Època IX Nº4 Tardor 2012 - Ajuntament de Atzeneta del Maestrat

pàgina 48
Raco literari
IRENE SALVADOR
NARRATIVA BREU
Em sentia perduda, dèbil, vençuda... Tu
abandonares aquest món i les meues ganes
de continuar se n’anaren amb tu. Vaig
perdre el somriure, així com la Ventafocs
perdé la sabateta de cristall, només que jo
no creia en cap príncep blau que me la poguera
tornar. La meua impotència creixia
amb el temps, segon a segon, instant per
instant.
Intentava concentrar-me en el quadern
de matemàtiques: sumes... sí, i el total em
resultava el temps que junts vam passar;
restes... sí, restava cada segon que ja no
podríem compartir; multiplicacions... clar,
comptava el temps perdut i el multiplicava
per zero, em negava a acceptar que havíem
perdut tant de temps. Aquella sensació de
derrota m’empenyia el cor fins convertir-se
en llàgrimes.
Mai m’havia atrevit a parlar de tu des
d’aquell dia en què te’n vas anar. D’alguna
manera tenia por, tal vegada de recordar-te
i posar-me a plorar, de tornar a patir com
ho vaig fer aquell dia que ens vas deixar i
quan després de molt de temps encara només
existies tu en el meu cap. Nit i dia, dia
rere dia, nit darrere nit, tu i només tu. Res
més inspirava el meu pensament. Estava
boja quan pensava que l’intent de maquillar
un somriure al meu rostre em faria sentir
millor. Evitar aquells pensaments em pareixia
l’absurda solució, i absurda em vaig
ART DE MÀGIA
sentir cada dia que assumia sense immunitat
l’acció d’un foll que té com a filosofia
girar-se d’esquenes davant tot allò que s’ha
d’afrontar de cara. I és que jo només era una
xiqueta, però la meua infantesa va emprendre
el vol amb tu, com també la pèrdua de la
meua innocència.
No podia evitar-ho: un retrat teu, una
simple paraula o veure un objecte que em
recordara a tu em tornava boja. Plorava furiosa
quan veia que estava quieta, sense poder
fer res, que no estaves, entrar a ta casa
i no veure’t, no sentir com em saludaves
com sempre quan em senties traspassar el
llindar de la porta... Estava morint-me per
dins, aquell estrany sentiment em matava
lentament.
Amb un cop sec vaig llançar la llibreta a
terra i vaig picar la taula amb el llapis amb
un gran sentiment de còlera. Era hora d’anar
a dormir; demà seria un altre dia.
A l’endemà no vaig despertar igual. Una
imatge intermitent navegava pels meus pensaments
i deixava morts els meus sentits. Em
vaig quedar quieta un instant, encara estava
mig adormida i res que em passara pel cap en
aquell estat podria semblar-me important.
La filosofia sempre m’havia ajudat en les
meues qüestions, els diferents punts de vista
dels filòsofs em feien pensar que res té una
única resposta, que cadascú pot creure les
coses així com vulga, així fins on la seua imaginació
li ho permeta. Així que em vaig alçar
del seient d’un cop i vaig fer dues voltes al
menjador. No podia frenar l’alenada d’ima-