Tirant lo Blanc - Tinet

Acabava l’excelsa senyora la darrera síl·laba de ses
enamorades paraules, quan lo virtuós Tirant se pres
a dir:
-Esperança de mon bé e contentació de ma vida, no
us poria fer les infinides gràcies que la celsitud
vostra mereix en haver-me atorgat perdó de la dolça
ofensa per mi feta a la majestat vostra, per haver
obtès lo premi de mos treballs. E estime tant ab
violència haver-ho obtès com si de líbera voluntat
atorgat me fos, de què en reste presoner e catiu de
vostra excel·lència. E molt major plaer e consolació
fóra per a mi d’estar en benaventurat repòs en los
braços de vostra majestat, que absent, morint en
penada vida. A mi no fretura pregar-me del que les
forces d’amor me costrenyen, e per experiència
veurà l’altesa vostra quant s’abreujarà la guerra,
perquè jo, catiu vostre, ab amorosos serveis vos
puga servir.
E ab un besar d’amor extrema se partiren. La Reina
lo pres per la mà, e davallà’l per una porta falsa en
l’hort. E davallant, lo virtuós Tirant volgué besar les
mans a la Reina; e la Reina no ho consentí que les hi
besàs, mas dix-li semblants paraules:
-Tirant, senyor, ¿com és contenta la senyoria vostra
del que tant ha desitjat?