Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

^ ^
^ ^
0 ^
- ^ .rv^
^ ^ 0 ^
^ 5 5 - ^ ^ ^ ^
El Pla de Beret, punt de trobada de les bruixes araneses, pallareses i gavatxes. Foto: ¡ep de Aloner
hi van arrossegar una bruixa del poble, lligada pels cabells
darrere un parell de bous, abans de cremar-la a la foguera.
La sang de la bruixa, doncs, havia fet tornar estèril aquella
terra per sempre més. Per raons òbvies, no és pas aquesta la
manera més freqüent de fer mal. Les bruixes solen donar mal
amb metzines mortals elaborades per elles mateixes, o bé amb
accions malvades -clavar una agulla al cap d'una criatura,
enterrar en un femer llavors de plantes nocives, etc.- o bé
amb la seua mirada, tan pèrfidament eficaç si apunta tant les
persones com les bèsties. El cas del marrà embruixat, contat a
Castellars per persones que en foren testimonis presencials,
demostra que una bruixa, en plena llum del dia i en un batre
d'ulls, pot liquidar la millor bèstia del ramat.
L'untet de la bruixa tracta del misteriós ungüent amb
què s'untaven les ferilleres, sia per acudir a la reunió nocturna,
sia per desplaçar-se fins al lloc de la malifeta.
Quina mena de combustible prenien per viatjar de forma
tan al·lucinant? Una mixtura secreta a basa d'infusions
de ruda o d'altres herbes? Una droga segregada pel gripau
o per un bolet al·lucinogen com el matamosques? No ho
sabrem mai del cert, perquè cada bruixa se n'enduia el
secret a la tomba. Abans de morir, però, el dimoni els
exigia que es busquessin una substituta a qui havien de
lliurar el secret. D'aquesta manera, el nombre de bruixes
es mantenia constant al llarg dels segles.
L'any 1936, Ramon Violant escriu en un treball
titulat Bruixeria pallaresa: ''Pocs eren els pobles on no hi
94 u N
haguessin dones que tinguessin fama d'ésser bruixes, i encara
avui perdura." Tanmateix, aquest "avui" havia de durar
ben poc. Sembla com si a la foguera de la revolució,
encesa aquell mateix estiu de la pluja d'estels, s'hi haguessin
cremat, al costat dels sants i dels objectes sagrats, les
bruixes del Pirineu. Cinquanta anys després de la flamarada,
en la memòria dels padrins resten encara ben vius
els noms de tot un reguitzell de bruixes famoses, capaces
de fer tronar i ploure. La Miquela de Lliri, la vella de
Rigals de Castanesa, la Quitèria de Taüll, la vella del Solé
de Durro, la Guila de Gotarda, la Queia de Benes, la
Gràcia de Jaume d'Ancs, la Peretona d'Escart, la Tonya
de Lluquet d'Isavarre, la vella de Toni de Soriguera, la
Guerxa de Cortscastell, la Mixoia d'Hortoneda, la Rossa
de Roní, la vella del Jepín de Gerri, l'Hugueta d'Enseu, la
Marinyaca de Vila-rubla, la vella de cal Torrades de
Valldarques, la Malgana de Berén, la Ciliona d'Àreu, la
Mercè d'Aleixó d'Araós, la Carrabina d'Ainet de Besan i
moltes altres d'anònimes se'n van anar al canyet sense
haver passat el relleu de l'untet a una successora més jove.
De totes maneres, la desaparició de les darreres
bruixes del Pirineu no significa pas que els pirinencs se
n'hagin quedat sense. Ni a la terra plana, ni vora mar, ni a
la muntanya, no s'hi pot viure sense les pors misterioses
de les bruixes. Els pirinencs d'avui, doncs, han començat
a compartir les bruixes urbanes dels països occidentals.
Pep CoU