UN PLANETA IMAGINARI Hi havia una vegada un planeta on tots ...

AGRAÏMENT
D’entre la pila de rotllos de paper de vàter va ressorgir ell, amb l’esperança que
l’esperés la seva princesa Leia. Els primers moments d’incertesa intentava trobar-se les mans
en aquell enorme jersei de llana de l’àvia per col·locar-se bé les ulleres i poder-li veure la
melodiosa cara. Que estrany, no la recordava tan grassa, ni tan baixeta, ni morena! Era l’ogre
qui el rebia amb aquella mirada de monstre afamat. Saltà nerviosament entre els rotllos de
paper de vàter que van intentar rebel·lar-se contra ell tornant-lo a terra, i posant novament en
perill el grial. Mà esquerra, l’anell del senyor dels anells, butxaca dreta, el grial i sobre el seu
pit el pin de Star Trek. Al final creia que s’acabaria tornant boig, no entenia per què ella no
responia als seus encants. Havia après a afalagar-la en elf, li regalà <strong>un</strong> penjoll de la pedra
filosofal i fins i tot l’<strong>havia</strong> convidat a la re<strong>un</strong>ió anual dels aprenents de Star Wars. Però ara
justificava totes les respostes d’indiferència de la princesa Leia, perquè definitivament <strong>havia</strong>
torbat l’últim obsequi que la faria seva. S’<strong>havia</strong> acabat la seva ruïna de comprar galetes o llet
cada dia per veure-la! Era tan evident que era ella, l’única noia del món amb aquella taca a
l’escot igual que la de Leia; ella era la seva Leia, que es corresponia amb la mateixa destresa
que tenia ell amb l’espasa làser. Amb passes desmanegades es dirigia a la caixa mentre
s’apartava de sobre les ulleres els cabells amb les seves mans peludes. L’envoltava <strong><strong>un</strong>a</strong> aura
de seguretat i emoció que evitava que caigués a terra amb qualsevol fil microscòpic com feia
cada dia. Ell, amb les mans supurant suor d’emoció, es pressionava el pin del pit.
Molt crispada ella continuava clavada en aquell incòmode i minúscul tamboret, directora
de la melodia de la caixa enregistradora. Definitivament, algú li <strong>havia</strong> posat mal d’ull convertint
cada hora de la seva feina en <strong>un</strong> dia sense pa; o bé el rellotge que donaven amb la revista
f<strong>un</strong>cionava amb <strong><strong>un</strong>a</strong> altra mesura dels minuts, minuts xinesos potser? No!!! Una altra <strong>un</strong>gla!
Ja era la tercera avui. Era inimaginable <strong>un</strong> dia més horrible tenint en compte que ahir
s’acabava de fer aquella caríssima manicura d’<strong>un</strong>gles de porcellana. Els seus cabells, ara
rossos oxigenats, queien rígids de laca sobre les seves espatlles fins aquella brusa d’<strong>un</strong>iforme
lleugerament oberta per ensenyar les gràcies que li <strong>havia</strong> donat Déu. Mostrava orgullosa la
taca que marcava la pell del seu escot que tant odiava de petita i tan sexy trobava ara. El seu
arsenal de bijuteria ressonava cada <strong>vegada</strong> que passava <strong>un</strong> producte per caixa. Estava en <strong>un</strong>
p<strong>un</strong>t que li feia fins i tot pal respirar, sort que ho feia de forma automàtica. Quant de temps
més <strong>havia</strong> d’esperar? Li havien posat <strong>un</strong> piló d’espelmes negres? O era alg<strong><strong>un</strong>a</strong> amiga
rancorosa que s’ho hagués fet amb alg<strong>un</strong> pivón que pagava mensualitats a <strong><strong>un</strong>a</strong> gitana que la
maleís? Del que estava segura és que si la gitana li feia mal d’ull, ja devia ser ben guenya.
Odiava aquella senyora orca que venia cada dia a comprar-li porqueries, perquè es quedava
embadocada morint per aquelles xocolatines o aquelles galetes que passava per caixa. Potser
les hi hauria de robar, de fet li faria <strong>un</strong> favor i passaria de ser orca a foca. A més tenia <strong>un</strong> mal
de cap horrible perquè <strong>havia</strong> dinat veient aquell programa que f<strong>un</strong>ciona com <strong><strong>un</strong>a</strong> sopa de
lletres de la tele, i <strong>havia</strong> acabat amb mal de cap de pensar en les solucions. Havia arribat a la
conclusió que el programa estava trucat, perquè era impossible resoldre <strong><strong>un</strong>a</strong> frase sencera
tenint en compte la quantitat de lletres, paraules i combinacions existents. Ella preferia
programes de qualitat, com de xafarderies, i no pas concursos que produïssin mal de cap a
l’espectador. Necessitava <strong><strong>un</strong>a</strong> pastilla, <strong>havia</strong> pensat prou durant tot el mes. També tenia mal
de cap d’intentar entendre per què no es complia l’horòscop d’aquella setmana. Aquesta
setmana estaven ben alineats Júpiter i Saturn, i segons diverses pàgines web <strong>havia</strong> de trobar
la seva ànima bessona. Ja era divendres, i si la seva parella ideal no era la caixa
enregistradora ho veia complicat. És que fins i tot les revistes coincidien amb la predicció! De
manera que, abans de llençar les bases de la seva religió, guardà <strong><strong>un</strong>a</strong> mica d’esperança
enmig d’aquell rotllo. Un cop brusc a la cinta la va fer tornar dels seus dubtes existencials de
fe absoluta en l’horòscop. Tenia ganes de veure la cara d’aquell imbècil que semblava <strong>un</strong>