CINE INFINITO / CINEMA INFINIT / INFINITE CINEMA - Cultural Work

[40] [CAS]
ADACE (Asociación de Directores de Arte Contemporáneo
de España) organizó, en la sede de UNIA en Baeza, un
ciclo llamado ‘10.000 francos de recompensa (el Museo
de Arte Contemporáneo vivo o muerto)’ con la intención
de reflexionar sobre los errores que han llevado al
estancamiento a nivel internacional de las instituciones
museísticas.
En el caso de España hay que decir que los museos
y centros de arte contemporáneo crecieron a un ritmo
tan rápido que ha impedido, hasta la fecha, sentarse a
reflexionar críticamente sobre algunas de las cuestiones
fundamentales que atañen al funcionamiento de los mismos.
Y se hace obvio que la continuidad de estos debates
es imprescindible para que no se reduzca la cultura a
dispositivos espectaculares de ocio y consumo, y para
seguir concibiendo lo público, siguiendo a Martin Jay,
como un espacio de resistencia
Razones para el descontento efectivamente las hay,
y no pocas. En el citado encuentro de Baeza se habló
entre otras cosas de interferencias políticas, las
directas (nombramientos, ceses, clausuras, e imposiciones
varias) y de aquellas, como comentara Borja-Villel, más
indirectas (como la aceptación de modelos museísticos
impuestos); también se habló del papel que cumplen
los museos en la sociedad; de la irritante dictadura
que supone la exigencia de alcanzar ciertas cifras de
visitantes que cada vez se parecen más a votos e índices
de audiencia; de la necesidad de desarrollar proyectos a
largo plazo con independencia de los periodos electorales;
o del más que conflictivo método de nombramiento y cese de
directores; entre otros muchos temas.
Localizándonos más todavía, vemos que problemas
como los expuestos en el ámbito nacional o incluso en
el ámbito internacional, se reproducen también en la
esfera del arte contemporáneo y actual de la Comunidad
Valenciana, desde donde trabajamos. Podemos recordar sin
esfuerzo casos de destituciones y nombramientos sonados,
de interferencias políticas nada sutiles y de algunas
otras más silenciosas o silenciadas; también encontramos
casos de anquilosamiento en el funcionamiento de las
estructuras, de falta de voluntad por hacer las cosas
de manera más eficaz y de inoperancia para alcanzar una
conexión estable con la realidad de la práctica artística
actual; pero sobre todo, lo que resulta más visible es
la escasez de iniciativas tendentes a la autocrítica y
la renovación en el seno de las distintas instituciones
artísticas.
Entonces ¿por qué hacer esto aquí y ahora?
Efectivamente los problemas que se producen en las
instituciones artísticas en el ámbito estatal también
se reproducen en el ámbito local. Esto explica que la
opción tomada por varios productores culturales acabe
siendo la deserción institucional. Nos parece una opción
válida, justa y razonable pero no la única. La producción
cultural independiente efectivamente aporta mucho a la
vida cultural de esta comunidad, sin embargo esta opción
supone la renuncia a un espacio y unos recursos que son
legítimos, una decisión que en la práctica conlleva un
problema inevitable, el de una producción destinada a una
minoría necesariamente conectada a la escena artística.
El éxodo o autoexilio de las instituciones artísticas
termina encerrándose en circuitos minoritarios vedados al
[VAL]
Directors d’Art Contemporani d’Espanya) va organitzar,
a la seu d’UNIA en Baeza, un cicle denominat ‘10.000
francs de recompensa (el Museu d’Art Contemporani viu o
mort)’ amb la intenció de reflexionar sobre els errors que
han portat a l’estancament a escala internacional de les
institucions museístiques.
En el cas d’Espanya, s’ha de dir que els museus i
centres d’art contemporani han crescut a un ritme tan
ràpid que ha impedit, fins ara, posar-se a reflexionar
críticament sobre algunes de les qüestions fonamentals
que afecten el seu funcionament. I es fa obvi que la
continuïtat d’estos debats és imprescindible perquè la
cultura no es reduïsca a dispositius espectaculars d’oci
i consum, i per a continuar concebent l’esfera pública,
seguint Martin Jay, com un espai de resistència.
Raons per al descontentament, efectivament n’hi
ha, i no poques. En l’esmentada trobada de Baeza es va
parlar, entre altres coses, d’interferències polítiques,
les directes (nomenaments, cessament, clausures i
imposicions diverses) i aquelles, com comentà Borja-
Villel, més indirectes (com l’acceptació de models
museístics imposats); també s’hi va parlar del paper
que complixen els museus en la societat; de la irritant
dictadura que suposa l’exigència d’arribar a certes
xifres de visitants, que cada vegada s’assemblen més a
vots i índexs d’audiència; de la necessitat desplegar
projectes a llarg termini amb independència dels períodes
electorals, o del més que conflictiu mètode de nomenament
i cessament de directors, entre molts altres temes.
Localitzant-nos més encara, veiem que problemes com
els exposats en l’àmbit nacional o fins i tot en l’àmbit
internacional, es reproduïxen també en l’esfera de
l’art contemporani i actual de la Comunitat Valenciana,
des d’on treballem. Podem recordar sense esforç casos
de destitucions i nomenaments sonats, d’interferències
polítiques gens subtils i d’altres més silencioses o
silenciades; també hi trobem casos de paralització en el
funcionament de les estructures, de falta de voluntat de
fer les coses de manera més eficaç i d’inoperància per
a establir una connexió estable amb la realitat de la
pràctica artística actual; però sobretot, el que resulta
més visible és l’escassetat d’iniciatives tendents a
l’autocrítica i la renovació al si de les distintes
institucions artístiques.
Aleshores, ¿per què fer açò ací i ara? Efectivament
els problemes que es produïxen en les institucions
artístiques en l’àmbit estatal també es reproduïxen en
l’àmbit local. Això explica que l’opció de diversos
productors culturals acabe sent la deserció institucional.
Ens sembla una opció vàlida, justa i raonable, però no
l’única. La producció cultural independent efectivament
aporta molt a la vida cultural d’esta comunitat, però esta
opció suposa la renúncia a un espai i uns recursos que
són legítims, una decisió que en la pràctica comporta un
problema inevitable, el d’una producció destinada a una
minoria necessàriament connectada a l’escena artística.
L’èxode o autoexili de les institucions artístiques acaba
tancant-se en circuits minoritaris vedats al públic
general. Per això, de nou, semblen necessàries les formes
de resistència cultural i negociació contínua.
Però, a més de la deserció, hi ha una altra opció
que és la de no deixar que la producció crítica s’aparte,