UN PLANETA IMAGINARI Hi havia una vegada un planeta on tots ...

CANVIS
Era <strong>un</strong> dia fred d’hivern. Tot va succeir molt ràpidament. El carrer era estret i tota la
gent dormia, només se sentien els motors dels animals mecànics que passaven per dues
cruïlles més avall. Recordo que cantava alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cançó nadalenca mentre que la il·luminació de
Barcelona feia goig pels carrers del Poblenou. No sabia per on anava, si per la vorera o no,
però tant me feia. Llums de colors vius i llampants que amb la meva borratxera no podia
apreciar.
Vaig fer <strong>un</strong> glop a l’ampolla i de sobte <strong>un</strong>es llums blanques em van il·luminar, la llum era
encegadora i no em va deixar veure res, no sabia si fer <strong>un</strong> pas a la dreta o a l’esquerra, <strong>un</strong>
grinyol de rodes... i vaig notar <strong>un</strong> gran pes a sobre meu. Tot es tornà fosc. Tenia la visió
ennuvolada i sentia que del meu cos fred en sortia <strong>un</strong> líquid càlid. El meu cos pesava molt i no
podia moure els braços; poc més tard vaig poder escoltar al fons <strong><strong>un</strong>a</strong> sirena i vaig perdre el
coneixement, només era capaç de veure blanc. Entre la blancor vaig veure <strong>un</strong>es figures que
em recordaven algú, cada cop les veia més clares i vaig deixar que m’agafessin la mà.
-Ah! -la meva respiració era tremolosa i el meu cor anava a cent per hora, <strong>havia</strong> estat
<strong>un</strong> malson terrible.
Per <strong>un</strong> moment vaig poder respirar la por que transmetia aquell somni, vaig girar-me i
vaig veure la meva dona al meu costat, això em va tranquil·litzar. A poc a poc vaig sortir del llit
i vaig dirigir-me cap a <strong><strong>un</strong>a</strong> altra habitació, on dormien plàcidament els nens. La Raquel era la
gran, <strong><strong>un</strong>a</strong> noia molt llesta amb molta imaginació, el seu cabell llis bronze li queia per sota les
espatlles i li feia ressaltar els ulls de color marró verdós. El Pau no era tan imaginatiu, li
agradaven més la lògica i tot allò que fossin cotxes i avions; el seu cabell curt també era de
color bronze i en comparació amb la Raquel els seus ulls eren d’<strong>un</strong> verd molt intens.
Mai en la meva carrera de militar <strong>havia</strong> viscut alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cosa tan espantosa. Per <strong>un</strong>
moment el tatuatge del braç em va coure, me’l vaig mirar amb intensitat, la cabra que
m’identificava com a legionari. Des de petit m’encantaven les baralles i odiava seure i escoltar
el professor o professora de torn amb els seus discursos, entre <strong>un</strong> que m’explicava que <strong>havia</strong>
de saber escriure bé i l’altra que volia que m’aprengués dates històriques. Vaig decidir entrar
al servei militar després de durs entrenaments. La recompensa va ser gratificant: <strong><strong>un</strong>a</strong> qualitat
de vida, quant a diners, molt bona. Gràcies a la meva insistència vaig anar pujant posicions.
Allò em va donar <strong><strong>un</strong>a</strong> reputació entre els superiors.
Vaig mirar el rellotge, era <strong>un</strong> quart de quatre. Tenia força mal de cap i <strong><strong>un</strong>a</strong> mena
d’angúnia. Vaig pensar que no hauria d’haver sortit de copes amb el meu superior. Ara
freqüentàvem els bars nocturns i això no agradava gens a la meva dona. M’agradava viure de
nit, encara que això comportés després <strong><strong>un</strong>a</strong> cefalàlgia terrible i continus mal humor. Aquella
nit, però, va ser diferent. En arribar a casa no sabia el que em feia, vaig obrir la porta com vaig
poder i en entrar vaig veure la meva dona mirant-me amb mala cara.
-Tu saps quina hora és!? -va exclamar.
-Deixa’m en pau -vaig respondre, el mal de cap s’anava fent intens i escoltar-la cridar
em provocava més ràbia.
-Però...
-Que em deixis -vaig agafar <strong>un</strong> gerro del saló i el vaig tirar a terra, el soroll d’aquest va
despertar la Raquel i en Pau.
La meva ràbia continuava per dintre i necessitava treure-la d’alg<strong><strong>un</strong>a</strong> manera, i el que
em va dir ella em va fer esclatar.
-T’has tornat <strong>un</strong> addicte, que no ho veus? Tornes borratxo quatre de cada set dies, no
saps ni per on vas i per no dir aquesta pudor d’alcohol que desprens!
Llavors, sense pensar-ho ni <strong>un</strong> cop, vaig tirar a terra la meva dona, no era totalment
conscient del que feia. Després que ella s’aixequés i em clavés <strong>un</strong> bon cop a la galta, jo li