dossier multipdf

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
3
D ossier especial 40è aniversari
SANT JORDI 2019
Un temps i
un diari
R egió7 i
la Ca atalunya Central:
quatre
dècadd
e s de viatge
comparti
t
PORTADA: BET PADRÓ
Dossier especial 40è aniversari
SANT JORDI 2019
SUMARI
40 ANYS D’OPINIONS
Marc Marcè i Casaponsa |
Javier Moll de Miguel |
Quim Torra i Pla |
Marc Castells i Berzosa | Alba Camps | Rosa M. Perelló |
Valentí Junyent Torras | Albert Piñeira i Brosel |
David Rodríguez i González | Albert Batalla | Dionís Guiteras |
Agustí Comas Guitó | Josep Lara i Tristante | Sara Alarcón
i Postils | Ramon Moliner Serra |
7
Pere Casals | Esteve Pintó | Lluís-Vidal Sixto | M. Mercè Gómez Ceba |
40 ANYS DE CONVERSES
Enquestes
Té alguna vivència relacionada amb Regió7? |
6
4
Quins són els canvis més significatius d’aquests 40 anys? |
14
17
10
8
18
12
16
Director: Marc Marcè i Casaponsa.
Director adjunt: Xavier Domènech i Sala.
Caps de redacció: Caps d’àrea: Enric Badia (Societat),
Carles Blaya (Economia i Arreu)
i Francesc Galindo (Manresa). Caps de secció: David Bricollé (Bages),
Xavier Prunés (Esports)
i Susana Paz (Cultures).
Cap d’àrea d’administració i distribució: Sandra Espinal.
Cap de publicitat: Joan Pedreira.
Tots els alcaldes de Manresa
Un quintet que fa història |
Els alcaldes de Berga
20-22
Del tot està per fer a fer-ho diferent |
24-27
Disseny: Jordi Cirera i Bet Padró.
CONSELL ASSESSOR: Gonçal Mazcuñán, Valentí Martínez,
Antoni Dalmau, Albert Rumbo, Ramon Segués, Jordi Vilaseca,
Àngels Freixanet, Josep M. Descals, Xavier Obradors,
Jordi Singla, Delfina Corzán, Albert Cots, Assumpta Pla,
Enric Martí, Anna Solsona, Alba Baltiérrez, Valentí Oviedo,
Aitor Moll, Ainhoa Moll, Joan Serra, Fèlix Noguera i Marc Marcè.
EDITA: EDICIONS INTERCOMARCALS (EISA).
Gerent responsable de gestió: Fèlix Noguera i Carrillo.
REDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ, DISTRIBUCIÓ I PUBLICITAT
MANRESA: carrer Sant Antoni Maria Claret, 32. 08243.
Telèfon: 93 877 22 33. Fax: 93 874 03 52.
Fax de publicitat: 93 874 16 12.
Adreça electrònica: regio7@regio7.cat
BERGA: Font del Ros, 1. 08600.
Telèfon: 93 822 12 19. Fax: 93 822 03 99.
SOLSONA: Pujada del Seminari, s/n.
Edifici Seminari, despatx 8 . 25280.
Telèfon: 973 48 30 08. Fax: 973 48 24 93.
http://www.regio7.cat
Imprimeix:
Impressions Intercomarcals SA
Dipòsit legal:
B 12805-2019
40 ANYS DE TRANSFORMACIONS
Postals d’un gran canvi |
Anàlisis de quatre dècades a la Catalunya Central |
40 ANYS DE NOTÍCIES
Una tria de fets que han deixat empremta |
40 ANYS DE DIARI
Una mirada amb perspectiva. Gonçal Mazcuñán |
Regió7: el repte de continuar. Josep Camprubí |
Compromís, innovació i arrelament. Valentí Martínez Espinosa |
Fa 40 anys! KAP |
120
28-32
Com creixen a casa dels altres! Galdric |
58-107
Tota una banda Muntatge de Sílvia Belmont |
I al cap de 40 anys... ja has sortit al diari? Pep Garcia |
121
122
116
34-55
108-113
122
118

D’OPINIONS
REGIÓ7
4
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Un equip en el temps
P
oques feines són
més d’equip que fer
un diari. Posar en
circulació un producte
com Regió7–tant en paper
com on-line– requereix l’esforç
combinat i afinadament coordinat
d’un gran nombre de persones
que no només han de fer simultàniament
tasques molt diferents,
sinó que les han d’executar
en el moment just, de forma
precisa i en molt poc temps.
En un diari cal compassar persones
que redacten, fotografien,
corregeixen, escanegen, maqueten,
elaboren anuncis, enregistren
vídeos, dissenyen,
filmen, munten planxes,
imprimeixen, distribueixen
i porten els
exemplars a les cases o
els quioscos, tot això
amb l’aportació indispensable
dels qui, simultàniament,
fan tota
la feina logística, comercial, informàtica,
financera i administrativa
imprescindible a qualsevol
empresa.
I aquesta només és la part material.
Més important encara és
la producció i selecció de temes,
la recerca de dades, el contrast
d’idees, la valoració responsable
de les notícies i la capacitat de
sostenir els valors periodístics que fan realment
útil aquesta feina. Informacions
senzilles que el lector pot considerar que
el periodista les ha trobat escrites a sota el
coixí són, moltes vegades, el resultat d’una
feinada de verificació que ha hagut de superar
la falta de transparència d’institucions
i empreses i les pressions dels qui ens
volen posar al seu servei, sense excloure
les envestides dels qui, sovint investits
d’una falsa superioritat moral i camuflats
en l’anonimat, pretenen condicionar el
treball dels professionals. Tot això, tot plegat,
i tot alhora, és, justament, allò que el
bon periodisme pot aportar avui a la selva
de la informació irresponsable i a granel.
Tot, el material i l’immaterial, és fruit
d’una feina d’equip que només es pot realitzar
de forma eficient, ràpida i coherent
quan es comparteix una cultura de treball
molt entrenada i una manera d’entendre
la professió. D’altra manera seria impossible
produir, seleccionar i dimensionar en una
jornada laboral els centenars d’informacions
que porta cada exemplar. El diari
Marc Marcè
Casaponsa
DIRECTOR
Un diari és el fruit
de tots i cadascun dels
que el fan, i també
dels que l’havien
fet abans
no arribaria mai ni al quiosc ni
a la web.
Per això, dir que Regió7 és el
fruit de l’esforç de totes i cadascuna
de les persones que hi treballen,
sense excepció, és una
veritat que queda curta. Per fer
un bon diari calen totes i cadascuna
de les persones que
el fan avui i totes les que l’han
fet abans. Un diari és el resultat
del treball d’un equip més
un temps acumulat. Un bon
diari necessita l’empremta
de més d’una generació.
A Regió7 ja s’hi acumula
el coneixement de centenars de
persones de tres generacions.
Totes elles són
el diari. I a totes elles,
en aquest quarantè aniversari,
els donem les
gràcies.
Però no només a elles.
De la mateixa manera
que cal tota una tribu
per educar un infant, cal tota
una comunitat per fer un bon
diari. A Regió7 ha calgut la complicitat
de les cinc-centes persones
que van fer una petita
aportació a l’inici, la
dels lectors i subscriptors,
la dels anunciants
i la de moltíssimes persones
que hi han confiat
i ens han fet costat, amb un
lloc destacat per al nostre grup
editorial, Prensa Ibérica, del qual
formem part des del 2006.
Regió7 ha passat en quaranta
anys de ser un bisetmanari que
naixia amb recursos limitadíssims
a ser un diari que publica de forma
simultània en paper i en web, que
renova la seva oferta constantment i que
ja no distingeix entre continguts escrits i
continguts multimèdia. Enmig d’aquest
salt hi ha hagut diverses crisis econòmiques,
una d’elles monumental, i una
tempesta digital que obliga a una adaptació
inclement i constant. Superats tots
aquests obstacles, Regió7 encara el futur
amb la convicció que la societat, malgrat
la confusió que genera aquest moment
històric líquid, no renunciarà al capital
social que suposa un periodisme local
professional i responsable. Mentre sigui
així, Regió7 continuarà al costat de la gent
de la Catalunya Central fent el millor diari
de què sigui capaç. Per molts anys.

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
D’OPINIONS
5
OSCAR BAYONA
MÉS DE MIG CENTENAR DE PROFESSIONALS AL SERVEI DE LA CATALUNYA CENTRAL
D’esquerra a dreta, a la primera fila: Jaume Estrada, Abel Gallardo, Dani Perona, Maiol Valentí, Isaac Aguilera, Joan Pedreira, Jordi Oller,
Oscar Bayona. A la segona fila: Toni Mata, Irene Grau, Maribel Fernández, Susana Paz, Montse Enrique, Virgínia Otranto, Gemma Camps, Josep
Maria Colillas, Pau Brunet, Rosa Álvarez, Mar Bautista. A la tercera fila: Francesc Dalmau, Xavier Domènech, Sandra Espinal, Josep Sallent,
M. Àngels Oliveras, Rosa Llamas, Mercè Martínez, Griselda Pineda, Núria Suades, Anna del Moral, Mònica Canyadó, Margot Vila, Teresa
Boladeras, Marc Marcè, Bet Padró, Jordi Escudé, Queralt Casals, Mari Osuna, Sílvia Belmont. A l’última fila: Roger Junyent, Carles Blaya, Xavier
Prunés, Fèlix Noguera, Dolors Clotet, Anna Costa, Enric Badia, Oriol Trasserra, Jordi Morros, Albert Vilanova, David Bricollé, Gemma Sanllehí,
Pepa Mañé, Jordi Cirera, Jordi Agut, Noemí Badrenas, Mercè Puigpelat, Eva Casas, Mireia Arso, Francesc Galindo i Joan Carles Castaño

D’OPINIONS
REGIÓ7
6
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
E
40 ANYS «CREANT TERRITORI»
l 1978 Lluís Llach,
icona de la cançó
protesta, va presentar
el seu disc El meu
amic el mar. Aquest mateix any la
pel·lícula Grease arribava als nostres
cinemes, Juan Marsé guanyava
el Premi Planeta i el Barça, amb
un Johan Cruyff a punt de penjar
les botes, aixecava la Copa del Rei.
Aquest va ser l’any en què va
néixer Regió7, un diari que, embolicat
en els nous aires de llibertat,
arribava als quioscos amb la
vocació i el compromís de donar
veu a la Catalunya Central.
Regió7 probablement és l’únic
diari que veritablement pot presumir
d’haver «creat territori», ja
que quan es va fundar no existia
la Catalunya Central –ni havia
existit abans– com a realitat administrativa.
El nom de la capçalera al·ludeix
a un pla de regionalització de Catalunya
dissenyat per la Generalitat
en temps de la Segona República
en el qual a aquesta regió li
corresponia el número 7. Però
aquest pla va quedar al tinter
quan va esclatar la Guerra Civil i,
a final de la dècada del 1970, les
comarques del Bages, el Berguedà
i el Solsonès no tenien cap
caràcter oficial.
El diari que teniu al davant,
que celebra el 40è aniversari,
va contribuir de manera decisiva
a popularitzar la denominació
de Catalunya Central i ha
defensat que existís per a
aquesta terra una plasmació
administrativa com la que el
Parlament de Catalunya va reconèixer
finalment per llei el
2010 en recuperar les anomenades
«vegueries», jurisdiccions
administratives que, en
l’àmbit autonòmic, van donar
unitat al conjunt de comarques
sobre les quals informen els
nostres periodistes.
Regió7, bisetmanari
inicialment i diari des
de l’any 2001, és un diari
singular i amb personalitat.
Amb seu central
a Manresa, és un dels
pocs diaris que es publiquen
en una ciutat
que no és capital de província.
Aquest diari és, sens dubte,
un dels elements que converteixen
Manresa en alguna cosa
més que una capital de comarca.
És un actiu de la ciutat i de
Javier
Moll de
Miguel
PRESIDENT DE
PRENSA IBÉRICA
El diari ha refermat
el seu lideratge amb el
creixent posicionament
de la seva edició digital
la Catalunya Central i, per descomptat,
una valuosa eina de
llibertat, debat democràtic i difusió
de l’activitat econòmica,
social i cultural.
En el seu ànim d’aportar vertebració
territorial i cohesió social,
Regió7 també ha estat un
eficaç factor de normalització
lingüística. Les seves pàgines
han ajudat a estendre la lectura
en català entre milers de persones
que no havien estat educades
en aquesta llengua.
Pertanyent a Prensa Ibérica,
Regió7 és a més un dels màxims
exponents del nostre
grup en el desenvolupament
hiperlocal de les notícies, el
que constitueix una
prova més de l’extraordinària
complicitat
aconseguida amb els
seus lectors i de l’afany
per oferir una informació
de servei propera,
útil, rigorosa i independent.
La influència del diari i el
seu potencial de capil·laritat es
van veure impulsats en estendre
el seu àmbit de cobertura
informativa a les comarques
de la Cerdanya, el Baix Llobregat
Nord i l’Anoia, i en integrar-se el
2006 a Prensa Ibérica, un grup de
comunicació que va realitzar una
forta inversió per modernitzar el
procés d’edició de la capçalera.
Des de llavors el diari ha amplificat
el ressò de la seva informació
i refermat el seu lideratge
amb el creixent posicionament de
la seva edició digital. En un territori
d’extensió limitada, Regió7
arriba a una audiència diària de
35.000 lectors i 24.000 usuaris
únics en digital.
Després d’adquirir Diari de Girona
el 1996 i el setmanari L’Empordà
el 2005, Prensa Ibérica, que
té la seu central a Barcelona, va fixar
tot el seu interès en Regió7, la
nostra tercera gran aposta a Catalunya.
Des d’aquesta tribuna felicito
tots els professionals que han fet
possible Regió7 des de la seva
fundació i que, amb la seva tasca,
han contribuït a generar a la Catalunya
Central prosperitat i llibertat.
Han estat 40 anys fructífers d’aquesta
«passió insaciable» que,
en paraules de García Márquez,
és el periodisme.
L’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada felicita el Regió7
pels seus 40 anys d’existència, un període de temps durant
el qual el diari ha demostrat des del primer dia un total compromís
amb els valors que fan del periodisme una professió
tan noble, com són el rigor, l’honestedat, la fidelitat a la
realitat i la voluntat de contribuir a una societat més informada
i, per tant, més justa i bona. També aprofitem l’efemèride
per agrair al Regió7 l’espai que sempre han dedicat
al nostre municipi, que ha servit per donar a conèixer les
activitats i serveis de Sant Joan de Vilatorrada, així com per
donar veu a les nostres associacions, entitats i empreses. No
hi ha cap dubte de la importància dels diaris comarcals, uns
mitjans de comunicació que recorden dia rere dia la importància
d’informar de les grans actuacions i iniciatives dels
municipis, però també d’aquelles més petites que també
tenen un interès informatiu per als ciutadans i per a les
ciutadanes.
Moltes felicitats per
aquests 40 anys plens d’informació
de qualitat i de proximitat!
Aquest Sant Jordi, fes un viatge al
Sant Joan de Vilatorrada de fa 100 anys
T’imagines poder reviure el passat del teu municipi a través d’un llibre de fotografies?
Amb “L’Abans de Sant Joan de Vilatorrada. Recull gràfic 1890-1979” podràs fer-ho!
L’editorial Efadós ha elaborat aquesta obra que recull la memòria històrica del municipi
entre els anys 1890 i 1979 a través d’imatges que mostren de la manera més autèntica
i fidel l’estil de vida dels santjoanencs i santjoanenques d’aquells anys.
Aconsegueix aquesta joia històrica al teu quiosc i llibreria! Feliç Sant Jordi!

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
D’OPINIONS
7
LA PREMSA COMARCAL, IMPRESCINDIBLE
L
a mort del dictador i
l’aprovació de la
Constitució espanyola
el 1978 van ser
el tret de sortida a Catalunya de
nombroses iniciatives culturals
i periodístiques, àvides per normalitzar
el país i iniciar una nova
etapa de llibertat i progrés. Regió7
va ser una de les capçaleres
que naixia en aquell nou i esperançador
context, amb la voluntat
de dotar el Bages i les comarques
del voltant d’un diari independent
i en català. I s’unia, així,
a un nombrós grup de capçaleres
que passaven a esdevenir actors
claus en el debat de consolidació
del model de país i dels
nous valors que havien de definir-lo.
Que avui Regió7 celebri 40
anys és la constatació que el vostre
ha estat un model periodístic
d’èxit, que ha sabut guanyar-se
la confiança dels lectors i que ha
trobat el seu lloc en el sector. I ho
heu aconseguit gràcies a quatre
dècades de rigor informatiu i de
periodisme de proximitat, cobrint
el dia a dia les comarques
de la Catalunya Central,
però, alhora, ampliant la mirada
a tot el país.
40 anys després, el context
polític que tenim també és
molt complex i el paper dels
mitjans de comunicació segueix
sent imprescindible. És
innegable que vivim una repressió
inèdita a Europa, amb
presos polítics i exiliats, i
veient constantment una regressió
dels drets i les llibertats
individuals i col·lectives.
La deriva autoritària de l’Estat
espanyol sembla no tenir
fi i, a ulls del món, cada vegada
hi ha més gent que s’adona
de fins a
Quim
Torra i Pla
PRESIDENT DE
LA GENERALITAT
DE CATALUNYA
El paper dels mitjans comarcals ha
estat i segueix sent imprescindible
com a eina de cohesió social i
territorial d’una Catalunya diversa
quin punt
les vulneracions
dels
drets civils i
humans són
absolutament
insuportables
des d’un punt de vista democràtic.
El Govern que presideixo
ho està denunciant
arreu, i ho seguirem fent insistentment
en els propers
mesos, però també cal que els
mitjans alcin la veu contra
aquest atac a la democràcia.
Necessitem una premsa forta,
plural i compromesa per
seguir lluitant per tenir el país
que volem. Necessitem una
premsa rigorosa i valenta per
combatre la desinformació i
afavorir una ciutadania crítica,
ferma i apoderada.
Per això, especialment
avui, en un context marcat
també per la sobreinformació
i la proliferació de notícies falses,
ens cal que els mitjans,
com Regió7,
siguin els
guardians de
la llibertat
d’informació
i d’expressió,
alçant
la veu
contra les injustícies
i defensant el model
pacífic i democràtic que ha
marcat sempre el nostre tarannà.
No vull acabar aquestes ratlles
sense posar en valor l’esforç
gegantí que heu fet des de la
premsa comarcal per sobreposar-vos
als obstacles i als canvis
que heu hagut d’afrontar durant
aquests quaranta anys i que us
han obligat a readaptar-vos
constantment. I us ho vull agrair
de manera especial, perquè el
paper dels mitjans comarcals ha
estat i segueix sent imprescindible
com a eina de cohesió social
i territorial d’una Catalunya diversa.
En un món cada cop més
global i immediat, els mitjans de
proximitat creen comunitat, ens
uneixen i ens vinculen a projectes
i reptes comuns.
Així que avui, amb quatre dècades
d’història a les vostres espatlles,
us encoratjo a seguir escrivint
el futur de Catalunya i a
fer-ho a favor d‘un país pròsper,
inclusiu i cohesionat. Un país
d’oportunitats que hem de construir
entre tots.
Felicitats i per molts anys més!

E
D’OPINIONS
REGIÓ7
8
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
l diari Regió7 commemora
els 40 anys de vida.
Quatre dècades durant
les quals el país s’ha
transformat profundament, en un
procés que aquest diari ha explicat
cada dia als seus lectors, en un esforç
formidable per aixecar acta, interpretar
i divulgar tot el que ha anat passant
no solament a les comarques de la Catalunya
Central, sinó també a tot el
país i al món, com correspon a una
publicació que ha refermat la seva vocació
de diari territorial, i també d’àmbit
informatiu general.
Un país, un territori, es vertebra al
llarg dels anys sent presents, treballant
i actuant en tots els fronts. La informació
és un pilar fonamental per
crear identitat i consciència col·lectiva.
I Regió7 ha tingut molt a veure en
la creació d’una consciència de pertinença
a la Catalunya Central entre
la població de l’àmbit d’aquesta capçalera.
Ha fet molt i ho ha fet bé, com
40 ANYS REFORÇANT EL TERRITORI
ho deixa palesa la consolidació d’un
projecte empresarial que ha sabut
adaptar-se i projectar-se en un context
no gens fàcil de crisi econòmica,
que s’ha encavalcat a més amb una
crisi de la premsa en paper arreu. La
consolidació del model digital de Regió7
s’ha consolidat, així, en una realitat
que ha de garantir la pervivència
d’una capçalera ja històrica al país.
Com a alcalde d’Igualada ja fa uns
quants anys, i com a president de la
Diputació de Barcelona des de l’any
passat, puc testimoniar la importància
dels projectes comunicatius sòlids
i professionals,
que representen
un factor sistèmic
de vertebració i
musculació dels
projectes territorials.
Uns objectius
que compartim des de l’àmbit polític.
La política de proximitat ens permet
incidir en la millora de la vida dels
Marc
Castells
i Berzosa
ALCALDE
D’IGUALADA
I PRESIDENT DE LA
DIPUTACIÓ DE
BARCELONA
La informació és un pilar
fonamental per crear identitat
i consciència col·lectiva
ciutadans des de l’àmbit més proper.
Com a alcalde, l’assoliment de millors
quotes de benestar per a la ciutadania
és el meu primer objectiu, de la
mateixa manera que des de la Diputació
de Barcelona es treballa de forma
incessant per garantir un equilibri
territorial que permeti que els ciutadans
tinguin garantits uns serveis i
una qualitat de vida amb independència
del lloc on visquin.
La Catalunya Central és un territori
que ha lluitat durant aquests 40
anys per guanyar identitat i pes propi
a la Catalunya del segle XXI, tal com
ja l’havia tingut al llarg
de la nostra història,
davant d’una dinàmica
d’engrandiment i
posicionament molt
fort de la gran àrea metropolitana
de Barcelona.
Per a un país com Catalunya és
vital disposar d’una capital potent i
projectat al món, però també és imprescindible
l’existència d’un territori
sòlid que s’articuli tant entorn de
ciutats petites i mitjanes com dels
municipis petits.
La capil·laritat del sistema polític,
econòmic i cultural de Catalunya ha
permès a aquest país superar molts
avatars històrics. I la vigència d’aquest
sistema nerviós ha estat possible gràcies
a l’esforç enorme d’un teixit cívic,
polític, cultural i social que ens ha definit
al llarg de la nostra història. I els
mitjans de proximitat han estat, i són,
un fet diferencial que diu molt del
nostre ADN com a poble.
Des de la política, tenim l’obligació
de preservar i enfortir aquest ecosistema
que ha fet possible ser com som.
I aquest és un objectiu compartit amb
els que dia a dia treballen des de l’àmbit
de la comunicació. Un objectiu en
el qual Regió7 ha reeixit amb
excel·lència a partir de la feina persistent
i el rigor empresarial i professional.
EL DIARI DE LA CATALUNYA CENTRAL
E
ls mitjans de comunicació
connecten la
quotidianitat de la ciutadania
amb fets rellevants
del seu entorn, esdevenen
nexe d’unió entre l’esfera pública i
privada, ja que socialitzen i democratitzen
el coneixement. Els ciutadans
i ciutadanes hem pres consciència
del que ens envolta, en part,
gràcies a la informació que els mitjans
de comunicació ens aporten.
I per això la importància de tenir
mitjans propis, nostrats. El que és
significatiu a escala de país pot no
ser-ho a escala local. Regió7, sense
cap dubte, ha col·laborat de manera
determinant en l’equilibri territorial,
explicant el que passa als
nostres carrers i als nostres bar-ris,
situant a l’agenda comunicativa
successos importants per a la Catalunya
Central que no necessàriament
ho han de ser per a altres
àmbits territorials. Regió7, el Diari
de la Catalunya Central, ha estat
i és un element clau per a la construcció
de la identitat de la nostra
vegueria, i ha esdevingut el primer
a situar-la com a àrea informativa
rellevant. El compromís d’aquest
diari al llarg
Alba Camps
DELEGADA
TERRITORIAL DEL
GOVERN DE LA
GENERALITAT A
LA CATALUNYA
CENTRAL
Regió7 ha col·laborat de manera
determinant en l’equilibri territorial
d’aquests 40
anys amb el
nostre territori
és indiscutible
i, des d’aquí, aprofito per
agrair aquesta tasca, aquest treball
incansable per acompanyar la ciutadania
de la Catalunya Central en
els successos més importants de la
nostra història recent.
El 30 de desembre de 1978 naixia
el diari Regió7, en català i després
d’una dictadura. Ara, 40 anys
més tard, veiem Lledoners en
molts dels seus titulars. La història
és canviant, complexa i, a vegades,
desesperant. Tanmateix, una ciutadania
informada
és una
ciutadania crítica,
valenta,
reivindicativa i
apoderada i, només així, podrem
seguir construint aquest país,
aquesta vegueria, que pensa en la
igualtat d’oportunitats, la justícia
social i la llibertat com a eixos essencials
de la nostra identitat.
Gràcies per enfortir el paper creixent
de la Catalunya Central, territori
ric, divers i plural, fidel reflex
d’un espai comunicatiu que us heu
sabut fer vostre de la millor manera,
informant. Gràcies per la feina
ingent, per aquesta voluntat incansable
d’apropar les persones al seu
context més immediat, gràcies per
ser-hi, per continuar-hi sent i per
explicar d’on venim, on som i cap
on anem.
E
l quarantè aniversari del
diari Regió7 és una celebració
a favor d’una proposta
comunicativa actual
i de servei, però que entronca
clarament amb un passat de la
premsa històrica de proximitat que,
a cavall dels segles dinou i vint, maldava
per informar, comunicar i culturitzar
des de l’àmbit local i en la
llengua pròpia del país. La història
recent de la Catalunya Central, en
general, i de la premsa del país, en
particular, difícilment podria escriure’s
si negligíssim la important
aportació de la premsa local i comarcal
i el paper que dins de la nostra
societat, integrada plenament en
l’anomenada societat de la informació,
tenen els mitjans de comunicació
i, en aquest cas, un mitjà de proximitat
de llengua i cultura catalanes
com Regió7.
La informació i el coneixement de
la realitat del nostre entorn és el pas
VOLUNTAT DE SER
previ i indispensable per entendre
el present que ens envolta i, en conseqüència,
per reflexionar sobre
quins elements poden condicionar
el món que vindrà. Més encara, els
ciutadans necessiten informació,
però també referents. I el diari Regió7,
en tant que premsa de proximitat,
és un mitjà de comunicació
social que identifica tot un àmbit
convivencial concret, el de la Catalunya
Central, alhora que complementa
l’oferta periodística general
des d’una visió centrada en el territori
i la seva gent.
Davant el fenomen
globalitzador,
i en espera
que es materialitzi
definitivament
un espai
català de comunicació que respongui
a la nostra realitat històrica, social
i lingüística i que ens identifiqui
com a unitat cultural diferenciada
Rosa M.
Perelló
PRESIDENTA
DE LA DIPUTACIÓ
DE LLEIDA
La funció sociocultural
de la premsa és més vigent
i necessària que mai
en el si d’Europa i del món, la funció
sociocultural de la premsa és més vigent
i necessària que mai, donat que
els mitjans de comunicació de proximitat
estan considerats un dels
principals factors d’identificació de
comunitats, territoris i pobles.
Han passat quaranta anys d’ençà
que un 30 de setembre de 1978 Regió7,
un informatiu intercomarcal
que es venia al preu de 25 pessetes,
irrompés amb força en la vida dels
ciutadans del Bages, el Berguedà i el
Solsonès. Si la historiografia i l’arxivística
considera la
premsa com un dels
millors indicadors
de la societat en una
època determinada
i en períodes de
temps concrets,
quan parlem de Regió7 –que apareix
abans de les primeres eleccions
municipals i de l’obtenció de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya– estem
apuntant a quatre dècades de la
vida d’un mitjà de comunicació que
ens permeten de resseguir l’anar i
venir d’unes comarques geogràficament
centrals, la fesomia dinàmica
i canviant dels seus municipis, les
polítiques locals des de tots els accents
i matisos possibles, i la manera
de viure i de sentir, individual i
col·lectiva, d’unes quantes generacions
de catalans.
Una de les premisses que han caracteritzat
la premsa catalana en els
darrers quaranta anys és la «voluntat
de ser», de ser una premsa normal,
és a dir, nacional, capaç de fer
front als problemes derivats de la
manca d’un estat propi i de contraposar-se
a l’efecte (des)informatiu
d’uns mitjans forans i contraris. És
en aquest camí que Regió7 culmina,
amb èxit, una etapa per afrontar-ne
una altra de nova, i els reptes que se
li presentin.
Enhorabona!

E
D’OPINIONS
REGIÓ7
10
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
40 ANYS DE DEMOCRÀCIA, PREMSA I LLIBERTAT
l 3 d’abril es van complir
40 anys de les primeres
eleccions municipals
democràtiques i el 19
d’abril també va fer 40 anys de la
constitució dels primers ajuntaments
democràtics. Unes commemoracions
que coincideixen amb el
40è aniversari del diari Regió7, que
havia vist la llum pocs mesos abans
d’aquestes fets transcendentals per a
la història d’un país que, en aquell
moment, estava convençut que deixava
enrere quatre dècades de dictadura.
Les eleccions del 1979 van estar
marcades per la il·lusió i l’esperança
d’un canvi històric que ens havia de
portar la democràcia i una societat
més lliure i més justa. I així van arribar
els primers alcaldes i les primeres
alcaldesses, regidores i regidors
de l’etapa democràtica. Gràcies al
seu esforç i a la seva dedicació, els
ajuntaments han estat un dels motors
fonamentals de la transformació
que ha viscut el país al llarg d’aquests
40 anys.
Malauradament, aquesta valuosa
aportació s’ha fet en unes condicions
molt millorables, especialment pel
que fa a la injustícia històrica de mantenir
un sistema de finançament municipal
clarament insuficient. Una
mancança que s’ha agreujat per la
clara voluntat recentralitzadora de
l’administració estatal per reduir el
paper dels ajuntaments, malgrat que
continuen sent l’administració més
propera a la ciutadania i un element
clau per afavorir la
convivència.
No cal dir que
tot plegat ha acabat
d’empitjorar
encara més per la
situació política a
Catalunya, immersa en un enfrontament
obert amb l’Estat, i amb presos
i preses polítiques i persones exiliades
per complir el mandat majoritari
dels catalans i les catalanes.
Valentí
Junyent
Torras
ALCALDE
DE MANRESA
Regió7 ha jugat un paper
fonamental com a vertebrador
d’un territori
Per això, cal fer un reconeixement
a aquelles dones i homes que des
dels ajuntaments han estat i continuen
estant al servei dels ciutadans
i, particularment, als alcaldes que
han governat la ciutat en aquesta etapa
democràtica: Joan Cornet, Juli
Sanclimens, Jordi Valls i Josep Camprubí.
Gràcies a la convocatòria de
Regió7, vaig tenir la fortuna de viure
una trobada inoblidable amb ells, al
llarg de la qual vam compartir experiències
i opinions en un diàleg sincer
i enriquidor, del qual destacaria
un comentari: «La
sort és que a Manresa
tots els alcaldes hem
pogut parlar entre nosaltres
sense problemes,
i hi ha hagut altres
ciutats on això no
ha passat».
El diàleg i la recerca del consens ha
estat, sens dubte, el que ens ha permès
avançar en els successius mandats
municipals, amb la complicitat
de les entitats, del teixit cultural, econòmic,
i social de la ciutat i també, cal
dir-ho, del nostre diari: Regió7.
Perquè 40 anys després del seu
naixement considerem Regió7 el diari
de Manresa, al marge del seu paper
com a mitjà informatiu de referència
de la Catalunya Central, que ha sabut
anar consolidant al llarg d’aquestes
quatre dècades.
En aquest temps, Regió7 ha jugat
un paper fonamental com a vertebrador
d’un territori del qual Manresa
se sent capital, però la ciutat també
necessita la complicitat de la ciutadania,
de les entitats i de les administracions
implicades per poder
exercir amb plenitud aquesta capitalitat.
Per això, vull expressar el meu reconeixement
a totes les persones que
han fet possible que el diari hagi pogut
arribar fins aquí i els millors desitjos
perquè aquesta història d’èxit
tingui continuïtat en el futur. Per
molts anys!
V
PREMSA DE PROXIMITAT I DE QUALITAT
ivim en la societat de
les fake news, de les
postveritats, dels 280
caràcters del tuit, de la
desinformació a les xarxes socials,
de les anàlisis sense profunditat,
d’una immediatesa sovint incompatible
amb l’exactitud. Per això,
en aquesta època, cal reivindicar
més que mai la necessitat de bons
periodistes i el rigor i la professionalitat
de mitjans com el Regió7.
Molts de nosaltres hem crescut
informant-nos d’allò que passava
a casa nostra i arreu a través del
Regió7, un mitjà que, tot i adaptar-se
als nous temps i incorporar
l’edició digital, no ha perdut mai
la seva essència –premsa de proximitat
i de qualitat– i ens ha fet a
tots ciutadans més ben informats
i amb més esperit crític, escrutant
amb profunditat els temes d’interès
per a la ciutadania. El Regió7
ha estat i és part de les nostres vides
i de
la nostra
quotidianitat.
En un
Albert
Piñeira
i Brosel
ALCALDE
DE PUIGCERDÀ
El Regió7 crea identitat territorial
i ens inspira confiança
món global, cal reivindicar el paper
de la premsa comarcal, aquella
que ens informa d’allò que passa
a casa nostra i ens afecta de manera
més directa. Temes que, sense
diaris com el Regió7, no tindrien
cap plataforma de difusió.
El Regió7 és l’altaveu i l’instrument
d’anàlisi d’allò que succeeix
al nostre entorn; crea identitat territorial
i ens
inspira confiança.
D’aquesta
aventura ja
en fa 40 anys. Quatre dècades que
són una història d’èxit i de la qual
tots ens sentim una mica partícips:
perquè el Regió7 és el diari
de les nostres comarques i de tots,
d’aquesta gran família que formen
els seus professionals, els col·laboradors,
els lectors i els anunciants.
Gràcies per tot el que ens heu
donat i, sobretot, gràcies perquè
l’any 1986 vau fer una aposta per
la Cerdanya, en incorporar-la a
l’àmbit territorial del diari. Per
molts anys!
E
UNA FUNCIÓ COMPLEXA I NECESSÀRIA
l territoris els fan els seus
ajuntaments i les seves
institucions, promovent
aquells canvis que aporten
espais i formes de relació noves
que mantenen viva una comarca,
una ciutat. Però sobretot els fan els
seus habitants, llevant-se cada dia,
treballant, participant a les entitats
culturals, cíviques, esportives, veïnals...
vivint i, sobretot, omplint o no
de contingut els canvis promoguts
des de les institucions.
És aquesta una relació molt complexa
i difícil, la que porta les iniciatives
davant el judici de la saviesa
popular, i en què es donen sovint paradoxes
d’iniciatives incompreses
que amb els anys esdevenen d’èxit i
a l’inrevés. I és aquí on apareix la
premsa. En una posició a vegades
amable, a vegades incòmoda, sempre
complexa i difícil, i necessària
com a agent multiplicador del debat
públic, amplificant èxits, fracassos,
tempestes en gots d’aigua i debats
en profunditat.
En els darrers cent anys Berga ha
canviat molt. Ha triplicat la seva població
i la seva superfície, en un
camí esbossat des dels diferents
consistoris que els berguedans han
omplert de contingut, de vida, de
poble. El primer eixample vers l’actual
passeig de Indústria, la portada
d’aigües de les captacions de muntanya,
el segon eixample vers el passeig
de la Pau i
tot l’espai al
sud i a l’oest del
carrer del Roser,
o les més
recents urbanitzacions
de
Casampons i Pedregals, el parc del
Lladó, la piscina coberta, la pendent
Oriol Camps
ALCALDE
ACCIDENTAL
DE L’AJUNTAMENT
DE BERGA
No sé com seria avui Berga i el
Berguedà si Regió7 no hagués nascut
però de ben segur que serien diferents
estació de busos, el deute municipal.
Si obrim el focus a escala comarcal
hem vist el naixement, creixement
de la mineria i del tèxtil, i la
seva caiguda, la terciarització de l’economia
amb un –insuficient–
manteniment de la indústria després
del sotrac, la Baells i el túnel del
Cadí, les variants de la 1411, l’aparició
del turisme, el debat del retorn
del tren o del desdoblament de la
C-16... aspectes que han determinat
i determinen el què i el com de Berga
i el Berguedà, i que en marquen
l’agenda dels propers
anys.
I també, tant important
com el primer,
el contingut de
tot, la vida, el poble;
aquella festa on
hom no va poder assistir, un gloriós
partit de futbol amb victòria local,
l’existència d’una entitat i la seva activitat
lloable, aquella reeixida obra
de teatre, una conferència notable...
La llista és enorme, però l’encabim
en molt bona part a les pàgines de
Regió7 dels darrers quaranta anys.
En aquest temps, tota una vida per
a la meitat de berguedans, el diari
ha acompanyant molts cafès i reflexions
solitàries, ha estat punt de partida
de converses banals o de profunds
debats que encara duren, ens
ha dit què hem fet i com ha anat,
com ens hem barallat i com hem
plorat d’alegria. Relat. Vida.
No sé com seria avui Berga i el
Berguedà si Regió7 no hagués nascut,
però de ben segur que serien diferents.
Una petja de quatre dècades
significa que tot plegat s’ha gestionat
amb encert, que s’ha guanyat
a pols el dret a ser-hi, a tornar a tirar
i seguir jugant.

A
D’OPINIONS
REGIÓ7
12
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
UN INSTRUMENT CLAU DE COHESIÓ
casa nostra el que no surt
a Regió7 no és notícia. I
això ho podem dir de
ben pocs mitjans de comunicació.
Amb quaranta anys de
vida, el diari de les comarques centrals
capitalitza la comunicació de
proximitat referent. Ens fa ser actualitat
des del periodisme professional,
que és el que fiscalitza l’acció dels estaments
polítics, socials i religiosos.
Regió7 ha estat, a més, la capçalera
que ha apostat per fer país, amb el
català com a eina des del primer
dia –tot i que avui sembla evident, en
el context de final dels setanta no ho
era tant–, i per configurar el mapa de
la Catalunya Central. És innegable el
seu paper cohesionador del territori.
De fet, el rotatiu manresà ha esdevingut
durant aquestes dècades un
instrument cabdal per crear la consciència
de vegueria, amb més força
que cap altre per a l’imaginari col·lectiu
dels ciutadans de les nostres comarques.
I això es fa palès especialment
al Solsonès, els habitants del
qual som lleidatans amb el cor cap
on ens menen les aigües, és a dir, el
Cardener.
Al mateix temps, la funció cohesionadora
del diari es tradueix en la
vocació de proximitat que fa noticiables
informacions d’interès general
per als veïns que en altres mitjans
són ignorades. Ens referim a informacions
sobretot de servei, però
també sobre l’activitat del teixit associatiu
i
David
Rodríguez
i González
ALCALDE
DE SOLSONA
El rotatiu manresà ha esdevingut durant
aquestes dècades un instrument cabdal per
crear la consciència de vegueria
empresarial.
I per
això ens el
sentim
nostre.
Segurament
no ha estat un viatge planer
superar aquests quaranta anys, prop
de la meitat dels quals han estat marcats
per un canvi constant de paradigma
en el periodisme i en la premsa
escrita, que ha obligat rotatius
com aquest a adaptar-se a les possibilitats
de les noves tecnologies i optimitzar
recursos. Per tant, cal felicitar
aquest esforç tant a la direcció
com a les empreses editores que hi
ha hagut dar-rere i, especialment, a
tot l’equip humà que fa possible
treure el diari cada dia al carrer.
Aprofito per demanar des d’aquesta
tribuna que se’m facilita que els esforços
ingents que suposa mantenir
un producte d’aquest
tipus no es
tradueixin mai
en precarietat
per als treballadors.
El capital
humà del mitjà
ha de ser el seu bé més preuat.
I és que en l’era de les xarxes socials
i la postveritat, diaris com Regió7
han de continuar sent un refugi
per aconseguir la informació que
ens afecta més de prop i que basteix
una opinió pública madura. Per això,
és clau que els periodistes que hi treballen
continuïn sent notaris de la
nostra realitat amb el rigor, la veracitat
i la pluralitat com a premisses
bàsiques. Perquè així sigui, d’altra
banda, els lectors també hem de ser
conscients que aquest tipus d’informació
té uns costos i, per tant, ha de
tenir un preu.
En nom del consistori solsoní i del
conjunt de la ciutat de Solsona, felicito
molt sincerament el conjunt de
persones que han fet possible
aquestes quatre dècades d’informació
de proximitat i, en especial, els
nombrosos corresponsals que han
treballat des del Solsonès i per al Solsonès.
Per molts anys puguem continuar
fent camí amb el diari de casa
nostra.
40 ANYS DE SERVEI AL PAÍS I A LA SEVA GENT
A
quest mes d’abril fa
justament 40 anys que
es van escollir els primers
regidors, regidores,
alcaldes i alcaldesses de la democràcia.
Després de 40 anys de
dictadura arribava una nova etapa
històrica de democràcia, llibertats
i recuperació d’institucions pròpies,
tot que avui constatem vivament
actituds i fets ancorats en
aquella fosca època de repressió.
Malgrat tot, en aquell context
també veieren la llum nombroses
iniciatives culturals, socials, esportives,
empresarials, civils… Regió7
n’és un bon exemple. Amb la
vocació d’informar i ser una referència
de la Catalunya Central,
crec que el vostre mitjà ha esdevingut
un dels elements més cohesionadors
i generadors de consciència
i identitat territorial de tot
l’àmbit.
Des de la Seu d’Urgell, que formem
part de
la vegueria
del Pirineu i,
per tant,
som en un
Albert
Batalla
ALCALDE DE LA
SEU D’URGELL
Des del cor de la Catalunya Central
també heu mirat cap a l’Alt Urgell
espai de transició informativa amb
altra premsa comarcal –com són
els diaris de Lleida–, i fins i tot internacional
–com són els mitjans
del Principat d’Andorra–, hem d’agrair
que Regió7 sempre ens hagi
tingut en compte. Saber que des
del cor de la Catalunya Central
també heu mirat cap a la Seu i l’Alt
Urgell ens satisfà i alhora ens acosta
més a les
vostres comarques.
Vist amb
perspectiva, la
tasca que hem fet des dels ajuntaments
i des de mitjans com el vostre
durant aquests 40 anys ha estat
paral·lela i amb un gran punt de
coincidència: el servei des de la
proximitat als nostres veïns i veïnes.
Enfortir els nostres territoris,
fer-los més pròspers i amb més
oportunitats, i per tant, més connectats,
més informats i més crítics
és quelcom que hem compartit
durant quatre dècades i que desitjo
que puguem compartir molts
anys més.
Per molts anys, Regió7!
C
om ens ha canviat la
vida a totes i tots en 40
anys… sembla que hagi
estat una llampegada
però el cert és que tot ha canviat i qui
ens ho ha explicat ha estat aquest
diari.
Al Moianès, com a tot l’àmbit
territorial on Regió7 és referent escrit,
ha estat company d’esmorzars
a casa o al bar, motiu de disputes polítiques
i debats locals acalorats o
distesos però sempre constructius,
imprescindibles per poder fer avançar
els nostres pobles i ciutats.
Un diari és aquell punt de trobada
de tots, on els fets que marquen
la nostra vida s’hi veuen reflectits i
perduraran per sempre, els diaris
són els cronistes de la nostra societat
i el nostre temps.
UN PUNT DE TROBADA DE TOTS
També qui fa els diaris, els periodistes,
viuen temps convulsos, la llibertat
d’expressió es veu amenaçada
cada dia d’una manera més desacomplexada
i sense escrúpols, segrestar
aquesta veu és un atac directe
a la democràcia i a tota la nostra
societat! També la crisi econòmica
general i la del mateix sector
aboca a la precarietat laboral i perjudica
d’una manera greu la mirada
independent i crítica dels professionals,
aquests fets i aquesta realitat
no les podem ignorar i les hem
de denunciar sempre!
Rebeu des de Moià una forta
abraçada i felicitació pels vostres 40
anys, pel que s’ha fet i pel que, sense
cap dubte, seguireu fent durant
moltíssims anys més. Per molts
anys!
Dionís
Guiteras
ALCALDE DE MOIÀ,
PRESIDENT DEL
CONSELL
COMARCAL
DEL MOIANÈS
I VICEPRESIDENT
DE LA DIPUTACIÓ
DE BARCELONA
Vista de la façana de la seu de Regió7 a Manresa
ARXIU/SALVADOR REDÓ

D’OPINIONS
REGIÓ7
14
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
EL DIARI DE CASA
P
rimer de tot, he d'agrair
a totes les persones
que heu format
part d'aquest
viatge, sobretot als seus fundadors
(sense ells el diari no existiria),
la feina feta d'una manera
o altra dins del rotatiu i que
heu fet possible que Regió7
arribés fins aquí.
Catalunya és un país amb
una gran tradició de mitjans de
comunicació arrelats als territoris,
sobretot pel que fa a la
premsa escrita, i aquest és el
cas del Regió7, que ha tingut i
té un paper fonamental a l'hora
de fer-nos arribar les notícies
de la nostra comarca, «notícies
de proximitat» , informació que
molts cops no tindrien
Agustí
Comas
Guitó
PRESIDENT
DEL CONSELL
COMARCAL
DEL BAGES
El diari s’ha convertit
en un element clau
en algun moment de
les nostres vides
cap ressò en mitjans
d'àmbit nacional, però
que per a la gent, entitats
i les institucions
del Bages tenen la seva
importància, sempre
amb voluntat de servei,
amb rigor i professionalitat, i
això esdevé bàsic per a la bona
salut de qualsevol societat democràtica.
Aquests anys com a president
del Consell Comarcal del
Bages, hem tingut entre els
nostres objectius el de ser una
administració propera i que faciliti
la relació de la ciutadania
i els ajuntaments amb els nostres
serveis, i he vist molt clarament
que el treball conjunt i
consensuat entre administracions
ens ofereix l’oportunitat
de crear nous projectes i ens
dona més força a l'hora de reivindicar
i demanar millores per
a la comarca i per a la seva gent,
i aquí el diari també hi ha tingut
la seva importància, ja que
molts cops ha sigut el nostre altaveu
per donar a conèixer millor
les nostres accions, serveis
o activitats i aquest paper també
l’ha fet amb els ajuntaments
i les entitats, i ha actuat com un
eix de dinamització sociocultural,
econòmica i esportiva,
entre d'altres, donant sempre
veu a tothom.
El diari també ha sigut
una eina d'inclusió
per a molta gent, cal recordar
que des dels
seus inicis sempre ha
sigut en català; per tots
aquests motius el diari
s'ha convertit en un
element clau en algun moment
de les nostres vides, agraeixo el
tracta rebut fins ara pels professionals
de Regió7, tant com
a president com des de l’àmbit
particular, de quan he passat
cròniques d'entitats esportives.
Moltes felicitats pel quarantè
aniversari, enhorabona i gràcies
per la gran feina que feu, i
per molts anys més!!!
REGIÓ7, 40 ANYS I SUMANT!
E
n uns temps en els
quals la immediatesa,
la novetat i la
superficialitat formen
part de la quotidianitat és
reconfortant i esperançador
que un projecte com el del diari
Regió7 celebri els 40 anys en
plena forma. Un projecte creat
a foc lent, de llarg recorregut,
que els representants de les institucions
territorials mai podrem
agrair prou, en un territori
en el qual tenir veu pròpia resulta
gairebé vital per al seu futur.
Des de la seva fundació a
Manresa l’any 1978, aquest diari
ha tingut de manera intrínseca
la idea de donar veu a la Catalunya
Central, i
ha demostrat que
la seva nomenclatura
no és fruit de la
casualitat. Els anys
han confirmat que
les seves intencions
han estat seguides
al peu de la lletra, i durant
tot aquest temps les comarques
centrals han disposat
d’una eina per conèixer, expressar-se,
informar-se i, segurament
de manera inconscient
al principi, crear una identitat
pròpia.
Quaranta anys donen per a
molt, i al Berguedà ho sabem
molt bé. Fa quaranta anys el
Josep Lara
i Tristante
PRESIDENT
DEL CONSELL
COMARCAL
DEL BERGUEDÀ
I ALCALDE
DE GUARDIOLA
DE BERGUEDÀ
Aquest diari ha tingut de
manera intrínseca la idea
de donar veu a la
Catalunya Central
Consell Comarcal del Berguedà
encara no existia com a tal!
En aquest període de temps
hem vist com la comarca ha
passat d’estar sustentada per la
indústria minera i tèxtil a estar
equipada per un futur digital i
tecnològic, amb l’arribada de la
fibra òptica a cada vegada més
municipis. I Regió7 ho ha explicat,
sempre al peu del canó.
Però no només hi ha sigut per
als grans esdeveniments, sinó
que ha estat el perfecte cronista
del dia a dia de la gent, de les
gràcies i de les desgràcies, de les
iniciatives i de les reivindicacions.
I aquest llegat és el veritablement
important i el que
més hem d’agrair a tot l’equip
del diari.
És per tot això
que Regió7 s’ha
convertit en un
diari de referència,
sempre amb
el compromís
amb la veracitat i
la qualitat periodística. Diferents
distincions del Premi Nacional
de Periodisme, entregat
per la Generalitat de Catalunya,
avalen la feina feta al més alt
nivell.
Esperem poder gaudir molts
anys més d’aquest diari, i poder
continuar treballant conjuntament
pels projectes presents i
els que vinguin en el futur.
SUPERACIÓ I CONSTÀNCIA
4
0 anys poden semblar
pocs segons
amb què ho comparem,
però en un
món trepidant com en el que
vivim, és un aniversari prou important
per celebrar-ho; 40
anys informant diàriament,
creant una hemeroteca gens
menyspreable i a la qual, avui,
recorrem nombroses vegades
per trobar resposta als fets més
transcendentals que han marcat
la història del nostre món
local. A més a més, Regió7 va
ser pioner dins la Catalunya
Central, en desafiar les publicacions
nacionals per donar un
toc a la informació comarcal,
imprescindible com a testimoni
d’allò que passa i
que cada dia té entrada
a un bon nombre
de llars.
Durant aquests 40
anys, el Solsonès
també ha format
part de Regió7, i Regió7,
del Solsonès. Des de les
pàgines del rotatiu, passant
pels diferents suplements, o bé
recollint més bé que ningú diferents
fites viscudes en el si de
les nostres contrades. D’aquesta
manera, a les seves pàgines,
hi vam poder llegir com es van
dur a terme les primeres eleccions
municipals, així com, i
Sara
Alarcón
i Postils
PRESIDENTA
DEL CONSELL
COMARCAL
DEL SOLSONÈS
Un bon amic amb qui
compartir una estona
de lectura i actualitat
diàries
aquest és un fet que em fa especial
il·lusió, la creació del
Consell Comarcal del Solsonès,
o bé la tan anhelada recuperació
del Jutjat de Primera Instància.
La construcció de la carretera
i presa de la Llosa del Cavall,
la carretera de Biosca i la
construcció de diverses infraestructures,
com l’abastament
d’aigua a les masies, van
anar-se explicant arreu i van ser
part de la transformació de la
comarca. Malauradament, de
tant en tant podíem llegir, entre
alguna llàgrima dolorosa,
com se’ns relatava el comiat del
bisbe Deig i el de mossèn Huguet,
o el de l’estimat Xavier
Jounou, alcalde de Solsona, així
com la pèrdua de l’amic
Josep Colell, alcalde
de Llobera,
igual que l’apreciat
alcalde de Clariana
Joan Pijuan.
En resum, el diari
Regió7 és i ha estat
un exemple de superació i
constància, i per això ja és un
bon amic amb qui compartir
una estona de lectura i actualitat
diàries. També aprofito
aquestes ratlles per palesar l’agraïment
a totes aquelles persones
que l’han fet possible.
A tots elles, moltes gràcies i
per molts anys!
REGIÓ7 DES DE LA CERDANYA
F
orma part de la nostra
vida quotidiana,
el llegim, el tafanegem,
parem especial
atenció en aquella pàgina dedicada
a la nostra comarca... perquè
Regió7 és el diari de casa, és
el nostre diari, i ho és des de fa ja
quaranta anys.
Durant aquest temps, ha testimoniat
la transformació de les
comarques de la Catalunya Central
des del seu arrelament al territori
i ha esdevingut cronista
dels fets més rellevants que s’hi
han produït. S’ha fet ressò d’aquelles
notícies que difícilment
tenen espai en els grans mitjans
de comunicació, però que, per
contra, són importants per a les
persones que viuen i comparteixen
aquest entorn, i
que amb aquesta funció de
servei públic constitueix un
element dinamitzador que
contribueix al seu desenvolupament.
Tot això sense
descuidar, no obstant, aquelles
seccions d’altres àmbits més
extensos, imprescindibles per a
un coneixement del món global
al qual estem abocats.
La seva anàlisi comarca a comarca
ha fet possible que la Cerdanya
hi tingui un altaveu per als
problemes i inquietuds dels seus
habitants. De les seves pàgines
s’han extret les notícies culturals,
Ramon
Moliner
Serra
ALCALDE D’ALP
I PRESIDENT DEL
CONSELL
COMARCAL
DE LA CERDANYA
El diari ha fet
possible que la
Cerdanya hi
tingui un altaveu
polítiques i socials reflex de la
vida d’una regió interior tractades
amb el rigor i l’honestedat
necessàries per donar una informació,
clara precisa i veraç a la
nostra societat. Efectivament,
Regió7 ens ha informat de fets
destacats, la inauguració del túnel
del Cadí, punt d’inflexió en
l’apropament cap a les comarques
amb les quals avui compartim
aquest diari; però també ens
ha informat del trànsit, dels resultats
electorals de tots els nostres
pobles, de les seves tradicions,
és la publicació que ens ha
dit on s’ha sentit aquell moviment
sísmic o quina competició
s’ha celebrat el cap de setmana.
Des de la Cerdanya agraïm,
per tant, aquest esforç i encoratgem
Regió7 a seguir
sent el diari de referència
tant des dels seus exemplars
impresos com des del nou
entorn digital; perquè amb
l’aparició d’internet i els
avenços tecnològics ha calgut
traslladar a la xarxa la versió
escrita però en aquest panorama
Regió7 també ha sabut fer una
aposta valenta d’innovació cap
aquest nou espai mitjançant una
oferta exhaustiva de continguts
per interactuar amb aquests lectors
cada dia més nombrosos.
Felicitats, per aquestes quatre
dècades entre nosaltres.

Regió7 DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT 15
PUBLIREPORTATGE
REPORTATGE FOTOGRÀFIC: OSCAR BAYONA
Campa de vehicles de Desguaces del Bages
Vehicle destinat a premsa
Estat en què queden els vehicles un cop premsats
Vehicles a punt per descontaminar i extreure’n peces Operaris treballant a les instal·lacions de l’empresa Les peces en bon estat s’emmagatzemen i es venen
Desballastament de vehicles i venda de peces
Desguaces del Bages, a Sant Fruitós, rep 2.600 cotxes en desús cada any, i disposa de més de 50.000 referències en estoc
Desguaces del Bages, al terme
municipal de Sant Fruitós,
s’ha convertit en un referent en
la recuperació de vehicles fora
d’ús i en la venda de recanvis.
Més de 25 anys de trajectòria els
avalen. És una empresa de desballestament
amb instal·lacions
àmplies i modernes, disposa de
maquinària actualitzada i de
personal experimentat, i està
compromesa amb el medi ambient.
L’EMPRESA RECULL COTXES QUE
HAN ACABAT LA SEVA VIDA ÚTIL
A AJUNTAMENTS, PARTICULARS,
CONCESSIONARIS I TALLERS
Autoritzat com a centre de
tractament de vehicles per l’Agència
de Residus de Catalunya,
Desguaces del Bages va descontaminar
més de 2.600 vehicles
l’any passat. «Aquesta és la xifra
que ens arriba aproximadament
cada any, i el primer que es fa és
descontaminar-los, que vol dir
treure’n tots els líquids, la bateria
i les rodes», explica la gerent de
l’empresa, Maria Josep Rodríguez.
A partir d’aquí, es decideix si el
vehicle és ferralla i s’ha de premsar
o si es pot desballestar i aprofitar-ne
peces. Motors, radiadors,
compressors, caixes de canvis, alternadors,
para-xocs, retrovisors,
volants, seients... tenen tota mena
de recanvis a la venda, de diferents
marques i models.
Aquesta és una de les seves especialitats:
«Ho tenim tot classificat
i informatitzat per poder-ho
vendre a particulars, tallers, concessionaris...».
Desguaces del Bages
està potenciant actualment la
venda on-line -un sector que va
en augment- i ja compta amb un
estoc de més de 50.000 peces
classificades i emmagatzemades,
DESGUACES DEL BAGES TÉ
GRUES PER A LA RECOLLIDA DE
VEHICLES, I FA REPARTIMENT
DIARI DE MATERIAL ALS TALLERS
a més dels vehicles que tenen a la
campa.
Desguaces del Bages fa la recollida
de cotxes en desús a ajuntaments
de la Catalunya Central,
a tallers, concessionaris i particulars.
«Són cotxes vells, avariats,
accidentats.. que ja no tenen vida
útil i els desballestem». Com a
centre autoritzat, les baixes es
tramiten on-line a la Direcció General
de Trànsit. «Un cop entrat
el vehicle a la planta junt amb la
seva documentació obligatòria, si
no hi ha cap impediment i prèvia
conformitat de la DGT, la baixa és
immediata», apunta Rodríguez.
Amb una plantilla actual de 16
treballadors, Desguaces del Bages
ha anat creixent i s’ha anat
modernitzant «per estar al dia i
complir les normatives mediambientals»,
remarca Rodríguez.
L’empresa, de caràcter familiar i
fundada per Lluís Sanglas l’any
1992, la gestionen ara Jordi i Oriol
Sanglas. Desguaces del Bages encara
el futur «amb optimisme».
DESGUACES DEL BAGES
Camí de Viladordis, km. 1,7 / 08272 Sant Fruitós de Bages
Telèfon: 93 878 87 30
Web: www.desguacesdelbages.com

D’OPINIONS
REGIÓ7
16
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
UN TERRITORI VISIBLE
L
a història de la humanitat
ha estat
marcada pels canvis
constants, i als
que vivim l’època actual ens fa
la impressió, sovint justificada,
que ara són més ràpids que mai.
En tot cas, penso que és apassionant
viure’ls i intentar contribuir
d’alguna manera que siguin
per avançar, tant cert com
que ens amoïna quan ho són a
pitjor.
En aquest context, convé no
quedar-nos amb una visió limitada
o única de les coses, i observar-les
amb una certa objectivitat
i sentit crític. Per això és
essencial la feina dels bons periodistes,
que tenen una funció
social cabdal. A les comarques
centrals de
Catalunya tenim la
gran sort d’haver pogut
comptar amb un mitjà
escrit com Regió7, que
des de finals del 1978
ha contribuït a aquesta
mirada panoràmica de la nostra
realitat, sobretot la propera.
Són una bona colla d’anys relatant
i fent visibles persones,
fets i projectes que altrament
serien poc coneguts. I mentre
Regió7 fa la crònica de la part de
la realitat que considera noticiable,
va engruixint una memòria
històrica que romandrà
per sempre.
Pere Casals
PRESIDENT
DE LA CAMBRA
DE COMERÇ
DE MANRESA
Regió7 ha contribuït
a aquesta mirada
panoràmica de la
nostra realitat
Com a diari es percep creïble
i crea opinió, perquè disposa
del que per a mi són els dos ingredients
essencials de la premsa:
periodistes que contrasten
les informacions i articulistes
que en general tenen el nivell de
coneixement convenient per
opinar del tema que tracten.
I en aquests temps de desinformació
per excés d’informació,
de la qual és difícil destriar
la de qualitat, cal trobar punts
de referència informatius fiables.
Nosaltres els tenim, diàriament
amb Regió7, i sortosament
també amb altres mitjans
de periodicitat diversa.
Tots els que tenim alguna
presència pública segur que alguna
vegada hem pensat
que el periodista
havia sigut injust o poc
objectiu amb alguna
crònica o editorial, o
que no havia destacat
allò que per a nosaltres
era essencial. Però és el
joc, en el fons és un mirall al
qual tots estem exposats, que
serveix d’indicador de la gestió
de la nostra tasca tenint en
compte un punt de vista diferent.
A l’era de la informació, practiquem
la transparència a través
de mitjans com Regió7, un
bon antídot contra la intoxicació.
HO HE LLEGIT A REGIÓ7
Q
uaranta anys! Aviat
són passats, aquests
quaranta anys vistos
des d’ara, però
són quatre dècades en què hem
viscut molts canvis. Com a ciutadà
i també com a empresari,
m’agrada estar sempre informat,
i encara més de temes del nostre
territori. Ara, com sempre que
bufem les espelmes, cal girar la
mirada enrere i veure tot allò que
Regió7 ha fet pel territori.
Aquest diari ha complert amb
escreix i amb nota molt alta, crec,
la seva funció; ha sigut i és una
eina que ha ajudat a cohesionar
i dinamitzar el territori. Des de la
seva creació, ens ha avançat notícies,
ens ha informat de tot allò
que es mou i es cou a les
nostres comarques.
Aquesta ha de ser la missió
d’un mitjà de comunicació
i aquest diari ha
complert i està complint
aquesta fita. La Catalunya
Central es mereix un
diari que doni veu al cor de Catalunya,
i gràcies a Regió7 ho
hem aconseguit! Un altaveu de
tot el que succeeix al territori i
que posa en valor tot allò que hi
fem. Som unes comarques amb
un impacte important sobre l’economia,
la política, la cultura...
del país, i poder tenir una finestra
que ens obre a altres comarques
és un gran benefici per a
Esteve Pintó
PRESIDENT
DE PIMEC
CATALUNYA
CENTRAL
La Catalunya
Central es mereix un
diari que doni veu al
cor de Catalunya
tots nosaltres. Posar en relleu i
informar del que passa a les capitals
de comarca o a qualsevol
dels pobles més petits de casa
nostra és molt positiu. Donar veu
a tothom per expressar les seves
opinions, desacords o organitzar
taules de debat per tractar temes
d’interès és una tasca encoratjadora,
i podem estar molt orgullosos
que un mitjà de comunicació
vulgui ser part d’aquesta
evolució de la societat. Un mitjà
de comunicació que ens ha ajudat,
sovint, a entendre millor tot
allò que passa aquí i arreu.
Permeteu-me, com a empresari,
que faci el meu agraïment a
la secció d’economia, on setmana
rere setmana ens ajuden a conèixer
millor la situació
de les nostres comarques:
articles d’opinió, reportatges
d’empreses, notícies,
esdeveniments...
Al llarg de la meva carrera
he sentit moltes vegades
l’expressió «ho he
llegit a Regió7» i he encetat nombroses
converses i debats a partir
d’aquesta premissa. I m’agrada.
Sobretot per la pluralitat de
la informació i els nombrosos
punts de vista que s’inclouen en
les seves pàgines. Ara que ens
hem fet grans, és un bon moment
per reconèixer la maduresa
que ha assolit el diari. Chapeau.
Per 40 anys i molts més.
40 ANYS FENT REGIÓ
Q
uan va apareixer
Regió7 jo tenia 18
anys i vivia al mateix
carrer on tenia
la seu el diari del règim Manresa,
més tard transformat en
Gazeta de Manresa, un diari
sense vocació d’estar al costat
de la gent .
El meu pare comprava cada
dia algun diari o revista, recordo
molts noms, com Mundo
Diario o el d’un que ara ens
semblaria una raresa per la
seva funció: Hoja del Lunes. Ell
valorava molt, i m’ho va transmetre,
l’existència de la premsa
lliure en una societat democràtica.
Va ser un més dels centenars
de persones que van
col·laborar en la subscripció
popular de
Lluís-Vidal
Sixto
SECRETARI
D’ACCIÓ SINDICAL
DEL VALLÈS
OCCIDENTAL
CATALUNYA
CENTRAL
DE CCOO
Un mitjà de
comunicació que des
de l’inici ha estat al
costat de la gent
participacions per fer
realitat Regió7. Un
mitjà de comunicació
que des de l’inici ha
estat al costat de la
gent, un mitjà català i
en català, professional, obert i
plural.
Encara que fins al 1998 no
es va inserir a la capçalera el
lema «El diari de la Catalunya
Central» i fins aquell moment
hi deia «Informatiu intercomarcal»,
sempre ha estat un
dels element més clars, i per
descomptat pioner de la vertebració
de la Barcelona no metropolitana,
la Catalunya Central.
Regió7 és la principal àgora
pública, física i des de fa uns
anys virtual, del territori i el fet
que en tot tipus de converses
se citin o s’ironitzi sobre informacions
publicades per ell,
demostra la proximitat i credibilitat
del mitjà respecte a la
societat de la qual és referent
destacat.
Sense premsa lliure no hi ha
democràcia, si a més aquesta
premsa també és propera i veraç
i d’alta qualitat periodística
com Regió7 l’impacte de les
fake news a l’empara de les xarxes
i la hiperinformació es minimitza.
En 40 anys la nostra
societat ha fet un llarg
recorregut des de la
transició democràtica
a l’actual món hipertecnològic
globalitzat,
passant per crisis econòmiques,
socials i polítiques.
Regió7 ha estat i continua sent
no solament testimoni dels
fets i els canvis, si no també
–des de la seva funció– ha
estat i és part de la nostra història
a partir de la proximitat
de la Catalunya Central en diguem
demarcació, territori,
vegueria o setena Regió.
EL FUTUR IMMEDIAT
D
iuen que el veritable
periodisme consisteix
a explicar a les
persones les coses
que els passen a les persones.
Partint d’aquesta premissa, podem
dir que això és exactament
el que ha fet el diari Regió7 des
que va néixer a Manresa (Bages)
el dia 30 de desembre de 1978,
donant cobertura informativa
en català sobre les comarques
del Bages, Berguedà i el Solsonès.
Existeix una hipòtesi que diu
«la difusió de la premsa és un índex
que permet establir un cert
grau de relacions socials i espacials
entre les parts d’un territori,
llegir la mateixa premsa, escoltar
les mateixes emissores
i veure les mateixes
imatges comporta
un reforçament de la cohesió
social i territorial»
això és cert, encara que
personalment crec que
s’han de tenir en compte
diverses fonts d’informació,
només així podrem tenir una visió
més amplia del que està passant,
i ens podrem formar una
opinió més objectiva dels temes
que s’estiguin tractant.
El diari Regió7 omple un buit
informatiu no cobert per altres
mitjans de comunicació d’àmbit
general, així com la necessitat de
M. Mercè
Gómez Ceba
SECRETÀRIA
GENERAL D’UGT
UNIÓ
INTERCOMARCAL
BAGES BERGUEDÀ
Regió7 omple un buit
informatiu no cobert
per altres mitjans
d’àmbit general
tractar aquells problemes de
caire més quotidià i local, i que
afectin un grup de municipis, a
una comarca o a un espai d’àmbit
regional.
Durant aquests 40 anys d’història
recent que hem viscut junts
al territori hem vist com les comarques
del Bages i del Berguedà
han patit diverses crisis industrials
que han afectat la vida
d’dels seus habitants d’una forma
molt marcada. El món avança
molt ràpidament, hem passat
per revolucions industrials i socials.
Ara topem de ple amb la
revolució digital.
Es presenta un futur immediat
que suposarà obligatòriament
un canvi de societat, es
perdran molts llocs de
treball i se’n crearan de
nous. Si volem trobar
solucions als problemes
que irremeiablement
vindran, recuperar
drets i aconseguirne
de nous, farà falta
molta formació i informació i
que tots ens hi impliquem en la
mesura que ens sigui possible.
Això també inclou els mitjans de
comunicació que han mantenir
informada la ciutadania dels fets
que ens interessen, amb rigor i
objectivitat. Feliç aniversari,
companys i companyes de Regió7.

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
DE CONVERSES
17
ANYS
L’ENQUESTA TÉ ALGUNA VIVÈNCIA RELACIONADA AMB EL DIARI REGIÓ7?
IGNASI CORRONS
MANRESA
LAURA YEBRA
MONISTROL DE MONTSERRAT
CRISTINA ARESPA
MANRESA
XAVIER ANGUELA
MANRESA
FELIP SOLÀ
MANRESA
«Ens van ensenyar a
maquetar pàgines»
«El meu diari de
referència»
«Vaig participar
a l’eWoman»
«M’han entrevistat
sobre la meva feina»
«Soc un lector
habitual del diari»
«Durant els primers anys de
Regió7 recordo que vam anar
amb l’escola a la redacció del
diari, quan encara era a la Muralla
de Sant Domènec, i ens van ensenyar
a fer una pàgina i a maquetar-la».
«Quan tenia uns 16 anys, un dia
sortint de l’institut, un periodista
de Regió7 em va fer una pregunta
sobre les eleccions, i una foto en
què sortia amb la carpeta. Des de
llavors sempre ha estat el meu
diari de referència».
«Vaig sortir al diari el mes de setembre
passat, quan es va fer el
certamen de l’eWoman, la primera
edició que es va fer aquí, i
que a més la va patrocinar
Regió7, i vaig tenir l’oportunitat
de participar-hi».
«La meva relació amb Regió7 és
arran d’un article científic que em
va publicar una revista. Llavors, el
diari em va fer un parell d’entrevistes
preguntant-me sobre la
nova teràpia que estàvem desenvolupant».
«A part de ser un lector habitual
d’aquest diari, recordo que fa uns
quatre anys un periodista de
Regió7 em va fer unes quantes
preguntes sobre actualitat general,
i el dia següent vaig sortir al
diari».
MERCÈ TORRES
MANRESA
POL OLIVA
SÚRIA
SANDRA GÓMEZ
SANT VICENÇ DE CASTELLET
RICARD REDONDO
MANRESA
ANNA CAPSADA
MANRESA
«Vaig sortir en una
foto al diari»
«Van publicar la
meva exposició»
«Es va informar d’un
premi a l’escola»
«He sortit al diari per
curses que he fet»
«He parlat de
l’associació on soc»
«Ara fa uns 20-25 anys, fèiem
una campanya de voluntariat
amb la Creu Roja a la Ben Plantada
de Manresa, i donàvem informació
a la gent que s’hi
acostava, i l’endemà vam sortir
en una foto al diari».
«L’any passat va sortir al diari una
notícia d’una exposició que vaig
fer en una sala a Súria. L’exposició
tractava sobre els estudis que he
fet d’art, principalment d’escultura,
però també de pintura i dibuix».
«Jo estudio a l’escola Montserrat
de Sant Vicenç de Castellet, i
l’any passat va sortir al diari
Regió7 per haver rebut el premi
a la millor escola d’Espanya en el
Grau Superior de Màrqueting i
Publicitat».
«He sortit al diari en diferents
curses de Manresa en què he
participat, com ara la Manbike-3
hores de resistència en BTT, o
curses populars; i de petit,
també hi vaig sortir en curses de
natació».
«Jo formo part de l’Associació
d’Infermeres de la Catalunya
Central, i fa uns 5 anys vaig sortir
al diari Regió7 en una entrevista
en què ens van demanar
què fèiem a l’associació i com
funcionava».
Més de 30 anys
d’advocacia
C/ Carrió, 27, 1r.1a - Tel. 93 872 88 11 - MANRESA
Rambla Catalunya, 89, 5è-2a - 08008 BARCELONA
adm@mbaadvocats.com - www.mbaadvocats.com

DE CONVERSES
REGIÓ7
18
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
L’ENQUESTA QUINS SÓN ELS CANVIS MÉS SIGNIFICATIUS D’AQUESTS 40 ANYS?
DOLORS MERCÈ
68 ANYS, MANRESA
«Penso que s’ha
perdut l’educació»
La manresana Dolors Mercè considera
que amb els anys «s’ha perdut
l’educació i el respecte cap a
les persones grans o amb problemes
de mobilitat». Opina, però,
que «l’ensenyament ha millorat
molt i ja no és allò de la letra con
sangre entra». Quant a la ciutat
de Manresa, diu que «ha millorat
el transport públic i el condicionament
dels carrers», tot i que faltaria
més seguretat viària, sobretot
«amb els joves que van en patinet
per les voreres i el Passeig».
JOSEP MARIA ARGEMÍ
89 ANYS, MANRESA
«Manresa està
molt deixada»
Als 89 anys, el manresà Josep
Maria Argemí veu com a principal
canvi dels darrers quaranta anys
l’allau d’immigrants que han arribat
a la ciutat. A banda d’això,
considera que «Manresa està molt
deixada, no hem estat de sort
amb els polítics que hem tingut» i
creu que «hi ha pobles de la comarca
que veus que estan molt
més cuidats». Opina, però, que
«en qüestió d’establiments ara
hi ha més bon servei perquè n’hi
ha més».
MARINA PUJOL
64 ANYS, MANRESA
«La comunicació ha
canviat moltíssim»
«Fa 40 anys eren impensables els
telèfons mòbils, la comunicació
ha canviat moltíssim i això és una
de les coses bones que han passat»,
assegura la manresana Marina
Pujol. A banda dels avenços
tecnològics, també afirma que ha
canviat molt «la forma de viure,
ara vivim molt més bé que
abans». Tot i que creu que «sempre
es poden millorar coses», assegura
que no tornaria enrere
perquè és important «mirar sempre
endavant».
MARIA TERESA LÓPEZ
84 ANYS, MANRESA
«Ara hi ha més
llibertat que abans»
Maria Teresa López té clar que
«ara la vida no té res a veure amb
la de fa 40 anys». Aquesta manresana
que en té 84 creu que «ara
la gent és més oberta i això és millor»,
tot i que pensa que abans
«potser estava més unida», sobretot
a nivell familiar. Considera que
actualment s’ha millorat en molts
aspectes ja que «hi ha més serveis
i hi ha més llibertat ara que
abans». En definitiva, assegura
que «la vida ha canviat cap a positiu».
MARIA ÀNGELS TATJÉ
58 ANYS, MANRESA
«Trobar feina ara
és més complicat»
El món laboral és el principal
canvi que ha notat en les últimes
dècades la manresana Maria Àngels
Tatjé. «Abans tenies més facilitat
perquè quan anaves a a
buscar feina podies entrar d’aprenent.
Ara et demanen que tinguis
experiència quan surts de l’institut
i si ets més gran de 60 anys ja
no et volen». Creu, però, que l’estat
de vida «és millor ara que fa
40 anys perquè hi havia més privacions
i ara trobo que la canalla
té més llibertat».
ÀNGEL AGÚNDEZ
61 ANYS, MANRESA
«De petits, fèiem
més vida al carrer»
Aquest manresà, que fa temps
que viu al Matarranya però ve sovint,
recorda «la llibertat» que hi
havia d’anar de col·legi a casa «i
ho aprofitaves per quedar-te al
parc a jugar», tot i la «inseguretat
dels gronxadors de ferro», especialment
una barca a la plaça
d’Espanya «que es movia d’una
banda a l’altra i pesava una barbaritat».
Diu que, ara, «quan surten
d’escola van a fer activitats, i
abans l’activitat era al carrer».
JOSEP MARIA SÁNCHEZ
65 ANYS, ARTÉS
«La tecnologia ens
ha fet avançar»
«Les coses no són fàcils, però
abans eren pitjor, i la tecnologia hi
ha ajudat molt», diu aquest artesenc.
«Sembla que ha d’evolucionar
de manera encara més
exponencial, i això pot ser bo per
millorar els serveis, però els polítics
hi han de contribuir». Destaca
que hi ha hagut «grans avenços»
en els camps de la salut i l’urbanisme,
però que en temes de benestar
«no estem a l’alçada de
molts països europeus».
ISABEL DE LA VEGA
62 ANYS, ARTÉS
«S’ha millorat, però
encara estem enrere»
«La situació laboral està molt malament,
sobretot per als joves,
però s’ha millorat en molts aspectes»,
apunta De la Vega. Destaca
«les ajudes per als fills, les escolars,
les baixes per maternitat i
paternitat...», però també diu que
«encara anem molt enrere respecte
d’altres països del nord», i
en la qüestió social considera que
aquest és un factor clau per explicar
els baixos índexs de natalitat
que hi ha aquí.
MIQUEL LÓPEZ
55 ANYS, MANRESA
«Manresa ha canviat
poc, li cal iniciativa»
Miquel López pensa que «la societat
manresana ha canviat poc» en
40 anys, i troba a faltar «iniciativa
empresarial pròpia». Diu que en
l’àmbit urbanístic «s’hauria d’haver
aprofitat més el boom immobiliari»,
i que caldria «un estudi de
mobilitat, aparcament, i de com
potenciar el centre», perquè «s’ha
perdut l’essència del barri vell».
En canvi, en els àmbits hospitalari
i universitari, «Manresa no té res
a envejar».
JOSEP NIETO
67 ANYS, MANRESA
«No reconec la
Manresa d’abans»
Josep Nieto sent una certa nostàlgia
de la Manresa «de les fàbriques,
el cine, o les discoteques...»
que hi havia dins la ciutat. En
canvi, «ara no hi ha res, s’ha
transformat molt, i no la reconec».
Pensa que en aquest sentit
s’ha empitjorat, tot i que ara «està
molt més neta». També parla de
canvis laborals: «abans, la meitat
dels diaris eren ofertes de feina, i
ara no n’hi ha. Per a qui vol treballar,
la situació és fatal».

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
19

DE CONVERSES
REGIÓ7
20
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
OSCAR BAYONA
D’esquerra a
dreta, Valls,
Sanclimens,
Camprubí,
Cornet i Junyent
Un quintet que fa història
Regió7 reuneix per primera vegada tots els alcaldes de Manresa des del 1979
Jordi Morros
MANRESA
egió7 ha reunit per primera
R
vegada els alcaldes de Manresa
dels últims 40 anys, inclòs
l’actual, Valentí Junyent.
En cap altra ocasió havien coincidit
tots cinc: Joan Cornet (1979-1987); Juli
Sanclimens (1987-1995); Jordi Valls (1995-
2006); Josep Camprubí (2006-2011) i Valentí
Junyent. Un diumenge de final de febrer es
van donar totes les combinacions possibles
perquè les agendes quadressin durant una
tarda, i més tenint en compte que Valls actualment
viu i treballa a Mèxic DF i que Joan
Cornet tampoc no resideix a Manresa i, per
qüestions laborals, no para de viatjar. Encaixades
de mans, abraçades, records, salt en
els anys, preguntes sobre la família, la salut
i la feina, van ser les primeres reaccions un
cop es van trobar tots.
El punt de trobada va ser el monument a
l’Acollida de la plaça Fius i Palà, a tocar de la
de Sant Domènec. Fàcil per a tothom. El primer
d’arribar va ser Valentí Junyent. Poc després
ho va fer Joan Cornet i en poca estona
s’hi va afegir Juli Sanclimens, que va ser precisament
qui va rellevar Cornet a l’alcaldia
el 1987. «Jo t’he vingut a veure a tu», li va dir
un somrient Cornet mentre s’abraçaven. Va
JOAN CORNET
ALCALDE DEL 1979 AL 1987
OSCAR BAYONA
En tinc un record
molt bo, de l’alcaldia.
I el missatge que la
democràcia s’ha de
centrar en la ciutadania»
JULI SANCLIMENS
ALCALDE DEL 1987 AL 1995
OSCAR BAYONA
Manresa ha estat
afortunada amb els
cinc alcaldes que ha
tingut. Tots hem sigut
persones honestes»
aparèixer Jordi Valls, que és qui va assumir
l’alcaldia de Manresa després de Sanclimens.
Desimbolt, com és ell sempre, va demanar
a Valls si vivia a Mèxic capital i, ja més
en to de broma, «si ja cantes ranxeres».
L’últim a afegir-se a la colla va ser Josep Camprubí,
que es va abraçar amb Valls. Feia
temps que no es veien. Van ser companys
de govern molts anys i Camprubí va ser qui
va assumir l’alcaldia quan Valls va ser nomenat
conseller de Treball.
El grup crida l’atenció
La trobada, la presència del fotògraf del
diari, els preparatius per trobar el millor punt
de llum de la tarda i els posats per fer les fotografies
van cridar l’atenció dels vianants que
a aquella hora passaven per Sant Domènec
i el Born i que van reconèixer els alcaldes o
a algun d’ells. N’hi hi havia que, amb el mòbil,
feien fotos de la foto.
Al grup tothom estava per Sanclimens,
amb problemes de mobilitat. Amb humor,
molt humor. «No marxis del meu costat que
ets el meu punt de suport», deia Sanclimens
a Camprubí a la sessió de fotografia. Es va
fer a primera hora, abans d’asseure’s tots
junts per fer petar la xerrada –perquè va
consistir en això, fer petar la xerrada–, perquè
al vespre Cornet havia d’agafar un vol
cap a Brussel·les. Mentre el fotògraf disparava
la càmera es continuaven posant al dia.
Un cop asseguts a l’Espai Manresa 1522,
el primer a prendre la paraula abans que

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE CONVERSES
21
ningú digués res va ser Juli Sanclimens.
«Manresa, amb els cinc alcaldes que ha tingut,
ha estat una ciutat afortunada. Han estat
cinc persones honestes totes elles, i això
no ho poden dir moltes ciutats. Podem haver
estat més o menys encertats en les nostres
decisions, però en tot cas som persones
que hem estat honestes», va insistir.
Una tarda de reflexions
A partir d’aquí va ser un no parar de reflexions.
Sense entrar en detalls de projectes
concrets, de pedres, del que s’ha fet o del que
no s’ha fet, del que s’ha fet bé o malament.
Van ser pensaments en veu alta sobre el seu
pas per l’Ajuntament de Manresa, les experiències
viscudes, la transformació de la ciutat
i els canvis socials i econòmics que s’hi
han viscut els últims 40 anys.
La conversa la va continuar Jordi Valls:
parlar de 40 anys d’ajuntaments democràtics
té un risc, va dir. «Podem dir que ho hem
fet molt bé i que tot ha sigut fantàstic. Però
un ajuntament no soluciona tots els elements
de convivència. Ni un alcalde ni un
equip de regidors. Ho dic perquè en aquests
moments estem en un entorn on tot és un
desastre. I no. Tampoc no és cap meravella,
però no tot és un desastre. Vivim en un moment
d’acceleració extraordinària en què jo
crec que el que tothom té és perplexitat».
«No és bo que caiguem en el cofoisme, però
tampoc en la depressió i el pànic». Per a Valls,
la gent «que diu que tot és un desastre és altiva.
Es pensa que sap que com acabarà tot:
malament. I no, no tot acabarà malament».
Tots van destacar que la seva etapa al capdavant
de l’Ajuntament de Manresa ha sigut
importantíssima en la seva vida personal i
professional. Cornet reflexionava que «va
ser una època fantàstica perquè hi havia una
política de respecte entre les persones i entre
els partits». «Tinc el record d’haver fet coses
molt interessants». I també el de la «il·lusió
entre la ciutadania de Manresa» després
de la recuperació de la democràcia i dels
ajuntaments escollits per la ciutadania. «No
sabíem què era la democràcia», va recordar
Cornet, «però la gent es va portar fantàsticament
bé. Vam ser capaços de dialogar. En
tinc un record molt bo, i el missatge que la
democràcia no s’ha de centrar en els partits
polítics sinó en la ciutadania».
Per a Valls les formes en política són importants.
«Un pot tenir una crítica dura. El
Juli havia tingut una oposició important amb
Jordi Marsal» –dirigent socialista– «però al
cap i a la fi estàs en un àmbit de relació personal
on cadascú té les seves idees i les pot
defensar. Jo crec que a Manresa s’ha sabut
mantenir». De la seva experiència a l’alcaldia
va dir que havia sigut «molt intensa i amb
moments molt complicats, però en termes
generals en tinc molt bon record. És una de
les millors èpoques de la meva vida, per no
dir la millor».
Camprubí també va destacar que a Manresa
«han prevalgut les relacions personals.
Les hem sabut separar del joc polític». Sanclimens,
en canvi, va considerar que actualment
ja no hi ha «l’elegància extraordinària»
d’abans, la que recorda quan era a l’Ajuntament
de Manresa i també diputat al Parlament
de Catalunya, càrrec que va compaginar
amb l’alcaldia. Per a l’actual alcalde de
Manresa, Valentí Junyent, l’educació política,
el respecte institucional, és al llindar que
es pugui perdre.
La immediatesa
Què ha causat això? La immediatesa, va opinar
Valls. «La falta de temps per reflexionar»,
va afegir Junyent. «Les coses s’han de reflexionar.
Parlem de la ciutat, no de si fem un
ou ferrat o una truita». Segons la seva opinió
l’endemà de la urbanització de la Via de Sant
Ignasi, l’obertura de la nova Bonavista o la inauguració
del Casino «ja no ho recordem».
Valls va continuar: «Ara no hi ha cap cosa més
vella que el tuit de fa 5 minuts. Això ha canviat
les regles de joc. Abans hi havia debats
més sofisticats. Ara el missatge és curt, contundent,
i a vegades amb mentides. Això canvia
la cultura política. Jo no dic si és bo o dolent.
Són èpoques diferents». Sanclimens va
entrar al debat per afirmar que ja no queda
ideologia, com demostren els populismes.
«Temo que és una tendència general al
món, no només aquí. Fan por». «Jo soc un optimista
preocupat», va reblar Valls. Sanclimens
va continuar dient que «amb l’etapa de
Joan Cornet sortíem del franquisme, i la
Transició ja us la regalo. Com que tinc el privilegi
de l’edat, vaig viure més que tots vosaltres
el franquisme, i l’Ajuntament de Cornet
va ser molt valent».
Dos grans canvis en 40 anys
I Manresa, com ha canviat? Per a Jordi Valls
el gran canvi dels darrers 40 anys no és la
transformació física de la ciutat, sinó la social
a causa de la immigració i la reconversió
industrial. «Hi ha un món nou que ha vingut,
que són manresans, i és un factor de canvi
que continuarà». Pensa que els moviments
migratoris, la demografia, la integració
i la necessitat d’incrementar la població
per sostenir les pensions i el creixement econòmic
«continuarà sent un debat important
i un dels temes que s’hauran de continuar
treballant a la ciutat». Per a Valls «hi ha gent
que li pot agradar més o menys, però són
nous manresans i el repte és gestionar això».
Pel que fa a la reconversió industrial, i els
canvis econòmics de les últimes quatre dècades,
a tothom li van venir a la memòria les
«sotragades», que és com ho van definir, de
Fàbrica Nova, Tèxtil Manresana, Pirelli, la
Maquinària Industrial, Caixa Manresa... Per
a Valls, el repte de Manresa i comarca és
mantenir la seva cultura industrial, «que la
té», i treballar en l’economia del futur com la
digitalització, la robòtica, les noves tecnologies
i la intel·ligència artificial per estructurar
una bona base econòmica per poder
créixer, donar oportunitat als joves i garantir
una base fiscal i social que permeti el creixement
de la ciutat amb oportunitats per a
tothom». També serà important, va concloure,
la relació que s’estructuri amb Barcelona.
«El pol global i internacional que tenim
és Barcelona, i això funcionarà en la mesura
que hi hagi una interacció i una relació
amb la capital catalana».
Segons l’opinió de Cornet, la desaparició
de les indústries tèxtils i metal·lúrgiques i la
crisi a la mineria va ser un gran trauma per
a Manresa. Era potentíssim i no hi va haver
relleu. «Hi ha un buit industrial i tecnològic.
En ciutats com Sabadell i Terrassa va passar
el mateix, però segurament per motius geogràfics,
van crear lideratges, i aquí ens ha costat».
Per a Cornet, a Manresa hi ha un problema
de lideratges. I va precisar: «No dic líders,
sinó lideratges» en tots els àmbits. I va
especificar que «hi ha gent molt bona, molt
potent i amb molt talent. A Manresa hi ha un
gran potencial, qualitat de vida i bons serveis,
però falta equip. I no parlo de l’alcalde,
sinó de Manresa. No és nou d’ara, però cal visió
de futur: què faltarà a Manresa d’aquí a
10 o 15 anys? Què podem impulsar?». Cornet,
però, es va mostrar optimista. Aquests
lideratges «sortiran segur».
La nova economia
Junyent va recordar que un clar exemple de
la transformació econòmica citada per Valls
és que actualment les dues empreses més
importants de la ciutat són dues fundacions,
Althaia i la Fundació Universitària del Bages
(FUB-UManresa). Sanitat i universitat.
JORDI VALLS
ALCALDE DEL 1995 AL 2006
OSCAR BAYONA
El canvi més gran
dels últims 40 anys
a Manresa no ha sigut la
transformació física, sinó
la social i l’econòmica»
JOSEP CAMPRUBÍ
ALCALDE DEL 2006 AL 2011
OSCAR BAYONA
En els grans
projectes de ciutat
sempre s’ha buscat el
màxim consens possible.
No majoria, sinó consens»
VALENTÍ JUNYENT
ALCALDE DEL 2011 FINS A L’ACTUALITAT
OSCAR BAYONA
Les coses s’han de
reflexionar. Parlem
de la ciutat, no de si fem
un ou ferrat o una truita»
Althaia té actualment uns 1.600 treballadors.
És fruit de la fusió hospitalària que hi
va haver a Manresa, que havia arribat a tenir
cinc centres assistencials hospitalaris, que
va començar a remoure Cornet, va continuar
tímidament Sanclimens i que va prendre
una embranzida definitiva amb Valls.
Amb Camprubí van començar les obres de
la part nova de l’Hospital de Sant Joan de
Déu amb l’objectiu de concentrar en un sol
centre tota l’atenció hospitalària de la ciutat,
i Junyent el va inaugurar. Ha sigut, doncs, un
procés en el qual han participat els 5 alcaldes
al llarg dels últims 40 anys. «Aquí tothom
ha encarnat projectes que uns han començat
i els altres han acabat», va reflexionar
Camprubí com a mèrit de la ciutat. Per a Junyent
és un tema de lleialtat institucional.
Hi ha altres exemples. Cornet va comprar
les primeres finques de la Bonavista. Tots els
alcaldes en van anar adquirint durant els
seus respectius mandats fins que es va poder
construir l’actual nova rotonda que es va
estrenar el febrer del 2018. Més: Sanclimens,
per exemple, va comprar el Casino, que va
inaugurar Valls, i també el teatre Kursaal, que
va acabar inaugurant Camprubí.
Consensos de ciutat
«En els grans projectes de ciutat sempre
hem buscat el màxim consens possible. No
la majoria, sinó els consens. D’aquesta manera
garanteixes que hi hagi una continuïtat»,
va opinar Camprubí. Segons el seu punt
de vista aquest és un dels grans èxits de la
ciutat . «Suposo que en altres llocs ha passat
el mateix. A vegades ho trobo a faltar. M’agradaria
que es treballés més. Els grans projectes
de país requereixen grans consensos»,
va concloure.
En aquest sentit Sanclimens va afirmar
que «no és fàcil fer d’alcalde. Lluites contra
moltes coses i et trobes amb desenganys importants».
Va considerar que sovint es
menysvalora la ciutat i, en canvi, «si fessis
una foto de l’any 79 i una d’ara, no té res a veure.
Vas a l’hospital i el trobes perfecte, però
va costar molt fer-lo. I ja no et parlo del Casino».
Precisament del Casino, Valls va recordar
una anècdota. «Érem a la sala gran
amb Jacint Carrió» –manresà supervivent
dels camps nazis i que va ser regidor a l’Ajuntament
de Manresa– «i em va dir que
quan el Casino era obert no l’hi deixaven entrar.
Això et dona energia». Valls va afegir que
«s’ha de donar valor a les coses», i Camprubí
va continuar per dir: «Que ningú no es
pensi que hi ha una escola de com fer d’alcalde».
Va explicar que el que més el va sorprendre
quan va entrar a l’Ajuntament i posteriorment
es va fer càrrec de l’alcaldia de
Manresa va ser la diversitat «de situacions»
que un alcalde pot trobar al calaix. «Tant havies
de tractar el forat de mil euros que tenia
una associació de veïns com els 100 milions
per finançar el nou hospital d’Althaia. O sigui
que has de fer front tant a un problema
d’una entitat com a l’estratègia de la ciutat».
Va ser precisament al calaix del despatx d’alcaldia
on Valls va trobar, també, una nota del
seu predecessor, Juli Sanclimens, segons va
explicar durant la trobada. Deia: «Felicitats,
sort i encerts». «Me’n recordo molt, d’aquella
targeta, i la vaig agrair molt», va dir Valls.
Quan va plegar d’alcalde també va deixar
una targeta al calaix per al seu successor, Josep
Camprubí.
Funcionaris públics i entitats
Durant les reflexions conjuntes entre els alcaldes
que ha tingut Manresa els darrers 40
anys també hi va haver un moment en què
es va parlar d’equips i pactes. Dins i fora de
l’Ajuntament. «I una altra cosa important,
que és l’estructura funcionarial de l’Ajuntament
de Manresa. Jo crec que hi ha hagut

DE CONVERSES
REGIÓ7
22
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
sempre un equip maco de servidors públics
i una cultura de servei públic interessant»,
segons Valls. Junyent es va afegir a aquesta
idea per fer notar que, coincidint amb els 40
anys d’ajuntaments democràtics, s’ha jubilat
tota una generació de funcionaris municipals
«que estava molt motivada pel servei
públic» i també per la implantació de la democràcia.
Va continuar dient que «ara n’hi
ha de molt bons i amb noves formes de fer
la gestió pública». Aquest canvi també ha de
ser una oportunitat, va reblar Valls, perquè
«hi ha gent que està molt formada. Per una
qüestió de relleu se’ls obren oportunitats
perquè es puguin incorporar a la ciutat de
Manresa».
Un apunt més en el qual tothom va coincidir
és que cal dimensionar l’estructura social
de la ciutat. És a dir, les entitats. «La gent
fa possible les transformacions de la ciutat
més enllà de quin ajuntament hi hagi. És una
força cultural, esportiva, social o veïnal», va
considerar Junyent. Per a Valls, Manresa
sempre ha sigut molt potent en aquest aspecte,
amb els seus alts i baixos. «La ciutat
no s’ha quedat en un ajuntament i prou. Té
una estructura que ha acompanyat aquest
procés de transformació i que forma part de
la construcció democràtica de la ciutat». En
aquest mateix sentit Camprubí va opinar
que els ajuntaments «poden fer més o
menys», però hi ha un teixit associatiu que
fa que a Manresa passin coses. «Pot ser en
tots els àmbits: cultural, industrial, empresarial
o sanitari. Hi ha exemples de tot, i això
és una de les fortaleses de la ciutat».
El grup va cridar
l’atenció de qui passava
pel centre de Manresa
mentre posaven per fer
les fotografies. Hi va
haver qui, amb el
mòbil, va fer la foto
de la foto
Tothom tenia coses a fer, compromisos, i
la trobada s’havia d’acabar. Valls, però, va voler
afegir que una de les coses que més valora
de Manresa durant la seva etapa d’alcalde
«és que la ciutat em va respectar el
meu àmbit privat. Com a tot i a tot arreu, tens
moments alts i moments baixos, igual que
tothom en la seva vida personal i professional.
També de molta tensió, i és important
que hi hagi aquest respecte per la privacitat».
Valls fa 9 anys que és a fora. «Ara, quan
vinc, em sento a gust. I hi ha una cosa que és
fantàstica: les noves generacions no saben
ni qui ets». La cita s’acaba. Tornen els comentaris
informals, les encaixades, els uns i
els altres escampen records per a tothom, i
fins i tot hi ha qui agraeix que Regió7 hagi organitzat
la trobada.
OSCAR BAYONA
Els cinc alcaldes que ha tingut Manresa els últims 40 anys, a l’Espai 1522, al centre de la ciutat. Tots pendents de Juli Sanclimens

DE CONVERSES
REGIÓ7
24
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Del tot està per fer a fer-ho diferent
Els alcaldes berguedans d’ençà de la democràcia fan balanç de la feina feta
Dolors Clotet
BERGA
n els darrers 40 anys, Berga ha
E
passat del tot està per fer i tot
és possible a voler capgirar la
forma i l’estil de fer política i
sanejar la hisenda municipal.
Dels primers ajuntaments democràtics
fins ara s’ha fet un llarg camí que els protagonistes
expliquen a Regió7 a la casa de tots
els berguedans, estrenada el 1930 i obra de
l’arquitecte berguedà Emili Porta. La sala de
plens llueix amb la seva habitual elegància
gràcies als mobles originals de principi de segle
XX que poden ser (són) poc funcionals
i pràctics però que li atorguen prestància i un
segell de distinció.
Molts anys abans de ser el primer alcalde
de Berga d’ençà de la democràcia, quan
era un marrec, Jaume Farguell va trencar un
pàmpol dels llums de la sala de plens del consistori
que va presidir el 1979. Va ser jugant
a futbol amb el seu cosí. Ho recorda amb el
seus companys i tothom riu. Fa quaranta
anys van entrar als ajuntaments persones,
com ell, vinculades a les entitats, al món social
i cultural. «Sabíem que era una responsabilitat
molt gran». Inicialment va ser independent
i després va representar Convergència
i Unió (CIU). Farguell assegura que
JAUME FARGUELL
ALCALDE DEL 1979 AL 1987 I DEL 1991 AL 1999
MIREIA ARSO
Les associacions
de veïns ens van
demanar que acabéssim
l’hospital i arregléssim el
parc del Lledó»
JOSEP MARIA BADIA
ALCALDE DEL 1999 AL 2003
MIREIA ARSO
El primer que vaig
fer va ser moure’m
ràpidament per
aconseguir la piscina
coberta municipal»
quan van entrar a governar després de 40
anys de dictadura «vam trobar un ajuntament,
el del [Joan] Noguera, que havia fet coses,
tenien projectes interessants, alguns
dels quals vam continuar, com el del túnel
del Cadí». La transició va ser cordial amb els
hereus del govern franquista, llavors a les files
d’UDC, llevat de quan «vam treure el monument
dels caiguts» al Vall.
Les primeres actuacions que recorda Jaume
Farguell van ser l’acabament de l’edifici
del nou Hospital Comarcal Sant Bernabé,
que després d’anys de ser un esquelet d’un
immoble inacabat es va poder inaugurar
l’any 1981, i l’agençament de la zona del
parc del Lledó. «Aquestes van ser les dues coses
que ens van demanar que féssim de manera
immediata les associacions de veïns».
La llista de l’acció de govern de 16 anys en
dues etapes diferents és llarga: inclou el
pavelló nou, la planificació urbanística, els accessos
a Berga, la nova biblioteca, la recuperació
del Pavelló de Suècia i la reconversió
de les antigues instal·lacions de l’exèrcit
de la caserna de Berga o la tasca d’impulsar
la reivindicació per fer realitat el túnel del
Cadí. Van ser anys durs. «Vam tenir problemes
molt grans, gairebé les set plagues d’Egipte:
la caiguda del tèxtil i la mineria, la marxa
dels soldats de Berga i els incendis del
1994». Afirma que «estic moderadament
satisfet d’aquests anys, vam poder complir
una part molt important del programa que
teníem» i en destaco la feina feta per les per-
MIREIA ARSO
Per l’esquera, Ramon Camps, Montse Venturós, Josep Maria Badia, Jaume
Farguell, Josep Xoy i Juli Gendrau conversant distesament a la sala de plens
del consistori. El que va ser alcalde de Berga del 1987 al 1991, Agustí Ferrer,
mort el 29 de març d’aquest 2019, ja no va poder participar a la trobada
celebrada el 21 de març. L’alcalde accidental, Oriol Camps, va declinar ser-hi

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
25
SALA CARS
SERVEI OFICIAL
SALA MOTORS BAGES
C/ Sallent, 43-49 - Pol. Ind. Els Dolors - Tel 93 877 85 00 - 08243 Manresa - www.salateam.com
Mostra d’anuncis
d’Accessoris Manresa
publicats a Regió7 l’any 1.979
73
ANYS
’DES DE 1946 AL SERVEI DE L AUTOMOCIÓ

DE CONVERSES
REGIÓ7
26
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
sones que vam formar part dels quatre
equip». A Farguell li agradaria que el recordessin
«com un alcalde que ha estimat la ciutat
i que ha posat per damunt de tot el fet català
com una necessitat biològica i cultural
nostra».
Del 1987 al 1991, a Berga hi va governar l’Alternativa
Berguedana Independent (ABI) en
coalició amb el PSC. Va ser alcalde Agustí Ferrer,
que va morir el 29 de març passat. El seu
delicat estat de salut ja no li va permetre participar
a la trobada feta el dia 21.
Josep Maria Badia (CiU) va ser alcalde de
Berga del 1999 al 2003 liderant un govern de
coalició amb ERC, partit que va posar com
a condició per pactar amb CiU que Farguell,
que encapçalava la candidatura –on Badia
era el número 2– no fos alcalde. Badia ja havia
estat regidor amb diferents equips de Farguell
i va viure de molt a prop el disseny urbanístic.
Quan va accedir a l’alcaldia de la ciutat
«el primer que vaig fer va ser moure’m ràpidament
per aconseguir la piscina coberta
municipal, la portàvem al programa. Havia
sortit el pla d’infraestructures de la Generalitat
i a Berga n’hi tocava una perquè no
n’hi havia cap. No la vaig poder inaugurar
[riu], ho va fer Camps, però la vam gestionar
pràcticament tota».
En aquell mandat «també vam poder actuar
perquè la Patum fos declarada Patrimoni
de la Humanitat tot i que 4 anys no donen per
acabar-ho però ho vam portar molt enllà». Badia
assegura que «vam poder fer una legislatura
jo diria que molt positiva», per bé que
admet que «la gran decepció va ser l’hotel de
la caserna, que ja ens venia donat, mig fet,
però es va haver de refer i fer-lo nou. El que
em va engrescar més va ser que hi havia un
grup d’empresaris disposats a gastar-s’hi
JOSEP XOY
ALCALDE 20 DIES JUNY-JULIOL DEL 2003
MIREIA ARSO
Ara, vist en
perspectiva
probablement no
acceptaria els vots de CiU.
És complicat»
RAMON CAMPS
ALCALDE DEL JULIOL DEL 2003 AL 2007
MIREIA ARSO
Vam inaugurar la
piscina tot i que hi
havíem votat sempre en
contra, era una inversió
que no es podia llençar»
molts diners i ho van fer, però per les raons
que fos allò no va funcionar. Això és de les coses
que més greu em van saber». Com li agradaria
que el recordessin. «Jo soc un bon gestor
més que un bon polític»
Josep Xoy va ser alcalde de Berga 20 dies
entre el juny i el juliol del 2003 perquè CiU
va votar-lo en el ple d’investidura. Davant la
impossibilitat de formar govern amb CiU i
PSC va plegar. El 2004, Esquerra, que del 1999
al 2003 havia governat amb CiU, es va aliar
amb el PSC. Admet que les tres setmanes que
va ser alcalde gràcies als vots de CiU «van ser
complicades». Ara tornaria a acceptar aquells
vots? «En aquelles circumstàncies, la cosa va
anar com va anar. Ara, vist en perspectiva, en
les mateixes circumstàncies però amb l’experiència
actual probablement no els acceptaria.
És complicat». De la seva feina
com a regidor de govern destaca l’acabament
de la tramitació del nou pla urbanístic i la gestió
per fer el centre popular de la cultura popular
catalana on s’encabia el de la Patum.
Ramon Camps va estar 25 anys a l’Ajuntament
de Berga i del 2003 al 2007 va ser alcalde
(el primer i per ara únic alcalde socialista
de la ciutat) i del 1997 al 1991, al govern
en coalició amb l’ABI. De la seva acció
de govern en destaca haver aconseguit el pla
de millora integral del barri vell, l’anomenat
Pla de Barris. Va ser una de les inversions públiques
més ambicioses planificades a la capital
berguedana, que va aprovar el Govern
de la Generalitat el 2005. A Berga es va
aprovar un pla d'intervenció global amb un
cost de 13,1 milions d'euros, que havien de
sufragar al 50% la Generalitat i el consistori
berguedà. De la proposta se’n va poder executar
el 53,9% per falta de finançament per
completar-lo.

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE CONVERSES
27
El govern de Camps va acabar la piscina
«perquè faltava bastant i la vam inaugurar tot
i que hi havíem votat sempre en contra, però
evidentment era una inversió que no es podia
llançar». La creu d’aquells anys i el moment
més dur de la seva carrera política va
ser l’assassinat del jove Josep Maria Isanta el
25 de maig del 205 en plena Patum.
Després de Jaume Farguell, la persona que
ha ocupat més anys l’alcaldia de la ciutat ha
estat Juli Gendrau, amb dos mandats seguits,
del 2007 al 2015, vuit anys. «Hi ha una
acció de govern amb projectes que vam dur
a terme malgrat les dificultats dels quals ara
s’estan recollint els fruits i s’estan posant en
valor». Gendrau posa com a exemple la
construcció del reivindicat edifici de l’Escola
Municipal de Música (EMMB). «Comencem
la legislatura que l’escola era al centre cívic,
fem un edifici nou i iniciem el procés per fer
el Conservatori de Música dels Pirineus
buscant aliances i treballant conjuntament
amb la Seu d’Urgell i Puigcerdà». En els
mandats de Gendrau també hi ha la renovació
del pavelló vell o l’ampliació de l’Hospital
Comarcal Sant Bernabé. Aquestes són
algunes de les actuacions més visibles. N’hi
ha d’altres que no es veuen tant però que han
estat cabdals per garantir serveis bàsics
com l’aigua. En el primer mandat, l’equip que
liderava Gendrau va haver d’afrontar una important
actuació per modernitzar un servei
que llavors «penjava d’un fil» tal com va exposar
gràficament en el seu moment el llavors
alcalde Gendrau. Es van dur a terme actuacions
com la construcció d’un nou dipòsit
d’aigua als Pedregals o la portada d’aigua del
pantà de la Baells. Un dels principals maldecaps
d’aquesta època va ser el naufragi del
projecte per Queralt i l’hotel de la caserna. El
JULI GENDRAU
ALCALDE DEL 2007 AL 2011 I DEL 2011 AL 2015
MIREIA ARSO
Quan fas les coses
no ho fas perquè et
recordin. Ets una peça
més d’un engranatge que
ha d’anar funcionant»
MONTSE VENTURÓS
ALCALDESSA DEL 2015 AL 4 D’OCTUBRE DEL 2018
MIREIA ARSO
Sense la
musculatura
necessària, l’Ajuntament
no pot donar garanties als
seus veïns»
consistori va trencar la concessió, fet que va
propiciar el recurs dels empresaris berguedans
Inberga Tur, que ho gestionaven. El
tema encara està als tribunals. Juli i Gendrau
també exposa que la Llei de Racionalització
i Sostenibilitat de l’Administració Local (AR-
SAL) «va acabar de dificultar el funcionament
dels ajuntaments». Gendrau considera
que «quan fas les coses no les fas perquè
et recordin. Ets una peça més d’un engranatge
que ha d’anar funcionant».
El 2015, la CUP va posar fi a l’hegemonia
de CiU i va entrar a governar el consistori, on
havia entrat el 2007 amb ganes de canviar
l’statu quo. La capital berguedana té la seva
primera dona alcaldessa, Montse Venturós,
que des del 4 d’octubre del 2018 compleix una
condemna de 6 mesos d’inhabilitació per un
delicte de desobediència per negar-se a
despenjar l’estelada del balcó consistori (on
oneja des del 2012 per un acord de ple) en
dues convocatòries electorals el 2015. La Llei
de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració
Local (Arsal), que impedeix als
municipis endeutats com el de Berga crear
nous serveis o contractar personal, ha esdevingut
una llosa que s’ha arrossegat bona
part del mandat, per bé que la reducció del
deute del 110% al entre 30 i 40% ha permès
el 2018 i aquest 2019 ampliar la plantilla.
«Hem musculat aquesta institució, sense la
musculatura necessària, l’Ajuntament no pot
donar garanties als seus veïns de tot allò que
hauria de poder oferir». Venturós destaca «la
tasca de sanejament» del deute que ha fet el
govern. «Molt sovint els grups treballen de
cara a la galeria i aquestes tasques invisibilitzades
no les ha volgut assumir gaire ningú.
Encara falta molta feina perquè l’engranatge
de l’Ajuntament funcioni», rebla.

ANYS
DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
28
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
MANRESA 1988
ARXIU/JOAN ESTEVE
Molts cotxes van fer
servir el pàrquing de
l’Atlàntida durant
anys, fins que els
blocs de pisos van
colonitzar aquell
espai tan cobejat
MANRESA 1985
ARXIU/JOAN ESTEVE
MIREIA ARSO
MANRESA 2019
Postals d’un
gran canvi
MANRESA 2019
MIREIA ARSO
Mireia Arso
MANRESA
’arxiu fotogràfic de Regió7
s’inicia l’11 de se-
L
tembre del 1978 i fins
avui l’anem incrementant
amb cobriment
gràfic diari, i ha estat possible
gràcies a la feina de 50 fotògrafs, quatre
tècniques fotogràfiques i dos suports
diferents. És a través d’aquests
documents que podem mostrar moments
rellevants (o no) que formen
part de la vida pública de les darreres
quatre dècades de totes les comarques
on el diari ha estat present, per
documentar-los i fer història.
A més a més tenim constància
dels diferents canvis urbanístics que
es produeixen sense que en siguem
conscients. Edificis, carrers , places i
solars es transformen, desapareixen
i alguns es construeixen de nou. La fotografia
ens ofereix l’oportunitat de
comparar l’evolució en 40 anys.
Al costat de l’antiga muralla de la ciutat es va erigir a mitjan anys 80
el mercat de Puigmercadal, que encara està en funcionament

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
29
Dret matrimonial
Dret de circulació
Dret civil
Dret Penal
Dret concursal, mercantil
i assessorament d'empreses
PUJOL ADVOCATS
Àngel Guimerà, 56 - 58 Manresa - Tel. 93 877 03 30 - Fax 93 874 68 86
j.pujol@jpujoladvocats.com - m.pujol@jpujoladvocats.com
La tranquil.litat de sentir-se segur
ACONSEGUEIX UNA COBERTURA MÉS AMPLIA PER EL TEU DIA A DIA
AMB LES NOSTRES ASSEGURANCES
Manresa:
Àngel Guimerà, 56-58 bxos
Tel. 93 877 20 64
Sant Vicenç de Castellet:
Plaça Clavé, 8
Tel. 93 833 20 64
Barcelona:
Gran Via, 583, 5è
Tel. 93 306 35 52

ANYS
DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
30
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
MANRESA 1989
ARXIU/JOAN ESTEVE
MANRESA 2019
MIREIA ARSO
La SAF (Societat Anònima de Foneria) era una metal·lúrgica al mig de la ciutat que, en desaparèixer, va permetre la urbanització de les Bases
SOLSONA 1993
ARXIU/ALBERT MUNTADA
L’enderroc de
cal Silo va deixar
al descobert una
vista fins aleshores
inèdita, des de
l’entrada a la ciutat,
de l’imponent
conjunt
monumental
de la catedral
MIREIA ARSO
SOLSONA 2019

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
31
Felicitem Regió7 pel seu 40è aniversari

ANYS
DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
32
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
BERGA 1992
ARXIU/GABI GUTIÉRREZ
Obres a la plaça de
Sant Pere, on es va
renovar el paviment,
les façanes, els
serveis, la barana i
l’enllumenat
MIREIA ARSO
BERGA 2019
BERGA 1992
ARXIU /GABI GUTIÉRREZ
BERGA 2019
MIREIA ARSO
Obres de prolongació del passeig de la Indústria, el Vall i una imatge actual de la zona

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
33

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
34
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
QUÈ SE N’HA FET?
G. .C.
D’alcaldessa a
viatgera i àvia
Maria Àngels Queraltó va governar
15 anys a Monistrol, del 1988 al 2003
Gemma Camps
MANRESA
urant quinze anys, Maria Àngels
Queraltó Casas (10 de
D
maig del 1937) va governar el
poble on va néixer, Monistrol
de Montserrat. Està convençuda
que la seva estada de cinc anys a Canes
(França), on es van exiliar els seus pares
després de la guerra civil, i d’on va tornar a
Monistrol als catorze anys, va marcar el
seu caràcter a l’hora de fer el pas per entrar,
quan li ho van proposar, en un món on les
dones eren una rara avis. Va ser la primera
alcaldessa a les nostres comarques; també
va ser la primera dona de Monistrol que es
va treure el permís de conduir. Als 82 anys,
encara porta cotxe, tot i que només sigui per
moure’s per Manresa i per anar al seu poble.
«Jo sóc monistrolenca», insisteix.
A casa seva es van fer militants de CiU des
de la seva fundació. Explica orgullosa que té
el carnet 4.000 i escaig dels 3.000 i escaig per
on comencen a comptar. També és sòcia del
Barça. Al seu pis no hi falta una estelada ni
una gran foto del president Carles Puigdemont
impresa en roba. Per a la instantània
d’aquest article va lluir un llaç groc.
Queraltó viu des del 2003 a Manresa,
compartint escala amb la Núria, una de les
seves quatre filles. Abans d’ella hi ha la Maria
Àngels i la Montserrat (entre les dues també
va tenir la Roser, que va morir al cap de
poc de néixer). La més petita és la Meritxell.
Els seus nou nets i besnet (i n’hi ha un altre
en camí) de ben segur que l’han pogut gaudir
més com a àvia que les seves quatre filles
com a mare. Admet que aquesta renúncia
va ser una de les coses més difícils que
va haver de fer a canvi de dirigir l’Ajuntament.
El 2003, no només va perdre les eleccions
municipals a Monistrol després de guanyar
tres conteses seguides (el primer mandat
com a alcaldessa va ser fruit d’una moció de
Maria Àngels Queraltó al balcó de casa seva, a Manresa, on viu des del 2003
El 2003, no només va
perdre les eleccions,
també va ser l’any que
va perdre el seu marit,
que es va jubilar i que
va canviar Monistrol
per Manresa
censura a l’alcalde d’AP Josep Janer que CiU
va guanyar amb els vots del PSC), també va
ser l’any que va perdre el seu marit i «pilar»,
Joan Sala i Dolç, per culpa d’un atac de cor
fulminant; que es va jubilar, i que va canviar
Monistrol per Manresa. Després d’omplir pàgines
i pàgines d’aquest diari en blanc i negre,
Queraltó va desaparèixer. Què se’n va fer?
A banda de superar una operació per treure-li
un tumor benigne de la caròtida i una
a cor obert, va dedicar sis anys a viatjar. Noruega,
Dinamarca, Egipte, Grècia... Va formar
part durant un temps de les Cuineres del Bages
i assistia a les aules universitàries de la
Coordinadora de Jubilats i Pensionistes. És
una gran lectora –actualment llegeix el llibre
de Joaquim Forn Escrits de presó i, cada
dia, El PuntAvui– i forma part de Confraria
dels Vins del Bages. Aquella nena que va arribar
a França amb la seva mare «dormint de
dia i caminant de nit» encara manté als ulls
la lluïssor d’una dona avançada al seu temps.
ABANS COM ARA
Una vida dedicada
a les lluites veïnals
El manresà Víctor Feliu ha estat més
de 40 anys al capdavant dels barris
Noemí Badrenas
MANRESA
l primer exemplar d’aquest
E
diari treia en portada, el 30 de
desembre del 1978, la fotografia
d’un grafit pintat en
una paret del barri de Valldaura:
«No volem uns Alfacs a Manresa»,
deia, en referència a la tragèdia d’Alfacs, on
més de dues-centes persones van morir a
causa de l’explosió d’un camió cisterna a l’N-
340 al seu pas per davant d’un càmping. En
aquell moment, els veïns de Valldaura batallaven
per treure les indústries perilloses
del barri. El manresà Víctor Feliu recorda
com un element fonamental per al canvi dels
barris el paper que ha tingut aquest diari al
llarg de quatre dècades: «Sempre us heu fet
ressò de les nostres reivindicacions veïnals.
I ja sabem que els polítics no actuen mentre
les coses no transcendeixen públicament».
Feliu, de 69 anys, és un dels altaveus
de què han disposat les associacions de veïns
de Manresa des que van néixer, pels volts
del 1975. Durant més de 40 anys ha estat al
capdavant de les lluites veïnals, incansable,
i des de fa quatre anys dona veu als col·lectius
de gent gran de la ciutat i la comarca.
Les inquietuds socials de Feliu, que va ser
un dels primers accionistes de Regió7 «perquè
estava convençut que els barris necessitaven
un projecte com aquell per ajudar en
la normalització de la democràcia», l’han portat
a liderar les lluites veïnals de la ciutat des
de fa més de quatre dècades. Al llarg d’aquests
anys ha estat president de l’Associació de Veïns
de Plaça Catalunya, president de la Federació
d’Associacions de Veïns de Manresa
(FAVM), president de la Federació d’Associacions
de Veïns del Bages, president de
la Confederació de Veïns de Catalunya
(CONFAC)... Aquesta llarga llista es completa
en l’actualitat amb la seva tasca a la junta de
la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de
ARXIU PARTICULAR/HAJAR ECHENOUILI
El rostre de Feliu, fa quaranta anys i ara
Manresa, la sectorial de CCOO de la Gent
Gran, el Consell Municipal de la Gent Gran
de Manresa, el Consell Comarcal de la Gent
Gran del Bages i la Plataforma en Defensa de
les Pensions Públiques i dels Drets de la Gent
Gran. No tothom està disposat a sumar un
reguitzell de càrrecs com aquests. Impliquen
una enorme dedicació, esforç i sacrifici.
Feliu, que ha treballat en estudis d’arquitectura
–és delineant– i durant més de 30
anys com a administratiu a l’empresa d’esquís
Rossignol, assegura que l’única manera de
compaginar l’activisme social amb la feina,
la família –té 3 fills i 5 nets– i la passió per l’esport
«era dormint molt poc». Amant de les
curses populars, per poder entrenar-se,
«marxava a treballar a Artés amb el bus de
la feina i, quan plegava, al migdia, tornava fins
a Manresa corrent». Una altra de les maneres
que tenia d’entrenar-se era «sortir a córrer
pels barris de la ciutat i, així, mentrestant,
anava detectant problemes que calia resoldre
i que es convertirien en les reivindicacions
de les entitats».
De les fites aconseguides al seu barri, la
Plaça Catalunya, en destaca tres: el «nostre
pulmó verd», el parc Vila Closes, del qual no
aprova el disseny però que agraeix que es fes
en lloc del complex de pisos que s’hi havia
projectat; l’ordenació de la plaça i la construcció
de la llar d’infants L’Espurna; i la reconversió
d’antiga fàbrica a centre cívic del
Selves i Carner. «La gent quan ho veu pensa
que tot això ha sigut un regal, però no; darrere
de cada canvi hi ha hagut molta feina per
part dels veïns», diu. L’activista va dimitir com
a president de l’associació de veïns el gener
del 2011 per presentar-se a les eleccions municipals
amb el moviment veïnal MoVeM,
que no va obtenir representació. Des de llavors,
ha tingut més temps per alimentar la
seva lluita en defensa de la gent gran.

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
36
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
De l’eix social al territorial
Els ajuntaments han viscut la transició de voler més democràcia a més autogovern
ARXIU REGIÓ7
ARXIU/MIREIA ARSO
A les municipals del 1979 el partit més votat a Manresa va ser el PSC: 10.073 vots (30%)
A les darreres municipals a la ciutat, el 2015, el PSC va aconseguir 2.963 vots (10,7%)
Francesc Galindo
MANRESA
les municipals del 3 d’abril
A
del 1979, a Catalunya, els
dos partits més votats van
ser el PSC-PSOE i el PSUC,
tot i que els qui van obtenir
més regidors van ser CiU i Centristes-
UCD. Socialistes i comunistes van obtenir
les alcaldies de les quatre capitals provincials
i del cinturó roig de Barcelona.
A Manresa, l’alcaldia va ser per al socialista
Joan Cornet, i la de Berga i Solsona per
als convergents Jaume Farguell i Ramon
Llumà, respectivament.
La lectura que es va fer en aquell moment
va ser que la dreta era escombrada a
les capitals amb els partits democràtics
consolidant les seves posicions.
La gent volia més democràcia en les primeres
eleccions municipals convocades
després de la dictadura franquista mitjançant
eleccions per sufragi universal, i que
deixaven enrere un temps en què l’alcalde
era nomenat pel govern en el cas de les capitals
de província, o bé pel governador civil
o el cap provincial del Movimiento Nacional
en la resta de municipis.
La voluntat era bastir uns ajuntaments
governables amb ànim renovador i progressista
per deixar enrere la dictadura i
arraconar el continuisme per assolir la democratització
efectiva del país.
Calia demostrar la capacitat de gestió
democràtica i eficaç llargament sospirada
i proclamada. El primer alcalde manresà
de la recuperada democràcia prenia possessió
del càrrec amb aquestes paraules:
«Sortim d’una llarga nit de silenci conscients
de la importància històrica d’aquest
moment per la plena recuperació i consolidació
de la democràcia i de les institucions
catalanes i pel futur de Manresa i dels
seus ciutadans».
El compromís era realitzar una política
municipal basada en la recuperació plena
de les institucions, la construcció d’un nou
model d’ajuntament basat en el funcionament
democràtic, la participació activa
dels ciutadans en els treballs municipals,
la informació clara i puntual dels problemes
i la racionalització del funcionament
de l’Ajuntament.
Començaven 8 anys d’alcaldia socialista
amb un nomenament que va tenir el suport
del PSUC i el PSAN i l’abstenció de
Convergència. Després vindrien 8 anys
d’alcaldia convergent amb Juli Sanclimens,
16 de socialista amb Jordi Valls i Josep
Camprubí, i 8 anys més d’alcalde convergent
amb Valentí Junyent, fins a l’actualitat.
A Berga, els alcaldes han estat Jaume
Farguell, primer com a independent i després
per CiU del 1979 al 1999, amb un parèntesi
de l’independent Agustí Ferrer del
1987 al 1991; Josep M. Badia, CiU; Josep M.
Xoy, ERC, i Ramon Camps, PSC; Juli Gendrau,
CiU, i Montserrat Venturós (CUP). A
Solsona, Ramon Llumà (CiU) del 1979 al
2003; Jordi Riart (CiU), i a continuació els
republicans Xavier Jounou i David Rodríguez.
Com es veu, a les alcaldies de Berga i Solsona
també s’ha plasmat la majoria independentista.
Allà on es miri, l’opció majoritària ha estat
la de consistoris que passaven de voler
més democràcia a més autogovern i, a mesura
que es consolidava la diferència de ritmes
i criteris entre Catalunya i Espanya, els
ciutadans donaven la seva confiança majoritària
a qui plantejava tirar pel carrer del
mig cap a la independència.
Un altre cop prenent com a referència
Manresa, a hores d’ara s’observa un ajuntament
en què dels 25 regidors només els
5 de PSC i Ciutadans s’oposen obertament
als plantejaments independentistes.
A les darreres eleccions municipals, el
candidat convergent, Valentí Junyent, va
L’opció majoritària ha
estat la de consistoris
que passaven de voler
més democràcia a més
autogovern seguint
ciutadans delerosos de
tirar pel carrer del mig
cap a la independència
L’independentisme
cada cop omple el seu
discurs polític de més
continguts socials per
aconseguir així quadrar
un cercle que deixa fora
els no sobiranistes
ser el més votat amb 8.065 vots (29,1%). No
va ser ni de bon tros el millor resultat electoral,
però les peces del tauler havien canviat.
Si ERC va ser la clau perquè a Manresa
funcionés un tripartit d’esquerres durant
16 anys amb PSC i ICV, ara ho és per donar
solidesa a un govern independentista capitanejat
per Convergència. Fins a quin
punt aguantarà CDC i creixerà Esquerra i
la CUP són les grans incògnites de les properes
eleccions municipals del 26 de maig.
Amb un PSC que ha passat de superar
els deu mil vots i marcar la pauta a no arribar
als tres mil, l’independentisme –tant
l’esquerranós com el conservador– cada
cop omple el seu discurs de més continguts
socials per aconseguir així quadrar
un cercle que deixa fora els no sobiranistes.
Als partits polítics que no són partidaris
de la independència els queda intentar
mobilitzar l’electorat abstencionista o desencantat.
A les municipals del 2015 la participació
a Manresa va ser del 53,18% del
cens. El 2011 va anar a les urnes el 51,32%
i el 2007 el 49,07%. El 2003 el 58,03%; el 1999
va ser el 51,82%; el 1995 el 58,42%; el 1991 el
56,70%; el 1987 el 69,44%; el 1983 el 72,09%
i el 1979 el 65,36%.
El problema és que tradicionalment a
les eleccions municipals l’abstenció és superior
a la de les generals i les del Parlament
de Catalunya.
A les darreres generals a Manresa, les
del 2016, a Manresa va anar a les urnes el
62% del cens, mentre que a les dues darreres
convocatòries al Parlament català hi va
anar el 80% el 2017 i el 77% el 2015.
Sense presència del PP a l’Ajuntament
de Manresa, amb els grups municipals de
Ciutadans i el PSC amb només 2 i 3 regidors,
respectivament, caldrà veure quin
efecte rebot pot arribar a tenir la predominança
de propostes polítiques sobiranistes.
I també si propostes com les de Podem
i els Comuns guanyen o no adeptes.

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
38
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
ARXIU/FRANCESC GALINDO
OSCAR BAYONA
Obres d’urbanització del sector de la Nova Parada de Manresa, l’any 2003
Dos de cada deu manresans són nascuts a l’estranger
Evolució de la població
MANRESA
67.007
31.532
IGUALADA BERGA SOLSONA PUIGCERDÀ 76.570 76.250 MANRESA
73.140
IGUALADA
65.274 66.320 64.385 65.440
BERGA
SOLSONA
PUIGCERDÀ
30.878
31.855
32.512
33.382
36.923
39.198
39.540
13.547 13.766 13.905 14.207 14.995 16.596 16.845 16.199
6.267 6.477 6.658 7.128 7.689 9.000 9.201 9.014
5.839 6.016 6.329 6.356
7.774 8.949 8.957 8.981
1981 1986 1991 1996 2002 2007 2012 2018
Evolució del percentatge de població estrangera
1,55
1,28
1,08
0,98
0,82
14,19
8,55
8,05 6,38
6,38
16,58
24,98
17,41
13,61
15,93
24,16
18,78
14,42
16,61
14,36
25,08
19,43
14,42
1991 2003 2008 2013 2018
16,61
14,36
La immigració frena l’envelliment
Del 80 al 95 van ser anys de poc creixement, fins a l’arribada massiva de nouvinguts
Pau Brunet
MANRESA
uan Regió7 va arribar als
Q
quioscos per primera vegada
el 1978, Catalunya vivia un
moment de canvi demogràfic.
Enrere quedava l’explosió
del Baby boom i el país entrava en una
etapa marcada per l’enfonsament de la taxa
de fecunditat, un alentiment del creixement
i unes previsions gens optimistes: si res
canviava es començaria a perdre població
cap al 2030. Una nova variable, però, la immigració,
va entrar a l’equació a mitjan anys
90, i el panorama va canviar.
Manresa era el 1981 una ciutat de 67.007
habitants. Feia sis anys que s’havia inaugurat
el barri de la Font dels Capellans i tretze
de la construcció del Xup, dos exemples del
creixement urbà experimentat en els anys anteriors.
Berga també arribava als 80 amb dinàmica
ascendent, amb 13.500 habitants;
Igualada en tenia aleshores 35.000; Solsona,
6.200; i Puigcerdà, 6.300.
La capital del Bages va ser qui va notar
amb més duresa l’ensorrament de la natalitat
i la crisi econòmica dels 80, una caiguda
en picat que es va allargar fins al 1999, quan
la ciutat va marcar un mínim amb 63.688 habitants,
mentre que a la resta de capitals de
comarca de la Catalunya Central ja feia
temps que s’observaven brots verds, segons
les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya.
Igualada va mantenir en aquest mateix
període una població força estable, entre
els 30.000 i els 32.000 habitants (amb un
mínim el 1986, 30.878 habitants); Berga va tenir
un creixement molt lent i es va establir per
sobre dels 14.000 habitants; i Solsona i Puigcerdà,
també molt a poc a poc i sense retrocedir,
es van consolidar per sobre dels
7.000 i els 6.000 habitants respectivament.
Efecte dònut al cor del Bages
La davallada demogràfica de Manresa també
s’explica pel fet que la capital del Bages va
escopir habitants cap als municipis del seu
entorn entre els 80 i els 90, i es va començar
a configurar així al cor del Bages una important
taca urbana que no ha parat de créixer
des d’aleshores. Mentre Manresa perdia
2.700 habitants entre 1981 i 1996, Sant Joan
de Vilatorrada va guanyar-ne més de 1.000
(de 7.402 a 8.446); Santpedor, 1.300 (de 3.411
a 5.062); Sant Fruitós de Bages, 1.600 (de 3.761
a 5.300) i Navarcles, 600 (de 4.588 a 5.225). Nuclis
independents i amb molta personalitat
que des d’aleshores s’han convertit en un annex
més de la capital del Bages, amb la funció
de ciutat dormitori. També hi van jugar
un paper important les urbanitzacions que
havien començat a aparèixer en aquests termes
les dues dècades anteriors, com Pineda
de Bages als 60 i les Brucardes als 70, i que
entre els vuitanta i els noranta es van acabar
d’expandir i consolidar.
Per contra, mentre la rodalia de Manresa
creixia, els municipis més industrials del Bages
van perdre població: Sallent, 900 habitants;
Cardona, 800; Súria, 600; i Sant Vicenç
de Castellet, 400, entre el 1981 i el 1996. I
a muntanya què passava? Curiosament, als
Durant les últimes dues
dècades del segle XX,
es va consolidar una
gran taca urbana
entorn de Manresa
mentre la capital del
Bages cedia població
municipis més petits, en aquests 15 anys, van
incrementar, tot i que poc, la població. Sant
Jaume de Frontanyà va passar dels 20 als 30
veïns; Gisclareny, dels 21 als 30; la Quar, de
43 a 56; i Meranges, de 64 a 70.
El boom de la immigració
Tot i l’eufòria dels Jocs Olímpics del 92, Catalunya
vivia immersa a principi dels 90 en
una greu crisi econòmica. La pesseta, precursora
de l’euro, va experimentar tres devaluacions
seguides, el deute públic es va enfilar
pels núvols i en tres anys, del 1991 al 1993,
750.000 persones van perdre la feina a tot l’Estat.
La recuperació va arribar el 1995 per quedar-se
durant deu anys més: una dècada de
creixement urbanístic i la construcció de
grans promocions. I amb la bonança, combinada
amb diferents conflictes bèl·lics (el genocidi
de Ruanda, la guerra entre Equador i
Perú, la segona guerra del Congo i la guerra
de Kosovo, entre d’altres), van convertir Espanya
en un país receptor d’immigrants.
Un fenomen que ha anat a l’alça de forma exponencial
(amb cert retrocés entre el 2012 i
el 2016 per la crisi econòmica del 2008).
Si a Manresa hi vivien l’any 1991 648 persones
nascudes a l’estranger (l’1% del cens),
l’any 2000 n’eren 1.710; el 2007, 10.509; i el 2018,
14.819. Actualment, un de cada cinc manresans
és nat fora d’Espanya (19,45%). Aquesta
proporció és un pèl inferior a Berga
(14,46%), Igualada (14,42%) i Solsona
(16,61%), tot i que a arreu s’ha traduït en un
augment de la multiculturalitat, el rellançament
de la taxa de natalitat i el rejoveniment
d’una piràmide de població que corria el risc
de quedar molt envellida.

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
39

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
40
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Entre les comarques i les vegueries
El territori ha reclamat noves estructures, però hi ha mancances de pes
Enric Badia
MANRESA
eequilibri territorial, comarques,
vegueries, nous muni-
R
cipis... Els 40 anys de Regió7
coincideixen pràcticament
amb els 40 anys de democràcia,
amb els de l'arribada tornant de l'exili
del president Josep Tarradellas (1977), o
amb les eleccions al Parlament de Catalunya
(1980) o amb les eleccions municipals
(1979), amb la recuperació de representació
catalana i d'institucions democràtiques.
El país es va retrobar amb els testimonis
que havien deixat els que governaven als anys
30 i amb alguns dels seus anhels, però havent
consolidat durat 40 anys estructures administratives
de l'Estat. Si als anys 30 els dirigents
catalans van plantejar la necessitat de trencar
amb la divisió provincial, als anys 80 es
va recuperar aquell esperit, però amb una acció
que va tardar molts anys a formar part de
les prioritats parlamentàries. Això sí, ben aviat
Jordi Pujol, president de la Generalitat durant
23 anys, va incorporar als seus discursos els
mots «reequilibri territorial».
Per aquest reequilibri territorial es podien
fer moltes coses, perquè les mancances i els
retard que hi havia respecte dels països
més desenvolupats d'Europa era tan evident
al final dels 70 i al principi dels 80 que hi havia
molt pavelló, molta piscina i molta biblioteca
per construir. Però aquesta construcció
de país no guanyava terreny en el reequilibri,
perquè l'acció política era voluntariosa,
però insuficient per tenir un efecte
compensatori, i perquè la realitat econòmica
és més tossuda que les inversions aprovades.
I el país s'ha anat polaritzant, també en
aquests anys de reconstrucció, perquè Barcelona
ha estat un gran xuclador de l'activitat
i la inversió econòmica i les ciutats cap de
província han anat creixent més que les que
un dia van estar valorades per jugar un paper
que després no van tenir. Territoris com
els de la Catalunya Central, tot i ser el centre
del país, no han arribat a tenir el pes i el
lideratge econòmic i social que tenen territoris
més litorals.
Els consells comarcals a Catalunya són el
primer organisme propi de Catalunya que
crea la Generalitat i el Parlament recuperat.
És un òrgan de govern i d'administració de
la comarca, que neix el 1987 de la Llei de Consells
Comarcals. Es van crear a l'entorn dels
municipis i els primers presidents van ser els
alcaldes del cap de comarca.
A banda de la feina que han pogut fer els
consells comarcals a la Catalunya Central (és
una de les zones del país on els polítics més
Als governs de vegueria
els manca poder, però
l’Estat manté la seva
divisió en províncies
sentit han donat a aquest instrument),
aquest territori ha mantingut reclamacions
socials històriques per reconèixer una divisió
del país pròpia administrativament parlant.
Hi ha hagut diferents reconeixements
i reclamacions al país. Per exemple, es va admetre
ben aviat una nova comarca, el Pla de
l'Estany (al voltant de Banyoles), però les peticions
del centre del país han tardat molt
més. La darrera comarca que s'ha incorporat
és, justament, el Moianès.
En el curs dels anys 2003, 2004 i 2005, els
plens dels ajuntaments de nou d'aquests deu
municipis van ratificar la demanda de crear
aquesta comarca, però el de Santa Maria d'Oló,
en una consulta popular, va optar per continuar
al Bages.
Oficialment, la comarca del Moianès va
quedar legalment constituïda l'1 de maig del
2015, i el primer president n’ha estat l’alcalde
de Moià, Dionís Guiteras.
Creada la comarca del Moianès, però, quedaven
altres processos per resoldre. Què passava
aleshores amb el moviment El Lluçanès
és comarca? La petició es va gestionar
però el procés encara es troba en fase de resolució
perquè ni té tot el suport que es voldria,
ni es veu clar des de l'administració de
crear una nova estructura de govern per a
una massa de població relativament petita.
Però a la Catalunya Central encara s'ha viscut
un altre conflicte territorial que un dia o
altre s'haurà de resoldre al mapa de les comarques:
l'Alta Segarra, Calaf i les poblacions
de l'entorn, moltes actualment a la comarca
de l'Anoia, algunes al Solsonès i algunes
a la Segarra. Com en el cas del Lluçanès, a l'Alta
Segarra, li faltava, segurament, pes demogràfic,
però al mateix temps a aquest territoris
els cal un reconeixement administratiu
i polític que no tenen.
En el cas de l'Alta Segarra, a més a més, la
solució administrativa s'ha embolicat els
darrers anys arran de la creació d'una nova
vegueria, la del Penedès, una estructura encara
sense estructura, que no acaba d'ar-
93 877 02 02
1964
JOIERIA . RELLOTGERIA
Enhorabona Regió7!
Feliç Aniversari
Regió7!
C/ Àngel Guimerà, 49 - MANRESA
www.joieriacopernic.com
PAU CASALS, 18 BS - 08243 - MANRESA - sat@satberral.com - 93 877 02 02

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE TRANSFORMACIONS
41
rencar, que té escasses funcions més enllà de
la delegació en el president, però que ha confirmat
el trencament de la comarca de l'Anoia,
ja que una part dels seus municipis han
quedat adscrits al Penedès i una altra, els de
Calaf i el seu entorn (gran part del territori
conegut com l'Alta Segarra), a la Catalunya
Central. El govern català, el Parlament i, especialment,
el territori tenen feina els propers
anys per atorgar reconeixement d’administració
a la desena de municipis que podrien
formar part d'una nova realitat.
Enmig encara de la creació de les comarques,
bona part de les formacions polítiques
de l'arc parlamentari català han qüestionat
el mateix funcionament dels consells,
la seva representativitat sobre la comarca
i el pes polític que han de tenir. En
aquests moments, creix l'opinió que els
consells han de perdre pes polític i l'han de
guanyar com a ens de coordinació dels
municipis. Menys governs sobre la base de
partits i més governs en funció dels municipis.
El Consell d'Alcaldes s'intueix com l'organisme
a guanyar pes. Amb tot, d’aquí a quatre
dies hi ha eleccions i a partir del seu resultat
es tornaran a triar els consells com s'ha
fet fins ara.
En parlar de l'Alta Segarra ha aparegut sobre
la taula la vegueria. El 2010, el Parlament
de Catalunya va aprovar la Llei de Vegueries,
que aquesta sí, havia de suposar un pas determinant
cap a una nova estructura administrativa
del país. A l'hora de la veritat,
però, les 7 vegueries creades en un primer
moment i la vuitena que s'hi ha sumat el 2018
neixen coixes, perquè només s'ha fet un procés
de descentralització d'algunes conselleries
i el cap de vegueria és un delegat territorial
de la Generalitat designat directament
Celebració de la creació de la comarca del Moianès al Parlament de Catalunya
MIREIA ARSO/ARXIU
des del govern català. En un moment es va
pensar que les vegueries podrien tenir un paper
de substitució de les diputacions (les 4
diputacions provincials), però el mapa territorial
espanyol no es pot tocar, no hi ha
acord per variar-lo ni perspectives que
aquest canvi pugui venir de manera immediata.
En el cas de la Catalunya Central, al dèficit
conceptual s'hi afegeix una manca de visualització
de la delegació.
Els serveis estan repartits entre Manresa
i Vic, amb més pes a la capital bagenca, però
a diferència d'altres zones del país, aquí encara
no s'ha fet un edifici propi que sigui el referent
per al territori. El projecte que hi ha sobre
la taula, ara aturat, és invertir a l'edifici dels
jutjats vells de Manresa. La Generalitat hauria
de fer el projecte sobre aquest immoble
i ocupar, també, una casal del costat que havia
estat la seu de Creu Roja Manresa.
La Llei de Vegueries, que es va inspirar en
l'Informe Roca, un document aprovat l'any
2000 i elaborat per tècnics i polítics que marcava
les pautes que calia seguir en matèria
de representació administrativa però que
CiU no va voler aplicar, va suposar definir el
territori de la Catalunya Central i de l'Alt Pirineu.
En aquesta última, s'hi inclouen les comarques
de l'Alt Urgell i de la Cerdanya. Tota
la Cerdanya junta, i no com passa amb la divisió
provincial, que parteix la comarca entre
una part que es vincula a Lleida i una altra
de lligada a Girona.
Encara en l’àmbit territorial, un dels canvis
importants ha estat el reconeixement d’algun
municipi, com Sant Julià de Cerdanyola,
al Berguedà, o fer que algunes poblacions
puguin disposar d’un nivell d’administració
pròpia a través de la figura de les entitats menors
descentralitzades. I alguns canvis de termes
per resoldre problemes històrics, com
els de Llanera i Lloberola, entre el Solsonès
i la Segarra.
Però queda molt feina per fer en l’àmbit de
l’estructura territorial, primer per adaptar el
model a una divisió més pròpia del país, i en
segon lloc, per resoldre disfuncions i redefinir
algunes estructures com ara els consells
comarcals. I tot plegat, juntament amb l’acció
de govern i les inversions, pensant en
aquell reequilbri que ha de portar nous
al·licients a la Catalunya que ha gaudit dels
creixements de Barcelona i el seu entorn. El
tan comentat reequilibri.

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
42
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
La crònica negra canvia de segle
L’entrada al nou mil·lenni comporta canvis importants en la investigació dels crims
Josep Sallent
MANRESA
ARXIU/JORDI SERAROLS
er un balanç de la criminalitat
a la Catalunya Central
F
els darrers 40 anys passa per
fer referència a un moment
determinant: el canvi de segle.
I és que, a partir del 2001, els Mossos
d’Esquadra agafen el relleu de la Guàrdia Civil
i passen a investigar tots els crims i la gran
majoria de delictes de les comarques centrals,
des de la seva nova comissaria de Manresa.
També cal apuntar un altre moment
destacat: el 2009, l’administració de la justícia
es modernitza al Bages, i tots els jutjats d’instrucció,
els que s’encarreguen de les investigacions
penals, passen a concentrar-se en
una única seu judicial, el flamant Palau de
Justícia de la capital del Bages.
Des de l’estrena dels Mossos el 2001 a la
Catalunya Central, tots els homicidis i assassinats
comesos des d’aquell any han
quedat resolts policialment, si bé dos d’ells,
un cop van arribar a judici, van acabar amb
l’absolució dels presumptes autors. Es tracta
de l’assassinat el 2006 de l’exregidora d’Igualada
de CiU Francina Castelltort, i de la
mort d’un jove igualadí l’any 2009, Manuel
del Corral Jorge, el cadàver del qual va
aparèixer cremat en un cobert abandonat
de Castellfollit del Boix. Tot i que els Mossos
van portar davant del tribunal els presumptes
autors dels fets, els respectius jurats
populars els van acabar absolent, per falta
de proves, ja que no n’hi havia cap de directa.
L’any 2000, just un any abans de l’arribada
dels Mossos, es va cometre l’últim dels
crims del Bages que no han arribat mai a judici,
per falta d’autor: l’assassinat de la jove
de Castellbell i el Vilar Josefina Serrán. De
fet, ja és el cas més antic pendent de resoldre
dels que hi ha hagut en els últims 19 anys
a la Catalunya Central. Tot i que inicialment
es va detenir el marit de la víctima, se’l va deixar
en llibertat per falta de proves, i tampoc
no se’n van poder trobar per a dos sospitosos
més. Errors en la investigació inicial
(com la recollida de proves, els informes forenses
i l’enfocament) van acabar condicionant
el cas.
I un any abans, el 1999, va quedar al descobert
un dels crims més longeus de la Catalunya
Central de les darreres dècades.
Longeu, perquè es va produir el 1982, es va
descobrir el 1999 i s’ha resolt policialment
ara, el 2018, amb la identificació del cos i la
detenció del presumpte autor. La víctima,
una noia de 25 anys de Madrid, embarassada
de 5 mesos, va morir l’any 1981 en una
urbanització de Sant Salvador de Guardiola,
a mans presumptament del seu amant. El
cadàver, enterrat en una finca, va aparèixer
el 1999, però les restes no s’han pogut identificar
fins ara, cosa que ha permès a la
Guàrdia Civil detenir el presumpte autor,
que té 73 anys i viu a Castelló de la Plana.
De tots els assassinats ocorreguts els
últims 40 anys a la Catalunya Central, n’hi
ha hagut de més mediàtics que d’altres. En
destaquen sobretot tres. En primer lloc,
l’assassinat el 1994 de Joana Garrucho, encarregada
de l’antic restaurant McDonald’s
El 2001 els Mossos d’Esquadra van agafar el relleu a la Guàrdia Civil en les investigacions dels crims i la majoria de delictes
L’assassinat de la
caixera del McDonald’s
de Manresa,
l’apunyalament de la
Patum i el cas Tous han
estat els tres crims més
mediàtics d’aquestes
dècades
del passeig Pere III de Manresa. Un atracador
la va segrestar per robar-li la recaptació
i la va acabar matant disparant-li dos
trets al cap, per enterrar-la posteriorment en
una zona boscosa, al costat de l’antiga carretera
de Manresa a Igualada. El cas va commocionar
la ciutat i va tenir un ampli ressò
a tot Catalunya.
Un altre crim molt mediàtic va ser el del
berguedà Josep Maria Isanta l’any 2005 en
plena Patum de Berga. El jove va morir apunyalat
per una colla de delinqüents narcotraficants
que feia temps que causaven aldarulls
a la ciutat, i la seva mort va provocar
una onada d’indignació al Berguedà, que
també es va girar inicialment contra els Mossos.
El cas va acabar amb condemnes d’entre
25 i 43 anys a nou persones.
I un dels casos més sonats va arribar
l’any 2006, en el que es va conèixer mediàticament
com a cas Tous. Lluís Corominas,
gendre de la família de joiers, va matar a trets
un dels homes que presumptament participaven
en un robatori al xalet dels seus sogres
a Pineda de Bages. El judici va tardar
més de quatre anys a celebrar-se i va acabar
amb l’absolució del jurat popular, que
posteriorment va ser invalidada pel Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya. Quan
el cas va retornar a judici l’any 2015, es va tancar
amb un acord entre Corominas i la fiscalia,
per ser condemnat a dos anys de presó
per un delicte d’homicidi imprudent,
pena que no ha hagut de complir.
A banda de crims, durant aquestes quatre
dècades han estat sonades algunes desaparicions
de persones que no han deixat
rastre. El cas més flagrant és el dels germans
Dolors i Isidre Pires Òrrit, que van desaparèixer
l’any 1988 a Manresa. Els dos germans,
que tenien 17 i 5 anys, respectivament, van
ser vistos per darrer cop a l’Hospital de Sant
Joan de Déu, on el petit estava ingressat i on
la germana s’havia quedat aquella nit per ferli
companyia. L’endemà, quan va arribar la
seva mare, va trobar l’habitació buida i
ningú no li va poder donar cap explicació
d’on eren els seus fills. Tot i que mai més no
s’ha sabut res dels dos germans, recentment
un investigador privat ha trobat indicis
que haurien pogut fugir amb un familiar del
pare, i que haurien refet la seva vida.
Fins l’any 2009, al Bages, tots aquests
casos de crims i desaparicions, i la resta de
delictes penals, s’investigaven i es jutjaven
en obsolets jutjats que estaven repartits en
quatre seus judicials a Manresa, la més antiga
de les quals era a la Baixada de la Seu
de Manresa. Des del 2009, tots els jutjats
manresans estan concentrats en un únic
edifici, el Palau de Justícia de Manresa.
Aquell any, van entrar en funcionament un
vuitè jutjat d’instrucció, un jutjat específic
de violència masclista i un tercer jutjat penal,
cosa que ha contribuït a descongestionar
els jutjats manresans i a alleugerir la
seva càrrega de treball, que havia provocat
l’alentiment de molts casos.
En el camp de les emergències, el canvi
de segle també va portar una millora substancial
a la Catalunya Central, amb la creació,
el 2002, de la Regió d’Emergències
Centre, amb seu al Parc de Bombers de
Manresa. La descentralització del servei, que
fins aleshores tenia la seu a Bellaterra, ha
permès gestionar les emergències de les comarques
centrals des del mateix territori i,
per tant, millorar la seva efectivitat.

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
44
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Un nus fet de grans
eixos i escanyat cap a
l’àrea metropolitana
ARXIU/MIREIA ARSO
Carreteres que relliguen el país contrasten
amb la deficient connexió amb Barcelona
La C-55, que absorbeix el gran flux cap a Barcelona, és una carretera escanyada
David Bricollé
MANRESA
n matèria d’infraestructures
E
de comunicacions, la Catalunya
Central és un nus de
contraposicions. Nus, perquè,
molt especialment el
Bages, és un territori d’encreuament de vies
de comunicació. I de contraposicions, perquè
hi tenim carreteres d’altes prestacions
que s’han convertit en connectors de país
transcendint la comarcalitat interna, però que
alhora conviuen amb comunicacions amb
format del segle passat. I aquestes últimes són
les que connecten, precisament, cap allà on
la demanda és més alta, Barcelona i l’àrea metropolitana.
Dir que la Catalunya Central no ha evolucionat
en les comunicacions viàries al llarg
d’aquests 40 anys –i molt especialment en
els darrers 20– seria una absoluta falta d’objectivitat.
Afirmar, però, que s’ha situat al nivell
al qual hauria d’estar –sobretot tenint en
compte l’evolució de la mobilitat ciutadana
i per comparació amb altres àrees de Catalunya–
també seria faltar a la veritat.
El panorama actual de la xarxa viària i ferroviària,
com es deia a l’inici, és paradoxal.
Perquè a final de la dècada dels 90 del segle
passat encara es completaven algunes de
les variants de dos dels eixos històrics que
creuen bona part d’aquestes comarques, el
del Llobregat i el de Cardener. Però, no obstant
això, en les dues dècades posteriors l’avenç
ha estat més que evident, fins al punt
de convertir la Catalunya Central en una
cruïlla de grans corredors. Passem llista. El
1997 s’inaugurava el primer dels grans nous
eixos que transformaven la perspectiva de
connexió territorial: el Transversal. Corredor
que obria noves portes de comunicació
entre el Bages, Osona, Girona i les terres de
Lleida. De fet, és un eix que va morir d’èxit,
ja que tot just una dècada després ja se’n projectava
el desdoblament, i el 2013 s’inaugurava
la seva transformació en autovia. Una
autovia en què també ha anat transmutant
la C-16, hereva de l’eix del Llobregat, des de
Sant Fruitós fins a Berga. I s’han creat, així
dos grans corredors de nord a sud i d’est a
oest. Encara s’hi ha d’afegir un tercer eix, el
Diagonal, que des de la seva posada en servei,
el desembre del 2011, s’ha convertit en
la porta directa de la Catalunya Central cap
a la costa tarragonina i, al mateix temps, en
un connector directe entre comarques que,
malgrat la proximitat física, estaven distants
en comunicacions, com és el cas del Bages
i l’Anoia. En resum, doncs, en aquest segle
XXI la Catalunya Central ha fet un canvi de
mirada en les seves relacions viàries. De mirar
només de nord a sud, ha passat a disposar
d’una perspectiva molt més àmplia i a
obrir relacions que fins llavors semblaven
distants (per exemple, entre Manresa i Vic
a través de l’eix Transversal). Fins aquí, el plat
positiu de la balança.
Hi ha, però, contrapesos rellevants que
distorsionen l’equilibri que aquests eixos viaris
podien proporcionar territorialment.
Sens dubte, el gran dèficit es posa de manifest
en tota la seva magnitud quan es concentra
la mirada des del Bages cap al sud, en
les connexions cap a Barcelona, passant pel
Baix Llobregat i el Vallès.
Aquesta realitat es resumeix perfectament
amb la particular perspectiva que el
llavors conseller de Territori, Santi Vila, en
va tenir el 2013. El juny d’aquell any, Vila va
sobrevolar el Bages anant cap a la Val d’A-

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE TRANSFORMACIONS
45
ARXIU/S. R.
des d’aquella revelació, s’han afegit descomptes
a l’autopista i estretors a la C-55,
però la fotografia aèria ha variat ben poc. La
descompensació continua sent absoluta.
Per una banda, una autopista de les més cares
i mig buida; per l’altra, unes carreteres (la
C-55, però també la C-58 cap a Terrassa)
probablement més segures (o, si més no,
menys mortals), però igual de saturades i
ara més fiscalitzades (pels radars) i lentes
per les intervencions que s’hi han portat a
terme en els darrers anys.
L’eix Transversal, autovia des del 2013, és una de les comunicacions que han obert noves perspectives i relacions territorials
ran, que havia quedat greument afectada
per un aiguat. En aquell fugaç pas aeri, el
conseller va tenir una panoràmica que ell
mateix va confessar, un any més tard, que li
havia ofert una visió meridiana de la situació
de les comunicacions al sud del Bages.
Des de les altures va descobrir una carretera
d’estretors i altament densificada (la C-
55), i en paral·lel, a ben poca distància, una
traça molt més ampla –dos carrils per banda–
i directa (l’autopista Terrassa-Manresa)
molt menys transitada. Han passat sis anys
Paral·lelisme amb el tren
Malauradament, les carreteres que connecten
el Bages amb l’àrea metropolitana tenen
el seu mirall en format ferroviari. Tant
Renfe com Ferrocarrils ofereixen a hores d’ara
uns trajectes lents i, en conseqüència, poc
competitius pel que fa al temps, clarament
per damunt de l’hora per arribar al centre de
Barcelona. Un repte, el de baixar per sota dels
60 minuts, que és una obsessió d’aquestes comarques,
però al qual les companyies no han
estat capaces de donar resposta, ja que han
prioritzat el reforç de les freqüències de les
àrees intermèdies (el Vallès, en el cas de Renfe,
i el sector del Baix Llobregat, en el cas de
FGC), que ha acabat de saturar qualsevol
possibilitat de guanyar velocitat.
Entre totes dues línies cal, això sí, posar
matisos. Mentre que Ferrocarrils ha mostrat
els darrers anys un nivell alt en puntualitat i
seguretat, a Renfe s’han posat greument de
manifest les deficiències d’una línia envellida,
que han tingut com a conseqüència dos
accidents mortals en els últims mesos. Fets
que demostren que, com a les carreteres, hi
ha molts deures pendents.

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
46
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
De crisi a crisi i ens adaptem perquè toca
L’economia ha donat dures lliçons a un territori condicionat a les exigències globals
Carles Blaya
MANRESA
e la crisi del tèxtil a la gran recessió.
La història d’aquests
D
quaranta anys de la vida econòmica
de la Catalunya Central
s’inscriu entre aquestes
dues grans fissures, que han donat lloc a profundes
transformacions del territori i del seu
teixit empresarial.
Regió7 naixia en plena ressaca de la gran
crisi del petroli, que va fer trontollar el sector
tèxtil, el gegant de què s’havia alimentat
la indústria d’aquestes comarques en la centúria
precedent. La caiguda de grans empreses
com Bertrand i Serra, Auxiliar Tèxtil
Manresana, Indústries Viladomiu, Indústries
Burés, però també la SAF o la Maquinària
Industrial, marcava un punt d’inflexió
decisiu en l’evolució econòmica d’un territori
llastat (encara ara!) per unes comunicacions
deficients i una llunyania física però
també administrativa i emocional de la
zona metropolitana. La transformació imprescindible
després del sotrac dels setanta,
promoguda, en el context general, per
l’entrada en el mercat comú i per la progressiva
implantació de tecnologies cada
El tancament de Pirelli, fa una dècada, va ser la ferida més dura de la gran crisi
vegada més complexes i exigents, va obligar
les empreses locals a adaptar-se (no sempre
amb èxit) a unes necessitats competitives
globals.
La crisi del començament dels anys noranta
va ser el darrer escull a salvar abans de
la bonança que precediria el gran cataclisme
econòmic posterior a la caiguda de Lehman
Brothers. Ja ubicats en un entorn internacional
i sense retorn a les posicions
acomodatícies d’una economia acostumada
a mirar-se excessivament el melic, el procés
de selecció entre els projectes empresarials
i sectorials va ser cada vegada més
ARXIU/MARTA PICH
El territori ha emergit
amb determinació
de la crisi del tèxtil al
tancament de Pirelli i
la desaparició de Caixa
Manresa
intens i també implacable.
Amb tot, el territori central va respondre
bé a la demanda d’un engranatge global, que
requeria una homologació amb els seus
veïns i una inversió tecnològica que ha permès
que, en el següent capítol de les crisis,
la Catalunya Central (especialment un Bages
fortament industrialitzat) hagi afrontat
relativament bé el repte.
I és que, instal·lats en la bonança de cartó
pedra de l’economia del totxo, la caiguda
del gegant financer americà i el posterior
contagi a les economies avançades desfermava
una sacsejada massiva dels fonaments
econòmics globals. I la Catalunya
Central no en va quedar al marge.
El llarg episodi de crisi, que ni tan sols l’acadèmia
coincideix a donar ja per acabat
(almenys en el seu impacte en l’economia
real i el mercat de treball; i s’auguren en
l’horitzó noves turbulències), ha deixat un
munt de víctimes empresarials, de projectes
truncats per la caiguda de la demanda,
per la manca de crèdit i per una recessió generalitzada
que va fer caure grans societats
en totes les comarques centrals.
Amb tot, del conjunt del panorama de devastació
destaquen dos moments per la
seva rellevància no només econòmica sinó
també anímica: el tancament de Pirelli i la
fracassada fusió de Caixa Manresa amb Caixa
Catalunya i Caixa Tarragona que va aca-

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE TRANSFORMACIONS
47
bar amb la desaparició de la històrica entitat
d’estalvi.
La crua marxa de la multinacional italiana
suposava el final d’una manera de concebre
no només la relació del territori amb
les grans companyies sense implicació territorial,
sinó també la relació del personal
amb algunes empreses històriques esdevingudes,
al llarg de les dècades, assegurances
de vida laboral. Per la seva banda, l’extinció
de la caixa que havia estat la referència
financera del territori i un dels seus grans
ambaixadors va suposar un aterratge dolorós
en una realitat ja no configurada per les
velles certeses sinó per la necessitat de
guanyar-se dia a dia la supervivència en un
entorn de màxima competència i sense regnes
per decidir-ne el rumb.
Dos moments, doncs, que van posar de
manifest el canvi de paradigma que, a més
dels tràgics efectes en el mercat laboral i en
la pèrdua de poder adquisitiu d’unes classes
mitjanes cada vegada més desafavorides,
posicionava el territori central davant
d’una disjuntiva no volguda i poc desitjable:
minimitzar-se davant un mercat global capaç
de fagocitar els petits territoris o reconvertir-se
per adaptar-se als nous estàndards
per mantenir la personalitat i garantir-se un
futur.
La decisió, dèiem, no depenia del lliure
albir, sinó de grans forces que indefectiblement
ho arrossegaven tot al seu pas. La caiguda
de la construcció, per exemple. O el
tsunami de concentracions al sector financer.
Eren condicionants incontrolables, davant
dels quals l’única opció era adaptar-se
al rumb de la nova economia. I bona part
del teixit tradicional local ha entès el repte.
Avui, el territori central encara el present
Obres a la nova terminal d’ICL al Port de Barcelona
CARLES BLAYA
i el futur amb dues lliçons apreses: és necessari
consolidar la indústria, cal posar la
mirada en els mercats forans (estratègia que
grans motors locals, com Tous o Macsa, o
multinacionals com Denso, han dissenyat
a consciència), i el turisme cultural (natural
i patrimonial però també gastronòmic o vitivinícola)
no és ja una entelèquia, sinó que
és una oportunitat ineludible per diversificar
les opcions de creixement. En el primer
aspecte, apostes a llarg termini com la de la
minera ICL suposen no només una evidència
de la consolidació d’una indústria
deslocalitzable, sinó també la necessitat de
fer que aquesta indústria segueixi uns patrons
estrictes en el respecte mediambiental.
El territori ha de fer-se econòmicament
no només des de l’explotació de recursos
sinó també amb l’apuntalament d’aquest territori
com un destí atractiu, tant per al visitant
forà com per al talent professional. I es
construeix, alhora, amb una atomització
d’interessos industrials, de l’automoció al
sector agroalimentari, que obren el ventall
de les possibilitats d’èxit territorial.
En aquesta adaptació al nou medi de la
crisi i de la postcrisi no tot han estat èxits. Pel
camí han quedat projectes que havien de
ser centrals en la redefinició de les comarques
centrals, com la societat publicoprivada
PTB i el seu projecte estrella, el parc tecnològic,
que llueix avui com un solar sense
pretendents. La integració del CTM, exigida
per una política governamental decidida
a concentrar recursos, dins el gran centre
català Eurecat ha estat també una pèrdua
d’identitat local, encara que, sobre el paper,
estigui garantit el seu vincle al territori i
amb el teixit industrial local. En el cistell de
la transferència tecnològica, altres institucions,
com la UPC, i també la FUB, han estat
centrals per mantenir un segell propi homologable
al de regions amb aspiracions
d’esdevenir referent.
Altres sectors, com el dels serveis, han fet
una transformació menys exigent en termes
globals, però que a mitjà termini requerirà
un canvi copernicà en la manera de relacionar-se
amb el client. El comerç, immers
en la metamorfosi digital, assumeix dos reptes:
adaptar-se a aquest nou entorn i fer-ho
de manera que ofereixi, físicament, una alternativa
singular a una oferta amb risc d’uniformització.
El turisme i l’hostaleria malden
per trobar un nínxol de mercat des del
qual competir en igualtat de condicions
amb l’aparador centrifugador de la capital
catalana i de la resta de territoris que busquen
també el seu propi espai.
En definitiva, el trajecte de crisi a (gran)
crisi s’ha saldat amb víctimes, però també
amb lliçons apreses que han de garantir estratègies
homologables globalment per encarar
el futur amb solidesa.
DESPATX IMMOBILIARI
Felicita a
pel seu
40è
aniversari
LA SEVA CONFIANÇA
ÉS LA NOSTRA SERIETAT!
COMPRA – VENDA - LLOGUER - RÚSTIQUES - LUX HABITATGE
ASSESSORAMENT I PERITATGES - ASSEGURANCES
ADMINISTRACIÓ D'ARRENDAMENTS - PERITATGES JUDICIALS
PERIT JUDICIAL IMMOBILIARI
NÚM. 388
CRA. DE MANRESA, 75, LOCAL 4 - 25280 SOLSONA
TEL. 973 48 15 11 - casaandreu@casaandreu.com
C/ BALMES, 221, 2N, 1A, ESC. B - 08006 BARCELONA

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
48
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa
Inauguració de l’Hospital Comarcal de Sant Bernabé el 1981
Sanitat ordenada i amb nous edificis
La reordenació i la construcció d’hospitals i CAP marquen quatre dècades
Redacció
MANRESA/BERGA/SOLSONA
urant les darreres quatre dècades
el món sanitari a la
D
Catalunya Central ha viscut
diferents canvis fruit de les
necessitats de la societat.
Amb molta diferència, el procés més remarcable
que durant les darreres dècades
ha afectat l’assistència sanitària a Manresa
i, per extensió, a tot el seu entorn ha estat
la complexa i reeixida reordenació hospitalària
i assistencial. Es tracta d’un llarg procés
per racionalitzar l’oferta sanitària de la
ciutat evitant duplicitats i canviant una dinàmica
de competència entre centres per
una altra de cooperació i coordinació. Va
començar amb la fusió dels hospitals de
Sant Andreu i Sant Joan de Déu per crear
l’Hospital General de Manresa i especialitzar
Sant Andreu en l’atenció sociosanitària.
Seguida de la venda de la Clínica de
Sant Josep i la seva integració com a entitat
privada al Centre Hospitalari i Cardiològic,
que acabaria tancant la Coronària. Els
dos blocs resultants es van fusionar per
crear la Fundació Althaia. La construcció del
nou hospital va ser la plasmació física de la
convergència assistencial de les ofertes
disperses que havien existit.
La peça més emblemàtica de les darreres
quatre dècades pel que fa a la sanitat
al Berguedà és l’Hospital Comarcal Sant
Bernabé. L’immoble que s’havia començat
a construir a la dècada dels 40 del segle XX,
amb la dictadura, no va ser una realitat fins
al 2 d’agost del 1981, ja amb la democràcia,
quan es va inaugurar. Aquest va ser el primer
centre hospitalari que va posar en
servei la recuperada Generalitat. L’immoble
va costar 400 milions de pessetes de l’època,
i el va pagar amb un gran esforç
econòmic el primer ajuntament democràtic
berguedà. Si tenir un hospital modern
va ser el gran repte a l’inici de l’etapa democràtica,
en l’actualitat el repte és completar
el procés anunciat el 2017 pel llavors
conseller Antoni Comín, pel qual la Generalitat
n’assumirà la gestió i garantirà
d’aquesta manera la seva vocació pública.
Amb molta diferència,
el procés més
remarcable que durant
les darreres dècades ha
viscut l’assistència
sanitària a Manresa ha
estat la reordenació
hospitalària
La peça més
emblemàtica de les
darreres quatre
dècades a la sanitat del
Berguedà ha estat la
construcció del nou
edifici de l’Hospital
Sant Bernabé
Al mapa de la sanitat del Berguedà en
aquests quaranta anys també s’ha viscut la
creació de residències públiques com la de
la Fundació Sant Bernabé, a l’antic edifici
dels oficials de la vella caserna militar al pla
de l’Alemany, o dels centres d’assistència primària
com el de Berga i la modernització
dels de Puig-reig, Gironella, i també la posada
al dia dels consultoris mèdics dels respectius
municipis.
A la Cerdanya en quaranta anys s’ha passat
d’una sanitat on els metges eren persones
destinades per l’Estat o la Generalitat
als pobles, que s’encarregaven de la
cura sanitària de les famílies, a un sistema
centralitzat a Puigcerdà amb l’Hospital
Transfronterer com a principal referència.
Fa quatre dècades a la vall encara hi havia
els metges de poble, que coneixien
l’historial mèdic de les famílies i eren personatges
amb jerarquia als pobles. Metges
com els mítics Mozo o Tubau de Bellver, o
el doctor Pascual de Martinet, que anaven
amb vehicle propi o fins i tot en cavall per
assistir els malalts o els parts. Alguns d’aquells
metges donen nom a carrers dels
municipis cerdans. La Fundació Hospital de
Puigcerdà ha estat sempre la principal referència
comarcal, sobretot al costat gironí.
Des del 2014 l’Hospital de Cerdanya ha
assumit aquesta funció i dona servei també
a l’Alta Cerdanya i el Capcir, en un projecte
pioner i únic a Europa.
Els canvis sanitaris de l’Anoia van d’acord
amb la transformació que ha tingut el sistema
sanitari al país, amb tres intervencions
cabdals: la construcció de centres d’atenció
primària (CAP) en diferents poblacions, el
nou hospital i la nova residència per a
gent gran a Igualada. El darrer CAP construït
ha estat el de Piera, un centre que va
inaugurar el conseller Antoni Comín, però
també se n’han fet en els darrers anys a
Masquefa, Capellades, Santa Margarida
de Montbui, Vilanova i Calaf, entre altres poblacions.
I de manera molt especial, pel volum
de població atesa i els serveis que presten,
destaquen els dos que hi ha en funcionament
a Igualada, el CAP Igualada
Urbà (el primer ambulatori que hi va haver
a Igualada) i el nou CAP Nord. I a l’entorn
d’aquests equipaments, i de l’hospital d’Igualada,
s’han posat en funcionament altres
serveis per a atenció a la infància i a la salut
mental, entre altres. Una de les millores
més importants a Igualada i a la comarca
va ser la construcció del nou hospital comarcal
d’Igualada. L’edifici es va posar en
marxa el 2007, amb més de 200 llits d’aguts
i 40 per a l’espai sociosanitari. Una part de
la comarca de l’Anoia, la que és més a la vora
de Martorell, també pot fer servir l’hospital
d’aquesta població del Baix Llobregat Nord,
que justament en el darrer mes ha anunciat
que afrontarà en els propers anys un procés
d’ampliació. El nou hospital d’Igualada
va deixar sense ús l’hospital vell, record viu
de molts igualadins. Bona part d’aquest
equipament s’ha readaptat com un centre
de simulació mèdica, el 4D Health (2015),
que en posar-se en servei era dels primers
centres de poder dur a terme formació pràctica
gairebé en una situació real.
Pel que fa al Solsonès, l’any 1968 es construeix
un pavelló anomenat Clínica Antoni
Guitart que funcionava sota un esquema
de clínica privada amb l’ajut econòmic
de la senyora Sofia Beecher, vídua de Guitart,
que oferia serveis de traumatologia i
obstetrícia, tot i que també es practicaven
cirurgies senzilles. L’any 1975 va passar a
ser una clínica concertada amb la Seguretat
Social a la qual es van incorporar dos
metges de Solsona. El centre estava dirigit
per l’Institut Nacional de Previsió (INP), ara
Institut Nacional de la Salut (INSalut), i per
religioses carmelites, tot i que la gestió es
feia des del bisbat. A principi dels anys 90
el centre passa a ser gestionat pel Consell
Comarcal del Solsonès, mitjançant la figura
d’una Fundació Pública Comarcal, amb
una forta participació dels municipis i entitats
locals. A partir d’aquest moment, i fins
a l’actualitat, el centre integra diferents professionals
de la xarxa pública de Solsona i
comarca, com també especialitats mèdiques
que diferencien el Centre Sanitari del
Solsonès de la resta de centres d’atenció
primària a la Catalunya Central.
Finalment, a la primera dècada del 2000
es va dur a terme la reforma i ampliació de
l’edifici amb la creació de la Unitat d’Hospital
de Dia, la posada en marxa de l’Àrea
Bàsica de Salut del Solsonès, i un nou sub-
CAP de Sant Llorenç de Morunys, que disposava,
així, de l’atenció continuada i d’urgències,
com també de diversos especialistes.

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
49
SUESMAN AUTO Plaça Prat de la Riba, 1 i 2 - MANRESA // 93 877 05 09

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
50
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Motor econòmic
de cap de setmana
En 40 anys el turisme s’ha consolidat
com el sector complementari del territori
Redacció
PUIGCERDÀ
la Catalunya Central les comarques
capdavanteres en
A
turisme són la Cerdanya i el
Berguedà, les dues amb dos
models ben diferenciats que
al llarg de quatre dècades han fet una progressió
que poc es podia sospitar l’any
1979. Més enllà d’aquests dos territoris, el Bages,
el Solsonès, l’Anoia, el Baix Llobregat i
l’Alt Urgell també disposen de recursos
turístics que els últims anys han esdevingut
de primer odre, per bé que el turisme no representa
per a l’economia de les seves comarques
el que és en aquesta arrencada del
segle XXI al Pirineu i el Prepirineu.
La Cerdanya ha passat de ser una comarca
eminentment rural, aïllada en si mateixa
i en la cultura ancestral del Pirineu,
que era a l’abast tan sols de les butxaques
més adinerades de la burgesia catalana, a
convertir-se en un destí de vacances per al
públic en general i, sobretot, la classe mitjana,
a tan sols una hora de Manresa i una
i mitja de Barcelona. L’obertura l’any 1984
del túnel del Cadí va convertir la Cerdanya
en una vall accessible des de les grans
capitals, i això va disparar la construcció de
segones residències. Aquell primer destacament
d’estiuejants que entre final del segle
XIX i principi del XX van colonitzar els
entorns de Puigcerdà i la Molina amb cases
senyorials que obrien poques setmanes
a l’any, es va convertir a final del segle
XX en una colònia de segons residents. Si
fins llavors els barcelonins s’estaven en les
luxoses cases d’estiueig o en hotels històrics
com el Muntanya de Prullans, del Lago
i el Prado de Puigcerdà o Cal Jaume d’Alp,
a partir de principi dels vuitanta es van anar
aixecant arreu pletes i urbanitzacions que
van fer de la Cerdanya una mena de pati
del darrere de Barcelona. Així, abans de
l’última crisi immobiliària, l’any 2009, la
Cerdanya tenia un parc de 13.500 cases de
segona residència, la qual cosa suposava
un augment el 67,3% respecte a les poc més
L’esquí és un gran pulmó econòmic; a la foto, l’estació de Masella
La Cerdanya és la
primera referència
en el turisme de la
Catalunya Central
amb un model que
s’ha basat en la segona
residència
de 8.000 que hi havia a principi dels anys
noranta. En els últims deu anys la construcció
s’ha aturat, però des del 2017 les
grues tornen a aflorar per la vall i fan renéixer
la possibilitat que el nombre de segons
residents torni a créixer. L'última actualització
estadística de la població estacional
de la Generalitat, que analitza els fluxos
de gent pel territori en funció del seu
lloc d'empadronament recent, de l’any
2018, estipula que l’impacte real dels 42.000
segons residents que aporten aquestes
13.500 cases equival econòmicament a tenir
4.000 veïns més cada dia, els quals se sumen
als 18.000 habitants de la vall. L’estudi
del Consell Comarcal de la Cerdanya va estipular
que les segones residències tenen
una mitjana d’ocupació de 51 dies a l’any,
una xifra que representa un descens de 26
dies respecte als 77 dies a l’any que s’ocupaven
el 1994, quan s’havia fet l’anterior enquesta.
Aquesta nova realitat turística, basada
en uns visitants que ja coneixen la vall i que,
per tant, necessiten nous estímuls, sumada
a la nova tendència turística nacional a
l’alça que fa créixer la competència d’altres
destins, ha anat fent veure als professionals
del sector, tant públics com privats, que calia
oferir quelcom més que natura i tranquil·litat.
Així ha estat com en les últimes
dècades la Cerdanya s’ha dotat d’equipaments
turístics que complementen les estades
i la farceixen de contingut cultural. És
el cas del Parc dels Búnquers de Martinet,
el nou Museu de la Farmàcia de Llívia, l’Espai
Ceretània de Bolvir, el Museu del Bosc
de Bellver, el turisme subterrani o les sales
temàtiques del Museu Cerdà de Puigcerdà.
Aquesta nova oferta de visites s’ha vist
reforçada amb el despertar del sector agroalimentari
com un agent turístic més que
obre les cases de pagès, i tots junts han remat
a favor del sector de l’esquí, el gran pol
d’atracció de visitants a la comarca de la
Cerdanya. Tan sols la Molina i Masella van
vendre en l’anterior temporada un total de
880.000 forfets.
La resta de comarques de la Catalunya
Central també s’han anat sumant a la indústria
turística com un complement per
a la seva economia troncal. Així, el Berguedà
s’ha erigit en les últimes dècades en
la primera comarca del país en el subsector
del turisme rural, amb un parc d’allotjaments
actual situat en un miler de llits en
120 cases. A favor d’aquest sector econòmic
a la comarca hi ha dos factors clau que
s’han sabut enfortir en els últims anys: una
ramaderia consolidada, que fa de les cases
rurals i els seus entorns espais vius que
atrauen el visitant per l’experiència que li
aporten, i una xarxa viària que cada vegada
acosta més el Berguedà a l’àrea metropolitana
de Barcelona.
Manresa, el Bages i la seva àrea d’influència
immediata han fixat en el turisme
un rol de complement econòmic i de promoció.
Aquí els grans puntals del catàleg
local són Montserrat, la història de la capital
amb la Ruta Ignasiana, Sant Benet i noves
propostes com ara el Geoparc Mundial
Unesco de la Catalunya Central. Així,
per exemple, durant l’any 2017, Montserrat,
Sant Benet de Bages i el Parc Cultural de la
Muntanya de Sal de Cardona van rebre
pràcticament tres milions de turistes, que
van propiciar una ocupació de 5.198 persones
en les 681 empreses del sector. Amb
això, el Bages va recaptar 144.432,9 euros
en concepte de taxa turística, una xifra que
va suposar un augment del 7,4% respecte
a l’any anterior. En la mateixa línia, el Solsonès,
el Patronat de Turisme del qual
compleix aquest 2019 el 30è aniversari, s’ha
consolidat com un destí rural i cultural de
referència, amb equipaments com el Museu
de la Vall de Lord, que rep més de 7.000
visitants a l’any.
Felicitem Regió7
pel seu
40è Aniversari

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
51

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
52
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Una vitalitat esportiva amb arrels
Les competicions i el lleure s’han diversificat però la base del 1979 ja era potent
Xavier Prunés
MANRESA
MIREIA ARSO
o es pot deixar de banda en
N
el repàs de les petites i grans
gestes dels darrers quaranta
anys a la Catalunya Central
el pes que hi ha tingut l’esport.
Noms en singular, equips i clubs que
s’han fet sentir i han ajudat a crear sentiments
de pertinença. A més, aquelles curses
populars que al final dels anys 70 i el
principi dels 80 es van començar a organitzar
van ser la llavor del que és l’esport per
a tothom, en el qual sobretot compta la pròpia
satisfacció de superar els teus reptes. Els
bojos pioners que corrien amb xandall van
tenir al cap d’uns anys la companyia dels
que optaven per les bicicletes de muntanya,
més tard dels que es decantaven per les ultratrails
o, ja durant els darrers anys, dels que
s’apunten a les curses d’obstacles de variades
denominacions.
La part més positiva de democratitzar i de
poder obrir la pràctica esportiva és que, en
bona part, sí que s’ha aconseguit apropar-lo
a tothom, o gairebé. Trencant barreres, com
la discriminació de les dones o l’edat. És clar
que hi ha camí per recórrer però sí que s’ha
avançat cap a la racionalitat.
Aquest ha estat el gran salt endavant
des dels temps del postfranquisme. L’altre,
una diversificació de modalitats que ha
portat un augment de l’oferta, i ha trencat el
monopoli de les disciplines més tradicionals.
Les instal·lacions i els Jocs del 92
Una de les mancances evidents, si mirem
enrere, era que les instal·lacions esportives
de molts pobles i ciutats de casa nostra, els
de la Catalunya interior, estaven obsoletes
o bé eren inexistents. En aquest sentit, la tasca
de la Secretaria General de l’Esport, que
en els primers anys va tenir de capdavanter
Josep Lluís Vilaseca, va ser impagable. De
mica en mica, i a més a més del camp de futbol,
van aparèixer pavellons i zones poliesportives
que van eixamplar la visió de la societat,
cada vegada més abocada a cuidar el
cos. L’oferta privada també va créixer, sovint
per sobre del que eren les necessitats reals.
Un segon esglaó, que sí que hauria pogut
esdevenir gairebé determinant en aquest
camí de fer una millora d’integral d’instal·lacions
i poder acostar aquest país al nivell d’estats
europeus més desenvolupats, va aparèixer
el 1992 amb la celebració, a Barcelona,
dels Jocs Olímpics. Una gran oportunitat
que, en l’hora del balanç i un quart de segle
després, cal reconèixer que les nostres comarques,
amb alguna excepció, no van
aprofitar.
El Parc Olímpic del Segre d’aigües braves,
a la Seu d’Urgell, va suposar l’herència més
palpable i encara dona els seus fruits. Però
ciutats del pes de Manresa o Igualada van
veure passar els Jocs Olímpics de lluny, no
en van treure rendiment durant ni després.
En el cas de la capital del Bages es perdia un
tren per modernitzar i donar sentit a espais
que després es van haver de renovar amb
grans esforços i despeses, com el cas de les
piscines municipals. El repte olímpic, pretext
per canviar les coses i donar un nou impuls,
Joan Peñarroya i Joan Besora, els respectius entrenadors del Bàsquet Manresa el 2019 i el 1979, un club que continua a dalt
es presenta ara per a les nostres comarques
de muntanya amb la candidatura per als Jocs
d’Hivern del 2030, que han estat batejats com
Barcelona-Pirineus.
D’Estiarte a Kilian Jornet
En el primer número de Regió7, al mes de
desembre del 1978, es parlava dels èxits en
els ral·lis de Joan Franquesa i la participació
a Montecarlo de Mora-Camprubí. Eren els
temps del domini de Toni Elías al motocròs
estatal i el relleu el va agafar el seu fill, un parell
de dècades després, campió del món en
la velocitat, com Carles i David Checa, com
Toni Bou en trial, com Marc Coma, rei del
Dakar, en les dècades posteriors.
Els esports a la piscina tenien d’exponent
un Club Natació Manresa que, qui ho diria,
ha acabat desapareixent per refundar-se en
el CN Minorisa. Manel Estiarte, que va ser sis
vegades olímpic, va ser líder d’una selecció
campiona a Atlanta 96 amb dos manresans
més, Jordi Payà i Carles Sanz. Quan aquest
diari començava a aparèixer als quioscos
(d’Internet ningú en sabia ni en sospitava res
aleshores), Loles Vives aconseguia baixar
dels 12 segons en els 100 metres llisos, i era
la primera espanyola a fer-ho. Quatre dècades
més tard, les manresanes continuen
lluint als estadis, amb un equip a la Divisió
d’Honor i amb Mònica Clemente, saltadora
de perxa, als europeus absoluts.
La gimnàstica del Bages tenia, el 1979, una
participant al campionat estatal, i era Olga
Tragant. Després es va brillar, tant en l’artística
com en rítmica. El recordat Andreu Vivó va
ser podi en un europeu i va intervenir en uns
Jocs Olímpics. Ara, Thierno Boubacar i Andrea
Carmona són el present. El 1980, el
La Catalunya Central
ha continuat lluint amb
equips a l’elit i amb uns
esportistes de primer
nivell amb el pas de les
dècades; en alguns
casos, la tradició ha
passat, literalment, de
pares a fills, com el dels
motociclistes Toni Elías
CECB va organitzar una sortida al Lothse i
no va tornar a l’Himàlaia fins al 2000 en una
expedició que va coronar l’Everest. Les curses
de muntanya ens han portat un mite
com Kilian Jornet i molts campions, com Núria
Picas i Laura Orgué. I en BTT, el ceretà Josep
Antoni Hermida ha guanyat un munt de
medalles, inclosa la plata olímpica.
De les nostres comarques han sortit uns
puntals com Joan Sagalés, capità del Barça
d’handbol rei d’Europa, i Pep Guardiola, el
gran hereu de Johan Cruyff que va canviar
mentalitat i resultats en el futbol del Camp
Nou. Si com a jugador Pep Guardiola va
crear escola en la posició de 4, com a entrenador
va canviar la història.
Els clubs que marquen territori
El 1979, el futbol rebia molta atenció a les
nostres pàgines, amb el Cardona i el Puigreig
a Preferent, i a Primera Regional hi havia
el Manresa, el Berga, el Sant Joan de Vilatorrada,
l’Artés i el Súria. Quaranta anys
després, continua sent l’esport que té més
fitxes, que més es practica arreu d’aquestes
comarques, però lluny de l’elit sènior.
El Bàsquet Manresa era a dalt, va saber fer
miracles amb els títols de Copa i l’ACB sota
el mestratge de Chichi Creus, i s’ha afermat
entre els millors. El Cadí La Seu s’ha fet un
lloc amb un equip a la Primera femenina de
basquetbol com abans n’hi havia hagut
tant a Manresa com a Olesa. El Gironella Futbol
Sala femení va tenir el seu moment, com
el Miró Martorell, i l’hoquei gel té Puigcerdà
com una de les seves capitals. L’Igualada
HC va aixecar 6 Copes d’Europa d’hoquei patins
i la capital de l’Anoia dona encara jugadors
i jugadores d’alt nivell.

Felicitats
Regió7!

DE TRANSFORMACIONS
REGIÓ7
54
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
La cultura canvia les regles del joc
La irrupció de les noves tecnologies modifica hàbits de consum en nous model de gestió
Susana Paz
MANRESA
i haguéssim de buscar una
S
paraula que definís com ha
canviat el món cultural en
quaranta anys a les comarques
centrals (i, en definitiva,
a tot el país), aquesta podria ser adaptabilitat.
O versatilitat. Primer per vocació i després
per necessitat. La crisi i el canvi de model
que ha suposat la irrupció de les noves
tecnologies ha deixat uns quants cadàvers
pel camí i ha obert la porta a una nova relació
entre públic i creadors per posar sobre
la taula nous hàbits de consum.
Fa quaranta anys, amb la represa democràtica,
la cultura tenia al darrere la resistència
del món associatiu (molt viu i indispensable
per entendre l’evolució posterior)
i caminava buscant una professionalització
del sector. Fa quaranta anys, la cultura era
entesa, de manera àmplia, com un element
de resistència i una manera de cohesionar
identitàriament una societat que sortia de
quatre dècades de franquisme. No es considerava
(ni es considera, deixant de banda
les bones intencions) un bé essencial, ni es
pensava en els creadors com a generadors
El Kursaal de Manresa s’ha convertit en un equipament de referència al país
de negoci. Però es van començar a posar les
pautes d’una incipient indústria que servís
per normalitzar, com en qualsevol altre sector,
la relació entre els productes culturals i
els consumidors. Les administracions públiques,
durant els anys vuitanta i noranta i
fins avui, han tingut un paper clau, d’una
banda en dotar les seves poblacions d’equipaments
i, de l’altra, en confegir, directament
o indirecta, programacions culturals per als
seus conciutadans. A la Catalunya Central
l’exemple més evident va ser (i és) el teatre
Kursaal, impulsat per la ciutadania amb
ARXIU/ANDREU OLIVÉ
Pràcticament tots els
pobles i ciutats han
arribat fins avui amb el
seu auditori, centre cívic
o teatre i les seves
programacions culturals
l’empenta de l’Associació Cultural El Galliner
i els diners públics de les administracions
(12 milions d’euros), reinaugurat el
2007 i convertit en un equipament de referència
al país. O la Stroika, la primera sala
pensada per a concerts, seu de la Casa de la
Música i gestionada entre administracions
i una cooperativa musical i inaugurada el
2010, quan la crisi ja galopava. Però pràcticament
tots els pobles i ciutats del territori
poden presumir del seu auditori, centre cívic
o teatre i, superada la primera frenada
per la crisi, amb programacions culturals
pròpies. És el cas de Sallent, amb l’Espai Cultural
de la Fàbrica Vella, inaugurat el 2017; el
nou Auditori Valentí Fuster de Cardona,
amb la programació Batecs, estrenada l’any
passat; l’Espai Ateneu a Sant Vicenç; les programacions
d’Art en Cicle a Súria; del Catalunya
d’Avinyó; de la sala Sindicat de Balsareny;
del Teatre Municipal de Berga; del Teatre
Casal Cultural de Sant Fruitós; del Casino
i el Casal de Calaf; de l’Ateneu i de l’Aurora
d’Igualada; o del teatre de l’Ametlla de
Merola –ja amb butaques– i l’històric Els
Carlins de Manresa, que encara reformes.
Si la crisi va provocar que els recursos
econòmics destinats a producció cultural
brillessin per la seva absència –la cultura tornava
a no ser prioritària per a les administracions,
com quasi quaranta anys enrere,
pendent, ara, de necessitats bàsiques–, les

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE TRANSFORMACIONS
55
DESAPAREGUTS
ARXIU/XAVIER GÓMEZ
ARXIU/DANI PERONA
Sense botigues de discos i amb menys sales de cinema
Els hàbits de consum de música i de cinema són dels que han sofert un canvi més gran en
aquests quaranta anys amb la irrupció de les noves tecnologies. Les sales dels pobles han
desaparegut, així com pràcticament els videoclubs i les botigues de discos.
Fa 40 anys la cultura no
s’entenia com a negoci;
en fa 10 la precària
indústria cultural
subvencionada es
col·lapsava amb la crisi
noves tecnologies van començar a transformar
un model de producció, exhibició i
gestió cultural on la iniciativa privada, el cooperativisme
i les fórmules mixtes van començar
a plantejar una creació i un consum
diferent. La bona voluntat associacionista
que va sustentar la cultura durant el franquisme
i els primers anys de la represa democràtica
–i que en el mapa de la Catalunya
Central es pot seguir a través de múltiples
entitats avui dia com el Cercle Artístic
o Cineclub– mutava en el micromecenatge,
una pràctica que els darrers deu anys ha
consolidat una nova relació entre artista i
públic. Però aquesta nova via de relació, directa,
no es podria entendre sense la globalitat
i el poder d’Internet, el tancament de l’aixeta
de les subvencions institucionals i la
caiguda de l’aportació privada. Ni sense l’empenta
de l’anomenada societat civil.
Tot plegat ha fet que els hàbits de consum
es modifiquessin. Així, han passat a la història
(o pràcticament) les botigues de discos,
els videoclubs (a Manresa només sobreviu
el De Cine), les galeries d’art i llibreries
com la Símbol, la Xipell o la Tínsel; i tots
els pobles de les nostres comarques han
perdut en el darrer quart de segle les seves
sales de cinema comercial. Excepte les capitals
de comarca, com Manresa (amb el
multisales Bages Centre però sense l’Atlàntida),
Solsona, Puigcerdà i la Seu després d’adaptar-se
a la digitalització. Algunes sales
s’han recuperat, a Igualada a través de l’Ateneu,
després del tancament del Kursal; i a
Berga, al teatre Patronat, amb el 9,5mm
Grup Internacional Cinematogràfic, després
de la clausura del Catalunya. Es va dir
adeu al Fecinema però continua el Clam... I
no és que el públic deixi de consumir música,
art o cinema; és que ho fa a través de les
xarxes. I si pot, de manera gratuïta. La indústria
musical, per exemple, ha canviat
com a font principal d’ingressos els directes,
no la venda de CD. Tampoc tots els locals
que van apostar pels concerts en viu es mantenen
dempeus (Silenci o La Peixera, per
exemple), però alguns han resistit, com el
Voilà!, que complirà deu anys, el Vermell o
l’històric Sielu. Queda lluny el boom del rock
català, els milers de discos venuts i els concerts
arreu del territori en pavellons atrotinats;
els artistes plàstics ensenyen i venen
les seves obres –sovint sense cap mitjancer–
a través de la xarxa; i les plataformes on-line
permeten consumir cinema –pel·lícules, sèries–
des del sofà de casa a través de qualsevol
dispositiu. És difícil competir contra
això quan la pirateria, sustentada per la concepció
de gratuïtat de les xarxes –no pas de
democratització–, ha instaurat un model. És
la paradoxa del creador: fa 40 anys la cultura
era resistència i no s’entenia com a negoci;
en fa 10, la precària indústria cultural que
cavalcava en subvencions es col·lapsava
amb la crisi. Què n’ha quedat? Unes noves
trinxeres sustentades en altres elements: autogestió,
xarxes i un esperit de professionalització
a través de la generació millor formada.
Es continua trucant a la porta de les
administracions però ja no és l’única via.
La vitalitat cultural i artística no ha minvat,
senzillament han canviat les regles del
joc. Pensem en el festival de música electrònica
Manrusionica; en els espectacles de
petit format dels Barlins; en el FABA, amb
l’ull posat en la recuperació de l’antiga fàbrica
de l’Anònima de Manresa per a la cultura;
en la llibreria Papasseit, un pol d’activitat
cultural; en el centre de producció escènica
de Cal Gras, a Avinyó; en el Centre d’Art
Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la
Calç, a Calders; en el Konvent de Cal Rosal;
en el monestir de Sant Llorenç, de Guardiola
de Berguedà; en la programació impulsada
per Lacetània Teatre al Tatrau Teatre de Solsona
(obert el 2011)... O en les fires estratègiques
del país, amb La Mostra d’Igualada,
que acaba de celebrar 30 anys, i la Mediterrània
de Manresa, que en farà 22. I els múltiples
festivals d’estiu que continuen, com el
de Sant Fruitós, l’Elles, o que neixen, com
l’Espurnes. Fins i tot sembla que, finalment,
el Museu Comarcal de Manresa (aterrada
la Sala Ciutat) acabarà sent, dècades després,
el Museu del Barroc. Ja ho veurem.

58
ANYS
DE NOTÍCIES
Instantànies
de quaranta
anys cabdals
l dissabte 30 de desembre
E
del 1978, quan va veure la
llum el número 1 de Regió7,
era notícia que l’Assemblea
de Parlamentaris de Catalunya
(diputats i senadors catalans a les
Corts espanyoles) havia aprovat el projecte
d’Estatut d’Autonomia a l’empara del qual
es recuperaria el Parlament i la Generalitat
es tornaria a omplir de contingut. També
era notícia que s’havien convocat les primeres
eleccions municipals després del
franquisme, de manera que els alcaldes
deixarien de ser nomenats a dit pel governador
civil. L’empresa més important
del Bages era Pirelli i Manresa tenia un
banc i una caixa d’estalvis amb el nom de
la ciutat.
El 30 de desembre del 2018, al cap de
quaranta anys, la Generalitat estava intervinguda
a causa del referèndum i posterior
declaració d’independència, els ajuntaments
es preparaven per a les onzenes
eleccions municipals consecutives amb
uns pressupostos que multiplicaven quasi
per l’infinit els del 1978, i l’antiga fàbrica de
Pirelli era un magatzem i l’empresa amb
més treballadors de la Catalunya Central
era la Fundació Althaia, que gestiona els
hospitals de Manresa i altres centres sanitaris
i assistencials. Així d’enorme ha estat
el canvi d’aquestes comarques, en sintonia
amb el canvi general del país, des que Regió7
va veure la llum.
TEXTOS:
Xavier Domènech
Recollim en aquestes
pàgines imatges
significatives de tot
allò sobre el que hem
informat. Recull
limitat, és clar: han
passat tantes coses!
En aquells moments la Catalunya Central
no era un concepte consolidat com ara;
ni tan sols tenia un significat precís, ja que
molta gent el confonia amb les Terres de
Ponent. La incipient Generalitat operava
amb la mentalitat de les quatre províncies.
Avui la Llei de Vegueries reconeix la seva
existència i el Govern hi ha anat adaptant
–lentament i insuficient– la seva administració,
mentre que la circumscripció electoral
i el poder polític regional continuen
dormint en algun núvol. Si s’ha passat de
la ignorància al coneixement d’aquesta realitat
supracomarcal és per raons molt diverses,
però, modestament, l'existència i la
insistència d’aquest diari n’ha estat una.
Ara, en celebrar quatre dècades de vida,
recollim en aquestes pàgines algunes instantànies
significatives de tot allò sobre el
que hem informat. Recull limitat, naturalment:
han passat tantes coses!
SELECCIÓ GRÀFICA:
Salvador Redó
FOTÒGRAFS:
Mireia Arso, ACN, Oscar Bayona, Jordi Biel, Josep Boixadera, Òscar Bolancell,
David Bricollé, Gemma Camps, Joan Esteve, Claret Font, Dolors Clotet, Jordi
Comellas, Ramon Creus, EFE/Josep Maria Montaner, Jordi Largo, Albert Obradors,
Andreu Olivé, Carmina Oliveres, Gonçal Mazcuñán, Marta Pich, Mercè
Puigpelat, Salvador Redó, Josep Rojas, Jordi Serarols, Jordi Serra, Aleix Solernou,
Joaquim Vert.
Manifestació del 3-10-2017 a Manresa contra la repressió del referèndum de l’1-O
INDEPENDÈNCIA
Una incansable
tossuderia per
decidir el futur
a les urnes

ANYS
DE NOTÍCIES
59
L’ENDEMÀ DEL REFERÈNDUM.
L’edició del 2 d’octubre del 2017
informava tant de l’actuació policial
com de l’èxit de participació
A dalt: Pere Bascompte
en llibertat a Montpeller,
per decisió de la justícia
francesa, el 1989. Al
costat: una dona i un
infant participen a la
consulta del 9 de
novembre de 2014 (9-N)
Una clara pertinença al sector
independentista del mapa català
65.637 votants al Bages, dels quals els
25.424 de Manresa eren només dos mil
menys que els participants en les anteriors
eleccions municipals: xifres d’aquest estil
van demostrar l’èxit del referèndum
d’independència de l’1 d’octubre del 2017
(l’1-O) malgrat els esforços de les forces
policials de l’Estat per impedir-ho a cops de
porra. Cops que van escandalitzar gairebé
tothom i que van tenir una sonora resposta
al cap de dos dies amb la més gran
manifestació que hagi vist mai Manresa:
28.000 persones desfilant entre el centre i la
caserna de la Guàrdia Civil.
L’1-0 va mostrar una Catalunya Central
nítidament independentista, com quatre
dècades abans s’havia mostrat nítidament
catalanista a les urnes, en un entorn en què
la independència era una proposta
minoritària. Tan minoritària que havia tingut
la seva testimonial acció armada amb Terra
Lliure, per la participació en la qual el
manresà Pere Bascompte fou condemnat a
pena de presó. Alliberat per un error de la
justícia espanyola, fugí a França, que es va
negar a extradir-lo, i va tornar quan els
càrrecs van prescriure.
Però el creixement de l’independentisme, la
seva sortida del racó dels minoritaris, va
arribar per la via pacífica i institucional amb
ERC, i va esclatar plenament tant a les urnes
com al carrer ja durant el segon mil·lenni. La
retallada de l’Estatut del 2006 en mans del
Tribunal Constitucional i les polítiques
recentralitzadores del PP a partir del 2011
van impulsar una radicalització de l’espai de
Convergència, que va passar a reclamar
primer l’«estat propi» i després,
obertament, l’estat independent.
Des del 2012, any de la primera de les grans
manifestacions consecutives de la Diada,
quan les estelades van assumir un
protagonisme absolut, els resultats de les
eleccions catalanes es compten en termes
de partidaris i contraris a la independència, i
en aquesta aritmètica el conjunt nacional
dibuixa quelcom semblant a un empat
inamovible, mentre que les diferents àrees
del territori mostren perfils molt antagònics.
La Catalunya Central forma clarament part
de la geografia sobiranista, i així s’ha vist
tant a les urnes ordinàries com a les de la
consulta del novembre del 2014 com a les
del referèndum del 2017.
Jordi Pesarrodona,
regidor de Sant Joan de
Vilatorrada, es dol del
cop de porra a la part
baixa de l’abdomen
durant l’actuació de la
Guàrdia Civil contra el
referèndum de l’1-0
ASSESSOREM I GESTIONEM LA VOSTRA PROPIETAT IMMOBILIARIA
ASSESSORIA JURIDICA • ASSESSORAMENT TÈCNIC DE L'EDIFICACIÓ
ADMINISTRACIÓ DE LLOGUERS • ADMINISTRACIÓ DE COMUNITATS • VENDES
GESTIÓ ADMINISTRATIVA • ASSEGURANCES*
*La Cambra de la Propietat Urbana de Manresa i el Bages actua com a Auxiliar de la Mediació de Cambrassegur,
corredoria d'assegurances inscrita a la DGPFA amb el número J300GC.
Horari: de dilluns a divendres de 8.30 a 13 h
Passeig de Pere III, 30 – 08241 Manresa Tel. 93 872 13 77 - www.cambrapropietatmanresa.cat

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
60
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
INDEPENDÈNCIA
Lledoners, escenari de la
solidaritat amb els presos
LLOC DE REFERÈNCIA. Amb els
presos del Procés, la presó de
Sant Joan va ser escenari d’actes
de suport i contactes polítics
El Bages va ser capital de la política
catalana diverses vegades
Les ordres de presó provisional dictades
contra una part dels processats en la «causa
especial 20907» van provocar a partir de la
tardor del 2017 un moviment de solidaritat
popular que va tenir l’expressió en els llaços
grocs penjats per tot el territori, en
institucions, cases particulars i espais
públics –tallats, alguns dels darrers, per
activistes contraris. Els partits dits
constitucionalistes van fer mans i mànigues
per treure els llaços dels espais públics, però
només van aconseguir suport legal en
èpoques electorals. Per haver penjat una
estelada a l’ajuntament van inhabilitar
l’alcaldessa de Berga Montserrat Venturós.
Quan els presos van ser traslladats a
Catalunya, el 2018, els homes van ser-ho a la
presó de Lledoners, a Sant Joan de
Vilatorrada, on foren constants les mostres
populars de suport, i les visites amb
contingut polític, fins que els van tornar
novament a Madrid pel judici. Un jove, de
renom Joan Bonanit, es va fer conegut
perquè des que van arribar cada vespre
cridava «bona nit!» als engarjolats des de
l’exterior del recinte. El Bages també ha
estat protagonista de la fase àlgida del
Procés en acollir, entre altres reunions de la
CUP, l’assemblea celebrada a Manresa en
què l’organització va pronunciar-se en contra
d’investir Artur Mas el 2015. Amb aquesta
negativa va provocar que Mas renunciés a
favor de Carles Puigdemont, el president de
les lleis de desconnexió i el referèndum,
exiliat a Bèlgica l’octubre del 2017.
El jove conegut com Joan Bonanit, amb el megàfon, a l’exterior del recinte de Lledoners, quan hi havia els presos del Procés
Un exemple de la proliferació de llaços grocs en suport popular als presos preventius del sumari del Procés
Carles Puigdemont al teatre Conservatori de Manresa el febrer del 2017
Assemblea de la CUP a Manresa, el 2015, que es va pronunciar en contra d’investir Mas

Felicitats Regio7 pel vostre
40è aniversari
Bona Diada!

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
62
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
SOBIRANISME AL CARRER
Manifestants persistents
BERGA, DESBORDADA. La
quarta gran manifestació de
la Diada va tenir cinc seus i una
va ser la capital berguedana
Manresa va tenir dos consellers al Govern
al mateix temps durant unes setmanes
Després del 1977, la Diada no va tenir
manifestacions extraordinàries, fins la del
2012, quan l’èxit va sorprendre els
organitzadors i va obligar el president Artur
Mas a forçar la màquina del que seria el
Procés. Des d’aquestes comarques cada any
s’han enviat milers de participants, en
autocars o pel seu compte, inserits o no en
els trams previstos per l’organització. El
2016, la quarta d’aquestes Diades va ser
descentralitzada, i Berga va ser una de les
cinc poblacions triades. Les entitats van
xifrar en 60.000 el nombre de concentrats,
més del triple del cens de la ciutat. Però el
clam per la independència tenia precedents
a Berga, on l’Ajuntament presidit per Jaume
Farguell va decidir el 1980 recuperar l’aplec
del Pi de les Tres Branques, celebrat dècades
enrere i que suposa una afirmació a favor
dels Països Catalans, d’acord amb la
llegenda que lliga l’arbre amb Jaume I i els
seus tres regnes.
Aquestes comarques han fet aportacions
importants a la mobilització sobiranista,
però en canvi no han estat de les que més
polítics han situat en primera línia de les
institucions nacionals. El seu pes en diputats
i en membres del Govern ha estat per sota
del que li correspondria, sobretot en
comparació de zones amb més capacitat de
fer forat. Tanmateix, durant unes quantes
setmanes d’abril i maig del 2006 hi hagué
dos manresans al Govern: Josep Huguet,
conseller durant els dos tripartits, i Jordi
Valls, els darrers mesos del primer.
Berga va ser una de les seus de la Diada descentralitzada del 2016. Els organitzadors van comptar 60.000 manifestants
En autocar a la Diada del 2012 a Barcelona
Manresans al Govern: Jordi Valls i Josep Huguet, durant el tripartit de Maragall La diada del Pi de les Tres Branques es va recuperar el 1980

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
63
SARAUTO SANT FRUITOS DE BAGES - IGUALADA - Tel. 93 877 20 00 - 93 803 30 00 - www.sarauto.com

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
64
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
MUNICIPIS I COMARQUES
La democràcia expansiona
el paper dels ajuntaments
ELS PRIMERS. Joan Cornet, a
Manresa, Jaume Farguell, a
Berga, i Ramon Llumà, a Solsona,
van accedir a l’alcaldia el 1979
Deu mandats, molts alcaldes, encara
més regidors i algunes crisis
Regió7 va néixer a temps d’informar sobre
la campanya de les primeres eleccions
municipals democràtiques després del
franquisme, celebrades el 3 d’abril del 1979.
D’aquella data ençà han passat deu
legislatures, i el mes vinent tindran lloc els
onzens comicis per renovar els consistoris.
En aquest temps moltes persones han
ocupat llocs de govern en uns ajuntaments
que han viscut una transformació
espectacular. El fet que en els darrers anys la
crisi i la prioritat forçosa d’eixugar deutes no
hagi permès grans expansions no ens ha de
fer perdre de vista l’enorme salt endavant en
recursos, competències, serveis i volum del
pressupost que s’observa si es comparen les
magnituds del 1979 i les del 2019. En aquest
temps, a més a més, el Parlament de
Catalunya ha creat les comarques com a ens
de suport als ajuntaments, tot i que els
ciutadans no percebem gaire la seva
actuació, i el mapa comarcal s’ha modificat
en aquesta zona amb la creació de la nova
comarca del Moianès. La vida municipal ha
tingut moltes crisis des del 1979. A Manresa
la primera va ser el trencament del primer
pacte de govern, el mateix 1979, i la darrera,
el 2017, el Vermellgate, complicada història
de suposat espionatge que va posar en perill
l’acord de govern CDC-ERC i es va saldar amb
l’expulsió del govern de la presidenta del
grup republicà, Mireia Estefanell, en qui
l’alcalde Junyent va dir que no confiava.
Ramon Llatjós, de la mesa d’edat, lliura la vara a Joan Cornet, primer alcalde sorgit d’eleccions municipals d’aquesta etapa, el 1979
2015: Sanclimens passa el relleu a Valls
Protagonistes del Vermellgate: Junyent mira amb severitat Estefanell
Alcaldes del Moianès al Parlament el dia que es va aprovar la comarca

Contents
d’haver
fet junts els
40 anys.
Formem part
d’una generació
amb empenta,
implicada amb
el territori.
Felicitats
i per
molts anys!!

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
66
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
CONFLICTES
Mai no manquen motius
per protestar i reivindicar
NO A LA PRESÓ AL BAGES. La
manifestació contra el projecte de
la que seria la presó de Lledoners
era portada l’abril del 2004
De la Marxa del Llobregat a les
jornades de lluita feminista
De la Marxa del Llobregat, recollida en
l’edició promocional de Regió7 del setembre
del 2018, fins a les vagues feministes del 8
de març encetades l’any passat, hi ha hagut
motius de protesta i reivindicació ben
diversos al marge dels economicolaborals i
els més vinculats al fet nacional que es
comenten en altres pàgines. Per centrar-nos
en les imatges d’aquesta, la primera recull
la ja esmentada marxa contra la
contaminació del Llobregat i per tornar la
vida al riu (qui l’ha vist i qui el veu); al
costat, la cara i la creu de la guerra del Golf,
amb gent d’aquestes comarques que hi va
anar, davant del vaixell que els hi portà, i
una de les manifestacions en contra de la
presència espanyola en aquell escenari. A
sota, una de les concentracions a la C-55 per
exigir que deixés de ser una trampa mortal,
amb el seu desdoblament o, en el seu
defecte, mesures per reduir la mortalitat: es
van recollir milers de signatures. Al costat,
manifestació feminista del 8 de març a
Manresa, amb un cartell que combina les
dimensions laboral i de dignitat de gènere.
A baix de tot a l’esquerra, l’alcaldessa de
Cardona nota el malestar d’una part de la
població per la seva posició davant un
projecte de planta de residus que volia
implantar la Generalitat al municipi.
Finalment, manifestació pels carrers contra
la construcció de la que seria presó de
Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada, un
projecte mal rebut tant a Sant Joan com a
Manresa i a Pineda de Bages, que de totes
maneres es va portar a terme sense que
posteriorment hagi donat lloc a protestes
rellevants. Són només uns exemples, perquè
protestar i reivindicar són drets, i
probablement deures, força exercits.
Estiu del 1978: la Marxa del Llobregat fa parada a Manresa
Gent d’aquí a les forces armades que van anar a la guerra del Golf, i manifestants contra aquella guerra
Els accidents mortals a la C-55 van fer acabar la paciència i van moure exigència
Els dos darrers anys la data del 8 de març ha assolit una dimensió sense precedents
Conflicte amb els residus tòxics a Cardona: l’alcaldessa ho va pagar políticament
L’actual presó de Lledoners va provocar molta oposició en conèixer-se el projecte

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
68
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
ECONOMIA
Crisis i canvis econòmics
que es tradueixen en tensió
BOTIGUERS REVOLTATS.
Portada del 22 de novembre del
1983 informant de la vaga de
botigues del dia abans a Manresa
Protesta minera
impedida per la policia, a
Súria, el 2005. Els miners
han passat de reivindicar
millores laborals a
defensar el futur de
l’activitat

ANYS
DE NOTÍCIES
69
Botiguers contra impostos: els anys vuitanta l’antagonisme va ser molt evident
Novembre del 2008: protesta en la darrera etapa de la llarga desactivació de Pirelli
Vagues, tancaments, protestes,
ensulsiades i esperances
Canvis, crisis, conflictes, protestes,
agonies, caigudes amb resistència o sense.
Fa quaranta anys l’empresa més important
del Bages era la Pirelli de Manresa, ara és la
fundació sanitària Althaia. Hi havia un Banc
Mercantil de Manresa i una Caixa d’Estalvis
de Manresa, i les mines treballaven de valent
a Sallent, Balsareny, Cardona, Súria, Berga,
Saldes... Quatre dècades més tard la fàbrica
de pneumàtics és un simple magatzem, les
dues entitats financeres han estat
absorbides o fusionades successivament fins
a acabar totes dues amb les carteres
incorporades al BBVA, les colònies tèxtils del
Llobregat han anat tancant, ja no hi ha
activitat minera a Fígols ni a Cardona, i la de
Sallent i Súria, unides en una mateixa
empresa de capital israelià, lluiten pel seu
futur entre exigències mediambientals
contra els runams i laberints administratius
per uns plans de reaprofitament de les sals
residuals. Els quaranta anys van començar
amb un panorama comercial dominat pels
petits establiments autònoms, i ara els que
queden es defensen com poden de les grans
superfícies i de les franquícies que inunden
els carrers comercials. El neguit dels
botiguers ja era ben viu als anys vuitanta, i
va esclatar quan el llavors secretari
d’Hisenda, Josep Borrell, va triar Manresa
per fer l’experiment de la «pentinada fiscal».
La resposta va ser un tancament general de
botigues en protesta, la «revolta dels
botiguers», una de les claus del relleu dels
socialistes pels convergents a les eleccions
municipals del 1987.
Simbòlic: s’enduen l’emblema de Caixa Manresa de la torre de la Bonavista

ECONOMIA
DE NOTÍCIES
REGIÓ7
70
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Els raïms de l’esforç fan
fruit, contra vent i glaçada
ENTESA PER L’HÍPER. Malgrat
el peatge, l’obertura d’un
establiment Pryca a Manresa
no va ser del gust de tothom
Un treballador agafa un raïm en una de les vinyes de la DO Pla de Bages, nascuda i desenvolupada en aquestes dècades
Interior de la Fàbrica Nova de Manresa despullada de telers i de qualsevol altra instal·lació; roman encara buida i desaprofitada
Vinyes verdes, raïms madurs, sectors
moribunds i dinàmiques emergents
Aquestes comarques han passat uns
quants moments de crisi les darreres quatre
dècades, però el cert és que després de cada
maltempsada han ressorgit amb noves forces
i amb canvis en la seva estructura productiva.
Sectors en davallada han quedat aparcats,
disminuïts o desapareguts, mentre que altres
han pres el relleu. En aquest procés hi ha
hagut persones, famílies, que han pagat una
greu factura perquè han quedat fora de joc,
amb dificultats per seguir el ritme i adaptarse
a les noves circumstàncies, mentre que
noves professions i noves maneres
d’entendre la feina donaven ales a una altra
part de la força laboral. Navegant entre les
onades ascendents i les descendents, hi ha
qui no ha cessat en l’esforç per posicionar-se:
és el cas de la vitivinicultura, que en aquest
temps ha fet una evolució espectacular al
Bages amb una aposta decidida per la
qualitat, i s’ha avançat als canvis del mercat
amb la creació i la promoció de la
denominació d’origen Pla de Bages. Mentre
les vinyes creixien, es buidaven les naus de la
Fàbrica Nova i tantes altres indústries tèxtils.
Mentre can Jorba deixava de ser uns grans
magatzems, s’obrien hipermercats i
s’omplien les noves zones comercials de
perifèria. El Centre Tecnològic de Manresa
apostava per la investigació però acabava
absorbit per un ens nacional. I el PTB,
promotor dels terrenys, no aconseguia
promocionar gairebé res.
Edifici del CTM al Parc Central, zona tecnològica promoguda pel PTB
Interior d’una de les plantes de can Jorba el 1995, un temps després del tancament

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
72
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
NATURA ADVERSA
Un territori assolat pels
grans incendis forestals
ESTIU INFERNAL. El juliol del
1994 van cremar desenes de
milers d’hectàrees malgrat
l’esforç de bombers i voluntaris
Les flames s’enfilen pels vessants de Montserrat, el 1986
El 1980 el foc es va apropar molt a Manresa
1986: salvant la Moreneta de la coveta
De nord a sud, de llevant a ponent, les
flames no han deixat res per verd
Els darrers quaranta anys els boscos de
les nostres comarques han cremat de dalt a
baix i de dreta a esquerra. La plaga només
ha deixat al marge les zones de més altitud i
humitat. Bages, Anoia, Berguedà, Solsonès,
Baix Llobregat, Moianès... han patit les
flames, que, sumant tots els anys, han
destruït una part considerable de la massa
arbòria i han costat vides humanes.
Començant per les cinc mil hectàrees
llargues cremades a Rajadell i Castellfollit el
1980 i continuant any rere any fins a assolir
el màxim nivell de destrucció als del 1994 i
el 1998, amb unes vuitanta mil hectàrees
afectades entre els dos sinistres que van
assolar zones del Bages, el Berguedà i el
Solsonès. La mala conservació de línies
elèctriques ha estat judicialment
considerada com un dels orígens, i altres
han estat el descuit humà, la intencionalitat
criminal o el simple accident, en tot cas amb
la col·laboració d’una situació meteorològica
excepcionalment dolenta per la suma de
vent, temperatura i baixa humitat. Cal
sumar-hi la descura del bosc, abandonat
perquè no rendeix, especialment brut allà on
la pineda ha reconquerit terreny de vinya i
conreu abandonats. Malgrat alguns esglais,
la darrera dècada ha vist una disminució del
ritme i abast dels sinistres, també per una
millora de les capacitats dels serveis de
prevenció i extinció, que els anys dels grans
focs no atrapaven la velocitat de propagació.
Arbres cremats al cementiri de Sagàs el 1994, una imatge simbòlica: els incendis maten la natura, el territori i la joia humana
Els pagesos, amb el que es pot, mobilitzats contra el foc
Cases i coberts han estat víctimes de les flames imparables

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
73

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
74
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
EL CEL AMENAÇADOR
Quan els meteors seguen
vides i ho destrueixen tot
AMB L’AIGUA AL COLL.
L’edició de l’11 de juny del 2000
informava del diluvi catastròfic
que havia costat vides humanes
Tones de terra i pedres a l’aeri, el 2000
El 10 de juny del 2000, un episodi de pluja torrencial sense precedents va fer estralls, entre d’altres, al santuari de Montserrat
La pujada de la riera de Marganell es va endur una gran part d’aquesta casa
Veïns afectats per les inundacions llencen els mobles esdevinguts inservibles
Nevada a Manresa. Fa bonic, però si es glaça crea grans complicacions a la gent
Dels aiguats que van venir amb el Sant
Pare als que van inundar la Farinera
Se sol dir que «el foc té aturador, però
l’aigua no». Els qui han patit els immensos
incendis forestals que ham delmat aquestes
comarques potser ho matisarien, però el
cert és que d’un riu fora de mare val més
fugir-ne. Els primers aiguats importants de
què va informar aquest diari van ser els que
van acompanyar la visita del papa Joan Pau
II a Catalunya. Mentre els fidels es xopaven a
l’esplanada de Montserrat, cantant «totus
mullatus», la pluja torrencial al Pirineu i
Prepirineu omplia els rius i els feia sortir de
mare. Segre, Llobregat, Cardoner... van fer
estralls al llarg de tot el seu curs i fins a les
desembocadures. Però hi ha hagut altres
vegades en què la força de les aigües
sortides de mare han fet molt mal. L’any
2000 van fer víctimes mortals, entre altres
llocs, al barri de la Farinera de Sant Vicenç
de Castellet –per als damnificats del qual
aquest diari va coorganitzar un concert
solidari– i en enfonsar-se un pont de l’N-II a
Esparreguera. Aquell mateix episodi de
pluges torrencials al Bages, l’Anoia i el Baix
Llobregat va tenir una gran afectació al
santuari de Montserrat, com s’aprecia a les
fotografies d’aquesta pàgina, i va ser llarg i
costós corregir-ne els efectes. Els meteors
han castigat d’altres maneres la Catalunya
Central, des de pedregades que
converteixen sostres de naus industrials en
coladors fins a ventades que se’ls enduen,
passant per esclafits que cauen de sobre i
deixen tothom estorat, i per grans nevades
seguides de glaçades generalitzades que no
hi ha qui tregui dels carrers i les voreres, tot
i que –tot s’ha de dir– cada dia les
administracions reaccionen abans i millor.

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
75

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
76
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
FET DIVERS
Crims que impacten
en tota la comunitat
VEREDICTE PROVISIONAL.
Al cap de pocs anys Corominas
es va declarar culpable per
evitar la repetició del judici
Casos complicats, casos polèmics
i casos que no s’esclareixen
Aquestes comarques han estat escenari de
molts casos d’aquells que obliguen la policia
a investigar i que tant acaben als tribunals
com a les capses de l’arxiu indefinit. Entre
els primers, destaca pel seu ressò el cas dels
Tous. El company d’una de les filles, Lluís
Corominas, va disparar l’any 2006 contra un
albanès que estava dins d’un cotxe aparcat a
prop del xalet familiar de Pineda de Bages,
on els seus còmplices estaven intentant
robar. Coromines va al·legar que havia tingut
por perquè li havia semblat que l’altre tenia
una arma, tot i que no era així. En el judici a
l’Audiència de Barcelona, el 2011, el jurat
popular va decidir absoldre’l, però el
Suprem va considerar que el veredicte no
era coherent amb els fets que el mateix jurat
considerava provats, i va ordenar que es
repetís el judici. Abans, però, Corominas va
pactar l’acceptació d’una condemna menor
sense entrada a la presó.
La mateixa Audiència Provincial va jutjar la
mort de Josep Maria Isanta el maig del 2005
durant la Patum, a la zona de barraques. Un
total de set adults van ser condemnats a
penes de presó, i diversos menors, a
internament. Però el cas també es recorda
pel clima de tensió entre Mossos d’Esquadra
i entitats joves de Berga, que ja venia
d’abans i que va acabar d’esclatar. La justícia
va determinar que hi havia hagut errors
policials de previsió en aquell episodi. I un
cas sense resoldre és la desaparició el 1988,
a Manresa, dels infants Dolors i Isidre Pires
Òrrit quan eren a Sant Joan de Déu. Les
darreres notícies, al cap de trenta anys,
apunten a una fugida voluntària.
Lluís Corominas (esquerra) durant el seu judici a l’Audiència de Barcelona, on va seure amb els advocats i no al banc dels acusats
La desaparició de dos germans Pires Òrrit encara és un misteri
Judici del cas Isanta, que va commoure Berga per la Patum

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
78
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
FET DIVERS
Per dissort o per voluntat
de mal, esglais profunds
UNA FERIDA AL COR. Manresa
es va commoure quan el 1979 un
acte premeditat va cremar la
Mare de Déu de l’Alba
Els crims masclistes cada vegada
provoquen un rebuig més extens i intens
Les pàgines de Fet divers sovint porten
notícies que arriben molt endins de les
persones, de vegades d’un indret concret o
de vegades de tota la societat. A Monistrol
de Montserrat, l’incendi de la fàbrica Espona
l’any 1988 va tocar de prop molta gent que
hi havia dedicat una part de la seva vida o
que estava relacionada amb gent que ho
havia fet. A Manresa el que va tocar l’ànima
de milers o desenes de milers de persones
va ser el foc que la nit del 28 de maig del
1979 va destruir l’altar major de la basílica
de la Seu i, especialment, la venerada
imatge de la Mare de Déu de l’Alba, talla
gòtica reduïda per les flames a tronc
carbonitzat. Una mica abans, una trucada
anònima va reivindicar un suposat atemptat
anarquista sense esmentar però l’objectiu.
La imatge va ser refeta amb la màxima
fidelitat per l’escultor Ramon Majà i el
decorador Pere Roca, i la missa de la seva
reinstauració al cim del presbiteri va omplir
el temple de gom a gom. I una mena de
dissort filla de la maldat que cada vegada
toca més endins un conjunt cada vegada
més gran de la societat són els crims
masclistes que seguen vides de dones, i que
cada vegada són objecte d’un rebuig més
extens i intens, expressat de diverses
maneres, entre aquestes l’encesa d’espelmes
com les de la fotografia.
La fàbrica Espona de Monistrol va cremar el desembre del 1988
La Mare de Déu de l’Alba cremada, el 1979 a la Seu de Manresa
No han mancat caigudes de cases velles
Espelmes contra la violència masclista que sega vides de dones, el 2011 a Manresa

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE NOTÍCIES
79
COMUNICACIONS
Millores insuficients que
no atrapen les necessitats
ESPERANÇA DE PAGAMENT.
El 20 de juny del 1989
s’inaugurava l’autopista de
peatge entre Terrassa i Manresa
Rutes importants col·lapsades i trens a
pas de tortuga, deures per complir
S’ha posat molt asfalt a les carreteres en
aquests quaranta anys. S’ha construït i
després desdoblat l’eix Transversal, s’ha fet
l’autopista de Manresa a Terrassa (de peatge
i molt cara), s’ha convertit en autovia la
carretera de Manresa a Berga, s’ha foradat
el Moixeró amb el túnel del Cadí, s’ha fet
nova la carretera de Manresa a Igualada i la
d’Igualada a Vilafranca i Vilanova, l’N-II que
travessava l’Anoia ara és l’autovia A2, s’han
fet variants que eviten el pas per dins de
moltes poblacions... Però persisteixen
dèficits importants que no se solucionen.
Per l’eix Transversal se circula amb fluïdesa,
però en canvi la principal ruta de Manresa a
Barcelona, la C-55, és un col·lapse
permanent sovint agreujat per obres que no
són les que caldrien: les del desdoblament.
Capítol a part mereix el ferrocarril, en què el
servei més usat, el de Renfe, no ha millorat
temps de recorregut sinó al contrari en
aquests anys. I a més a més, les incidències
constants, que en el darrer any han assolit la
trista categoria d’accidents amb resultats de
mort. La infraestructura es degrada sense
que s’apliquin les inversions necessàries en
seguretat i millora de prestacions. Per la
seva banda, els Ferrocarrils de la Generalitat
són avui molt millors que la FEVE (els
Catalans) de fa quatre dècades, però les
velocitats del servei són lluny de la
competitivitat. Això sí: s’ha guanyat un tren,
el cremallera de Montserrat, recuperat el
2003, quasi mig segle després del seu trist
tancament el 1957.
Alcaldes de les ciutats unides per l’eix Transversal en la inauguració del darrer tram, en una escenificació organitzada per Regió7
Accident mortal a la línia de Renfe entre Manresa i Terrassa
Montserrat ha recuperat el cremallera tancat a mitjan segle XX
El col·lapsat tram sud de l’eix del Llobregat necessita el desdoblament que no arriba
Variants amb viaductes i túnels (a la foto, la de Súria) han alliberat les poblacions

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
80
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
CANVIS URBANS
Expansió i transformació
1994
2013
EL PAS DEL TEMPS A VISTA
D’OCELL. El desembre del 2017
La Revista comparava imatges
aèries antigues i actuals
Canvis a la façana sud de Manresa, que afecten la plaça de la Reforma, el parc de la Seu, l’edifici judicial i el camí dels Corrals
1994
2013
Els jutjats, nova façana de Manresa al riu
Transformació radical al nord de Manresa, sense via del tren i amb pisos, verd i universitat on hi havia erms, camps i una foneria
La plaça de la Reforma totalment canviada, no sense polèmica
La plaça de Sant Domènec ha experimentat un canvi espectacular
Avinguda de l’Abat Oliba, al nou barri de les Bases de Manresa
Els Trullols, gran àrea comercial on abans hi havia camps
Les poblacions s’han expandit sobre el
terreny i també han canviat per dins
Les ciutats i els pobles s’han transformat
durant aquests anys, tant per increment de
la seva extensió com per canvis en el teixit
urbà existent. Manresa, pel simple fet de ser
la ciutat més gran del territori, acumula un
nombre important d’aquests canvis. Fa
quatre dècades no existien barris com la
Balconada 2, o com el que va néixer a partir
de fa un parell de dècades al sector
vertebrat pels carrers de la Font del Gat i
Abat Oliba, conegut com «de les Bases».
També eren camps o erms els terrenys on
s’han alçat les instal·lacions del Campus
Manresa de la UVic-Universitat Central de
Catalunya (FUB). I eren terra ignota els
solars de l’extrem oriental de la ciutat, que
s’han convertit en una zona comercial de
mitjanes i grans superfícies encapçalades
per l’hipermercat i complementades pel
complex cinematogràfic multisales,
restaurants de menjar ràpid i fins i tot la
comissaria dels Mossos d’Esquadra. Però
l’interior dels pobles i les ciutats, i Manresa
entre aquests, també ha sofert
modificacions, fins i tot en la part més
clàssica, el nucli antic, on s’ha dut a terme
un procés de substitució d’habitatges
excessivament degradats per altres de nous,
i obertura d’espais de ventilació i reducció
de densitat. La façana al Cardener ha
experimentat un gran rentat de cara amb
l’edifici dels jutjats allà on es veien galeries
del darrere de cases velles, l’endreça de la
balsera de Puig Cardener (el turó de la Seu) i
la remodelació radical de la plaça de la
Reforma, no exempta de polèmica per les
seves formes i que, a més a més, es va
disparar en durada i en costos econòmics.

CANVIS
DE NOTÍCIES
REGIÓ7
82
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Entre el vell i el nou, el que
apareix i el que desapareix
???????????????
TOTS A LA PRESÓ, però sense
quedar-s’hi. El 2008 es va obrir la
presó de Lledoners als ciutadans
abans de portar-hi presos
Cases de Sant Salvador de la Vedella l’any 1979, amb l’aigua a la cintura en el procés d’omplir per primer cop el pantà de la Baells
Construcció de la presa de la Llosa del Cavall, al Solsonès
La consellera Tura a la jornada de portes obertes de Lledoners
Paisatges ancestrals que se’n van,
paisatges nous que s’inventen
En aquests quaranta anys hi ha paisatges
que han desaparegut per sempre i altres que
han aparegut de nou, per la mà de l’home.
Un paisatge que va desaparèixer va ser el
del poble de Sant Salvador de la Vedella,
negat per l’embassament de la Baells. Quan
aquest diari va veure la llum, l’aigua del
Llobregat l’estava omplint per primera
vegada, un cop que la presa havia estat
inaugurada el 1976. Omplir els 115
hectòmetres cúbics de capacitat fins a
ocupar les 365 hectàrees de superfície
inundada no es feia ni en un dia ni en un any.
El 1979 encara es veien sencers els pisos alts
i les teulades de les cases; ara només
s’aprecien, en temps de sequera, una part
del vell castell i d’un pont. Els veïns van tenir
l’opció d’anar a viure a un poble nou de
trinca, no gaire lluny, conegut com Sant Jordi
de Cercs. Però aquesta no és l’única
superfície de vall fluvial que s’ha inundat a
les nostres comarques en aquestes dècades.
El 1997 s’inaugurava la presa de la Llosa del
Cavall, al terme de Navès, al Solsonès, que
embassa aigua del Cardener i complementa
les insuficiències de la veterana presa de
Sant Ponç. El seu paisatge ha aparegut, per
cert, en alguns anuncis d’automòbils.
Les coses noves i inesperades que han
arribat aquests anys han estat moltes, i una
de les que ha mogut més curiositat (i
polèmica) ha estat la presó de Lledoners,
inaugurada el 2008 i capaç per a 750
reclusos. Abans de començar a funcionar va
oferir una jornada de portes obertes perquè
els ciutadans sabessin com era per dintre el
domicili provisional d’un condemnat.

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
84
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
RELIGIÓ
De la visita de Joan Pau II
a la mesquita de Manresa
ENTUSIASME SOTA LA PLUJA.
La intensa precipitació, que va
causar greus inundacions, va
deslluir la visita papal, el 1982
Fites d’una vivència religiosa que es
torna múltiple com la societat
La visita d’un Sant Pare a Montserrat, la
Manresa ignasiana, Queralt, el creixement
de la comunitat musulmana... són fites en
aquestes quatre dècades de la vivència
religiosa que, amb diversitat d’intensitats i
d’orientacions, impregna una part molt
important de la gent d’aquestes comarques.
Karol Wojtyla, Joan Pau II per al pontificat,
va visitar l’Estat espanyol el 1982 i el seu
recorregut va incloure el 7 de novembre el
santuari de Montserrat, on milers de
persones el van acollir a les esplanades des
de moltes hores abans i malgrat la intensa
pluja –fins a l’extrem que alguns joves, que
corejaven el lema papal «totus tuus», el van
canviar per «totus mullatus». Aquella va ser
sens dubte la visita més rellevant d’un líder
religiós a aquestes comarques en aquestes
dècades, però hi ha religió més enllà del
monestir benedictí. Manresa s’ha posat en
marxa per commemorar, el 2022, els cinccents
anys de l’arribada a la ciutat d’Ignasi
de Loiola, que va escriure-hi els Exercicis
espirituals. Berga ha celebrat el 2016 –amb
Patum especial inclosa– el centenari de la
coronació de la Mare de Déu de Queralt. El
ramat catòlic d’aquestes comarques ha
tingut diversos pastors. El bisbat de Vic, que
des dle 1955 encapçalava el bisbe Ramon
Masnou, va passar el 2003 a Josep Maria
Guix, fill de la Coromina, que vint anys més
tard va tenir com a substitut l’actual prelat,
Romà Casanovas. Pel que fa al de Solsona,
Miquel Moncadas, titular des del 1977, va
Rebuda massiva a Joan Pau II a Montserrat, el 7-11-1982
Obertura de la porta jubilar de la Cova de Manresa, el 2016
morir el 1989 però fins al 1990 no es va
nomenar el navassenc Antoni Deig. Aquest
hi va renunciar el 2001 i el rellevà Jaume
Traserra, que el 2010 va donar pas a l’actual,
Xavier Novell. De tots ells, el més popular va
ser sens dubte Antoni Deig, escriptor, poeta,
catalanista, apassionat del Barça i amb una
gran connexió amb el llenguatge popular. I
canviant de religió monoteista, no hi ha
dubte que un dels grans canvis d’aquests
anys ha estat la presència de milers de
musulmans a causa de l’arribada
d’immigrants magribins, que han obert
oratoris per trobar-se i resar, inclosa la
mesquita manresana Al-Fath, situada a mig
camí de dos referents catòlics com són la
Seu i la Cova.
Karol Wojtyla besa la imatge de la Mare de Déu de Montserrat
Escultura que convida a entrar a la Manresa ignasiana
Dos fidels posen una senyera al fèretre del bisbe Deig en el seu funeral, a Solsona
Participants a la Patum del centenari de la coronació de Queralt
Oració del divendres a la mesquita Al-Fath de Manresa

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
85

86
ANYS
DE NOTÍCIES
Magatzem del Banc dels Aliments a Manresa. Desenes de famílies en reben ajuda
FER COSTAT
L’Erine i la germaneta que li va salvar la vida; va néixer amb l’ajuda de molts donatius
Demostrar sense defallir
un esperit de solidaritat
ACOLLIR. Guerres i conflictes
de tota mena obliguen la gent a
fugir, que busca qui els empari
en un país en pau i solidari
De morir a Ruanda a fer un ingrés
periòdic al Banc dels Aliments
Flors Sirera, la cooperant manresana que
va perdre la vida el 1997 assassinada a
Ruanda, és un exemple senyera d’una
actitud solidària de la gent d’aquestes
comarques que no ha deixat de mostrar-se.
Manresa li ha retut homenatge mentre la
justícia avança a lentes batzegades en el
sumari per esclarir l’homicidi a mans
d’uniformats del Front Patriòtic Ruandès. La
infermera manresana dona nom a la Casa
Flors Sirera, oberta pel Consell de la
Solidaritat de Manresa com a centre
d’activitats i divulgació. Hi ha altres
solidaritats que tenen nom propi, per la
banda dels receptors. Per exemple, el cas de
l’Erine, la nena que necessitava un
trasplantament per sobreviure i els pares de
la qual van decidir fer-li una germaneta que
li salvés la vida; la sanitat pública es va
negar a pagar el tractament i la família, amb
una gran quantitat de suports, va fer el que
ara se’n diu un crowdfounding: van recollir
els diners necessaris i avui l’Erine i la seva
germaneta estan la mar de bé. Però la
solidaritat no s’expressa només cap a noms
propis sinó també cap a situacions
col·lectives que pateixen, això sí, persones
concretes. És el cas del moviment per
l’acolliment de refugiats i en contra de les
traves legals i administratives que es posen
als qui arriben fugint de les guerres,
especialment la darrera dècada al Magrib i a
l’Orient Mitjà. I és el cas d’iniciatives com el
Banc dels Aliments i les accions periòdiques
d’acapte per mantenir-ne el saldo positiu.
Manifestants
a favor de
l’acolliment
de refugiats
A l’esquerra,
Flors Sirera,
cooperant
assassinada
a Ruanda

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
87

88
ANYS
DE NOTÍCIES
ESPORTS
A l’Himàlaia o a l’ACB,
Manresa ha fet el cim
L’entrenador Luis Casimiro celebra la lliga a la plaça Major
TOTHOM VA PARLAR DE
MANRESA. La victòria a la lliga
ACB, el 1998, va posar la ciutat al
focus d’atenció de tot l’Estat
El gest de Chichi Creus ho explicava tot al final del partit decisiu que va donar al Bàsquet Manresa la lliga ACB l’any 1998

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE NOTÍCIES
89
Expedició patrocinada per Caixa Manresa que va assolir l’Everest l’any 2000 Jordi Camprubí en la rebuda a l’expedició catalana a l’Everest que va fer el cim el 1985
Guanyar el Tau i guanyar l’Everest,
dues grans victòries manresanes
Fer el cim. Per a un alpinista significa,
literalment, assolir el capdamunt de la
muntanya que s’ha proposat pujar. Per a
esportistes d’altres disciplines pot significar
aconseguir la fita màxima en la competició
en què participen. El Bàsquet Manresa, en
aquells moments TDK Manresa, va fer el cim
l’any 1998 quan va guanyar la lliga ACB en la
final del play-off davant el Tau de Vitòria.
Dos anys abans havia guanyat la Copa. Un
club acostumat a lluitar per la supervivència
va viure una etapa dolça que el va situar
temporalment a l’elit del bàsquet espanyol i
que va fixar per sempre el nom de la ciutat
en la memòria dels aficionats. Amb Luis
Casimiro a la banqueta, Jordi Chichi Creus va
ser l’ànima de l’equip a la pista, amb la seva
capacitat de carregar-se’l a l’esquena i tirar
endavant traient energia d’on fos. Passat
aquell somni va tornar la dura realitat de la
lluita habitual contra el descens i les
passades pel purgatori de la divisió inferior,
que deixen tocada l’economia. Però sempre
ha aconseguit tornar allà on pertany.
I fer literalment el cim més alt del món, el de
l’Everest, és el que van aconseguir dues
expedicions amb participació d’aquestes
comarques i un nom en comú, el de Jordi
Camprubí. Potser aquest nom hauria estat el
de Josep Maria Montfort si no hagués mort
fa quatre dècades al Cadí. En la seva
trajectòria, Camprubí va participar en
quatre expedicions a l’Himàlaia: una al
Makalu, que va arribar a trepitjar, el 1976, i
tres a l’Everest, de les quals una es va haver
de retirar i les altres dues van assolir
l’objectiu. La primera va ser la del 1985 sota
el patrocini de la Caixa de Barcelona; a la
tornada van ser rebuts com a herois d’una
Catalunya que havia recuperat feia pocs
anys les seves institucions. L’any 2000
l’expedició la va patrocinar Caixa Manresa i
els seus components eren d’aquestes
comarques. Jordi Bayona i Joan Belmonte
van fer el cim poc abans del migdia del 16 de
maig. Aquella expedició va ser seguida in
situ per un enviat especial de Regió7 que va
anar enviant cròniques, després recollides
en un llibre, i que va acompanyar els
expedicionaris fins al camp base.
Felicitats Regió7
per aquests 40 anys
de trajectòria!
Presentant aquest anunci al nostre concessionari, obtindrà un descompte addicional de 200 €
en la compra del seu vehicle fins el 30/05/19
MAAS PRAGAUTO - Carretera de Vic , 257-263 08243 Manresa. Tel: 93 380 16 00

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
90
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
ESPORTS
De l’entusiasme olímpic al
repte de la ultramuntanya
EL GRAN ESCALF D’UNA
TORXA. La flama olímpica de
Barcelona 92 va passar per
aquestes comarques
La flama olímpica de Barcelona 92 arriba a la plaça Major de Manresa i és rebuda per l’alcalde Juli Sanclimens
Uns joves Pep Guardiola i Manel Estiarte
amb les medalles de Barcelona 92
La torxa olímpica va fer quilòmetres,
però no tan ràpid com Jornet i Picas
El 18 de juny del 1992 la torxa olímpica
arribava a Manresa. La flama dels millors
jocs de la història fins en aquells moments,
que van situar Manresa al món. Van ser
moltes les persones que van prendre part en
els relleus i moltíssimes les que van aplaudir
el seu pas per carrers i carreteres. A les deu
i vuit minuts del vespre el waterpolista
Manel Estiarte, últim relleu, va encendre el
peveter de la plaça Major acompanyat dels
seus companys i amics Jordi Payà i Albert
Canal. Estiarte i Payà, amb Carles Sanz, van
ser els tres manresans que quatre anys més
tard van formar part de l’equip guanyador
de l’or olímpic a Atlanta. A Barcelona només
en Manel va ser medallista, de plata. I també
va endur-se’n medalla el seu amic i company
d’aventures durant moltes dècades Pep
Guardiola; en aquest cas, medalla d’or, ja
que la selecció espanyola va guanyar el
campionat olímpic. El santpedorenc ha estat
i és probablement el bagenc –alguns diuen
que el català– més conegut del planeta, per
la seva trajectòria com a jugador i
entrenador de futbol guanyador d’un
nombre impressionat de campionats a partir
de la Copa d’Europa del 1992 a Wembley
com a jugador i de les sis copes –incloses
Lliga, Copa i Champions– amb el FC
Barcelona com a entrenador el 2009.
Qui també s’afarta de guanyar coses són
Núria Picas i Kilian Jornet, pujadors de
muntanyes de competició que desafien la
resistència humana en condicions adverses i
superen a tota velocitat i en poques hores
desnivells acumulats que un humà ordinari
trigaria dies a recórrer, si no abandonava pel
camí. La Núria, nascuda a Manresa però
formada a les muntanyes berguedanes, i en
Kilian, ceretà que de ben petit es va
acostumar a la muntanya, són estrelles
mundials de les seves especialitats, autors
de llibres, conferenciants, objecte de
documentals i emblemes de les seves
comarques i d’un país que troba en les seves
altures una part de la identitat.
Núria Picas exhibeix una estelada al final d’una de les curses que ha guanyat
Kilian Jornet, concentrat, s’obre pas per la neu cap al cim que baixarà esquiant

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
91

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
92
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
BENZINA
La Catalunya Central té
un idil·li amb els podis
del món del motor
EL BON ÀNIM DE CARLES
CHECA. El 1998 va estar entre
la vida i la mort però va tornar
als circuits per lluitar i guanyar
???????????????
El pierenc Toni Bou ho ha guanyat tot
Als ral·lis, en motocròs, als grans premis
o en trial, gent d’aquí a dalt de tot
Les nostres comarques sempre han tingut
una gran tirada pels esports del motor, des
que als anys vuitanta enviaven gent al ral·li
de Montecarlo fins que anys més tard feien
el mateix al París-Dakar, amb promoció
comercial inclosa. Els noms són molts i cal
ser injustos i deixar-ne fora la immensa
majoria, però seria impossible deixar de
banda un cognom: el cognom Elías, que ha
donat tres noms històrics: els germans Toni i
Jordi Elías Deix, que van ser grans en
l’especialitat del motocròs a la dècada dels
setanta del segle passat, amb nombrosos
campionats estatals, i el fill del primer, Toni
Elías Justicia, que es va decantar pel
motociclisme de velocitat i després de
temptejar la màxima categoria va
aconseguir ser campió del món de Moto2 el
2010. També és cosa de família la benzina en
el cas dels germans Carles i David Checa,
que van aconseguir bons resultats en els
circuits del mundial de velocitat; un greu
accident del primer va moure tones de
solidaritat dels aficionats de tot l’Estat.
Llobregat amunt, Avià ha donat la figura
motociclista de Marc Coma, guanyador cinc
vegades del ral·li Dakar, del qual també va
ser director esportiu, a banda de molts
altres ral·lis. I no es pot oblidar que el
successor del gran Jordi Tarrés en
l’especialitat del trial ha estat l’anoienc de
Piera Toni Bou, que des del 2007 fins ara
mateix ha guanyat tots els campionats del
món, tant indoor com a l’aire lliure, sense
perdonar cap any en cap especialitat.
Toni Elías, campió mundial de Moto 2, entre la seva mare i el seu pare, diverses vegades campió espanyol de motocròs
Carles Checa ha destacat a la màxima categoria motociclista
Marc Coma al costat del trofeu d’un dels Dakar que ha guanyat

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
94
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
PATRIMONI IMMATERIAL
La tradició es tradueix
en profunditat cultural
ESFORÇ RECOMPENSAT. Va
portar molta feina, però el 2005
la Patum de Berga fou declarada
Patrimoni de la Humanitat
La Patum de Berga i la Fia-faia han rebut
el reconeixement de Nacions Unides
«Obra Mestra del Patrimoni Oral i
Immaterial de la Humanitat» segons la
Unesco. Aquest és el reconeixement que va
obtenir la Patum de Berga el 2005, després
de molta feina. L’ancestral festa berguedana
es veia així projectada mundialment en
relació amb els seus profunds continguts
culturals, que són l’expressió d’una vivència
històrica protagonitzada per una comunitat
amb consciència de ser-ne, i que justament
aferma els seus lligams comunitaris, entre
d’altres, amb aquesta festa, que ha sabut
mantenir les essències malgrat l’allau de
visitants forasters que cada any omplen la
plaça de Sant Pere per participar-ne, de
vegades amb coneixement i respecte i altres
amb esperit turístico-festiu. Altres festes
d’aquestes comarques han vist reconeguda
la seva autenticitat. El 2015 la Fia-faia va ser
admesa a la llista de Patrimoni Cultural
Immaterial de la Humanitat, juntament amb
altres festes catalanes de les grans torxes
enceses, totes de muntanya. La festa dels
Reis d’Igualada també aspira a entrar a la
llista patrimonial de la Unesco, i de moment
ha estat reconeguda com a festa patrimonial
d’interès nacional perquè és la cavalcada de
Reis més antiga de Catalunya, i per les seves
personalíssimes particularitats que la fan
única. I el popular Carnaval de Solsona ha
estat considerat «d’interès turístic», tot i que
és molt més: és un autèntic tractat
d’antropologia, perquè les societats
s’expressen plenament en els seus moments
de disbauxa.
La Patum de
Berga ha
aconseguit la
declaració de
Patrimoni de la
Humanitat
La Fia-faia ha
estat reconeguda
per la Unesco
?
Un patge dels Reis d’Igualada puja els regals al balcó on l’espera la mainada
El Gegant Boig, un dels protagonistes del característic Carnaval de Solsona

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
95
LLOGUER DE:
llits clínics, cadires manuals,
cadires elèctriques i grues.
C/ Sant Josep/Tortonyes 1-3
Tel. 93 873 68 00
E Mail: info@ortopediamaza.com
www.ortopediamaza.com
CENTRE TÈCNIC D’ORTOPÈDIA
SERVEI DE
PODOLOGIA
• Diagnòstic, tractament i prevenció
de malalties i alteracions dels peus
• Especialistes en ortopodologia infantil
i geriàtrica
• Podologia ortoprotèsica
• Podologia esportiva
• Estudi video informatitzat dels peus
i la marxa
ORTOPÈDIA
ESPORTIVA
• Ortesis prefabricades
i a mida per a tractament
i prevenció de lesions esportives
• Suports plantars per a les diferents
activitats esportives
• I tot tipus de genollores,
colzeres, plantilles
viscoelàs-tiques, etc.
ORTOPÈDIA
TÈCNICA
• Confecció a mida i adaptació de tot tipus d'ortesis de tronc
• Aparells per a herniats a mida
• Calçat ortopèdic a mida i prefabricat
• Confecció de peces de pressió-teràpia per
a tractament de cremades, cicatrius, alteracions vasculars
• Ortopèdia Tècnica en general i infantil
BOTIGA
D’ORTOPÈDIA
• Venda i adaptació de cadires
• Material de rehabilitació
• Ajudes tècniques i per a
l'atenció del pacient domiciliari
• Mobiliari clínic
• Materials i productes per
als professionals de la salut

96
ANYS
DE NOTÍCIES
CULTURA POPULAR
La festa omple
els carrers de
joia i participació
Tres cites i tres maneres d’animar
el centre de Manresa
Pobles i ciutats han conquerit el carrer per
a la cultura i per a la festa al llarg d’aquestes
dècades. La vitalitat de les entitats i dels
artistes i la disposició favorable, o fins i tot
l’impuls de les administracions, ho ha fet
possible. A Manresa l’any 1982 va néixer el
correfoc, per obra i esforç d’un grup de
persones que volia enriquir la festa major
amb la mena d’espectacle de diables i
bèsties enceses de què disposaven altres
poblacions. Recuperant i creant van fer
néixer una cita anual que aplega milers de
persones i crema una quantitat considerable
de pólvora per tota la ciutat antiga, i una
entitat, Xàldiga, que com a taller de festes
també organitza altres esdeveniments de
carrer manresans. Al final de la dècada
següent una altra festa sacsejava el centre
històric de la ciutat: la Fira de l’Aixada, una
fira medieval que prenia el nom d’una que
havia existit realment a Manresa, segles
enrere, per privilegi reial. Ideada per als
seus impulsors per enriquir el prograna de
la tradicional festa de la Misteriosa Llum, i
inspirada llavors i ara en el seu relat, va
adquirir ràpidament vida pròpia. A
diferència d’altres fires medievals, la
manresana, al cap de poc de posar-se en
marxa, es va independitzar de les empreses
especialitzades en aquests esdeveniments i
es va recolzar en la tasca de centenars de
persones organitzades en entitats que
preparaven i preparen activitats per a un
dens programa. Esmentem finalment que la
ciutat s’omple de música i arts escèniques
cada tardor amb la fira Mediterrània,
mercat d’espectacles basats en la cultura
popular i en les músiques del món i folk,
nascuda el 1998 amb el nom de Fira
d’espectacles d’arrel tradicional, i que en
cada edició porta a Manresa desenes
d’espectacles de tota mida i centenars de
programadors culturals de totes les
procedències.
El correfoc de Manresa s’ha consolidat com un plat fort del calendari festiu anual
La Fira de l’Aixada disfressa de medieval el cor antic de Manresa cada mes de febrer
Camps Auto Reparació
Concessionari Oficial Mazda:
Carretera de Vic, 75 - 08241 Manresa - Tel. 938772819

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE NOTÍCIES
97
LA PRIMERA. Encara no es deia
Mediterrània però ja aplegava
desenes d’espectacles i milers
d’espectadors
Manel Camp i Miquel Gil van presentar l’espectacle «Vellut» al teatre Conservatori de Manresa durant la Mediterrània del 2008
Felicitats per aquests
40 anys!

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
98
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
EQUIPAMENTS
El patrimoni, entre la
recuperació i l’abandó
LA COMPRA. El 1990 l’alcalde
Sanclimens va comprar el Casino
pel preu que dictessin els
tribunals, i que va ser força alt
Del Casino als Panyos, hi ha exemples
satisfactoris i altres de preocupants
Hi ha hagut recuperacions espectaculars i
hi ha assignatures pendents que semblen
encallades per sempre. El patrimoni
arquitectònic és sempre un maldecap,
perquè quan no s’hi actua es degrada de
forma accelerada, però mai no hi ha prou
diners per arribar a tot arreu. Donar una
nova utilitat a les velles pedres sol ser una
bona recepta, però sovint abans cal
aconseguir la propietat o forçar el
propietari, i abordar tasques de restauració
que poden ser molt costoses. A Manresa un
cas paradigmàtic ha estat el monument
modernista del Casino. Fa quatre dècades
estava entre si caic, si no caic, salvat pels
pèls de l’enderroc, i ara és un centre cultural
i biblioteca ple d’activitat. Però la història de
la salvació i reconversió és plena de baralles
polítiques i de factures de massa zeros
pagades per la ciutat. Sense tant de soroll, la
casa Lluvià, al costat, obra del mateix
arquitecte Ignasi Oms, també va ser salvada
i ara acull el Col·legi d’Arquitectes. Són dos
exemples entre altres de possibles al conjunt
de les comarques. Però, al mateix temps, hi
ha molt patrimoni que espera que se li
assigni una finalitat capaç de dignificar-lo i
assegurar-ne la persistència. És el cas, per
posar un exemple a la mateixa ciutat, de la
fàbrica dels Panyos, la més antiga de
Catalunya que s'ha conservat amb les seves
característiques originals, i que roman en
estat precari, amb l’esquelet a la vista,
mentre espera que les administracions en
facin alguna cosa.
El Casino, ple de
vida després de la
recuperació
Així es veia
l’interior del
Casino abans de
l’actuació
Interior de la fàbrica dels Panyos, un tresor de l’arqueologia industrial catalana
La casa Lluvià, de tenir el sostre foradat a seu del Col·legi d’Arquitectes

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
100
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
EQUIPAMENTS
Sant Benet com a exemple
de renaixement al Bages
HERÈNCIA POSITIVA. L’any
2000 Caixa Manresa va comprar
Sant Benet. L’entitat ja no hi és,
però la seva aposta guanyada sí
Interior de l’església del monestir de Sant Benet de Bages el 1992, abans de la restauració
SOBRERROCA CENTRE, SL
Prol. Gral. Prim, 15-17 - 08242 MANRESA
distribucio@sobrerrocacentre.es - tel. 93 873 92 34
REPARTIMENT A DOMICILI DE PREMSA
I REVISTES A LA CATALUNYA CENTRAL
CADA MATÍ, AL TEU COSTAT!!!

ANYS
DE NOTÍCIES
101
Alícia és una de les aportacions que han enriquit el conjunt de Sant Benet de Bages
L’exterior de l’església del monestir després de la restauració
Una aposta ambiciosa amb múltiples
espais d’interès i utilitat
Si un espai d’aquestes comarques
expressa el que es pot fer per salvar una joia
del patrimoni històric i arquitectònic i
donar-li una nova vida plena d’utilitat, és
l’antic monestir benedictí de Sant Benet de
Bages, al terme de Sant Fruitós de Bages, en
un tranquil meandre del Llobregat. Fundat
l’any 960, l’església va ser consagrada el 972
amb la presència del comte Borrell. Durant
els segles XI, XII i XIII va assolir el moment
de la seva màxima projecció i prosperitat, si
bé va entrar en decadència a partir del segle
XV, a mesura que el feudalisme abacial
reduïa el seu paper en la societat. La
supressió dels ordes religiosos va aturar del
tot l’activitat monàstica el 1835, i només
l’església va continuar la seva activitat,
mentre que la resta del recinte sofrí
abandonament i desolació fins que el 1907
fou adquirit per la família de l’artista Ramon
Casas, que va encarregar a l’arquitecte
Josep Puig i Cadafalch la seva recuperació.
Quan els Casas van deixar d’utilitzar-lo com
a residència, el recinte va romandre
pràcticament inactiu excepte per a
casaments a l’espai del claustre, mentre que
l’església havia de ser tancada per simples
raons de seguretat, atesa la manca de
manteniment. Caixa Manresa va comprar tot
el conjunt l’any 2000 per fer-ne la gran
aposta de la seva Obra Social i Cultural, amb
un projecte molt ambiciós que afectava tant
les antigues dependències monacals,
després residencials, com el temple
romànic, que oferia l’aspecte de la fotografia
de l’altra pàgina i que avui mostra la seva
nua arquitectura de pedra, com els terrenys
i altres edificacions del seu entorn. L’any
2007, quan els complexos i acurats treballs
van arribar a la fi, el conjunt de Món Sant
Benet havia transformat no només el
monestir i el temple, sinó també la fàbrica
propera, havia creat un hotel de nova planta
i havia bastit i posat en marxa l’espai i les
instal·lacions de la Fundació Alícia (Alimentació
i cièn-cia), un centre de recerca
dedicat a la innovació tecnològica en cuina,
a la millora dels hàbits alimentaris i a la
valoració del patrimoni agroalimentari i
gastronòmic; un centre amb vocació social i
obert a tothom per promoure la bona
alimentació, nascut amb la col·laboració de
la Generalitat de Catalunya i sota els
auspicis benefactors del cuiner Ferran Adrià
i del cardiòleg Valentí Fuster. La fàbrica i la
seva «casa de l’amo», al seu torn, s’han
convertit en uns espais capaços d’acollir
congressos i convencions de tota mida. Pel
que fa als espais del monestir, degudament
museïtzats, ofereixen als visitants
recorreguts temàtics relacionats amb la vida
en un monestir medieval i amb la part
modernista aportada per Casas. Els
esdeveniments econòmics van fer que Món
Sant Benet passés de la fundació de Caixa
Manresa a la de Caixa Catalunya, i quan
aquesta va desaparèixer, absorbida pel
BBVA arran de la crisi financera, va quedar,
amb altres actius d’aquella entitat, en mans
de la Fundació Catalunya-La Pedrera, que la
gestiona actualment. L’any 2017, en arribar
als deu primers anys de la seva existència,
Món Sant Benet informava que des la
inauguració, «prop de dos milions de
persones s'han submergit en la història
medieval i modernista del monestir o en els
centenars de congressos, celebracions i
reunions que s'hi han dut a terme».
Felicitats Regió7
per aquests 40 anys
de trajectòria!
Presentant aquest anunci al nostre concessionari, obtindrà un descompte addicional de 200 €
en la compra del seu vehicle fins el 30/05/19
ONDINAUTO MANRESA - Carretera de Vic , 257-263 08243 Manresa. Tel: 93 380 16 11

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
102
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
ESCENARIS
La persistència salvadora
dels teatrers incansables
«INAUGURAAL». Joc de vocals
per a l’espectacle inaugural del
Kursaal renovellat de cap a cap,
per la Llum del 2007
Kursaal refet de cap a cap, Conservatori
salvat i Sala Ciutat enderrocada
Si Manresa acull avui espectacles teatrals
de primer nivell, si és plaça indispensable
quan les estrenes de Barcelona van de gira,
si acull espectacles d’òpera i musicals de
complexa escenografia, és perquè té un
teatre tècnicament capaç i un públic amb
ganes d’omplir-lo. I tot això té dos noms:
Kursaal i El Galliner. Aquest darrer és una
entitat cultural que es va entestar que la
ciutat tingués un teatre com cal, va proposar
que fos l’agònic Kursaal, i hi va insistir fins
que l’Ajuntament, amb poca ajuda externa,
va pagar la reconversió que n’ha fet un dels
millors recintes de Catalunya. I alhora ha
mogut i mou la programació i la fidelització
del públic. Un cas estudiat a les universitats.
Però hi ha altres escenaris a Manresa, i un
d’aquests, el teatre Conservatori, no va anar
a terra perquè tot d’entitats es van oposar al
pla urbanístic que així ho preveia, i una
consulta ciutadana, amb urnes, va
dictaminar que es conservés. En canvi, la
Sala Ciutat, antiga Sala Loyola dels jesuïtes,
escenari de sessions de cineclub, actuacions
de Dagoll-Dagom i escenificacions de la
Innocentada, va anar a terra perquè no tenia
les condicions constructives exigides en els
temps presents. Al seu lloc hi anirà una plaça
d’accés al Museu Comarcal. Altres sales
teatrals han estat millorades al llarg
d’aquests anys, i també n’hi ha hagut que
han desaparegut o que romanen adormides,
perquè el de l’escena és un món viu, i els
usos, costums i interessos dels espectadors
no paren de canviar.
La moderna
platea del nou
Kursaal, i
l’amfiteatre
Llotges laterals
del Kursaal de
Manresa abans de
la remodelació
Interior del teatre Conservatori, salvat de l’excavadora per insistència popular
Portes obertes per acomiadar-se de la Sala Ciutat abans del seu enderrocament

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT 103

DE NOTÍCIES
REGIÓ7
104
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
Un moment de la sèrie «Rosa», ambientada a Manresa; a la dreta, Margarida Minguillón
PANTALLES
Obrint el camp de la imatge s’aprecien els detalls del rodatge als carrers manresans
Neorealisme i
romanticisme al
plató de Manresa
Berlanga assenyala els urinaris que sortien a «Plácido», avui ja modernitzats
DEL POBLENOU AL BARRI
VELL. El juliol del 1995 es
va saber que TV3 rodaria a
Manresa una nova telenovel·la
Del motocarro de «Plácido» a la llibreria
de «Rosa», Manresa a la pantalla
El 25 de setembre del 1995 Manresa es va
va convertir en un paisatge urbà d’interès
nacional. Aquell dia TV3 va estrenar la sèrie
Rosa, continuadora de Poblenou, la
coprotagonista de la qual, personatge
interpretat per Margarida Minguillón,
marxava de Barcelona i s’instal·lava a la
capital del Bages per regentar una llibreria
al nucli antic. La façana triada va ser la de la
llibreria Roca, al carrer Sant Miquel, però els
interiors eren d’estudi. Els primers capítols
començaven amb uns plans de teulades
rònegues que van ser modernitzats a
instàncies de l’Ajuntament. Però Manresa ja
Joan Soler amb el seu premi Goya
havia estat plató audiovisual força anys
abans, quan el director espanyol Luis García
Berlanga hi va rodar el 1961 la pel·lícula
Plácido, nominada a l’Oscar. El mateix
Berlanga va tornar a Manresa i va visitar els
urinaris de la plaça Sant Domènec on
transcorria part de l’acció. Va fer-ho el 2003
per recollir el Plácido d’Honor, premi
instituït pel Festival de Cinema Negre de
Manresa, Fecinema, organitzat per una colla
de cinèfils dels quals formava part l’enyorat
Joan Soler, cineasta autor d’un grapat de
documentals un dels quals, Els nens del
Nepal, va guanyar l’any 2004 el premi Goya,
de l’Acadèmia Espanyola de Cinema, al
millor curtmetratge documental.
Felicitats per aquests 40 anys!

ANYS
DE NOTÍCIES
105
PANTALLES
Noves plataformes i caps
de cartell al segle XXI
ESCENARIS MAFIOSOS. Netflix
ha disfressat Manresa com la
Barcelona dels seixanta per
rodar-hi la sèrie «Hache»
Victori amb un element clau d’«El pacto»
Rodatge de la sèrie «Hache», ambientada a la Barcelona dels anys seixanta, al Passeig de Manresa
Presentació a Manresa d’«El rei borni», film protagonizat per Miki Esparbé, el 2016
Barcelona anys seixanta
o la muntanya rural de postguerra
En el tercer mil·lenni, aquestes comarques
han continuat donant escenaris i noms a la
narrativa audiovisual, que gràcies a les
televisions privades i les plataformes en
streaming ha experimentat una forta
demanda de producció. Pel·lícules com Pa
negre han triat paratges rurals i
muntanyencs per a les seves escenes, i
altres, com Olor de Colònia ho han fet en
velles instal·lacions industrials. I tant
diferents carrers de Manresa com els
interiors de l’Anònima s’han disfressat entre
el 2018 i el 2019 per al rodatge d’Hache, una
sèrie de Netflix pendent d’estrenar i
ambientada al Madrid dels anys seixanta.
Pel que fa a noms, s’han fet aportacions tant
en el camp de la realització com en l’actoral.
En el primer destaca el manresà David
Victori, que després d’haver treballat amb
directors com Bigas Luna i de realitzar
alguns premiats curts, un dels quals, Zero,
va ser produït per Ridley Scott i Michael
Fassbender, rodat a Los Angeles i amb
banda sonora del manresà Miquel Coll, el
2018 va estrenar el seu primer
llargmetratge, El pacto, amb Belén Rueda
com a protagonista. I pel que fa als que
donen la cara, podem destacar el nom de
Miki Esparbé, que als 35 anys ja acumula
una densa trajectòria davant les càmeres,
amb pel·lícules com El rei borni, Las
distancias o Perdiendo el este, i als
escenaris, on darrerament ha protagonitzat
La importància de ser franc. Finalment, no
podem oblidar la faceta actoral de Berto
Romero, amb l’aparició en un total d’onze
llargmetratges a banda de totes les seves
altres activitats al món de la faràndula.

106
ANYS
DE NOTÍCIES
MÚSICA
Dominadors de
les llistes d’èxits
des del Bages
Uns joveníssims Gossos, de la seva etapa acústica, fotografiats l’abril del 1995
Concert de comiat de Gossos al teatre Kursal de Manresa, el desembre del 2018
Beth Rodergas, surienca que va saltar a la fama amb «OT» i Eurovisió
LA DECEPCIÓ DE RIGA. Beth
Rodergas, que ja era famosa
per «OT», va quedar vuitena
al festival d’Eurovisió del 2003
El grup manresà Gossos i la surienca
Beth Rodergas han triomfat arreu
Els noms propis del panorama musical
d’aquestes comarques en els darrers
quaranta anys en són molts i de molta
qualitat, però n’hi ha dos que han assolit
l’estrellat, la popularitat màxima, l’amor
dels i de les fans. Parlem de Gossos, el grup
de Manresa que va començar quan el 1993
Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i
Roger Farré van decidir ajuntar-se per
compondre i tocar cançons amb un so
acústic, que varien el 2002 en endollar les
guitarres i incorporar el bateria Santi
Serratosa. L’1 de desembre del 2018 feien el
darrer concert, al Kursaal de Manresa, i així
tancaven un quart de segle d’èxits. L’altre
nom per a l’estrellat és el de Beth Rodergas,
surienca que va participar a la segona edició
del talent show Operación Triunfo i tot i
quedar en tercer lloc va ser seleccionada per
representar TVE al festival d’Eurovisió del
2003, a Riga. La popularitat del moment li
va fer vendre munts de discos i signar munts
d’autògrafs, però passada la febrada es va
orientar cap a una carrera musical més
personal, alhora que feia teatre i televisió.
Instruments i accessoris musicals
Muralla Sant Domènec, 30. 93 8725377
08241 MANRESA (BCN) www.facebook.com/solansmusica

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
DE NOTÍCIES
107
ART
Les creus de l’esperit es
fan expressions artístiques
ESTACIÓ CENTRAL IGNASIANA.
El 1995 s’instal·lava a Manresa
la creu de l’acció «Manresa Hbf»,
en record de Joseph Beuys
El dolor pel bosc cremat i
l’espiritualitat de sant Ignasi
El juliol del 2015 un incendi forestal va
devastar un miler d’hectàrees dels termes
municipals d’Òdena, el Bruc, Sant Salvador
de Guardiola i Castellfollit del Boix, a les
comarques d’Anoia i del Bages. Colpit per les
imatges de les flames i de la carbonització
que provocaven, l’artista Marc Sellarès es va
posar mans a l’obra i va convertir un sector
de la terra cremada en un espai d’expressió
artística a través d’un bosc de creus fetes
amb els mateixos troncs destruïts pel foc.
Aquesta és una de les expressions d’art
actual d’aquestes comarques que ha
desvetllat més interès arreu. Quan ja havia
plantat les primeres cinquanta creus s’hi van
fixar els mitjans informatius de proximitat,
que al seu torn van atraure els primers
visitants, i quan les creus ja n’eren un
centenar va ser l’agència France Press la que
va donar-li dimensió internacional. També
de dimensió internacional és la Creu de
Beuys, una escultura obra de l’escultor
danès Björn Norgäard, situada als peus del
Pont Vell de Manresa, la instal·lació de la
qual va formar part de l'acció artística
titulada Manresa Hauptbanhhof [Manresa
estació central], realitzada amb el
compositor Henning Christiansen l’any 1994.
Tant Norgäard com Christiansen havien
col·laborat amb l’artista avantguardista
alemany Joseph Beuys en la seva famosa
acció Manresa, que es va dur a terme a
Düsseldorf l’any 1966, inspirada al seu torn
en l’espiritualitat de sant Ignasi. Dues creus
carregades de simbolisme i que són
expressió artística d’inquietuds tant actuals
com intemporals.
Bosc de creus, de Marc Sellarès, al terme del Bruc, per expressar la desolació després d’un gran incendi forestal
Creu de Beuys, de Björn Norgäard, al Pont Vell de Manresa
«Lux Mundi», espectacle a la Seu de Manresa per la capital cultural
- Il·luminacions ornamentals, decoratives.
- Muntatge d’esdeveniments:
llum, so, projeccions.
C/ Sobrerroca, 5-7 - Tel. 93 872 25 61 - 08241 MANRESA - egarriga@egarriga.com - www.egarriga.com

D’UN DIARI
REGIÓ7
108
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
UNA MIRADA AMB PERSPECTIVA
REGIÓ7
Primera junta d’accionistes a la sala d’actes de Caixa Manresa. A la taula, d’esquerra a dreta, Jordi Comellas, Joan Montraveta, Gonçal Mazcuñán, Pilar Parcerisas, Carles Díez i
Josep Camprubí
40 anys de credibilitat
ben guanyada
El diari va saber néixer al lloc oportú en el moment adequat i ser útil a la societat
Nom i Cognom
POBLACIÓ
les comarques que serveix
A
informativament Regió7 hi
ha actualment 161 periodistes
col·legiats. Un càlcul
a mà alçada de la Demarcació
Catalunya Central del Col·legi de
Periodistes de Catalunya diu que deuen
ser la meitat dels professionals de la comunicació
que podrien col·legiar-se. En
total, doncs, més de 300 persones treballen
i viuen en aquest territori fent de periodistes.
Si hi afegim els qui fan fotoperiodisme,
els tècnics de so i d’imatge a les
ràdios i televisions locals, els comercials
que capten la publicitat que ajuda a mantenir
els mitjans, els administratius que
gestionen les empreses de comunicació,
i els que es reparteixen per la complexa
xarxa de serveis (logística, informàtica,
tecnologies de la comunicació...) que necessita
el sector, podem afirmar que el
món de la comunicació ocupa un espai
a considerar en l’economia de les nostres
comarques. Deixo per als entesos la quantificació
de les xifres, i jo intento fer una
valoració qualitativa del fenomen. Escric
fenomen en cursiva, no perquè Regió7
sigui res fenomenal, sinó per remarcar la
singularitat de la seva existència.
Certament, la pràctica periodística a
casa nostra és una activitat que fa 40
anys, quan va néixer Regió7, més aviat
era simbòlica, testimonial, exercida en
mitjans condicionats per la censura del
règim franquista. Els professionals, comptats
en nombre, maldaven per sobreviure
amb mitjans tècnics i coneixements periodístics
limitats. L’obligació del periodisme
a complir la funció social de donar
al ciutadà les eines (informació, opinió...)
que l’ajudin a interpretar el món en què
viu, més aviat aconseguia objectius en
sentit oposat, aleshores, en molts casos.
Eren moments en què els diaris deien
«mentides», segons sentència popular,
contràriament a tot allò que es valorava
Els professionals
que hem fet el diari
hem estat testimonis
privilegiats d’una
època prodigiosa
que ens ha posat
a prova a tots
que sí que aportaven els mitjans de comunicació
als ciutadans de països amb
democràcia consolidada. Així és, doncs,
que el 1978, just acabada d’aprovar la
Constitució espanyola, el món de la comunicació
es va afegir a la tasca de construcció
d’una nova societat amb valors
democràtics, i Regió7 també es va apuntar
a un repte tan apassionant. Fer-ho en català
ja passava d’atreviment, i afegia
atractiu i incògnites a parts iguals al projecte.
40 anys després, podem concloure
que va valdre la pena intentar-ho, tant
pels resultats quantificables en les xifres
socioeconòmiques apuntades, com pels
efectes cohesionadors que ha aportat el
nostre diari al territori i el país.
Ho hem dit en altres ocasions: a banda
de l’atreviment, la iniciativa, l’esforç i els
suports guanyats, el principal mèrit de
Regió7 va ser néixer al lloc oportú en el
moment adequat. Tot anava a favor, fins
i tot la competència ens feia bons i necessaris,
per la seva incapacitat d’adaptació
als nous temps. L’ànsia per sortir del túnel,
reconstruir el país, recuperar signes d’i-

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
D’UN DIARI
109
dentitat, forjar un futur integrat en el projecte
europeu, eren valors assumits per
la societat catalana d’aquell moment, i la
Catalunya Central va tenir des del primer
dia el suport incondicional del seu diari.
Ara que són temps de reflexió, revisió
i autocrítica del període històric viscut
des del 1978, es fa balanç de tot allò que
es considera que ha contribuït a arribar
fins aquí. En l’exhaustivitat del repàs,
però, personalment hi trobo a faltar un
esment clar del paper jugat pels mitjans
de comunicació, i a casa nostra per Regió7
especialment. Simplement, per ser equànimes
en les valoracions, allò que tan
encertadament la societat reclama, exigeix
que compleixin els mitjans de comunicació.
Com que estem celebrant el 40è aniversari
del nostre diari, ja s’entendrà que
tiri cap a casa: en tot aquest temps, Regió7
ha estat a l’alçada de les exigències de
cada moment. Mai s’ha arronsat ni defallit.
Tot i els mals auguris, les desconfiances i
els entrebancs inicials, vam saber guanyar-nos
el pa de cada dia treballant fort,
professionalment. El diari ha estat al
costat de la gent, les entitats, les institucions.
Ha participat en tots els projectes
que pretenien enfortir el territori (túnel
del Cadí, autopista, Sant Benet, universitat,
Althaia, Patum, Kursaal...), ha patit amb
les ensulsiades que han amenaçat el benestar
social (crisi del tèxtil, de la mineria
del carbó al Berguedà i de la sal de Cardona,
can Jorba, Pirelli, Caixa Manresa...),
i persisteix a donar suport a aquelles iniciatives
que han d’ajudar a redreçar els
dèficits en comunicacions (tren i C-55),
mediambientals (runams, col·lector de
Primera visita de Jordi Pujol a Regió7. D’esquerra a dreta, Montraveta, Camprubí, Calmet, Pujol i Mazcuñán
REGIÓ7

D’UN DIARI
REGIÓ7
110
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
REGIÓ7
Regió7 ha estat cronista de moments històrics. Manifestació pel manteniment de les mines de carbó al Berguedà. Al costat, imatge de can Jorba
REGIÓ7
REGIÓ7
Joan Montraveta lliurant un trofeu d’homenatge als quiosquers
REGIÓ7
Xavier Domènech, mestre de periodistes, vivint en directe la notícia durant un incendi
forestal
salmorres, ordenació del territori), econòmics
(projecte Phoenix, Avinent, Denso...
), entre molts altres també significatius,
com la recuperació del centre històric de
Manresa, la celebració ignasiana del 2022,
l’enfortiment de realitats i projectes com
el del Rec a Igualada, suport decidit al
potencial turístic del Berguedà, Solsonès
i Cerdanya, i els atractius que també
ofereix el Bages. Poques ciutats catalanes
i espanyoles disposen d’un diari que parli,
informi, potenciï els seus actius, com sí
que en gaudeixen els 134 municipis i més
de 470.000 habitants del territori que serveix
diàriament Regió7. És de justícia remarcar-ho.
Els professionals de Regió7 hem estat
afortunats testimonis/protagonistes d’una
etapa prodigiosa que ha exigit a tothom
donar el millor. I allò que s’ha guanyat a
pols aquest diari ha estat la credibilitat i
l’estima necessàries per a la seva supervivència.
Els canvis experimentats per la
societat que l’acull i la revolució tecnològica
que ha capgirat la comunicació social,
han posat a prova la validesa del projecte
periodístic engegat fa 40 anys. Jo diria
que la vocació dels professionals de la
casa, la incondicionalitat còmplice de
lectors, anunciants, accionistes que van
apostar-hi al seu dia, i l’oportuna integració
en el grup Editorial Pensa Ibérica el 2006
han estat clau per mantenir viu el compromís
fundacional del diari, malgrat la
crisi generalitzada que ha posat a prova
la qualitat de gestió de fenòmens com
Regió7. Celebrem-ho plegats, perquè ens
ho hem ben guanyat.
Gonçal Mazcuñán, explicant com es feia el diari en una visita d’escolars

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
111

D’UN DIARI
REGIÓ7
112
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
ANECDOTARI
Alguns
moments
singulars
G. M. MANRESA
Tanta intensitat de vida acumulada en
40 anys també encabeix moments singulars,
algun dels quals, a l’inici de tot, van
posar-nos a prova:
• Al cap de pocs mesos de l’arrencada
del diari hi va haver l’intent d’assalt d’ETA
a la caserna militar de Berga a càrrec d’un
escamot que tenia integrants amb domicili
al Bages. La circumstancial vinculació accionarial
d’un d’ells amb l’empresa editora
ens va comportar haver de treballar periodísticament
enmig de tensions i sospites
de parcialitat, atesa l’etiqueta d’esquerranosos
que portàvem penjada des del primer
dia. Mai no vam dubtar que teníem
el telèfon intervingut.
• Tampoc ens va ajudar gens en els primers
temps que un col·laborador extern
del diari participés en el segrest i agressió
armada a Federico Jiménez Losantos, aleshores
un dels signants capdavanters del
Manifiesto de los 2.300 que qüestionava
la igualtat de drets lingüístics del català i
el castellà.
• El toc de gràcia ens el va donar el
tinent coronel de la 412 comandància de
la Guàrdia Civil a Manresa, el capvespre
del 23-F. Conscients del moment transcendental
que vivíem, li vam trucar per
saber «a qué nos hemos de atener?». La
resposta va ser clara i aclaridora: «nada,
nada, Mazcuñán. Sigan como hasta ahora...
[pausa] y a ser posible un poquito mejor».
Tu diràs.
• Quan se’ns va glaçar la sang de debò
va ser el dia que vam rebre el requeriment
judicial d’un empresari perquè l’indemnitzéssim
amb 10.000.000 de pessetes per
una informació que considerava que l’afectava
negativament. Lògicament ho havia
llegit malament i el jutge no li va fer cas.
• Especialment impactant va ser la bronca
que ens va clavar en públic el president
Pujol el dia que s’inaugurava el Palau Firal
de l’ExpoBages: en llegir la portada del
diari amb què l’havíem obsequiat quan
va entrar al nostre estand, va exclamar visiblement
enfadat davant tota la comitiva
oficial que l’acompanyava: «Fals! Això és
fals! Aquest diari diu mentides!», i va
marxar d’una revolada. A mi em punxen
ara i encara no em surt sang. L’enuig presidencial
el va motivar el cansament de
sentir-se interpel·lat a cada visita sobre el
tema de l’aprovació definitiva del projecte
de l’autopista Terrassa-Manresa i l’obertura
del concurs de licitació de les obres que
havia de fer la Generalitat. Aquell dia havia
Jordi Pujol amorosint l’enuig d’Anna Muñoz, directora de Diari de Terrassa, i de Gonçal
Mazcuñán, director de Regió7, agreujats pel cap de protocol durant la inauguració de
l’autopista Terrassa-Manresa
circulat la contrasenya, mai escrita, que
calia fer arribar al President el neguit del
territori per un projecte viari que es considerava
cabdal i no hi havia manera de
desencallar. El rum-rum ja feia estona que
atabalava Pujol i va espolsar-se’l de sobre
quan el va trobar escrit a la portada de
Regió7. L’hi vam servir en safata. Era un
22 de maig del 1986.
• Contràriament, podem dir que el president
Pujol va ser especialment atent
amb el nostre diari precisament el dia de
la inauguració oficial de l’autopista, el 20
de juny del 1989. Per afegir relleu a l’acte,
Diari de Terrassa i Regió7 vam editar sengles
edicions en què nosaltres redactàvem
els continguts que descobririen els terrassencs
en tot el que els esperava Bages
amunt i fins a Puigcerdà, alhora que ells
van elaborar els textos que explicaven als
REGIÓ7
regiosetencs els atractius de la comarca
veïna. Allò que semblava i era una iniciativa
interessant no va agradar al responsable
del protocol de l’acte, i ens va impedir
distribuir els exemplars entre els assistents.
L’enrenou es va resoldre ràpidament i satisfactòria
només arribar al President.
• Anoto com a valoració molt especial
de la vocació de servei del nostre diari la
que va fer l’empresari d’una gran cadena
de supermercats la nit que, veient cremar
un dels seus establiments emblemàtics,
va rebre l’oferiment incondicional de
Regió7 per notificar el que li calgués a
clients i proveïdors després del desastre.
El seu diari de capçalera (la nostra competència)
feia vacances a l’agost... i aquell
dia va veure clar que li calia canviar de
suport per a la propaganda del seus establiments.
Felicitem Regió7
pel seu 40è aniversari
FELIÇ SANT JORDI

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
D’UN DIARI
113
Els
primers
de la llista
G. M. MANRESA
Vam començar amb 5 redactors i una
cinquantena de col·laboradors: Jordi Comellas,
Joan Montraveta, Remei Aranda,
Gonçal Mazcuñán, Pilar Parcerisas, l’estimat
Albert Macià, Xavier Domènech, Anna
Duocastella, Mercè Puigpelat, Jordi Guals,
Irene Grau, Joanna Sallés, Pere Gassó, Pere
Bascompte, Josep M. Bertran Teixidor, Baltasar
Vila-Massana, Jordi Vinyoli, Lluís Pujol,
Joan Ribó, Joan Sebastià Rodó, Josep
Maria Purtí, Carles Llussà, Lídia Vilalta,
Carmen Alcaide, Xavier Batalla, Josep
Ametller, Lluís Torra, Joan Ramells, Xarli
Diego, Joan Torradeflot, Jaume Vidal, Enric
Roca, Teresa i Núria Torra i els seus pares
Josep i Rosa, Quim Sivillà, Manel Rived,
Quico Romera, Emili Giró, Manel Marquillas,
Xavier Pubill, Pep Mià, Josep Joanbaró,
Mateu Fité, Remei Arnaus, Joan Calmet, Josep
M. Vila, Carles Riera, Manuel Clarà, Ramon
Molera, Salvador Redó, R. Serra, Ferrer
i Miró, Pere Solà, Jaume Closas, Ferran
Sánchez Agustí, Antoni Arnau, Antoni Torras,
Jaume Simó, Juli Grandia, Maria Brucart,
Maria Puig, Joan Penes, Lluís Cortina,
Albert Macià, membre de l’equip fundador, cap de Cultures i Documentació. Ell va
proposar el nom del diari
REGIÓ7
Toni Planes, Pep Gras, Montse Molins, Carme
Vila, Josep M. Ballarín, Pep Salat, Jordi
Puntes, Isidre Casals...
I la llista es va anar enriquint a poc a poc,
amb la incorporació de noms històrics en
la vida del diari: Joan Capdevila, Manel Bonafacia,
l’enyorat Sadurní Rovira, Joan Castro,
Ramon Gualdo, Josep Montanyà, Lluís
Badia, Josep Camprubí Plans, Josep M. Casas
Sabata, Josep Vila Closes, Emili Vilanova,
Marc Viader, Josep M. Vilar, Jordi Bordas,
Manel Fontdevila, Salvador Quintana,
Toni Corominas, Josep Paré, Xavier Gual,
Joaquim Alberch, Ramon Xandri, Jaume
Fígols, Eugeni Vila, Francesc Caballé,,
Francesc Elias, Josep Gudayol, Ramon
Creus, Anna Montané, Manel Escobet,
Jaume Huch, Quirze Grifell, Carles Solà,
Jordi Cussà, Josep Genescà, Jacint Codina,
Miquel Cabra, Jordi Simón, Pere Sánchez,
Neus Quer, Ramir Lanau, Joan Simón, Joan
Garcia, Roser Jordana, Jordi Arnan, Josep
Tugues, Felip Vendrell, Montserrat Mas,
Rosa Gru, Francesc Parcerisa, Josep M. Estrada,
Joan Bosch, Ramon Viladomat, Alfons
Alda, Modest Tuset, Albert Biescas,
Genís Boixader, Antoni Borràs, Francesc
Junyent, Lluís Calderer, Jaume Badia, Pere
Fons, Toni Torra, Jacint Carrió, Marc Casín,
Joan Claret Font, Josep M. Pintó, Josep Comas,
Vicenç Furió, Toni Galindo, Rafael
Gamero, Pep Garcia, Felip González, Jordi
Jané, Carles Jódar, Jori Lorente, Antoni Magaña,
Emilià Martínez, Jordi Sardans, Josep
M. Oliva, Ricard Oliva, Josep Mas Ñaco, Jesús
Alonso, Joaquim Aloy, Josep M. Aloy,
Josep Oró, Teresa Planell, Jaume Pons, Josep
Ritort, Montse Roldan, Joan Ros, Ramon
Batallé, Joan Vinyoli, Antoni Zumaquero,
Kop, Pere Isern, Josep M. Camps,
Dolors Font, Albert Obradors, Joaquim Pijolar,
Imma Canal, Josep Gost, Anna Santasusana,
Josep Santasusana, Francesc
Monzó, Toni Lora, Carme Turiera, Pere Vilar,
Jaume Grandia, Josep Blancafort, Agustí
Costa, Lluís Cornet, Dolors Macià, Octavi
Soler, Jordi Nacenta, Nati Luna, Ismael
Puig, Jaume de Pedro, Joan Rafart, Maria
Corominas, Anselm Montraveta, Josep Tugues,
Narcís Clotet, Josep M. Tripiana, Josep
Pere Miquel, Neus Marqués, Joan Sobré...
i la resta fins a 1.500 pel cap baix, que
em perdonaran que no tingui més espai
per anomenar-los tots.
Descobreix
les noves
instal·lacions!
Ara que ve
el bon temps, aprofita
els millors descomptes
en equipament
i accessoris a la
nostra nova botiga!
C/ MOIXERÓ, 7 – TALLER C/ CADI, 25
08272 Sant Fruitós de Bages (Barcelona)
Tel. 93 877 12 84 – info@mx-arvi.es

114 PUBLICITAT
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019 Regió7

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
115

D’UN DIARI
REGIÓ7
116
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
E
REGIÓ7: EL REPTE DE CONTINUAR
l 30 de desembre del
1978 apareixia a
Manresa el periòdic
Regió7. Avui, més de
quaranta anys després, costa de
situar-nos mentalment en aquell
moment. Franco havia mort feia
poc més de tres anys i la incertesa
i la violència dominaven el panorama
polític. ETA i l’extrema
dreta mataven sovint. Però també
la mateixa policia, a les ordres
de Fraga Iribarne, matava cinc
treballadors en vaga en una manifestació
en un sol incident, i
atemptats diversos i la repressió
ocasionaven morts i ferits amb
freqüència. Es decretaven estats
d’excepció. S’anava preparant la
substitució de les corts franquistes
per noves estructures polítiques,
però sense que el poder
efectiu s’escapés dels que l’han
mantingut sempre. Alhora, l’11
de setembre del 1976 tenia lloc la
primera celebració multitudinària
de la Diada catalana a Sant Boi
de Llobregat i un any després, el
1977, es convocava la primera
gran manifestació a Barcelona
amb el conegut lema de «Llibertat,
amnistia i estatut d’autonomia».
Poc més tard, es restablia la
Generalitat i Josep Tarradellas
pronunciava la famosa frase: «Ja
sóc aquí!». Mentrestant s’havia
anat legalitzant els partits polítics
i es preparava la nova Constitució.
Però l’11 de novembre del
1978 encara va tenir lloc un fet
que mostrava la incertesa de l’època:
al darrer moment s’aturava
l’anomenada «Operación Galaxia»,
un intent de cop d’estat de
l’extrema dreta protagonitzat pels
mateixos que ho tornarien a provar
el 23 de febrer del 1981, entre
ells el tinent coronel Antonio Tejero.
Finalment el 6 de desembre
del 1978 se celebrava el referèndum
que va aprovar la Constitució
i justament tres setmanes
després Regió7 sortia per primera
vegada al carrer.
Però el nou periòdic no naixia
sobtadament. La seva aparició
pública va ser el fruit de
molts esforços previs, de moltes
reunions, de moltes hores
de definir el que es volia fer, de
molta feina per recaptar accionistes
per a la societat editora
i per convèncer les persones
que s’hi havien d’involucrar.
No tothom a Manresa ho veia
clar. De fet, entre el 1977 i el
1978 van coexistir diversos
projectes periodístics, empesos
des d’àmbits ciutadans diferents.
Però només Regió7 es
va fer realitat i va subsistir.
Apareixia encara,
però, l’antic periòdic
franquista directament
vinculat amb la «Prensa
del Movimiento»,
que s’havia titulat Manresa
fins al 1976 i que
després adoptà el nom de Gazeta
de Manresa i va suprimir
el jou i les fletxes de l’escut de
Planta de redacció a la seu del diari
Josep
Camprubí
EXPRESIDENT DEL
CONSELL D’ADMI-
NISTRACIÓ D’EDI-
CIONS INTERCO-
MARCALS
I de moment ja ha fet
quaranta anys. El seu
principal repte, ara, és de
continuar, de persistir
la Falange que fins llavors havia
portat. Però, poc adaptat a
la nova situació política, va
tancar definitivament el 1982.
No va reeixir tampoc l’intent
de ressuscitar una capçalera
històrica com El Pla de Bages,
que s’havia editat entre el 1904
i el 1937, però que en la seva reaparició
del 1983 només va
sortir durant uns quants mesos.
Mentrestant, Regió7 s’anava
consolidant i passava de
sortir dos dies a la setmana a
créixer progressivament fins a
aparèixer cada dia.
Per què l’aventura d’editar
Regió7 va reeixir? Per moltes
raons. Perquè hi va haver un
equip de professionals prou
jove i amb prou empenta
per impulsar-lo.
Perquè era el moment
de renovar, airejar i democratitzar
la informació,
que havia estat
malmesa, falsejada i
controlada durant tant
de temps pel franquisme. Perquè
calia fer bona informació
en català després d’anys i anys
ARXIU/OSCAR BAYONA
sense premsa en la llengua del
país. Perquè calia relligar el territori
de la Catalunya Central i un
mitjà de comunicació potent era
una magnífica eina per fer-ho.
Regió7 va ser un èxit perquè va
sorgir en el moment apropiat, va
trobar el personal i l’entorn adequats
per fer realitat el projecte i
perquè es va proposar aconseguir
els objectius que corresponien a
l’època. I es va convertir així en un
dels pocs diaris que s’editen en
una ciutat de la dimensió de
Manresa però que cobreix informativament
un territori molt més
extens.
I de moment ja ha fet quaranta
anys. El seu principal repte, ara,
és de continuar, de persistir. De
seguir adaptant-se a les condicions
radicalment diferents del
seu inici. A final del 1978 no hi havia
telefonia mòbil, no hi havia internet,
no hi havia xarxes socials,
i pràcticament no hi havia encara
ni ordinadors personals. Sí que
hi havia ràdio i TV però el paper
–els diaris de paper–era el suport
bàsic de la informació i de la
publicitat. Avui, l’estructura econòmica
dels mitjans de comunicació,
els sistemes tècnics que es
fan servir per preparar i difondre
la informació i la manera concreta
en què cada ciutadà vol rebre
aquesta informació han canviat
substancialment. Per a un diari
com Regió7, doncs, la gran qüestió
és saber mantenir el nivell,
adaptar-se contínuament a les
condicions canviants i continuar
sent fidel als pressupòsits bàsics
d’informació veraç, plural, democràtica
i en català, alhora que
seguir reflectint la vida real de tot
el seu territori de cobertura. De
fet, quaranta anys d’experiència
són una bona base per aconseguir-ho.

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
117
TEL. 93 837 23 86 – 669 127 231
SALLENT DE SERVEIS
GASOIL – GASOLINA SENSE PLOM 95 – ADBLUE
Els millors preus del Bages!
GASOIL DE CALEFACCIÓ A DOMICILI
OBERT
24H

D’UN DIARI
REGIÓ7
118
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
COMPROMÍS, INNOVACIÓ I ARRELAMENT
R
egió7 va aparèixer
per primera vegada
el 30 de desembre
de 1978, fruit de
l’empenta d’un grup de periodistes
disposats a treballar pel
dret a la informació dels ciutadans
de la Catalunya Central i de
la confiança que van fer-los les
sis-centes persones que van
comprar les primeres accions.
Aquella aventura incerta aleshores
continua avui del tot consolidada
i adaptada a les noves
exigències de l’economia globalitzada
i de la societat interconnectada.
El Regió7 que aquesta
matinada ha sortit de la rotativa
és radicalment diferent del que
va veure la llum fa quatre dècades,
però, tanmateix, manté renovats
i posats al dia els valors
originals de compromís, d’innovació,
d’arrelament.
Són, doncs, quaranta anys de
compromís amb la independència
informativa. Regió7 va
néixer en temps difícils, en plena
transició, en un moment de
recuperació de les institucions
democràtiques, entre les
quals també hi havia la d’una
premsa lliure. En aquest context,
va assumir un paper pioner
a l’hora de crear un model
autòcton de premsa de
proximitat en català. Al llarg
de tota la seva història, la seva
redacció ha estat una escola
de formació per a molts periodistes
de les comarques
centrals de Catalunya que
han après l’ofici en un dels
fronts més complicats del periodisme:
el de la informació
local, la que requereix tant o
més rigor que la general o especialitzada
perquè el lector
coneix, sovint, els fets i els
seus protagonistes
de primera
mà i, per
tant, presentar-los
en la seva
complexitat
i multiplicitat
de matisos no és una
opció sinó una exigència.
Valentí
Martínez
Espinosa
DIRECTOR
GENERAL DE LA
FUNDACIÓ
UNIVERSITÀRIA
DEL BAGES
En aquest context, Regió7 va assumir
un paper pioner a l’hora de crear
un model autòcton de premsa
de proximitat en català
Són, també, quaranta anys
d’innovació. El món ha canviat
molt durant les darreres
dècades, però si una indústria
ha viscut una revolució
radical ha estat la dels mitjans
de comunicació. Si en els inicis
Regió7 va haver de crear
un llenguatge periodístic
propi, en un context en què
no hi havia gaire referents de
periodisme en català, ni de
periodisme compromès amb
la proximitat, darrerament,
també ha hagut d’espavilarse
per fer-se un lloc en el nou
entorn digital, que, amb el
canvi de segle, ha anat prenent
més i més protagonisme,
ha modificat
les
formes
d’accedir i
de consumir
informació,
ha
alterat els
conceptes
de veritat i objectivitat i ha
sacsejat els límits del que és
local i el que és global.
Són, finalment, quaranta
anys d’arrelament al territori i a
la seva gent. Fidel a uns orígens
que van combinar amb encert el
rigor professional i la implicació
ciutadana, Regió7 ha estat generós
a l’hora de posar el prestigi
i la capacitat d’influència institucional
merescudament
guanyats durant tots aquests
anys al servei de múltiples iniciatives
de dinamització social i
econòmica, de reconeixement
del talent, de promoció del debat
i la reflexió, de projecció de
Manresa i les comarques centrals
al conjunt del país.
Avui, Regió7 no només és el
diari de capçalera per a tots els
que vivim en aquest tros de
món, és, també, un referent de
capitalitat per a Manresa, un
exemple de la capacitat de la
ciutat i la seva àrea d’influència
de generar iniciatives sòlides, la
prova que és possible fer país i
participar del món global des de
l’entorn local.
Per molts anys!

Regió7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
PUBLICITAT
119

ANYS
D’UN DIARI
REGIÓ7
120
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019

REGIÓ7
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
D’UN DIARI
121

D’UN DIARI
REGIÓ7
122
DIMARTS, 23 D’ABRIL DEL 2019
ANYS
I AL CAP DE 40 ANYS... JA HAS SORTIT AL DIARI?
E
scric al diari perquè vaig
plegar del diari, molt
jove, i vaig prometre al
gerent Montraveta que
seguiria escrivint. Ja saben, doncs,
la culpa és del Montra. Escric al Regió7
des que anava en calça curta,
duia cabells llargs i no tenia manies.
Vaja, com el diari!, que el fèiem en
calça curta, amb una sabata i una
espardenya ,amb la redacció plena
de peluts i amb poques manies. O
cap. No hi havia ordinadors, la màquina
de revelar fotos la fregava
l'Andreu amb Coca-cola i escrivíem
a mà i a màquina rupestre i per torns
perquè no hi havia ni màquines ni
taules ni llocs per a tots. Jo sempre
em passava de la ratlla escrivint
i el gran Albert i el Gonçal em
renyaven sense renyar-me.
Aquest diari no sortia cada dia...
uff!, ens hauríem mort i la ciutat
es posava en guàrdia quan el diari
arribava al quiosc. Quiosc...
se'n recorden?
Manresa té un diari i ara em
costaria imaginar-me-la sense. I
és que el diari feia... por, ui!!!, el
diari feia... rabieta, aixxx! i el diari...
semblava poca cosa perquè
deien i diuen que el Regió7 no és
el New York Times. Però tothom
se'l mirava, i se'l mira... Perquè re-
Pep
Garcia
PRODUCTOR
CULTURAL
I ARTÍSTIC
sulta que el NYT no parla del Tossal
dels Cigalons, ni de la Llum, ni
de l'alcalde de moda ni d'altres
manresanades o pecats capitals,
ni de les rauxes de Berga ni del poderío
–ara– d'Igualada. Ni dels
nostres «famosos». Famosos d'estar
per casa. És un diari, aquest,
que té un nom estrany perquè tothom
el coneix pel nom i ningú té
gaire clar, encara, què coi és això
de la setena regió. Per set em venen
al cap... els set pecats capitals,
el setè de cavalleria, els pobres set
nans, les set meravelles d'aquest
món, les set plagues d'Egipte
(n’eren 7?) els set mars, i, sobretot,
els 7 magnífics... Ah! i el set i mig!
I és que el Regió7 trobo que té una
mica de tots aquests «sets». Oi?
I aprofito per fer una crida pública:
si algú durant 40 anys encara no
ha sortit al Regió7 que s’hi posi en
contacte que això ho arreglem de seguida.
No ets «ningú», a casa, si un
cop a la vida no has sortit al Regió7.
Truquin al director i diguin que truquen
de part meva. Estarà molt
content (disculpa, Marc Marcè, per
la feinada...). Un diari que ara surt
cada dia però que sospito que d'aquí
a poc sortirà també cada nit. Només
els cal, a aquests del Regió7, proposar-s'ho.