UN PLANETA IMAGINARI Hi havia una vegada un planeta on tots ...

L’ALTRA CARA DE LA MONEDA
Jo sempre deia que hi ha dues cares d’<strong><strong>un</strong>a</strong> mateixa moneda: la que sents i la que veus.
En aquell moment estava concentrada a trobar alg<strong>un</strong> aspecte positiu en el fet de trobar-me en
aquella situació. Amb els ulls tancats només veia obscuritat, però senzillament em resistia a
obrir-los i encarar-me amb la veritat. En <strong>un</strong> últim intent per poder aconseguir trobar aquella
cara diferent que s’escapolia de mi entre els murmuris de la maleïda realitat que m’assetjava,
vaig obrir tots els meus sentits i... allà es trobava. La podia veure, que maca que era! Aquesta
cara difícil de trobar però grata d’observar em mostrà el costat més especial del mar enmig del
qual m’ubicava: les onades xocant contra les parets de la barca (si se li podia dir així) amb
gran tenacitat, l’olor de salnitre, l’aire fresc i humit que esclatava en cada part del meu diminut
cos, el parlar de l’aigua... La meva evasió no va durar gaire perquè, de cop i volta, <strong>un</strong> grup de
gotes perdudes s’estavellaren contra la meva galta i el meu coll pàl·lid, i trencaren el ritme de
la meva prof<strong>un</strong>da respiració, que se m’enduia a aquell món on amb tanta dificultat m’<strong>havia</strong>
pogut introduir. Inevitablement, vaig haver d’obrir els ulls i despertar-me del meu encís. I allà hi
<strong>havia</strong> la realitat, el que veia, l’altra cara de la moneda. Un grup de persones iguals a mi en
força aspectes: proveníem del mateix lloc i ens dirigíem al mateix lloc perseguint el mateix
somni... Estaven assegudes allà, on podien buscar <strong>un</strong> lloc en la salvació. Vaig dirigir la meva
mirada a la persona que tenia al costat en l’intent de fugir d’aquell panorama que tant em
desagradava. Era <strong>un</strong> home o <strong>un</strong> noi jove, no ho vaig saber distingir pel seu aspecte demacrat.
De fet, no sabia ni com es deia, a pesar que compartíem aquella experiència; simplement ens
<strong>havia</strong> tocat estar j<strong>un</strong>ts en aquell lloc i en aquella situació. La seva posició era d’<strong>un</strong>
encongiment exagerat, ja que intentava resguardar-se del fred que ens acorralava amb <strong><strong>un</strong>a</strong>
manta més aviat ridícula. Al contrari de la resta de la gent, jo no notava l’aire d’<strong><strong>un</strong>a</strong> manera
freda sinó com <strong>un</strong> element afalagador que m’ajudava a evadir-me i que s’emportava els meus
pensaments foscos. Quan l’home notà que l’observava, em mirà per sobre dels ulls: la seva
mirada transmetia por pel destí que l’esperava i ganes de saber com seria el seu futur, a més
de cansament per tots els dies que portàvem viatjant per les aigües turbulentes. El mateix que
jo, amb la diferència que ho amagava sota la meva cuirassa.
En aquell moment em van venir al cap alg<strong>un</strong>es imatges de la meva vida recent i
caòtica: aquell home estafador amb el qual m’<strong>havia</strong> hagut de barallar per poder trobar aquella
petita plaça en la barca que em permetria viatjar, al qual li <strong>havia</strong> hagut de pagar <strong><strong>un</strong>a</strong> xifra
desorbitada. Al cap i a la fi, tot era <strong>un</strong> risc, eren l’atzar i el destí els que em guiaven, com quan
tires <strong><strong>un</strong>a</strong> moneda a l’aire i no saps si sortirà cara o creu, però tu apostes igualment. Si tu
perds, t’acomiades d’<strong>un</strong>es quantes monedes, si jo perdo m’acomiado de la meva vida sense
cap altre remei. Però sentia que no tenia elecció, que preferia fracassar per enèsim cop en
comptes de seguir vivint aquella mísera vida que només em deixava viure moments horribles i
treure el pitjor de mi... I pensar tot el que <strong>havia</strong> hagut de fer per sobreviure. Vaig haver de
treure coratge d’on podia. Cada cop que hi pensava, <strong>un</strong> alè de fredor congelava el meu cor i el
trencava. Vaig pensar que jo només era <strong><strong>un</strong>a</strong> peça més que afavoria aquelles persones que
manejaven el negoci dels viatges, <strong><strong>un</strong>a</strong> peça més de la qual aprofitaven la por i l’esperança per
guanyar diners. Una màfia moguda per la riquesa. En <strong>un</strong> instant vaig sentir fàstic per aquelles
persones, fàstic perquè s’aprofitaven del que tenim més maco: els somnis. Vaig abaixar cap,
pensativa. Els pantalons que portava estaven humits, però vaig decidir no preocupar-me per
allò i vaig girar el cap a poc a poc cap al cantó dret amb vistes al mar intentant oblidar
aquelles imatges i els pensaments que em rondaven pel cap. Vaig llençar <strong>un</strong> sospir d’angoixa
clandestí. El meu mar estimat s’estenia majestuós amb aires de superioritat i alhora
d’inconsciència. I allà a l’horitzó s’<strong>un</strong>ien els dos grans: el mar i el cel, font de màgia per a
moltes persones, perquè ¿qui no s’ha quedat mai mirant el mar o el cel immensos i es