dossier multipdf

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
44
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Un nus fet de grans
eixos i escanyat cap a
l’àrea metropolitana
ARXIU/MIREIA ARSO
Carreteres que relliguen el país contrasten
amb la deficient connexió amb Barcelona
La C-55, que absorbeix el gran flux cap a Barcelona, és una carretera escanyada
David Bricollé
MANRESA
n matèria d’infraestructures
E
de comunicacions, la Catalunya
Central és un nus de
contraposicions. Nus, perquè,
molt especialment el
Bages, és un territori d’encreuament de vies
de comunicació. I de contraposicions, perquè
hi tenim carreteres d’altes prestacions
que s’han convertit en connectors de país
transcendint la comarcalitat interna, però que
alhora conviuen amb comunicacions amb
format del segle passat. I aquestes últimes són
les que connecten, precisament, cap allà on
la demanda és més alta, Barcelona i l’àrea metropolitana.
Dir que la Catalunya Central no ha evolucionat
en les comunicacions viàries al llarg
d’aquests 40 anys –i molt especialment en
els darrers 20– seria una absoluta falta d’objectivitat.
Afirmar, però, que s’ha situat al nivell
al qual hauria d’estar –sobretot tenint en
compte l’evolució de la mobilitat ciutadana
i per comparació amb altres àrees de Catalunya–
també seria faltar a la veritat.
El panorama actual de la xarxa viària i ferroviària,
com es deia a l’inici, és paradoxal.
Perquè a final de la dècada dels 90 del segle
passat encara es completaven algunes de
les variants de dos dels eixos històrics que
creuen bona part d’aquestes comarques, el
del Llobregat i el de Cardener. Però, no obstant
això, en les dues dècades posteriors l’avenç
ha estat més que evident, fins al punt
de convertir la Catalunya Central en una
cruïlla de grans corredors. Passem llista. El
1997 s’inaugurava el primer dels grans nous
eixos que transformaven la perspectiva de
connexió territorial: el Transversal. Corredor
que obria noves portes de comunicació
entre el Bages, Osona, Girona i les terres de
Lleida. De fet, és un eix que va morir d’èxit,
ja que tot just una dècada després ja se’n projectava
el desdoblament, i el 2013 s’inaugurava
la seva transformació en autovia. Una
autovia en què també ha anat transmutant
la C-16, hereva de l’eix del Llobregat, des de
Sant Fruitós fins a Berga. I s’han creat, així
dos grans corredors de nord a sud i d’est a
oest. Encara s’hi ha d’afegir un tercer eix, el
Diagonal, que des de la seva posada en servei,
el desembre del 2011, s’ha convertit en
la porta directa de la Catalunya Central cap
a la costa tarragonina i, al mateix temps, en
un connector directe entre comarques que,
malgrat la proximitat física, estaven distants
en comunicacions, com és el cas del Bages
i l’Anoia. En resum, doncs, en aquest segle
XXI la Catalunya Central ha fet un canvi de
mirada en les seves relacions viàries. De mirar
només de nord a sud, ha passat a disposar
d’una perspectiva molt més àmplia i a
obrir relacions que fins llavors semblaven
distants (per exemple, entre Manresa i Vic
a través de l’eix Transversal). Fins aquí, el plat
positiu de la balança.
Hi ha, però, contrapesos rellevants que
distorsionen l’equilibri que aquests eixos viaris
podien proporcionar territorialment.
Sens dubte, el gran dèficit es posa de manifest
en tota la seva magnitud quan es concentra
la mirada des del Bages cap al sud, en
les connexions cap a Barcelona, passant pel
Baix Llobregat i el Vallès.
Aquesta realitat es resumeix perfectament
amb la particular perspectiva que el
llavors conseller de Territori, Santi Vila, en
va tenir el 2013. El juny d’aquell any, Vila va
sobrevolar el Bages anant cap a la Val d’A-