carrer - Favb

DOSSIER
(ve de la pàgina anterior)
El poeta va tancar el Teatre
Principal el diumenge 22 de
desembre del 1935 i va fer una
representació d'aquesta obra
exclusivament per les floristes.
A més, Lorca va fer un parlament
en homenatge a les floristes
de les Rambles, un dels
textos més emotius que s'han
escrit sobre aquest carrer de
Barcelona:
"Senoras y senores, esta
noche mi hija mas pequena y
mas querida, Rosita la soltera,
la senora Rosita, dona Rosita,
sobre el màrmol y entre
cipreses dona Rosa, ha querido
trabajar para las simpàticas
floristas de la Rambla y soy yo
quien tiene el honor de dedicar
la fiesta a estàs mujeres de
risa franca y manos mojadas,
donde tiembla de cuando en
cuando el diminuto rubí
causado por la espina [...]
Como una balanza la Rambla
tiene su fiel y su equilibrio
en el mercado de las flores,
donde la ciudad acude para
cantar bautizos y bodas sobre
ramos frescos de esperanza [...]
Nadie que visite Barcelona
puede olvidar esta calle que
las flores convierten en
insospechable invernadero [...]
Toda la esencia de la gran
Barcelona, la perenne, la
insubornable, la grande, està
en esta calle [...]
Amigas floristas, con el
carino que os saludo bajo los
àrboles com transeunte
desconocido, os saludo esta
noche aquí como poeta, y os
ofrezco con franco ademàn
andaluz esta rosa de pena y
palabras que es la granadina
DonaRosita la soltera. Salud."
LAPUBLIOTAT
1. «wi»» *^t^J^ Witatms M (Mil ÉJUi
Yerma
©
erma es un caràcter que se va
desarrollando en el transcurso
de los seis cuadros de que consta
la obra. Tal como conviene a una tragèdia, he
introducido en Yerma unos coros que
comentan los hechos, o el tema de la tragèdia,
que es el mismo constantemente. Fíjese que
digo "tema". Repito que Yerma no tiene argumento
alguno. En muchos momentos, al
publico le parecerà que lo hay, però se trata
de un pequefto engaíio... iAh! Los actores no
hablan con naturalidad. Nada de
naturalidad. Alguien quizà lo censurarà... Si
se produjera la censvu-a, conste que yo soy el
responsable, el único responsable.
4-
Entrevista de Joan Tomàs publicada a
"La Publicitat" el 17 de setembre de 1935.
M^U rtru 4*tr§
CARRER novembre-desembre de 1998
Barcelona és una altra cosa
©
mb els actes que s'han fet a la ciutat
amb motiu del centenari del naixement
de Federico García Lorca,
s'ha pogut descobrir que el poeta no només
va tenir una relació professional amb
Barcelona, sinó que també va gaudir plenament
de la vida de la ciutat, tant de dia com
de nit.
Durant la dècada dels anys 20, els cafès
eren molt freqüentats pels homes de negocis,
però també es reunien en aquests locals
els intel·lectuals de l'època. Lorca també
era un client habitual d'aquests establiments,
sobretot del Cafè de la Rambla i de la
Malson Doré.
Gràcies al costum de Lorca d'escriure
missatges als seus amics en el paper timbrat
dels cafès i dels hotels es fa molt fàcil
datar les passes de Lorca per la ciutat. A
més, era allà on el poeta va concedir més
entrevistes a la premsa de Barcelona, sobretot
a la Maison Doré.
Lorca també acostumava a anar als restaurants
que estaven concentrats a la Plaça
Reial i al carrer Escudellers, freqüentats
per "toreros" i gent del flamenc. Un dels
restaurants més visitats pel poeta granadí
era el Glacier, que va canviar el seu nom pel
de Glaciar després de la guerra civil.
Lorca va ser un gran aficionat de la nit
barcelonina. De la mà de Josep Maria de
Sagarra i de Sebastià Gasch, que coneixien
molt bé els locals de la ciutat, va gaudir de
llocs com l'American Soda, que intentaven
imitar la modernitat americana servint els
primers còctels de Barcelona.
Des de començament d'aquest segle ja
abundaven a Barcelona els "tablaos" i els
locals flamencs, concentrats sobretot al
barri Chino. En aquest barri el poeta
®
n auto de Calderón de la Barca,
representado en el paraninfo de
la universidad; y se trata, por
anadidura de vmo de los actos sacramentales
mas si:^estivos: La vida es sueno. Me apresuro
a soUcitar una invitación, y cuando atravieso
los altos corredores, adomados con tapices y
reposteros muy apropiados, he aquí que me
cruzo nada menos que con uno de los directores
de La Faràndula, el poeta García Lorca.
^Qué? ^Un poeta andaluz vestido con el
"mono" de los proletarios? Por algo dice la
Constitución que somos una Repúbhca de
trabajadores. Aquí hay un poeta que quiere
obedecer los preceptos de la Constitución.
Parece un mecànico, un chofer, un obrero de
taller, con su traje azul oscuro de tela
ordinària al que solo le falta el agregado de
un martillo asomando por la faltriquera. El
cantor de los gitanos patéticos se nos ha
transformado en un maqvdnista o cosa así.
Parece usted un maquinista
Pues no soy, por el momento, mas que im
director de escena.
Un enamorado de La Barraca. {Bonito
nombre! íLa Barraca!...
Sí, un nombre lindo. Una cosa que se
monta y se desmonta, que rueda y marcha
por los caminos del mundo... [...]
^Y cómo se las arreglan ustedes para
los efectos de la jerarquia?
iAh, muy bien! Aquí no hay ni primeras ni
segundas figuras; no se admiten los divos.
Laura Aparicio, Anna Bartolomé i Sara Casas
també va freqüentar els espectacles de circ,
molt estesos en aquella època. Sebastià
Gasch va introduir a Lorca en aquests espais,
on l'ambient flamenc era tan familiar
pel poeta i alhora sorprenent per trobar-se
en una ciutat tan llunyana del seu lloc
d'origen. El poeta granadí acostumava a
anar sobretot al Villa Rosa, avui dia una
discoteca de música techno, i a El Cangrejo,
que continua gairebé igual que als anys 20,
tot i que ha escurçat el seu nom que originalment
era El Cangrejo Flamenco. Aquest
local va ser fundat el 1913 per un andalús
El carro de la faràndula
Formamos una espècie de falansterio en que
todos somos iguales y cada cual arrima el
hombro según sus aptitudes. Si uno hace de
protagonista, otro se encarga de distribuir
los bastidores, otro se convierte en un
organizador de los efectos lunünosos, y el
que parece que no sirve para nada està, sin
anomenat "El Cangrejero", i d'aquí ve el seu
nom.
El flamenc no només va ser un espectacle
adreçat a l'ambient marginal del Chino,
sinó que també va cridar l'atenció de
l'avantguarda barcelonina més distingida
d'aquell moment. Lorca es va sentir
molt atret per aquest "andalusisme català",
segons el poeta expressat d'una manera
més sentida i profunda que a Granada,
on els gitanos ja estaven acostumats a
fer espectacles per a turistes.
D'aquesta forma, la ciutat va embruixar
al poeta i va ser testimoni de la seva
fulgurant carrera artística. Lorca va deixar
palesa la seva admiració per la capital
catalana en aquestes línies adreçades al
seu amic Fernàndez Almagro: "[...] jAy,
Barcelona, Barcelona, Barcelona!
Barcelona es otra cosa ^verdad? Allí està
el Mediterràneo, el espíritu, la aventura,
el alto sueno de amor perfecto. Hay
palmeras, gente de todos los paises,
anuncios comerciales sorprendentes, torres
góticas y un rico pleamar urbano hecho
por las màquinas. Qué a gusto me
encuentro allí, con aquel aire y con aquella
pasión. No me extrana que se acuerden
de mi, porque yo hice muy buenas migas
con todos ellos y mi poesia fue acogida en
Barcelona como realmente no merece. [...]"
En aquesta carta Lorca també fa referència
a la sort que havia tingut al conèixer
a Margarida Xirgu a Barcelona. La
seva amistat va durar fins el 1936 quan es
van veure per últim cop. Malgrat la insistència
de l'actriu perquè Lorca marxés de
gira amb ella a Mèxic, el poeta va decidir
tornar a Granada on va ser assassinat
aquell mateix agost.
embargo haciendo a maravilla el oficio de
conductor de camiones. Una democràtica y
cordial camaradería nos gobiema y alienta a
todos. Y así vamos, carretera adelante... [...]
Tenia razón García Lorca. Los actores
trabaj an con una propiedad insuperable,
con una vocación i un talento que
hacen del auto sacramental una cosa
positivamente magnífica. Y solamente
con la vocación, la cultura y el talento
de esos estudiantes puede intentarse
luia obra tan difícil de recitar, de tan
largas tiradas de versos conceptuosos y
armada toda ella con person^ges que
representan los elementos, las virtudes
y las fuerzas teologales. Y lo cierto es
que logran interesar al espectador actual
y mantenerlo atento y gustoso
durante toda la obra. Para los públicos
puramente rurales, eligen obras de
menos complicación. El entremès de
CervantesLa ^uartia cuidatlosa parece
que les a proporcionado éxitos
repetidos. A pesar del lenguaje
anacrónico y de lo extrailo de los tipos
y asuntos, la gente sigue con gran
curiosidad el desenvolvimiento de esa
vida de ficción que conserva, a pesar de
los siglos, el aroma profundo de la raza
y la huella eterna del genio.
Entrevista de J. M. Salaverría, publicada
a "La Vanguardia" l'I de desembre de 1932.