
del general Chabran que arribà
a Tarragona el 7 de juny i hi sojor-
nà fins al dia 9, en què davant el
fracàs del brigadier Schwarts al
Bruc va refer el camí i tornà a Bar-
celona.
Passada la incursió de Cha-
bran, el Tarragonès restà tran-
quil i lliure de la presència fran-
cesa fins al desembre, quan hi
penetraren les tropes del gene-
ral Gouvion Saint-Cyr en perse-
cució de les restes de l’exèrcit
del general Vives que havia es-
tat derrotat a Llinars i Cardedeu.
L’avantguarda del setè exèrcit
entrà a la comarca el 22 o el 23 de
desembre i avançà fins al riu Gaià.
Aquestes tropes es mantingue-
ren en el Tarragonès, bloquejant
Tarragona, fins la primera quin-
zena de febrer de 1809 en què es
retiraren.
La desocupació del Tarragonès
per part dels francesos resultà
molt curta, ja que després de la
batalla del Pont de Goi o de Valls
(25 de febrer de 1809) les tropes
de Gouvion Saint-Cyr el torna-
ren a controlar i hi ro-
mangueren mentre tin-
gueren queviures. La se-
va retirada proporcionà
al Tarragonès un any de
tranquil·litat, ja que fins
al 27 de març de 1810 no
tornà a ser envaït. En
aquesta ocasió les tro-
pes franceses les coman-
dava el mariscal Auge-
reau i el moviment esti-
gué pensat per entretenir
les tropes espanyoles i
permetre a Suchet as-
setjar Mequinensa i Llei-
da.
Suchet, un cop caigu-
da Lleida, es dirigí vers
Tortosa. Calia evitar que
les tropes espanyoles
obstaculitzessin el set-
ge de la capital del Baix
Ebre i per això el maris-
cal Macdonald féu acte
de presència, entrant a
Valls el 17 d’agost i l’en-
demà a Reus, disposat a
bloquejar l’exèrcit del
general O’Donnell dins a Tarra-
gona, però, davant dels movi-
ments d’aquest, considerà pru-
dent retirar-se cap a Lleida.
La presa de Tortosa envalen-
tí els francesos a ocupar Tarrago-
na i per aconseguir-la pensaren
en Louis-Gabriel Suchet, el qual
es presentà davant la plaça el 3
de maig amb un exèrcit de quel-
com més de dinou mil soldats i que
fou una autèntica plaga per als
pobles del Tarragonès durant els
mesos de maig i juny. Tot plegat
culminà amb l’assalt de la ciutat
la vigília de Sant Pere.
El desig de recuperar Tarra-
gona per part de
l’exèrcit espanyol
comportà una inten-
sa circulació de tro-
pes entorn de la ciu-
tat. El desembre de
1811 el capità general
Lacy intentà bloque-
jar la plaça, però fra-
cassà a causa de la
ràpida reacció de Su-
chet que l’obligà a
allunyar-se.
El 20 de gener de
1812 es produí a Vila-
seca un combat en-
tre les divisions del
general Lafosse i les
del baró d’Eroles i
Manso, amb resultat
favorable per als espa-
nyols.
Les tropes espa-
nyoles entorn de Ta-
rragona aplicaren un
cert bloqueig i per tal
d’aixecar-lo el gene-
ral Decaen, cap de
l’exèrcit francès a Ca-
talunya, envià dues
divisions sota el comandament
dels generals Mathieu i Lamar-
que. El baró d’Eroles intentà ba-
rrar-los el pas a la plana situada
entre Altafulla i Ferran el 24 de
gener de 1812, però no ho acon-
seguí. Entre el 21 i el 28 d’abril, Sars-
field, ajudat per l’estol anglès,
volgué sorprendre la guarnició de
Tarragona, però fracassà. Al maig
les forces espanyoles se situa-
ren entorn de la ciutat per tal de
reconquerir-la, però, el dia 12,
davant la presència d’un exèrcit
francès es retiraren. Eroles no
desistí d’atacar Tarragona i, amb
l’ajut de l’anglès Codrington,
aconseguí, la nit del 27 de setem-
bre, èxits a la zona portuària.
El 1813, el general Wellington
projectà una expedició contra
Tarragona. Els anglesos arriba-
ren per mar a Tarragona el 2 de
juny. Les operacions començaren
el dia 4 i acabaren el 12, quan da-
vant l’arribada de soldats fran-
cesos es retiraren.
El mes de juliol el Tarragonès
contemplà la presència de napo-
leònics en el que ja era un reple-
gament. El 16 d’agost Suchet tor-
nà a Tarragona amb uns vint mil
homes que es distribuïren pels
pobles dels voltants disposats a
contemplar la destrucció de la
plaça. El dia de Sant Magí Tarra-
gona restà lliure d’ocupants i l’en-
demà les tropes espanyoles hi en-
traren disposades a posar ordre
enmig de la destrucció general. La
Guerra del Francès havia acabat.
j
Incursió, desocupació,
conquesta i derrota
En la Guerra del Francès referi-
da a Tarragona cal rememorar
la figura del general suís Teodor
Reding (1755-1809). Estimat pels
soldats per la seva senzillesa i
enemic de tota ostentació, sem-
pre fou solidari amb els seus su-
bordinats. Incorporat el 1769 al
Regiment del seu pare Reding
El Viejo nº3, va fer una carrera
militar ràpida i participà en les
campanyes de la Guerra Gran i
la Guerra del Francès.
A Màlaga es guanyà el suport
dels ciutadans per la seva actua-
ció davant l’epidèmia de febre
groga de 1804 i fou nomenat go-
vernador polític i militar. Artí-
fex del pla estratègic dissenyat
amb el general Castaños contra
Dupont, executà l’acció de Men-
gíbar (16 de juliol de 1808), que
possibilità l’èxit de Bailén. Però
la glòria recaigué en Castaños,
tot i que ell no va estar al camp de
batalla com Reding.
S’incorporà al Primer Exèr-
cit de Catalunya a Tarragona el
novembre de 1808 i començaren
els fracassos militars. Primer,
l’acció inoportuna del bloqueig
de Barcelona (5 de desembre)
per la manca d’efectius. Després
la de Llinars, el dia 16. I el 21 la
desfeta de Molins de Rei, que pro-
vocà la retirada desordenada de
l’exèrcit fins a Tarragona. Els de-
sencerts i la repulsa general de
la població obligaren el capità
general Joan Miquel Vives a di-
mitir i el substituí Reding en el
càrrec.
La seva actuació a Tarragona
fou intensa: reorganitzà les for-
ces militars, restablí la discipli-
na militar, reuní els soldats dis-
persos, reclutà voluntaris i con-
formà milícies urbanes. Tanma-
teix posà la plaça en estat de
defensa i, amb les noves tropes
d’Andalusia i Mallorca, impedí
el setge de la ciutat per part de
Saint-Cyr al 1809. Ambdós mi-
litars es respectaven mútuament
i signaren un conveni per donar
un tracte humanitari als soldats
ferits i presoners.
Reding establí una línia de de-
fensa entre Tarragona i Olesa de
Montserrat que era molt feble.
L’estratègia de Saint-Cyr s’im-
posà al final en la batalla de Valls
(Pont de Goi, 25 de febrer de
1809), en disposar d’un exèrcit su-
perior i rebre l’ajut de la divisió
de Pino. En aquesta acció el suís
va ser ferit en el braç i es retirà amb
la resta de soldats a Tarragona.
Llavors assistí els malalts, ci-
vils i militars, que patien l’epi-
dèmia de tifus desencadenada el
gener. Ell mateix es va contagiar
en una visita que va fer a l’hos-
pital d’Altafaulla. Malgrat tot,
presidí la Junta Superior de Ca-
talunya. Esgotat per la febre, mo-
rí el 23 d’abril de 1809 als 54 anys.
Totes les autoritats i el poble de
Tarragona van mostrar el seu
respecte i condol per la pèrdua d’un
home íntegre i generós.
El personatge
n Reding, el general humanitari
m
jSalvador Rovira
Professor emèrit de la URV
jAntoni Moliner Prada
Historiador. Professor de
l’Autònoma de Barcelona
Gràfic de les operacions militars publicat a ‘La
revolución y guerra de la independencia en
Tarragona’. J.M.Recasens. Tarragona, 1965. BHMT
Extra - Página Doble 4 y 5 - General
La Guerra
del Francès
al Camp de
Tarragona
04 Diari
Dimarts, 28 de juny de 2011
05
La Guerra
del Francès
al Camp de
Tarragona
Diari
Dimarts, 28 de juny de 2011
Sexta entrega de los Quaderns de l’Arxiu
El Servei d’Arxiu i Documentació
Municipal ha editado un nuevo ejem-
plar de Quaderns de l’Arxiu. Es de pe-
riodicidad anual y su sexta entrega es-
tá dedicada íntegramente a la Gue-
rra del Francès. En 151 páginas,
Salvador-J. Rovira i Gómez, autor
de todos los textos, explica el régimen
insurreccional en Tarragona; la con-
tribución a la guerra, el asedio y el asal-
to; la evolución del régimen napoleó-
nico a la recuperación y las conme-
moraciones posteriores. La obra
cuenta además con unas interesan-
tes ilustraciones. Cuesta 16 euros.
Una novela sobre la traición
En ‘La Guerra del Francés. La marca
del traidor’, Amando Lacueva no-
vela la historia de un espía napoleó-
nico que logra introducirse en la Ta-
rragona asediada y suplanta la per-
sonalidad de Joan Ixart, el impresor
de la gaceta del ‘Diario de Tarrago-
na’. Toda una conspiración se libra en
las tabernas, el alto mando y la flota
británica.
La marca del traidor
Autor: Amando Lacueva
Editorial: Citerior
Páginas: 430
Precio: 19,75 euros
Pobresa, ruïna, fam i pesta
L a guerra és la més
cruel de les des-
gràcies que es po-
den abatre sobre
una comunitat, perquè
a més dels combats ar-
mats, la dinàmica bèl·li-
ca comporta un seguit
de malures inherents al
caràcter catastròfic del
fenomen, com són la bru-
talitat militar, la des-
trucció de béns i colli-
tes, la misèria, la fam i
l’aparició d’epidèmies.
Tot això va donar-se al
Camp de Tarragona en-
tre 1809 i 1813, en el que
hom coneix com l’Epi-
sodi Napoleònic.
Coneixem els fets, no
únicament pel testimo-
ni de memoralistes coe-
tanis que van escriure
cròniques i dietaris (cas
del metge de Bràfim An-
toni Bosch Cardellach),
sinó també pels comen-
taris marginals que els
eclesiàstics que tenien
cura dels registres d’òbits
parroquials inserien com
a causa de la mort vio-
lenta d’alguns feligre-
sos.
Així que les tropes
franceses van entrar al
Camp de Tarragona, van
haver d’enfrontar-se al fet que
les vies de proveïment des de
França eren excessivament fe-
bles i llunyanes i al mar domi-
nava la costa l’esquadra britàni-
ca. Per tant, havien de viure so-
bre el territori. També, que la
població natural del país, catòli-
ca i antirevolucionària, era alta-
ment hostil. Aquests dos fets i el
paper de conqueridors que s’ad-
vocaven van fer que desfermes-
sin una gran brutalitat en l’ocu-
pació de les localitats catalanes.
‘Gentes bárbaras y salvages’
«Ahuyentaron á los habitantes
de las casas solares y lugares pe-
queños, saqueando en ellos, roban-
do víveres, ganado y quanto po-
dia serles útil; destruyendo lo que
no podian llevarse; asolando edi-
ficios, obligando en calidad de
presos los hombres que hallaban
á sus primeras obras; cometie-
ron todas las atrocidades de que
no eran capaces las gentes más
bárbaras y salvages». A les parti-
des d’òbit registrades als llibres
sacramentals, els rectors es van
cansar de posar fòrmules com
«mort de desgràcia de mans de
francesos » (Aleixar), «de mort
violenta per la tropa de Napoleó»
(Bràfim), «mort per la invasió
dels francesos», «per haver-lo
mort los francesos», «fusellat per
la tropa francesa» (Cambrils),
«varen matà los francesos» (els
Garidells), «mort violentament
y per mans del enemich», «fou
mort per los enemichs» i «morí
per mans dels enemichs» (la Po-
bla de Montornès).
De vegades, el rector s’extenia
més en el comentari: «Morí de
una bala que ab un fusilasso li ti-
raren los francesos la primera
vegada que entraren a Puigtinyós
(actualment Montferri), estant-
se pacíficament en lo portal»,
«morí de resultas de dos cops de
destrall al cap que rebé dels ene-
michs» (Puigtinyós) o «mort
amb una bayoneta que la tropa
de Bonaparte li pasà per la galta
y li eixí per la orella, en sa pròpia
casa» (Bràfim).
Vuit saquejos a Bràfim
Quan els veïns sentien arribar
les tropes franceses, era habi-
tual que fugissin cap a les mun-
tanyes deixant-ho tot. Només la
vila de Bràfim va ser saquejada
vuit vegades i abandonada uns
disset cops. La violació de dones
va ser sistemàtica i es va consta-
tar a l’Argilaga, Bràfim, Mas-
pujols, els Pallaresos, Perafort,
Puigdelfí, Montferri, la Secui-
ta i Vilabella. I, no cal dir-ho,
també a Tarragona el dia del sa-
queig (28 de juny de 1811).
Febres tifoidees
A banda de la brutalitat militar,
la invasió dels exèrcits va pro-
vocar l’esclat, l’any 1809, d’una
terrible epidèmia de febres ti-
foidees. Les víctimes mortals
van ser milers. A Bràfim van cau-
re les dues terceres parts de la
població i en va morir una sise-
na part. A Vallmoll van haver
d’obrir un nou cementiri perquè
el vell se’ls feia petit «per causa
de la gran epidèmia del present
any, que comensà quant entra-
ren los francesos en la present
vila, dia 3 de mars». A Tarrago-
na, on es van concentrar milers
de refugiats, moriren més de
2.100 persones. Els pitjors dies
al ritme frenètic de 30 defun-
cions diàries. Els serveis fune-
raris no donaven l’abast.
‘Lánguidos de hambre’
El 1812, assolat el país, saqueja-
des les poblacions i confiscades
les collites ( ja de per si dolen-
tes), la misèria s’escampà arreu.
Per mar l’esquadra britànica blo-
quejava el port i la gent es moria
literalment de fam. A Reus: «vi-
mos lánguidos de hambrientos a
nuestros infelices hermanos,
desfallecer por las calles sin po-
der encontrar medios para ha-
cerlos reanimar».
A Alcover, «los vezi-
nos estan a la última mi-
seria y muchos viven de
limosna. Casi todos han
perdido sus cosechas
con tanta ida y venida
de tropas y algunos han
sido vexados por no te-
ner que dar»; «lo poble
a quedat a la ultima mi-
seria [...] ja no ens que-
da altra sortida que la
de morirnos de fam...».
A Perafort, Mn. Jo-
sep Huguet escriví so-
bre la mort de la jove Te-
resa Borrell «nota: esta
miñona de edat poca di-
ferència 20 anys, me as-
segurà mitja hora ans
de morir, estant en llur
enteniment, que se ali-
mentà de pàmpols de
cep y altres herbas 4 o 5
dias. Morí de fam».
A Montferri, moria
l’ancià de 70 anys Tomàs
Rull, «de resultas de la
misèria, que en tal temps
fou general en tots los
pobles».
A Vilabella: «Aumen-
taba entonces de tal mo-
do el hambre en el pue-
blo que por nuestras ca-
lles sólo se vehían
personas descoloridas,
hinchadas o abotarga-
das de cara y piernas, o secos y
de color negruzco, que se cahían
por las calles y caminos, murién-
dose algunos de hambre, por no
tener que trabajar ni comer. Así
yo vi morir 63 en dos villas de
Bráfim y Vilabella en el espacio
de tres meses, sin embargo que
las dos juntas no llegan a 500 ve-
cinos».
Quan sentim parlar de la gue-
rra, no ens imaginem el patiment
de la població civil més enllà dels
combats bèl·lics, però la guerra
comporta pobresa, ruïna, fam i pes-
ta, flagells que poden cobrar-se
moltes més vides que no pas els
camps de batalla.
Durant els anys de la Guerra
del Francès, la població del Camp
de Tarragona va sofrir una invo-
lució demogràfica important,
perfectament constatable en les
piràmides poblacionals de la di-
novena centúria.
Les partides d’òbit són
esfereïdores: ‘morí a
Puigtinyós de dos cops
de destrall al cap que
rebé del enemichs’
1
1
Presa del fortí de l’Oliva pels francesos. Dibuix de Serra Pausas. Publicat a ‘El setge de
Tarragona de 1811’. Tarragona, 1986. (BHMT/AHCT).
1
j
jManel Güell
Reial Societat Arqueològica
Tarracon en se
L a gent del Tarragonès no
veié soldats francesos fins
al juny de 1808, quan en-
trà a la comarca la divisió
del general Chabran que arribà
a Tarragona el 7 de juny i hi sojor-
nà fins al dia 9, en què davant el
fracàs del brigadier Schwarts al
Bruc va refer el camí i tornà a Bar-
celona.
Passada la incursió de Cha-
bran, el Tarragonès restà tran-
quil i lliure de la presència fran-
cesa fins al desembre, quan hi
penetraren les tropes del gene-
ral Gouvion Saint-Cyr en perse-
cució de les restes de l’exèrcit
del general Vives que havia es-
tat derrotat a Llinars i Cardedeu.
L’avantguarda del setè exèrcit
entrà a la comarca el 22 o el 23 de
desembre i avançà fins al riu Gaià.
Aquestes tropes es mantingue-
ren en el Tarragonès, bloquejant
Tarragona, fins la primera quin-
zena de febrer de 1809 en què es
retiraren.
La desocupació del Tarragonès
per part dels francesos resultà
molt curta, ja que després de la
batalla del Pont de Goi o de Valls
(25 de febrer de 1809) les tropes
de Gouvion Saint-Cyr el torna-
ren a controlar i hi ro-
mangueren mentre tin-
gueren queviures. La se-
va retirada proporcionà
al Tarragonès un any de
tranquil·litat, ja que fins
al 27 de març de 1810 no
tornà a ser envaït. En
aquesta ocasió les tro-
pes franceses les coman-
dava el mariscal Auge-
reau i el moviment esti-
gué pensat per entretenir
les tropes espanyoles i
permetre a Suchet as-
setjar Mequinensa i Llei-
da.
Suchet, un cop caigu-
da Lleida, es dirigí vers
Tortosa. Calia evitar que
les tropes espanyoles
obstaculitzessin el set-
ge de la capital del Baix
Ebre i per això el maris-
cal Macdonald féu acte
de presència, entrant a
Valls el 17 d’agost i l’en-
demà a Reus, disposat a
bloquejar l’exèrcit del
general O’Donnell dins a Tarra-
gona, però, davant dels movi-
ments d’aquest, considerà pru-
dent retirar-se cap a Lleida.
La presa de Tortosa envalen-
tí els francesos a ocupar Tarrago-
na i per aconseguir-la pensaren
en Louis-Gabriel Suchet, el qual
es presentà davant la plaça el 3
de maig amb un exèrcit de quel-
com més de dinou mil soldats i que
fou una autèntica plaga per als
pobles del Tarragonès durant els
mesos de maig i juny. Tot plegat
culminà amb l’assalt de la ciutat
la vigília de Sant Pere.
El desig de recuperar Tarra-
gona per part de
l’exèrcit espanyol
comportà una inten-
sa circulació de tro-
pes entorn de la ciu-
tat. El desembre de
1811 el capità general
Lacy intentà bloque-
jar la plaça, però fra-
cassà a causa de la
ràpida reacció de Su-
chet que l’obligà a
allunyar-se.
El 20 de gener de
1812 es produí a Vila-
seca un combat en-
tre les divisions del
general Lafosse i les
del baró d’Eroles i
Manso, amb resultat
favorable per als espa-
nyols.
Les tropes espa-
nyoles entorn de Ta-
rragona aplicaren un
cert bloqueig i per tal
d’aixecar-lo el gene-
ral Decaen, cap de
l’exèrcit francès a Ca-
talunya, envià dues
divisions sota el comandament
dels generals Mathieu i Lamar-
que. El baró d’Eroles intentà ba-
rrar-los el pas a la plana situada
entre Altafulla i Ferran el 24 de
gener de 1812, però no ho acon-
seguí. Entre el 21 i el 28 d’abril, Sars-
field, ajudat per l’estol anglès,
volgué sorprendre la guarnició de
Tarragona, però fracassà. Al maig
les forces espanyoles se situa-
ren entorn de la ciutat per tal de
reconquerir-la, però, el dia 12,
davant la presència d’un exèrcit
francès es retiraren. Eroles no
desistí d’atacar Tarragona i, amb
l’ajut de l’anglès Codrington,
aconseguí, la nit del 27 de setem-
bre, èxits a la zona portuària.
El 1813, el general Wellington
projectà una expedició contra
Tarragona. Els anglesos arriba-
ren per mar a Tarragona el 2 de
juny. Les operacions començaren
el dia 4 i acabaren el 12, quan da-
vant l’arribada de soldats fran-
cesos es retiraren.
El mes de juliol el Tarragonès
contemplà la presència de napo-
leònics en el que ja era un reple-
gament. El 16 d’agost Suchet tor-
nà a Tarragona amb uns vint mil
homes que es distribuïren pels
pobles dels voltants disposats a
contemplar la destrucció de la
plaça. El dia de Sant Magí Tarra-
gona restà lliure d’ocupants i l’en-
demà les tropes espanyoles hi en-
traren disposades a posar ordre
enmig de la destrucció general. La
Guerra del Francès havia acabat.
j
Incursió, desocupació,
conquesta i derrota
En la Guerra del Francès referi-
da a Tarragona cal rememorar
la figura del general suís Teodor
Reding (1755-1809). Estimat pels
soldats per la seva senzillesa i
enemic de tota ostentació, sem-
pre fou solidari amb els seus su-
bordinats. Incorporat el 1769 al
Regiment del seu pare Reding
El Viejo nº3, va fer una carrera
militar ràpida i participà en les
campanyes de la Guerra Gran i
la Guerra del Francès.
A Màlaga es guanyà el suport
dels ciutadans per la seva actua-
ció davant l’epidèmia de febre
groga de 1804 i fou nomenat go-
vernador polític i militar. Artí-
fex del pla estratègic dissenyat
amb el general Castaños contra
Dupont, executà l’acció de Men-
gíbar (16 de juliol de 1808), que
possibilità l’èxit de Bailén. Però
la glòria recaigué en Castaños,
tot i que ell no va estar al camp de
batalla com Reding.
S’incorporà al Primer Exèr-
cit de Catalunya a Tarragona el
novembre de 1808 i començaren
els fracassos militars. Primer,
l’acció inoportuna del bloqueig
de Barcelona (5 de desembre)
per la manca d’efectius. Després
la de Llinars, el dia 16. I el 21 la
desfeta de Molins de Rei, que pro-
vocà la retirada desordenada de
l’exèrcit fins a Tarragona. Els de-
sencerts i la repulsa general de
la població obligaren el capità
general Joan Miquel Vives a di-
mitir i el substituí Reding en el
càrrec.
La seva actuació a Tarragona
fou intensa: reorganitzà les for-
ces militars, restablí la discipli-
na militar, reuní els soldats dis-
persos, reclutà voluntaris i con-
formà milícies urbanes. Tanma-
teix posà la plaça en estat de
defensa i, amb les noves tropes
d’Andalusia i Mallorca, impedí
el setge de la ciutat per part de
Saint-Cyr al 1809. Ambdós mi-
litars es respectaven mútuament
i signaren un conveni per donar
un tracte humanitari als soldats
ferits i presoners.
Reding establí una línia de de-
fensa entre Tarragona i Olesa de
Montserrat que era molt feble.
L’estratègia de Saint-Cyr s’im-
posà al final en la batalla de Valls
(Pont de Goi, 25 de febrer de
1809), en disposar d’un exèrcit su-
perior i rebre l’ajut de la divisió
de Pino. En aquesta acció el suís
va ser ferit en el braç i es retirà amb
la resta de soldats a Tarragona.
Llavors assistí els malalts, ci-
vils i militars, que patien l’epi-
dèmia de tifus desencadenada el
gener. Ell mateix es va contagiar
en una visita que va fer a l’hos-
pital d’Altafaulla. Malgrat tot,
presidí la Junta Superior de Ca-
talunya. Esgotat per la febre, mo-
rí el 23 d’abril de 1809 als 54 anys.
Totes les autoritats i el poble de
Tarragona van mostrar el seu
respecte i condol per la pèrdua d’un
home íntegre i generós.
El personatge
n Reding, el general humanitari
m
jSalvador Rovira
Professor emèrit de la URV
jAntoni Moliner Prada
Historiador. Professor de
l’Autònoma de Barcelona
Gràfic de les operacions militars publicat a ‘La
revolución y guerra de la independencia en
Tarragona’. J.M.Recasens. Tarragona, 1965. BHMT