TASTET MAIG JUNY 2017

2
Editorial
TOTHOM, CADASCÚ
3
EE DITORIAL
maig - juny ´17
393
Correspon als poders públics remoure els obstacles que
impedeixin que la llibertat i la igualtat dels individus
siguin reals i efectives, i facilitar la participació de tots
els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i
social, diu la Constitució Espanyola.
Les famílies demanen una educació inclusiva en totes
les etapes de l’educació obligatòria; creuen que l’escola
ordinària és l’espai més adequat per a la inclusió social
dels nens amb alguna discapacitat, però també per a la
resta d’infants que, de ben petits, viuran amb naturalitat
la diferència, escriu la presidenta de la Federació Catalana
d’Autisme.
Són principis del sistema educatiu, segons la Llei d’Educació
de Catalunya, la inclusió escolar i la formació integral
dels alumnes que els permeti el ple desenvolupament de
la personalitat.
Personalitzar l’aprenentatge vol dir partir de les condicions,
les possibilitats, les necessitats i els interessos de cada
persona, no pas per quedar-s’hi, sinó per dissenyar un camí
singular que permeti assolir els objectius essencials de
l’educació i les competències bàsiques; vol dir ajudar-los
específicament a recórrer aquest camí i proporcionar-los el
temps i els recursos més adients per esdevenir ciutadans
de ple dret, afirma el Departament d’Ensenyament: una
escola per a tothom, un projecte per a cadascú.
L’educació inclusiva és, per damunt de tot, un projecte
ètic, un model de societat que, com a tal, hauria d’illuminar
el camí a seguir. És un projecte contra l’exclusió
d’una part de la ciutadania, contra la indiferència vers
el sofriment de moltes famílies, a favor d’unes relacions
més humanes i més sensibles. Sense fonamentalismes,
però també sense subterfugis, i això vol dir tenir clar quin
és l’horitzó –un sol tipus d’escola des del punt de vista
de la composició social del seu alumnat– i actuar amb
tota la flexibilitat que calgui i fent totes les
excepcions que siguin necessàries perquè
cap persona es vegi perjudicada en nom
de la bondat del projecte.
L’educació inclusiva no pot quedar als
llimbs de la correcció política, ni en l’eterna
ambigüitat jurídica que permet que tot un
Tribunal Constitucional avali l’exclusió d’un
infant en considerar «desproporcionats
o no raonables» els recursos que caldria
esmerçar-hi. És desproporcionat el cost
del tractament contra l’hepatitis C? Són
raonables les normes de construcció sismoresistent?
No són els recursos que han
d’acompanyar els alumnes i no al revés?
Un dels raonaments més habituals en
contra de l’escola inclusiva és la falta de
recursos. És evident que la inclusió sense
recursos és impossible però, si no hi són,
aquesta hauria de ser una reclamació de
tota la comunitat educativa i no una demanda
desesperada dels afectats. Parlem de
recursos materials (pròtesis, per exemple),
de recursos didàctics (ordinadors adaptats,
en alguns casos) i, molt especialment, de
recursos personals (més professionals a les
aules i als centres) o estrictament econòmics
(com podria ser el de tenir unes ràtios
més baixes). En tot cas, hem de remarcar
que, en aquests moments, no són pocs els
recursos que es destinen a la inclusió, si
comptem els que actualment són a les escoles
d’educació especial, els de les Unitats
de Suport a l’Educació Especial (USEE),
als centres (mestres d’educació especial,
orientadors…) o als serveis educatius (EAP,
centres de recursos especialitzats, etc.). En
faran falta més, segur, per garantir l’èxit
de la inclusió, però això no exclou que ens
hàgim d’interrogar també per l’ús que en
aquests moments se’n fa.
Un altre argument recurrent és la manca de
formació del professorat. És evident que la
formació dels educadors és una empresa
sempre inacabada, però també és cert que
algunes coses només s’aprenen de veritat
quan es necessiten o quan les hem de fer
servir. Per això és una fal·làcia remetre-ho
tot a la formació inicial. El que sí que s’ha
de demanar al professorat és una actitud
d’acollida i d’acceptació de tots i cadascun
dels alumnes. També se’ls pot demanar
capacitat pedagògica per personalitzar
l’ensenyament, i coneixement dels recursos
materials i de les tecnologies disponibles
per adaptar i potenciar l’aprenentatge. I,
sobretot, capacitat de cercar, demanar i
compartir informació davant d’un problema
o situació nova i d’exigir –com si fos
directament afectat– a les administracions
els recursos necessaris per poder fer bona
feina.
Era l’any 1984 quan el govern de la Generalitat
de Catalunya va iniciar el camí de la
inclusió. Trenta-tres anys després sembla
arribat el moment de culminar-lo.