cob privi Puigcerda.indd - Fundació Noguera

LLIBRE DE PRIVILEGIS DE LA VILA DE PUIGCERDÀ 19
que aquesta vila representava per l’interior del país allò que era
Perpinyà a la costa. I, de fet, Puigcerdà es converteix, a mitjan
segle XIV, entre la cinquena i la setena població de Catalunya pel
nombre d’habitants, amb un total entorn dels 6.500-7.000 i amb
una important activitat comercial i una avançada estructura social
que abastava diversos camps, com ara les institucions benèfiques de
l’hospital major o de pobres, fundat el 1190, o l’hospital de Bernat
d’Enveig, del 1259.
No obstant això, i com a la resta del Principat, els períodes de
pesta i de males collites que esdevindran a partir de mitjan segle XIV
provocaran danys greus a la població i a l’economia, de manera
que, juntament amb el període de guerra del segle XV i l’inici d’un
bandolerisme que anirà creixent i consolidant-se en els segles següents,
farà que el ritme poblacional i econòmic decreixi. A més,
s’ha de tenir en compte que a partir d’aquest segle, i sobretot dels
dos següents, van entrar en escena els enfrontaments continuats
amb els francesos. Tot plegat, un entorn no gens favorable per a
la confiança de les persones, i menys de l’economia, la qual es veié
debilitada per la gran despesa feta en defensa i per la gran pèrdua
d’una part de Cerdanya amb el tractat dels Pirineus, el 1659.
Amb tot, el volum de contractes notarials dels segles XVI-XVIII
posen de manifest que encara hi ha un dinamisme, però que, en
tot cas, els problemes de finals del segle XIV i del XV van fer aturar
la línia de creixement, de tal manera que mai més no hi va haver
una reforma perimetral seriosa de les muralles, si bé és cert que
algun barri fora muralla va tenir un creixement.
Finalment, es pot dir que amb l’entrada dels Borbó a la corona
espanyola i l’aplicació del Decret de Nova Planta, Puigcerdà, com
arreu del territori, va perdre totes les concessions reials a causa
de l’estructuració del país segons un punt de vista uniformista i
absolutista. El dret de formar notaris va ser el darrer privilegi que
la vila va perdre, però va conservar el seu estatus de vila reial.
Agraïments
Volem donar les gràcies a les persones que han fet possible
l’elaboració d’aquest volum: a la Fundació Noguera, per la seva
confiança i suport; al doctor Ignasi Baiges Jardí, per les seves indicacions
paleogràfiques; a Cristina Forns, per certes indicacions
i col·laboracions; a Xavier Gil, pel seu gentil pròleg i indicacions;