Època IX Nº4 Tardor 2012 - Ajuntament de Atzeneta del Maestrat

pàgina 40
Atzenetins pel món
MARCEL GASCON
Potser hem d’anar a l’hivern de 2006 per a
entendre-ho tot. Un dia de pluja a Madrid
havien eixit els destins per a les beques Erasmus
del proper curs, i Liubliana i Bucarest eren
les meues dues opcions. De vesprada, al mític
bar Balmoral (que ja ha tancat) m’esperava el
periodista Hermann Tertsch. Corresponsal
durant vint anys a Europa Central i Oriental,
Tertsch havia despertat el meu interés per l’Europa
postcomunista amb els seus articles a El
País, i era sens dubte la persona més indicada
per a ajudar-me a decidir. La capital d’Eslovènia
és Centreuropa, cara, elegant i ben situada
per a viatjar pel cor del continent, em va dir. I
Bucarest? “Bucarest es puro balkán”. Sabia que
m’atreien els Balcans, i em va parlar dels seus
viatges a Romania i com de divertida podia ser
la zona.
Vaig eixir del Balmoral amb l’elecció ben
clara. Vaig presentar els papers i vaig aconseguir
la beca a Bucarest, el que no era massa difícil
perquè tothom volia anar a França, Londres
o Itàlia. I així, al mes d’octubre arribava
a Bucarest. La primera nit em va parèixer una
CRÒNIQUES DE L’EST
ciutat fosca i grisa, però molt menys hostil de
com m’havia imaginat. Les primeres setmanes
van ser difícils, sobretot perquè m’entestava en
no recórrer a l’eixida fàcil dels Erasmus i volia
conèixer només gent del país. La severitat
d’aquells dies em sembla ara bastant estúpida i
equivocada, però potser mai haguera aprés tan
bé romanés si no haguera insistit tant a anar
amb romanesos.
Els dies es feien més curts i el fred més intens.
Va ser un hivern dur, per la tristesa dels
mesos de fred a la ciutat i per tempestes personals
més difícils de superar lluny de casa. Però
va venir la primavera: una visita de la família
i una d’amics del poble em van ajudar a recuperar
el to, vaig trobar les persones adequades
i Bucarest va ser una festa. El temps de la beca
s’acabava i, encara que ho haguera donat tot
per quedar-me a viure a la ciutat, la realitat es
va imposar i vaig tornar a Espanya.
De nou a Madrid, pensava que mai tornaria
a Romania, però més d’un any llarg després,
també un dia que plovia, va arribar un e-mail:
“puesto de corresponsal de EFE en Bucarest”,
deia, i jo em vaig pensar que era un spam com
els de la loteria sud-africana. Vaig tocar al nú-
Viatge a Chisinau, a la veïna República de Moldàvia Plaça de Rossetti a Bucarest, prop de casa Marcel