Download

Màster Gestió Cultural Catalina Mª Vallespir Rayó
Treball Final Master 10 de juliol de 2012
PHOTOWALKING 96
Les Coves d’Artà estan situades a la costa marítima del terme municipal de Capdepera, en el Cap Vermell,
envoltades de muntanyes que s’alcen sobre la mar. Han estat visitades des de temps remots i és molt
probable que els primitius habitants de l’illa, així com els diversos pobles que posteriorment l’habitaren ja
les coneguessin.
Franquejada l’entrada, d’una gran alçària, s’accedeix a un vast departament anomenat Vestíbul o Sala
d’Entrada, on innombrables estalactites de prodigioses formes i extraordinàries proporcions pengen d’una
elevada volta. Altes estalagmites s’aixequen del terra, elegants i esveltes, semblant vagament formes
humanes, espectres misteriosos, immòbils, rígids, indiferents a la mirada de l’home i amb aquesta
imponent superioritat de les meravelloses creacions de la naturalesa.
Després es baixa la llarga escala de pedra que condueix a la planta del vestíbul per agafar una senda que
duu a la Sala de les Columnes, on el conjunt adquireix l’aspecte d’un interior gòtic sembrat de columnes
primes, ogives esveltes, baldaquins filigranats i mil detalls admirables. Mentre es va passant per aquella
multitud de columnes fins a penetrar en una altra sala immediata, se succeeixen d’una manera fantàstica
els més sorprenents canvis de llum.
Després de baixar els sis o vuit escalons que condueixen a la Sala de les Columnes s’ha de travessar per un
camí i es passa per un portal a un gran departament el·lipsoïdal anomenat Sala de la Reina de les Columnes,
on es pot contemplar una columna d’uns vint-i-cinc metres d’alçària que arrenca del centre de la sala i
s’eleva aprimant-se en elegants fistons fins a arribar a l’altíssima sostrada. En direcció a l’extrem oposat de
la sala s’arriba davant d’un forat bastant petit rodejat d’amples cortines de pedra. Aquest conjunt és
conegut amb el nom de dosser. Una altra de les sales, immensa, és
la que s’ha batejat amb el nom d’Infern, una de les més vastes i admirables de les coves, per la qual
s’estenen columnes, roques, estalactites i estalagmites, i on a l’esquerra, des d’una gran alçada, cau una
ampla cortina de pedra, els plecs de la qual toquen a terra. La tanca a la dreta una gruixuda i filigranada
columna que puja a més altura que la cortina i a l’esquerra un alt llenç de roques. Al fons, un gran nombre
d’estalactites cauen sobre les roques i les estalagmites per formar una espècie de gegantesc monument
amb alts arcs i primes columnes. Hi ha roques que semblen animals monstruosos i tot té un aspecte
infernal i meravellós que provoca a l’espectador la sensació d’haver estat transportat a un lloc mai no
somniat.
Tornant enrere podem veure una negra i gruixuda estalagmita que mirada a una distància convenient
pareix un lleó ajagut majestuosament a terra.
És clar que la imaginació ens pot deixar veure formes més o menys capritxoses en totes les estalagmites
(verges, àngels, serps, galls, dracs, arbres…). Tombant a la dreta del lleó i pujant uns quants escalons
s’aixeca al davant un elevadíssim espai que forma un altre departament conegut amb el nom de La Glòria,
en el qual es perceben vagament, dalt de la volta, capritxoses concrecions que figuren grups d’àngels sobre
boires blanques escampades per les seves altes parets. Donant l’esquena a aquest departament s’entra en
un vertader bosc de columnes, entre les quals serpenteja l’estreta i humida senda, fins que es passa a una
altra sala quadrilonga, de sostre baix i vulgarment coneguda com El Teatre. Del sostre, i prop de la paret del
fons, pengen uns cortinatges que semblen bambolines, i a dins uns altres que arriben fins a terra i que
figuren bastidors.
Desfent el camí seguit fins aquí i una vegada travessada la Sala Obra Fina de Mallorca, s’agafa un estret
passadís tancat entre alts llenços de roca obscura fins a desembocar en l’última grandiosa sala: la Sala de
les Banderes.
A dalt es veu desplegada una gran bandera amb elegants plecs i asta dreta. Al fons s’aixeca un extens grup
de columnes gegantines que fan veure un orgue colossal, l’extremitat superior del qual es perd entre els
núvols. Als costats, les cristal·litzacions pengen de les parets com a randes desplegades. Una columna de
vint metres d’alçària es distingeix al fons banyada en ones de llum. A l’esquerra, a la mateixa estança, cau
de dalt una altra bandera darrere unes columnes que descansen en el primer sostre. Al costat d’aquest
departament es troba la Sala de les Campanes, anomenada així pels sons particulars que produeixen les
estalactites quan es feren amb una pedra.
A la fi, es desfà el camí seguit des del principi fins a arribar al Vestíbul, des d’on es comença a percebre la
llum del dia fins que s’arriba a l’entrada, des de la qual es pot contemplar la mar, el cel i les muntanyes.
- 60 -