URC nº 38

amb una primera pregunta “Què fan a Barcelona?”.
Després d’aquest primer contacte vindria un altra
propiciada per la visita que l’arquitecte fa a París el
1958 on veu el mural fet per Miró en col·laboració
amb Llorens Artigas a la seu de l’UNESCO. Busquets
ho té clar i comença a donar-li voltes a la col·laboració
de Picasso i el ceramista Antoni Cumella al que
hauria d’encomanar-li el recobriment
exterior de la façana amb
gres. Aquest projecte no arriba a
bon port.
Picasso decideix que la tècnica
a fer servir serà l’esgrafiat al doll
de sorra, una tècnica nova que
havia estat feta servir a l’edifici del Govern a Oslo.
L’encarregat de fer-ho seria el noruec Carl Nesjar.
És el propi Xavier Busquets qui facilita a Picasso
fotografies i una pel·lícula en 16 mm amb escenes de
la fira de Santa Llúcia, trobades de gegants i castells,
la processó de Corpus i d’altres tradicions.
Els dies passen i Picasso no dona senyals de com
està l’obra. Neguitós, l’arquitecte li diu a Picasso i la
seva dona Jacqueline que no pot esperar més i que
li corre presa tenir els dibuixos. Picasso li respon
amb un lacònic “resa un parenostre perquè t’ho
faci”. Tres dies després, el 18 d’octubre de 1960,
Picasso telefona a Busquets per dir-li que ja té els
dibuixos.
Alexandre Cirici Pellicer defineix els dibuixos com
“els gegants, els cavallins, capgrossos, castellers i
portadors de palmes fan la seva festa (...) com a l’oda
de Maragall. Barcelona és sorollosa i descuidada,
Un dels plafons durant el procés d’elaboració
© Revista Cuadernos de Arquitectura, núm. 48, 1962.
En el fris de la “festa major”,
s’inmortalitza la cultura popular
catalana en general i les festes
de la plaça Nova en particular.
l’URC I MÓN CASTELLER 7
però sap fer somriure al seu cel meravellós”. Mes
endavant el mateix Cirici diu “una versió lliure dels
castellers, als que va fer aixecar palmes com els dansaires
de la Moixiganga de Sitges elevant ciris”.
Els frisos, en realitat, són tres. Els que va fer
Picasso es van fer, segons indica Juan Bassegoda
Nonell a “Una gran obra de Picasso en Barcelona, los
esgrafiados del Colegio de
Arquitectos”, amb pedres volcàniques
de basalt portades de Sant
Joan les Fonts, a la Garrotxa.
Per a realitzar els preparatius de
l’obra es va fer servir un magatzem
del barri de les Corts; allà es
van fotografiar els esbossos i es van projectar les diapositives
a una distància de 10 metres a fi i efecte
d’assolir el tamany real desitjat. Un cop reproduïts
els dibuixos en paper, Carl Nesjar fixà els papers a la
façana del Col·legi d’ Arquitectes i amb un punxó els
resseguia i aplicava el raig de sorra.
Què veiem als tres frisos?
Com ja hem comentat la façana del COAC té tres frisos
diferents amb una longitud de 80 metres i una
alçada de 4,26 metres. En el del carrer dels Arcs, anomenat
“dels nens”, podem veure una barca i un grup
d’adults i nens que ballen al so d’unes gralles. A la
banda oposada està l’anomenat “fris de la senyera”
on dos genets a cavall, un amb una bandera, obren la
comitiva festiva en què apareixen de nou les gralles,
un bou i una barca que precedix a dues figures que
sembla que toquen un timbal.
Sens dubte, però, el fris més conegut és el de la
festa major, el que dona a la plaça Nova. En aquest
fris Picasso va voler immortalitzar la cultura catalana
i les festes de la plaça Nova que daten del 1589. El
pintor s’inspira en la documentació aportada per
Xavier Busquets i el que li diu el seu amic Josep
Palau i Fabre. Han passat molts anys des que va
veure les festes populars a Barcelona. Picasso vol
plasmar en aquest fris els diferents aspectes culturals
de la ciutat, però barreja festes: així, veiem els cavallets
de la plaça Nova, els gegants, la festa de Rams i
les piràmides humanes. A simple vista podrien ser
moixigangues de Sitges com indica Alexandre Cirici,
o una versió actualitzada dels castells que ja va
dibuixar al 1907. En aquesta ocasió sembla representar
una construcció de 3 de 6 amb unes traces molt
senzilles, simplement línies pràcticament sense cos
–a excepció de dos– i on bona part dels castellers
duen palmes.
Siguin castells, siguin moixigangues, el que sembla
clar és que a Picasso li va impactar aquesta tradició i
va voler deixar-la plasmada en el seu llegat malgrat
que per la immensa majoria sigui desconeguda.