4.12 MB - Centre d'Estudis Vilassarencs

200 anys de la construcció de ca l’eudaldingressos totals de 3.500 lliures. Cosa que no representa gaire en elconjunt de despeses que li reportaren aquestes inversions en milloresi modernització d’explotacions agrícoles.Aquests terrenys edificables eren propietat de l’esposa de Fèlix-Anton, Maria Josepa Cantallops i Verivol. Així ho reconeix ell mateixen un document que firma a favor de la seva dona el 21 de maig del’any 1802, en el qual explica que[…] he fet diferents i considerables obres i millores, així en les casesque posseeix [ella] en la present ciutat [de Mataró] com en les heretatsi terres que té i posseeix en diferents termes i entre elles un molí farineren la heretat comuntment dita Veribol de Cabrils, en las quals obresi millores […] he impedit quantiossas sumas de diner, motiu de haverpatit alguns atrassos i contret algunas obligacions: Atenent i també queal efecte de pagar y satisfer los referits atrassos, deutes i obligacions haesta precís alinear algunes finques […]. 4El document és de l’any 1802 i en aquells moments ja reconeixque deu diners, i això que encara no ha iniciat la construcció del Molídel Mig (1805) i del Molí de Baix (1806), que li representaran unesdespeses encara majors.En aquest apartat, però, no tan sols destaca la venda de petitesparcel·les a Vilassar de Mar per a edificar-hi cases. Les quantitatsmés importants, les obté per la venda de quatre cases que posseeix aMataró (una al Carreró, una a la platja i dues al carrer Nou) i per lavenda de multitud de peces de terreny tant de secà (vinya, garrofers,camps de cereals…) com de regadiu en els termes actuals de Cabrils,Vilassar de Mar, Mataró i Cabrera de Mar. La venda de les quatre casesli proporcionen un total de 14.800 lliures. Pel que fa als terrenyshem localitzat, en els protocols del notari Desideri Torres i Golorons,vendes per un valor de més de 16.350 lliures entre els anys 1803i 1819. Són exactament disset documents de venda. I torno a dir que4 . ahcm. Notari: Desideri Torres i Golorons; 1802, maig, 21.7

singladures 24les fonts consultades són molt concretes i, per tant, no ens informendel total de possibles vendes de propietats sinó només de la part quees féu durant aquests anys i davant d’aquest notari.Venda d’aiguaUna altra manera d’obtenir diners era la venda de part de l’aigua ques’anava trobant durant la construcció de les mines. Era un sistema peramortitzar ràpidament les costoses feines que calia fer per a aconseguirtrobar aigua. Aquesta manera de procedir també s’utilitzà en laconstrucció de les grans mines que encara actualment abasten Vilassarde Mar. El minaire treballava per temporades, quan es trobava aigua,aquesta es posava a la venda i amb els diners ingressats es tornava acontractar el minaire perquè prosseguís en els treballs de minatge. Leszones o terrenys que es podien minar eren aquells on s’havien adquiritels drets per a fer-ho. Aquests drets s’havien de comprar als propietarisdels terrenys o als nobles que en tenien el domini eminent. Així, doncs,a la vall de Cabrils els drets eren dels senyors del castell de Vilassar.En la documentació consultada hem trobat sis vendes de diferentsquantitats d’aigua que importen un total de més de 8.580 lliures. Caldestacar que l’aigua venuda per Campllonch és la que li sobra desprésde moldre o la que vessa de les basses dels seus molins un cop aquestesja són plenes. No ven mai aigua que pugui servir per a omplir les sevesbasses, sinó únicament l’aigua sobrera o que ja ha servit per a moureels molins. Es comprèn que aquesta aigua sobrera només és venuda peral reg i mai per a consum domèstic atès que l’aigua que havia passatper les basses i pels molins no es considerava pas potable.La necessitat de controlar la distribució de les diferents parts d’aiguavenudes els portà a donar poders a favor de Josep Casanovas i Abril iGenís Casanovas i Pujol, pare i fill, pagesos de Cabrils. Els poders forensignats el 19 d’octubre de l’any 1807 i s’hi estableix que sónpara que […] cuyde de la distribución de las aguas que salen de lostres molinos harineros que nosotros […] tenemos […] en el distrito del8

200 anys de la construcció de ca l’eudaldlugar de Cabrils, intervenir en la recepción de las aguas pertenecientesa diferentes personas a quienes nosotros tenemos concedidas diferentesporciones así por vía de arriendo como de otros contratos […]. 5Havien d’actuar en la vigilància del repartiment de les aigües per aevitar possibles conflictes entre els diversos propietaris o arrendatarisde l’aigua.El primer molíEls tres molins que els Campllonch tenien a Cabrils i Vilassar de Marforen fets en molt poc temps. Ja en el document del 1802 se’ns diuque ha venut diverses propietats de la seva dona per tal de pagar «considerablesobras y milloras, així en las casas […] com en las heretatsy terras […] y entre ellas un molí fariner en la heretat dita Verivol deCabrils». 6 Aquest molí fariner no és altre que el Molí de Dalt, el mésantic de tots tres, que potser ja existia amb anterioritat, i que Campllonchnomés va refer o, com diríem actualment, rehabilitar. És el mésantic perquè és l’únic que apareix en la primera documentació i tambéperquè és el que era a més altitud sobre el nivell del mar i, per tant, elque primer rebia l’aigua de les mines que baixen de la muntanya. Enaquest cas dit molí, sempre segons plànols antics conservats a l’arxiudel Museu de la Mina Vella, rebia aigua de la Mina Gran, una minaque neix als peus de Cal Gras. La qual, per tant, l’any 1802 ja haviade ser construïda, tota vegada que el Molí de Dalt ja funcionava.Els primers treballs de minatge pagats per Campllonch de què tenimconeixement, els trobem documentats el 1803 quan salda duesfactures a favor de Josep Mas i Seguí, mestre de cases de Cabrils que«està construhint una mina de aygua contínua a la immediació de lariera […] y desde la casa dita de Roldós […] en avall». 7 El document5 . Ibid.; 1807, octubre, 19.6. Ibid.; 1802, maig, 21.7. Ibid.; 1803, maig, 9.9

singladures 24no ens permet d’identificar la mina que es construïa, el que sabem ésque es tracta d’una mina de nova construcció. El preu dels treballsduts a terme per Josep Mas puja a 1.725 lliures.El 1805 es féu netejar la Mina Gran des de la caseta, o pou deregistre, dit ‘del Tifell’ fins a la bassa del Molí de Dalt. Aquests treballses feien en previsió d’obtenir tota l’aigua possible que havia de servirtambé al nou Molí del Mig. Es féu rebaixar i acanalar la mina per tald’obtenir més cabals i evitar pèrdues d’aigua. Feren els treballs JosepMajor i Francesc Serra, mestres de cases de Mataró, i costaren més de500 lliures. Com a nota curiosa, cal destacar que apareix en la facturauna partida de seixanta-sis «jornals de noys a rahó de 7 sous 6 dinerslo jornal». 8 Cosa que demostra que els mestres minaires i els manobres,que treballaren durant tres mesos, es feren ajudar per aprenents decurta edat per tal de carretejar materials dins de les mines.La construcció del segon molíPodem afirmar amb certesa absoluta que el segon molí fou fet enteramentdes dels fonaments per Campllonch perquè hem localitzat lafactura del que costà construir-lo, document que és del dia 26 de maigdel 1806. 9 Aquest molí, conegut com a Molí del Mig, es construídarrere mateix de la casa de Can Tosca, un edifici que com a mínim ésdel segle xvi, si fem cas d’alguns detalls de les finestres de la façana,encara que l’origen deu ser molt anterior. Aquesta casa era conegudaper la família Verivol com «la heretat de baix». Campllonch hi féu edificaruna gran bassa i un petit casal de molí, de planta baixa i soterraniamb teulada d’una sola vessant. Encara a la llinda d’entrada al queera el molí hi ha la data gravada de 1805. En línia recta no deu ser amés de 120 metres de distància del Molí de Dalt, però el desnivell ésd’uns 25 metres, cosa que permetia aprofitar convenientment aquest8. Ibid.; 1805, juliol, 27.9. Ibid.; 1806, maig, 26.10

200 anys de la construcció de ca l’eudaldsalt d’aigua com a força motriu. L’aigua, que havia fet girar el Molí deDalt, queia a la nova bassa construïda per Campllonch i s’acumulavaper a fer funcionar aquest segon molí. Segons els plànols conservatsal Museu de la Mina Vella, la bassa d’aquest segon molí també rebiaaigua de la Mina Xica.La factura de la construcció del Molí del Mig és un document devint-i-quatre pàgines on es detallen tots els materials emprats i lesfeines realitzades pel mestre de cases Josep Mas i Roger de Cabrils, elfuster Francesc Plana de Mataró i el manyà Gabriel Careta, també deMataró. El total dels costos puja a 7.418 lliures, 7 sous i 11 diners.Se’ns especifica que a part de fer de bell nou el segon molí, que araestudiem, també s’adobaren «la casa, y estableria de dita heretat debaix [actualment Can Tosca], perquè lo moliner pogués habitar-la; lasquals obras comensaren als 18 maig de 1804 y quedaren conclosasen 15 juliol de 1805».El primer ítem de la factura és per als treballs d’excavació dels fonamentsi el carcabà del molí. El carcabà és el soterrani per on correl’aigua i on hi ha muntades les turbines que el fan funcionar. Val a dirque es conserva el casal del molí però actualment no es pot accediral carcabà, molt possiblement roman ple de terres. Per tant, a travésd’aquest document en sabem l’existència. En el document es detallentot seguit els diversos trams de paret que es feren tant a la bassa comal casal del molí, amb els gruixos i les llargades i també el que costàfer la teulada i la volta del carcabà. És una dada interessant atès queconfirma una estructura del carcabà similar a l’estructura que podemveure al Museu de la Mina Vella, cobert amb volta de maons de fullde llibre.Un altre ítem molt interessant és el que diu: «A Pere Torras, molerde Barcelona, per lo import de quatre molas (dos sotanas y dosvolants) de set palms de ample [vol dir de diàmetre d’un metre i migaproximadament] y dos de gruix, a vint-i-cinc duros cada una; 187lliures 10 sous.» Aquest ítem ens indica que el molí tenia dos jocs demoles com el del museu i encara podem saber d’on eren fetes perquètot seguit ens diu: «A Gaspar Bras, arriero, per los ports de ditas molas11

singladures 24des de Montjuïch a Cabrils; 60 lliures.» També el mateix tipus depedra emprada en les moles que es conserven al museu.També ens apareixen tots els treballs realitzats per a portar les aigüesdes de la sortida del Molí de Dalt fins a la nova bassa i des d’altresmines. Així com el desguàs de sortida que posteriorment es prolongariaamb la construcció de la Mineta fins al Molí de Baix. Després hi hael detall de tots els materials de ceràmica que es feren servir en l’obracom les 2.025 rajoles grans que s’usaren en la volta del carcabà oels 8.950 melindros xics que serviren per fer un tram de mina per aportar les aigües… Com a prova del detallisme del document, llegimque paguen 20 lliures «per fer una necessària [o comuna] en la casade la heretat de baix, espatllar la que antes havia y fer una cort perlo tossino».El fuster tingué molta feina a fer plantilles per al paleta com les delcup, les que s’usaren en la construcció d’un rec o els xindris per a lavolta del carcabà. Però ens és interessant de veure com també, a partde portes i finestres, realitzà els mecanismes que feien funcionar elmolí; les tremuges amb fusta d’alba, els bancs on giren els rodets, lesfarineres on cau la farina mòlta, «dos canalots de noguera per ahontraja lo blat», «un torn nou per carregar sacs», dues pales de fustad’alba… Fins i tot hagué de comprar un roure i fer-lo tallar i portarfins al molí per tal de construir les dues canals que dirigeixen l’aiguaa pressió contra les turbines:Per lo valor de un roure gros que comprí per fer las canals, 50 lliures.Per lo satisfet als serradors y comparets per sos treballs de descalçar,tallar y carregar dit roure, 10 lliures, 4 sous i 8 diners. Per sis carretadesque satisfí per transportar dit roure, 5 lliures, 12 sous i 6 diners.El muntatge de tota la maquinària també hi apareix: «Per 5 jornalsi mig de mestre empleats en plantar tota la maquinària del molí enCabrils.»El manyà també fa la llista dels materials que ha emprat com arales frontisses de les portes i les finestres, el pany per la porta, «quatre12

200 anys de la construcció de ca l’eudaldcèrcols per las molas», «los cèrcols dels rodets», és a dir de les turbines,«las nadillas» que són la peça de ferro que ajunta la mola volanderaamb l’eix del molí… Fins i tot «un martell per lo molí, 1 lliura 17sous».Per tant ens trobem davant d’un document molt detallat que enspermet de reconstruir tot el procés de construcció des de l’excavaciódels fonaments i el carcabà, fins a la construcció d’una comuna i unacort per al porc del moliner.La construcció del tercer molíHem pogut localitzar el document d’establiment del terreny que actualmentés ocupat per l’edifici del museu que ara estudiem. 10 És undocument datat el 6 de juny de l’any 1805 en què s’estableix enemfiteusi «mitja quartera de terra de vinya arenosa» pel cens anualde 18 lliures, per tant un terreny de poca qualitat i petit. El terrenyon es construirà el Molí de Baix era propietat de la Pabordia de laCisa i per a poder-lo cedir s’hagué de demanar permís al bisbat que elconcedí atès que el cens ofert era bo per a una peça «de mala qualidad[…] por ser arenosa y contigua a una riera y visto el informe delcura párroco de Sta. Cruz de Cabrils […] si también porqué habiendode construir una pared al lado de la riera llamada del Pino quedaríaasegurado lo restante de la tierra de la misma pieza». Aquesta paretencara protegeix avui el Museu de la Mina Vella de les rierades quebaixen de Cabrils.A més a més, Campllonch, per a poder construir en aquest terreny,hagué d’indemnitzar el pagès de Cabrils que el conreava, BartomeuAbril. Aquest hi tenia sembrats diversos ceps i en demanà 30 lliures.11 Un cop establert el terreny i indemnitzat el pagès, ja es podiaprocedir a la construcció de l’edifici del que seria l’actual Museu dela Mina Vella.10. Ibid.; 1805, juny, 6.11. Ibid.; 1805, juny, 24.13

singladures 24En el cas del tercer molí no hem localitzat cap factura similar a lade la construcció del segon molí, però cal suposar que hi intervinguerenels mateixos mestres atès que ambdues construccions són moltsemblants. Tant en el Molí del Mig com en el de Ca l’Eudald trobemdos quadres de rajola catalana d’idèntiques característiques, que seguramentcontenien imatges de sants, encara que el del molí del mig ésemblanquinat. Les peces de pedra de les llindes d’ambdós molins sónexactament iguals, encara que una porta la data de 1805 i l’altra de1806. A la sala on es trobaven les moles del molí hi ha exactamentels mateixos encaixos de pedra per a muntar-hi el torn que servia perpoder aixecar les moles… És pràcticament segur que en la construcciódel tercer molí es feren servir les plantilles que el fuster féu fer per alsegon, atès que el sistema usat és el mateix.La sort és que el tercer molí o Molí de Baix s’ha conservat pràcticamentintacte fins als nostres dies, cosa que ens permet de veure lessimilituds amb els altres dos molins, similituds que ens delaten unamateixa mà constructora.El que sí que hem localitzat és la factura de la construcció de lamina que portava l’aigua des del Molí del Mig fins a la bassa del Molíde Baix: «Desde lo tercer molí que estan fabricant en lo terme deVilassar […] fins a las parets de la resclosa que tenen en la riera ditade Cabrils.» 12 Aquesta mina actualment la coneixem com la Mineta,atès que és la més petita de les tres que abasten Vilassar de Mar. Enles èpoques en què funcionaven els molins, recollia tota l’aigua delsmolins de Cabrils i la portava al pla, però actualment només recullaigua de les deus naturals que troba al seu pas i, per això, porta pocaaigua. El document de pagament de les obres és del 26 de maig del1806, el mateix dia que la factura del molí del mig. I, com ja podeusospitar, també és fet pel mestre de cases de Cabrils Josep Mas i Roger.Diu que es començà a construir el dia primer d’abril del 1803 is’acabà el primer de novembre de l’any 1805. Entre altres materials,ens detalla l’ús de 1.500 canals de ceràmica per a canalitzar l’aigua12. Ibid.; 1806, maig, 26.14

200 anys de la construcció de ca l’eudaldi 1.287 corbes per fer el sostre de la dita mina. El cost total de lamina, de prop de 1.047 metres de llargada, fou de 4.188 lliures,11 sous i 11 diners.La sequera i la baixa productivitatPer un plànol conservat a l’arxiu del Museu de la Mina Vella podemsaber que el conjunt de mines que portaven aigua als tres molins delsCampllonch eren: la Mina Gran, la Mina Xica, la Mina del TorrentRoig i la Mina del Molí del Pla o Mineta. Anys a venir (1 853) alMolí del Pla també s’afegiren setze plomes d’aigua de la Mina Novao Mina de la Dreta de la Riera de Cabrils. 13Tot aquest conjunt de mines, que abastaven els molins dels Campllonch,es demostraren no gaire cabaloses a causa de la falta de plugesi potser també del fet de ser construïdes força amunt de la vall de Cabrils,on les aigües subterrànies no són prou abundants. El cert és queen diversos documents els Campllonch s’exclamen de la sequera i dela falta d’aigua que els fa tenir els molins parats. Fins i tot hi haguerenuns quants intents de prolongar les mines per a trobar més cabals. El1817 trobem que fan obres «per continuar la mina de aygua quede present fem construhir en lo terme de […] Cabrils per aument delsmolins que tenim construhits en lo terme de St. Joan de Vilassar». 14Molt possiblement és un intent d’allargar la Mineta, que és la quesubministrava aigua al tercer molí.El 1818 trobem quatre documents més en el mateix sentit. Enaquests els Campllonch venen diverses peces de terra persufragar los gastos quens ocasiona la prolongació y fabricació de ramalsde aquella mina […] a las quals obras nos ha precisat la actual esterilitatde ayguas (ja may coneguda, ni en sa quantitat, ni en sa duració) a fi de13. F. lloveras i planet, Minavella: Historial i comentaris (Vilassar de Mar: SC Aigües dela Mina Vella, 1989), p. 95.14. ahcm. Notari: Desideri Torres i Golorons; 1817, juliol, 1.15

singladures 24no tenir sens curs los dits molins y estèrils las terras que régan ab lasayguas ab què molen los mateixos, y que encara que sempre havían estaten una quantitat bastant considerable en la actualitat haurían quedatentrament perdudas per rahó de la gran sequedat que de alguns anysa esta part se experimenta en lo Principat. 15La falta d’aigua afectava negativament la productivitat de les terresi dels molins. Desconeixem quina productivitat tenien aquests molinsperò sabem que el 1820 serviren a Campllonch com a garantiaper a un crèdit que tenien contret amb el Monestir de Sant Cugat delVallès:Assignam y consignam […] los lloguers o rèddits de aquell molí farinerque tenim […] immediat a la riera del Pi […] y en lo cas de no ser bastantslos rèddits de dit molí […] consignam igualment los rèddits delsaltres dos molins fariners que de pochs anys a esta part havem fet edificarlo un cerca del altre en la parròquia de Sta. Creu de Cabrils. 16Els últims anys de vida foren difícils per a Fèlix-Anton Campllonch.Sembla que els negocis no li anaren gaire bé, atès que al testament,datat l’any 1831, s’exclama «d’haver sufert la mia casa y béns granspèrduas y atrassos». 17 De tota manera, una gran part de les obres quedugué a terme ens han pervingut fins a l’actualitat i hem pogut celebrarels dos segles de la construcció del Molí de les Alzinetes. El seu tercermolí actualment és un museu i part de l’aigua de les seves mines avuiabasteix la població de Vilassar de Mar.15. Ibid.; 1818, febrer, 24.16. Ibid.; 1820, abril, 17.17. Ibid.; 1831, novembre, 29.16

EDITORIALper Alexis SerranoPresident del Centre d’Estudis VilassarencsPoc més de dos anys després de la seva fundació, el Centre d’EstudisVilassarencs (en endavant CEV) veu acomplir-se feliçment un dels seusmolts propòsits inicials, rellançar l’edició de Singladures. Així, amb aquestnúmero de la nostra tan nostrada revista, el CEV compleix amb el compromísadoptat amb l’Ajuntament i de retruc amb la ciutadania de Vilassarde Mar de tirar endavant de manera conjunta la publicació pròpia de lanostra institució a l’abric de la clàssica edició del Museu Municipal.D’aquesta nova etapa de Singladures, el CEV espera que se’n diversifiquinels continguts sense oblidar la seva salada essència, que comprèntota mena d’estudis referents a tots aquells aspectes del ric patrimonisocial i natural de Vilassar de Mar i de la seva immediata rodalia.Des de la seva dualitat fundacional el CEV ha pretès difondre els seuscontinguts per mitjà de les tecnologies de la informació i de la comunicaciói per això escau aquí mencionar que a www.catvilassar.com/cev podreutrobar la versió electrònica d’aquesta edició.Partint modestament d’un petit espai dedicat a la història i el patrimonide Vilassar de Mar al portal audiovisual www.catvilassar.com, durantaquests dos primers anys i escaig de vida, el Centre d’Estudis ha duta terme tot un seguit d’activitats encarades a la recerca i a la difusió decontinguts històrics i culturals sempre (tot sigui dit de pas) amb més il·lusió que pressupost. D’aquestes activitats i de les futures, en els propersnúmeros d’aquesta publicació n’anirem informant els lectors.Si voleu col·laborar amb el CEV, podeu contactar amb nosaltres a travésde l’adreça cev@catvilassar.com o bé dirigint-vos al Museu de la Marinade Vilassar de Mar.17

L’estómac de Barcelona i el Maresmea la Baixa Edat Mitjana: els bous de Barcelonaper Ramon A. Banegas i LópezDoctor en històriaIntroducció: l’estómac de BarcelonaLa ciutat de Barcelona durant elssegles XIV i XV tenia una poblaciód’aproximadament uns 30.000habitants. Aquest nombre, tot i quepatí sotragades a causa de les crisisdemogràfiques causades, entre altresmotius, per les epidèmies o lesguerres, aconseguí romandre forçaestable gràcies a la migració quearribava des de les comarques interiorsde Catalunya. Barcelona erala ciutat més important de la Coronad’Aragó i una de les més importantsde la Mediterrània occidental (tot ino arribar a la població de Venèciao Gènova). Alimentar una poblacióamb un nombre important d’habitantssempre ha estat un repte plede dificultats, que tant comerciantscom autoritats polítiques han hagutd’aprendre a salvar.A la ciutat de Barcelona, elssegles XIV i XV, hi habitava gentde tota mena, des de nobles i ricsburgesos fins a menestrals i pobrespidolaires. No tothom menjava elmateix, però tant els rics com elspobres tenien necessitat de menjar.Si analitzem ràpidament les dietesurbanes dels diferents grups socialsque habitaven la Barcelonabaixmedieval, podem veure que hiha dos aliments comuns a totes: elpa i la carn.El pa de blat era el principal alimentde tots els grups socials quehabitaven la ciutat, fins a tal punt,que tot allò que no era pa en undinar o un sopar era consideratcompanatge, allò que acompanyael pa. De fet, el pa era tan important,que l’abundància o la carestiade pa als forns de la ciutat era elque indicava si s’estava en tempsd’abundància o de fam. El segonproducte en importància a totes lesdietes urbanes baixmedievals era lacarn. És ben cert que a la baixa edatmitjana la carn, a diferència del blat,no era considerada un aliment imprescindibleper a sobreviure, peròen canvi es considerava l’alimentque millor preservava la salut deles persones i el que ajudava mésa recuperar la salut quan s’estavamalalt. A més, era considerat l’alimentper excel·lència de la noblesai, entre les classes treballadores,18

era tingut per un aliment necessariper a totes aquelles personesque en la seva feina havien de feresforç físic.De carn, a la ciutat se’n consumiade moltes classes, des de lescarns de qualitat més alta, nomésaccessibles per a les butxaquesmés solvents, fins a les carns dequalitat ínfima, consumides pelshabitants de la ciutat amb menysrecursos.Entre els nobles i l’alta burgesiales carns més preuades eren lesde la volateria: pollastres, gallines,capons, oques, paons i ànecs;entre els quadrúpedes la carn mésfina era la de cabrit, si bé la carnmés consumida per les classesaltes urbanes era la carn de moltó(mascle de l’ovella adult, però novell). Entre aquestes carns d’altaqualitat i les de més baixa qualitatcom podien ser la carn d’ovella ide cabra, els menuts d’aquestsmateixos animals o fins i tot lescarns d’animals morts fora de laciutat per malaltia o atacats perferes, n’hi havia tota una escala dequalitats per a tots els gustos i lesbutxaques. Aquesta realitat trencael fals mite que diu que a l’edatmitjana els membres de la classetreballadora no menjaven carn: enmenjaven de manera quotidiana, sibé en petites quantitats i de qualitatbaixa i, fins i tot, ínfima.D’entre totes les carns que esvenien a les carnisseries barceloninesa la baixa edat mitjana, la quemés es venia era la de moltó, unaprevisió de venda dels consellers dela ciutat del 1462 diu que en un anyse’n podien vendre 520.000 lliurescarnisseres, el doble que tota laresta de les carns juntes; li segueixen consum a molta distància el bou,la vaca i el porc, i la resta de carnsja té un paper marginal.Per a aconseguir aprovisionar decarn una ciutat gran com Barcelona,calia una complexa organitzaciócomercial, perquè els centresproductors de bestiar eren moltallunyats de la ciutat, atès que elsvoltants de Barcelona eren dedicatsals cultius intensius de vinya i horta,cultius de difícil convivència amb laramaderia. Per tant, els carnissers,per a aconseguir llur matèria primera,havien de fer llargs viatges finsa les pastures d’hivern de la planad’Urgell, l’Aragó i el Baix Ebre; finsa les pastures d’estiu dels Pirineusi el Maestrat; o fins a territoris especialitzatsen la producció com l’illade Menorca.Les rutes per a aprovisionar de carnBarcelona: la ruta del MaresmeEl camí que havia de fer el bestiardes de les fires i els mercats rama-19

L’ESTÓMAC DE BARCELONA I EL MARESMEders fins a la ciutat de Barcelonaera un camí llarg, tortuós i ple dedificultats. En el viatge els ramatscombinaven tant les grans rutesmercaderes com el camí reial queunia Barcelona amb Lleida i Saragossa,com les rutes de la transhumància,més llargues i lentes, peròon el bestiar tenia més facilitat pera alimentar-se.En general, el bestiar oví que esconsumia a Barcelona provenia detres grans zones: la plana de Lleida,en relació amb les zones contigüesde l’Aragó i amb els Pirineus deLleida i de l’Aragó; els Pirineuscentrals catalans, que comprendriales comarques de la Cerdanya, elCapcir i el Ripollès; i el Baix Ebre,en contacte amb la comarca delsPorts i el Maestrat, ja al País Valenciài les comarques properes delBaix Aragó. Aquestes rutes, queunien els principals centres ramadersamb la ciutat, recorrien valls imuntanyes, però no passaven pelMaresme. En canvi, a la ruta queportava el bestiar des de Menorcai des de l’Empordà fins a la ciutatde Barcelona, el Maresme sí que hitenia un paper significatiu.Potser el cas més interessantés el del bestiar provinent de Menorca,atès que es tracta de l’únicbestiar que arriba a la ciutat permar. Menorca era una illa especialitzadaen la producció ramadera,la llana de les ovelles de Menorcaera considerada com una de lesmés fines d’Europa i els principalscomerciants de llana italians teniendelegacions a l’illa, on compravenla llana, fins i tot abans de la tosade les ovelles. Juntament amb lesovelles es criaven bous i vaques.De fet, del total de la produccióramadera de l’illa, aproximadamentun 4% seria bestiar boví destinat ala venda per a carn a Mallorca i aBarcelona.Els bous i les vaques compradesa Menorca per carnissers o comerciantsbarcelonins eren traslladatsen vaixell fins a Blanes, on erendesembarcats i des d’aquí, seguintel corredor d’aiguamolls que hadonat nom a la nostra comarca,arribarien a la desembocaduradel Besòs, zona de pastura a les20

portes de Barcelona. El perquèdel desembarcament dels bous aBlanes i no a Barcelona es deu moltprobablement al fet que la capitalde Catalunya durant els segles XIVi XV no tenia port i els vaixells fondejavena una certa distància de laplatja, i les mercaderies arribaven ala costa amb barques (llaüts); així,doncs, a causa de les dificultats queimplicava el desembarcament delsbous i les vaques a Barcelona, elsmercaders preferien desembarcarlosa Blanes — on sí que hi haviaport — i fer després el recorregutfins a la ciutat a peu. Aquestaruta que resseguia els aiguamollsmaresmencs també fou utilitzadapel bestiar que venia de l’Empordàdurant la guerra civil catalana, queenfrontà la Generalitat i la ciutat deBarcelona amb el rei Joan II entreels anys 1462 i 1472. L’Empordàcom a zona d’aprovisionament ramaderi la ruta que la connectavaamb la ciutat eren marginals entemps de pau, però en tallar-se lescomunicacions de Barcelona ambel centre i el sud de Catalunya, totesdues esdevingueren estratègiquesper al bon aprovisionament càrnicde la ciutat.El camí que havia de seguir elbestiar des de les fires i els mercatsramaders fins a Barcelona era llargi ple de perills. Els principals perillsno eren pas les dificultats del terrenyo les inclemències del temps,sinó els mateixos senyors feudalsque poblaven la terra. Aquestssenyors feudals solien tenir dretsjurisdiccionals sobre la seva senyoria,cosa que els convertia enpetits reis en el seu territori, ambcapacitat per a cobrar impostos ifer justícia. Un dels impostos méslucratius per a aquests senyors erael que es cobrava sobre el pas demercaderies per la seva senyoria,el qual rebia diversos noms: peatge,passatge, castillatge… Elsciutadans de Barcelona, gràcies aun privilegi de Jaume I concedit el1232, no havien de pagar aquestsimpostos. Tot i això, a partir delsanys trenta del segle XV comencena sovintejar els segrests de ramatsque tenien com a destí Barcelonaper part dels senyors feudals, queexigien drets de pas a la sevasenyoria. Aquests segrests es generalitzarendurant la guerra civil ila immediata postguerra, davant laimpotència de les autoritats municipalsque veuen perillar el bonabastament de carn de la ciutat.Al Maresme, durant els anysd’incertesa de la guerra civil i laimmediata postguerra, els senyorsque dominaven la ruta que ressegueixla costa i uneix les comarquesseptentrionals amb Barcelonaprotagonitzaren diversos segrestsde bestiar, segrests es feren per21

L’ESTÓMAC DE BARCELONA I EL MARESMEordre dels vescomtes de Cabrera(senyors de Blanes), pels Armendáriz(senyors de Palafolls i debona part de l’Alt Maresme, des del1465) i pel senyor de Mataró. Totstres senyors, però especialment elsArmendáriz i els vescomtes de Cabrera,eren senyors molt poderososque havien tingut un paper destacata la guerra en el bàndol del rei, cosaque feia que les autoritats municipalshaguessin d’anar amb peus deplom a l’hora d’enfrontar-s’hi, atèsque es trobava en una posició dedebilitat pel seu paper al costat dela Generalitat fins l’últim moment.Així, doncs, accions que haguessinestat habituals abans de la guerra,com l’enviament de diplomàtics pera intentar alliberar el bestiar i cobrarles compensacions, les al·legacionsal rei o fins i tot la utilització del’host de Barcelona contra aquestsnobles, no es fan sinó que noméss’envien unes dèbils queixes enforma de carta.Els senyors saberen treure profita la debilitat de la ciutat per a revitalitzarvells drets jurisdiccionalsoblidats o fins i tot inexistents i compensaraixí els danys de la guerra ila pèrdua de valor que havien patitles rendes feudals des de la segonameitat del segle XIV. Només cap afinal del segle XV, Barcelona recuperala seguretat en si mateixa i enla monarquia, torna a enfrontar-seals senyors feudals que li prenen elbestiar i reprèn el lideratge perdut.ConclusionsEn definitiva, el Maresme dins laxarxa d’aprovisionament de carn deBarcelona a la baixa edat mitjana teniaun paper marginal, però que esdevinguéfonamental en momentsdifícils quan la ciutat veié tallades lesvies de comunicació amb el centre iel sud de Catalunya. El bestiar quecreuava el Maresme camí de la capitalde Catalunya seguia els aiguamollscostaners, que esdevenien uncorredor verd de fàcil trànsit, si nofos pels senyors feudals que durantla guerra civil i la immediata postguerrasegrestaren diversos ramatsde la ciutat aprofitant la posició dedebilitat de Barcelona. Els senyorsfeudals van trobar en aquests segrestsuna via per a compensarles pèrdues econòmiques que elshavia suposat la guerra i la pèrduade valor de les rendes feudals. Lesautoritats de Barcelona, en canvi,patien aquests segrests que posavenen perill l’abastament de carnde la ciutat i encarien els preus,cosa que generava greus tensionsentre una ciutadania empobrida imolt sensibilitzada amb les pujadesde preus. Els intents de les autoritatsmunicipals d’evitar aquests22

segrests resultaren infructuosos finsl’última dècada del segle XV, quanla ciutat recuperà l’autoritat davantels senyors del Principat.Bibliografiabanegas i López, Ramon A., L’aprovisionamentde carn de Barcelonadurant els segles XIV i XV. 2007. (Tesidoctoral inèdita.)CÀCERES i NEVOT, Juanjo, La participaciódel consell municipal en l’aprovisionamentcerealer de la ciutat deBarcelona (1301-1430). 2006. (Tesidoctoral inèdita.)CASASNOVAS i CAMPS, Miquel Àngel,Història de Menorca. Palma: Ed. Moll,2005.CUADRADA i MAJÓ, Coral, El Maresmemedieval: Les jurisdiccions baronialsde Mataró i de Sant Vicenç deVilassar (hàbitat, economia i societat,segles X-XIV). Mataró: Caixa d’EstalvisLaietana, 1988.—, «Sobre les relacions camp-ciutat a labaixa edat mitjana: Barcelona i les comarquesde l’entorn», Acta Historicaet Archaelogica Mediaevalia, núms.11-12 (1990-91). (Revista editada pelDepartament d’Història Medieval dela Universitat de Barcelona.)RIERA i MELIS, Antoni, «Estructurasocial y sistemas alimentarios en laCataluña bajomedieval», Acta Historicaet Archaeologica Mediaevalia,núms. 14-15 (1994).—, «La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa»,Acta Historica etArchaeologica Mediaevalia, núms.23-24 (2002-2003).ROSELLÓ i VAQUER, Ramon, Llibre delnotari de ciutadella Jaume Riudavets(1450-1453). Maó: Consell Insular deMenorca, 1982.ROVIRA i MERINO, Joan, i FerranMIRALLES i SABADELL, Camins detranshumància al Penedès i al Garraf:Aproximació a les velles carreradesper on els muntanyesos i els seus ramatsbaixaven dels Pirineus a la marina.Barcelona: Associació d’Amicsdels Camins Ramaders, 1999.SOBREQUÉS i VIDAL, Santiago, iJaume SOBREQUÉS i CALLICÓ, Laguerra civil catalana del s. XV. Barcelona:Ed. 62, 1973. 2 vol.VILÀ i VALENTÍ, Joan, «La transhumànciaa Catalunya», dins El món rural aCatalunya (Barcelona: Curial, 1973).23

Primers resultats de la prospecció geofísicadel priorat de Sant Pere de Claràper Roger SalaSOT Prospecció Arqueològicai Alexis SerranoCentre d’Estudis VilassarecsEn el marc de la preparació de lesIV Jornades d’Història i ArqueologiaMedieval del Maresme, que forendedicades a l’estudi dels establimentsmonacals al Maresme, esféu avinent la necessitat de conèixerarqueològicament els cenobis de lacomarca. En aquest sentit, el mesde setembre del 2007 es plantejà laprospecció dels terrenys de la fincade Can March situada a cavall delsnuclis urbans d’Argentona i d’Òrrius,al marge sud de la carreterad’Argentona a Òrrius (BV-5106),just al límit de les suara dites poblacions.La documentació arxivística indicala presència d’un petit prioraten aquest precís indret, les restesmaterials visibles del qual no enspermeten inferir gaire sobre laseva història i la seva forma. Ambl’autorització de les autoritats competentsen matèria d’arqueologiade la Generalitat de Catalunya, elCentre d’Estudis Vilassarencs ambla col·laboració de SOT ProspeccióArqueològica dugué a terme unestudi a l’àrea immediatament aredós de la capella de Sant Perede Clarà i també al seu interior pertal de poder intuir com era el vellcenobi.Pel que fa a la metodologia deprospecció, cal dir que aquesta esdugué a terme per mitjà dels sistemesde gradiometria magnètica(FM-256 de Geoscan Research)i georadar (GSSI SIR-3000) ambantena de 270MHz. Per a ubicarles lectures preses, es traçà en lazona d’estudi una malla de quadresde prospecció de 20 x 20 m, quees prospectaren seguint travessescada 50 cm. Les dades recollideses processaren amb programesespecialitzats per a obtenir una visualitzacióen plantes i seccions quepermeten determinar la presència ol’absència de restes al subsòl aixícom altres anomalies subterràniesdel terreny.El lector del georadar obtinguéinformació de la presència de canvisestratigràfics i objectes en el subsòlgràcies a l’emissió de polsos electromagnèticscap a aquest. El registrede la intensitat i el temps del seu24

etorn, i la transformació d’aquestesdades — recollides en radargrameso perfils de georadar — en plantesd’amplitud del senyal a diferentsprofunditats, ens permeté definir elnegatiu de les restes sepultades.Les dades foren preses dins delsespais predits seguint travessesparal·leles cada 50 cm a l’exterior icada 25 cm a l’interior del temple,i amb una densitat de lectura de3 cm. Tanmateix, per qüestionsd’operativitat, a l’altar de l’ermita, ales terrasses exteriors i al pendentdel barranc s’efectuaren radargramesindividuals o simples.Concretament a la zona sudoest de l’ermita es detectaren estructurescorresponents a fasesarrasades, possiblement d’algunacompartimentació murària pertanyenta l’antic cenobi que es trobensota l’actual nivell de circulació.Altrament, a l’interior del templees detectaren certes anomaliessubterrànies.Els resultats finals de la intervenciói la interpretació de les anomaliesdetectades foren el gruix dela comunicació que els membresdel CEV i de SOT presentaren ales dites Jornades d’Història i Arqueologiael 18 de novembre del2007 sota el títol: Resultats de laprospecció geofísica realitzada alpriorat medieval de Sant Pere deClarà. Argentona (El Maresme).L’article resultant resta encara enpremsa.Passant l’antena del georadar tot seguit les cintes mètriques per tal de poder fer lalectura del subsòl. Al fons, la paret exterior del priorat amb la porta adovellada d’arc demig put i l’arc soli sepulcral.25

Llengua i cultura a Vilassar de Mar al segle XIXper Jaume Vellvehí i AltimiraGrup d’Història del Casal. MataróLa Renaixença, el moviment derecuperació cultural que es produeixa Catalunya el segle XIX, esdesenvolupa i triomfa a Barcelona,però té les comarques com a motori escenari imprescindible per a lavertebració exitosa del movimentcultural en moviment polític a cavalldel segle següent. Al Maresme unade les poblacions on el catalanismepolític arrelarà amb força serà Vilassarde Mar. Però per a poder parlard’aquests fruits, de la fundació el1897 de l’Agrupació Catalanista deVilassar de Mar per exemple, caldràrepassar el context previ: la segonameitat del XIX.La presència de la cultura en catalàa Vilassar de Mar durant aquestsanys serà escassa fins als excepcionals1879 i 1887 i es limitarà a larepresentació d’obres de teatre.Vilassar de Mar és una de lespoques poblacions privilegiadesde la comarca que disposaran benaviat d’un teatre estable tot l’any.Als casos emblemàtics del TeatrePrinci pal d’A renys de Mar (1828)o del Principal de Mataró (1832),s’hi afegeixen els més modestosTeatre del Circo Vilassanès, construïtel 1866, i el Teatro del Circode Masnou. Altres poblacions comVilassar de Dalt o Canet de Marhauran d’esperar fins als anys vuitantai moltes altres s’hauran deconformar, fins entrat ja el segleXX, amb les sales més o menysimprovisades en entitats de lleure:els casinos i els ateneus.El fet de disposar d’un teatreestable farà que Vilassar de Marentri en els circuits teatrals i lescompanyies en gira visitaran Mataró,Arenys, el Masnou i Vilassar deMar. La primera notícia que tenimde funcions teatrals és del 1869quan una companyia castellana desarsuela debuta al teatre El PradoMataronés representant El valle deAndorra, que el dia abans haviarepresentat al Circo de Vilassar deMar. I a través del teatre s’introduiràa la vila el teatre català i els correntsculturals que hi giren a l’entorn. El1897 la companyia de Teodor Bonaplataamb l’actriu Carme Parreñorepresenta Lo que no vulgas pertu, procedent de Mataró, on fa latemporada. Als estius es contrac-26

tava la companyia del Teatre Catalàdel Romea i sabem que l’agost del1897 hi actuà la companyia d’AntoniTutau i Carlota de Mena representantLa dida de Frederic Soler ila comèdia en un acte La capsetadels petons.L’existència del Circo permetràtambé la progressió del teatre d’aficionats,dels quals coneixem algunsnoms que també trobarem en lesfiles del catalanisme al tombant desegle. Sabem, per exemple, que lacompanyia d’aficionats dirigida perAntoni Caviglia 1 era formada perPau Ferrés, Josep Casanovas, JoanCasanovas i Felicià Sust. Sovint lescompanyies d’aficionats es reforçavencontractant una actriu professional.Els aficionats representarenel gener del 1897, per exemple, eldrama en tres actes Fratricida, elmonòleg Mestre Oleguer i Les tresalegries de l’arenyenc Josep MariaArnau.Però a banda del Circo, el teatretindrà altres escenaris, especialmentel del Col·legi Nàutic Mercantil.Fins a la seva desaparició el 1906, elteatre fou un mitjà per a la formaciódels alumnes. La primera funció vaser el gener del 1878, iniciant-se«amb una gran empenta que amesura que passen els anys perdintensitat, ja que de 10 funcionsdonades l’any 1878 es passa a lameitat l’any 1884, any del decésdel fundador». 2 Sabem que el 1879els alumnes representen el dramaen un acte La agonía i la comèdia,també d’un acte, Noche toledana.Malgrat que ara per ara desconeixemla major part dels repertoris,sí que sabem que les obres representadeseren tant en castellà comen català, amb un predomini delcastellà els primers anys que, a poca poc i paral·lelament a l’evoluciógeneral del teatre en català, s’aniràequiparant.Finalment, a finals de segle calafegir encara altres escenaris: elde les entitats de lleure com arael Foment Vilassanès, que l’abrildel 1897 programa les obres Margrossa d’Ernest Soler, Als peusde vostè de Miquel Palà i el monòlegEcce homo de C. Gumà.La Constància, que per quaresmadel mateix any havia inaugurat unescenari al seu local on actuà lacompanyia d’aficionats de Mataróinterpretant, entre altres obres, Ec-1. Lluís GUARDIOLA, Sant Joan de Vilas­sar:Història i geografia de la comarcavi las sa ne sa i del Maresme (Vilassar de Mar:1955), p. 551.2. Agustí Maria VILÀ i GALÍ, Joan Monjoi Pons: Un exemple de tenacitat (Vilassarde Mar: Oikos-Tau, 1997), ps. 204-207.27

LLENGUA I CULTURA A VILASSAR DE MAR AL SEGLE XIXhar la llave i L’amor és cego. I, pera concloure, l’Ateneu, que el 1899organitza una vetllada de teatreinfantil en què es representa Curade moro de Pitarra. L’afició al teatreserà, doncs, un dels aglutinadors iun dels vehicles d’introducció delcatalanisme cultural.Hi haurà, però, dos moments excepcionalsde la cultura en català.El primer el 1879, quan un grupde vilassarencs que anys a venirtrobarem a les files del catalanisme,entre els quals — segons Guardiola—, hi havia Leandre Caviglia, quellavors era secretari de l’Ajuntament,Pere Julià Sust, Josep Abril i Suari iJosep Vila i Riera. Aquests fundenel que serà la primera publicacióperiòdica de Vilassar: La Calàndriade la Costa. L’excepcionalitattranscendeix l’interès estrictamentlocal atès que ens trobem davantde la primera publicació periòdicaen català que es publica al Maresmei una de les primeres del país,cronològicament molt propera alperiòdic La Renaixensa (1871) o alsetmanari La Veu del Montserratfundat encara no un any abans.La Calàndria veurà la llum el 21de juny del 1879 amb una periodicitatquinzenal, tal com llegim ala capçalera: «cantarà al menosdos vegadas cada mes». Malgratque no n’hem pogut veure capexemplar, Lluís Guardiola reproduíla portada del primer número. Malhauradamenttingué una vida efímerai només en sortiren entre dosi cinc números, segons les fonts. Lapremsa de l’època se’n féu ressòi el periòdic El Mataronés ja deiael 8 de juny — és a dir, abans del’aparició del primer número — que:«La Calandria pajarito quincenalque canta en Vilassar y en dialectocatalán, sin moverse de la florestaliteraria y huyendo especialmentedel lodazal de la politiquilla de banderíaa que suelen entregarse losperiódicos locales»; i La Renaixensamateixa donà la notícia en la secció«Novas». El preu de la subscripcióera de 3 rals el trimestre, 4 quartosels números endarrerits i 2 quartosels solts. La capçalera era un dibuixde J. Castells, i poc més en podemdir a banda de comentar que gràciesa Lluís Guardiola sabem quel’article de portada es titulava «Lafesta Major», del qual publicà algunsfragments. Al Maresme, s’hauràd’esperar fins al 1894 amb l’aparicióde La Costa de Llevant pera poder tornar a parlar de premsaen català.La segona excepcionalitat esproduirà el 1887 amb la celebraciódel Primer Certamen Literari deVilassar. 3 Quan s’organitzà, ja feia3. Veg. Jaume VELLVEHÍ i ALTIMIRA,«El primer certamen literari de Vilassar de28

Mar (1887)», dins XVII Sessió d’Estudis Mataro nins, 25 novembre 2000: Comuni ca cionspresentades (Mataró: PMC-MASMM,2001), ps. 69-77.temps que arreu s’havia adoptat elmodel dels Jocs Florals de Barcelonacom a motor de dinamitzaciócultural catalanista. A Mataró sen’havien celebrat o se’n celebrarienel 1883, el 1889, el 1892 o el 1893;al Masnou el 1881; a Arenys de Marel 1889; a Canet de Mar el 1897; ia Malgrat de Mar el 1886.Si bé l’interès literari que mereixenles composicions premiades resultaescàs, en canvi esdevé interessantel context en què se celebrà el certamen,la presència de personatgesrellevants del catalanisme i l’ampliressò que tingué al poble.El certamen se celebrà en plenacrisi del Centre Català de ValentíAlmirall i poc abans de l’escissiódefinitiva amb la Lliga de Catalunya.No sabem com sorgí la iniciativa deconvocar el certamen, però el quequeda clar és que s’hi implicarenamplis sectors de la població aplegantel bo i millor de la vila. Així,doncs, la junta organitzadora eraformada per: Josep Masriera coma president, Jaume Arús com avicepresident, Pere Julià Sust coma secretari i Emili Sust, Pere Bassa,Francesc Vilà, Miquel Pou, JaumeGuardiola i Francesc i J. Bisa coma vocals. Entre els membres protectors,fins a un total de 82 personesi institucions, hi havia JosepAbril i Suari, Vicens Adelantado,Pere Almera i Bonaventura Alsina.El cartell de premis, que era moltextens, també reflecteix l’àmpliaimplicació: des del canonge JaumeAlmera o Rafel Monjo, fins a entitatscom ara l’Ateneu Vilassanès de laClasse Obrera o la Cooperativa deSant Antoni.Una de les coses que més sorprènés la composició del jurat.Era un jurat de prestigi literari icatalanista que comptava amb tresmestres en gai saber — Damas Calvet,Frederic Soler i Àngel Guimerà—, a banda del dramaturg EduardVidal i Valenciano com a presidenti el mateix Valentí Almirall. Però amés, entre els participants guardonatsal certamen, trobem membresdestacats del Centre Català,alguns vinculats a La Renaixença ial Centre Escolar Catalanista, i queen la ruptura optaren per la Lliga deCatalunya: hi trobem Jacint Torras iReyató, Josep Franquesa i Gomis,el badaloní Antoni Bori i Fontestà,també vinculat al catalanisme conservadorde La Renaixença i de LaVeu del Montserrat, l’escriptor deTiana Francesc Ubach i Vinyeta,Emili Coca i Collado o un joveJosep Puig i Cadafalch, llavorsdestacat dirigent del Centre EscolarCatalanista escindit. Altres, com29

LLENGUA I CULTURA A VILASSAR DE MAR AL SEGLE XIXConrad Roure, amic i col·laboradorde Frederic Soler i d’Eduard Vidal,es decantaven més per l’opciód’Almirall.Finalment, i a tall de cloenda,el 25 de desembre del 1897 esconstituí l’Agrupació Catalanistade Vilassar, on veurem molts delspersonatges que hem anat trobanten les diferents iniciatives culturalsde què hem parlat. L’Agrupaciótingué una expansió destacada. Al’Assemblea de Terrassa hi haguerenquatre delegats i aquell mateixany 1901, l’Agrupació Catalanistade Vilassar de Mar intentà formaruna candidatura a les municipals. Al’Assemblea de Barcelona (1904) hihagueren cinc delegats i l’any 1905l’Agrupació encara formava part dela Unió Catalanista.30

Un recorregut en imatgesper la cursa d’automòbils de l’any 1910per Alexis SerranoCentre d’Estudis VilassarencsActualment els vehicles de traccióa motor són quelcom que formapart del nostre paisatge quotidià— potser massa i tot —, però nosempre ha estat així. L’omnipresènciaaclaparadora de cotxes i motosd’avui dia era impensable fa unsescassos cent anys. Per això, quanl’organització de la Copa de Catalunyaes decantà perquè la terceraedició d’aquesta competició, la del1910, es fes a Vilassar de Mar, elsnostres convilatans d’aquell tempss’entusiasmaren d’allò més perun esdeveniment que sens dubtepresagiava l’arribada del progrésmotoritzat sobre quatre rodes.El Vilassar de Mar de llavors nocomptava encara ni amb 3.200habitants i certament, de cotxes,se’n veien ben pocs; hi abundaven,això sí, els carros i les tartanes queviatjaven de Mataró a Barcelona i deBarcelona a Mataró per la carreterageneral. Per això, fou un acte massiuque concentrà una immensaquantitat de curiosos de tota lacontrada i que aplegà tot el panoramaautomobilístic del moment. Siextrapolem el que suposa avui unacursa d’aquestes característiques,ens podem arribar a imaginar lamagnitud d’aquell esdevenimenthistòric.L’any 1910, gràcies a la tascade la Peña Rhin, la candidaturadel circuit de Llevant desbancà lacandidatura que ja havia aconseguitorganitzar les dues edicions anteriors.L’organització que gestionavael Reial Automòbil Club fins el 1910es decantà pel «circuit Penedès»,que discorria per les localitats deSitges, Canyelles i Vilanova i laGeltrú i que ja havia organitzat lesprimeres dues edicions d’aquestacursa els anys 1908 i 1909. Anys avenir, la cursa es duria a terme peraltres localitats com ara Sitges oVilafranca. Encara més endavant,des del 1929, si bé el projecte defer un circuit definitiu a Catalunya enun principi en preveia la instal·lació aMontjuïc, amb l’esclat de la GuerraCivil el projecte quedà aturat i noseria fins el 1987 que s’estrenà elcircuit de Montmeló.Centrant-nos en el circuit deLlevant, cal dir que tot i que hi haconstància que el recorregut també31

s’emprà en altres competicions demotocicletes i automòbils de menorpotència entre els anys 1913 i 1925i que la marca Hispano-Suiza l’usàl’any 1953 per fer les proves tècniquesdel mític Biscuter, l’esdevenimentmés sonat de tota la històriadel nostre circuit fou el de la Copade Catalunya de Voiturettes d’aquell29 de maig del 1910.La cursa consistia en un circuittancat que sortia de Vilassar deMar i a Vilassar de Mar tornava, totpassant per els termes municipalsde Cabrera de Mar, Mataró i Argentona.Concretament el circuit anomenat“Mataró» o “del llevant» compreniaels trams de les carreteres deMadrid a França per la Jonquera (lageneral) entre els kilòmetres 648 i654 (entre la cantonada de l’actualcarrer del Canonge Almera de Vilassarde Mar i l’entrada a Mataró),la carretera de Mataró a Granollersentre els kilòmetres 1 i 3,5 (entreMataró i Argentona) i la carreterad’Argentona a Vilassar de Mar entreels kilòmetres 1 i 3,5. Tot plegat elperiple sumava gairebé quinze kilòmetresi els competidors l’haviende completar vint-i-dues vegadesper tal de sumar 352 kilòmetres enel millor temps possible.Els automòbils emprats en la cursaeren de les millors escuderies delmoment, els anomenats voituretteseren biplaces ja que al conductorli calia en tot moment els ajuts delmecànic. Aquests automòbils decompetició esportiva eren de quatrecilindres i com a màxim arribavenals 1.600 cc eren dissenys de lacategoria inferior a la GP que avuiconeixeríem amb el nom de Fórmula1.Per a la materialització d’aquellacte tan sonat, calia fer alguns arranjamentsa les vies per on haviade passar el recorregut com ara suavitzarel viratge que feia la carreterad’Argentona quan s’unia a la general.Altrament calgué condicionar unaparcament per tots els cotxes delsassistents que arribaren d’arreu delpaís per presenciar la cursa. Aquestaparcament es condicionà a lesterres properes a Ca l’Amell. També,és clar, calgué aconduir la logísticade les comunicacions i preparar unbaixador específic per tal de facilitarl’accés del públic assistent que vinguésper mitjà del ferrocarril. Per talde fer còmoda l’assitència del públics’adequaren unes grades i unestribunes que, en funció de la classedels assistents, eren cobertes o no.La construcció d’aquestes gradesfou a càrrec de l’Ajuntament, queper tal de cobrir les files preferentsemprà un teló molt similar al quenormalment s’emprava per aixecarl’envelat de Festa Major de SantJoan i de la Festa del Sometent elmes de setembre. El restaurant i el32

LA CURSA D’AUTOMÒBILS DE L’ANY 1910bar s’instal·laren gairebé a la platja,just al llindar amb el terme de Cabrerade Mar.A l’article primer del Reglament oprograma es detalla que «podránparticipar los vehículos y conductoresque cumplan las condicionesdel Reglamento de la Copa y delGeneral de Carrera del Real AutomóvilClub de España». Per tant javeiem qui era l’òrgan gestor d’aquellesdeveniment esportiu: el Reial AutomòbilClub.La cursa començà puntual el dia29 de maig del 1910 com preveia elprograma oficial «dándose la salidaa las 10 en punto de la mañana enVilasar de Mar, en el empalme de lascarreteras de Barcelona a Franciacon la de Argentona a Vilasar». Enla línia de sortida se situaren totsels pilots amb els seus mecànicsi, a l’hora convinguda, començàla cursa, que aixecà una immensapolseguera atès que la carreterano era altra cosa que terra batuda.En aquell temps els bòlids eren biplacesatès que era necessari queel mecànic més experimentat del’escuderia viatgés amb el pilot perquèno eren poques les atencionsque aquests havien de tenir pelsautomòbils durant la cursa.Sens dubte seria un espectaclecuriós veure com aquelles damesde la jet set barcelonina de l’èpocadel Titànic abillades amb les sevesmillors gales parisenques eren cobertesper la pols de la carreterageneral que aixecaven les rodes deles voiturettes.En aquella edició de la Copade Catalunya es lliuraren diversospremis. El premi per al guanyador33

constava d’una medalla d’or i de5.000 pessetes que aleshores eratota una fortuna. L’altre premi notoriera la «Copa de S.M. el Rey D.Alfonso XIII al corredor que cubralas 11 primeras vueltas del circuito(175 Km) en menos tiempo». Que,segons deia el programa, «estaCopa, por voluntad de su augustodonante, deberá ganarse dos añosconsecutivos o tres alternos porel mismo corredor, para ser adjudicadadefinitivamente». A tenord’aquesta premissa, aquest premi(el de les onze voltes) fou atorgat aPaolo Zuccarelli, un jove pilot italiàque llavors comptava amb nomésvint-i-tres anys d’edat. Zuccarelli,que era pilot de la marca HispanoSuiza i competí amb el dorsal número2 en la cursa del 1910, poctemps després es retirà per diversesavaries del seu cotxe. El podi de lacursa, però, el formaven tres pilotsmés. El primer lloc fou per al francèsJules Goux, que participà amb eldorsal número 3. El segon classificatfou l’italià Giosuè Giuppone, queduia el dorsal número 6. Aquestsdos pilots, Goux i Giuppone participarenen representació de lacasa Peugeot amb dos automòbilsmodel Lion Peugeot. Poc tempsdesprés Giuppone va morir en unaccident en uns entrenaments i,per mitjà d’una maniobra poc clarad’aquelles que avui anomenaríemd’espionatge entre escuderies,Zuaccarelli acabà fitxant per LionPeugeot. El tercer del podi fouLluís Carreras, que amb el dorsalnúmero 7 fou l’únic català que pujàal podi d’aquella edició del 1910 dela Copa de Catalunya.PilotPaolo ZucarelliJules GouxGiosuè GiupponeLluís CarrerasPremiCopa d’Alfons XIII1 r premi2 n premi3 r premiLa nota tràgica de l’esdevenimentd’aquell 29 de maig del 1910 foula mort del pilot Georges BouvierBlanch que competia per a His pano-Suizaa causa d’un accident al’al çada de Can Percala, a Ar gentona.Durant molts anys a la carreteraen aquell indret hi hagué unaplaca de marbre que recordava latrista da ta. Actualment la placa hadesapa regut.Agraïments per la col·laboració a:Joan Valls i RamonLlorenç Almera i MirGermans Barba i Viu34

LA CURSA D’AUTOMÒBILS DE L’ANY 191035

LA CURSA D’AUTOMÒBILS DE L’ANY 191037

LA CURSA D’AUTOMÒBILS DE L’ANY 191039

LA CURSA D’AUTOMÒBILS DE L’ANY 191040

QUAN LA IMMIGRACIÓ VENIA DEL NORD.L’ALLAU FRANCESA A VILASSAR ALS SEGLES XVI I XVIIper Alexandra Capdevila i MuntadasIntroduccióDe bell antuvi, Catalunya ha estatun país receptor d’immigrants.Abans de les actuals onades immigratòriesprocedents del sudd’Amèrica i el nord d’Àfrica, de lesallaus de murcians dels anys vintdel segle XX i dels fluxos migratorisdels anys seixanta del segle XXprocedents de l’estat espanyol,el Principat rebé altres correntsmigratòries i una d’aquestes fou laimmigració francesa.Si ens atenem a la informaciósubministrada per les fonts coetànies,tot sembla apuntar queen el decurs dels segles XVI i XVIIel flux immigratori francès assolíunes dimensions inusitades. Així,per exemple, hom calcula que ala segona meitat del segle XVI unacinquena part dels homes catalanshavia nascut a l’altra banda delsPirineus. Tant és així, que Jordi Nadal,1 un dels màxims estudiosos de1. Jordi Nadal i Emili Giralt, La immigraciófrancesa a Mataró durant el segleXV. Mataró: 1966.la immigració francesa a Catalunya,els definí com «els murcians delssegles XVI i XVII».En realitat, s’estima que des dela darreria del segle XV i al llargd’uns cent cinquanta anys «des dela capital fins al llogarret més petit,passant per les ciutats, viles i llocs,cap zona del Principat i Comtats(mentre foren espanyols) semblahaver-se lliurat de l’allau de pobladorsvinguts de l’altra banda delsPirineus». 2 En aquest sentit, doncs,Vilassar no en fou una excepció.La presència d’immigrants francesosa Vilassar és apreciable ala documentació de l’època. Així,doncs, els detectem a les partidesde casament maridant amb donzellesde la població, a les actesde defunció, sovint per causes violentesi enmig de la més absolutamisèria. Però també proliferen a lesdeixes testamentàries tot nomenantcom a marmessors familiars,2. ID., La population catalane de 1553à 1717: L’émigration française et les autresfacteurs de son développement (París: SE-VEN, 1960), p. 31.42

el rector de la parròquia o fins i totfrancesos de la mateixa vila.Tenint present tots aquests aspectes,en el decurs d’aquestarticle tractarem d’aprofundir en elfenomen migratori francès sobreVilassar centrant-nos a valorarl’abast i la cronologia de les arribadesd’aquest col·lectiu, així com enla seva procedència geogràfica i elseu perfil professional.L’abast del flux migratori francès i lacronologia de les seves arribadesParafrasejant Jordi Nadal, la Catalunyadel cinc-cents constituïa «unmón per omplir». 3 Les pestes, lesplagues de llagosta i la guerra civilcatalana (1462-1472) havien deixatun buit que calia omplir. Ben aviat,les terres catalanes esdevinguerenuna mena de paradís idíl·lic per a lagent de l’altre vessant dels Pirineus.Les afinitats culturals, la proximitatgeogràfica i especialment elselevats sous que s’oferien haurienesdevingut un in centiu prou atractiuper a aquells joves treballadors quepatien els efectes de la superpoblacióals llocs d’origen, així comtambé les conseqüències de lesguerres de religió.3. ID., La immigració francesa a Mataródurant el segle XV, op. cit.D’ençà dels treballs pioners deNadal i Giralt, la historiografia haconsiderat que Catalunya no hauriaaconseguit superar la crisi baixmedievalsense el traspàs de sang francesa.4 Cal plantejar-nos si realmentaquest flux migratori fou tan decisiuper a Vilassar. Per a calibrar-ho disposemde les dades subministradespels fogatges del 1553 i pel cens de1708. Centrant-nos en la casuísticade Vilassar, sabem que la poblacióexperimentà un creixement positiude 133 focs, fet que representà unincrement de l’ordre del 271,4%. De4. A la comarca es disposa d’algunstreballs sobre el fenomen immigratori francès:Alexandra Capdevila i Muntadas,«A la recerca d’Eldorado català: Laimmigració francesa a Vilassar segles XVI-XVII», Ipsa Arca, núm. 6 (2004), ps. 30-46;—, Pagesos, mariners i comerciants ala Catalunya litoral: El Maresme a l’èpocamoderna (Barcelona: 2004; tesi doctoral);—, Quan els immigrants venien del nord:L’allau francesa a la comarca del Maresme(treball inèdit); —, «Les xarxes de sociabilitatdels immigrants francesos establertsa la comarca del Maresme durant el segleXVII», dins XXIII Sessió d’Estudis Mataronins(Mataró: 2007); Francesc Forn,«La llavor nordpirinenca», Arennios, núm.26 (1996), ps. 12-14; Carme Pla, Laim migra ció occitana a Malgrat de Mar,1589-1700 (treball inèdit); Enric Subiñà,«La immigració francesa al Maresme Centraldurant la segona meitat del segle XVI»,dins XX Sessió d’Estudis Mataronins (Mataró:2004), ps. 81-98; Pilar Torrent,«La immigració occitana a Arenys de Munt(1566-1700)», Arennios, núm. 25 (1994),ps. 22-23.43

L’ALLAU FRANCESA A VILASSAR ALS SEGLES XVI I XVIIfet, és la població que cresqué mésde la comarca després de Mataró.Resta plantejar-nos si el degoteigfrancès tingué alguna relació ambaquest increment tan notable.Per a valorar l’abast d’aquestflux migratori, hem recorregut a lesdades subministrades pels llibresde matrimonis, atès que aquestadocumentació aplega aquells forastersque es casaren a la parròquia ien conseqüència arrelaren, tinguerendescendència i contribuïren ala recuperació demogràfica de lalocalitat.El buidatge dels llibres de matrimonisde Vilassar revela que en un9,20% dels enllaços celebrats a laparròquia al llarg dels segles XVI iXVII, el nuvi era d’origen francès.Així i tot, la proporció de francesospodria haver estat superior, atèsque molt sovint el casament tenialloc després de molts anys d’estadaa Catalunya, fet que ocasionavaque molts intentessin amagar elseu origen per temor a possiblesrepresàlies.Cal remarcar que es té constànciade l’existència d’una sepulturaon s’acostumaven a soterrar elsestrangers morts a Vilassar, aixícom també de la presència d’unaconfraria gestionada per francesos.5 Tot plegat fa pensar que5. La confraria de Sant Jaume estiguévinculada als immigrants francesos fins alaquest col·lectiu hauria estat mésnombrós del que les fonts ensdiuen i que possiblement hauriaincidit en el creixement demogràficde Vilassar.Respecte a la cronologia de lesseves arribades, Giralt i Nadalconsideraren que el moment àlgidd’aquest flux migratori s’estendriades de les acaballes del segle XVIfins al 1620. A partir d’aquesta data,iniciaria una petita davallada coincidintamb la Revolta dels Segadors(1640-1659). Posteriorment, a partirde la segona meitat del segle XVIIexperimentaria, novament, unacerta reactivació.L’estudi de les partides de casamentevidencia que entre 1561i 1620 se celebraren un 10,40%d’unions en què el nuvi era francès.A diferència del que assenyalava labibliografia, en l’etapa 1621-1660corresponent als anys més convulsiusde la Revolta dels Segadors, laproporció de francesos augmentà ise situà en un 15,20%. Finalment,als darrers quaranta anys del segleXVII, les fonts reflecteixen un retrocés,atès que només se celebrarenun 4% de casaments amb nuviultrapirinenc.1695, quan a causa de la disminució deforasters francesos deixaren de fer-se’ncàrrec — Arxiu Parroquial de Vilassar deDalt, Llibre de la confraria de Sant Jaume.44

No obstant això, l’increment denuvis francesos als anys de la Revoltadels Segadors no hauria de serinterpretat com una intensificació del’arribada de forasters a vila. Enaquest cas, es tractaria més aviatde forasters que portaven anys vivinta la parròquia i que, una vegadaintegrats a la població, optarien percasar-se amb donzelles de Vilassar.Aquest seria el cas d’Arnau Rouredocumentat a la matrícula del 1637,que es casà amb Maria Vinyals deVilassar després de trenta-quatreanys de residència a la població. 6Les zones de procedènciaL’estudi de la procedència d’aquestsforasters constitueix unal tre element a tenir en compte.Ma lau ra da ment, la documentacióno és sempre gaire generosa en lesdades. En ocasions, sovintegen lespartides on se’ns diu que el nuvi ésdel «Reialme de França», «estranger»o «francès». Sortosament, l’encreuamentde la informació extretadels llibres de casament amb la dela matrícula del 1637 ha estat d’ungran ajut per a poder conèixer ladiòcesi d’alguns forasters.Malgrat aquests esculls, l’anàliside les diferents zones d’origen6. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA),Consell d’Aragó, lligall 551, quadern 1.d’aquest col·lectiu ens revela que sisde cada deu marits francesos veniendels Pirineus i dels Prepirineus.Seguien a més llarga distància elsoriünds del Llenguadoc i la Concade la Garona en un 17% i finalmentels naturals de les Terres Altes i elMassís Central en un 14%.Respecte als bisbats de majorprocedència, s’evidencia que en elcas dels Pirineus i Prepirineus, elscomengesos eren els més abundants,al Llenguadoc i Conca dela Garona ho eren els naturals deLombers, i finalment, a les TerresAltes i el Massís Central, els deCaors. En tots els casos es tractavade bisbats de l’interior del Migdia deFrança que tenien una economiabàsicament agrícola.El perfil professional dels nouvingutsDesprés del seu llarg periple, nosembla que els francesos s’haguessintrobat amb massa obstacles al’hora de trobar feina a Catalunya.A la darreria del segle XVII Estevede Corbera constatava que «losfranceses trabajan la agricultura,labran los campos, guardan losganados, benefizian las haciendas yse emplean en todo lo que imaginanles ha de ser de algún provecho». 77. Jordi Nadal i Emili Giralt, La immigraciófrancesa a Mataró durant el segle45

L’ALLAU FRANCESA A VILASSAR ALS SEGLES XVI I XVIIAquesta voluntat de treballar entot allò que els sorgís propicià quees de vinguessin una mà d’obramolt preuada. Cal recordar queen aquells moments les terrescatalanes i maresmenques erenpràcticament deshabitades. Lesgrans mortalitats dels segles baixmedievalshavien provocat unamanca de braços. Si, a aquestadeficiència de mà d’obra, hi afegimque en determinades regions, comel Maresme, es forjava l’arrelamentdel monocultiu vitivinícola, fet pelqual hi havia una gran demandade treballadors per a preparar elterreny, comprendrem la facilitatd’aquests nouvinguts a ocupar-sedins la nova societat receptora.Així, doncs, els forasters casatses dedicaren preferentment a lestasques del camp bé com a bracerso treballadors, o bé com a pagesospropietaris de terres. A més llargadistància cal destacar la presènciade fusters, mestres de cases, boterso mestres d’aixa; és a dir, elsdedicats al sector de la fusta i dela construcció. No ha de sorprendre,però, el seu pes, atès que lapoblació estava en fase d’ascensdemogràfic i necessitava construirnoves cases i la intensificació del’activitat comercial de Mataróhauria provocat una demanda deXV, op. cit.treballadors d’aquest sector per a laconstrucció de vaixells. Finalment,el tercer sector més reeixit correspondriaals treballadors del tèxtil:sastres, teixidors o teixidors de lli,entre altres.Els vestigis de la presència francesaa VilassarMés enllà de la informació proporcionadaper les fonts coetànies, avuidia encara resten alguns vestigisque il·lustren la presència francesaa Vilassar. Així, doncs, la casaconeguda actualment com a Paudel Cafè fou edificada el 1611 perBertran Font, que era un treballadorfrancès establert a Vilassar. Precisament,el 18 d’octubre del 1611,Francesc i Jaume Riera, que erenpropietaris del Mas Riera (avui CanRafart), establiren a Bertran Fontuna peça de terra que tenien enfranc alou a prop de la riera d’Artaguil,perquè hi edifiqués la sevacasa i l’autoritzaven a treure «tantapedra com aurà menester». 8Per la seva banda, Benet Olivaha pogut resseguir també l’origenfrancès d’algunes destacades8. Nota de Josep Samon dins AlexandraCapdevila i Muntadas, «A la recercad’Eldorado català: La immigració francesaa Vilassar segles XVI-XVII», op. cit., p.35.46

fa mílies vilassarenques: 9 Pere EsteveCalvet, del qual procedirà unade les més importants famílies defabricants del Vilassar vuitcentista;Joan Serra, del qual descendirà lamés important nissaga tèxtil delVilassar contemporani; i, finalment,Francesc Manent, que donarà lloca la singular nissaga de mitgersi fabricants de teixits de cotó delVilassar vuitcentista.Al marge d’aquests casos, calressenyar també alguns dels cognomsdels immigrants francesoscasats a Vilassar com ara Cordes,Arnau, Rocafreda, Fonts, Calvet,Molas, Duran, Mates, Dordet, Fineti Giralt, entre altres, els quals fundarennous llinatges, alguns dels qualshan arribat fins als nostres dies.Tot i que és possible que algundescendent de francès s’haguésdesplaçat al veïnat de mar de Vilassar,descartem que aquests forasterss’haguessin establert d’entradaa Vilassar de Mar. Tot plegat caldriaatribuir-ho al fet que la majoria defrancesos arribats a Vilassar procediende l’interior del Migdia deFrança i, en conseqüència, n’hihavia molts que no havien vist maiel mar. Per aquest motiu, s’haurienmostrat reticents a dedicar-se ala pesca i a la marina. Únicamenthaurien treballat com a pescadorsels oriünds dels bisbats marítims.Significativament, però, al Maresmepràcticament no arribaren occitansnascuts en bisbats costaners.Per tant, davant aquests resultatscaldria plantejar-se fins a quin puntl’àmbit de procedència — bonapart dels immigrants francesoseren natural de petites poblacionsde muntanya i d’economia fonamentalmentagrícola — no hauriaafavorit que busquessin a l’horad’establir-se un indret similar a llurlloc d’origen.9. Benet Oliva i Ricós, Els orígensde la primera industrialització del rerepaís:Un cas emblemàtic: Vilassar i el capitalcomercial barceloní (1828-1875). Mataró:Caixa d’Estalvis Laietana, 2002.47

RECENSIONSL’abans de Vilassar de MarMogut per les ganes d’aportarquelcom en la recuperació de lamemòria històrica del nostre municipi,l’historiador Alexis Serranoha elaborat L’abans de Vilassar deMar, un recull de fotografies quevan des del 1852 al 1965 i que sónun testimoni gràfic de la fisonomiade la nostra vila i del dia a dia de laseva gent.L’obra, editada en fascicles deperiodicitat setmanal i encapçaladad’una presentació de l’alcalde deVilassar de Mar, Joaquim Ferrer, id’un pròleg elaborat pel doctor enhistòria Joan Giménez, és estructuradaseguint el calendari de festespopulars del nostre poble, i entrecelebració i celebració es tractentemes cabdals de la vida quotidianacom ara l’escola, la indústria, les activitatsde lleure, les entitats locals,els oficis, el transport i la històriadels indrets del municipi.L’abans de Vilassar de Mar contéunes 1.200 fotografies, restauradesdigitalment, que l’autor ha seleccionatd’entre les prop de 4.000 quehan passat per les seves mans,gràcies a la col·laboració de la ciutadania.De totes les fotografies, lamajoria inèdites, se’n podrà consultaruna còpia a l’Arxiu Municipal,sempre que els seus propietaris endonin l’autorització.Aquest llibre, sens dubte, aconsegueixdonar a conèixer als mésjoves el municipi d’aquells anys ipermet als més grans de poder-lorecordar.Sol Teixidó i Blanch48

El molí ibèric del Museu de la Marinaper Marta Portillo*Entre els materials arqueològics exposats permanentment al Museu dela Marina de Vilassar de Mar hi ha un molí rotatiu de tipus manual.El molí fou recuperat per Feliu Novell i Capilla—veí de Vilassar deMar—en les rodalies del Camí del Mig, en una zona situada entre elstermes municipals de Cabrera de Mar i Vilassar de Mar. 1 El seu estatde conservació és excepcional, atès que molt rarament arriben fins anos altres les dues parts que formen el molí—part activa i part dormento passiva—. Malauradament es tracta d’una troballa fortuïta, per laqual cosa en desconeixem el context arqueològic i la informació queen podem extreure és, doncs, molt limitada.Els molins, com a instruments de treball, són evidències directesque mostren activitats bàsiques en l’evolució econòmica de les comunitatshumanes. Són artefactes que es fan servir fonamentalment peral processat dels cereals i d’altres aliments vegetals. Les tècniques demòlta permeten transformar el gra en un producte més fi i farinós, demanera que l’aliment resulta més fàcilment assimilable i digerible peral consum humà. Els molins d’època protohistòrica es poden classificaren dos grans grups: els molins de vaivé i els molins rotatius. El molídel Museu correspon a aquest segon tipus.Els molins de vaivé, anomenats també ‘molins de tipus prehistòric’,són formats per una peça passiva que pot haver estat més o menys*Institute of Archaeology, University College London, 31-34 Gordon Square, Londres w c 1 h0py, uk. Becària postdoctoral mec/ Fulbright, Ministerio de Educación y Ciencia.1. F. novell i Marta portillo, L’agricultura a Cabrera de Mar. Canet de Mar: Els DosPins Edicions, 1999.49

singladures 24treballada per tal d’obtenir una determinada forma, i una part activade dimensions menors, que normalment es coneix com a ‘mà de molí’,ja que és accionada directament de manera manual. El moviment realitzatper mitjà d’aquests instruments és essencialment rectilini, i espot efectuar en un sentit o en tots dos, produint-se d’aquesta maneraun moviment a vaivé.El molí rotatiu baix o de tipus cilíndric manual, que es coneix a lesfonts antigues com a mola hispaniensis (Cató, 10.4 ), és format perdues peces circulars unides per un eix central, normalment de fusta, demanera que la mola activa (catilli) i la part passiva (metæ) permetenrealitzar un moviment rotatiu complet o un moviment alternatiu desemirotació. Les moles poden presentar múltiples variants morfològiques,que es defineixen bàsicament a partir del grau d’inclinacióde la superfície de fricció, així com altres variants, com el gruix, i elsistema d’emmanegament (mànecs i encaixos), segons la tipologiadel jaciment ibèric d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès). 2 Aquestatipologia ha estat extensament utilitzada en l’estudi de nombrososjaciments protohistòrics catalans i del sud de França. 3 L’exemplardel Museu correspon a un molí de tipus r2, ço és, que presenta unainclinació de la superfície de fricció pronunciada (superior a 10º).És format per una part passiva de tipus r2-p3-2, mola de superfícielaboral inclinada (r2), gruixuda (p3) i amb l’orifici central no perforant(subtipus 2). La mola activa correspon al tipus r2-a3-12a,peça també gruixuda (a3), amb la part superior de tendència plana(subtipus 1) i dos encaixos verticals (variant 2 a).2. équipe d’alorda park, «Les meules rotatives du site ibérique d’Alorda Park (Calafell,Baix Penedès, Tarragone)», dins Moudre et broyer: L’interprétation fonctionnellle de l’outillage demouture et de broyage dans la Préhistoire et l’Antiquité (París: Université Paris I, cths, 2002), vol.ii, ps. 155-175.3. N. alonso, De la llavor a la farina: Els processos agrícoles protohistòrics a la CatalunyaOccidental (Lattes: 1999); Marta portillo, «Les meules de Pech Maho (Sigean, Aude): Étudetypologique», dins Étude et mise en valeur du site archéologique de Pech Maho (Sigean, Aude): ProjetCollectif de Recherche (Montpeller: SRA, 2002), ps. 6-23; —, La mòlta i triturat d’aliments vegetalsdurant la Protohistòria a la Catalunya Oriental (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006 [tesi doctoral]).50

el molí ibèric del museu de la marinaAquest tipus de molí, que s’acciona mitjançant un sistema de dosmànecs verticals, és molt freqüent en el període ibèric i es troba moltben representat en els jaciments de la costa central catalana, com perexemple a Alorda Park (Calafell, Baix Penedès), 4 a Ca n’ Olivé i CanXercavins (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental) i al Puig Castellarde Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), entre altres. 5 Altresexemples més propers—Maresme—els tenim documentats al poblatibèric de la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt), Burriac i Can Bartomeu,a la vall de Cabrera de Mar. Aquest tipus de molins es troben encronologies situades entre els segles v i ii aC.Els molins rotatius poden ser elaborats amb matèries primeres diverses,tant d’origen igni (basalts i granits, bàsicament), com sedimentari(gresos, conglomerats, calcàries etc.). A la Laietània les litologies mésutilitzades per a la fabricació de molins, tant de vaivé com rotatius,acostumen a ser les granítiques, matèries que es troben abundantmenten la geologia de la zona i que presenten unes propietats abrasivesòptimes per als treballs de mòlta. El molí del Museu és de granit, moltprobablement d’origen local.La utilització dels molins és més diversa i complexa del que tradicionalments’ha considerat, com a indicadors de cultura agràriacerealística als quals s’atribuïa la funció de fer farina de cereals. Elsdarrers anys el desenvolupament de diverses tècniques d’anàlisi, comara els estudis traceològics i les analítiques de microrestes vegetals—midons i fitòlits—, han mostrat el que les evidències etnogràfiques ensindicaven: un caràcter de multifuncionalitat en la transformació delsproductes vegetals (llavors, fruits, arrels, fulles etc.), productes d’origenanimal (carns, greixos, peixos, ossos etc.) i minerals (argiles, sal, ocre4. équipe d’alorda park, op. cit.; Marta portillo, «Análisis tipológico y funcionaldel instrumental de molienda y triturado de alimentos vegetales de Alorda Park (Calafell, Baix Penedès,Cataluña)», dins Actas do IV Congresso de Arqueologia Peninsular (Faro: Universidade do Algarve,2004 [en premsa]).5. Marta portillo, « Els molins de la Laietània ibèrica», dins Món ibèric als Països Catalans:XIIIè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 2003 (Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans,2005), ps. 839-851; —, La mòlta i triturat d’aliments vegetals durant la Protohistòria a la CatalunyaOriental, op. cit.51

singladures 24etc.). 6 Els estudis carpològics—llavors i fruits—mostren que les principalsespècies conreades en època ibèrica són els cereals com el blatnu (Triticum æstivum/durum) i l’ordi vestit (Hordeum vulgare)—quesón considerats com a bàsics—, d’altres cereals com els mills (Panicummiliaceum) o l’ordi nu (Hordeum var. nudum), i lleguminoses com lallentia (Lens culinaris) i la fava (Vicia faba). 7 La major part d’aquestesgranes són panificables, especialment el blat nu, però també podenésser consumides com a sopes, sèmoles o farinetes. El tractament delscereals implica diversos treballs, com ara les tasques d’espellofat, quepoden ser realitzades tant amb un molí com en un morter. Altres partsd’aquestes plantes, com les tiges, les fulles o les restes de les inflorescènciesfresques, també poden ser processades per al seu consum enforma de sopes, sèmoles o farinetes. Les lleguminoses, com els cigrons,les llenties i especialment les faves també són productes panificables,o que poden ser consumits com a pastes i purés.La introducció del molí rotatiu en el món ibèric suposa sens dubteun gran avenç tecnològic, atès que implica una major productivitaten la fabricació de farines i una millora en les condicions de treballd’aquesta tasca quotidiana i indispensable per a l’alimentació humana.El seu origen és un tema molt debatut que encara resta pendent deresoldre. Les darreres investigacions confirmen que els primers molinsrotatius de la Península Ibèrica apareixen en contextos del períodeIbèric Antic (segles vi i v aC), i probablement relacionats amb elscontactes semites, com molts altres aspectes de la cultura ibèrica. 86. D. asensio et al., «Análisis funcional y espacial de los molinos a vaivén de la edad del hierrodel Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Cataluña)», dins Moudre et broyer: L’interprétation fonctionnelllede l’outillage de mouture et de broyage dans la Préhistoire et l’Antiquité (París: Université ParisI, cths, 2002), vol. ii, ps. 129-143; équipe d’alorda park, op. cit.; Marta portilloi R.M. albert, «Plant Uses and Food Processing through the Study of Grinding Stones during theIron Age in the Catalonian Coast (NE Spain): The Results of Phytolith Analyses», Phytolitharien, 16[3] (2004), 1 4-1 5.7. R. buxó, Arqueología de las plantas (Barcelona: Crítica, 1997); N. alonso, De la llavor ala farina, op. cit.8. Marta portillo, La mòlta i triturat d’aliments vegetals durant la Protohistòria a la CatalunyaOriental, op. cit.52

el molí ibèric del museu de la marinaLa mòlta és fonamentalment una activitat domèstica i quotidianaque en el període ibèric es comença a desenvolupar en espais dotatsd’un instrumental tècnicament més complex—els molins rotatius—,que supera d’aquesta manera l’esfera estrictament domèstica o familiar.D’altra banda, la producció industrial a gran escala no arribarà finsa l’època romana de la mà dels molins bicònics de tipus pompeià—alvoltant del metre d’alçada i normalment accionats per tracció animal—,que apareixen sobretot a l’àmbit urbà i en el món rural en les gransvil·les, en uns espais especialitzats, els forns de pa, i produïts en el marcd’una societat de tipus esclavista i l’existència d’un comerç marítim.Referències bibliogràfiquesalonso, N., De la llavor a la farina: Els processos agrícoles protohistòrics a laCatalunya Occidental. Lattes: 1999. (Col·l. «Monographies d’ArchéologieMéditerranéenne», 4 .)albert, R.M., i Marta portillo, , «Plant Uses in Different Bronze and IronAge Settlements from the Nuoro Province (Sardinia): The Results of PhytolithAnalyses from Several Ceramic Fragments and Grinding Stones», Anejos deComplutum, 10 (2005), 109-119.asensio, D., M.C. belarte, C. ferrer, J. juan, J. sanmartí i J.santa cana, «Análisis funcional y espacial de los molinos a vaivén de laedad del hierro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Cataluña)», dinsMoudre et broyer: L’interprétation fonctionnellle de l’outillage de mouture et debroyage dans la Préhistoire et l’Antiquité (París: Université Paris I, cths, 2002),vol. ii, ps. 129-143. («Actes de la Table ronde internationale, Clermont-Ferrand,1995, Université Blaise-Pascal, cnrs».)buxó, R., Arqueología de las plantas. Barcelona: Crítica, 1997.cató, M.C., De agricultura. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927. (Traduccióde Mn. Salvador Galmés.)équipe d’alorda park, «Les meules rotatives du site ibérique d’AlordaPark (Calafell, Baix Penedès, Tarragone)», dins Moudre et broyer: L’interprétationfonctionnellle de l’outillage de mouture et de broyage dans la Préhistoireet l’Antiquité (París: Université Paris I, cths, 2002), vol. ii, ps. 155-175.(«Actes de la Table ronde internationale, Clermont-Ferrand, 1995, UniversitéBlaise-Pascal, cnrs».)53

singladures 24F. novell i Marta portillo, L’agricultura a Cabrera de Mar. Canet de Mar:Els Dos Pins Edicions, 1999.moritz, L.A., Grain-mills and Flour in Classical Antiquity. Oxford: Oxford atthe Clarendon Press, 1958.portillo, Marta, «Les meules de Pech Maho (Sigean, Aude): Étude typologique»,dins Étude et mise en valeur du site archéologique de Pech Maho (Sigean, Aude):Projet Collectif de Recherche (Montpeller: SRA, 2002), ps. 6-23.portillo, Marta, « Els molins de la Laietània ibèrica», dins Món ibèric als PaïsosCatalans: XIIIè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 2003(Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, 2005), ps. 839-851.portillo, Marta, La mòlta i triturat d’aliments vegetals durant la Protohistòriaa la Catalunya Oriental. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006. (Tesidoctoral.) Servidor de Tesis Doctorals en Xarxa, tdx-0811106-121331.http://www.tdx.cbuc.es/portillo, Marta, «Análisis tipológico y funcional del instrumental de molienday triturado de alimentos vegetales de Alorda Park (Calafell, Baix Penedès,Cataluña)», dins Actas do IV Congresso de Arqueologia Peninsular. Faro: Universidadedo Algarve, 2004. (En premsa.)portillo, Marta, i R.M. albert, «Plant Uses and Food Processing throughthe Study of Grinding Stones during the Iron Age in the Catalonian Coast (NESpain): The Results of Phytolith Analyses», Phytolitharien, 16 [3] (2004),1 4-1 5.p y, M., «Meules d’époque protohistorique et romaine provenant de Lattes», Lattara,5 (1992), 183-232.54

Eudald Roger i Roigper Damià BasEl nom de ‘Ca l’Eudald’ per a designar la casa o la propietat denominadades d’antic ‘Molí de les Alzinetes’ es devia començar a popularitzara Vilassar de Mar a partir de la dècada del 1910.Eudald Roger i Roig va néixer al muncipi de la Roca del Vallès lasegona meitat de l’any 1866.El seu pare—Pau Roger i Jo, de Cardedeu, fill de Pau Roger, difunt,i de Maria Jo—i la seva mare—Madrona Roig i Gelpí, filla de JaumeRoig, mariner, i de Francisca Gelpí, difunta, tots de Vilassar de Mar—es casaren al nostre poble el 25 de setembre de l’any 1856.Un cop casats, es devien establir al Vallès, on al cap de deu anysnaixeria, a la Roca, el seu fill Eudald.El dia 13 de maig del 1894, a l’església de Santa Maria del Marde Barcelona, Eudald Roger i Roig es casà amb Felipa Barrau i Badia,de Vilassar de Mar, filla d’Isidre Barrau i Mercader, mariner, naturalde Cabrera, i de Carme Badia i Serra, difunta, natural de Vilassar deMar.Curiosament, al moment de casar-se el domicili de tots dos contraentsera el mateix: carrer del Carme 12, botiga.El primer fill del matrimoni, una noia, Flora, nasqué el març del1895 al carrer de Sant Ramon; no hi consta el número.El segon fill, Alfred, nasqué el gener del 1897 al carrer de BuenosAires núm. 6.El tercer, una altra noia, Encarnació, ja va néixer al Molí de lesAlzinetes. Era el juny del 1900.Tots els fills següents nasqueren al mateix lloc: Amèlia l’any 1903;Adela l’abril del 1906; i Joan el juny del 1911.55

singladures 24Alfred, el fill gran d’Eudald Roger, es casà i es quedà a viure al molífins acabada la Guerra Civil; després de la guerra hi visqué el fill petit,Joan, també casat.Es desconeix en quina data Eudald Roger, vidu, se n’anà a viure alcarrer de l’Arpella amb una filla.Felipa Barrau i Badia morí el 22 d’octubre del 1931 a la casade camp 44, ca l’Eudald (sic).Eudald Roger i Roig morí el 5 de novembre del 1943 al carrerde l’Arpella, núm. 9 (a casa d’una filla casada). Era pagès i no sabiallegir ni escriure (com consta al Registre Civil, a totes les partides denaixement dels seus sis fills).Juny del 200056

El Molí del Plaper Damià BasIntroduccióEn l’intent de situar-nos en el context econòmic i social del nostreentorn més immediat en l’època en què es construí el Molí del Pla,recorrerem a diverses fonts històriques que ens hi puguin apropar.Així, diu Pierre Vilar que l’any 1718 el Maresme era, de bon tros,la zona més densament poblada de Catalunya. Més endavant afegeixque entre 1718 i 1787 la població global de la nostra comarcaes doblà i que a la darreria del segle xviii la Catalunya costaneraera més pròspera que les terres de l’interior, però demogràficament lapoblació era envellida perquè l’emigració de la joventut cap a Amèricaera constant.Els anys vuitanta del segle xviii tot Europa experimentà unaremarcable crisi agrària, amb una constant puja de preus del blat aCatalunya, tant que el 1789 esclataren sobretot a Barcelona peròtambé a Vic i a Mataró els anomenats ‘Rebomboris del Pa’, una revoltapopular per a protestar de l’encariment d’aquest aliment tan bàsic.Vilassar, 1777Un document interessantíssim del darrer quart de segle xviii benútil per al nostre propòsit es guarda a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Amés de donar-nos una visió gràfica prova de l’aspecte físic del territori idels assentaments humans d’aleshores, el mapa del terme municipal de57

singladures 24Sant Genís de Vilassar datat el mes d’octubre de l’any 1777 ens diuque als quatre veïnats que formaven el municipi de Vilassar hi havia514 cases repartides—234 a Sant Genís, 93 a Cabrils, 6 al SantCrist i 181 al Veïnat del Mar—i que en total el terme tenia 1.597peces de terra que sumaven 6.575 quarteres.L’estadística que acompanya el mapa se centra al veïnat de Cabrils,i és molt il·lustrativa de les cases, les famílies, els adults i els pàrvulsque hi habitaven, de les superfícies ermes i les dedicades a camp, avinya, a horta i a arbres, i informa de les collites de quarteres de gra,de càrregues de vi i d’arroves de cànem.Cal dir que en aquells dates el veïnat del Cabrils no correspon pasal seu terme municipal actual, sinó a l’anomenada ‘Vall de Cabrils’més el ‘Pla de Cabrils’, el qual comprenia tota la plana al·luvial de laconca de la riera de Cabrils fins al terme de Cabrera i fins a tocar laplatja; només en quedava exclosa la minsa extensió del llavors reduïtnucli urbà del veïnat de mar, el futur Vilassar de Mar.La producció agrícola hi és calculada en 718,5 quarteres de gra(un xic més de 50.000 quilos); 2.241 cargues de vi (més de 2.720hectolitres) i 121 arroves de cànem (cap als 1.260 quilos).Amb 50.000 quilos de cereals (suposant que es tractés de cerealspanificables) sembla que es podien pastar entre 70.000 i 75.000quilos de pa. Calculant que en aquella època cada habitant en consumísuna mitjana d’un quilo diari, repartit entre els 546 individusque hi havia a Cabrils, podien autoabastir-se’n durant uns quatre ocinc mesos. Ignoro si només aquesta collita local de gra justificava laimplantació al territori de la vall i el pla de Cabrils dels tres molinsfariners de la família Campllonch.L’enquesta del 1803Temps ha ens caigué a les mans un important document que dóna unaidea força fidedigna de com era el jove municipi de San Juan de Vilasáde mar (sic), principalment en l’aspecte socioeconòmic. Es tracta de58

el molí del plal’Interrogatorio sobre las fábricas, artes y oficios, á cuyas preguntasdeben contestar con la mayor individualidad todas las ciudades villasy lugares del reyno. Aquest document és datat el març del 1803, osigui que és vint-i-cinc anys posterior al mapa de Vilassar i tres anysanterior a la construcció del Molí del Pla, i per tant ens serveix perintentar situar-nos en aquell temps.L’‘interrogatori’ consta de 94 preguntes numerades, de les qualsVilassar de Mar en respon 31, atès que la majoria insisteixen a inquirirdes de quan, quantes, quines i a què són dedicades les indústries instal·lades a la població… Però resulta que el poble no en tenia cap.Aquest escrit ens diu que es tracta d’un lugar de la província deCatalunya, del partit de Mataró, és del Batlle de Marina i té dos-centsveïns, ço és, caps de casa.No hi ha cap fàbrica, i els oficis consisteixen en cinc rastelladors(netejadors de cànem) i corders, un filador de cotó, dos sabaters, dosmestres d’aixa i un paleta.Una ociosa pregunta vol saber si la construcció d’un nou camí, canalo port milloraria la seguretat, la comoditat i l’economia del municipi.La resposta és que, si prop del poble hi hagués algun port, és innegableque fomentaria el comerç no tan sols en aquest lugar sinó també alsaltres de la costa, no menys que l’habilitació del Camí Ral i oberturesper la muntanya en direcció al Vallès (és evident que el problema deles infraestructures ve de lluny…).Segueixen una cinquantena de preguntes, totes fent referència a fàbriquesi menestrals de la població, però com que no n’hi ha, tampocno hi ha resposta.Més endavant volen saber si a l’hivern, o en les temporades que noes dediquen a les feines del camp, o els dies que el mal temps no elspermeti treballar, els pagesos es dediquen a algun ram de la indústria.La resposta és ben gràfica: a l’hivern els pagesos es dediquen a lesvinyes, i només els dies de neu o pluja és quan no treballen al camp ies dediquen a preparar els fems per adobar les terres.Les dones i les nenes es dediquen a fer puntes i blondes, i els nois aadobar les xarxes de pesca.59

singladures 24Una resposta contundent a una pregunta maliciosa: en aquest pobleo als pobles veïns són mirats amb estima els fabricants i els menestrals?Vilassar de Mar respon que «tot individu que es dedica al treball i éshome de bé, a tots els pobles de Catalunya és vist amb la més granestima».A la pregunta que diu que si al poble hi manca cap ram de la indústria,quines fàbriques o oficis caldria establir-hi, la resposta dóna ideade com es vivia al jove municipi acabat de segregar-se de Sant Genís:«Com que aquest poble és gairebé tot de pescadors i gent de mar, nohi ha braços per al foment de les fàbriques que es proposen.»La Guerra del FrancèsSabem que el Molí del Pla fou construït—o es començà a construir—l’any 1806, però sembla que no hi ha documentació que ens digui enquines dates començà a moldre. Si hagués trigat gaire a ser operatiu,ja des dels primers dies hauria patit les penúries ocasionades per lapresència de l’exèrcit napoleònic, que a casa nostra no solament causàbaixes de vides humanes sinó que destruí o calà foc a molts edificis idurant anys condemnà la població a passar gana.Entre els anys 1808 i la darreria del 1814 als llibres parroquialsde Sant Joan de Vilassar hem pogut localitzar assentaments que ensdonen una idea de les calamitats que patia la població durant l’estadade les tropes franceses a la nostra comarca.Així, doncs, el 7 de juny del 1808 Peronella Barba, de 78 anys,vídua, «morí de repente asesinada dels Francesos al pasar las tropas perest Poble y saquejantlo. No se li pogué celebrar Missa perquè totomera fugitiu y se tirà al sot sens cap ceremònia».La diada de Corpus del 1808 fou ben luctuosa, ja que les tropesfranceses procedents de Barcelona entraren a Mataró a sang i foc,però abans, al seu pas, havien saquejat Montgat, el Masnou, Premiài Vilassar de Mar. Justament trobem que el 20 de juliol Genís Graupere,apotecari, «morí de un susto del ingrés dels Francesos que fou lo60

el molí del pladia 16 Juñ» (Graupere fou el primer apotecari del nostre poble). Unaaltra víctima d’aquella nefasta diada de Corpus morí «d’un espant delsfrancesos que el volien assassinar el dia 16 de juny pasat». Tambéun pescador «morí de repente de susto de la entrada dels Francesosa est Poble».El 19 de juliol una divisió de francesos procedent de la ciutatde Barcelona que anava a reforçar el setge de Girona trobà pel camíl’oposició dels sometents que els ocasionaren algunes baixes. Els francesosenviaren una avantguarda de cavalleria perquè foragités els ditssometents. «Arribats al terme de Vilassar trobaren alguns jornalersen les vinyes del Pla, que tingueren temps de fugir, menys un que fouenvestit per un cruel coracero i en fugir entre les vinyes caigué, fouaconseguit pel francès i traspassat d’un balasso, morint allí mateix.»Havent els francesos de deixar el setge de Girona passaren el 19d’agost a les ordres del general Lechy per dins dels pobles de Vilassarde Dalt i Vilassar de Mar, i «enrabiats del molt que hagueren de patirde la multitud de sometents d’aquests i altres pobles que els ocasionarenbastant pèrdua donaren al poble de Sant Genís de Vilassar untant gran saqueig que no quedà casa alguna sens ser robada, així comtambé l’església, d’on se’n portaren tresors avaluats en mil tres-centeslliures».Justament del 19 d’agost del 1808 trobem als llibres parroquialsdues defuncions violentes, una de les quals registra que «en Sant Joande Vilassar de Mar Joan Vila morí assassinat pels francesos al retirarlas tropas de Girona, per haver-lo trobat amb una arma de foc, queportava per la defensa de la Pàtria». L’altra diu que, el mateix dia, a lamuntanya de Montcabrer fugint de les tropes franceses que es retiravende Girona, «Joseph Xicoi, de 76 anys, morí assassinat, pues que nofeia armas e ni capàs de fer-ne».Diuen les cròniques que el matí del 2 de febrer del 1809 el generalLechy, que era a Mataró amb una forta divisió, es presentà al veïnatde Cabrils, que fou saquejat, i mataren Valentí Cauhé, que en fugiacom feien tots els habitants d’allí, sols perquè portava una canana ambalguns cartutxos. Después d’haver saquejat el veïnat de Cabrils s’enca-61

singladures 24minaren a Vilassar de Dalt, on «cometeren grans robatoris, espanyanti estellant les portes de totes les cases; fins entraren a l’església, on noquedà res sens ser espanyat o estrossat; finalment quedà el poble fetun objecte de misèria».Dos dies després, a Vilassar de Mar morí assassinat pels francesosel pagès Jeroni Mir, que no pogué rebre cap sagrament «perquè totstinguérem de fugir a la muntanya per escapar de l’assassinat delsfrancesos».Les tropes franceses tenien la població acovardida: quan se sospitavao se sabia que els gavatxos s’acostaven, tothom s’amagava oabandonava el poble, com testifiquen algunes anotacions als registresparroquials, entre les quals la que parla del bateig d’una nena nascudaal Masnou però batejada a Vilassar de Mar el 8 de juliol del 1809perquè «el Párroco del Masnou y Tayà éran fugitius dels francesos».Un altre cas idèntic fou el bateig del mes de setembre d’un nen fill d’unpescador també del Masnou.A Pau Sabater, pescador de vint anys, que morí el 10 de gener del1810 i fou enterrat el dia 12, «no se li ha pogut celebrar Missa pertenir que fugir dels Francesos». L’endemà s’enterrà una criatura acabadade néixer, a qui «no se li ha pogut celebrar missa d’Àngels per estarocupat est Poble dels Francesos»; això passava el mateix dia que moríuna nena de set anys, «al cadàver de la qual se ha donat sepultura avuimateix i per lo temor del Enemich no se li ha pogut celebrar Missa».Tan atemorit estava el poble, que passaven casos com aquest:Als vint y tres del Mes de Desembre del añi mil vuit cents y deu: EnSant Joan de Vilassar de Mar Bisbat de Barcelona morí Feliciano AbrilPescador comerciant. No rebé cap sagrament, perquè morí ofegat en unamagatall que tenia dins lo Forn de la sua casa y volgué entrar en ell yno sabent que s’hi havia pegat foch quan fou dins no pogué eixir y lofum lo ofegà, a més no pogueren tràurel, se passà més de una hora ylo tragueren mort. Era aquest amagatall per amagar las robas de portperquè los Francesos no las trobasen y ell volgué entrar per traurealguna cosa de roba per mudarse y no pogué tornar a eixir.62

el molí del plaEl gener del 1812 a l’església de Santa Creu de Cabrils fou batejatun nen nat casualment a Cabrils «a causa d’haver hagut de fugir delsfrancesos que passaren aquell dia pel Poble de Vilassar de Mar, quequasi tothom hagué de marxar-ne».D’una crònica de l’època que abasta només els anys 1808 i1809, n’extraiem aquest passatge, que ens parla prou gràficamentde les privacions dels nostres avantpassats:Fortificats al convent dels pares caputxins de Mataró, els francesosvenien dues vegades la setmana a buscar pa i garrofes, i s’enduien vi,fesols, ordi i tota mena de llegums deixant les cases netes de queviuresi una extremada misèria per passar l’hivern. Això ha succeït per espaide dos anys, i és incalculable el mal que han fet.Diu Antoni Rovira i Virgili que la guerra deixà el país en la ruïnamés angoixosa, amb les fàbriques parades o destruïdes, un comerçque calia refer de cap i de nou, els conreus havien estat abandonats ila població havia disminuït en un percentatge aclaparador.Mals temps per a un molí acabat de néixer…EpílegEl de les Alzinetes, o Molí del Pla, fou el darrer dels tres que féuconstruir Fèlix Anton Campllonch i Velada, descendent dels Verivolde Cabrils i el situat al nivell més baix d’aquesta zona cabrilenca, iconnectats tots tres a fi d’aprofitar l’aigua al màxim. Per mitjà deconduccions uns trams subterrànies i altres trossos a cel obert, l’aiguautilitzada al Molí de Dalt arribava al Molí del Mig, i el mateixpassava d’aquesta instal·lació fins al Molí del Pla. Encara recordem,no fa pas més de trenta anys, una canonada d’obra que discorria pelmarge esquerre del Torrent de Pi, ací mig descalçada o allà mig protegidapels canyissars, i que menava l’aigua desguassada del Molí deles Alzinetes cap a la Bassa de l’Arrà, una vella construcció robusta i63

singladures 24de considerables dimensions que havia resistit el pas del temps fins al’obertura del carrer de Narcís Monturiol en el tram de la riera cap allevant. De l’aigua embassada en aquest punt, se n’havien aprofitat elspagesos de la zona per a llurs regadius. Havia estat una construccióben coneguda, i diverses persones nascudes els primers anys del seglepassat—del sexe masculí—ens havien contat que de petits anaven abanyar-s’hi. Aquesta bassa devia ser en desús anys ha, potser d’ençàque deixaren de funcionar els molins.És curiós observar que en el seu origen el Molí del Pla era patrimonidels descendents de la família Verivol de Cabrils, i que la bassa a laqual acabem de fer referència duia el nom de l’Arrà, una altra casapairal de Cabrils, molt probablement antics propietaris de les terreson era situada.En resum—i és una opinió personal—, sembla que el Molí delPla, o de les Alzinetes, no va néixer en una època massa tranquil·la nipròspera…Novembre del 200764

SumariPresentació, per Laura Martínez i Portell, p. 11806-2006. 200 anys de la construcció de Ca l’Eudald, seu del Museu de la Mina Vella,per Feliu Novell i Andinyac, p. 3el quadern del centre d’estudis vilassarencsEditorial, per Alexis Serrano , p. 17L’estómac de Barcelona i el Maresme a la Baixa Edat Mitjana: els bous de Barcelona,per Ramon A. Banegas i López, p. 18Primers resultats de la prospecció geofísica del priorat de Sant Pere de Clarà,per Roger Sala i Alexis Serrano, p. 24Un recorregut en imatges per la cursa d’automòbils de l’any 1910,per Alexis Serrano, p. 26Quan la immigració venia del Nord. L’allau francesa a Vilassar els segles XVI i XVII,per Alexandra Capdevila i Muntadas, p. 42Recensions: «L’abans de Vilassar de Mar», per Sol Teixidó i Blanch, p. 48El molí ibèric del Museu de la Marina, per Marta Portillo, p. 49Eudald Roger i Roig, per Damià Bas, p. 55El Molí del Pla, per Damià Bas, p. 57Editat per Ajuntament de Vilassar de Mar - Museu MunicipalAvgda. Eduard Ferrés i Puig, 31 - 08340 Vilassar de Marmuseumarina@vilassardemar.cat - Dipòsit legal: B-20.961-1999