La biografia de Ferran Adrià Diari de Girona Suplement d'Oci i Cultura

04 CINEMA Accents
DIVENDRES, 3 DE JUNY DE 2011 | Diari de Girona
OBRA MESTRA
MOLT BONA
BONA
INTERESSANT
REGULAR
DOLENTA
CRÍTIQUES LES ESTRENES DE LA SETMANA PASSADA
Cartellera
LA PROGRAMACIÓ
DELS CINEMES DE
GIRONA ÉS A LA
PÀGINA 55
DdG
EL CASTOR
Estats
Units. 2011. Color. 90 min. Títol original:
«The Beaver» Direcció: Jodie Foster. Guió: Kyle Killen.
Intèrprets: JMel Gibson, Jodie Foster, Anton Yelchin,
Jennifer Lawrence, Cherry Jones. Ocine (Girona),
Lauren (Blanes), Figueres, Arinco (Palamós),
Ocine (Platja d’Aro). El Castor s’erigeix en una de les
propostes més agosarades que es pot trobar actualment
a la cartellera: ho és per la història que explica,
perillosament fronterera amb la comèdia involuntària,
però sobretot per l’elecció del seu protagonista, un
bon actor en permanent confrontació amb la seva
projecció pública. Però més enllà de tot això és un
acte de coherència perquè entronca amb la primera
pel·lícula de Foster com a directora, la notable El pequeño
Tate, en el retrat de les conseqüències domèstiques
d’una malaltia. La principal diferència entre
ambdues pel·lícules es troba, doncs, en què El Castor
juga amb la versemblança dramàtica d’una situació
que fàcilment podria degenerar en un prejudici per
part de l’espectador, que s’ha de creure que un rostre
tan identificable com el de Gibson parla per boca d’una
titella que arriba a suplir les seves responsabilitats
familiars. Foster se la juga i, en aquest sentit, guanya,
perquè la cinta es mostra molt sòlida i convincent en
la radiografia domèstica, en la il·lustració d’una complexa
dualitat i com a metàfora de la incomunicació
davant les adversitats. El Casto resulta més discutible,
en canvi, en el seu aprofundiment dels contrapunts:
els personatges secundaris, especialment els
de Yelchin i Lawrence, mai tenen la suficient entitat
com per fer ombra a la hipnòtica configuració del de
Gibson. La paradoxa és que aquest defecte, finalment,
acaba per beneir la bona feina de l’actor: el protagonista
de Arma letal, en el seu ben vehiculat histrionisme,
està realment esplèndid, i aconsegueix, en
certa manera, brillar on la tasca de Foster es mostra
més irregular. Però, desigualtats a banda, es tracta
d’una pel·lícula tan atípica com recomanable que vindria
a reafirmar la directora com una de les personalitats
més singulars i interessants de la indústria nordamericana.
PEP PRIETO
UNA MUJER, UNA PISTOLA Y UNA TIENDA DE FIDEOS CHINOS
Xina.
2009. Color. 95 minuts. Títol original: «San qiang pai an jing qi (A woman, a gun and a noodle shop)». Direcció: Zang Yimou. Guió: Xu Zhengchao, Shi
Jianquan. Intèrprets: Sun Honglei, Xiao Shenyang, Yan Ni. L’any 84, els germans Coen van arribar al món del cinema amb Sangre fácil, un sobri film que seguia
tots els cànons del noir: un adulteri, una dona manipuladora, una pistola, la fam de riquesa. Ara el director xinès Zang Yimou li canvia completament el to i trasllada
l’esquema a la Xina decimonònica. La història és la mateixa –l’amo d’un local contracta un assassí a sou perquè es desfaci de la seva dona, que l’enganya amb un
dels cambrers–, però qui ho diria! Yimou ens convida a una de les seves festes visuals i redueix els escenaris –ara una botiga de fideus situada enmig d’unes solitàries
dunes vermelloses–, converteix la fotografia en una nova exaltació cromàtica i suprimeix diàlegs, fent del silenci un valor expressiu en el darrer terç del film,
en què, com en el cinema mut, la imatge ho diu tot. El que xoca més, però, és la transformació del western ennegrit dels Coen en una gran sàtira, una comèdia extravagant
i excessiva que desconcerta els espectadors, poc habituats, potser, a l’humor oriental. Pur teatre de l’absurd: els personatges es tornen guinyols, caricatures
construïdes a partir de l’exageració corporal heretada de l’òpera que avançaran en silenci cap a un vodevil d’embolics amorosos. Pel gust occidental, Yimou
potser es passa de voltes –la semblança amb el cartoon és evident– però amb seqüències-coreografies com l’escena de la fabricació de fideus, demostra que alguns
remakes encara valen la pena. Amb Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos, Yimou silencia les veus que l’acusaven de tenir poc sentit de l’humor,
i el que fa més mal, d’esteticista –i quina estètica, senyors!– sense ànima i demostra que, al final, els crims passionals i les misèries humanes són exactament
iguals aquí, a cals germans Coen i a la Xina imperial. ALBA CARMONA