Revista Temes Rurals núm. 2

assolits i la tendència a l’empobriment de la biodiversitat no s’ha
revertit, alhora que augmenta l’expansió de les espècies exòtiques
invasores. Els poders públics de Catalunya, embolicats com estan
en el conflicte amb l’Estat espanyol, ¿tindran la visió i el coratge
necessaris per impulsar els canvis de model en les polítiques agràries,
forestals i pesqueres a fi de millorar els beneficis ecosistèmics
i aturar l’empobriment de la biodiversitat i la pèrdua de resiliència?
En els espais naturals que considerem, els canvis que el principi de
precaució demanaria impulsar abasten des de la gestió forestal i
de les pastures, amb una visió d’infraestructures verdes, fins al foment
de conreus orientats al proveïment d’aliments de proximitat
i de qualitat. Afortunadament, d’iniciatives alineades amb aquests
valors ja fa uns anys que en sorgeixen per totes bandes, des dels
horts socials fins a les noves cooperatives ecològiques; des del
conreu de tòfones en espais que faciliten discontinuïtats en masses
forestals fins a l’associació de criadors de poltre del Pirineu;
des del model d’escoles del bosc fins als centres de capacitació
d’oficis rurals vinculats a la reinserció social; des de l’aprofitament
local de la biomassa per a la calefacció local i les fires agroecològiques
de productors locals fins a les xarxes de consumidors
responsables; des dels bancs de llavors locals fins a la recuperació
de prats de dall o de pastura montans, i un llarg etcètera.
Tanmateix, en els indrets on es redueixin més les precipitacions
i on els sòls forestals siguin més prims, alguns dels boscos que
hi ha actualment segurament no podran sobreviure. Una gestió
prudent demanaria promoure’n la transició cap a formacions forestals
més adaptades —que serien molt diverses segons les
zones i altituds— reduint la densitat arbòria i afavorint les espècies
que millor poden resistir les secades. Les condicions més
extremes de temperatura que s’han previst, amb menys humitat,
també apunten a un augment del nombre d’incendis forestals de
gran extensió; en sorgiran en regions on ara no són habituals o
fora del període d’estiu. La prevenció, novament, hauria de ser
l’estratègia preferent: recuperar conreus i pastures per crear discontinuïtats
paisatgístiques en les àrees més piròfiles, i reduir la
densitat arbòria, com s’està fent, per exemple, al parc rural de
Montserrat establert a l’entorn del parc natural de la muntanya
de Montserrat.
En els altres espais naturals, aproximadament el 25% del país,
avui, ocupats per models d’agricultura i ramaderia intensives, de
gran despesa energètica i hídrica i amb un alt consum de productes
fitosanitaris i veterinaris, els canvis adaptatius hauran de ser
més creatius i valents. Com que el sector agrari consumeix entorn
del 75% dels recursos hídrics gestionats del país (i, en gran part,
subvencionats), un repte prioritari serà millorar l’eficiència en l’ús
de l’aigua en tots els sistemes de regadiu, i afavorir alhora els conreus,
les races i les varietats que més be s’adaptin a medis amb
escassetat hídrica, cosa que ha d’ajudar a fer la transició cap a
un model d’agricultura de conservació amb vistes a augmentar la
sobirania alimentària i fomentar una agricultura i ramaderia ecològiques
més diversificades, les quals cada vegada tenen més demanda.
Un altre repte és la reducció dels adobs nitrogenats i altres
contaminants procedents dels purins, l’excés dels quals contamina
i empobreix grans superfícies de sòls, molts aqüífers, sistemes
fluvials i zones humides, i que, a més, contribueix al canvi climàtic
amb l’emissió de GEH, especialment de N 2
O (Queralt, 2017)
Cap a on duria el model de desenvolupament rural que preconitzem?
Cap a un territori amb uns usos del sòl més endreçats, amb
menys disfuncions i externalitats negatives, cosa que permetria
recuperar i mantenir un mosaic de paisatges rurals sans, bells i
diversos, i recuperar així població rural activa. Cap a uns paisatges
que, defugint la mediocritat i la banalitat, conservarien la seva identitat
i reforçarien el sentiment de comunitat, de pertinença. Cap al
foment de la responsabilitat que tenim de custodiar-los i transmetre’ls
en bon estat a les generacions futures. És a dir, ens duria cap
a un país amb una distribució del poblament i les activitats més
equilibrada que la que tenim avui, més resilient davant els reptes
del present i dels propers decennis. I, per tant —i això és cabdal—,
ens ajudaria a transformar la societat en la direcció d’uns vincles
més sans i amorosos amb la terra, el mar i els paisatges que li
pertoquen, vincles que permetrien gaudir-ne i tenir-ne cura amb
responsabilitat i equitat envers el present i les generacions futures.
Art, patrimoni i cultura rural
A tall de recapitulació
El món rural de Catalunya està immers en un conjunt de tendències
insostenibles —compartides amb la majoria de països del
nostre entorn— que contribueixen a crear desequilibris territorials
i socials i una petjada ecològica desmesuradament gran. Per reduir-la,
els dos sectors que cal prioritzar, els que més incidència
hi tenen, són l’energètic i l’alimentari. L’alternativa de fons que
es presenta al model del món rural és, doncs, desnaturalitzar-se
o renaturalitzar-se. És a dir, pot allunyar-se encara més d’unes
pràctiques conciliadores amb l’entorn natural o bé fer camí cap al
retrobament, amb unes conductes harmonitzades amb els fluxos i
dinàmiques de la natura, amb el benentès que el camí per fer-ho
no està marcat, ja que la situació actual i els reptes que haurem
d’afrontar són inèdits. Tan irrealista seria pensar que es podran
superar amb un retorn a un passat idealitzat com fiar totes les solucions
a les noves tecnologies sense emprendre un canvi de paradigma,
és a dir, de valors i creences. Davant dels immensos reptes
i incerteses que hem d’afrontar, només la saviesa de la natura,
i de les persones i les comunitats que millor la coneixen —perquè
hi mantenen vincles profunds i realistes—, ens pot aportar criteris
per discriminar les solucions tècniques que són aliades —com
les biomimètiques— d’aquelles que pertorben els ritmes, cicles i
equilibris naturals.
Cap societat no pot aspirar a la salut ni al benestar —físic, anímic
o espiritual— si no viu en un entorn natural íntegre i sa. La
riquesa i la diversitat dels espais naturals més ben conservats de
Catalunya, sotmesos a extraordinàries pressions i amenaces com
estan, seguiran minvant, s’afebliran i tindran més dificultats per
adaptar-se als canvis climàtics si no s’impulsa una transformació
del model de desenvolupament rural que integri a fons criteris de
sostenibilitat forta, amb honestedat i transparència.
La importància dels espais naturals ben conservats per a un desenvolupament rural de qualitat a Catalunya
51