04 NOTÍCIES CERTES, dels diferents sectors de l ... - Escola TECNOS

Objectiu final i únic
Retalls Retalls
Com succeeix en la majoria de coses importants, l’objectiu del canvi proposat és de formulació senzilla: “proporcionar
una formació millor a les futures i futurs universitaris que els permeti incorporar-se al món laboral amb més
autonomia, amb més esperit crític, amb més habilitats, amb més coneixements, en definitiva, amb més professionalitat”.
Objectiu senzill de formular, sí, però difícil d’aconseguir en una institució com la universitària. Amb vímets
d’inèrcia centenària, de fort corporativisme, d’aïllament social, de autoestima exagerada, de manca d’hàbit de retre
comptes públics, s’ha teixit un cistell bonic, i tanmateix, ara ja ressec.
Al meu entenent, quatre són els pilars que sostenen aquest objectiu final. Per ordre, l’afavoriment de la mobilitat, la
proposta d’una nova forma d’ensenyar i d’aprendre, l’augment del grau d’autonomia dels centres i l’assegurament
de la qualitat.
Afavoriment de la mobilitat
Els centres universitaris europeus s’han convençut que la mobilitat d’estudiants, de professorat i de personal
d’administració és un actiu en la formació de les persones. En una Europa que s’esforça per eliminar les fronteres
físiques, les del coneixement, en principi, apareixen com les més fàcils de saltar. Tanmateix, fins ara, tots els intents
que hi ha hagut (com ara el programa ERASMUS), basats només en la confiança mútua entre les universitats,
només han resultat parcialment reeixits. Sens dubte, des de començaments dels anys noranta, han afavorit la mobilitat
dels estudiants, però moltes vegades a costa d’esforços incomprensibles. Per una banda, hem estat massa
gasius pel que fa a la qüestió del reconeixement de formació cursada fora; per una altra, la manca d’un bon sistema
de beques ha provocat un biaix dels que n’han gaudit els beneficis, en funció de les possibilitats econòmiques de
cadascú; i, per acabar, el sistema continua mostrant-se absolutament intransigent pel que fa a l’homologació de
títols estrangers. Es obvi, doncs, que per no tornar a fracassar calia prendre una primera mesura: determinar mecanismes
objectius que permetessin el reconeixement mutu de la formació, basats en paràmetres quantificables.
Resultat d’això han estat les dues accions que, per primera vegada, faran possible una mobilitat real.
Una estructura comuna de títols
En primer lloc, s’ha establert una seqüència comuna europea de títols universitaris: el primer títol, anomenat
‘grau’ s’obtindrà després de quatre anys d’estudi; el segon, anomenat ‘màster’, després d’un o excepcionalment
dos anys més; el tercer, anomenat ‘doctorat’, es podrà obtenir després de tres anys. Val a dir que el govern espanyol,
contra la voluntat de les universitats i del govern català, s’ha desmarcat de la tendència majoritària de les
universitats europees, que han establert l’obtenció del primer títol al cap de tres anys. Concretament aquesta
decisió ha obligat la UAB a aplicar una mena d’ ‘enginyeria acadèmica’ per no perjudicar els nostres estudiants
que vulguin marxar a l’estranger i, viceversa, aquells estrangers que vulguin continuar estudis a Catalunya. El
tema encara no està resolt. En qualsevol cas, aquesta estructura comuna és la base que permet fer tres cursos
a la UAB, continuar el quart curs a Roma, cursar un màster oficial a Múnic i acabar doctorant-se a Estrasbourg;
i el que és més important, que els títols siguin reconeguts arreu.
Una unitat comuna de còmput
La segona mesura ha estat la creació d’una unitat europea única, anomenada crèdit ECTS (European Credit
Transfer System), per comptar les hores que l’estudiant dedica a la seva formació; una mena d’euro acadèmic,
segons el qual a qualsevol país europeu 1 crèdit equival entre 25 i 27 hores de treball de l’estudiant. Un curs
complet constarà de seixanta crèdits, és a dir, aproximadament 1520 hores de treball, que és resultat de multiplicar
les trenta-vuit setmanes lectives d’un curs acadèmic per 40 hores de treball per setmana. Aquesta decisió,
en apariència innocent, significa l’acceptació formal que un estudiant universitari ha de dedicar als estudis el
mateix que un treballador dedica al seu treball; i implica que l’organització docent d’un curs acadèmic ho haurà
de tenir en compte. Passem d’una situació en què el professor a penes calcula el volum de treball que suposa
la seva matèria a una situació en què serà necessari coordinar la càrrega discent de totes les assignatures.
Una aposta per la formació al llarg de la vida
S’ha acabat l’època en què tot o gairebé tot s’aprenia en uns determinats temps i lloc. Els futurs ciutadans hauran
61