UN PLANETA IMAGINARI Hi havia una vegada un planeta on tots ...

<strong>UN</strong> <strong>PLANETA</strong> <strong>IMAGINARI</strong>
<strong>Hi</strong> <strong>havia</strong> <strong><strong>un</strong>a</strong> <strong>vegada</strong> <strong>un</strong> <strong>planeta</strong> on tots eren extraterrestres. Un dia dos nens jugaven i els va
caure <strong><strong>un</strong>a</strong> estrella del cel. I l’hi van dir a la seva mare.
-Mare, mare, ens ha caigut <strong><strong>un</strong>a</strong> cosa molt estranya.
-Tranquils, nens, segur que no és tan estrany. Oh, si és <strong><strong>un</strong>a</strong> estrella. No heu de tenir por,
sabeu que és la ll<strong><strong>un</strong>a</strong>, oi? -va dir la mare.
-Sí, mare -van dir els nens.
-Doncs les estrelles li fan companyia.
-I com ho saps?
-Perquè vaig anar a l’escola i és <strong>un</strong> lloc on aprens moltes coses.
Aleshores en aquell moment va aparèixer <strong><strong>un</strong>a</strong> nau que venia d’<strong>un</strong> altre <strong>planeta</strong> amb <strong>un</strong>s nens
que eren de xocolata.
Els nens van començar a jugar tots j<strong>un</strong>ts i es van fer molt amics. De vegades se n’anaven a
visitar els seus planetes.
Alba López, 1r de Primària, 1r premi
<strong>UN</strong> <strong>PLANETA</strong> <strong>IMAGINARI</strong>
Una <strong>vegada</strong>, fa molts i molts anys, hi <strong>havia</strong> <strong>un</strong> <strong>planeta</strong> que es deia Arbreplata. <strong>Hi</strong> vivien només
plantes i arbres. Els habitants d’aquest <strong>planeta</strong> tenien mans, ulls, nas, boca, dents... Fins i tot,
portaven roba i sabates, podien menjar i veure com les persones, saltar, dormir... En definitiva,
eren com nosaltres, fins i tot podien parlar!!
Anaven a l’escola i treballaven molt més que nosaltres. La professora es deia Apre i l’escola
era molt gran, tenia 2.000 alumnes, i és clar, 35 senyoretes.
A l’Abreplanta tots eren molt feliços.
I conte contat conte acabat.
Marcel Costa, 2n de Primària, 1r premi
<strong>UN</strong> <strong>PLANETA</strong> IDEAL
El meu <strong>planeta</strong> es diu Tisdell i és gran i rodó. Per <strong><strong>un</strong>a</strong> part és verd i per l’altre és de
color blau. Està situat entre el Sol i la Ll<strong><strong>un</strong>a</strong> i si vols fred, te’n vas al costat blau, i si vols calor,
te’n vas al costat verd. Té molts habitants, té molts arbres al paisatge verd i arbres nevats al
paisatge blau.
<strong>Hi</strong> ha moltes botigues i no hi ha cotxes, no existeixen. Les bicicletes i els patins són
bons perquè no contaminen gens.
Està creat l’any 2005.
Laura Mayor, 3r de Primària, 1r premi

<strong>UN</strong> <strong>PLANETA</strong> IDEAL
El meu <strong>planeta</strong> ideal es diu Mercuri. És <strong>un</strong> <strong>planeta</strong> molt ecològic, no contamina els éssers
humans que hi viuen: són llestos i educats. <strong>Hi</strong> ha camps de futbol, pau i molts animals.
Mercuri té molta natura, hi ha carreteres, cases, semàfors i els cotxes van amb electricitat.
Mercuri és molt divertit i guai, perquè hi ha circs, etc. <strong>Hi</strong> ha moltíssimes botigues i també
festes per divertir-se. El <strong>planeta</strong> Mercuri té escoles, gimnasos, hospitals, instituts, piscines...
Es troba a 15.000.000 milles de la Terra . Parlen el català i està al costat del mar. <strong>Hi</strong> ha
edificis emblemàtics, centres comercials...
Austràlia, 3000 aC
Lluís Magallón, 4t de Primària, 1r premi
WADORGIN, EL LLANÇADOR
Wandorgin, era <strong>un</strong> nen com els altres, excepte que li faltava <strong>un</strong> braç, concretament el
dret. Ell, però, era molt optimista. Tenia moltes ganes de fer coses; el fet d’haver perdut <strong>un</strong>
braç no era motiu per fer-se enrere davant d’alg<strong><strong>un</strong>a</strong> situació que provoqués alg<strong>un</strong> risc.
Ja feia anys que <strong>un</strong> cocodril se l’<strong>havia</strong> cruspit sense haver demanat cap permís. El
bruixot més vell de tota la contrada l’hi <strong>havia</strong> desinfectat molt bé. Per ell <strong>havia</strong> estat molt
dolorós. Ara, ja quedava enrere. No ho volia ni recordar.
Amb dotze anys, que són els que ell ara tenia, aprenies a tocar el digeridoo, a llançar el
búmerang i a caçar. No tenia gaire força amb el braç esquerre, però no es rendia i practicava
cada dia. El poblat estava format per dotze famílies, i estava situat a la costa. Tenia <strong>un</strong> molt
bon amic i, <strong>un</strong> dia, van sortir a caçar cangurs, passarien <strong>un</strong> quants dies fora de casa, volien
tornar amb força carn i pells d’animals. Ell sabia que li costaria <strong><strong>un</strong>a</strong> mica més que al seu amic,
però li feia il·lusió i volia comprovar fins on podia arribar.
Després de quatre dies, el seu amic es va posar malalt, no tenia forces ni per aixecarse.
Wandorgin es va veure obligat a pensar com s’ho podia fer per caçar ell tot sol. Al cap
d’<strong><strong>un</strong>a</strong> estona, després de molt rumiar, se li va acudir que si feia palanca al mateix temps que
llançava la llança, sortiria molt més ràpida i tenia moltes més probabilitats d’encertar-la, ja que
la palanca multiplicava la força. Quan ho va provar va veure que f<strong>un</strong>cionava. L’endemà al
matí, es va llevar emocionat per provar la seva nova eina de caça. I quina va ser la seva
il·lusió quan va tornar al costat del seu amic amb cinc preses, aquest no s’ho podia creure.
Wandorgin, en tornar al poblat, va ser considerat com <strong>un</strong> heroi, a més a més, d’<strong>un</strong> gran
caçador. No tan sols <strong>havia</strong> caçat amb <strong>un</strong> sol braç, sinó que s’<strong>havia</strong> inventat <strong><strong>un</strong>a</strong> nova eina,
que tots posteriorment van utilitzar. Era <strong>un</strong> noi amb molta força de vol<strong>un</strong>tat, i això va fer que
fos ben considerat per la gent del seu voltant.
Arnau Bueno, 5è de Primària, 1r premi

LA SOLUCIÓ DEL TORRES I EL PASTISSER
Riba és <strong>un</strong> poble on hi ha molt bones vistes i on tothom treballa. Tothom menys la
família Torres, <strong><strong>un</strong>a</strong> família pobra que vivia en <strong><strong>un</strong>a</strong> casa quasi sense sostre i bastant malmesa.
Els senyors Torres, la Maria i en Jaume, no tenien prou diners per pagar l’escola del seu fill,
en Jordi, que només tenia set anys.
En Jordi no rebia <strong><strong>un</strong>a</strong> paga dels seus pares, ni regals d’aniversari ni de Nadal. Un dia
en Jordi va veure que els seus pares no podien pagar el menjar, llavors es va adonar que
<strong>havia</strong> de fer alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cosa. Una tarda es va escapar de casa i va anar a buscar feina. La gent a
la qual en demanava li deien que era molt petit per treballar, fins que <strong>un</strong> pastisser el va
acceptar.
El primer dia, en Jordi <strong>havia</strong> de fer-li <strong>un</strong>s encàrrecs per a la gent del poble. Havia de
vendre bombons i pastissets que el pastisser feia. Al cap d’<strong>un</strong>es hores que en Jordi va tornar
a la botiga, l’home va quedar molt sorprès en veure que li <strong>havia</strong> venut tots els dolços, i en
agraïment per la seva feina i el seu esforç li va pagar més del que havien acordat. Des
d’aquell dia, en Jordi sortia de casa seva per anar a veure el pastisser i treballar per ell, sense
que els seus pares ho sabessin.
Un dia el pastisser va comentar a en Jordi que no calia que tornés més a la botiga, ja
que es volia jubilar i la volia tancar. En Jordi li va dir que era <strong><strong>un</strong>a</strong> pena, que <strong><strong>un</strong>a</strong> pastisseria tan
maca no podia tancar-se i a més li feien falta els diners perquè estava estalviant per poder
ajudar els seus pares. El pastisser, en veure les llàgrimes d’en Jordi, li va fer <strong><strong>un</strong>a</strong> oferta, li va
dir que li deixaria la pastisseria a ell i als seus pares, amb la condició que la cuidessin molt bé
i cada setmana li portés alg<strong>un</strong>s dolços. Quan va arribar a casa ho va explicar als seus pares,
que no s’ho acabaven de creure. Ara ja ha passat <strong>un</strong> any i la família Torres viu en <strong><strong>un</strong>a</strong> casa
molt bonica del poble. S’han convertit en els millors pastissers de tots els pobles del voltant, i
el més important és que són molt feliços.
Marc Guerao 6è de Primària, 1r premi

JO, EL DESCONEGUT
En <strong>un</strong> abocador em vaig trobar, estirat de bocaterrosa. Devien ser pels voltants de les set
del vespre, ho sabia per la posició del sol i com estava d’aixecada la ll<strong><strong>un</strong>a</strong>. No em recordava
de res, no s’<strong>havia</strong> ni qui era, tan sols em recordava de qui m’<strong>havia</strong> portat, o més ben dit
llançat, a l’abocador. Dos homes forçuts m’havien portat d’alg<strong>un</strong> lloc, el qual jo no sabia, i
m’havien deixat estès a terra mig inconscient.
Per l’olor que feia vaig calcular que portava en aquell lloc, com a mínim, <strong>un</strong> parell de dies,
no gaire més. L’únic que hi <strong>havia</strong> al meu voltant era brossa i deixalles. Segurament l’olor
de les deixalles em va confondre amb la meva de pròpia. Després de fer totes aquestes
deduccions vaig recordar-me de qui era, més ben dit, de què treballava, era detectiu!
Vaig començar caminar cap al nord. Tenia <strong><strong>un</strong>a</strong> soledat dins meu que no m’abandonava.
Tan sols la intentava emmascarar deduint, com a mínim intentant-ho, de qui era i d’on era,
però la soledat no deixava d’atacar-me. Em sentia sol, molt sol, crec que mai he sentit tanta
soledat com en aquell moment. En la ll<strong>un</strong>yania vaig poder entreveure la silueta d’<strong>un</strong> home.
Vaig suposar que era <strong>un</strong> home de color que venia a buscar ferralla per vendre-la a la ciutat o
en alg<strong>un</strong> poble. Em vaig posar a córrer com <strong>un</strong> boig cridant: “Espérate, por favor”. Vaig deduir
que l’home no entendria el català, però ell va cridar mirant cap a l’abocador: “Venga, chicos,
que <strong>un</strong> loco quiere algo i no quiero problemas”. Jo no podia córrer més, per més jove que fos
no estava acostumat a fer aquestes carreres.
Els homes se’n van anar abans que pogués recuperar l’alè. Aquell dia no em sortia res bé i
per acabar d’arrodonir-lo era massa tard perquè algú, amb <strong><strong>un</strong>a</strong> mica més de seny que aquells
homes, passés per aquella carretereta comarcal.
Cada cop feia més fred, el sol s’anava ponent. Per la roba que duia vaig poder descobrir
que era hivern, i les ràfegues de vent no les podia aturar ningú. Ni tan sols el meu abric, folrat
per dins i amb capes de pell per fora, podia aturar el vent enrabiat que es calava entre la roba
i no sortia. No aguantava més, el fred em matava però sabia que no podia parar perquè si no,
sí que moriria glaçat.
La carretera que <strong>havia</strong> decidit seguir era estreta i tètrica, no l’havien asfaltat mai; a la nit
encara semblava més sinistra. Però això no era el que més em feia patir, com ja t’he dit, el
fred no em deixava en pau i temia de debò que morís congelat.
Estava desconcertat perquè encara no <strong>havia</strong> pogut descobrir qui era ben bé -a part de la
meva professió, com ja t’he comentat-, ni on estava, així que vaig parar-me a pensar, em vaig
asseure a la vora de la carretera per rumiar <strong>un</strong>es quantes coses. El fred, que fins feia poc
m’atemoria de debò, el vaig ignorar però la soledat encara m’atacava de tant en tant. Ja no
podia caminar més, estava destrossat. Així que em vaig quedar adormit pensant com em deia.
Però de cop em va venir, com <strong>un</strong> llamp, em deia Guillem Celada, és clar, com <strong>havia</strong> pogut
oblidar-me’n. També vaig recordar, per desgràcia, que vivia sol, amb <strong><strong>un</strong>a</strong> soledat tan gran
com la que tenia en aquell moment. Així que vaig decidir que el fred em matés, per no haver
de viure d’aquella manera tan horrorosa.
Però, aleshores, també vaig recordar tots els casos que <strong>havia</strong> resolt, i les vides que <strong>havia</strong>
salvat, els assassins en sèrie i els assassins amb problemes mentals que <strong>havia</strong> detingut.
Estava entre l’espasa i la paret, per <strong><strong>un</strong>a</strong> banda volia morir, per la vida de soledat que portava,
però per l’altra els casos m’omplien de vida, i capturar persones dolentes em donava <strong><strong>un</strong>a</strong> gran
satisfacció, per la qual cosa em deia que la meva vida <strong>havia</strong> servit per alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cosa.
De mica en mica, se m’anaven aclucant els ulls i jo, pensant si valia la pena viure o morir,
m’anava adormint. La mort era pròxima. Aleshores ho vaig decidir, jo, Guillem Celada, <strong>havia</strong>
de morir. Perquè l’esforç que <strong>havia</strong> de fer per sobreviure era massa intens i no valia la pena.
Per tant, moriria allà d’<strong><strong>un</strong>a</strong> causa força com<strong><strong>un</strong>a</strong>, el fred. La soledat continuava atacant-me i el

fred no acabava de matar-me, així que em vaig posar a plorar com <strong>un</strong> nen. Plorava i plorava i
la soledat encara feia que aquells plors fossin més durs de superar.
Suposo que aleshores em vaig adormir, perquè no recordo ben bé que és el que va
passar, però quan vaig tornar a ser conscient, <strong>havia</strong> passat <strong><strong>un</strong>a</strong> cosa sobrenatural, estava viu!
Les cames em feien <strong>un</strong> dolor increïble, però que dimonis, <strong>havia</strong> sobreviscut. Estava a <strong>un</strong>s cent
metres d’on m’<strong>havia</strong> assegut a morir la nit anterior, no sé encara per què. Però, aleshores,
vaig recordar que <strong>havia</strong> decidit morir, perquè la meva vida no valia res, però gràcies aquesta
oport<strong>un</strong>itat que em va donar el destí, vaig decidir que <strong>havia</strong> de tornar a casa, i aquesta soledat
omplir-la.
El buit que tenia al meu cor mai l’he pogut omplir del tot, perquè sempre he desitjat tenir
<strong><strong>un</strong>a</strong> família, però en aquest lloc on estic tancat em sento molt millor, perquè hi tinc molta
companyia.
-T’he explicat la meva història a tu perquè vull que la sàpigues, ja que hem compartit
l’habitació durant molt de temps i encara no la coneixies, oi que no?.
-No, no la sabia, i si pretens que m’empassi aquesta bola que m’acabes d’explicar, estant
on estàs, i tot el temps que hem passat j<strong>un</strong>ts en aquest lloc, no ho aconseguiràs, perquè estàs
en <strong>un</strong> manicomi, tros de boig!
Gerard Yuste, 1r d’ESO, 1r premi
<strong>UN</strong>A MAR D’INCERTESA
He sentit <strong><strong>un</strong>a</strong> sensació en observar-te,
<strong>un</strong>es ganes d’abraçar-te,
<strong>un</strong> viu reflex als teus ulls
que m’empresona i obliga a imaginar-te.
No deixo de pensar en tu,
on seràs quan jo t’oblidi?,
qui farà que jo a tu et descuidi?
Serà l’oblit i la raó,
alg<strong>un</strong> camí sense cap destí
que farà que pugui enamorar-me
<strong>un</strong> altre cop a la fi.
En <strong><strong>un</strong>a</strong> mar d’incertesa nedo,
qui em vindrà a rescatar?
Recordo la teva mirada,
<strong><strong>un</strong>a</strong> cosa que em fa somiar.
Verònica Mur, 2n d’ESO, 1r premi

CLAUSTROFÒBIA
Només obrir els ulls
ja hi <strong>havia</strong> poca llum.
Res, tot és blanc,
cada <strong>vegada</strong> són més altes les parets.
Tot és fred.
No saps quan acabarà,
això és l’únic que potser tindràs.
Et sents claustrofòbic,
mires, és com si estiguessis morint.
Et sents claustrofòbic,
ho entens?, estàs sobrevivint.
Obres la teva ment,
ara t’hi fixes més bé.
<strong>Hi</strong> ha gent darrere la porta.
No coneixes ni <strong><strong>un</strong>a</strong> sola persona,
totes són fosques.
No miris, deixa’ls pensar,
no hi cap altre lloc on pots estar.
Et sents claustrofòbic,
mires, és com si estiguessis morint.
Et sents claustrofòbic,
ho entens?, no t’estan mentint.
Sí, només pots pensar,
ni plorar, ni parlar.
No deixis de respirar, pren <strong>un</strong> sospir,
ara deixa’m veure’t caminar.
Si em deixes t’ensenyaré
a fugir, a barreres construir.
No malgastis la teva vida, somriu.
Aquesta és la teva nit, pot fugir.
Alexandra Aracil, 2n d’ESO, accèssit

ESDENTEGAT I CORPRÈS
Alt, robust i galtaplè, de pell clara i cabell carbonós. Així és com s’esbossava el seu
perfil reverberat al mirall. Tot i tenir <strong><strong>un</strong>a</strong> edat (ja tenia 12 anys!) el seu somriure continuava
dibuixant-se esdentegat, encara no <strong>havia</strong> canviat la dentadura del tot i la seva mare, farta, el
va fer anar a visitar la dentista. A la primera visita, l’auxiliar el va fer jeure sobre <strong>un</strong> jaç fred
com el gel, molt incòmode, que es clavava a l’esquena com l’espina del roser. Mentre s’ajeia a
poc a poc per tal de malmetre’s el menys possible el dors, va entrar la dentista, més aviat la
bruixa que, amb la seva vareta p<strong>un</strong>xeguda, <strong>havia</strong> d’arreglar-li les dents. Al primer cop d’ull, en
Marc quedà corprès. La noia que <strong>havia</strong> irromput a l’habitació, aquella bruixota que li <strong>havia</strong>
d’endegar la dentadura amb tot d’atifells i <strong><strong>un</strong>a</strong> mica de màgia, aquell ésser que <strong>havia</strong> de ser
lleig com <strong>un</strong> pecat, resultava ser <strong><strong>un</strong>a</strong> xicota molt maca, rossa, alta i amb <strong>un</strong> davant i <strong>un</strong>
darrere espaterrants. A en Marc se li escapà <strong>un</strong> xiulet d’admiració i sa mare, que se’l mirava
des d’<strong><strong>un</strong>a</strong> cadira al fons de la saleta, el travessà amb la mirada amb <strong>un</strong> clar “pocavergonya”
com a missatge. La doctora, però, no va semblar adonar-se’n, perquè li exhibí <strong>un</strong> somriure
afectuós i acollidor, seguit d’<strong><strong>un</strong>a</strong> salutació amable. A continuació s’inclinà sobre seu i li manà
d’obrir la boca.
“A pesar de tot, no devia ser tan dolent anar al dentista”, pensà en Marc.
L’encant de la noia, però, s’esvaí com el fum quan deixà anar <strong>un</strong>es quantes de grosses en
inspeccionar-li la gola.
-Collons, tu! Quina boca! No <strong>havia</strong> vist mai <strong><strong>un</strong>a</strong> merda tan gran! No sé pas com ho
arreglarem, això! Hòstia!
Aquell malparlar el preocupava. I si aquella dona tan formosa des de fora era igual de
repulsiva per dins? Després de dir-li al seu pare qui sap què diverses vegades, segurament
<strong><strong>un</strong>a</strong> sèrie d’insults que ell no comprenia, es calmà, es posà <strong>un</strong>s guants de “làtex” i li manegà
tota la boca <strong>un</strong> altre cop, remenant-li cada queixal i ullal mentre remugava quelcom
incomprensible.
Les visites següents foren semblants, farcides de renecs i insults a les seves dents, fins
que arribà el dia en què li van posar aquells aparells ortopèdics tan repugnants , <strong>un</strong>s barrots
que li encarceraven la llengua i els llavis i li impedien parlar correctament.
Aquell dia no va poder gairebé ni sopar, ja que el dolor que li provocaven els brackets
era insuportable. Cada mos era <strong>un</strong> suplici, la p<strong>un</strong>xada d’<strong><strong>un</strong>a</strong> daga a les genives i a l’ànima, ja
que, com a mínim, li havien dit, els hauria de dur dos anys. I aquest no fou l’únic problema
que, en els mesos següents, li provocaren.
Gràcies als ferros, per exemple, no li aprovaren el treball de socials de fi de curs.
L’estudi s’<strong>havia</strong> de lliurar primerament per escrit i després s’<strong>havia</strong> d’exposar oralment davant
del professor i de tota la classe. Això, evidentment, fou <strong>un</strong> desastre, <strong><strong>un</strong>a</strong> catàstrofe, perquè la
pron<strong>un</strong>ciació d’en marc deixà estupefacte a tothom. La monografia tractava del primer viatge
transpirinenc de les tribus catalanes en la prehistòria; massa erres per <strong><strong>un</strong>a</strong> dentadura amb
aparells. La resta ja es podia imaginar, tot de rialles i riotes repletes de malícia i ignorància. <strong>Hi</strong>
va haver <strong>un</strong> que li deixà anar més insults del compte i a qui en Marc, encegat per la ràbia i la
vergonya, va clavar <strong>un</strong> bon cop de p<strong>un</strong>y a la boca, precisament. Entre xiscles, sang i els crits
de “no-violència” del profe, se’n va anar al lavabo per amagar-se de la multitud i tranquil·litzarse.
Ja fa tres anys, d’això, i en Marc, quan es mira al mirall del tercer pis del 768 de la
Rambla de Marina del barri de Bellvitge, encara hi veu el rostre galtaplè, el cos alt i robust i el
somriure pintat de gris i blanc que s’esbossa, metàl·lic, sobre la superfície brillant del vidre.
Martí Cano, 3r d’ESO, 1r premi

FUGINT DE LA MATINADA
Plovia i l’aire empenyia els vidres de la finestra. L’habitació de casa. Ell cridava. Ella no
el volia escoltar, només volia sentir paraules tendres dels seus llavis, com abans, com aquell
principi que va començar com desitjava, però no estava acabant pas com s’esperava… Tenia
clar que no seria així. Se sentia impotent, envoltada de paraules que la feien sentir
malament…Tot i així, seguia amb esperances que la tornés a estimar com abans, com aquell
bon dia al parc on es van conèixer <strong>un</strong> 25 d’abril…
-Hola, perdoni, el carrer Dos de Maig? -va dir ell vergonyós.
-Sí, crec que li queda <strong><strong>un</strong>a</strong> mica ll<strong>un</strong>y, però si vol l’hi puc acompanyar, al cap i a la fi he
d’anar cap allà per tornar a casa. Què no és d’aquí?
-Gràcies, em faria vostè <strong>un</strong> favor! I... efectivament, sóc nou al barri, vinc d’Osona i he
vingut a visitar la meva família, que és d’aquí.-
-Si us plau, tutegi’m, encara tinc vint-i-dos anys, deixi’m gaudir <strong><strong>un</strong>a</strong> mica la joventut,
que encara em toca! Ha ha ha!
- Perdona! Carai!, i tant que... que... ets jove!... Jo en tinc trenta dos ben acabats de fer, i
ben posats és clar! Ha ha ha!
Va ser el principi d’<strong><strong>un</strong>a</strong> història que no volia tenir final, va ser l’inici del seu infern, l’inici
d’<strong>un</strong> conj<strong>un</strong>t de sentiments que mai no hauria volgut sentir. Tenia marques de bufetades per tot
el cos, blaus que demostraven que <strong>havia</strong> estat maltractada... Sentia angoixa, penediment per
haver conegut aquell animal, però, sobretot, per arribar a estimar-lo. En aquells moments
només tenia ganes de plorar, ganes de cridar i de poder sortir d’aquell infern que la feria. Ella
pensava en tots aquells moments que ell li <strong>havia</strong> regalat amb cada carícia, cada petó, cada
paraula que sortia de la seva boca i passejava des de l’orella fins a la fi dels seus sentits. Fentla
sentir la noia més afort<strong><strong>un</strong>a</strong>da del món. Cada matí, podia obrir els ulls i ell era allà, amb ella,
esperant que despertés per poder-la mirar als ulls i expressar-li amb sentiments tot el que podia
arribar a sentir per ella. Tot era perfecte, fins el dia en què va aixecar-se i ell ja no hi era per
mirar-la, per besar-la i demostrar-li que l’estimava. Aquell somni s’<strong>havia</strong> acabat. Ell se n’anava
constantment de copes. Arribava a la matinada, begut, amb mal humor i demanant lloc per
dormir i serveis que demanava a la seva pobra dona que, nerviosa per no saber on <strong>havia</strong> parat
aquella nit, li feia cas, ja que tenia por que la seva agressivitat acabés amb els seus sentiments.
Passaven els dies i cada minut era pitjor que l’altre. Ell no volia anar a veure el seu fill
menor jugar a futbol perquè <strong>havia</strong> quedat amb els seus amics, i ella, seguint els consells de les
seves amigues i de la seva germana gran, va decidir plantar-li cara. Va voler demostrar-li que
era <strong><strong>un</strong>a</strong> persona que mereixia <strong>un</strong> respecte, que no la podien tractar així, que estava farta de
sentir-se sola, de no poder trobar la seva calor a la matinada. Ja no volia esperar-lo més, volia
viure feliç amb els seus dos fills i <strong>un</strong> marit com calia, que toqués de peus a terra. Arran d’això,
ell li va pegar. Ella va plorar, va cridar i després va penedir-se d’haver-li dit tot allò que li <strong>havia</strong>
dit, només volia pau.
Va voler oblidar-se d’aquella situació en què només sentia angoixa i desesperació, i va
demanar al seu marit el divorci, per començar <strong><strong>un</strong>a</strong> nova vida, però lògicament... no tot <strong>havia</strong> de
ser tan fàcil. La seva ràbia el va fer sentir impotent, però va aixecar-se de la cadira on estava
assegut, va caminar cap a ella i va voler donar-li motius perquè no obrís la boca. Contínuament
l’amenaçava. Ara ella es trobava allà en el seu racó de casa. En <strong><strong>un</strong>a</strong> petita habitació obscura i
freda, on <strong>havia</strong> après a viure amb la seva angoixa, amb la seva impotència i <strong>un</strong> cos ple de
morats i esgarrapades que ell va fer-li sense consciència del que feia. Cada cop que se li
acostava, les seves cames li tremolaven i intentava fer desaparèixer aquella mirada agressiva
que li feia sentir i passar moments de pànic.
Aquella mateixa nit, en Miquel va tornar a sortir de copes amb els seus amics, ella va
intentar escapar-se d’aquella habitació en la qual estava tancada. Aquella situació era

inaguantable. Per això va fugir ràpidament d’aquell lloc, <strong>un</strong> lloc on <strong>havia</strong> estat empresonada,
empresonada pels seus sentiments. No va preocupar-se per agafar res, només volia fugir i
desaparèixer de la vida d’aquell home. Els nens passaven la majoria de dies a casa dels seus
avis, els pares de la Berta. La nit era freda i la pluja queia com ganivets afilats. La ll<strong><strong>un</strong>a</strong> era
l’única que il·luminava el carreró pel qual ella corria sense parar, per por que la trobés. No sabia
on passaria la nit, però allò era el que menys la preocupava en aquells moments. Finalment,
arribà a casa de la seva germana, totalment mullada, cansada i derrotada.
L’home, en arribar a casa, va voler apropar-se a la seva exdona, però va veure que ella
no hi era. Se li va ocórrer que, segurament, seria a casa de la seva germana, i la va anar a
buscar. En arribar, va començar a donar cops a la porta i a cridar. La seva agressivitat era
incontrolable. La Berta es va amagar i la germana li va obrir la porta. Li va pregar que es
relaxés i que ella no hi era. En Miquel la va empènyer i va caure a terra. Passà a buscar la
Berta. No deixava de cridar. Els nervis no el podien controlar. Quan la va trobar, la noia va
intentar fugir-ne. Ella plorava i va començar a córrer per tota la casa. Movia taules i cadires
per impedir-li el pas. Els gerros queien a terra i els crits augmentaven cada segon que ell
s’apropava. Finalment la va agafar pels cabells i la llençà al terra. Aquest li començà a donar
forts cops al cap i a la resta del seu cos. Ella seguia plorant i cridant. Quan va veure que la
Berta ja era inconscient marxà. En pocs minuts la policia arribà a casa, ja que els veïns van
escoltar els crits. L’home va ser arrestat, tot i que per la noia no va servir per gaire, ja que la
mort s’<strong>havia</strong> apoderat de la seva ànima, que ja no ploraria mai més, que els sentiments que
havien estat el seu aliment ja no podrien seguir donant-li l’aire que <strong>havia</strong> necessitat durant la
seva vida, la vida que hauria volgut compartir amb els seus fills, amb la seva germana, les
seves amigues, la seva família... Ara ja no podia fer-hi res, ja no podia respirar l’aire de la
llibertat. Li va caure <strong><strong>un</strong>a</strong> llàgrima mentre moria, no de dolor sinó de pena.
Andrea Nuez, 3r d’ESO, accèssit

L’ALTRA CARA DE LA MONEDA
Jo sempre deia que hi ha dues cares d’<strong><strong>un</strong>a</strong> mateixa moneda: la que sents i la que veus.
En aquell moment estava concentrada a trobar alg<strong>un</strong> aspecte positiu en el fet de trobar-me en
aquella situació. Amb els ulls tancats només veia obscuritat, però senzillament em resistia a
obrir-los i encarar-me amb la veritat. En <strong>un</strong> últim intent per poder aconseguir trobar aquella
cara diferent que s’escapolia de mi entre els murmuris de la maleïda realitat que m’assetjava,
vaig obrir tots els meus sentits i... allà es trobava. La podia veure, que maca que era! Aquesta
cara difícil de trobar però grata d’observar em mostrà el costat més especial del mar enmig del
qual m’ubicava: les onades xocant contra les parets de la barca (si se li podia dir així) amb
gran tenacitat, l’olor de salnitre, l’aire fresc i humit que esclatava en cada part del meu diminut
cos, el parlar de l’aigua... La meva evasió no va durar gaire perquè, de cop i volta, <strong>un</strong> grup de
gotes perdudes s’estavellaren contra la meva galta i el meu coll pàl·lid, i trencaren el ritme de
la meva prof<strong>un</strong>da respiració, que se m’enduia a aquell món on amb tanta dificultat m’<strong>havia</strong>
pogut introduir. Inevitablement, vaig haver d’obrir els ulls i despertar-me del meu encís. I allà hi
<strong>havia</strong> la realitat, el que veia, l’altra cara de la moneda. Un grup de persones iguals a mi en
força aspectes: proveníem del mateix lloc i ens dirigíem al mateix lloc perseguint el mateix
somni... Estaven assegudes allà, on podien buscar <strong>un</strong> lloc en la salvació. Vaig dirigir la meva
mirada a la persona que tenia al costat en l’intent de fugir d’aquell panorama que tant em
desagradava. Era <strong>un</strong> home o <strong>un</strong> noi jove, no ho vaig saber distingir pel seu aspecte demacrat.
De fet, no sabia ni com es deia, a pesar que compartíem aquella experiència; simplement ens
<strong>havia</strong> tocat estar j<strong>un</strong>ts en aquell lloc i en aquella situació. La seva posició era d’<strong>un</strong>
encongiment exagerat, ja que intentava resguardar-se del fred que ens acorralava amb <strong><strong>un</strong>a</strong>
manta més aviat ridícula. Al contrari de la resta de la gent, jo no notava l’aire d’<strong><strong>un</strong>a</strong> manera
freda sinó com <strong>un</strong> element afalagador que m’ajudava a evadir-me i que s’emportava els meus
pensaments foscos. Quan l’home notà que l’observava, em mirà per sobre dels ulls: la seva
mirada transmetia por pel destí que l’esperava i ganes de saber com seria el seu futur, a més
de cansament per tots els dies que portàvem viatjant per les aigües turbulentes. El mateix que
jo, amb la diferència que ho amagava sota la meva cuirassa.
En aquell moment em van venir al cap alg<strong>un</strong>es imatges de la meva vida recent i
caòtica: aquell home estafador amb el qual m’<strong>havia</strong> hagut de barallar per poder trobar aquella
petita plaça en la barca que em permetria viatjar, al qual li <strong>havia</strong> hagut de pagar <strong><strong>un</strong>a</strong> xifra
desorbitada. Al cap i a la fi, tot era <strong>un</strong> risc, eren l’atzar i el destí els que em guiaven, com quan
tires <strong><strong>un</strong>a</strong> moneda a l’aire i no saps si sortirà cara o creu, però tu apostes igualment. Si tu
perds, t’acomiades d’<strong>un</strong>es quantes monedes, si jo perdo m’acomiado de la meva vida sense
cap altre remei. Però sentia que no tenia elecció, que preferia fracassar per enèsim cop en
comptes de seguir vivint aquella mísera vida que només em deixava viure moments horribles i
treure el pitjor de mi... I pensar tot el que <strong>havia</strong> hagut de fer per sobreviure. Vaig haver de
treure coratge d’on podia. Cada cop que hi pensava, <strong>un</strong> alè de fredor congelava el meu cor i el
trencava. Vaig pensar que jo només era <strong><strong>un</strong>a</strong> peça més que afavoria aquelles persones que
manejaven el negoci dels viatges, <strong><strong>un</strong>a</strong> peça més de la qual aprofitaven la por i l’esperança per
guanyar diners. Una màfia moguda per la riquesa. En <strong>un</strong> instant vaig sentir fàstic per aquelles
persones, fàstic perquè s’aprofitaven del que tenim més maco: els somnis. Vaig abaixar cap,
pensativa. Els pantalons que portava estaven humits, però vaig decidir no preocupar-me per
allò i vaig girar el cap a poc a poc cap al cantó dret amb vistes al mar intentant oblidar
aquelles imatges i els pensaments que em rondaven pel cap. Vaig llençar <strong>un</strong> sospir d’angoixa
clandestí. El meu mar estimat s’estenia majestuós amb aires de superioritat i alhora
d’inconsciència. I allà a l’horitzó s’<strong>un</strong>ien els dos grans: el mar i el cel, font de màgia per a
moltes persones, perquè ¿qui no s’ha quedat mai mirant el mar o el cel immensos i es

preg<strong>un</strong>ta què hi hauria després d’aquella línia on no ens arriba la vista, i aleshores es queda
meravellat amb aquella preg<strong>un</strong>ta davant el món i alhora amb confusió i ràbia per la incertesa?
Molts cops em preg<strong>un</strong>tava si el que feia era el correcte, si realment a l’altra banda
aquell desert aquàtic trobaria el meu espai per viure la vida que desitjava... La veritat: no la
sabia, però el que tenia clar era que per molt que semblés que fugia dels meus orígens no
pensava tornar allà on m’esperava <strong><strong>un</strong>a</strong> vida monòtona i sense sentit. Volia trobar aquell lloc
on els meus somnis tinguessin <strong><strong>un</strong>a</strong> mica de lluentor i no s’apaguessin el primer cop de veure
el món. Aquell lloc on trobés <strong>un</strong> significat i <strong><strong>un</strong>a</strong> raó al meu ésser. Volia lluitar, treballar per mi.
Volia veure meravelles, ser lliure i viure. Però per què jo tindria la fort<strong><strong>un</strong>a</strong> de trobar <strong><strong>un</strong>a</strong> altra
vida? Per què hauria de ser l’afort<strong><strong>un</strong>a</strong>da d’aconseguir-ho si al cap i a la fi era <strong><strong>un</strong>a</strong> més? Què
tenia jo de diferent a tots els altres? A tota la gent que <strong>havia</strong> viatjat a la recerca de
l’esperança? Res. És més, no ocupava cap lloc en aquell trencaclosques, ningú sabia res de
mi, no importava...
Era diminuta respecte d’aquell món on em volia endinsar desesperadament. Si no ho
aconseguia, no canviaria res al món, en canvi si realment no arribava a trobar l’altra cara de
la moneda en la meva vida suposaria la caiguda en la immensitat d’aquell pou, del qual
intentava sortir per <strong>un</strong> fil sense cap ajuda. Una gota d’aigua va lliscar per la meva galta deixant
<strong><strong>un</strong>a</strong> filera de fredor al seu pas etern i lànguid. La vaig deixar lliure com desitjava i va continuar
baixant.
Allà tothom anava a la seva, ja teníem prou amb les nostres coses i els nostres
confusos pensaments, i en aquell moment em vaig quedar encisada observant les prof<strong>un</strong>ditats
del mar, fosques, inexorables, insondables... Em recordaven <strong><strong>un</strong>a</strong> capsa que amagava molts
secrets encara per descobrir. Sobtadament, vaig sentir <strong>un</strong> esclat d’alegria i vaig mirar a
l’interior de la barca on tothom aixecava la vista tímidament i en veure el que passava <strong>un</strong> petit
i discret somriure sorgia a les seves cares espantades, però aquest es va esfumar quan la
preg<strong>un</strong>ta culminant va aparèixer arrasant tots els seus pensaments: ¿què passaria amb ells
<strong>un</strong> cop allà, al nou món que s’estenia davant seu? Havia acabat <strong><strong>un</strong>a</strong> batalla i ara en
començava <strong><strong>un</strong>a</strong> altra segurament més dura encara: sobreviure i lluitar per trobar <strong><strong>un</strong>a</strong> nova
vida. El calfred que no <strong>havia</strong> patit durant tot el viatge em va assolar tot el cos en <strong>un</strong> segon. Era
allà: la terra, <strong>un</strong> nou país, <strong>un</strong> nou món. L’altra cara de la meva futura vida. En podia veure
l’ombra que sorgia tímidament entre el mar i em mostrava <strong>un</strong> anhel d’esperança i lluentor. Ara
quedava arribar-hi i forçar la vista per veure-la nítidament. Una onada de sentiments em va
recórrer el cos acompanyada d’<strong>un</strong> altre calfred. Sentia por, soledat, confusió, esgotament,
satisfacció, alegria i esperança. Vaig somriure inevitablement. El meu passat <strong>havia</strong>
desaparegut gràcies a l’ esforç per eliminar-lo i a l’aire fresc del mar, clar; el meu present era
confús i desesperat; i el futur s’an<strong>un</strong>ciava acolorit pels rajos rutilants d’esperança i amb la
promesa de grans alegries, o això volia creure jo. Tenia <strong>un</strong>es ganes infinites que el futur
formés part del present, i així que el present formés part del passat i el passat del passat
remot, part d’<strong><strong>un</strong>a</strong> vida que volia oblidar. Ara ja era lliure per fer-ho. Ho aconseguiria? No ho
sabia, però en aquell moment només pensava de viure la vida que no <strong>havia</strong> pogut tenir mai.
Elena Domínguez, 4t d’ESO, 1r premi

CANVIS
Era <strong>un</strong> dia fred d’hivern. Tot va succeir molt ràpidament. El carrer era estret i tota la
gent dormia, només se sentien els motors dels animals mecànics que passaven per dues
cruïlles més avall. Recordo que cantava alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cançó nadalenca mentre que la il·luminació de
Barcelona feia goig pels carrers del Poblenou. No sabia per on anava, si per la vorera o no,
però tant me feia. Llums de colors vius i llampants que amb la meva borratxera no podia
apreciar.
Vaig fer <strong>un</strong> glop a l’ampolla i de sobte <strong>un</strong>es llums blanques em van il·luminar, la llum era
encegadora i no em va deixar veure res, no sabia si fer <strong>un</strong> pas a la dreta o a l’esquerra, <strong>un</strong>
grinyol de rodes... i vaig notar <strong>un</strong> gran pes a sobre meu. Tot es tornà fosc. Tenia la visió
ennuvolada i sentia que del meu cos fred en sortia <strong>un</strong> líquid càlid. El meu cos pesava molt i no
podia moure els braços; poc més tard vaig poder escoltar al fons <strong><strong>un</strong>a</strong> sirena i vaig perdre el
coneixement, només era capaç de veure blanc. Entre la blancor vaig veure <strong>un</strong>es figures que
em recordaven algú, cada cop les veia més clares i vaig deixar que m’agafessin la mà.
-Ah! -la meva respiració era tremolosa i el meu cor anava a cent per hora, <strong>havia</strong> estat
<strong>un</strong> malson terrible.
Per <strong>un</strong> moment vaig poder respirar la por que transmetia aquell somni, vaig girar-me i
vaig veure la meva dona al meu costat, això em va tranquil·litzar. A poc a poc vaig sortir del llit
i vaig dirigir-me cap a <strong><strong>un</strong>a</strong> altra habitació, on dormien plàcidament els nens. La Raquel era la
gran, <strong><strong>un</strong>a</strong> noia molt llesta amb molta imaginació, el seu cabell llis bronze li queia per sota les
espatlles i li feia ressaltar els ulls de color marró verdós. El Pau no era tan imaginatiu, li
agradaven més la lògica i tot allò que fossin cotxes i avions; el seu cabell curt també era de
color bronze i en comparació amb la Raquel els seus ulls eren d’<strong>un</strong> verd molt intens.
Mai en la meva carrera de militar <strong>havia</strong> viscut alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cosa tan espantosa. Per <strong>un</strong>
moment el tatuatge del braç em va coure, me’l vaig mirar amb intensitat, la cabra que
m’identificava com a legionari. Des de petit m’encantaven les baralles i odiava seure i escoltar
el professor o professora de torn amb els seus discursos, entre <strong>un</strong> que m’explicava que <strong>havia</strong>
de saber escriure bé i l’altra que volia que m’aprengués dates històriques. Vaig decidir entrar
al servei militar després de durs entrenaments. La recompensa va ser gratificant: <strong><strong>un</strong>a</strong> qualitat
de vida, quant a diners, molt bona. Gràcies a la meva insistència vaig anar pujant posicions.
Allò em va donar <strong><strong>un</strong>a</strong> reputació entre els superiors.
Vaig mirar el rellotge, era <strong>un</strong> quart de quatre. Tenia força mal de cap i <strong><strong>un</strong>a</strong> mena
d’angúnia. Vaig pensar que no hauria d’haver sortit de copes amb el meu superior. Ara
freqüentàvem els bars nocturns i això no agradava gens a la meva dona. M’agradava viure de
nit, encara que això comportés després <strong><strong>un</strong>a</strong> cefalàlgia terrible i continus mal humor. Aquella
nit, però, va ser diferent. En arribar a casa no sabia el que em feia, vaig obrir la porta com vaig
poder i en entrar vaig veure la meva dona mirant-me amb mala cara.
-Tu saps quina hora és!? -va exclamar.
-Deixa’m en pau -vaig respondre, el mal de cap s’anava fent intens i escoltar-la cridar
em provocava més ràbia.
-Però...
-Que em deixis -vaig agafar <strong>un</strong> gerro del saló i el vaig tirar a terra, el soroll d’aquest va
despertar la Raquel i en Pau.
La meva ràbia continuava per dintre i necessitava treure-la d’alg<strong><strong>un</strong>a</strong> manera, i el que
em va dir ella em va fer esclatar.
-T’has tornat <strong>un</strong> addicte, que no ho veus? Tornes borratxo quatre de cada set dies, no
saps ni per on vas i per no dir aquesta pudor d’alcohol que desprens!
Llavors, sense pensar-ho ni <strong>un</strong> cop, vaig tirar a terra la meva dona, no era totalment
conscient del que feia. Després que ella s’aixequés i em clavés <strong>un</strong> bon cop a la galta, jo li

vaig tornar, <strong>un</strong> cop rere <strong>un</strong> altre i <strong>un</strong> altre, fins que em vaig adonar que <strong>un</strong> plors sortien de
l’habitació. Vaig anar-me’n al llit incapaç de veure’m cara a cara amb els meus fills.
L’endemà, en despertar-me, ella ja no hi era, ni ells tampoc. Una simple nota a la cuina
deia que se n’<strong>havia</strong> anat a casa de la seva mare, que no la busqués i que ni se m’ocorregués
apropar-me a la Raquel i en Pau. També hi deia que m’<strong>havia</strong> den<strong>un</strong>ciat i alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cosa més
sobre la custòdia dels fills i d’<strong><strong>un</strong>a</strong> tal llei d’all<strong>un</strong>yament... En aquell moment, la ràbia interior em
va tornar i vaig començar a destrossar la casa, començant per la taula i acabant per l’armari.
Llavors va ser quan em vaig adonar que el meu humor <strong>havia</strong> canviat totalment.
Vaig deixar la feina, al principi el meu cap em va insistir de continuar treballant, fins que
<strong>un</strong> dia anava tan borratxo que em vaig barallar amb ell i em va despatxar oficialment. Cada
cop tenia menys diners, la casa estava feta <strong><strong>un</strong>a</strong> porqueria i l’alcohol ja no m’ajudava a oblidar
les penes; no sabia res dels meus fills i calculava que ja <strong>havia</strong> passat <strong>un</strong>s quants anys. El meu
estil de vida es basava a beure i no fer res, <strong>havia</strong> perdut pes, m’alimentava com podia i no
sabia, la major part del temps, ni què estava fent.
Al final els deutes em van ofegar i em van tallar la llum, l’aigua, en definitiva tot. Vaig
perdre la casa, ja no hi <strong>havia</strong> ningú que em conegués, el meu aspecte segurament era
deplorable i ara l’únic que tenia era <strong>un</strong> banc a la rambla del Poblenou i <strong><strong>un</strong>a</strong> ampolla de vi
barat d’<strong>un</strong> supermercat a la mà. Aquesta, normalment, me la comprava alg<strong><strong>un</strong>a</strong> exveïna quan
veia que els meus crits eren insuportables, ara només amb <strong>un</strong> glop em podia transportar al
món de l’oblit i caure per terra.
Amb els meus 49 anys, <strong>havia</strong> passat d’<strong><strong>un</strong>a</strong> bona vida a <strong><strong>un</strong>a</strong> condició de vida pèssima i
conviure amb <strong>un</strong> fred d’hivern horrible. Un dia <strong>un</strong>s nois se’m van acostar, em resultaven
familiars però no els vaig identificar, i em van donar roba d’abric i em van oferir ajut, cosa que
jo vaig rebutjar, ja que segurament l’ajuda seria internar-me en alg<strong>un</strong> lloc passant <strong><strong>un</strong>a</strong> agonia
terrible. Quan marxaren, es van girar per dir-me adéu i llavors vaig saber de qui es tractaven,
el cabell llis bronze de la Raquel i els ulls intensos verd d’en Pau. No em podia creure que ja
fossin tan grans, per <strong>un</strong> moment em vaig sentir fatal, m’havien vist en aquell estat tan
deplorable. Em vaig enfonsar en els meus pensaments. Em vaig quedar mirant l’ampolla de vi
i de cop aquella substància que per mi era dolça es va tornar amarga, el meu cap va
començar a pensar les possibilitats que el meu somni horrorós es pogués acomplir, però jo no
volia internar-me en aquells llocs on passes tant de sofriment per deixar les addiccions...
El meu cap era <strong><strong>un</strong>a</strong> balança que no sabia per on decantar-se. Deixar-ho i passar <strong><strong>un</strong>a</strong>
època agonitzant o continuar i vivint com si cada dia fos el últim? Mentre estava amb aquestes
reflexions, vaig arribar a la platja del Bogatell. <strong>Hi</strong> <strong>havia</strong> <strong><strong>un</strong>a</strong> vista preciosa amb el sol sortint
entre l’horitzó, badallant i ocultant la seva germana ll<strong><strong>un</strong>a</strong>. En veure-ho vaig tenir per <strong>un</strong>
moment la seguretat que ho aconseguiria, sabia que els meus fills no em deixarien de costat i
m’ajudarien. Llavors, sí que valdria la pena intentar-ho. Però seria tan fàcil continuar amb
aquesta seguretat <strong>un</strong> cop internat?
Vaig baixar cap a la platja i en llençar l’ampolla de vi barat vaig sentir que s’acostava <strong>un</strong>
gran repte per mi.
Gisela Sosa, 4t d’ESO, accèssit

SE M’HAN CONGELAT LES...
Acabo d’arribar de l’escola i m’assec davant de l’ordinador, avui ha estat <strong>un</strong> dia molt
fred, es nota que ja és hivern i que ha vingut amb força. Busco <strong><strong>un</strong>a</strong> manta i me la poso per
sobre. Tot seguit obro el meu diari i començo a escriure; hi confio tots els meus pensaments,
tots els meus sentiments. Em sento terriblement abatut, falten set dies per començar les
vacances de Nadal i encara em queda molta feina per fer, especialment de l’assignatura de
Català. He de fer <strong>un</strong> conte, com si això fos tant fàcil!... Sobretot per a mi! I a més amb aquest
fred matador, odio el fred!
Fins fa quatre dies, el temps que feia era molt agradable per l’època de l’any en què ens
trobem, però de sobte avui m’he hagut de tapar fins a les orelles. Fa <strong>un</strong> aire glaçador que
penetra fins al moll de l’os i el pitjor de tot és que ningú no es queixa, sinó al contrari, tothom
ho troba d’allò més normal. Només us diré que avui m’han dit infinitat de vegades aquesta
frase: “Es el que toca, a l’hivern ha de fer fred”. Odio aquesta frase.
Cada dia que passa el mercuri del termòmetre baixa... i baixa... i baixa. I jo penso, quan
s’aturarà? M’apropo al radiador que hi ha sota de la finestra, els vidres entelats no em
permeten veure l’exterior; amb la mà, en netejo <strong><strong>un</strong>a</strong> petita part, suficient per poder veure que
el carrer esta pràcticament desert. Solament s’hi veu alg<strong><strong>un</strong>a</strong> persona que amb pressa i
encongida es dirigeix vés a saber on. La meva mirada es fixa en la pobra planta que sempre
tinc a l’ampit de la finestra, sembla que de moment aguanta el fred molt millor que jo. El fred
m’aclapara, em tenalla les idees, m’inutilitza.
Fins avui els mitjans de com<strong>un</strong>icació no han donat gaire importància a aquest fet, i tan
sols han dit que es tracta d’<strong><strong>un</strong>a</strong> onada de fred polar normal per a l’època, però poc habitual
per la seva intensitat. Les notícies d’última hora informen que les baixes temperatures estan
arribant, amb més o menys intensitat, a tots els racons del <strong>planeta</strong>. I jo que em pensava que el
problema estava en l’escalfament i en el desglaç dels Pols!... I ara com li diran a aquest
fenomen, refredament global?
D’altra banda aquestes temperatures a mi no m’ha aportat res de bo, sempre he estat
<strong><strong>un</strong>a</strong> persona alegre i activa, però aquest fred pot amb mi; em passo els dies del llit al sofà i
del sofà al llit, encara que, de tant en tant, faig alg<strong>un</strong> viatge a la cuina (la gana no m’ha fugit,
no) i a la cambra de bany, perquè no em queda més remei. He intentat evitar-ho, però no m’ha
quedat cap altra opció que la de sortir al carrer. La mare, preocupada per la meva total
inactivitat, ha decidit enviar-me a comprar, “vés, home, no siguis tan exagerat, gandul”. Es veu
que la nevera està sense existències i m’ha castigat a sortir i passar fred. Ha estat <strong><strong>un</strong>a</strong>
experiència horrible, a part del fred i el vent gelat que feia pel carrer, ja a la botiga no he trobat
res del que buscava. M’he hagut de conformar a comprar el que hi <strong>havia</strong>. En tornar a casa i
desprès de treure’m <strong><strong>un</strong>a</strong> darrere de l’altra totes les capes de roba que portava, m’he acostat a
la finestra, he vist que la meva planta comença a perdre les fulles i que <strong><strong>un</strong>a</strong> finíssima capa de
gel li fa brillar la terra. He decidit tapar-la amb <strong><strong>un</strong>a</strong> bossa del supermercat.
**********
Ja han passat tres setmanes i aquesta situació em comença a preocupar. La cosa no
millora... S’han tancat les escoles i tallat la circulació d’alg<strong>un</strong>es carreteres per culpa del glaç,
El govern, com sempre, donant allargues i demanant paciència i confiança als ciutadans, però
no estic del tot convençut que siguin totalment sincers amb nosaltres. I ara... què representa
que hem de fer? Això s’hauria pogut preveure? I el més important de tot, tenim recursos per
suportar <strong><strong>un</strong>a</strong> situació com aquesta? Jo considero que no!
El dia vuit de gener es va emetre per totes les cadenes de la televisió <strong>un</strong> com<strong>un</strong>icat,
igual que quan el rei fa el discurs d’Any Nou. Aquesta <strong>vegada</strong>, però, no vaig tancar la televisió.

Al com<strong>un</strong>icat, <strong><strong>un</strong>a</strong> veu greu i solemne manifestava la importància de prendre mesures
estrictes pel que respecte a l’estalvi energètic, per tal d’assegurar el subministrament
d’energia a tota la població. Des del servei de meteorologia de l’Estat, no es va especificar
quina podia la durada ni la intensitat d’aquest hivern tant curiós que estem patint. De fet, no
van dir res que la població no hagués deduït ja per ella mateixa.. En cap moment, però, es va
utilitzar la paraula que jo tant esperava... glaciació. I a mi, mentrestant, se m’han congelat
les... idees.
Aleix Vilà, 1r de Batxillerat, 1r premi
A L’ESTIL D’ESTELLÉS
Obro la finestra i entre vels veig la
Torre Agbar mig amagada, solemne
entre les solemnes. La Diagonal és <strong>un</strong> mar
per on naveguen cotxes, autobusos, tramvies
i neden les persones. Observo <strong>un</strong> cop més la solemne
Torre Agbar, solemne com la teva carn.
Apareixes, planes sobre l’aigua, baixes pel carrer.
Dolçament recordo aquelles tardes de passeig,
aquelles tardes... sóc <strong>un</strong> il·lús pensant que tornaran.
Mostrant les teves alegres cames, les recordo a sobre...
sobre meu, quan eren meves i jugàvem.
Alex Palá, 2n de Batxillerat, 1r premi

AGRAÏMENT
D’entre la pila de rotllos de paper de vàter va ressorgir ell, amb l’esperança que
l’esperés la seva princesa Leia. Els primers moments d’incertesa intentava trobar-se les mans
en aquell enorme jersei de llana de l’àvia per col·locar-se bé les ulleres i poder-li veure la
melodiosa cara. Que estrany, no la recordava tan grassa, ni tan baixeta, ni morena! Era l’ogre
qui el rebia amb aquella mirada de monstre afamat. Saltà nerviosament entre els rotllos de
paper de vàter que van intentar rebel·lar-se contra ell tornant-lo a terra, i posant novament en
perill el grial. Mà esquerra, l’anell del senyor dels anells, butxaca dreta, el grial i sobre el seu
pit el pin de Star Trek. Al final creia que s’acabaria tornant boig, no entenia per què ella no
responia als seus encants. Havia après a afalagar-la en elf, li regalà <strong>un</strong> penjoll de la pedra
filosofal i fins i tot l’<strong>havia</strong> convidat a la re<strong>un</strong>ió anual dels aprenents de Star Wars. Però ara
justificava totes les respostes d’indiferència de la princesa Leia, perquè definitivament <strong>havia</strong>
torbat l’últim obsequi que la faria seva. S’<strong>havia</strong> acabat la seva ruïna de comprar galetes o llet
cada dia per veure-la! Era tan evident que era ella, l’única noia del món amb aquella taca a
l’escot igual que la de Leia; ella era la seva Leia, que es corresponia amb la mateixa destresa
que tenia ell amb l’espasa làser. Amb passes desmanegades es dirigia a la caixa mentre
s’apartava de sobre les ulleres els cabells amb les seves mans peludes. L’envoltava <strong><strong>un</strong>a</strong> aura
de seguretat i emoció que evitava que caigués a terra amb qualsevol fil microscòpic com feia
cada dia. Ell, amb les mans supurant suor d’emoció, es pressionava el pin del pit.
Molt crispada ella continuava clavada en aquell incòmode i minúscul tamboret, directora
de la melodia de la caixa enregistradora. Definitivament, algú li <strong>havia</strong> posat mal d’ull convertint
cada hora de la seva feina en <strong>un</strong> dia sense pa; o bé el rellotge que donaven amb la revista
f<strong>un</strong>cionava amb <strong><strong>un</strong>a</strong> altra mesura dels minuts, minuts xinesos potser? No!!! Una altra <strong>un</strong>gla!
Ja era la tercera avui. Era inimaginable <strong>un</strong> dia més horrible tenint en compte que ahir
s’acabava de fer aquella caríssima manicura d’<strong>un</strong>gles de porcellana. Els seus cabells, ara
rossos oxigenats, queien rígids de laca sobre les seves espatlles fins aquella brusa d’<strong>un</strong>iforme
lleugerament oberta per ensenyar les gràcies que li <strong>havia</strong> donat Déu. Mostrava orgullosa la
taca que marcava la pell del seu escot que tant odiava de petita i tan sexy trobava ara. El seu
arsenal de bijuteria ressonava cada <strong>vegada</strong> que passava <strong>un</strong> producte per caixa. Estava en <strong>un</strong>
p<strong>un</strong>t que li feia fins i tot pal respirar, sort que ho feia de forma automàtica. Quant de temps
més <strong>havia</strong> d’esperar? Li havien posat <strong>un</strong> piló d’espelmes negres? O era alg<strong><strong>un</strong>a</strong> amiga
rancorosa que s’ho hagués fet amb alg<strong>un</strong> pivón que pagava mensualitats a <strong><strong>un</strong>a</strong> gitana que la
maleís? Del que estava segura és que si la gitana li feia mal d’ull, ja devia ser ben guenya.
Odiava aquella senyora orca que venia cada dia a comprar-li porqueries, perquè es quedava
embadocada morint per aquelles xocolatines o aquelles galetes que passava per caixa. Potser
les hi hauria de robar, de fet li faria <strong>un</strong> favor i passaria de ser orca a foca. A més tenia <strong>un</strong> mal
de cap horrible perquè <strong>havia</strong> dinat veient aquell programa que f<strong>un</strong>ciona com <strong><strong>un</strong>a</strong> sopa de
lletres de la tele, i <strong>havia</strong> acabat amb mal de cap de pensar en les solucions. Havia arribat a la
conclusió que el programa estava trucat, perquè era impossible resoldre <strong><strong>un</strong>a</strong> frase sencera
tenint en compte la quantitat de lletres, paraules i combinacions existents. Ella preferia
programes de qualitat, com de xafarderies, i no pas concursos que produïssin mal de cap a
l’espectador. Necessitava <strong><strong>un</strong>a</strong> pastilla, <strong>havia</strong> pensat prou durant tot el mes. També tenia mal
de cap d’intentar entendre per què no es complia l’horòscop d’aquella setmana. Aquesta
setmana estaven ben alineats Júpiter i Saturn, i segons diverses pàgines web <strong>havia</strong> de trobar
la seva ànima bessona. Ja era divendres, i si la seva parella ideal no era la caixa
enregistradora ho veia complicat. És que fins i tot les revistes coincidien amb la predicció! De
manera que, abans de llençar les bases de la seva religió, guardà <strong><strong>un</strong>a</strong> mica d’esperança
enmig d’aquell rotllo. Un cop brusc a la cinta la va fer tornar dels seus dubtes existencials de
fe absoluta en l’horòscop. Tenia ganes de veure la cara d’aquell imbècil que semblava <strong>un</strong>

traficant d’arròs per la quantitat que <strong>havia</strong> acumulat a la cinta. Anava apujant la mirada des
d’aquelles mans robustes i fosques, seguint <strong><strong>un</strong>a</strong> jaqueta que amagava <strong>un</strong>s braços forts de
gimnàs. En va tenir prou per tornar a refermar la seva fe religiosa i perdonar-se d’haver-ne
dubtat fins que enmig dels cabells negres <strong>un</strong> va veure <strong>un</strong> mocador al cap. Que original! Duia
<strong>un</strong> mocador enrotllat com <strong>un</strong> xurro al cap sobre aquella cara fosca i serena, no ho <strong>havia</strong> vist
en cap revista encara, devia d’ésser algú important que es dedicava a fer modes. Va allargar
la mirada a la cua fins que el va veure a ell, aquell nyicris ressorgit d’entre el paper de vàter
que venia cada tarda. Observà com queia com <strong><strong>un</strong>a</strong> ploma al terra. A més de ser <strong>un</strong> pirat
pervertit que se li quedava encantat mirant-li l’escot cada dia, decidia desmaiar-se a la seva
cua!
Pressionant-se el pin de Star Trek. Ell estava segur de la seva perfecta interpretació,
només <strong>havia</strong> d’aguantar <strong><strong>un</strong>a</strong> mica més la respiració ara que era a terra perquè la princesa
Leia es veiés obligada a fer-li el boca a boca, i rematar-ho donant-li el regal que la conqueriria
definitivament. El que ell no <strong>havia</strong> calculat era la duresa del terra, s’<strong>havia</strong> oblidat que
l’acceleració gravitacional de la terra és major que en la d’altres planetes , així que <strong>havia</strong> rebut
<strong>un</strong> bon cop al cul al terra en fer-se el desmaiat. Aguantava la respiració fortament, mentre
repassava les paraules en elf de declaració que li diria a ella.
El pivón traficant d’arròs es compadia de la pobra caixera que s’<strong>havia</strong> quedat
empanada només d’admirar la seva bellesa, li sabia greu que no fos musulmana; encara que
ara ja no li quedava temps. Només <strong>un</strong>es quantes hores abans de sacrificar-se pel bé de la
humanitat i anar al paradís. Tot i el seu cansament generalitzat de tantes hores al gimnàs
inflant els braços, no va perdre els reflexos i es va girar ràpidament enrere. L’esquifit que
estava darrere seu a la cua s’<strong>havia</strong> desplomat, potser era de por en veure’l. Recordava els
primers auxilis de les sèries de metges de la tele i comprovà que era el més instructiu que
<strong>havia</strong> fet mai.
Estirat sobre el terra s’estava ell, esperant els llavis de la princesa Leia mentre
aguantava la respiració en aquella atmosfera oxigenada. Finalment <strong>un</strong>s llavis xocaren amb els
seus, tendres i suaus, i picaven. Com? A aquells llavis de la princesa hi notava p<strong>un</strong>xades que
només associava a pèls d’eriçó. Ningú no era perfecte, ja intentaria pagar-li el làser al bigoti a
la seva Leia. Un fort cop al pit li va fer obrir els ulls inconscientment, i no hi era ella, era <strong>un</strong>
enorme home morè que el mirava orgullós. Aquell home estava sense afaitar i quasi dam<strong>un</strong>t
seu. Aleshores la princesa Leia, que seguia perplexa darrere la caixa, no podia haver estat
aquells llavis carnosos, <strong>havia</strong> estat ell! Quina desgràcia, salvat d’<strong>un</strong> desmai imaginari per <strong>un</strong>
paio que devia viure al gimnàs per poder conservar aquella estructura muscular. Així que va
incorporar-se al·legant que es trobava perfectament perquè tot tornés a la normalitat.
Novament fracàs. Però seria el darrer perquè encara li quedava el regal.
La caixera seguia perplexa mirant aquell pivón que ja era tot <strong>un</strong> heroi, encara que no
s’acabava de sentir feliç que hagués salvat aquell freak que venia cada dia i que de vegades li
parlava amb <strong><strong>un</strong>a</strong> llengua raríssima. Ara sí que l’havien embruixat aquells ulls negres, aquell
cos musculat i aquell barret mocador d’última moda. El seu moment s’acabava perquè ell
ràpidament va treure la cartera per pagar-li tots els paquets d’arròs. Sort! Al pivón li faltaven
diners, el destí li regalava a la caixera <strong>un</strong>s moments més mentre el pivón escurava el
moneder sense èxit. En aquell instant li va aparèixer <strong><strong>un</strong>a</strong> moneda de dos euros a la mà.
L’esquifit afegia els diners que li faltaven en senyal d’agraïment per la falsa salvació.
L’horòscop no concretava a la caixera que la seva ànima bessona tindria les mateixes poques
peles que ella, que no podria ni pagar paquets d’arròs, ja li podria haver deparat <strong>un</strong> milionari el
destí.
El pivón moreno musculat se sorprenia que aquell microbi blanquinós l’ajudés, però era
comprensible després que ell l’hagués tornat a la vida amb <strong>un</strong> boca a boca magistral. Un dia
abans d’entrar al paradís també s’hi asseguraria <strong>un</strong> bon lloc, ja que <strong>havia</strong> ajudat el nyicris. En

aquell moment mirant les branquetes de braços que s’intuïen sota aquell jersei al microbi
blanc, es replantejava de què li havien servit totes aquelles hores al gimnàs per acabar
posant-se <strong><strong>un</strong>a</strong> armilla plena d’explosius. Aquell esquifit l’<strong>havia</strong> rescatat de les mans d’<strong><strong>un</strong>a</strong>
caixera que es cruspia els clients morosos. Sota d’aquella mirada de la caixera que el feia
sentir el seu pastís de xocolata després de setmanes de dej<strong>un</strong>i, el que se’n podia esperar era
imprevisible. sumant-li aquella taca tan sexy que devia ser <strong><strong>un</strong>a</strong> ferida de guerra d’<strong>un</strong> home
com ell sense prous diners per pagar-li l’arròs. Allò que li semblava més lícit era tornar el favor
a aquell microbi, gràcies al qual no s’<strong>havia</strong> convertit en les postres de la caixera.
Definitivament, retornar-li la salvació i la vida era el més lícit. El que l’omplia més de joia en
aquell moment és que <strong>havia</strong> utilitzat la paraula “lícit” sense saber què significava; sens dubte
<strong><strong>un</strong>a</strong> passada, gràcies a aquell serial d’advocats narcisistes de la tele. Sentencià que l’OMS
hauria de recomanar els serials de televisió. Es va haver d’ajupir considerablement per arribar
al pavelló auditiu d’aquell nyicris tap de basa.
En aquells moments era quan ell se sentia realment petitó, quan <strong>un</strong> armari de paio se li
acostava per parlar-li a la orella. I només per dir-li si demà pensava anar amb metro?
S’esperava alg<strong>un</strong> compliment, no calia que fos en elf, però alg<strong><strong>un</strong>a</strong> cosa que s’assemblés a <strong>un</strong>
agraïment li hauria semblat més comprensible a causa del context. Li va respondre que,
evidentment, aquella torre es pensava que tothom tenia <strong>un</strong> cotxe esportiu a la porta o <strong>un</strong>
transbordador a casa seva? El metro era el que més s’assemblava a <strong>un</strong> transportador espaitemps
de Star Wars a la seva vida, i l’única forma de tornar de la feina a <strong><strong>un</strong>a</strong> hora raonable
per anar a veure la seva princesa Leia. Li va sorprendre que l’armari en comptes d’acomiadarse
donant-li les gràcies ho fes recomanant-li que no agafés el metro l’endemà al matí, que
seria millor que fes alg<strong><strong>un</strong>a</strong> altra cosa, com anar al gimnàs. ¿És que era <strong>un</strong> enviat especial per
com<strong>un</strong>icar-li que era <strong>un</strong> elegit que <strong>havia</strong> de preparar-se físicament per <strong><strong>un</strong>a</strong> gran missió a
l’espai? Però no li <strong>havia</strong> vist cap identificació espacial de guerrer. Potser
s’amagava alg<strong><strong>un</strong>a</strong> espasa làser sota aquell estrany barret que duia al cap! Però al gimnàs?
Potser s’hi amagava la nau o el transbordador espacial a l’altra dimensió? Havia de seguir les
ordres i respondre com a l’elegit, aniria al gimnàs al matí, en aquells moments <strong>havia</strong> de
prosseguir la contesta de la Leia. Va plantar sobre la cinta amb força el paquet de galetes, i al
seu costat va treure l’obsequi de la victòria materialitzat en <strong>un</strong> bolígraf alhora llum d’espasa
làser. La caixera mantenia l’esperança que alg<strong>un</strong> pivón milionari aparegués a la seva cua,
perquè no en necessitava cap amb problemes de peles com ella, encara que per aquell cul
perfecte que l’hipnotitzava s’ho replantejaria. El pivón caminava sentint-se definitivament <strong>un</strong>
heroi digne de gran glòria, quan quedaven menys hores per a l’endemà fer la proesa al metro.
El microbi seguia reflexionant l’agraïment d’aquell armari que el convertia en l’elegit. El que no
acabava de veure clar era per què no volia que agafés el metro, és que el protegia dels
dolents en contra que ell salvés el món? Tot i això, com que era l’elegit, ell l’endemà agafaria
el metro per anar a veure la seva princesa Leia i protegir-la dels malvats.
Carlota Alepuz, 2n de Batxillerat, accèssit