Ulleres de pasta generacionals Diari de Girona Suplement d'Oci i ...

10 ART Accents
DIVENDRES, 4 DE FEBRER DE 2011 | Diari de Girona
MEDINA-CAMPENY I
JOAN CROUS
Can Mario, Palafrugell.
Plaça de Can Mario, 7. Del
2 d’octubre al 29 de maig.
Diari de 17 a 21,30h. Dimarts
tancat.
Si bé és cert, com escriu
Francesc Miralles, que «la riquesa
de l’obra escultòrica de
Medina-Campeny es fonamenta
en les contraposicions»
(contraposicions internes
en relació al propi treball,
s’entén), no ho és menys que
una bona manera de descobrir
l’artista de Barcelona és també
contraposant-lo, com han
decidit fer els responsables
de la Fundació Vila Casas, a
un escultor com Joan Crous
que, malgrat tot el que comparteixen,
se situa en un territori
antagònic o, com a mínim,
perfectament diferenciable.
Mentre que Medina-Campeny
recolza la seva vasta producció
escultòrica en una concepció
sensualista dels volums
sense renunciar, en cap cas, a
un sòlid corpus conceptual
que bascula sense problemes
de la fina ironia al dramatisme
més descarnat, la permanència
dels volums, en canvi, té
per a Joan Crous una gènesi
molt més precària, fins al punt
que a l’artista li agrada explicitar
un dels seus referents
clàssics: es tracta d’aquella
malaguanyada Pompeia que
va quedar vitrificada sota les
cendres ardents escopides
per la ira del Vesubi. D’això es
tracta: mentre que Medina-
Campeny enyora la forma i la
restitueix, Joan Crous la mostra
a través de les runes, mitjançant
una «resta arqueològica»
que ha perdut tot rastre
de solemnitat clàssica. | E.
CAMPS
JOSEP SUBIRATS
Museu Memorial de l’Exili,
La Jonquera. Carrer Major, 4-
47. Del 22 de gener al 27
de febrer. www.museuexili.cat
La proposta artística de Josep
Subirats (1914-1997) és exemplar:
els seus dibuixos o les seves
aquarel·les —la immediatesa
del mitjà és fonamental— fets al
front d’Aragó quan es trobava
destinat a la 27a Divisió de l’Exèrcit
Popular de la Républica o,
encara més, els que va esbossar
durant els seus diferents internaments
als camps de concentració
francesos, no només eviten
qualsevol dimensió heroica
en la plasmació de l’imaginari
del vencut sinó que aposten, de
manera desacomplexada, per la
reproducció sense artificis d’un
paisatge marcat per l’absència
de tota forma de pietat humana.
| E. CAMPS
ANNA BAHÍ
Centre Cultural la Mercè
de Girona. Pujada de la Mercè,
12. Del 13 de gener al 5
de febrer. De dilluns a divendres
de 10 a 14h i de 17 a 21 h.
Les imatges que Anna Bahí
ha anat destil·lant des de finals
dels noranta fins avui tenen un
fil conductor clar que no és altre
que el de l'autopercepció concretada
a través de la fotografia.
Una autopercepció que necessàriament
troba la seva matèria
primera en el fragment, en les
restes d'un cos naufragat que
cal recompondre amb eines precàries
i, sobre tot, a través d'uns
plànols incomplets i d'una idea
vague sobre allò que creiem saber
d'ell; es tracta d'un espectre
fet de realitat, memòria i ficció
que l'artista intenta restituir per
a la vida. | E. CAMPS
BENET COSTA
L’Altell d’Art, Banyoles. Carrer
Canal, 2. Fins el 5 de
febrer. Feiners de 9 a 13h. i de
17 a 21h.
Benet Costa (Sant Esteve de
Guialbes, 1957), que ens té
acostumats a grans camps de
colors escampats sobre vastes
superfícies de tela o paper (que
ell penja a la paret com si es
tractés de la pell d’alguna rara
espècie pictòrica escorxada per
a l’ocasió) no només no els ha
convertit en protagonistes de la
mostra que presenta a L’Altell
de Banyoles sinó que ha fet que
cedissin la veu a uns treballs de
petit format que, a les antípodes
de la presència heroica dels
altres, troben el seu sentit en
una forma de replegament gràfic
d’insospitada eficàcia expressiva.
| E. CAMPS
EL CENTRE D’ART CONTEMPORANI «ÀCENTMETRESDUCENTREDUMONDE», SITUAT AL COR MATEIX DE PERPINYÀ, TORNA A PLANTEJAR UNA
CONTRAPOSICIÓ ENTRE DOS PINTORS QUE, MALGRAT LES EVIDENTS DIFERÈNCIES FORMALS DELS SEUS TREBALLS, APOSTEN PEL MITJÀ.
La contraposició entesa com a diàleg
SANTIAGO YDAÑEZ
I HORACIO SILVA
Àcentmètresducentredumonde, Perpinyà.
Avda. de la Grande Bretagne, 3.
Del 21 de gener al 20 de març. Tots els
dies (festius inclosos) de 14 a 18h.
EUDALD CAMPS
D’ençà de la seva obertura l’any 2004,
aquest centre d’art contemporani —fruit
de la iniciativa privada del valencià Vicent
Madramany— situat al cor de Perpinyà («a
cent metres del centre del món», segons
l’histrió de Dalí) s’ha mantingut fidel a l’art
de qualitat (o seriós, que bé a ser el mateix)
amb una sensibilitat molt especial en
relació a la pintura i sense caure, a més,
en la temptació perenne de sucumbir a uns
formats —no calen exemples— que disfressen
de contemporaneïtat reflexions,
com a mínim, de volada més aviat limitada:
autors com Joan Barberá, Rafael Armengol,
Artur Heras, Ben Vautier, Claude
Viallat, Jean Le Gac o Guinovart, tots
ells excel·lent mostres de la vigència del
llenguatge pictòric —com a mínim en un
passat recent—, certifiquen amb escreix
aquesta empresa cultural singular i, hores
d’ara, imprescindible a la nostra Catalunya
Nord.
En aquest sentit, l’espai de Perpinyà s’ha
prodigat en la programació d’exposicions
protagonitzades sovint per duets escollits
de manera molt conscient: resultava paradigmàtica,
per posar un exemple ocurregut
ara fa exactament un any, la mostra
que va posar de costat Jean-Michel
Meurice i Ricard Vaccaro: el primer, a banda
de ser un cineasta autor de nombrosos
documentals (va obtenir el Garn Prix
National de la Création Audiovisuelle el
1992) i un dels fundadors del canal franco-alemany
Arte (el va dirigir entre els anys
1986 i 89), és també un dels artistes que
trobem en la gènesi històrica del grup Support-surface
mentre que el segon, Vaccaro,
servia de contrapunt a Meurice —en un
sentit quasi musical— gràcies a la pulsió
lírica, poètica, de les seves obres. La proposta
que actualment es pot veure en
aquest antic magatzem de fruites recupera
aquesta contraposició entesa des de la seva
vessant més dialògica: per una banda, Santiago
Ydañez (Jaen, 1969) se submergeix
sense filtres en l’expressivitat més
desfermada continguda en uns rostres
que, malgrat la seva concreció formal, volen
ser arquetips de tot un ventall d’estats
anímics que ens defineixen com a humans
mentre que, per l’altra, Horacio Silva
(1950) —i malgrat uns inicis marcats pel
ÀLEX NOGUÉ
I ESTER BAULIDA
Fundació Valvi, Girona.
Avda. Jaume I, 42 baixos Del
27 de gener al 12 de març.
De dilluns a divendres de 18 a
20,30h. Dissabtes d’11,30 a
14h. i de 18 a 20,30h.
El títol de l’exposició que Àlex
Nogué i Ester Baulida presenten
conjuntament a la Fundació
Valvi (Les illes no existeixen) és
una adaptació de la idea que el
poeta John Donne (1572-1631)
va expressar en la Meditació
XVII al referir-se a la interrelació
entre totes les coses i, de manera
molt especial, entre els homes,
que finalitza amb aquestes
cèlebres paraules: «Cap
home és una illa, la mort de
qualsevol m’afecta per què estic
unit a la humanitat, per això no
preguntis per a qui toquen a
mort les campanes, hi toquen
per a tu». | E. CAMPS
realisme minuciós— cedeix tot el protagonisme
a la superfície pictòrica confiant
en el procediment mateix la possibilitat de
comunicar quelcom diferent a l’estricte materialitat
d’unes obres que no només no se
centren en una imatge única i resolta sinó
que s’afirmen en el seu caràcter de palimpsest.
Hom resta a l’expectativa de nous binomis
artístics destinats a il·luminar la fèrtil
polisèmia que segueix acompanyant a
la pràctica de la pintura. Que la iniciativa
sigui privada, encara ho fa més encomiable
tot plegat.
Dos extrems
pictòrics
L’exposició
contraposa
opcions expressivesdiferents
però
igualment
compromeses
amb la pràctica
de la pintura.