Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

C3>
qui de fons o el de muntanya. I això genera l'entrada
de capitals de fóra, i per tant de dependència, i en
conseqüència de manca de sensibilitat cap a qüestions
de conservació del paisatge.
Hi ha estudis en què es reconeix un impacte
ambiental significatiu en les zones sotmeses a aixafament
per part de màquines pesades i legions d'esquiadors.
El sol efecte de la pressió de les vores dels
esquís sobre la coberta del sòl la redueix notablement,
fins al punt que, en pocs anys, s'han malmès
pràcticament tots els prats esquiables alpins i subalpins.
Tenint en compte que la tendència irremissible
sembla ser la de construir un remuntador en cada
pendent pirinenca situada a més de 1.600 m, cal
advertir que, prescindint de l'esfondrament de l'economia
bovina i de la modificació del règim hídric de
l'alta muntanya, un prat és alguna cosa més que un
camp d'herba, flors i violes. De la preservació dels
prats depèn una de les faunes més riques i diverses
de cucs, insectes, rèptils, ocells i petits mamífers que
podem trobar a Europa. No oblidem que la diversitat
és el que dona un aspecte saludable i agradable al
paisatge. Quan admirem la bellesa de les muntanyes
i no trobem paraules per expressar-nos -a banda de
les que han donat origen al poc caritatiu apel·latiu
de camacus referides als dignes pobladors del cap i
casal-, segurament el que ens fascina és la diversitat,
o sigui, moltes coses, ben diferents, i col·locades en
un caos moderat. Fins i tot renunciant al discurs
naturalista militant, cal pensar que els Pirineus també
venen diversitat. Llevat que ens vulguem dedicar
a l'atzarós monocultiu de l'esquí, amb la qual cosa
algun dia també hauríem de pensar a abaratir la
cervesa, no sigui que, com a Lloret, ens calgui cridar
els polits holligans europeus per tal de salvar l'economia
de la muntanya. Premisses ecofonamentalistes a
banda, aquí no proposem la deportació de la cort de
Baqueira a fer baixades a Cortina d'Ampezzo, o cap
a Lapònia, a suar amb l'esquí de fons. Simplement,
caldria reclamar que alguna institució pensi en
l'expansió dels esports de neu en termes de sostenibilitat,
i que defineixi uns límits, o estableixi uns criteris
de gestió, abans que sigui massa tard.
Però el cas és que la sostenibilitat -paraula màgica
i d'inserció obligada en tot document destinat a la
difusió pública- no és el mateix per a tothom. Fins i
tot, si la pronuncien segons quines dues persones,
pot arribar a representar idees antagòniques. L'accepció
oficial i original del desenvolupament sostenible,
tal com es va utilitzar a l'informe de la Comissió
Brundtland (1988), o a l'Agenda 21 de la
Conferència de Rio (1992), és la d'una estratègia tal
que permeti viure i progressar sense comprometre la
disponibilitat de recursos i la qualitat del medi
ambient de les actuals i les futures generacions. En
boca de la ideologia liberal, inspiradora del paradigma
desenvolupista, la sostenibilitat és una altra cosa.
El principi filosòfic de partida és la supremacia de
l'home sobre la natura, l'objectiu és l'obtenció de la
màxima satisfacció o benefici, i el medi és el mercat
(comentari de lectura prescindible: sospito que quan
es va inventar això del liberalisme, algú ja devia estar
pensant en grans pistes d'esquí). O sigui, sostenibilitat
vol dir preservar el medi ambient fins al punt que
el seu deteriorament no pugui comprometre el creixement.
Per exemple, un liberal modern no posaria
abocadors a la vista dels turistes. El liberal antic, fins
LO ROVELL DE L'OU