UN PLANETA IMAGINARI Hi havia una vegada un planeta on tots ...

FUGINT DE LA MATINADA
Plovia i l’aire empenyia els vidres de la finestra. L’habitació de casa. Ell cridava. Ella no
el volia escoltar, només volia sentir paraules tendres dels seus llavis, com abans, com aquell
principi que va començar com desitjava, però no estava acabant pas com s’esperava… Tenia
clar que no seria així. Se sentia impotent, envoltada de paraules que la feien sentir
malament…Tot i així, seguia amb esperances que la tornés a estimar com abans, com aquell
bon dia al parc on es van conèixer <strong>un</strong> 25 d’abril…
-Hola, perdoni, el carrer Dos de Maig? -va dir ell vergonyós.
-Sí, crec que li queda <strong><strong>un</strong>a</strong> mica ll<strong>un</strong>y, però si vol l’hi puc acompanyar, al cap i a la fi he
d’anar cap allà per tornar a casa. Què no és d’aquí?
-Gràcies, em faria vostè <strong>un</strong> favor! I... efectivament, sóc nou al barri, vinc d’Osona i he
vingut a visitar la meva família, que és d’aquí.-
-Si us plau, tutegi’m, encara tinc vint-i-dos anys, deixi’m gaudir <strong><strong>un</strong>a</strong> mica la joventut,
que encara em toca! Ha ha ha!
- Perdona! Carai!, i tant que... que... ets jove!... Jo en tinc trenta dos ben acabats de fer, i
ben posats és clar! Ha ha ha!
Va ser el principi d’<strong><strong>un</strong>a</strong> història que no volia tenir final, va ser l’inici del seu infern, l’inici
d’<strong>un</strong> conj<strong>un</strong>t de sentiments que mai no hauria volgut sentir. Tenia marques de bufetades per tot
el cos, blaus que demostraven que <strong>havia</strong> estat maltractada... Sentia angoixa, penediment per
haver conegut aquell animal, però, sobretot, per arribar a estimar-lo. En aquells moments
només tenia ganes de plorar, ganes de cridar i de poder sortir d’aquell infern que la feria. Ella
pensava en tots aquells moments que ell li <strong>havia</strong> regalat amb cada carícia, cada petó, cada
paraula que sortia de la seva boca i passejava des de l’orella fins a la fi dels seus sentits. Fentla
sentir la noia més afort<strong><strong>un</strong>a</strong>da del món. Cada matí, podia obrir els ulls i ell era allà, amb ella,
esperant que despertés per poder-la mirar als ulls i expressar-li amb sentiments tot el que podia
arribar a sentir per ella. Tot era perfecte, fins el dia en què va aixecar-se i ell ja no hi era per
mirar-la, per besar-la i demostrar-li que l’estimava. Aquell somni s’<strong>havia</strong> acabat. Ell se n’anava
constantment de copes. Arribava a la matinada, begut, amb mal humor i demanant lloc per
dormir i serveis que demanava a la seva pobra dona que, nerviosa per no saber on <strong>havia</strong> parat
aquella nit, li feia cas, ja que tenia por que la seva agressivitat acabés amb els seus sentiments.
Passaven els dies i cada minut era pitjor que l’altre. Ell no volia anar a veure el seu fill
menor jugar a futbol perquè <strong>havia</strong> quedat amb els seus amics, i ella, seguint els consells de les
seves amigues i de la seva germana gran, va decidir plantar-li cara. Va voler demostrar-li que
era <strong><strong>un</strong>a</strong> persona que mereixia <strong>un</strong> respecte, que no la podien tractar així, que estava farta de
sentir-se sola, de no poder trobar la seva calor a la matinada. Ja no volia esperar-lo més, volia
viure feliç amb els seus dos fills i <strong>un</strong> marit com calia, que toqués de peus a terra. Arran d’això,
ell li va pegar. Ella va plorar, va cridar i després va penedir-se d’haver-li dit tot allò que li <strong>havia</strong>
dit, només volia pau.
Va voler oblidar-se d’aquella situació en què només sentia angoixa i desesperació, i va
demanar al seu marit el divorci, per començar <strong><strong>un</strong>a</strong> nova vida, però lògicament... no tot <strong>havia</strong> de
ser tan fàcil. La seva ràbia el va fer sentir impotent, però va aixecar-se de la cadira on estava
assegut, va caminar cap a ella i va voler donar-li motius perquè no obrís la boca. Contínuament
l’amenaçava. Ara ella es trobava allà en el seu racó de casa. En <strong><strong>un</strong>a</strong> petita habitació obscura i
freda, on <strong>havia</strong> après a viure amb la seva angoixa, amb la seva impotència i <strong>un</strong> cos ple de
morats i esgarrapades que ell va fer-li sense consciència del que feia. Cada cop que se li
acostava, les seves cames li tremolaven i intentava fer desaparèixer aquella mirada agressiva
que li feia sentir i passar moments de pànic.
Aquella mateixa nit, en Miquel va tornar a sortir de copes amb els seus amics, ella va
intentar escapar-se d’aquella habitació en la qual estava tancada. Aquella situació era