Època IX Nº4 Tardor 2012 - Ajuntament de Atzeneta del Maestrat

pàgina 42
Tu opines
MORTES/ASSASSINADES LES CAIXES,
APOSTEM PER LA BANCA PÚBLICA
COMISSIÓ CULTURAL
Les caixes d’estalvi han deixat d’existir com
a entitats financeres, amb l’honrosa excepció
de dos casos als Països Catalans, la d’Ontinyent
i la de Pollença, una valenciana i l’altra
mallorquina. A totes dues els hem de desitjar
llarga vida, sobretot esperant que hagen aprés,
si més no, de l’experiència malaguanyada de
les col·legues. Algunes han estat convertides
en bancs i, amb més o menys èxit, estaran en
disposició de superar la tempesta. Un altre
grup (del qual ens ha de cridar l’atenció per
proximitat el cas de la CAM), també transformades
en bancs, han estat intervingudes per
l’Estat, sanejades i venudes a un altre banc per
un preu simbòlic. I en el darrer cas, un grup
considerable de caixes entre les quals es troba
Bancaixa, formen part d’uns bancs també intervinguts
i pendents de sanejament, de recapitalització
i de solució de futur.
Les caixes van nàixer sota una premissa
social: promoure l’estalvi entre les classes populars
perquè aquestes es pogueren beneficiar,
directament i indirectament, dels resultats
obtinguts. Al llarg del segle XX, una gestió en
general correcta va permetre d’ampliar-ne la
presència i l’activitat financera, un procés de
creixement que va descobrir una vocació bancària
en les caixes: van voler actuar com qualsevol
banc, sense cap més limitació, i ho van
aconseguir. Però, tot i les adaptacions fetes, en
l’estatut jurídic de les caixes hi havia un punt
feble: no tenien propietari. Els administradors
i gestors no havien de retre comptes ni als accionistes
ni als mercats.
Aquesta anomalia es va voler corregir amb
una normativa que atorgava a les respectives
institucions d’autogovern un gran marge d’actuació
sobre aquestes entitats de crèdit, però el
remei no ha funcionat. Totes les nostres caixes
han viscut, en la darrera etapa de la història,
un procés caracteritzat per l’intervencionisme
polític en els òrgans de govern i la gestió subordinada
en bona part a les directrius polítiques,
però també a la deficient supervisió, per
una banda, del Banc d’Espanya en relació amb
la solvència i l’estabilitat financera i, per altra
banda, de les autoritats autonòmiques quant a
la governació.
Ben poques entitats han superat amb èxit
aquesta situació adversa, però el que hem de
tindre present és que ja no hi ha caixes al mercat,
ara tot són bancs (amb la doble i limitada
excepció esmentada). La tria ja s’ha fet i no
porta enlloc mirar de definir i de trobar noves
atribucions per a allò que no existeix. La
qüestió és un altra: hi ha pendent de fer viables
dos grans bancs intervinguts, l’un d’arrel
catalana i prou i l’altre amb un fort empelt valencià.
De fet, Catalunya Banc i Bankia ja no
poden fer fallida; l’Estat espanyol no els ha
volgut ni pogut deixar caure a l’estil Lehman
Brothers. Fer-los viables, netejar l’actiu i refer
el passiu sabem ja que requerirà (sumant-hi
la resta d’entitats amb necessitats) uns 54.000
milions d’euros que vindran del fons europeu,