Batxillerat - Escola Proa

12
Josep Maria Martorell
Cordinador d’ESO
Des de l’inici de curs, l’alumnat
de 1r, 2n i 3r d’ESO sabia que
algun dia o altre acabaria tenint
un portàtil de propietat compartida
entre el noi/a i els seus
pares... És clar que això de compartida
és molt imaginar, perquè
amb la ingent i inhumana quantitat
de deures que els professors
posem als alumnes, la utilització
paterna dels portàtils queda
subs-tancialment reduïda, per
no dir anul·lada.
Les dues o tres primeres setmanes
de curs les vàrem suportar
amb una certa dignitat. Només
els alumnes més agosarats deixaven
anar la pregunta màgica:
- Quan arribaran els portàtils?
La resposta era:
- Diuen que la setmana vinent.
A partir de l’octubre, cada vegada
era més alt el percentatge
d’alumnes que s’atrevia a formular
la pregunta màgica. La resposta,
la de sempre. A finals
d’octubre, més que formular la
pregunta màgica, els alumnes i
els professors ens creuàvem una
mirada amb un somriure de
fons. Ja sabíem què volíem dir
els uns i els altres: la setmana
vinent! Al final, però, tot arriba.
Quina joia veure les trenta caixes
col·locades a la classe una darrera
de l’altra!
- Són els portàtils?
- Són els nostres?
I sí; eren els seus. A partir d’aquell
moment, nervis si jo no
pertanyia a la classe que, per
sort, era la primera en rebre’ls. I
si ja el tenia a les mans, més nervis
encara fins que en Josep
Maria o en Quim no ens donaven
permís per obrir la caixa ditxosa
perquè abans s’havien de
comprovar no sé quants números
de sèrie (ni que m’estigués
Educació Secundària Obligatòria
comprant un cot-xe!). I un cop
oberta la caixa, comprovar que
hi havia tot el que hi ha d’haver.
Per fi, el tret de sortida:
- El podeu engegar.
- Ostres! però si funciona i tot!
- I està molt ben equipat; però
no connecta amb Internet!
Pobres alumnes innocents; no
sabien el calvari que els quedava
per recórrer: posar nom d’usuari
i contrasenya a l’ordinador,
configurar la wifi de l’escola,
passar per la plataforma de compra
virtual de llibres digitals,
entrar a la plataforma dels llibres
digitals en si i, per acabar,
donar accés a Clickedu, la nova
plataforma informàtica de l’escola.
Pel qui coneix una mica
aquest món, sap que tot procés
informàtic tira a ser llarg i sempre
es complica per la llei aquella
d’en Murphy. Qui no coneix
aquest món, sap que aquest procés
no només es pot allargar sinó
que es pot fer etern. Doncs bé,
un procés d’aquest tipus portat a
terme amb trenta hàckers
potencials per classe és un tema
que recorda més el Big-Bang que
qualsevol altre fenomen terrenal;
dels trenta, vint-i-cinc es
pensen que en saben molt més
que tu i intenten anar molt més
de pressa que tu i que els companys.
Dels vint-i-cinc, set ja
estan accedint a la informació
confidencial del Ministeri de
Defensa (per pur avorriment, no
per fer mal a ningú), però sempre
n’hi ha quatre o cinc que
encara no han posat la segona
lletra del seu usuari o s’han confós
per setena vegada teclejant
la contrasenya. Una mostra més
del que és la diversitat a les
aules. Al final resulta que acaben
abans aquests cinc, que no pas
els que estan xatejant amb
l’Obama o amb el Bin Laden,
El projecte EduCat 1x1
o la setmana vinent
o la plaga de llagosta
que de xatejar en saben molt,
però com que utilitzen aquest
llenguatge críptic són incapaços
d’escriure un usuari sense posarhi
sis lletres ”x” i nou lletres “k”
i no se’ls connecta l’Internet ni
fent senyals de fum. Però poc a
poc, quasi tothom es va connectant.
Només uns quants no ho
aconsegueixen.
Aquí entra la figura de l’informàtic:
es tracta d’un individu
extremadament pa-cient, amb
un somriure permanent clavat a
la boca (amb xinxetes). No és
d’estranyar; mantenir en vida la
tropa d’ordinadors que hi ha a
l’escola no és feina fàcil. I el que
és pitjor, mantenir en vida la
munió de profes que estem
darrera d’aquests ordinadors ja
és feina d’ONG. Però ell demostra
un cop més la seva paciència
de Job: atén els alumnes als
quals això de la world wide web
se’ls resisteix més, fins donar-los
una solució. Les xinxetes li tiben
un xic més del que és habitual,
però manté el somriure. Està
content; amb el que ha arribat a
caminar aquests dies s’ha pogut
esborrar del gimnàs... Amb la
crisi, tot ajuda.
Durant una setmana, aquest
bon noi i jo mateix semblem els
“informàtics sense fronteres”.
No fem més que visitar ordinadors
malalts. Ordinadors malalts
d’origen (un parell) o ordinadors
que han emmalaltit per la
saviesa excessiva de l’alumnat
quant a la instal·lació de programes
(uns quants més que un
parell). És com una plaga de llagostes,
però amb toshibas
negres petitons.
Encara que us sembli estrany, a
mitjans de novembre podem dir
que tots els 179 ordinadors fun-
www.escola-proa.cat