Ecouniversitat (núm. 1, 2010) - Universitat Oberta de Catalunya

ALFONS VINYALS TERÀPIES NATURALS: SALUT I PARADIGMA?
l’ésser humà a la matèria, la màxima foscor, fase
d’experiència inevitable de la humanitat a través d’un
autèntic infern, on el mal, la insolidaritat, l’egoisme
i el dolor són prou habituals. Només cal revisar
breument tot el que és permès: des de les guerres a
l’experimentació “científica” amb nens a l’Àfrica, passant
per l’Iraq i Guantánamo.
Aquesta és la veritable confrontació dels dos
models: una apreciació radicalment diferent de la
cosmovisió i l’antropovisió, que aflora en un moment
en què la societat, cada cop més, intueix un probable
canvi paradigmàtic precedit per l’actual crisi econòmica.
Cal esmentar que dins del plantejament de la
salut natural hi ha metges de gran prestigi que no
menyspreen la tasca dels terapeutes, ans al contrari, la
comparteixen. El “model Mataró” és un fet, i als que
no voldrien ni sentir-ne parlar els convindria fullejar el
“Harrison” (Principios de medicina interna, McGraw-Hill,
2002), autèntica bíblia de la medicina.
Aquest canvi de paradigma social cap a un concepte
de la realitat més ampli i generós vers el proïsme
posa de manifest que un ésser humà només té dos
camins: l’altruisme o l’egoisme que, com molt bé
explicava el rabí Jaim David Zukerwar a les seves classes
a Barcelona, necessita suports i mitjans ferms que
atenguin l’exigència social –cada cop més marcada–
de trobar un lloc en l’àmbit de la cultura i la societat.
Medicina integrativa
Des del punt de vista social, hi ha diverses maneres
d’entendre la persona, el diagnòstic, la malaltia
i el tractament, relacionades amb la tradició de les
diferents cultures del nostre entorn immediat, que
condicionen també els criteris o opcions mèdiques
i terapèutiques. Gairebé sempre la manera d’entendre
la salut o la malaltia és conseqüència de com s’entén
la realitat.
Les teràpies naturals són aquelles que parteixen
d’una base filosòfica diferent a la medicina al·lopàtica
i apliquen processos de diagnosi, no de diagnòstic, i
teràpia propis. Les que, d’acord amb l’àmplia base
filosòfica que les constitueixen, consideren que cada
individu és particular i únic, i, per tant, també ho serà
l’alteració de la salut que pateix.
Cada vegada més països reconeixen l’existència
legal de les teràpies naturals i procuren regular aquesta
nova realitat per tal de garantir les condicions de
pràctica, de rigor, de responsabilitat i de defensa
de la salut pública. Als països que ja reconeixen oficialment
les teràpies naturals, la tendència és que estiguin
integrades en els sistemes de salut i coexisteixen
amb la medicina al·lopàtica. És el que es coneix com a
medicina integrativa.
A la Unió Europea, ja hi ha algunes normatives
sobre les teràpies naturals o sobre els productes que
utilitzen (directiva 2001/83/CE, de 6 de novembre
de 2001). La Comissió Europea va obrir entre 1994
i 1996 dues línies de pressupostos per a la recerca
científica vinculada a les teràpies naturals. El Parlament
Europeu va aprovar, el març de 1997, l’informe
Paul Lannoye sobre l’estatut d’aquestes teràpies, que
fa recomanacions als estats membres per al seu reconeixement,
regulació i harmonització.
La demanda de teràpies naturals s’està incrementant
a la Unió Europea i a diversos països del món per
satisfer les necessitats de salut de la població. També
susciten cada cop més interès com a professió.
Als Estats Units, el 1990, es van fer 425 milions
de consultes amb disciplines de teràpies naturals. Dos
anys després, el 34% dels nord-americans utilitzava
algun tipus de teràpia natural i el 1997, el 42%, amb
629 milions de consultes. Pel que fa a la Gran Bretanya,
☙
Per a les teràpies naturals,
cada individu és particular i únic,
com ho és l’alteració de la salut
que pateix
el 1993 un total de 12 milions d’adults van visitar una
consulta de teràpies naturals, i el 1997 ho van fer 14
milions (Josep Lluís Ballvé Moreno, ¿Quién utiliza las
medicinas no convencionales y por qué?, Humanitas, Humanidades
médicas, 2003).
A Catalunya, especialment, i també a Espanya,
s’observa un interès creixent per les teràpies naturals.
Segons l’enquesta que va fer pública l’Observatori de
les Teràpies Naturals el 2007, el 95,4% dels espanyols
coneixen les teràpies naturals i un de cada quatre les
ha utilitzat alguna vegada (el 37% a Catalunya). El
grau de satisfacció dels usuaris és d’un 4,18 sobre
5. Segons un estudi del Col·legi de Farmacèutics de
Barcelona del 2006, el 67% dels pacients “crònics” les
utilitzen de forma concurrent.
Pel que fa a la utilització, Ballvé descriu diverses
variables que justifiquen l’increment de la demanda:
nivell d’educació o econòmic més alt; estat de salut
pitjor; por als efectes secundaris de la medicina i percepció
subjectiva de l’eficàcia de les teràpies naturals.
És evident, doncs, que les teràpies naturals es van
configurant com una oferta més que puntual i que els
ciutadans complementen els tractaments convencio-
EcounivErsitat, 1 ☙ campus pEr la pau (univErsitat obErta dE catalunya) ☙ barcElona, primavEra 2010 21