Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

EL VAIXELL DE PAPER
EL VAIXELL DE PAPER
Disseny de la portada: David Páez 1r BTX (premi de portada)
Disseny de la contraportada: Marta Esteban 2n ESO (Accèssit de portada)
CURS 2011-2012
Número XXIII
ESCOLA TECNOS
TERRASSA
1

2
El jurat del Vaixell de Paper ha estat format pels professors
Eulàlia Casas, Júlia Gràcia, Gisela Làzaro, Susana Luque i Ferran Mota
(apartat literari).
Jordi Bornas i Xavi Messeguer (apartat gràfic).
http://www.tecnos.cat/vaixelldepaper

A càrrec de Xavi Messeguer ................................................................................................................................... 5
La vida quan bufa el vent d’Ànnia López (Premi de narració) (Il.lustració d’Abril Borrell, 2n Premi
d’il·lustració 1r cicle d’ESO) ................................................................................................................................ 6
Fletxes en el cel de Bernat Puertas (Accèssit de narració) ................................................................................. 7
Datos en clave d’Irene Colás ............................................................................................................................... 9
Sonreiré pensando en ti de Lidia Mingorance (Il·lustració de Gerard Pujadó, 1r Premi d’il·lustració 1r cicle
d’ESO) .................................................................................................................................................................. 10
Canvi de rumb de Gerard Pujadó (Il·lustració d’Ànnia López)........................................................................... 12
Bella tardor de Gerard Pujadó (Premi de poesia)( Il·lustració de Franc Fernández, Accèssit d’il·lustració 1r
cicle d’ESO) ........................................................................................................................................................... 13
La Mort de Bernat Buzzi (Il.lustració de Mar Masclans, 2n Premi d’il·lustració 2n cicle d’ESO) .................... 14
Primavera ardent de Maria Buch .......................................................................................................................... 15
Un germà petit de Maria Sallent ........................................................................................................................... 15
A Pòquer a tres bandes per Serra i Jana Soler (Premi d’entrevista) ..................................................................... 16
A Josep Antoni Falcato per Mireia Bordonaba i Laura Vives ............................................................................... 19
A Xavi Coral per Nil Dalmau i Biel Soriano .......................................................................................................... 21
Viure és estimar de Judith Pérez (Premi de narració) ........................................................................................ 24
L’ombra de David Hernández (Accèssit de narració) ......................................................................................... 25
Roma de David Hernández ................................................................................................................................... 27
Bailarina de alma silente de Judith Pérez ........................................................................................................... 28
Viure la vida com si cada segon fos l’ultim de Sara Weichsel ............................................................................ 29
Vida d’Arnau Buzzi .............................................................................................................................................. 30
Tu primera sonrisa de Berta Fabra ....................................................................................................................... 31
Recepta “Felicitat a la vida”, de Belén Jufresa (Premi de poesia) ...................................................................... 32
Izando la dignidad de Raúl Diego ......................................................................................................................... 32
Pensem en el present de Marta Rodríguez ............................................................................................................ 33
Carpe Diem d’Alba Salinas ................................................................................................................................... 33
A Albert Francolí per Judith Carreras i Belén Jufresa (Premi d’entrevista) ......................................................... 34
A Eric Herrero per Helena Gabizón ..................................................................................................................... 37
A Juana Isabel Haba per Judith Pérez i Laia Marin ............................................................................................. 38
La senyora del caramel de Mariona Jordan (Premi de narració) ....................................................................... 40
L’escura-xemeneies de Queralt Morral (Accèssit de narració) ........................................................................... 41
Parar i arrencar,..., de Jaume Vila ....................................................................................................................... 42
La senyora Licht de Bruna Serra ......................................................................................................................... 43
Sentiments d’Anna Juberias ( Il·lustració d’Alba Salinas, 1r Premi d’il.lustració 2n cicle d’ESO) .................. 46
Trifulca i escarràs de Alba Molina (Premi de poesia) .......................................................................................... 48
La ciutat sense nom de Anna Turu ........................................................................................................................ 49
Tras las sombras resplandece el horizonte de Carla Molina ................................................................................ 49
Mi fin de Oriol López ............................................................................................................................................ 49
A Mireia Amat per Mar Busquets i Carla Molina (Premi d’entrevista) .............................................................. 50
A Carmen Fernández per Sara Gutiérrez ............................................................................................................. 53
3

Les coses s’aprenen fent-les. Si una persona que no sap nedar es tira a l’aigua després que
algú li hagi explicat detalladament com mantenir-se a flotació el més probable és que s’acabi
ofegant. I és que a nedar se n’aprèn nedant.
Aquest exemple és extrapolable a qualsevol activitat humana per bé que sabem que tots
naixem amb certa informació genètica procedent de les activitats i experiències de les nostres
generacions anteriors. Però, a crear se n’aprèn creant?
En un món en el qual les màquines ens faciliten la nostra vida quotidiana i l’ús de la tecnologia
ens fa ser més eficients hem de valorar i potenciar el món de les emocions. La paraula emoció
ve del llatí “movere” i el prefix “ex”, significa moure cap a fora. Tots tenim alguna “cosa”
dins nostre que volem exterioritzar, i l’hem d’expressar perquè és condició humana. Aquesta
“cosa” jo en dic esperit i el podem expressar utilitzant algun dels llenguatges existents (oral,
escrit, gràfic, musical, gestual, tecnològic…). Ja veieu que no és pas casualitat que aquests
llenguatges coincideixin amb moltes de les assignatures de l’escola… La creació és art i l’art
és de les persones i per a les persones.
El Vaixell de Paper és un homenatge a aquest esperit creatiu, i s’erigeix com una de les infinites
oportunitats que us brinda l’escola per a que el poseu de manifest. Ara, aquesta no deixa de ser
una oportunitat singular perquè any rere any se celebra durant la diada de Sant Jordi.
Xavi Messeguer
5

6
LA VIDA QUAN BUFA EL VENT
1r premi de narració
Ànnia López (2n ESO)
Il·lustració 2n Premi Abril Borrell (2n ESO)
Des que jo me’n vaig anar, les coses van canviar molt a
casa; l’olor de torrades acabades de fer es va anar esfumant
i és que, sense algú amb ànim de llevar-se cada matí i treure
pa i melmelada la torradora, mai s’encenia, i la família es
conformava amb un bol de llet amb cereals. Els nens ja no
sortien a jugar al jardí, s’acomodaven al sofà esperant que
passés la vida mentre en Jordi cuinava en comptes de poder
estar per ells. No hi havia sopar amb espelmes, ni pessigolles el
diumenge al matí, tot s’havia reduït a simples estones avorrides
entre mig de somriures que s’anaven consumint. La vida
d’aquella casa s’apagava, tres eren massa pocs, i ningú, ni tan
sols un gos tan gros com en Luki, era suficient per omplir el
buit que jo havia deixat al costat esquerre del llit.
De vegades, a mitja nit, en Jordi es desvetllava i amb una til·la
fumejant a la mà venia a plorar davant meu. Sovint murmurava
que ell sol no se’n podria sortir, i que res no era el mateix
sense mi, i, fluixet i entre sanglots, em suplicava que des de
allà dalt cuidés els nens, sense saber, però, que en realitat jo
estava just al seu davant, i que d’allà no em movia, més que
res perquè no podia, i és que una tapa de ceràmica antiga em
barrava la sortida. En Jordi continuava plorant una bona estona
fins que el fum de la til·la, dansant una melodia trista i apagada,
s’enlairava poc a poc com un fantasma de llençols blancs i,
llavors, se’n adonava què era aquella escalforeta que sentia
entre les mans. Alçava la tassa amb delicadesa fins arribar als
llavis i se la bevia a glopades petites tot recordant amb veu alta
els bons moments que havíem passat els quatre junts.
Sovint esmentava aquell dia, a la petita cala del penya-segat,
un matí assolellat en la què els raigs de sol es reflectien al mar
com gotes de mel i les onades creixien i decreixien a mida
que s’acostaven a la sorra tot convertint-se en escuma entre les
roques. Jo, refugiada sota l’ombra del para-sol, contemplava el
paisatge del mar, com les crestes de les ones eren pentinades
per la suau brisa salada que m’enganxava els cabells a la cara.
En Jordi llegia el diari amb cara de concentració intentant
passar la pàgina tot llepant-se la punta del dit. En Pau intentava
una vegada i una altra posar-se dret a la seva nova taula de
surf esbufegant i picant a l’aigua cada vegada que queia. I la
Sílvia... la petita Sisi es divertia fent castells, corrent amunt i
avall descalça per la sorra agafant amb la galleda l’aigua de la
vora per tirar-la sobre la seva construcció. La Sisi era una nena
alegre, amb una energia despuntant i sempre envoltada d’un
somriure de dents blanques que li anava de punta a punta de les
galtes. Els seus ulls negres i brillants com a perles semblaven

fets a conjunt del seu cabell ondulat, era divertida i dinàmica,
no parava quieta, semblava un saltamartí, la cala del penyasegat
era un lloc perfecte per a ella ja que no parava de saltar i
brincar per les roques sense por de fer-se mal.
Aquell dia la Sílvia s’enfilava cap a amunt del penya-segat,
recolzant-se a les roques punxegudes i parant atenció on
col·locava els peus per no relliscar, quan va notar com alguna
cosa la pessigava el peu esquerre, i va deixar anar un crit agut.
En Jordi i jo ens vàrem aixecar ràpidament per anar a socórrerla,
i desenganxar-li el cranc ermità que es sostenia agafat tan
sols d’una pinça al seu peu. Quan vàrem ser de nou a la sorra,
la Sisi ens va abraçar tendrament els dos dient-nos que què
faria sense nosaltres, mentre en Pau ens mirava indiferent.
Al Pau l’havia deixat amb una edat difícil, encara que sempre
havia estat un noiet rebel gents fàcil de controlar, al col·legi
sempre havia tret bones notes però per a la majoria de la gent
era bastant inexpressiu, semblava que en la seva ment, construís
un mur robust de maons per aïllar-se del món exterior, així que
el deixava en pau respectant la seva personalitat i forma de ser.
Aquells eren temps feliços, en què la família vivia unida i sense
penes tan profundes com les que en aquells moments inundaven
ara la casa, i és que vivien impregnats del meu record, i fins
que jo no marxés les coses no canviarien, s’havien d’allunyar
una mica més de mi, intentant que tan sols em quedés en la
seva memòria o en algun sentiment, si no sempre haurien
de conviure amb la llàgrima de cada matí quan passaven per
davant la urna de l’entrada.
Res no hauria canviat si no fos que aquell dia en Jordi va
reaccionar; havia dirigit un cop més la mirada cap a l’entrada
i se’n havia adonat. Va ordenar els nens que es posessin les
sabates, per anar a la cala del penya-segat.
...
Tres figures de rostres pàl·lids, s’alçaven al cap damunt d’un
penya-segat, la figura més alta obria la tapa d’una urna de
ceràmica i poc a poc extenia les cendres deixant que se les
endugués el vent.
Jo els contemplava des dels aires somrient tímidament i
desitjant-los tota la sort del món.
...
Ara han passat els anys i continuo aquí dalt contemplant-los,
ara és simplement el vent el que de tant en tant em transporta
fins a ells. Ara, des de aquí dalt, visc la seva vida... visc la seva
vida, quan bufa el vent.
FLETXA EN EL CEL
Accèssit de narració
Any 1120 d. C.
Bernat Puertas (2n ESO)
La família Coll era una família pobra. Vivia als afores de
Barcelona en una casa petita amb un hortet i un corral petit pel
poc bestiar que tenien: una vaca, dos porcs, quatre gallines,
un cavall de tir i un de muntar. Dins la casa hi havia una cuina
petita desendreçada i dues habitacions petites, una per als pares
i una altra per als tres fills, en Pere, la Marta i l’Arnau. En
Pere, el fill gran, tenia quinze anys. Era alt i fort i tenia una
cabellera negra, brillant i ondulada fins les espatlles. Tenia uns
ulls ametllats i verds.
Era el fill predilecte de la família, ja que era el gran i l’herència
aniria a parar a ell.
Un bon dia, en Pere es va llevar a trenc d’alba i va anar a la
cuina per agafar un tros de pa sec i un tall de formatge per
esmorzar. Aleshores, es va dirigir a l’hort i s’ho va menjar tot
observant la sortida del sol. Quan s’ho acabar, va començar a
treballar com cada dia mentre dins la casa començava a haverhi
moviment.
A l’hora de dinar, sa mare el va cridar i van començar a menjar
les mongetes que havien collit feia uns dies, amb unes patates
calentes acabades de collir. A mig dinar, van sentir un soroll de
cascos i en Pere va sortir per mirar qui era. Quan va veure qui
venia, va fer un crit i va entrar a dins de casa ràpidament tot
dient que s’amaguessin ràpid mentre ell anava a buscar el seu
arc de fusta i l’espasa de la família, una espasa que feia anys
que els hi pertanyia. Els genets eren els quatre bandolers més
sanguinaris del país.
En Pere també es va amagar i va sentir que els genets
descavalcaven i entraven a la casa. Ho destrossaven tot i anaven
mirant per tota la cuina. Aleshores, en Pere va sentir el soroll
d’una espasa que es desembeinava, un crit de nena i el soroll
de l’espasa penetrant en la carn de la seva germana seguit de
l’esquitx de la sang i el pataplaf del seu cos en caure a terra. Va
sentir una gran ràbia i, pregant perquè no morís ningú més, va
esperar-se al seu amagatall. Però no va ser així. Seguidament,
va sentir el mateix soroll tres cops més. En menys de cinc
minuts, en Pere havia perdut tota la seva família.
No va poder aguantar més. Va sortir del seu lloc i va entrar a
la cuina. Allí s’hi va trobar els quatre bandolers, ensangonats i
robant el que trobaven. Quan va entrar, van desembeinar altre
cop les espases i van començar a lluitar dins la cuina. En Pere,
però, era un hàbil espadatxí i en un moment ja tenia dos d’ells
a terra. Però encara quedaven els millors, i ell ho sabia. El jove
va patir unes quantes ferides poc greus i també va matar els
dos últims assassins que tanta gent havien mort. Aleshores,
va agafar els cossos dels bandolers i els va incinerar i, mentre
cremaven els cossos, va excavar un forat gran i hi va enterrar
la seva família difunta. Després, va agafar una pedra i hi va
gravar una inscripció, que va deixar sobre el túmul de sorra
mentre li queien les llàgrimes cara avall.
7

8
Llavors va entrar a la casa, va agafar l’espasa ensangonada de terra,
l’arc i el buirac, una motxilla on hi va posar unes queviures, una
flassada, esca i pedra foguera, els pocs diners que tenien, va ensellar
el cavall i va tirar un tió encès a la casa, que va cremar fins extingirse.
Aleshores, va marxar cap al nord, direcció a Anglaterra, on tenia
un objectiu molt clar: aconseguir ser cavaller de la Ordre del Temple.
Feia dos dies que cavalcava sobre el seu cavall blanc quan va entrar
a Girona. Allà va comprar una mica de menjar i va netejar el cavall.
Aleshores, va anar a un ferrer i va demanar una pedra per afilar l’arma
i una cota de malla, però el preu era massa elevat. En aquell moment,
es va disposar a sortir, però la veu del ferrer el va fer recular, ja que li
deia que li regalava una cosa insòlita. I així va ser. En Pere va sortir
de la botiga amb una cota de malla sobre el cuir de la roba i una pedra
d’afilar a la motxilla. Però aleshores va veure una noia asseguda a un
banc. Era una noia molt bella. Tenia més o menys la seva edat, uns
quinze anys. El seu cabell era marró i llis fins a mitja esquena. Tenia
uns ulls negres i brillants, ametllats com els seus. El seu nas era rodó
i els seus llavis, vermells com la sang. Es va quedar mirant-la durant
uns instants i ella va aixecar el cap i li va somriure. Aleshores, se’n va
anar, deixant-lo allà amb una sensació que mai havia sentit.
L’endemà va sortir de l’hostal on s’havia allotjat durant dos dies i va
anar a l’estable on va agafar el seu cavall blanc, el va ensellar i es
va disposar a emprendre camí. Però, abans de sortir de la ciutat, va
tornar a veure la noia vestida de viatge amb una capa i una motxilla,
dalt d’un cavall negre. En Pere s’hi va acostar i ella li va dir que es
deia Marta. Li va demanar per favor si podia anar amb ell i en Pere,
de bon grat, va acceptar, ja que així tindria una acompanyant.
I dit i fet, en Pere i la Marta van sortir de Girona dalt dels respectius
cavalls, amb les alforges plenes i la cota del noi brillant sota el sol
del matí. Mentre cavalcaven, van anar parlant. En Pere li va explicar
la seva història, com quatre dies abans li havien matat la família i
que havia decidit anar fins a Anglaterra i aconseguir fer-se cavaller
dels Templers. La Marta, per la seva part, li va explicar que s’havia
escapat de casa. Allà la maltractaven, l’obligaven a fer feines dures
fins que queia esgotada cada nit al llit. A en Pere aquesta història li va
ferir el cor i va sentir una gran compassió per la noia.
Al cap de tres dies, els dos joves van aconseguir arribar als Pirineus
i dos dies després ja estaven a França. Havien sortit de la seva pàtria
estimada i van decidir dirigir-se a Carcassona. El camí des de Girona
fins Carcassona era d’unes quaranta-quatre llegües que, a cavall,
aconseguirien fer en una setmana.
Aquell recorregut no va ser accidentat ni es van trobar ningú, llevat
d’alguns missatgers del Rei de França, Felip I, que van veure a la
llunyania amb el seu estendard voleiant. Intentaven viatjar d’incògnit,
ja que en aquells temps de croades era una mica estrany veure dues
persones joves viatjant soles pels camins francesos.
Quan arribaren a Carcassona, hi van passar alguns dies per comprar
queviures i descansar en un hostal de mala mort, en molt mal estat
i brut. Quan van marxar de la ciutat, van dirigir-se a Le Havre, lloc
on intentarien agafar un vaixell per creuar el Canal i arribar, així, a
Anglaterra.
Durant els dies cavalcaven sota el sol, amb les caputxes sobre el cap
i les capes negres voleiant al vent. Els seus cavalls no s’esgotaven i
aguantaven jornada rere jornada les llargues cavalcades. A les nits,
els dos joves parlaven de les seves vides, de les seves infàncies i
dormien. Mentre un dormia, l’altre feia guàrdia per si hi havia alguna
visita no desitjada. Quan li tocava a en Pere fer la guàrdia, arreglava
les fletxes i en feia de noves, ja que sempre anava bé tenir-ne de
reserva. La Marta mirava en Pere dormir, ja que se’n havia enamorat.
Al cap d’un mes i mig de viatge, els viatgers van passar pel costat de
la capital, París. No s’hi van aturar, ja que això els portaria problemes;
havien sentit, en un poble pels què havien passat, que la Marta era
perseguida pel bisbe de Girona, molt amic dels pares d’ella. Des
d’aquell moment, van anar més d’amagat als llocs i van intentar no
passar per camins ni pobles.
Des de París fins al seu destí, hi sortia una carretera d’unes quaranta
llegües, que aconseguirien recórrer en uns cinc dies.
I així va ser. Cinc dies després, es trobaven a l’entrada de la ciutat,
barrejats amb la multitud que també hi entrava i en sortia. Però no tot
va ser una alegria. Des que havien sortit de Girona, no els havia passat
res però, tot just entrar, van veure quatre patges amb la indumentària
de Girona. Quan els van veure van anar directament al port i van
buscar com uns desesperats un vaixell o barca que travessés el canal i,
per sort, en van trobar un. El vaixell estava en bon estat i era suficient
per una minsa tripulació, ells dos, el capità i els cavalls. Van acordar
que l’endemà sortirien d’allà.
I dit i fet. Al matí van acabar de preparar les coses i van sortir. Just
quan tiraven l’amarra, van aparèixer els guàrdies gironins. Aquests
van treure una fletxa del buirac i la van col·locar a l’arc. Dos d’ells,
però, van caure abatuts per dues fletxes disparades pel Pere, però els
altres tres les van disparar. Van errar per molt poc i després van caure
al costat dels seus companys per tres fletxes més d’en Pere. I llavors sí
que van poder marxar in extremis de França, direcció Dover.
Any 1125 d.C. Cinc anys després...
- Senyor, és hora de marxar.
- D’acord.
En Pere estava a punt de marxar cap a Terra Santa. Havia aconseguit
el seu objectiu, arribar a ser un dels cavallers de l’Ordre. Va anar a dir
adéu a la Marta. S’havien casat quan havien arribat a Anglaterra, ara
feia cinc anys. Al cap de mitja hora, sortien del port de Dover, mateix
lloc on havien arribat ells dos feia cinc anys. Ara en sortia i marxava
cap a la guerra, cap a Jerusalem.
Dos mesos després...
En Pere s’estava preparant. Primer es va posar el vestit de cuit sobre
la camisa perquè no se li encetés la pell. Es va posar els pantalons de
cuir i aleshores es va vestir amb la cota de malla ben neta on sobre si
va posar la túnica blanca amb la creu vermella al pit. Es va cenyir bé
el cinturó a la cintura i s’hi va penjar la seva espasa de batalla i un
ganivet. Després, va agafar l’escut i l’elm i va demanar al seu escuder
que li preparés el cavall. Tot l’exèrcit va estar preparat van començar
l’atac contra els sarraïns, soldats de Saladí. Primer va avançar la
cavalleria, amb en Pere a l’avantguarda. Va començar a etzibar cops
d’espasa als seus enemic. Mentrestant anava parant els cops que li
donaven amb el seu escut. Hi havia molta sang al seu voltant. Molts
esquitxos, molta pols i molt fang. Tot allò estava sembrat de cadàvers.
Els corbs volaven molt baix, esperant l’hora del tiberi. Les forces que
comandava en Pere anaven defallint. Ell estava cansat i llavors va
veure una fletxa negra com el carbó a l’aire. Anava directament cap
a ell. Un cop el va fer tornar a la realitat. Un altre el va estabornir i
llavors va sentir un dolor molt agut al pit. Se’l va mirar. Hi tenia la
fletxa, ara d’un color vermell escarlata. I aleshores va tornar a sentir
un gran dolor. Es va mirar el costat i hi va veure un sarraí mirant-lo
amb un somriure maliciós. Tenia la simitarra clavada al cos d’en Pere.
I això va ser l’últim que va veure aquell noi de vint anys. El seu últim
pensament va ser cap a la Marta i el fill que esperaven. Mai no el
coneixeria, ni el veuria créixer. No es podria morir de vell al llit de
casa seva, al costat de la seva estimada Marta.

DATOS EN CLAVE
-¡Espere!- grité.
Irene Colás (1r ESO)
Pero seguía andando sin intención alguna de pararse. Cogí
del suelo una especie de libreta pequeña que se le había caído
mientras andaba. Parecía que tenía prisa, como si perdiera el
tren. Abrí la libreta, en ella había escritas muchas fechas y
lugares y a su lado unos símbolos extraños parecidos a runas.
Por cómo estaban escritas parecían fechas importantes. Por esa
misma razón me acerqué hasta la esquina por si aún veía al
señor, pero con las prisas que tenía ya no estaba allí.
Durante unos días intenté localizar al hombre, pero no se me
ocurría cómo, salvo acudir al mismo lugar y a la misma hora
por si aquella era una ruta habitual para el dueño de la libreta.
Pregunté en los establecimientos de los alrededores, pero
tampoco pude hacer una descripción muy detallada, solamente
recordaba que era alto, moreno, de unos 50 años y que llevaba
una gabardina de color tostado y cargaba una pesada funda de
algún instrumento musical. Por eso mismo pensé en preguntar
por él en el Conservatorio, pero fue imposible, nadie lo conocía
o al menos nadie lo recordaba.
Opté por revisar otra vez el contenido de la libreta para ver
si había olvidado algún detalle importante. Revisé página por
página, pero no encontré nada. Finalmente miré en la pestaña
que había en la parte interior de la tapa de la libreta, era unos de
esos compartimentos en que guardas los tickets de la compra
o papeles recordatorios. Me llamó la atención algo fuera de lo
normal, había un papel pequeño y arrugado en el que había un
número que parecía de teléfono, pero lo raro es que empezaba
por 7. Entonces recordé que estaban saliendo los primeros
números con 7, así que pensé que lo único que podía hacer
era probar suerte y llamar a ese teléfono. Lo marqué y después
de oír cinco tonos de llamada se puso al otro lado del teléfono
una voz femenina. Me preguntó quién era, le expliqué toda la
historia: la libreta, el señor… Ella creía no conocerle hasta que
preguntó qué ponía en la libreta y le dije la última fecha y lugar
que había escritos.
-Yo tengo una cita ese día en ese lugar. No hace mucho me
llamaron de un despacho de abogados de Argentina para
comunicarme que había fallecido mi tía Aurora y que yo soy su
única heredera. Por lo visto la tía Aurora se hizo rica fabricando
motores y nunca se casó, así que no tenía hijos ni otra familia
salvo yo -explicó ella-. Me han citado para arreglar el tema de
la herencia.
-Estupendo, si no te importa yo iré también a la cita para
entregarle a ese señor su libreta -le pedí.
Así fue, el 11 de noviembre a las 11 nos encontramos en los
jardines del laberinto del Parque de La Vereda, extraño lugar
para arreglar los documentos de una herencia... Cuando llegué,
encontré una chica de mi edad, le pregunté si era Silvia y ella
asintió. Estuvimos hablando un rato hasta que él se presentó.
Era justo como lo había descrito, aunque parecía tenso, como
si no se esperase que hubiese dos personas. Fuimos a un banco
que había cerca, pero sólo había sitio para dos, así que dejé
que se sentaran. Como no pretendía estar allí escuchando su
conversación, fui a darle la libreta. Entonces me fijé en que
llevaba consigo la funda del instrumento de música, así que por
curiosidad le pregunté si tocaba el violín.
-Sí, sí –respondió nervioso.
Me acerqué a la funda para ver el instrumento, pero él con un
gesto rápido colocó la mano frente a ella y dijo:
-¡No lo toque, es muy delicado!
Al decir eso, observé que una hebilla estaba mal abrochada y
dentro de la funda donde supuestamente tenía que haber un
violín, salía por un costado el cañón de un arma. Me quedé
paralizada, no sabía si ponerme a gritar, a correr…
Por suerte, de repente, se oyeron unos gritos infantiles y
aparecieron unos niños corriendo. Aproveché la confusión
para tomar a Silvia del brazo y salir a toda prisa de allí.
Afortunadamente encontramos enseguida la salida pero el
hombre de la cita debió enredarse en los pasillos del laberinto
porque de otro modo nos habría pisado los talones.
Cogimos el coche y nos dirigimos rápidamente hacia la
policía. Se lo explicamos todo. Al principio no entendían nada.
Dieron órdenes a todos los coches patrulla para que buscaran
e interrogaran a cualquier hombre que llevara una funda de
violín y al poco lo detuvieron.
Al cabo de unas semanas, la policía había acabado la
investigación. El comisario nos explicó:
-Han tenido mucha suerte, ese hombre es José Fernando Prieto,
un asesino a sueldo, uno de los criminales más buscados en
toda Europa, un auténtico profesional. Silvia era su siguiente
encargo. El cliente de Prieto era una de las abogadas de
Argentina, que planeaba hacerse pasar por Silvia y sabía
perfectamente que ella iba a heredar muchísimo dinero de su
tía Aurora.
-¿Y las runas, y esos símbolos que aparecían en la libreta?-
pregunté.
-Al parecer era un alfabeto codificado que había ideado él mismo
para anotar todos los detalles sin correr riesgos innecesarios.
Le estamos muy agradecidos por su colaboración, si usted no
hubiese guardado la libreta y simplemente la hubiese tirado, no
dispondríamos de la enorme información que tenemos ahora
y que nos ha servido para resolver muchos crímenes y para
detener a muchos delincuentes relacionados con Prieto. Ha
salvado muchas vidas…
Me fui a casa contenta. Como cuando sales del cine después de
ver una película y tienes esa sensación, como si el aire fuera
más puro…
9

10
SONREIRÉ PENSANDO EN TI
Lidia Mingorance (2n ESO)
Il·lustració 1r Premi Gerard Pujadó (2n ESO)
El campamento estaba en silencio. Una linterna iluminó la cara
del payaso.
-Venga, August, deberías entrar a asearte y a dormir ya. Mañana
nos espera una dura jornada.
El hombre tardó en responder.
-Ahora iré –dijo secamente.
Sasha lo miró con un nudo en la garganta. Trató de pronunciar
algo que pudiera ayudarle. Era inútil. Nadie mejor que ella
sabía que nada podría hacer sonreír a aquel payaso triste en
aquella noche del dieciocho de diciembre.
La mujer se alejó y subió a la caravana. Durante las siguientes
horas, se dedicó a mirarlo por la ventana, con la luz apagada
para que él no pudiera verla. El varón permanecía en un
taburete a escasos metros. Con la mirada perdida. De vez en
cuando, cogía la botella que tenía a su lado y daba un trago
largo. Al poco tiempo, el maquillaje empezó a deslizarse por su
rostro; ya sus ojos habían comenzado a llorar.
Habían pasado ya casi dos horas, la mujer volvió a salir del
carromato.
-Quizás no haya podido venir.
August volvió su mirada hacia la vieja trapecista. Sin gesticular
ni un solo movimiento en su cara. Apenas tenía fuerzas para
pestañear. No solo estaba triste, estaba avergonzado de sí mismo.
Con infinito cariño, la mujer cogió de las manos a August y le
ayudó a llegar a la caravana. Le tumbó en la cama y mientras
el payaso dormía fue quitándole todo el maquillaje. Recordaba
la ilusión con la que August había mirado aquella mañana la
cola de las personas que compraban la entrada para el circo
buscando entre ellas a Amelie, pero a medida que avanzaba el
día, su expresión se había ido entristeciendo, definitivamente.
Su hija había cumplido su amenaza. Por primera vez en muchos
años, aquel dieciocho de diciembre no había aparecido. A ella
nunca le gustó la profesión de su padre, pero mientras nadie lo
sabía, no le importó ir a verle actuar. Aquel año todo había sido
diferente, la gente del pueblo había descubierto que el payaso
August era en realidad su padre. August no había creído nunca
que cumpliría su amenaza de no ir a verle. Estaba seguro de que
al final se presentaría como cada año. Pero desgraciadamente
no fue así.
Sasha acabó de quitar el resto del maquillaje y se tumbó
también en la cama. Al amanecer, tenían que desmontar todas
las carpas y cargar los camiones. Sería un día duro. Esperaba
que estuviera recuperado por la mañana.
August se despertó de madrugada y se dio cuenta de que Sasha
no estaba en la cama. Miró por la ventana, la mujer estaba fuera
del campamento. Esperó a que volviera a la habitación. Parecía
confuso, y tenía un fuerte dolor de cabeza. Sasha apenas tardó
media hora en subir.
En cuanto entró por la puerta, August empezó.
-Voy a marcharme.
-¿A dónde?
-No lo sé, Sasha. No lo sé.
-¡No puedes irte! ¡Sin ti el circo se vendrá abajo!
-No. No va a ser así. Confío en ti, Sasha. Yo sé vas a poder
aguantar, que vas a lograr mantener nuestro espectáculo donde
está –y el payaso hizo una pausa.- Pero tienes que prometerme
que no se lo dirás a nadie.
Sasha lo miró con los ojos mojados. August se contuvo. La
mujer avanzó dos pasos y abrazó con todas sus fuerzas a
August. Durante unos segundos, se perdieron en el abrazo más
intenso de toda su vida. Tras esos segundos, Sasha se separó y
lo miró a los ojos.
-Te lo prometo –los ojos de la trapecista no daban ya de sí.
Ni su corazón, tampoco –Dime que puedo venir contigo –pero
se arrepintió de esa súplica un instante después. El payaso no
contestó.
El hombre cogió su maleta y, al salir por la puerta de rejas,
la cerró con el candado. Tras sus pasos, dejaba atrás toda una
vida: el maravilloso circo Kyrsteich. Se dio media vuelta, y lo
miró por última vez. Por un momento, volvió cuarenta años
atrás en su memoria, recordando la primera vez que entró en él.
Volvió a girarse y retomó su camino. Tenía ya la vista nublada,
pero no aflojó ni una sola lágrima.
00:06 - Linz – Viena
Linz, 18 de diciembre de 1963
“Querido August,
Hoy hace diez años que te fuiste. Desde aquella noche mi vida
se entristeció. Y cada mañana, mi sonrisa se volvió menos
sincera. Nunca pensé que podrías marcharte de aquella manera.
Te escribo esta carta para decirte que durante este tiempo
no he dejado ni un sólo segundo de pensar en ti. Todos me
preguntaron por tu paradero, pero yo fui incapaz de romper mi
promesa. Nunca les pude decir nada acerca de dónde estabas.
Ni siquiera yo lo sabía. Te envié mil cartas a mil direcciones
diferentes. Te fuiste sin decirme dónde encontrarte, aunque,
supongo, que esa fue tu intención. Pero tranquilo, te entiendo,
aunque con ello, hemos perdido los años, y para mi, hemos
malgastado la vida.
Sasha.”
Viena, 5 de marzo de 1964
“Querida Sasha,
Siento no haberte contestado antes… ni siquiera miré el correo,
nunca pensé que fueras a escribirme ni a acordarte de mí
después de la manera en que te dejé sola.

Necesitaba marcharme para olvidar todo lo que el circo
Kyrsteich me ha dado. Olvidarme de que en un pasado fui
payaso. Ojalá pudiera echar el tiempo atrás para poder volver
a hablar con Amelie y demostrarle que su padre siempre trató
de ser algo más que el payaso August; pero que, al parecer, no
lo consiguió. Decirle que siempre la querrá como a la princesa
más bella del mundo.
Respecto a ti… Ojalá nos hubiésemos conocido en otras
circunstancias. Durante el transcurso del tiempo, he ido
consiguiendo borrar muchos de los recuerdos de los que jamás
me habría creído capaz de olvidar.
Algún día iré a verte, donde quiera que estés. Pero te prometo
que hasta ese momento, estaré amándote más intensamente
que nunca. Jamás volveré a coger el maquillaje y a pintarme
una sonrisa de payaso; ahora sólo sonreiré cuando de verdad lo
sienta. Sonreiré pensando en ti.
August.”
11

12
CANVI DE RUMB
Gerard Pujadó (2n ESO)
Il·lustració Ànnia López (2nESO)
Es posà la ma al pit i obrí la boca respirant amb dificultats. Els
seus ulls preocupats es creuaren amb els meus amb la finalitat
de preguntar-me què li passava. Se li afluixaren les cames i
caigué a terra encara conscient. Estirà el braç oferint-me la mà
per tal de demanar ajuda. De sobte, se li quedaren els ulls en
blanc i s’adormí amb un son profund. La por m’havia vençut
davant d’aquella escena tan espantosa. Però sabia que ella
m’havia cridat i que jo tenia l’obligació de respondre. Vaig
fer el cor fort i pas a pas m’hi acostava amb el cos tremolant.
Per sort, encara tenia pols. L’ambulància arribà de seguida.
L’agermanaren amb una bombona d’oxigen i se l’emportaren
amb el vehicle, on jo també hi era durant el trajecte fins a
l’hospital. A l’habitació, la llum de la lluna il•luminava el seu
rostre sense color. Una llàgrima caigué damunt de la seva
galta; sorprenentment, els seus llavis feren un tímid somriure
que s’esvaïa al cap d’un moment. Em despertaren quan el sol
s’havia alçat. Se l’emportaren inconscient a fer-li unes proves;
jo em vaig aixecar per tal d’anar amb ella, però el doctor
m’obstruí el pas i em va demanar amb fermesa que em quedés
a la sala d’espera. El rellotge avançava lentament, cada cop em
trobava més incòmode i insegur de mi mateix. El sol s’esmunyia
per l’horitzó mentre m’anava quedant sol a la sala. Amb un cop
sec, una porta s’obrí i en va sortir el metge amb uns papers
a les mans. Amb la veu tremolosa, m’informà que la pacient
tenia el cor molt malmès i que necessitava un transplantament
urgent. Un silenci sonà durant un breus instants. La persona
de la bata blanca em xiuxiuejà a cau d’orella que hi havia una
complicació: calia trobar un donant amb un marge de temps
molt limitat. Tindria sort si no feia l’últim sospir ben aviat. En
sentir aquelles paraules, vaig prémer el punys ben fort per no
mullar el terra de llàgrimes, però no les vaig poder contenir
després de veure-la connectada a tots aquells aparells que
evitaven que un cop de vent se li endugués la vida. Plors i plors
sonaren fins que se m’irritaren els ulls. El dia a casa, amb una
presència que mancava, es traduïa en una tortura constant.
El meu cap s’oblidà de la higiene i de les meves necessitats,
per deixar lloc a la persona que més
m’estimava. Només pensava en l’evolució
del seu estat precari. No sabia si patia més
jo que la malalta, ho ignorava... el meu
estat arribà a les portes de la bogeria, però
una trucada interrompé el procés: una veu
em digué que una família benestant em
cedia el cor d’un dels seu membres, que
els havia deixat recentment. Arribà el dia
en què es decidia una branca del destí. Em
vaig asseure en un seient de la ja coneguda
sala d’espera, on vaig posar-me a suar
descontroladament, a l’espera de respostes.
Cada minut, cada segon, l’angoixa i la por
feien una nova conquesta en el meu cos.
Al cap d’unes hores interminables, una
metgessa cridà el meu nom amb una veu
tranquil•litzadora, mentre m’indicava el
camí cap a una habitació on s’estava a
les hores de feina. Tragué una llibreta, es
posà unes ulleres de mitja lluna i sense
pressa m’informà que l’operació havia sigut tot un èxit. Les
faccions de la meva cara es van quedar fent una expressió
inconcreta, però de mica en mica aquesta es convertí en una
de satisfacció. El meu cos va experimentar una alegria i una
seguretat que em pensava que havia perdut. El dia següent
vaig entrat tímidament amb d’un ram de roses vermelles, a la
cambra on ella havia viscut durant les últimes setmanes. Em
rebé amb un somriure que li vaig tornar tot seguit. La seva cara
ja no conservava la pal•lidesa que havia mantingut durant els
últims temps. Els seus llavis i les seves galtes havien recuperat
el color rosat tan viu que la caracteritzava. Intercanviàrem
experiències i emocions que havíem experimentat durant el
nostre retrobament... En moments com aquest sembla que
el temps s’aturi i el nostre cas no era una excepció. L’adéu
va esdevenir una tasca difícil. En sortir de l’hospital, ja em
trobava recuperat del meu mal estat anímic. Però un mareig i
uns dolors molts forts al ventre m’envaïren. Vaig suposar que
aquests símptomes eren conseqüència de l’estrès, al qual havia
estat sotmès en aquest període de temps d’espera. Però el meu
malestar no s’esvaïa. Arribà un moment que el dolor era tan
intens que m’hagueren de fer una revisió mèdica a fons. Els
resultats no es van fer esperar: un metge d’uns setanta anys
cridà el meu nom i cognoms el dia que m’havien citat. Vaig
fer-li un gest amb la mà per fer-li saber que em trobava present.
Entràrem en una sala claustrofòbica on hi havia una taula i dues
cadires. M’oferí una d’aquestes mentre ell s’asseia a l’altra.
Tragué uns papers d’una carpeta i, mirant-me fixament, em
digué que tenia un càncer molt avançat i que, per tant, ja no s’hi
podia fer res. En sentir aquelles paraules, vaig experimentar
una barreja de ràbia, por, angoixa... l’infern que havia passat
quan la meva dona penjava d’un fil substituïa el mal que patia
durant el desenvolupament de la meva malaltia. Podríem dir
que vaig subhastar la meva vida al destí per salvar la seva. Vaig
estar uns dies a casa subministrant-ne morfina per tal de reduir
el dolor. Al cap de poc, em traslladaren en una llitera lluny de
la meva llar. Ara sóc a l’hospital, on puc distingir una figura
familiar que m’ha vingut a veure. Aquesta em parla mentre
plora. M’acaricia i em fa moixaines. Apropa els seu llavis als
meus i em fa un petó. Amb els meus últims esforços, faig un
somriure per no decebre-la. Sé que aquest personatge s’estarà
amb mi quan arribi al final del trajecte, que serà quan s’alci el
sol.

BELLA TARDOR
Premi de poesia
Gerard Pujadó (2n ESO)
Il·lustració Accèsit Franc Fernández (2n ESO)
Les fulles trenquen lligams amb els arbres.
El vent decideix el seu rumb incert
mentre cauen a terra lentament.
Es pot veure un paisatge ocre
acompanyat d’unes muntanyes enfarinades
que dificulten el pas de la tramuntana.
Amb una vestimenta adequada,
avanço tímidament pels camins dels prats
adaptant-me al terreny humit.
Travesso una vinya on es cou el raïm;
em decideixo a provar el sucós fruit
conquerit per la seva olor temptadora.
Aprofito per collir uns bolets
amagats a les sortides arrels d’un pi
que m’omplen les butxaques de la gavardina
Un aire fred m’acaricia la galta,
gaudeixo del plaer intens que em provoca
alhora que el terra cruix sota meu.
Toco l’herba humida que em trobo pel camí,
m’invita a estirar-me a sobre d’ella
i em quedo adormit als seu dominis.
Somio versos abstractes recitats per l’aire,
relacionats amb el període de l’any on em trobo,
que m’omplen de felicitat indefinida.
Comprenc que davant d’aquell entorn salvatge
esdevinc només un petit ésser indefens
nu davant dels grans poders de la natura.
Els cants d’un ocell em desperten,
obro els ulls quan es pon el sol
i me’n vaig plorant d’alegria.
13

14
LA MORT
Bernat Buzzi (1r ESO)
Il·lustració 2n Premi Mar Masclans (3r ESO )
La mort inimaginable
ens espanta dia a dia,
sent bo o amable
a tots ens arriba.
Aquells més afortunats
i a aquells més desgraciats,
d’un segon a un altre
tot s’haurà acabat.
A causa d’un terrorista
o d’un assassinat,
d’un activista
o un atemptat.
Llevar-se un dia
i estar content,
llevar-se la vida
fugir en un moment.
A tothom li afecta,
ningú no la vol,
però a tots ens arriba
un dia de dol.
Copsar la humanitat
tenint-la als peus,
sentir-se atrapat
ofegant les nostres veus.
Perquè la vida
sense mort no és res,
però la mort
sense la vida
és la clau del tot.
Morir
i no viure més,
dormir
sense despertar més.

PRIMAVERA ARDENT
S’obre una nova papallona,
que amb el temps s’esborra,
i al Sol enamora
amb la seva corona.
Les flors s’encenen
i el gel es desfà,
i amb un raig de llum
tot torna a brollar.
La primavera ha arribat
i l’hivern s’ha apartat
i en un obrir i tancar d’ulls
tot ha canviat.
L’estiu cada cop és més a prop
però aquest és el moment
d’una primavera ardent.
Una flor ha nascut,
amb deu colors ha aparegut
i un arc iris ha alçat
després d’un gran ruixat.
L’arbre ha crescut
i els seus fruits han caigut,
tot torna a començar
com un nou demà.
La primavera ha arribat
i l’hivern s’ha apartat
i en un obrir i tancar d’ulls
tot s’ha creat.
L’estiu cada cop és més a prop,
però aquest és el moment
d’una primavera ardent.
Maria Buch (1r ESO)
UN GERMÀ PETIT
Maria Sallent (1r ESO A)
Tinc un germà petit
que és xic i esquifit,
no para d’enredar
però en sap molt de jugar.
Quan va néixer, quina alegria!
Però només era qüestió d’esperar…
No m’imaginava el que passaria
ni el que hauria d’aguantar.
Sempre ha sigut el “mimat”,
tira la pedra i amaga la mà
i la bronca que rebo dels pares,
jo sempre m’haig d’emportar.
Però no us penseu que tot és dolent
ja que té una gran part excel•lent,
i és que no hi ha lloc per l’avorriment
i riem els dos de valent.
Ens ho passem “bomba” jugant
i també molt bé empipant,
tant si ens llencem pel tobogan
com si trenquem un test ballant.
Hem viscut molts moments junts
que sempre seran recordats,
en uns calaixets els guardarem a munts
i mai seran buidats.
I és que el meu germà petit
és el millor,
sempre ha estat molt eixerit
i també molt engrescador.
Tinc un germà petit
que és xic i esquifit,
que no para d’enredar
però en sap molt de jugar.
De vegades m’he preguntat,
què faria jo sense el meu germanet estimat…
15

16
PÓQUER A TRES BANDAS CON MARGA
GONZÁLEZ, CRISTOPHER Y MIGUEL
ÁNGEL PEÑATE
Premi d’entrevista
Aloma Serra i Jana Soler (2n ESO)
Esta entrevista pretende reflejar el enigmático mundo del
póquer desde tres puntos de vista.
En primer lugar una jugadora de póquer profesional en vivo,
Marga González. Una de las grandes figuras femeninas del
póquer español. En segundo lugar Christopher, un valorado
jugador online, que en su mundo es conocido con el nick
“Houstonbcn”. Con ese alias juega sus partidas en la red. Y por
último, Miguel Ángel Peñate, director del Gran Casino Costa
Brava, en Lloret de Mar (Barcelona).
Ellos nos han adentrado en el mundo del póquer, mostrándonos
una realidad desconocida para la sociedad.
V: jugadora de póquer en vivo
O: jugador de póquer online
D: director de casino
¿Como empezaste en el mundo del póquer?
V: Desde muy joven, empecé jugando a un tipo de póquer
llamado”póquer de cinco cartas”. Me gustaba y el director del
casino me dio la oportunidad de empezar en un torneo de Texas
Hold’em póquer. En el Texas Hold’em póquer se reparten dos
cartas a cada jugador y se extienden cinco a la mesa. Cada
jugador tiene que hacer sus apuestas y jugadas teniendo en
cuenta todas sus cartas, tanto las que tiene como las de la
mesa. La diferencia entre el póquer de cinco cartas es que este
consiste en reunir cinco cartas formando una jugada de valor
superior a la de los contrarios.
Me costó adaptarme a esta versión del juego porque la técnica
es muy diferente a la del póquer de cinco cartas. Eso fue en 2001
justo cuando el póquer empezaba a legalizarse en los casinos.
Cada vez me gustó más, porque aprendí la parte más técnica y
psicológica. Fui probando torneos más importantes a medida
que iba mejorando, siempre y cuando podía permitírmelo.
Debo recordar que los torneos son muy caros.
Una de las cosas más importantes para aprender a jugar al
póquer es perder. No se aprende leyendo libros, se aprende
perdiendo, perdiendo y perdiendo una y otra vez.
O: Empecé jugando al póquer online hace ya algún tiempo tras
ver el reportaje, que a la vez era un documental, de la victoria
de Mortensen, un conocido e importante jugador de póquer
en el World Series of Poker, que es el conjunto de torneos
más importante del mundo. Fue el primer español campeón
del mundo. Digamos que Mortensen es el responsable de mi
afición al póquer.
D: Comencé desde que llegó el póquer a los casinos de España,
a principios del 2003, con la modalidad Texas Hold’em póquer.
Siempre tuve curiosidad por aquel sistema donde los jugadores
jugaban entre sí y no contra el casino. Aquellas partidas y
aquel ambiente fue poco a poco llamando mi atención. Como
también me gustaba el mundo de las empresas decidí estar en
los dos mundos, especializándome así hasta llegar a mi actual
trabajo.
¿Que crees que es más importante en el póquer: la técnica,
la suerte o la psicología?
V: Las tres cosas juntas y si pueden ser más mejor. Mucha gente
cree que el factor más importante es la suerte pero cualquiera
puede ir un día y ganar…eso no es el póquer.
Si tú quieres dedicarte a jugar al póquer, tanto en torneos como
en cash, que son partidas libres donde no hay un límite de
dinero, la técnica influye con un porcentaje muy alto. Con
lo de la técnica no me refiero a conocer el juego en sí, si no
a tratar con cada contrincante y conocerlo, intentar no jugar
con tus cartas, si no con las suyas etc. En eso también entra
la psicología. Hay que tratar de ver la jugada que tiene el
contrincante y puede ser que por la jugada que tiene él te gané,
pero puedes ganar si sabes jugarla mejor.
O: Depende del tipo de juego, en torneos llega un momento
en que influye la suerte en mayor medida que la técnica. En
cambio en cash la técnica es lo más importante. La psicología,
lo único que hace es que asimiles con mayor agilidad la técnica.
En on-line la parte de psicología no existe, porque tú juegas
con tu ordenador y no sabes lo que hay detrás de los otros
contrincantes. Por lo tanto tienes que confiar en tu técnica y
dejar la suerte al azar.
D: Los tres factores que se marcan son fundamentales para
jugar bien al póquer y está distribuido en los siguientes
porcentajes; la técnica 40%, la psicología (en póquer en vivo)
50% y 10% la suerte. Sin técnica no ganaras nunca; hay que

haber estudiado mucho para ganar a tus rivales, necesitas saber
en qué escenario juegas…
La psicología en el póquer en vivo es básica, juegas con las
cartas de tu rival, no con las tuyas. Tienes que haberte fijado
en los tics de todos los jugadores de la mesa para saber cuándo
mienten y tratar de engañar a los otros con tus gestos.
La suerte a largo plazo no existe pero en cada mano hay ese
10% que te ayuda a tirar adelante y ganar.
¿Qué opinas sobre el boom del póquer online? ¿Por qué
tanta gente joven?
V: Todos sabíamos que en cuanto empezaran los medios de
comunicación esto dispararía, pero nadie esperaba que fuera
tan exagerado. Pero como todo, lo que sube también baja,
porque esto es un juego de mucho dinero que no todo el
mundo puede mantener. La gente joven les gusta y empiezan
a jugar con torneos baratos. Los medios de comunicación se
aprovechan de esto y engañan a la gente haciéndoles creer que
pueden ganarse la vida con esto.
El incremento de la gente joven se debe a que ellos prueban,
ganan y se creen que no es complicado jugar, porque es uno
de los medios que te da dinero rápido y fácil. Muchos jóvenes
juegan en sus casas y sus padres no lo saben, porque juegan de
noche; se pasan entre 11 y 18 horas diarias jugando. Muchos
de ellos dejan los estudios porque el póquer les da esperanzas.
Yo he visto partidas en online en que se han ganado 200000
euros y se han perdido en una semana.
O: El póquer es un juego con unas normas muy básicas que
hacen que sea muy sencillo empezar a jugar, aunque dominarlo
puede costar toda una vida. Dan al “novato” unas emociones
muy rápidamente.
El póquer online triunfa porque permite acceder a esas
emociones a unos costes mucho más reducidos que los de los
casinos.
D: Creo que hay varios factores; dos de ellos son sociodemográficos:
el primero es que el boom del póquer online
comenzó en Estados Unidos, igual que el Texas Hold’em
y luego se trasladó a los países nórdicos europeos. En estos
países sus habitantes pasan muchas horas en casa.
El otro factor es que los jóvenes son los principales usuarios de
internet. Por otro lado, a nivel emocional, el póker es un juego
que puede jugar cualquier persona y que un anónimo puede
llegar a ser en un día la persona más admirada del planeta. El
ejemplo que me viene a la cabeza es cuando Chris Moneymaker,
un reconocido jugador de póquer, ganó el WSOP (Word Series
Of Poker) en 2003 y luego se dedicó a jugar solamente online.
Es una historia increíble que hace soñar a cualquiera.
Respecto al póquer online y el vivo son complementarios;
en casa tienes la comodidad y en el casino tienes la emoción
social, la aventura, el desafío.
¿El juego del póker genera ludopatía? ¿Y el online?
V: Yo personalmente creo que no, el póquer no crea adicción.
Yo puedo estar mucho tiempo sin jugar y no siento que estoy
atada al juego. Se podría equiparar las horas que un jugador se
pasa jugando con las que la gente también pasa en sus oficinas
trabajando.
A la larga puede generar ludopatía, y más en online, pero es
por el tema de Internet. Yo he visto gente pasar todo el día
enganchados en una partida pero no por lo que es el póquer
como juego, si no por el hecho de estar conectados a la red.
O: Yo creo que la ludopatía depende de la personalidad, y no
del juego que se juegue ni en que lugar se juegue. Pero sí que
es cierto que en online hay más posibilidades de engancharse,
porque influye el tema de internet, pero como ya he dicho va
con la personalidad.
D: Como director, no veo que el póquer genere ludopatía, veo
y siento el póquer como un deporte y lo que genera son otras
sensaciones como adrenalina, desgaste físico y mental, etc.
Si una persona se toma este juego de forma compulsiva puede
ser que genere esta adicción, igual que si tú trabajas de forma
compulsiva no es bueno para ti.
¿En que punto crees que un jugador pasa de jugar pos
diversión a ganarse la vida? ¿Se puede llegar a vivir del
póquer?
V: No todos pueden vivir del póquer, muy pocos lo pueden
hacer. Se puede llegar a vivir del póquer cuando tu vas viendo
que tus resultados son buenos y que puedes ganar suficiente
dinero para mantenerte. Muchos de los jugadores tienen un
respaldo atrás para mantenerse, y los otros están patrocinados
por un sponsor. Un jugador que quiera ganarse la vida tiene
que jugar a cash como rutina pero también puede participar en
torneos.
La mayoría de jugadores mienten, y solamente dicen lo que
ganan y no lo que pierden, pero en general se pierde mucho
mas que se gana. Hay muchos jugadores que habían ganado
mucho y ahora están en la calle sin nada, porque no saben parar
cuando hay que parar, siguen apostando y acaban perdiendo.
O: Hasta que no le ganas al póquer regularmente el doble o
triple de lo que ganarías en un trabajo normal, no puedes dejar
de considerarlo un hobbie que te da unos ingresos extra.
Se puede llegar a vivir del póquer, tanto en vivo como en
online, pero en online puedes ganar dinero en más grandes
cantidades porque puedes jugar en muchas mesas a la vez.
D: Un director no vive del juego en sí, vive de lo que el juego
genera. Son dos caras de la misma moneda, yo me gano la
vida haciendo respetar las leyes y que el juego sea justo para
todo el mundo y los jugadores se ganan la vida jugando. La
diferencia entre las dos profesiones es que una es segura y la
otra depende de muchos otros factores (suerte, técnica, carácter
de la persona...)
¿Que criterios tiene que tener un jugador para conseguir
un sponsor?
V: Aquí en España muy pocos. Lo que les interesa es que
des una buena imagen aunque no sepas ni lo que es un as. Se
inventan que tienes un currículum y que sabes jugar. Lo normal
seria que cuando ganaras un campeonato te esponsorizaran un
año, pero por ejemplo, a los tres campeones de España no les
dieron nada. El mayor criterio aquí para tener un sponsor es el
amiguismo. En América te cogen más por tu profesionalidad,
al contrario que aquí.
En online es diferente, porque tú en Internet eres un número
y te cogen por resultados, no por tu apariencia. Cuanto estas
esponsorizado, te lo pagan todo y vas a representar la casa que
17

18
te patrocina en torneos. Muchos En España nunca ha habido un
esponsorizado que se mantenga, solo por su cara bonita y tus
amigos.
O: Hasta un cierto punto… En los mercados más experimentados
como el inglés, nórdico o americano es imprescindible ser
talentoso (aunque puede ayudar ser un chico joven o una chica
atractiva). En los mercados menos experimentados como puede
ser el español, italiano... Lo que las marcas buscan es una buena
campaña de márqueting, ya que en este momento rige la norma
de la publicidad no importa si es buena o mala, sigue siendo
publicidad.
D: No exclusivamente, una marca puede escoger un jugador
(evidentemente algo de póquer tiene que saber) porque quiere
atraer un típico de público específico, o a lo mejor quieren
darse a conocer en un país y escogen a un jugador de ese país
habiendo candidatos mejores. Otras marcas quizás quieren
llegar a los iniciados del póquer y lo que quieren es una figura
que fácilmente sea noticiable y pueda aparecer en los medios de
comunicación. Eso sí, cualquier jugador debe aplicar la técnica
y la psicología para obtener resultados.
¿Hay trampas en el póquer?
V: A pesar de que muchos jugadores digan que no, tengo que
decir que sí que hay trampas en el póker. Hay trampas explícitas
e implícitas. Implícitas, me explico: en el póker en vivo, los
jugadores pueden conectarse entre sí haciéndose señas con las
piernas, con las manos, con los dedos... y se ayudan entre ellos
porque van a medias en cuánto invierten en dinero. Eso se le
llama “Collusion”. Las explícitas son las trampas exageradas,
que entre cameras, por ejemplo, se ve que esconden fichas, que
tiene compinches que les dicen las cartas del otro jugador, etc.
Hay que decir que en los casinos hay un director de control que
si detecta que haces trampas, te expulsa directamente.
En Online, obviamente, también hay trampas porque lo que
sucede es que el jugador no ve contra quien juega, sino que
juegan con la IP de cada ordenador. Un jugador tanto puede estar
jugando con un jugador en un mismo ordenador como contra
diez y esos diez pueden estar llamando al jugador de al lado
diciéndole que cartas tienes y como juegas.
También quiero decir que mucha gente cree que el tema del
vestuario, como ponerse las gafas, los cascos o la gorra puede
inducir a hacer trampas. No es verdad. Nuestro vestuario es por
un tema estratégico del juego, por ejemplo, hay jugadores que
cuando mienten, se les dilatan los ojos y por eso necesitan las
gafas.
Yo personalmente prefiero ir con los cascos, no me interesa
sentir el rollo psicológico que cuenta la gente en la mesa ese
momento aun con el riesgo de cometer fallos por no oír lo que
dice el otro jugador o el crupier.
Quiero remarcar que las trampas las hacen los jugadores, no las
casas. Las casas, tanto en los casinos como las webs de póker
online, no les interesa hacer trampas. Al ir al casino o conectarte
a la web ellos ya ganan como mínimo un 5%. Son los jugadores
los tramposos.
O: Por supuesto… tanto en vivo (“mecánicos-personas que
saben colocar cartas” en partidas privadas, cartas marcadas…)
como online. Ya han sonado varios escándalos de salas que
tenían súper usuarios que podían ver las cartas de los contrarios,
como varios jugadores jugando en equipo en la misma mesa.
D: Claro que hay trampas, pero fuera de los casinos. Mi trabajo
es evitarlas y que todo el mundo siga las mismas normas, los
casinos es el sitio donde el juego es totalmente justo.
¿Por qué cambiarias una buena partida de póker?
V: Por casi nada.
A mi me gusta mucho el póker, aparte que me pueda ganar la
vida o no, no creo que haya nada que pueda cambiar una buena
partida.
Pero no es el póker tanto como el juego si no que es todo lo que
me produce, lo que me hace que estar ahí. Porque lo que me
aporta el póker, no me lo da nada ni nadie, es una sensación de
riesgo, adrenalina, e incluso cuando pierdo. Me reúne todos los
requisitos que hacen sentirme viva.
O: Por muy pocas cosas, pero hay que decir que en online no
es lo mismo que en vivo, porque no tienes esa sensación de
adrenalina que produce el estar físicamente sentado en una mesa
viendo a tus contrincantes.
A mí me encanta el póquer y espero no tener que verme obligado
a cambiarlo por nada ni por nadie.
D: Como yo no juego partidas me baso en mi profesión. Llevó
18 años, eso quiere decir que me apasiona, sino ya hubiera
cambiado. Me gustaría estar dentro del mundo del juego siempre.
En los casinos en los próximos años van a haber posiciones que
aún no han existido nunca o están muy poco desarrolladas, creo
que tengo mucho camino por recorrer.
¿Cuál ha sido tu momento mas especial como jugador de
póquer?
V: Mi momento más especial fue cuando fui a jugar mi primer
torneo europeo en Montecarlo. También fue muy especial
porque lo perdí en vente minutos. (risas)
Estuve mucho tiempo intentando entrar en ese torneo porque era
muy caro, costaba 10000 euros y me hacia mucha ilusión porque
era una final europea de la compañía Poker Star.
Llegué allí y así fue, perdí en vente minutos. Pero ahí no hubo
ni mala suerte, ni trampas, ni nada, lo perdí porque jugué
horrorosamente. Estuve tres días en depresión.
Eso me enseño que hay muchos momentos buenos, pero también
hay muchos malos. Y estos son los más peligrosos.
También tengo una anécdota que siempre cuento; estaba
jugando un torneo de póker online y perdí. De la rabia que me
hice rompí el ordenador, le metí un puñetazo que se me estropeo
completamente.
O: Mi momento más especial fue cuando me clasificaron para mi
primer torneo presencial, el CEP Mallorca, donde además jugué
en la mesa final acabando el ocho. Fue una gran experiencia que
aún recuerdo con mucha gratitud.
D: Sí, hace poco en un torneo rompimos mesa, es decir, paramos
el juego y dimos diez minutos de descanso. Cuando volvieron
los jugadores había una de ellos que no se acordaba en qué
posición se sentaba de la mesa. Tomé la solución que no podía
fallar, que se sentasen todos y el sitio que quedaba era el suyo.
El jugador tuvo que estar más de 15 minutos dando vueltas hasta
que llegaron todos los jugadores y no le dejábamos sentarse.

¿Cuál es el secreto para ganar?
V: No hay ningún secreto para ganar, porque entonces quien lo
supiera siempre ganaría.
Lo que tienes que tener en cuenta para ganar es lo siguiente:
tener una buena disciplina como jugador, tener una buena
técnica, saber retirase a tiempo y no tener miedo.
Quiero remarcar el tema de la disciplina porque si no eres una
persona disciplinada, que controlas, que sabes cuando hay que
ir a jugar y cuando no, no podrás nunca considerarte un jugador
profesional del póquer. Si la suerte te acompaña, mejor, pero no
puedes ir a jugar y esperar a que venga la suerte.
O: Intentar jugar con el conocimiento, no con los sentimientos,
y saber dejar de jugar en cuanto los sentimientos empiecen a
decidir por nosotros.
D: El casino no necesita un secreto para ganar porque nunca
pierde. El rake, (el que genera el jugador cuando juega al casino)
se cobra en torneos entre el 10% i el 15% aproximadamente. En
cash el casino suele cobrar un rake de 2,5 y 5 % y con un capital
de 15 y 20 euros por mano.
Queríamos, en primer lugar, dar las gracias tanto a Marga,
como a Christopher y a Miguel Ángel por habernos dedicado su
tiempo durante las entrevistas. Ellos nos han presentado el tema
del juego del póquer, y a través de sus experiencias personales
hemos conocido más a fondo este enigmático mundo.
Nos hemos dado cuenta de que el póquer es un juego mucho
más complejo de lo que parece a primera vista. No solo se trata
de jugar a este juego, s no que va mucho más allá, se trata
de estudiar al oponente, saber su punto débil y conocer sus
aptitudes y sus defectos .
También hemos visto que la revolución del juego online es un
tema abrumador y que puede llegar a desbordarse. La gran
cantidad de jóvenes implica inexperiencia, riesgo, adicción y
descontrol.
A la vez hemos podido contrastar la visión de estos tres
personajes; en algunas preguntas vemos que su opinión es
uniforme, como en los temas de la esponsorización o en que
no todos pueden vivir del póquer. A su contra, en las cuestiones
referentes al tema de las trampas o la de cómo influye los
aspectos básicos en el póquer (suerte, técnica y psicología)
vemos que discrepan. Creemos que este desacuerdo se debe a las
posiciones que determinan cada uno. Por ejemplo, un director
de casino no puede decir que dentro de su establecimiento se
ejercen trampas porque si no los jugadores no irían a jugar
porque no ejercitarían un juego limpio.
Una vez terminada la entrevista nos damos cuenta de que en
este juego tienes que saber jugar tus mejores cartas.
ENTREVISTA A JOSEP ANTONI FALCATO
HECKENDORN
Mireia Bordonaba, Laura Vives (2n ESO)
Josep Antoni Falcato Heckendorn és el fundador de la colla
dels Minyons de Terrassa. Va néixer el quatre de febrer de
1960. Els Minyons de Terrassa és una de les millors colles
castelleres de Catalunya, després dels castellers de Vilafranca.
Aquests han descarregat molts castells de gamma extra, com
el 3d10, l’únic carregat i descarregat en tota la història pels
Minyons. El Josep Antoni ha estat casteller des de molt jove.
Va fundar la colla dels Minyons de Terrassa, i ha estat casteller
en ell fins l’any 2009, a més de ser cap d’aquesta colla durant
uns anys. Parlarem amb ell per conèixer quin va ser el procés
de creació d’aquesta colla castellera i per conèixer la seva visió
del món casteller.
Quan es va començar a interessar en el món casteller?
Quan tenia dotze anys, vaig veure a la plaça del meu poble
una castell de l’antiga colla dels castellers de Sitges i em va
agradar. En aquest castell hi havia una persona que coneixia i
vaig pensar que jo volia fer el mateix que feia ell.
Com se li va acudir fundar la colla castellera de Minyons?
Amb la família vam marxar de Sitges per raons de feina del meu
pare, i després de passar per Gijón, vam venir cap a Terrassa.
Jo ja tenia la idea de fundar una colla castellera aquí, però en
un principi vaig continuar fent castells a Sitges. I en el moment
que em va semblar que hi havia les circumstàncies adequades,
vaig tirar endavant el projecte. Amb l’ajuda de molta altra gent,
evidentment, perquè una persona sola no fa ni un pilar de dos.
Com ho va aconseguir? De quins ajuts disposava?
Ho vaig aconseguir parlant amb la gent, vaig intentar
traspassar o encomanar la mateixa afició que tenia jo pels
castells als amics o coneguts. Jo feia excursionisme i escalada
al Centre Excursionista, i allà coneixien la meva afició pels
castells, perquè sempre en parlava i ensenyava fotos. Un dia
em van demanar si podia preparar uns castells per la Diada
de Germanor del centre. Vaig buscar gent que hi estigués
interessada, i vam assajar a l’antic Torrent de Vallparadís i a
l’escola dels Carmelitans. Vam fer només castells de cinc i un
pilar de quatre castells, però allò va servir per plantejar-nos
tirar la colla endavant. Vam fer una assemblea fundacional i
19

20
ens vam presentar oficialment a Terrassa el catorze de juliol del
1979, encara sense camisa.
Com se sent sabent que potser sense vostè no hi hauria
castells a Terrassa?
No se sap si hi hauria castells actualment o no. Jo vaig ser
el principal impulsor dels castells a Terrassa, però no podem
assegurar que no hi hagués sortit algú altre. El que sí es cert
és que els Minyons de Terrassa han contribuït a estendre el
món casteller per tot Catalunya. Abans, l’àrea tradicional
dels castells es concentrava només a les comarques de l’Alt
Camp, l’Alt i Baix Penedès, el Tarragonès i el Garraf, i fora
d’aquestes comarques hi havia molt poquetes colles, com, per
exemple, els castellers de Barcelona.
Arran de l’aparició dels Minyons de Terrassa i de la seva
evolució es va demostrar que fora de l’àrea castellera tradicional
podien sorgir colles importants i es podien fer grans castells.
Poc a poc van anar augmentant el nombre de colles per tot
Catalunya, fins a arribar a la seixantena que hi ha a l’actualitat.
Em sento molt orgullós de la feina que he fet i també de tota la
gent que m’ha ajudat i ha treballat tant i més que jo per aquesta
colla i pels castells.
Com recorda els inicis de la colla?
Al principi hi havia una incomprensió per part de la ciutat de
Terrassa. Era una ciutat trista i avorrida, que sortia de molts
anys de franquisme i dictadura, i on fora de les necessàries
reivindicacions socials i laborals poca cosa més hi havia. Era
un terreny difícil i dur de treballar, però que al mateix temps
motivava moltíssim. Recordo que quan anàvem a alguna
Cercavila ens havien llençat pessetes des de les finestres, com
si fóssim pidolaires, o que la gent sortís corrents o es tapava la
cara per por. Però també hi va haver una sèrie de gent que va
creure molt en nosaltres, i això ens va ajudar a tirar endavant.
Per què la colla dels Minyons es va dividir en dues?
Hi va haver una sèrie de persones que va prescindir de la colla
per no acceptar el centralisme democràtic, és a dir, el que la
majoria de la gent de la Junta va decidir. Aquelles persones
no van estar d’acord amb els càrrecs que es van donar a una
sèrie de persones, ni amb la línia que seguia la colla i van
optar per prescindir de la colla i fundar-ne una altra, a la qual
van anomenar els Castellers de Terrassa. En aquell moment
era difícil crear una altra colla; tot just feia un any que els
Minyons de Terrassa existien, era l’any 1980, i pensàvem que
dues colles no podrien subsistir a Terrassa perquè no hi hauria
prou afició per mantenir-les. Però el temps va demostrar que sí
era possible i s’han mantingut dues colles a la mateixa ciutat,
cadascuna amb el seu nivell i els seus resultats.
Com se sent sabent que ha fundat una de les millors colles
del país?
Estic molt content i orgullós de la feina feta i els desitjo el
millor. Però tot i que jo vaig ser el principal impulsor de la
colla, si no hagués estat per l’esforç de moltes altres persones
aquesta colla no seria el que és. Tothom ha contribuït que la
colla es fes gran i creixés, perquè els castells són una activitat
altruista, intergeneracional, que acull gent de diferents classes
socials i de tot tipus de pensament que s’uneixen per assolir un
objectiu comú. I tots tenen una actitud positiva.
Què opina vostè dels concursos casteller? Creu que la colla
dels Minyons hauria de participar-hi?
La meva opinió personal és que no crec que el fet de participar
o no en un concurs casteller hagi de definir el tarannà d’una
colla castellera. Penso que ha de ser una cosa conjuntural, i
que s’ha de decidir per majoria. Si els Minyons decidissin
per majoria anar-hi, tothom hi hauria d’anar encara que no hi
estigués d’acord i defensar els colors de la colla fent el millor
paper possible en la seva actuació. Personalment, no m’agraden
els concursos perquè es puntuen els castells; és molt difícil
valorar si un castell val quatre punts més que un altre. I tampoc
no m’agraden perquè s’ha de pagar entrada per veure castells.
D’altra banda, penso que no hi ha concursos perversos, sinó
colles irresponsables. A mi no m’agrada que els Minyons
tinguin com a tret definitori dir “no als concursos”, però si algú
plantegés anar-hi jo diria que no, perquè no m’agrada que es
puntuïn els castells. Tot i així, s’ha d’entendre que un concurs
és una activitat organitzada i feta pels castellers, i amb un
espectacle que són els castells.
Com viu els castells? Els considera un esport?
Els considero un esport popular, i també moltes altres coses,
com festa, cultura, folklore, tradició..., però bàsicament els
considero castells, perquè penso que la definició esport no
engloba tot el que són els castells. Parlar d’esport és una
definició reduccionista, els castells són castells amb tota la
seva complexitat.
Quina diada recorda amb més èxit? I una de la qual no hagi
sortit massa content?
Hi ha hagut moltes diades d’èxit. Si em remeto a les grans
diades de l’any 98, recordo el primer 4d9 net fet a Girona, el
primer 3d10 descarregat a la Diada. Però en el context i en
la situació de cada moment, hem viscut moltes diades d’èxit.
També recordo amb molta il•lusió la del 1987 perquè vam
descarregar per primer cop el 2d8 i el 5d8, i a més el 5d8 era
el primer cop que l’intentàvem. N’hi ha moltes, potser recordo
aquestes més especialment.
I de diades de les que no hagi sortit massa content, puc parlar de
la de diumenge passat, quan va caure un 3d8 a Granollers; poca
gent s’esperava que caigués i hi va haver-hi lesionats. Cada cop
que no s’assoleix allò pel que has dedicat tants esforços és una
decepció, però també et fa ser més fort, et fa tenir més ganes
d’assajar perquè al cap i a la fi els castells són esforç i sacrifici.
Els castells estan per intentar superar-se cada vegada més, fer
castells més difícils, sense estirar més el braç que la màniga.
Quin castell va ser el primer que va descarregar?
Va ser un 4d6 net en una actuació en un poble prop d’Igualada;
era amb la colla Castellers de Sitges.
Com es va sentir en baixar del primer 3d10 amb folre i
manilles de la història?
Recordo molta alegria, molta emoció, és una sensació
indescriptible. Recordo que vaig sentir molts aplaudiments i
moltes abraçades. És una cosa tan extraordinària que encara al

cap d’un mes et sorprèn que hagi passat.
Quants castells de gamma extra ha descarregat?
No ho sé, no els he contat mai, tots els que ha fet la colla fins al
2009. Podríem dir que tota la gamma: 3d10, 4d9 net, 4d9 amb
agulla, 3d9 amb agulla carregat, el 5d9, el 2d9, el 3d10.
Com viu els moments previs als grans castells?
Cadascú té les seves tècniques, jo faig coses que fan passar
l’ansietat: estiraments, donar-me cops al pit per enfadar-me a
mi mateix. Ara que ja no participo tan activament ho visc amb
més ansietat que abans; abans havies de mirar d’estar bé tu
mateix per servir el grup, i ara que m’ho miro més des de fora
hi ha més preocupació per tot el grup.
Com creu que ha influït la incorporació de la dona al món
casteller?
Molt positivament. N’estic convençut que si no fos per la total
integració de les dones a les estructures dels castells, aquests
no tindrien el nivell que tenen ara, ni en nombre de castellers
per colla ni, molt menys, en la dificultat de les construccions
que es fan. La dona ha portat als pisos entremitjos dels castells
serenitat, lleugeresa, actituds més cerebrals, i han demostrat
que són tant o més bones que els homes i que per les seves
aptituds físiques serveixen molt bé en determinats punts de les
construccions dels castells.
Com creu vostè què ha sorgit aquesta rivalitat tan profunda
entre la colla dels Minyons i els castellers de Vilafranca?
Els Castellers de Vilafranca són la millor colla de les últimes
temporades i això és innegable. Té un nivell que està a molta
distància de la resta de colles. Però crec, i és una opinió
personal, que han utilitzat la rivalitat fora de plaça per motivar,
han extrapolat la rivalitat de la plaça fora d’aquesta. I han atacat
i han aprofitat qualsevol ocasió per malparlar dels Minyons de
Terrassa, per fer córrer rumors, malinterpretant les coses i això
s’ha convertit en una cosa mútua, tant dels de Vilafranca cap
els Minyons, com dels Minyons cap als de Vilafranca. Per mi
la rivalitat dins de plaça no és dolenta, pot ser motivadora per
créixer, per tirar endavant, però la rivalitat només s’ha de donar
a plaça i s’ha de saber reconèixer quan un és millor que tu. I
això ha de motivar a la colla a esforçar-se més i a voler ser
com els que són millors. No m’agrada gens el tipus de rivalitat
que hi ha avui amb els de Vilafranca, per mi la rivalitat amb
les altres colles ha de ser un element motivador i ha d’estar a
plaça.
Agraïm el Josep Antoni Falcato l’atenció que ens ha dedicat i
les seves explicacions, gràcies a les quals coneixem una mica
millor com va sorgir una de les colles castelleres de la nostra
ciutat i també del país.
ENTREVISTA A XAVI CORAL
Biel Soriano i Nil Dalmau (1r ESO)
“TENIA MOLT CLAR ON VOLIA ARRIBAR, PERÒ NO
SABIA QUIN CAMÍ SEGUIRIA”
En Xavi Coral és una d’aquelles persones que no necessiten
cap mena de presentació. Fa més d’una dècada que és dins
les nostres vides de la mà de TV3. Primer, com a presentador
del Telenotícies Migdia i, des de fa tres anys, del programa
de tarda, Divendres... Però com és aquest terrassenc? Quins
secrets ens amaga? Són moltes les preguntes a fer a aquest
personatge televisiu que ens ha sorprès per la seva simpatia, la
facilitat de paraula i la passió amb què viu la seva feina.
Per què vas decidir dedicar-te al món de la televisió?
Jo vaig estudiar Ciències de la Informació a l’UAB i fins a
quart no es feia l’assignatura de televisió. Vaig pensar que
si volia dedicar-me al periodisme això no podia ser, que era
massa avorrit. Llavors, vaig decidir fer pràctiques i vaig anar
a Televisió de Terrassa (TVT)... i per sort em van donar feina
de seguida. Pocs dies després, ja començava a presentar un
informatiu i això va fer que conegués millor el mitjà... I, des
d’aleshores, sempre he treballat al món de la televisió.
I com t’ho vas fer per entrar a treballar a TV3?
Quan vaig acabar la carrera, em van donar una beca per treballar
als mitjans i podia ser ràdio, televisió o premsa escrita. Jo la
vaig demanar TV3. Vaig treballar sis mesos com a becari i va
donar la casualitat que, quan es va acabar, hi havia una vacant a
l’equip. Em van oferir la plaça i la vaig acceptar. Des de llavors,
m’he anat reenganxant fins que hem van oferir presentar-me a
un càsting de presentadors de TV3... El vaig superar i, des de
llavors, sóc una de les cares de la cadena.
Has tingut mai un ídol o un model a seguir en el món de la
televisió?
(Riu) Home, és clar!... Un ídol és molt, però no crec que hi
hagi un professional perfecte per dir: “Ostres!... això és el
que voldria ser” o “M’agradaria tenir les habilitats d’aquest
presentador”. En aquest món veus gent que és molt bona i que
fa coses que estan molt bé i dels quals en pots aprendre molt.
Per tant, jo no us diria un de sol, us diria... Puf!... És que he
après molt de molta gent... Ara per ara us puc dir que no en
21

22
tinc cap d’ídol. Quan vaig arribar a TV3 sí que en tenia un. Era
en Carles Francino, que ara està a la cadena Ser. Però és que
ell és la bomba!...També us haig de dir que, quan coneixes bé
els professionals que tens tan i tan idealitzats, com el Carles,
t’adones que tampoc és per tant.
Has tingut algun entrebanc a la teva carrera professional?
Més que entrebancs és que són molt pocs els presentadors que
hi ha a les cadenes. A TV3 hi haurà uns quaranta. Són llocs molt
sol•licitats i, si vols aconseguir una plaça nomès et queda una
opció: treballar, treballar i treballar. I, a la vegada, aprofitar al
màxim les oportunitats que et donen i fer-ho el millor possible...
A mesura d’anar treballant, al final pots optar a presentar un
programa com el que ara faig a Divendres. Però, us insisteixo,
que és una qüestió de treballar, treballar i treballar. De no dir mai
que no i de tenir sempre ganes de fer coses noves.
Creus que fas una feina molt dura?
No és dura físicament, però sí psicològicament. Divendres, per
exemple, crec que és més difícil de pensar i concebre’l que no
pas de fer-lo. Perquè un cop has començat a presentar-lo, et
deixes anar i ja està. Però són dues hores diàries de programa,
de dilluns a divendres, que s’han de pensar per fer un espai amè.
Has de preveure qui vindrà, de quins temes parlarem, com ho
enfocarem.... Però, és clar, has de buscar els temes i, com us he
dit, aquests han de ser prou curiosos i entretinguts perquè cridin
l’atenció de l’espectador... Per això t’has de trencar una mica
més el cap perquè siguin divertits. Has d’anar a moltes reunions,
passar-hi moltes hores i pensar contínuament què farem al
programa i com ho farem... Per a mi, és més complicat pensar
què he de fer, que no pas fer-ho.
Creus que la teva feina interfereix en la teva vida diària?
És cert que et demana moltes hores i que t’impedeix gaudir del
temps lliure per fer allò que vols. Però com que m’ho passo
bé, m’agrada molt i tinc ganes de fer-ho, no em representa cap
problema. A banda d’això, dubto que hi hagi més interferències.
I si hi són, les visc amb molta tranquil•litat i molt bé. No
m’amoïna pensar: “Ostres! Fer aquest programa m’impedeix
fer...” Crec que ho porto bastant bé.
Quan eres jove, tenies altres plans professionals diferents als
que tens ara?
No m’havia marcat cap rumb. Però treballar a la tele de Terrassa
em va permetre descobrir allò que m’agradava, que era el món
de la televisió. Vaig pensar que el següent pas seria anar a una
cadena més gran i, en aquest cas, va ser TV3. Tenia molt clar on
volia arribar, però no sabia quin camí seguiria.
Si per qualsevol motiu et deixessin presentar un altre
programa a TV3, quin escolliries i per quina raó?
Com sempre he fet de presentador, el que m’agradaria molt
seria fer de corresponsal o qualsevol altra cosa que em permetès
viatjar, perquè m’apassiona descobrir països i cultures diferents...
I mireu, si em sortís algun programa que consistís en explicar
coses pel món, doncs m’encantaria.... En fi qualsevol cosa que
tingués a veure amb viatjar, anar lluny... Ja he estat massa temps
aquí! (riu).
Portes uns quinze anys a TV3: dotze presentant el Telenotícies
i tres, l’espai Divendres... Com has canviat en aquest temps?
Quan fas un TN tens una gran responsabilitat perquè són
milers les persones que et veuen i això fa que tot allò que fas
i que es surt per pantalla tingui un rigor i una precisió absoluta
perquè, de fet, ets la persona que informes la gent. Per això jo
he treballat aquest dotze anys amb la responsabilitat de fer-ho
molt bé i de no fallar en res. Quan fas informatius, tens unes
alarmes vermelles situades al teu costat i, segons el que diguis o
facis, s’encenen de seguida. Quan presentes, tot ha d’estar molt
controlat. I ara, amb la feina que faig, m’he alliberat una mica
d’aquest pes. Ara la faig sense tanta responsabilitat i guanyo
espontaneïtat i naturalitat. Sóc molt més jo. Abans, amb el TN,
només era el transmissor d’unes notícies i amb Divendres he
guanyat en llibertat. Sóc més feliç.
Des que vas arribar a TV3, quins canvis has notat al món de
la televisió?
La televisió s’ha de reinventar constantment per tal d’oferir
nous productes i detectar una mica quins són els interessos
de l’audiència i, sobretot, arribar a ser cada vegada més
enginyosos, ja que hem de competir amb unes altres cadenes,
que cada vegada són més i que també fan molt bons productes.
Fa quinze anys, TV3 era una cadena que tenia molta audiència
i poca competència. Es feia televisió sense gaire esforç ja que
funcionava. Però, amb el pas del temps, van aparèixer nous
canals que van obligar a fer coses noves i a esforçar-se més. Va
innovar fent nous programes més creatius i més treballats... De
fet, han canviat molt les coses des que vaig entrar a treballar i
crec que la tele d’ara és molt millor que la d’abans.
Què t’ha agradat més: presentar el TN, l’Àgora o Divendres?
Divendres. Tots tres tenen el seu interès i he passat molt bons
moments fent cada un d’ells. Però dels tres, amb el què més
gaudeixo és amb el que estic fent ara. Primer de tot, perquè és
el programa que em dóna més llibertat de fer i dir el que vulgui
i em permet no haver de pensar en fer les coses molt bé. Per
exemple, en el TN presentes notícies que no les donaries perquè
no t’agraden, però formen part de l’actualitat. En canvi, en aquest
programa els temes, com ja us he dit, els decidim nosaltres, els
estudiem i mirem com els presentem per tal de fer-los el màxim
de curiosos i entretinguts. A Divendres tinc més llibertat, sóc
més espontani i gaudeixo molt més. A part, em permet conèixer
molta gent. Quan feia el Telenotícies no coneixia ningú perquè
estava tot sol dins el plató. En canvi, en aquest programa ve
molta gent i puc entrevistar molta gent. I, per tant, el programa
que m’agrada més és aquest que estic fent ara.
Per què el nom de Divendres?
Posar un nom a un programa sempre és molt difícil. Es fan unes
llistes de noms i es voten. Ens va semblar que havíem de posar
un nom que atragués la gent, que cridés l’atenció. El programa
de la tarda de TV3 no hagués tingut massa gràcia, ni la gent
s’hagués fixat. En canvi, posant un nom diferent i que trenqués
obligaria la gent a que s’hi fixés, que hi pensés i se’n recordés.
Aquest programa no pretenia ser un espai d’humor sinó que
volia que tothom s’ho passés bé, que tingués un to distès, en
un ambient relaxat i que vingués de gust. Per tot això, vàrem
trobar una similitud amb Divendres perquè és el dia de la

setmana que tothom desitja que arribi perquè comença el cap
de setmana i l’actitud és més festiva. Per això, ens va semblar
adient i divertida la idea que cada tarda fos “divendres” per
tal de transmetre aquest esperit. A més, en aquest moment de
crisi, donar un toc d’optimisme al programa està molt bé... En
definitiva, és un nom que està bé, que ens dóna molt joc, que ens
fa gràcia i que la gent ja coneix.
Preferiries canviar-te la feina amb l’Espartac o t’agrada més
la feina al plató?
Això que us deia d’anar lluny, en tinc moltes ganes i d’anar a
veure món, també. Ara, per anar per arreu de Catalunya no tantes
(riu)... Per fer la feina de l’Espartac, s’ha de tenir caràcter. Jo sóc
més fred i, en canvi, l’Espartac és molt carinyós i li agrada molt
la relació amb la gent. Penseu que agafem un camió, que arribem
a la plaça del poble i muntem tot el “show”. I, és clar, tothom ve
a mirar què passa i a veure l’Espartac. Ell es passa tot el dia amb
la gent, el saluden i li diuen coses. També us haig de dir que t’has
de creure molt els temes que tractes... Jo ja estic acostumat a fer
notícies i sempre intentem, des de plató, buscar un tema de certa
actualitat. Però, clar, si per exemple estàs a Cardona i has de
parlar que fan uns cantirs molt macos... Bé, sincerament, és que
a mi aquesta mena de temàtica no m’interessa massa. En canvi,
a l’Espartac li encanta i troba que és el millor tema del món i
que, per això, s’han de defensar els cantirs fins a la mort... (riu)
En canvi, a ell el que faig jo no li agrada gens. Crec que cadascú
té assignat el seu paper perfecte i no crec que ens els canviem...
Vaja! Potser algun dia fem una prova per riure!... Però no, en
principi, ens mantindrem així.
Així, doncs, continuaràs presentant Divendres?
No és fàcil canviar de programa... Si fas un que té molt èxit,
potser sí que pots triar una mica. Si no és així, t’has d’espavilar
amb allò que tens. Amb Divendres tenim previstes cinc
temporades i, de moment, ja en portem tres. Després, ja veurem
si podem arribar a cinc o, potser, podem fer-ne més. Com us he
dit, personalment, estic encantat i m’haurien de fer una proposta
molt interessant perquè el deixés. Penso que tinc molt per
aprendre i, precisament, una de les coses d’aquesta feina és que
cada dia pots fer coses noves i aprendre’n unes altres. És a dir,
cada dia n’aprenc coses de noves i, per tant, a mesura que passi
el temps penso que ho faré millor.
Que t’agrada més Divendres o El Club, el programa anterior
que presentava l’Albert Om?
Divendres perquè he contribuït a fer-lo. El Club l’havia vist
poques vegades perquè treballava en el torn de tarda. Per tant,
no és un programa que el tingués molt present. Vaja!... M’agrada
més Divendres perquè l’hem fet a mida i, per tant, ens trobem
absolutament còmodes.
Creus que ets famós? A quina escala?
Jo no et diria que sóc famós, sinó popular. Els famosos són
aquells que veiem per la tele i que els empaiten les càmeres.
Nosaltres som coneguts perquè sortim cada dia per la tele i la
gent ens veu. A quin nivell? A nivell que la gent et mira i no
s’atreveix a dir-te una cosa, que et reconeixen als restaurants,
quan vas a comprar... És una popularitat molt fàcil d’aconseguir
i de portar perquè et respecten molt. A Catalunya hi ha molts
famosos que venen de Madrid a viure-hi perquè diuen que aquí
la gent és molt més discreta, que no es tornen bojos quan veuen
un famós... A no ser que siguis un jugador del Barça ja que,
aleshores, sí que tothom es torna boig. Per regla general, la
gent és molt respectuosa i manté la distancia. Per a mi és una
popularitat molt còmoda i penso que l’hem de tenir perquè si no
voldria dir que no ens veuria ningú. Està bé que et coneguin ja
que vol dir que el programa es veu.
Deixant la feina a part, quines són les teves aficions?
Doncs, m’agrada molt llegir. Crec que és molt important per a
qualsevol feina que tinguis. Els periodistes treballem molt amb
el llenguatge i ens comuniquem parlant o escrivint. Per tant,
llegir és la base i llegir de tot: llibres, diaris i el que sigui. Per
a mi, és una afició que forma part de la feina i de la que en
gaudeixo molt. Una altra afició és tocar el piano. Vaig estudiar
durant sis anys i en tinc un a casa. No toco tan bé com voldria
però, per a mi, ja està bé. M’ho passo bé. Escolto cançons, busco
les partitures per internet i després les toco al piano. Ah! I viatjar,
per conèixer què passa al món.
Creus que la televisió està en decadència o millora dia a dia?
Jo crec que la televisió s’ha de saber veure, perquè fan programes
bons i dolents. Nosaltres tenim la capacitat de triar. Si tries els
dolents mires una tele pèssima, que no t’aporta res. Però hi ha
programes que t’ensenyen i aporten coses. Personalment crec
que són els que hauríem de veure. Si la gent tria una programació
bona, aleshores la televisió anirà millorant. Però si no és així,
crec que anirà en decadència. Entre tots hem de fer l’esforç de
triar una televisió de qualitat. A TV3 i el Canal 33 els programes
bons ja hi són, amb la qual cosa és qüestió només de triar.
Ens pots explicar alguna anècdota que hagis viscut a la
televisió?
Us haig de dir que als programes en directe sempre hi passen
coses. I us explicaré una anècdota que va presentar un dia que
presentava el TN amb l’Helena Garcia Melero. Quan estava
embarassada, tenia molta gana s’havia d’esperar que acabéssim
per dinar, a dos quarts de quatre. Però no podia aguantar
i, per matar la gana, es pujava al plató un bol amb gaspatxo,
vichyssoise o qualsevol altra crema per tal de menjar mentre
fèiem el TN i el deixava a la tauleta del telèfon, situada entre els
dos presentadors... És clar, a vegades sonava perquè el director
ens havia de dir alguna cosa. Doncs bé, una de les vegades en
comptes d’agafar l’auricular vaig ficar la mà a la crema...Vaig
estar la resta del programa amagant la mà. D’altra banda, la
primera setmana de presentar Divendres, vaig anar a buscar una
bola del món. No va ser fàcil ja que no estava acostumat a les
dimensions del plató i, quan m’aixeco, faig la primera passa,
m’entrebanco amb un esglaó i caic a terra... L’equip i jo varem
pensar que era un bon començament. De fet, vam estar una bona
estona rient.
Com dèiem al principi de l’entrevista, el Xavi Coral és un personatge
present a les nostres vides ja que fa quinze anys que treballa a TV3. És
una persona molt propera, afable, alegre, xerraire i amb molt sentit
de l’humor. Tot i sortir de dilluns a divendres per la televisió ell no
es considera un personatge famós sinó popular. En definitiva, un dels
periodistes amb qui parlar és un plaer i que contribueix que la Televisió
de Catalunya sigui cada dia millor.
23

24
VIURE ÉS ESTIMAR
1r premi de narracció
Judith Pérez (4tESO)
Res per començar, ni una sola paraula. Només la promesa
d’un full en blanc. El cor batega davant el buit; la tinta vessa
l’esperança d’una nova creació. Falta un inici, una idea, una
trama. Manca també el final. Però potser no cal buscar la
història, potser tot resta amagat en algun racó. La qüestió és
atrevir-se a trobar-ho.
M’escolto ben endins, cercant, cercant... Els segons es tornen
minuts, els minuts es tornen hores. Sembla que per fi trobo una
resposta, un tema per pensar. Era allà, al fons, escrit amb pulcra
cal•ligrafia sobre l’ànima. Quatre lletres tortuoses, antigues,
composant un rerefons magistral. Vida.
Tot comença amb una inspiració ràpida, quasi frenètica. Sense
saber com ni per què, necessitem omplir-nos d’aire nou,
respirar cada centímetre de realitat. Les fines parpelles tremolen
subtilment i, uns segons després, descobreixen uns ulls
encuriosits, ben grans. Sentim ànsies d’observar, d’entendre,
d’empassar-nos el món amb una sola mirada. A poc a poc,
milers de colors dibuixen cada silueta, perfilant cada contorn,
il•luminant el nostre voltant. Podem escoltar infinitat de sons
desconeguts, estranys, que ens fan delicades pessigolles a les
orelles. Notem el tacte aspre d’unes mans que ens sostenen ben
amunt, lluny del terra, alçant-nos com un trofeu. No ens agrada
l’amargor de la saliva barrejada amb un gust metal•litzat,
així que plorem per fer-ho saber a tothom. Però és en aquest
moment, és en aquest precís instant quan descobrim l’últim
impuls que ens falta, l’únic al•licient indispensable que ens
retornarà la tranquil•litat. Necessitem una olor, la seva. Tan
familiar, tan bàsica... Amb ella, ens sentirem protegits de
qualsevol mal, completament refugiats en un aroma de quietud.
No triguem gaire a trobar l’olor, càlida com sempre, fusionada
amb llàgrimes i anestèsia. El nostre innovador pols es calma,
els ulls es tanquen, ja no sentim cap soroll que ens destorbi. Tot
gira entorn a ella, només ella. La sentim nostra, de la mateixa
manera que nosaltres som part seva. Gràcies a la mare, trobem
la força necessària per començar a viure.
Els anys transcorren fugaços a partir d’aleshores: tres, quatre,
cinc anys de vida. La infància ens marca, ens modela a base de
somriures i patacades, ens ensenya mil i un valors que mai no
hauríem d’oblidar. Però només ens preocupem de divertir-nos,
de perdre’ns en la innocència, de jugar una mica a ser grans.
L’únic que demanem al nostre dia a dia és arribar a casa i trobar
un bon berenar barrejat amb una forta abraçada. Res més.
Aparto la mirada d’aquestes línies i la centro més enllà de
la finestra. El cel és gris, característic del mes de novembre.
Els carrers silenciats vibren amb les vuit campanades que
ara sonen, properes. Tarda qualsevol. El fred desdibuixa la
ciutat, entela cada cantonada, tan gèlida, tan glaçada. Observo
la gent caminar amb presses per una Terrassa endormiscada,
sota l’ombra vigilant d’unes xemeneies constants. Nens, avis,
mares i tiets: tots a pas ràpid, sense aixecar la vista de l’asfalt.
Per què? Qui sap. Les mans a les butxaques, els abrics cordats,
les espatlles arronsades. Tot uniforme i rutinari, habitual. El
temps flueix lentament, avançant en un tic-tac desesperançat.
No hi ha sorpreses, no hi ha il•lusió. A través del vidre, només
trobo la mateixa ànima rere el mateix nas pelat.
No entenc aquesta monotonia, i no crec que la pugui entendre
mai. Tothom callat, tothom capcot. Tothom domat sota uns
fils que regeixen, que manen. Uns fils que porten el riu fins
el mar sense opció a qüestionar ni decidir. Una sola cadència
de passos, marcant el ritme d’un món que gira sempre
igual. Realment cal sotmetre’s a aquest dogma? No podem
simplement... improvisar? Senyors, només es viu una vegada,
uns anys. I el pas que deixarem serà tan ínfim, tan efímer...
Per què no fer-lo especial? La veritat és que si no aixequem la
vista del terra, no descobrirem cap horitzó, cap meta. Si no ens
atrevim a mirar no som ningú, només presoners d’una societat
que ens ensenya a donar les gràcies, però mai a lluitar. On són
les ganes de créixer? Si us plau, va!
De sobte, l’exaltació furiosa que em dominava s’adorm, la
frenesia dels meus dits sobre el teclat s’apaga. Stop. Rellegeixo
atentament el que he escrit, i m’adono que potser ja no sóc la
mateixa noia que va començar aquesta història. Potser alguna
cosa dins meu ha canviat, potser m’he fet una mica més gran.
Ara em plantejo coses que abans ni imaginava i puc pensar,
simplement pensar sobre allò que m’importa. Ja no depenc de
ningú que domini el que sento, ja no hi ha infància que guiï els
meus passos. No sóc adulta, ni res que s’hi assembli. Tampoc
la paraula adolescència serveix per definir com em sento.
Senzillament, sóc jo mateixa. Amb les meves imperfeccions
i les meves pors; amb un punt de vista i una forma pròpia
d’entendre les coses. Tal vegada no sigui la correcta, però és
la meva.
Noves ambicions creixen dins meu a gran velocitat, cultivant
mil i una esperances. Són afanys de moure el món, de canviar
les coses. Són anhels de volar lluny, ben lluny. Noto com la
meva personalitat es va delimitant lentament, basant-se en
uns determinats ideals de llibertat, veritat i bellesa. Deixo
enrere moltes preocupacions, molts somnis... però també en
creo d’altres. Milers de temors sorgeixen del no-res, pors que
enfosqueixen una part de mi. I si m’equivoco? I si cometo
algun error? I si no trobo el valor per mantenir el cap ben alt?
La veritat, no recomano l’ús de tants condicionals. Com el seu
propi nom indica, tan sols et condicionen el camí. Tanmateix,
no és erroni formular-se preguntes, perquè ens ajuden a
esculpir-nos centímetre a centímetre. Si m’equivoco, m’hauré
equivocat i hauré caigut, però aprendré dels meus errors i em
tornaré a aixecar. Com a mínim, estaré orgullosa d’haver-ho
intentat.
Torno a centrar l’atenció en les línies que deixo enrere, en les
múltiples paraules que s’esvaeixen com el fum, etèries. Cada
síl•laba, cada frase, cada pàgina m’endinsa més i més en aquest
univers de lletres. Els sentiments brollen del meu interior,
cristal•lins, potser esfereïdors, sempre il•limitats. Tot i així,
n’hi ha un que preval sobre la resta. Un sentiment que domina
cada pensament, cada instant. Una emoció que m’omple i em
fa sentir completa, que em dóna ales i m’ensenya a somiar
desperta. En realitat, no és res més que el fet d’estimar. Pot
semblar un verb simple i fàcil de conjugar, però és el veritable
sentit de l’existència, la base de qualsevol ésser humà. Està
present sempre, al llarg de tota la vida i, tot i els nombrosos
maldecaps, sempre ens acaba arrencant un somriure. Estimar

ens dóna forces quan estem cansats, cicatritza les nostres
ferides. Ens ajuda a oblidar el passat, a sentir el present i a
creure en un futur. De fet, no hi ha res més poderós que la
màgia d’un t’estimo.
Val la pena viure, atrevir-se a pensar i qüestionar. Cal ser sincer
sempre, perquè és en la veritat on rau la força. No podem
avançar amb la vista clavada a terra, ens hem de fer notar. Hem
d’escoltar les opinions dels altres, respectar-les. Hem d’oferir
el nostre amor a aquells que el necessiten; a vegades sense
esperar res a canvi. I si us plau, no ens jutgeu als més petits
per la nostra edat, deixeu-nos cridar als quatre vents els nostres
ideals. Potser no entenem de finances, potser alguns no sabem
ni comptar. Però segurament serem els únics que trobarem
el valor i la innocència necessàries per entendre l’única cosa
realment important: viure és estimar.
L’OMBRA
Accèssit de narracció
David Hernàndez Làzaro (4t ESO)
I allí era ella, corrent a través del magnífic jardí de colors verd,
vermell i groc combinats amb un gust exquisit. Amb la faldilla
voleiant-li amb el vent i el barret de palla amenaçant amb sortir
volant. Els seus cabells castanys, llargs i ondulats, dansaven
graciosament cap als cantons, ocultant el bell rostre de color
albí i faccions arrodonides. I els ulls... quins ulls. Una petita i
jove joia.
I ací estava ell, ocult sota les ombres dels edificis contigus a
la mansió, observant a través de la feixuga reixa metàl•lica de
formes recargolades com aquella preciositat dansava i saltava
alegrement. Una espurna saltà dins els ulls verds del noi, de
pell de marbre i formes musculoses. Es separà de la paret i
començà a caminar, resseguint el reixat amb els seus dits.
Un gat negre va començar a córrer espaordit en veure el jove
caminant cap a ell, refugiant-se en un carreró contigu i fent
caure un cubell de brossa per terra. El jove va esbossar un ínfim
somriure i va deixar al descobert una dentadura perfecta, amb
uns ullals grans i esmolats.
La ballarina va deixar de saltar, i va córrer cap on el gat havia
desaparegut, tot cridant el nom d’“Ombra”. No va ser fins
arribar a la reixa i aferrar-s’hi amb ambdues mans que va
advertir de la presència de l’home dels cabells negres. Va fer
un xiscle i va caure a terra. El noi blanc va aparentar cara de
preocupació i s’hi va acostar, oferint-li una mà per aixecar-se
a través de la reixa.
-Perdona’m noia, no pretenia espantar-te. Et trobes bé?
Ella va rebutjar la glaçada mà i es va llevar, mirant-se’l
acusadorament.
-Ha espantat la meva estimada Ombra –va dir, buscant amb la
vista a la seva estimada gateta negra–. Ella no sortiria corrents
d’aquesta manera.
El noi de la pell de pedra va posar cara de sorpresa i va dir:
-Mira tu, quina casualitat! Jo també vaig buscant la meva
ombra. L’he perdut tot passejant per aquests carrers. No hauràs
vist una ombra pel teu jardí? Li agraden aquest tipus de llocs.
La ballarina va fer cara de enfadada i va mussitar:
-Que em vol prendre el pèl, vostè? O és una mena de boig, com
el de les històries de por?
-No, nena, és veritat. He perdut la meva ombra, mira.
L’home va alçar la seva mà esquerra per sobre de les ombres
projectades pels edificis, quedant il•luminada pel sol. La noia
va entendre i va mirar cap a terra. No es veia cap mena de
mà movent-se sobre la herba, tot i que l’home no deixava de
balancejar la seva. En veure que la noia s’empassava l’ham, la
va ficar ràpidament a la seva butxaca.
-Em deixaries entrar al teu jardí a buscar-la?
-Ho sento, però ma mare no em deixa que ningú entri a casa
sense el seu consentiment. Ni tan sols li agrada veure’m per
aquesta part del jardí.
-Mira, nena, farem un pacte, d’acord? Jo busco la teva Ombra
per aquí fora i tu busques la meva ombra per allí dintre. Fet?
Ens podem tornar a trobar aquí mateix quan el sol s’hagi post,
d’acord?
La nena maca somrigué i assentí fervorosament abans de
sortir corrents cap a la casa tot cridant “Ombra! On ets?”. El
jove de les mans glaçades no pogué evitar un segon somriure.
Seguí la ballarina amb la vista fins que s’amagà rere la casa.
Es girà i xiulà amb gràcia. Ombra, la gateta negra, sortí del
seu amagatall i anà cap a l’home. Aquest l’agafà en braços i
començà a acariciar-la lentament, mentre pensava en veu alta.
-Aquesta nit toca festí...
El sol havia caigut ja, i l’home de pell blanca portava estona
ja esperant davant la tanca metàl•lica. No s’havia mogut d’allí
des d’aquell matí, i l’única activitat que hi havia hagut al seu
voltant era l’anar i tornar de la gata, fins que un punt blanc va
començar a córrer cap a ell. La nena saltadora va arribar fins a
la altra banda de la tanca, amb restes de tristesa a la seva cara.
-Ho sento, senyor, no he trobat la seva ombra...
-No passa res. Mira, jo sí que he trobat la teva petita Ombra.
Au, nena, obre la porta i deixa que te l’acosti.
-No –va dir la xiqueta mentre negava efusivament amb el cap-,
vàrem fer un pacte. Jo no li he portat la seva ombra, el que vol
dir que vostè no m’hauria de portar la meva.
Aquella senzilla lògica de la nena el va treure de polleguera.
Qui no volia recuperar el seu gat perdut a canvi de res?
-Si em deixes entrar, et podré tornar la teva gateta i jo podré
buscar millor la meva ombra, d’acord?
25

26
La nena trapella va negar amb el cap i, mentre reia i corria cap a
casa seva, va cridar un “fins demà” que va glaçar el noi de pell
freda. Va sospirar i va fer veure que parlava amb Ombra, com si
l’entengués:
-Be, haurem d’empescar-nos alguna idea...
La nit següent es van tornar a trobar. El jove albí s’havia tornat
a passar tot el dia dret, davant la tanca, amb la gata renouejant
amunt i avall, fins que la joia va tornar. En arribar, la nena feia
cara de ensopida, tot i que l’home va somriure i exclamà en
veure-la:
-Finalment! La has trobada! La meva estimada ombra!
La petita va mirar al seu voltant, sense entendre res, i va tornar
a fixar la vista en el noi.
-No, tu no la pots veure. És fosc, i sense llum no es veu, però ella
és aquí. Deu haver seguit els teus passos. Mare de Déu, quina
alegria! Deixa’m passar a buscar-la, no crec que sigui capaç de
saltar la tanca tota sola.
La nena va fer cara d’enfadada i va mirar acusadorament el
jove de la gata als braços. Va explicar-li que ella no havia vist
cap ombra, i que era impossible que l’hagués seguit fins allí.
L’albí fred ja no suportava més aquella múrria nena que li volia
arravatar el sopar. Ja duia dos dies sense menjar res, i no volia
seguir així.
-No importa, podem fer un canvi. Tu et pots quedar la meva
Ombra i jo em quedaré la teva. No sé on deu ser, però és a casa
meva. Què hi dius? A més a més, mai he tingut una ombra de
debò. Deu ser molt emocionant. Et convé cuidar bé la meva
estimada, d’acord?
La xicota va picar l’ullet a l’home d’ulls verds que estrenyia la
gata entre les seves mans mentre la trapella s’allunyava corrents
i rient. Com podia una criatura com aquella prendre-li el pèl
de aquella manera? Tants i tants anys enganyant gent molt més
experimentada i intel•lectual, i ara una estúpida nena el feia
trontollar. S’estava rient d’ell, ho notava en la seva forma de
comportar-se i divertir-se en parlar.
El seu estómac va rugir, demanant aliment. La seva pell era més
blanca que mai i el color dels ulls començava a apagar-se. L’home
va posar cara de fàstic en pensar el que anava a fer. Ho havia de
fer si volia aguantar dempeus. Va agafar fort la gata negra perquè
no es mogués i, tot inclinant-li el cap cap a un cantó, li va clavar
les dents al coll, bevent tant com aquella miserable criatura li va
permetre. En acabar, va treure un mocador blanc, amb el qual es
va netejar la cara, i va llençar les restes al contenidor contigu.
Probablement hauria vomitat, si hagués pogut.
El dia següent, la joia trapella va tornar. Un soroll metàl•lic
acompanyava rítmicament les seves passes. El vampir de pell
d’home va alçar una cella, mostrant sorpresa i incredulitat
alhora. La nena no anava cap a ell, sinó cap a la feixuga porta
que hi havia unes passes més enllà. En arribar-hi, va parar en
sec, com esperant alguna cosa. L’home de dents de vampir va
alçar una cama, i després l’altra, avançant cap a la porta. En
arribar-hi, va dir:
-Finalment has decidit deixar-me entrar a buscar la meva ombra?
La rossa ballarina tenia el rostre fosc i apagat, i no deia res. Un
calfred va recórrer la pell d’home en forma de vampir, no estava
segur de per quin motiu.
-Escolta, nena, et trobes bé?
Les claus es van encaixar al pany i la porta es va obrir lentament,
amb un xerric incòmode. Va aprofitar el moment i, sense pensars’ho
dues vegades, es va abraonar sobre la esvelta figura
de l’altre cantó, la qual va intentar lliurar-se de les mans que
l’immobilitzaven amb una precisió de qui ha fet una cosa milers
de vegades. Va apartar-li els cabells del coll, va fer-li tombar i hi
va clavar les dents amb ànsia, gana, desig i venjança alhora. La
sang va començar a rajar per la violència del cop, esquitxant el
preciós vestit ocre de la nena de cabell castany i l’elegant roba
negra de l’home de pell morta de sang vermella, càlida i febril.
Va estar prop de deu minuts assaborint el dolç gust de la victòria.
Havia estat divertit mentre havia durat, però ja havia arribat
massa lluny. Va acabar, va eixugar-se la boca amb la màniga, va
caminar cap als contenidors i va començar a regirar-los, fins que
va trobar l’Ombra morta. Va agafar-la en braços, i va començar
a caminar cap a casa. Si hagués pogut, segur que hauria plorat.
La seva petita gateta negra, jeia immòbil sobre els seus braços.
En anar a tancar la porta, el mort en forma d’home impedia que
el metall es mogués, per la qual cosa la nena de la pena llarga
com les dents li va donar una puntada de peu i el va apartar, per
després tornar sola cap a la seva enorme i solitària casa, on li
esperava una llarga i solitària eternitat. Ara ja sí que havia perdut
l’ombra. Per segon cop.

ROMA
David Hernández Lázaro (4t ESO)
Él
“Resumen de llamada: 00:34”
Le doy al botoncito rojo de mi móvil y me lo guardo despacio
en el bolsillo. Una vez allí, me cuesta soltarlo, como si con ello
todavía tuviera opción de volver atrás, de “desllamar”. ¿Eso
existe? No importa. Empiezo a caminar y pienso. Mal hecho.
No logro centrarme, tener en mente una única cosa, yéndome
por las ramas continuamente y buscando excusas para darme a
entender que debo parar, excusas para no pensar, aunque al final
todos los caminos llevan a Roma. Y allí es donde quiero y no
quiero llegar. Mi Roma.
Llego al viejo puente que cruza por encima de un riachuelo
escuálido. Tengo que cruzar al otro lado para seguir. Me paro
un momento antes de poner un pie sobre él, como si a partir de
allí ya no pudiera retroceder. Respiro hondo y, con las manos
fuertemente apretadas, sigo andando. Entonces, mi cabeza vuela
en dirección a la llamada, corta pero intensa. Por lo menos, desde
mi lado. La había llamado para preguntarle si podía pasarme un
momento por su casa, nada más. Y, pese a estar todavía lejos, ya
estaba nervioso. Y aterrorizado. Y feliz. Y de todo.
Tropiezo con un hombre que venía en dirección contraria, que se
me queda mirando. Yo me disculpo, escupiendo como puedo las
palabras que se niegan a salir, y sigo mi ruta. Entonces es cuando
me doy cuenta de que prácticamente voy rebotando de lado a
lado de la acera, voy haciendo eses. Tengo la cabeza a punto de
estallar. Me acerco a la barandilla para poder agarrarme e ir recto,
aunque en cuanto llego, veo el río, abajo, muy abajo; demasiado.
Más de lo que recordaba. Pese a todo, sigo caminando recto, o
lo más que puedo desde que al mundo le ha dado por empezar
a girar.
Acabo de atravesar el puente y sigo caminando. Cuanto más
cerca estoy de su casa, el corazón más se me acelera. Camino
mecánicamente, sin pensar dónde voy ni el camino que tengo
que tomar. Empiezo a repasar mentalmente todo lo que quiero
decir. Llevaba ya tiempo intentando aquello y siempre, antes
de llamar, pensaba qué iba a decir. Nunca pulsé el pequeño y
amenazante botón verde radioactivo del teléfono. Hasta hoy.
Tenía todas y cada una de las palabras que había preparado
grabadas a fuego en mi mente.
Giré a la izquierda, a la derecha, a la izquierda, luego de nuevo
a la derecha… De repente, vi su puerta. Me quedé sin aire. Y
sin ideas. Temía que mi cerebro se hubiera licuado debido a las
extremas temperaturas que había en mi cabeza y se saliera en el
momento menos deseable.
Llegué frente a ella y busqué su piso. No estaba. ¿No estaba? No
estaba, definitivamente. Cerré los ojos, respiré profundamente y
los volví a abrir. Ahora parecía que tan solo estaba su número.
Llevé el dedo sobre el pequeño botoncito. Me estaba temblando.
No quería hacerlo. ¿O sí? No estaba seguro. Cerré los ojos y
pulsé rápida y fugazmente, como para que sonara más bajito.
Tras retirar el dedo, el pitido seguía sonando. Se hizo el silencio
y volvió a sonar un segundo pitido, que me sobresaltó. ¿Qué
perturbado mental habría diseñado el timbre pitido-pausapitido?
Una voz salió por el aparato:
-¿Si?
Era una voz estridente y metálica, distorsionada, aunque a mí se
me antojó dulce y amenazante a la vez.
-Soy yo.
-Ahora bajo.
Estuve por lo menos tres días esperando ante aquella puerta,
de pie, tan solo esperando, bajo la lluvia y el viento. O por lo
menos tuve aquella sensación. El ascensor se iluminó y las
puertas empezaron a abrirse. Allí estaba. Vino caminando hasta
la puerta, puso la llave en el cerrojo y la hizo girar. Entré y
me coloqué frente a ella. Estaba muy guapa, brillante. Intenté
comenzar a hablar, aunque una bandada de pájaros había entrado
en mi cabeza cuando no miraba y debían de estar dando una
fiesta. Se me nubló la vista y empecé a sudar.
-Esto… quería decirte… -intentaba recordar, aunque mi mente
estaba extenuada después de la frenética actividad del camino
y se negaba a colaborar-. No hace mucho que nos conocemos
pero… -me iba por las ramas. Tenía miedo. Miedo de perder lo
que tenía. Miedo de equivocarme. Mucho que perder y una sola
cosa que ganar. Merecía la pena. Así que lo solté:
-Te quiero.
Ella no dijo nada. Pensé en decir algo, aunque no quería hacerlo.
Lo único que quería era acercarme más a ella, abrazarla,
besarla… Pero no me moví. No lograba desentrañar los misterios
de su rostro. Aquello me descuadraba los planes. Había esperado
una respuesta, al menos dos letras, pequeñas, tímidas.
Instintivamente, le dije que no se lo tomara a pecho, que tan
solo quería darle un hombro sobre el que llorar si estaba triste,
sobre el que subirse si no alcanzaba su objetivo o sobre el que
apoyarse si estaba cansada. Y que tenía que irme. Me despedí
con la mano. No la toqué. Sencillamente, me fui.
“Mierda… ¿Qué he hecho? ¿Vuelvo? ¿Qué pensará? ¿Qué
pensaba? ¿He hecho bien? ¿Cómo se lo habrá tomado?” Y sobre
todo… “¿Qué hago ahora?”
Ella
“Resumen de llamada: 00:34”
Le doy al botoncito rojo de mi móvil y me lo guardo despacio en
el bolsillo. Decirme algo. ¿Será…? No, no puede ser. Pero y si…
No. Mi mente me seguía jugando malas pasadas. Probablemente
se hubiera olvidado un libro de la escuela. Pero…
Tardó algo más de tres días en llegar hasta mi puerta. Yo le
había estado esperando, con una tormenta arreciando dentro
de mí casa. O por lo menos eso me pareció a mí. No lograba
centrarme. Trataba de ser realista, aunque era más complicado
de lo me temía. Mi mente vagaba y distraía mi concentración.
Sonó el timbre. Cogí el telefonillo y contesté rápidamente. Y
siguió sonando. ¿Por qué tardaba tanto en levantar el dedo del
botón? Colgué decepcionada y, en cuanto dejo de oírse, lo volví
a coger e, intentando que no me temblara la voz, dije: “¿Sí?”.
-Soy yo.
Por supuesto, quien va a ser si no… Siempre él. En todas partes.
27

28
En todo momento. Volví a la realidad y me puse de nuevo el
auricular en la oreja, ya que me había relajado demasiado y
contesté:
-Ahora bajo.
Abrí la puerta y salí. Volví a entrar, me puse los zapatos y volví
a salir. Volví a entrar, cogí las llaves, salí por última vez y cerré
la puerta. Quería bajar corriendo las escaleras, de cinco en cinco.
Aunque al final cogí el ascensor para evitar cualquier caída y
cansarme demasiado. No quería parecer nerviosa. Nerviosa por
un libro… Qué idea más estúpida. Aunque era Su libro. Dejaba
de ser tontería. El ascensor llegó y se abrió la puerta. Entré con
la cabeza a punto de explotar, confusa y con miedo.
Allí estaba yo, encerrada entre los cuatro bordes del espejo,
mirándome a mí misma, despeinada y desesperada por nada.
Qué curiosa metáfora. ¿Y a qué venía eso? Estaba bajando a
toda velocidad hacia el chico del libro. No estoy segura de por
qué, pero deseé que las puertas del ascensor no se abrieran, y me
quedara allí encerrada. Pero no me hicieron caso. Se abrieron de
todos modos. Caminé intentando parecer lo más segura posible.
Cogí las llaves y las puse en la cerradura. La giré y abrí. Entró y
se quedó frente a mí.
-Esto… quería decirte…
¿Por qué tardaba tanto? Me estaba poniendo muy nerviosa.
¡Todo por un dichoso libro! Pero… ¿Y si no era un libro? ¿Y
si era un mechero? ¿Había empezado a fumar? ¡No me había
dicho nada!
-No hace mucho que nos conocemos pero…
No era un mechero. No podía serlo.Se podía pedir un mechero a
cualquier persona de la calle. Entonces, soltó la frase fatal:
-Te quiero.
Me quedé de piedra. No sabía qué hacer. No sabía qué decir. No
sabía cómo actuar. No sabía nada. Tan solo sabía una cosa: “Te
quiero”. Resonaba en mi mente y no me dejaba escuchar mis
pensamientos, arrinconándolos en un lugar muy distante. Volví
a la realidad y encontré dos ojos mirándome. ¿Qué cara se me
debía de haber quedado? Abrió la boca para decir algo, aunque
luego la volvió a cerrar. ¿Qué hacía? No lograba articular
palabra.
Entonces, como un rayo en mitad de un día claro, se despidió de
mí. ¿Por qué? Dijo algo que me resultó ininteligible, seguido de
un “adiós”. “Adiós”. Se despidió con la mano y cerró la puerta.
Con la mano… no me lo acababa de creer. Quise ir tras él y
pararlo, que no se fuera, pero no pude. Mis piernas se negaban a
moverse. No podía ser. Tanto tiempo esperando esto y…
“Mierda… ¿Qué he hecho? ¿Vuelvo? ¿Qué pensará? ¿Qué
pensaba? ¿He hecho bien? ¿Cómo se lo habrá tomado?” Y sobre
todo… “¿Qué hago ahora?”
Esta historia va dedicada a todos aquellos que llegaron,
combatieron y vencieron; a todos aquellos que se cayeron, aunque
no dudaron en volver a levantarse y seguir caminando; y a todos
aquellos que se lo callan por miedo a… ¿qué? De veras… ¿a qué?
BAILARINA DE ALMA SILENTE
Judith Pérez (4t ESO)
Silencio. Tan dominante, tan mudo… Y, sin embargo, tan lleno.
Sobran las palabras, sentir es suficiente. Sólo mi respiración
rasga el vacío, en esquivos susurros de libertad. Mantengo la
vista fija en un único punto, quieta, palpando la tensión en cada
latido. A la espera.
Al fin, suena el primer acorde: matices de violín, retazos de piano.
Siento el peso inmóvil de un sinfín de miradas: algunas atentas,
otras lejanas… Pero todas puestas en mí. Primer movimiento.
Mi pie derecho se desliza sobre la madera pulida, dibujando el
exquisito perfil de una media luna. Los brazos lo acompañan en
una sincronía perfecta, marcando una cadencia delicada, bella.
Pícaro placer el ser libre… y romper todas las cadenas. Bailo.
La lluvia golpeaba con fuerza el cristal de mi ventana, en un
intento vano de llamar mi atención. Yo, tumbada en la cama,
la observaba caer y caer, transparente, cual lágrimas en mi
rostro. Sin pausa, sin prisa. Tan sólo agua imperturbable
derramándose entre nubes de algodón. Me sentía empequeñecer,
más diminuta, más invisible. La habitación oscura se abatía
sobre mí, desvaneciendo cualquier amago de lucha o sonrisa.
Me ahogaba.
Al mismo tiempo, algo quebrantaba el murmullo de la lluvia.
Gritos. Sí, esa es la palabra. ¿Por qué esconderla? Gritos de
rabia, de impotencia, tal vez de humillación. Todo mezclado con
una pizca de estupidez. Esos arrebatos de ira eran los que me
hundían, asfixiándome en mi propio oxígeno. Papá y mamá, otra
vez. Ansiaba evadirme del infierno desatado en el piso de abajo,
olvidar. Trataba de sepultar el llanto en mi interior, esconderlo
muy al fondo, creando sin saberlo charcos de agua sucia en mi
cabeza. De pronto, el ruido pereció: llegaba el primer golpe.
Música. Melancólica y profunda, emergiendo de mí. Etérea
armonía que se escurre entre los segundos, que me eleva a un
paralelismo cada vez más turbio. Los recuerdos se agolpan uno
detrás de otro, densos, amenazando con hacerme sucumbir. Mis
pasos se vuelven rígidos, estrictos con un compás macabro e
inquietante. La danza se oscurece y cada movimiento deja tras
de sí una estela de negrura. Me fundo lentamente, manifestando
la gracilidad propia de un cisne negro. Aun así, sigo bailando.
Necesitaba respirar. El eco de cada golpe llegaba penetrante
hasta mí, también cada insulto, cada desprecio. Se me clavaban
en el pecho como cuchillas, causándome un dolor agudo y
frío. Necesitaba sentir el aire fresco en mis venas, deshaciendo
lentamente ese miedo tremebundo. Despacio, me levanté de
la cama. La mirada perdida, las manos temblorosas, los pies
descalzos. Sin hacer ruido, me deslicé por el pasillo, bajé las
escaleras y salí a la calle, afuera.
La lluvia manchaba mi ropa, mi pelo, mi rostro… Me empapaba
con su olor líquido, desdibujando la tristeza. Levanté la mirada
hacia arriba, más allá del cielo, y abrí los brazos en cruz con las
palmas extendidas. Expuesta. Sentía el agua jugueteando con
mis dedos, fluyendo a través de mí. Podía oír cómo resbalaba
sutilmente entre mis pensamientos, cómo los limpiaba. Apreté
los párpados con fuerza, inspiré profundamente y empecé a

sonreír. De pronto, sin saber cómo ni por qué, eché a correr.
Rápido, sin mirar atrás. Sabía a dónde iba, dónde estaba mi
lugar.
El volumen parece empezar a subir. Los acordes se vuelven
más rápidos, más precisos. Los violines reviven, el piano teje
filigranas imposibles. Puro éxtasis. La sinfonía adopta un matiz
frenético y las acrobacias sustituyen la delicadeza por una chispa
de pasión. Siento la sangre hervir en mi cuerpo, el pulso se
acelera. No veo, no oigo, no pienso. Solamente soy. Carpe diem.
El corazón amenazaba con pararse. Así de simple. Un paso
detrás de otro, sin descanso, sin opción a ceder. Cada calle
parecía un mundo; cada segundo, una vida. A lo lejos, divisé la
puerta: majestuosa, oscura, imponente como el primer día. Tan
inconfundible… Entré en el edificio a paso firme, y me encerré
en esa habitación que tan bien conocía: esas cuatro paredes
que tanto amaba, que tantas lágrimas habían sabido consolar.
Rodeada de espejos, por fin estaba en casa. Estudio de ballet.
Mi reflejo adoptaba una apariencia nítida, clara. La profundidad
de mis pupilas se me antojaba extraña, de una madurez
temprana. “¿Quién soy?”, la obligada pregunta. “¿Una mezcla
de papá y mamá?”, la esperada respuesta. Pero no, por una vez
no estaba dispuesta a aceptar ese dogma, lo aborrecía. Quería
vivir mi propia vida y decidir sobre mí misma. Necesitaba amar
y desilusionarme, llegar a casa y encontrar resguardo a ese
dolor. Poder creer en mis sueños, teñirlos de un color pueril.
No me valía con una sonrisa a medias: yo iba a luchar, iba a ser
feliz. Sólo pedía pensar sin gritos de fondo.
Paso a la izquierda, plié, espalda recta, attitude impecable.
Tan metódico, tan exacto, tan delicado… Pausa, dos segundos
de pausa. Quietud, eternidad efímera, desdibujado pretérito.
Glissade hacia atrás, tirabuzón, pirueta, vuelta al inicio con un
pas de bourrée. Perfecto. Nada que corrompa. Silencio, otra vez
silencio.
VIURE LA VIDA COM SI CADA SEGON FOS
L’ÚLTIM PERQUÈ UN DIA L’ENCERTARÀS
2-02-2004, divendres
Sara Weichsel (4t ESO)
Plou. Agafo el tren amb retard perquè m’he adormit, en
realitat m’he llevat a l’hora però m’he embadalit escoltant el
so de les gotes de pluja impactant contra la finestra del sostre,
tot mandrejant. Vaig a la universitat, al “Real Conservatorio
Superior de Musica de Madrid”. Per sort ja no estem en època
d’exàmens i em puc permetre distreure’m una mica a les classes.
Quan era petita em vaig enamorar del so i la tessitura del
violoncel i des d’aleshores la música ha estat com un recipient
on he pogut guardar moments inoblidables de la vida, sentiments
impactants i fins i tot fotografies.
L’estiu passat vaig mudar-me a una residència d’estudiants, a
Madrid, per iniciar un nou model de vida universitari. Després
de cursar un any d’estudis a l’ESMUC (l’Escola Superior de
Música de Catalunya) el meu professor em va aconsellar anar
a Madrid per perfeccionar la tècnica del violoncel amb un dels
millors instructors de música que hi ha hagut a Espanya en els
últims anys, Lluís Claret. Aquest és un home senzill, de mala
memòria, però molt exigent en el que fa referència als estudis.
Arribo a dos quarts de nou al conservatori. Les meves classes
transcorren amb una normalitat que evidencia que la universitat
és un lloc rutinari. Assisteixo als assaigs de l’orquestra de corda,
on coincideixo amb alguns amics i coneguts.
Torno a la meva residència amb tren. En aquests moments
llegeixo El alquimista, de Paolo Coelho, que m’ha deixat la
meva germana; cada vegada que ella s’acaba un llibre me
l’envia per correu i després el comentem plegades, és un costum
que portem fent des de petites i que la distància no ens traurà.
M’acabo d’adonar que un noi m’està mirant fixament, és un
company de la classe de solfeig amb qui no he intercanviat mai
una sola paraula. Jo també el miro i els nostres ulls es creuen un
instant però ell abaixa la mirada.
28-02-2004, dilluns
Fa fred. Avui el cel està ennuvolat. Després de sortir de festa
amb els amics divendres ja m’he recuperat de la ressaca i he fet
tots els deures i el treball d’història de la música. Pujo al tren a
la mateixa hora de sempre, el trajecte que realitzo és curt, només
de tres parades. Escolto música.
Les classes van passant amb una certa normalitat i dins del meu
cap hi sona el concert en Sol Major de Haydn que hem escoltat
unes deu vegades a solfeig per treure’n l’estructura.
Altre cop em trobo al tren amb el noi de la classe de solfeig.
Mentre transcorre el nostre característic joc de mirades el tren
s’atura de sobte. Per megafonia s’anuncia que hi ha una avaria,
quina mala sort! Jo que només agafo el metro tres parades i s’ha
d’espatllar! A més avui fan Anatomia de Grey i si no l’arreglen
ràpid em perdré el principi.
29

30
El noi se m’acosta i em saluda, jo li contesto amb un –hola- i un
somriure. Per treure un tema em pregunta sobre el solfeig, sobre la
resolució d’un seguit d’acords. Em parla en castellà amb un accent
com el meu, una mica acatalanat. Instintivament i tot rient li dic
que parli en català, que el seu accent l’ha delatat. De mica en mica
la conversa va fluint de manera precisa com si res més no tingués
importància. M’explica que ell és de València i que toca el piano.
Crec que el fet de parlar la mateixa llengua ens uneix, és una de les
poques persones amb qui puc parlar-hi amb total llibertat, a part
del meu professor de violoncel. Tot d’una m’adono que el temps al
seu costat m’ha passat volant, que ja no em fa res haver-me perdut
la primera part d’Anatomia de Grey. La gent al meu voltant crida i
sobtadament es reprèn la marxa.
Aquests cinquanta minuts tancada al tren, aïllada del mon exterior,
m’han fet conèixer una persona fascinant amb qui m’és molt fàcil
entaular una conversa. Hem quedat d’acord que demà ens veurem
al mateix vagó.
04-03-2004, divendres
Sol. Per fi i després d’una setmana de fortes pluges el sol ha decidit
treure el cap. Avui m’he vestit fixant-me una mica més en què em
poso, ja que em sembla que m’està començant a agradar el noi del
piano. Només fa quatre dies que el conec i m’agrada, em transmet
felicitat en els moments més foscos.
Pujo al tren i me’l trobo, amb els seus ulls blavosos i desperts
mirant-me. Em fixo en la seva camisa de quadres, és molt bonica i
li fa conjunt amb els ulls. Avui m’ha proposat que toquem alguna
cosa junts, com a excusa per veure’ns. Jo li comento que estaria bé
tocar alguna cosa de Beethoven o de Schubert. Finalment ens hem
decidit per la sonata en sol menor de Schubert, que és preciosa.
He estat a totes les classes i després, com cada divendres, he
anat a assajar amb l’orquestra de corda, a l’auditori. Assajar amb
l’orquestra m’encanta, sóc feliç quan les peces ens surten bé i tots
sempre esbossem un somriure mentre toquem. Aquests assajos són
oberts al públic, normalment no m’hi fixo però avui he vist que
ell estava mirant l’assaig des de les butaques, amb més gent. Hem
acabat la interpretació del divertimento de Mozart i ens han deixat
plegar. He guardat el “cello” i he anat a veure què hi feia ell allà.
Li he preguntat i m’ha respost que em volia veure. No sé com ha
anat la conversa ni per què, però l’adrenalina s’ha apoderat del meu
cos i ens hem acabat besant. M’he ruboritzat dissimuladament en
adonar-me del que acabava de fer. Tot de cop m’ha preguntat si em
venia de gust que féssim alguna cosa els dos junts, li he respost
que podria estar-me tota la nit al seu costat. M’ha dit un munt de
coses boniques, he descobert la seva faceta de poeta. En una de les
seves poesies em deia que visquéssim la vida com si cada segon fos
l’últim i li he promès que així ho faria. Hem anat al cinema a veure
una pel·lícula junts. M’he acomiadat d’ell amb un dolç i llarg petó.
08-03-2004, dimarts
Fa sol i els ocells m’encisen amb el seu vol precís. Vaig al
conservatori a les vuit per fer un examen de composició i a l’hora
del pati ens retrobem. Decidim d’anar a una aula a assajar la peça
de Schubert els dos junts. No ens ha sortit perfecte però ha sonat
força bé. Els dos reprenem les classes i anem a dinar plegats en un
bar proper al conservatori, al costat de l’estació d’Atocha. Amb el
sol, els seus cabells d’atzabeja s’il·luminen i m’adono de la bellesa
que l’envolta.
Ja és de nit, em vesteixo bé i sortim. Anem a un bar musical on
mentre prenem uns còctels xerrem de les nostres coses, aleshores
ens diem adéu i marxem cap a les nostres respectives llars, a
estudiar pels exàmens de l’endemà.
11-03-2004, dijous
Plou. Agafo el tren de dos quarts de vuit i el veig. Està perfecte,
assegut còmodament al seient, escoltant música i mirant-me
fixament. Un instant. Una llum i tot s’acaba.
VIDA
Arnau Buzzi (4t ESO)
Olvídate de todo, date cuenta de que la vida ni es tu amiga ni lo va
a ser nunca. Que toda moneda tiene sus dos caras, que aunque en
todo lo malo haya algo bueno, también existe el lado en que todo
lo bueno tiene algo malo. Que dios no ayuda, y que las personas
cada día defraudan más. Que lo bueno se vuelve malo. Y que eso
de que “no hay mal que por bien no venga”0 es mentira. Que todo
lo que por fuera aparentas, por dentro te quema. Que detrás de una
sonrisa hay mil y una lágrimas derramadas. Y que una promesa
de amistad no vale nada. La gente no madura, y quien madura, lo
hace en exceso. Que no hay nada perfecto, la perfección se hace
con trocitos de imperfección. ¿Qué el chocolate es el substituto
del sexo? También, mentira. ¿Qué el amor lo cura todo? Falso.
¿Qué hay un más allá y un mundo mejor? Tampoco. Tenemos
que aprender a vivir con lo que hay aquí, nos guste o no. Esquivar
personas que no nos convienen, tragarnos la rabia, intentar que no
duela, e intentar ser fuertes en cada paso que damos. Poner una
sonrisa a todo aquello malo que nos rodea, y pensar que pronto
acabará, que no habrá más dolor.
Los pequeños placeres me hacen feliz. Pasar un día entero en
pijama. Pasar una y otra vez por las puertas de un “Corte Inglés”
(por la cortina de aire). Ir andando por la calle y que de repente el
perfume de alguien te recuerde a una persona especial. La entrada
de los telediarios del seis de enero viendo la cara de total felicidad
de los niños contando sus regalos. Apoyar la cabeza en el cuerpo de
otro ser querido. Pisar la arena de la playa que aún no ha sido pisada.
Comer los Lacasitos por colores. Oler la ropa tendida. Sentir el sol
después de una semana de lluvia. Cuando estas a punto de que te
toque corregir y justo toca el timbre. Dibujar en los cristales o en
el espejo cuando están empañados. Tararear una canción y que un
amigo te siga. Hacerles muecas a los niños pequeños y que te pillen
sus madres... Porque no son los grandes momentos los que nos
hacen felices, sino la unión de esas pequeñas cosas, cosas sencillas
que nos hacen sentir en casa.
Probablemente alguien alguna vez te ha preguntado si eres feliz,
si disfrutas con lo que haces. ¿Qué has contestado? Sí, no, te has
echado a reír sin saber qué decir. Felicidad. La felicidad es muy
grande pero a la vez muy sencilla. Un beso, sonrisas, abrazos...
Una vez alguien me dijo que la felicidad no es hacer lo que uno
quiere, sino querer lo que uno hace. Qué gran razón, ¿verdad? Y si
te caes, te vuelves a levantar, que por muchas veces que tropieces,
por muchas veces que pienses que no puedes seguir adelante, te
pones de pie y demuestras al mundo quién eres. Y si alguien no te
lo permite plantale cara, demuestra que en tu vida mandas tú. Que
tienes la fuerza de tirar para adelante, para levantarte y demostrarle
al mundo entero que quieres ser feliz. La vida es felicidad, la
felicidad es vida.

Para algunos el dolor es una herida de guerra, para otros el dolor es
torcerse un tobillo o simplemente cortarse con una hoja de papel.
Otros dicen que el dolor pertenece solo a lo físico, nada más.
Algunos opinan que el dolor más fuerte que puede haber es un tiro
en plena cabeza. Para mí, en cambio, el dolor es algo mucho mas
complicado que cualquier percance físico. El dolor es ver que la
gente desaparece, el dolor puede ser desde una simple imagen que
pueda ocasionar una lágrima, hasta la temida frase de “TENEMOS
QUE HABLAR”. Para mí el dolor es algo interior; duele más
una despedida, un se acabó, un te he mentido, un ya no te quiero;
duele más descubrir cosas ocultas; duele más perder a alguien, que
hacerte una herida. Aun así, el dolor es algo muy personal. El dolor
pertenece a quien lo experimenta y no hay palabra que baste para
explicarlo o para que el que lo sufre se sienta mejor.
Muchas veces el dolor viene del amor; pienso que no puede haber
dolor si antes no ha habido amor. Qué raro sentimiento, ¿verdad?
Alguna vez lo habéis notado, el inconfundible cosquilleo en la
barriga cuando piensas en esa persona, la sonrisa de oreja a oreja
que nadie más te puede sacar. Porque cuando uno está enamorado,
todo lo demás no importa, porque esa persona son tus pilares, lo
que te aguanta y lo que día a día te hace más fuerte y más grande.
TU PRIMERA SONRISA
Berta Fabra (4t ESO)
Abres los ojos. Algo extraño te rodea: sombras, luces, ruidos y
sensaciones. Frío, calor, duro, blando. Te levantan, te tienden, te
observan, te acarician… te sientes perdido, buscas algo. El qué,
no lo sabes, pero estás seguro de que está allí, cerca de ti. Eso que
te ha acompañado durante nueve meses, largos y tranquilos nueve
meses. Aunque, para ti, ha sido toda una vida, una vida que poco
a poco vas olvidando, y en cuestión de minutos ya no recuerdas
nada. Eres algo lleno y vacío a la vez.
Y sigues sin saber qué era lo que andabas buscando. Casi eres
incapaz de moverte. ¿Cómo vas a encontrar así aquello que más
deseas?, te dices a ti mismo. Te entra una rabia dentro como jamás
ha entrado en ti alguna vez. Lo cierto, te tengo que decir, es que es
la primera vez que puedes sentir, así como es la primera vez que
ansías buscar algo tanto, ya sea porque lo echas de menos, o porque
te sientes más seguro a su lado. No lo sabes, ni lo sabrás. Pero
siempre estarás seguro de que le amas. Y esa rabia nueva dentro
de ti te saca fuerzas. Y chillas. Sí, chillas. Tienes una oportunidad,
y la puedes utilizar a tu favor. Tienes voz, tienes fuerzas, tienes
esperanzas. Porque te das cuenta de que ahora se fijan más en ti, te
llevan de un lado a otro, te besan, te acarician. Y vuelves a chillar,
esperando que, esta vez, te acerquen a tu objetivo.
Y lo hueles. Oler, oler… allí dentro, en tu pasado mundo, eso no
existía, es algo maravilloso. Así que puedes reconocer un olor que
pensaste que jamás habías notado, pero lo conoces demasiado bien.
Abres una mano y esperas poder agarrar aquella sombra que tanto
necesitas. Y justo cuando casi crees alcanzarla, te vuelven a apartar.
Algo fuerte, tierno, seguro, te coge. Su aroma es…sí, se le parece,
pero no lo es. Pero eso no hace que deje de gustarte. Sí, te gusta.
Se le acerca bastante a lo que buscabas, y aquello que te sujeta es
bastante cómodo. Te diré que eso son manos. Y esas manos las
recordarás toda tu vida. Aquellas viejas manos que te acariciaron
al nacer, que te protegieron y te rodearon. Aquellas manos que
siguieron junto a ti incluso años después.
Pero tú no buscas esas manos, así que lo intentas de nuevo. Chillas.
Mas esta vez, lo intentas aún con más fuerzas, y algo te moja la
cara. Son lágrimas. Y eso casi te funciona.
Unas nuevas manos te sujetan. Estas son desconocidas,
desagradables. No te gustan, te asustan. Un sonido llega a ti. Eso
es una voz. Pero no es aquella que tanto te hablaba, ni siquiera es
aquella que algún tiempo te acompañó. Te revuelves en sus manos.
Te da miedo, te da mucho miedo. Y vuelves a chillar.
Unas gruesas manos te rescatan de aquel horror. Son anchas,
fuertes, calentitas… Siguen sin ser las que buscabas. Pero justo
cuando vas a chillar de nuevo, una voz te susurra cerca. Esas manos
te hablan con una voz que sí reconoces. Quizás no es la que tanto
ansiabas, pero esta también te reconforta. Te acomodas en ellas.
Aspiras su olor. Las agarras tan fuerte como puedes con tus manos,
y cierras los ojos.
¡Vaya! ¡Las luces y sombras han desaparecido! Abres los ojos de
nuevo, y allí están. Los cierras, y de nuevo desaparecen. Mejor así,
piensas. Aprietas ligeramente un poco más una mano y eso parece
hacer reaccionar la cosa que te sujeta, porque te besa.
Te da la sensación de que te mueves. Pero esas manos no parecen
dejarte ir. Es todo tan extraño… Pero eso ya no importa, porque
reconoces un nuevo olor. Es él, sí. Por fin. Estas cerca, lo sientes,
lo notas. ¿Por qué no te dejan ir? Quieres ir, quieres ir. ¡Que te
dejen ir! Y de nuevo te mueves, chillas, lloras, berreas. Las manos
que te sujetan te mecen lentamente intentando tranquilizarte. El
olor, el dulce aroma que buscabas, cada vez está más cerca, pero
no consigues llegar a él. Te acercan, te alejan, te acercan, te alejan.
Y, de pronto, te encuentras entre sus brazos, tiernos, afectuosos,
tranquilizadores…extrañamente conocidos.
Cierras los ojos aun más fuerte, con satisfacción. Ese aroma que te
invade, que te rodea, te protege. El que tanto ansiabas encontrar,
allí lo tienes. Y esa…canción. La nana de tanto tiempo, su voz.
Intentas agarrarte a aquel cuerpo para que ya no te puedan volver
a separar, pero lo único que encuentras es el aire. Aun así sigues
buscando con las manos.
Y la vida que conocías muere en aquel instante, simplemente por
su voz. Todo queda en el olvido, todo queda en negror. Te quedas
inmóvil entre sus caricias, extasiado. Solo conoces aquel sonido,
aquella luz, aquel olor. Y todo aquello ahora está a tu lado, ahora
está contigo, ahora te tiene a ti. Tanto tiempo escuchando latir
su corazón, componiendo la nana de la vida, junto al tuyo; su
respiración, tranquila, pausada, como el cuento de la noche antes
de dormir… y el sonido melodioso que te hablaba cada día… Pero
todo se va extinguiendo, y solo queda ya un vago recuerdo que te
ha llevado a sus brazos.
Y una mano coge la tuya. Suave, caliente, amada. Abres los ojos
e intentas observar. Todo está borroso, son solo sombras, líneas,
colores. Excepto ella, que permanece clara sobre ti. Te observa
con lágrimas en los ojos, temblorosa, cansada y feliz. Lo sabes
por la comisura de sus labios, que se curvan hacia arriba sin el
menor esfuerzo, con la máxima naturalidad del ser humano. Ella te
conoce, te quiere y te necesita. Como tú a ella, y eso te hace feliz a
ti. Así que la imitas. Sonríes.
Esa será por siempre tu primera sonrisa. La sonrisa a tu mamá.
31

32
RECEPTA “FELICITAT A LA VIDA”
Premi de poesia
La felicitat.
Un estat d’ànim o un model de vida?
La felicitat.
Quins ingredients necessita?
Una barreja de bons moments
i d’errors que deixen petjada;
una mescla de ser pacient
i de ferides curades.
Un bol d’una salsa encantada
que s’ha de preparar viatjant:
somnis desitjats, apassionants mirades,
records inoblidables i somriures brillants.
Un quilogram de verdadera amistat,
cinc-cents grams de confiança,
dues culleretes de generositat
i un polsim d’esperança.
Dos quilograms d’alegries,
un i mig d’il·lusió,
cinc-cents grams de bones companyies
i cent de superació.
Una llauna de comprensió,
un pessic de consciència,
uns grams de conformació
i de bogeria una essència.
Un paquet d’amor,
un quilogram de sinceritat,
una tassa de donar valor
i vint grams d’intimitat.
Un vaset de ganes de viure,
dos-cents grams de saber donar,
un grapadet de riures
i cent de deixar-se portar.
La felicitat.
No és fàcil aconseguir-la.
La felicitat
Un estat d’ànim? No, un model de vida.
Belén Jufresa (4t ESO)
IZANDO LA DIGNIDAD
Raúl Diego Martínez (3r ESO)
El rumbo de mi vida yo quiero decidir,
seguir el anhelo que marca mi corazón,
soñar con la gloria, perder la razón,
seguir el camino que antes intentaba eludir.
Pronto mi aspiración tendré que deliberar,
antes que el traicionero invierno de blanco tiña mi pelo
tal hecho impedirá que luche por ese ansiado anhelo,
que logrará que la gente me pueda respetar.
Ahora ya estoy motivado,
tengo que imponerme la disciplina
que me permita ser fuerte, generar adrenalina,
para los momentos difíciles que no tenga compañía.
Un largo sendero tendré que proseguir,
falsos socios, que ambiciosos son, me intentarán
traicionar,
pero escogiendo buena compañía podré continuar
en esa senda que por mi trabajo me va a galardonar.
Todo lo que hacemos deja huella en la eternidad,
por eso, en todo lo que haga me voy a esforzar,
para que la gente con orgullo me pueda recordar,
recordar sin olvidar el camino, la dificultad.
Me pregunto si tanto sufrir ha valido la pena,
aún no tengo respuesta a tan trascendental duda,
sólo ignorancia le puedo dar a quien por mi saber acuda,
sólo sé que debo laborar, mientras sangre fluya por mis
venas.
Pienso en el edén reservado para mí,
reservado para quien ha trabajado honradamente,
un lugar donde viviré pacíficamente,
olvidando el odio, vaciando la mente.
Por muchos objetivos que malogre,
por muchas metas que no consiga alcanzar,
sé que siempre que pueda lo voy a reintentar
hasta que mi dignidad, como una bandera, consiga izar.

PENSEM EN EL PRESENT
Marta Rodríguez Palau (4t ESO)
Naixem,
despertant en un nou món
sense saber res del nostre entorn.
Coneixem,
Són coses noves que envelliran
i persones que marxaran.
Creixem,
observant el curs de la vida
i tots els camins que ens criden
i pensem.
Pensem en el passat,
les etapes que hem tancat,
tot el que no ens ha agradat
i allò que ens ha mancat.
Pensem en un futur
regit pels nostres actes,
és un camí immadur
on trobarem obstacles.
I què n’és, del present?
Un concepte inexistent:
lamentar, enyorar o somniar,
quan està fet per millorar.
Si ens hem equivocat,
intentem no abaixar el cap.
Tenim massa camí per davant,
com per poder seguir lluitant.
Tantes coses per descobrir
i tantes per viure,
tantes ocasions per sentir
i tantes per somriure.
La vida és un teixit
que cosim com una xarxa,
amb un passat adormit
i un futur en marxa.
CARPE DIEM
Raigs de Sol surten de l’alba,
el Sol comença a sortir,
la llum comença a desplegar-se
i el dia neix així.
La lluna es pon i troba la foscor,
segueix donant la volta al món;
la nit es troba amb la lluna,
així només n’hi ha lloc per una.
Condemnats per sempre, la lluna i el Sol,
que ja mai més junts podran estar,
però es presenta una ocasió,
més o menys cada trenta anys.
L’eclipsi és el moment just,
tot i que quasi es poden tocar,
la lluna i el Sol, tots dos junts,
mai es voldrien separar.
Perquè un càstig se’ls va imposar,
que mai més junts podrien estar,
i així va passar,
la nit i el dia es van crear.
Mai més serà el mateix,
el Sol donarà calor,
la lluna farà el fred,
i parella no podran ser.
Un vell déu pensà així,
concedint-los un instant,
cada molt, molt temps,
per estar junts, estimant.
Tenir un dia com ells,
et fa apreciar el que tens;
així que estima i gaudeix,
perque no hi ha tant de temps.
Alba Salinas Arnau (3r ESO)
33

34
ENTREVISTA A ALBERT FRANCOLÍ
Premi d’entrevista
Judit Carreras i Belén Jufresa (4t ESO)
L’Albert Francolí és un noi de 26 anys que ha viscut tota la vida a
Terrassa. Mentre estudiava la carrera de ciències polítiques, va decidir
endinsar-se en el món de la solidaritat a través de l’Acció solidària
que porta a terme l’Escola Pia de Catalunya que, alhora, participa
en dos projectes: la FES (Fundació Educació Solidària) i la FSS
(Fundació Servei Solidari). A partir d’aquest moment va començar
a fer viatges de curt termini al Senegal per intentar col·laborar amb
el projecte FES. Més tard va voler fer un viatge d’un any (que es va
allargar a dos) amb l’objectiu de redirigir l’administració d’un centre
situat a Sokone. Aquest poble està ubicat a 239 km de la capital
Dakar (a la regió de Kaolak), té 13000 habitants, s’hi parla el francès
i el wolof (llengua tribal), la moneda és el franc i, malauradament,
pertany al tercer món. Aquest centre, que es diu Centre Catalunya,
va ser construït amb la intenció de preparar activitats d’oci pel temps
lliure dels habitants del poble; entre les quals hi ha l’escola que
inclou l’educació infantil, primària i secundària i que va a càrrec de
l’AES (Association Education Solidaire), la formació professional i
els esports. Durant la seva estada al Senegal va viure experiències
molt interessants que ens han despertat la curiositat i les ganes de
fer-li l’entrevista.
Actualment, està col·laborant amb la FSS, que és un projecte d’ajuda
a persones de l’anomenat quart món que són els marginats socials,
immigrants, persones sense casa, etc. Treballa com a responsable de
fons privat i es dedica a fer activitats per aconseguir finançaments
pels projectes d’inclusió social (laboralment, a través de la llengua, a
través de donar oportunitats, etc.).
Sabent a què et dediques actualment, podries explicar-nos
una mica com van ser els teus estudis? T’havies plantejat
mai arribar a treballar en algun projecte d’aquests mentre
estudiaves?
A veure... jo vaig estudiar tota la meva vida a l’Escola Pia de
Terrassa, és a dir, fins a segon de batxillerat, i després vaig
decidir-me per estudiar ciències polítiques. De ben segur que
us han dit moltes vegades els pares: “Estudia lo que quieras y
trabajarás de lo que puedas”; doncs és el que em va passar a
mi. En aquell moment em vaig decantar per ciències polítiques
perquè jo no em veia fent només dret, només econòmiques,
només ADE, només psicologia... en canvi aquesta carrera tenia
una mica de tot. Més tard vaig descobrir que una de les moltes
sortides que té aquesta carrera és el món social, per tant, m’ha
anat molt bé tenir aquests estudis a l’hora d’endinsar-m’hi.
Què va fer que t’interessessis per aquests projectes? Quant
temps fa que hi col·labores?
Com que vaig estudiar tota la vida a l’Escola Pia de Terrassa,
sempre he estat molt ben informat dels projectes solidaris en
els quals participa. A partir d’aquí, quan vaig acabar els meus
estudis, vaig posar-me en un projecte que duu a terme la FES a
un centre anomenat Centre Catalunya al Senegal que, com que
ja hi havia anat a fer colònies d’esports durant un o dos mesos
i m’havia agradat molt, va ser el lloc on em venia més de gust
anar. A més a més, hi faltava un director que redirigís el projecte
(ja que l’anterior no tenia la situació massa controlada), així que
vaig entrar directament com a tal. Em penso que d’aquí poc ja
farà uns sis anys que hi col·laboro.
Exactament, en què consisteix el projecte que realitzaves? A
qui va adreçat? Quins objectius té i quins objectius esperaves
obtenir-ne?
El projecte que realitzem a la nostra fundació és crear un lloc
on la gent es pugui divertir i passar el temps lliure i no hagin de
desplaçar-se fins a la capital. Aquest espai conté uns equipaments
per jugar a bàsquet, handbol, futbol, voleibol,...per fer esport;
una gran sala per fer balls, concerts, trobades, reunions,...; aules
on es realitzen les classes de l’escola, on assisteixen els joves,
i de la formació professional, on assisteix la gent interessada
a aprendre un ofici al mateix temps el practica en el taller
corresponent. Generalment, aquest tipus de centres van adreçats
a la població jove. Però és clar, com que aquest centre té uns
serveis únics a la zona, tota la població en gaudeix; per tant, els
estaments socials són molt variats. Normalment no em marco
cap objectiu en concret; però personalment, jo esperava que tots
aquests serveis funcionessin quan jo hagués de marxar, és a dir,
que arribessin a autofinançar-se perquè així quedaria demostrat
que la meva tasca de redirigir el centre havia quedat assolida i
penso que ho he aconseguit.
Explica’ns una mica com era la teva rutina... Vivies al mateix
Centre Catalunya? Com era la teva alimentació?
No, jo vivia en una comunitat religiosa (amb els escolapis i la
resta de la gent que treballava al projecte) que estava al costat del
Centre Catalunya. Cadascú en la comunitat tenia una habitació
pròpia i hi havia unes hores de pregària i menjar determinades.
Principalment mengen mill, peix del riu Gàmbia i, qui s’ho pot
permetre, arròs (que ve de Tailàndia) i carn. Cal dir que de carn
de porc tan sols en menja la gent catòlica (2%), i els animistes
(5%); ja que la resta són musulmans. Parlant d’això, l’estructura
del nostre centre és catòlic (ja que va ser creat per escolapis)
però està obert a tothom; no ensenyem religió ni història.
Quin tipus de gent són? T’hi vas sentir ben acollit des de bon
principi? Quines diferències físiques hi vas observar?
M’agrada que em feu aquesta pregunta ja que moltes vegades,
quan parlo del Senegal, la gent es pensa que les persones d’allà
viuen en cases de palla o d’argila com el “típic poblat africà”,
però no. Allà viuen en cases fetes senzillament i principalment
de planta baixa. La veritat és que sí, són gent la mar d’acollidora
i molt oberts als nouvinguts.

De diferències podríem dir que els homes estan molt més
desenvolupats físicament. Cap d’ells feia ni un sol abdominal
al dia i tots tenien una “tableta de xocolata” que jo no he tingut
en la vida! Em feia vergonya i tot treure’m la samarreta. Per
altra banda les dones són molt treballadores i, en la meva opinió,
són el futur del Senegal. Els homes es podrien passar tot el dia
recolzats en un arbre i en canvi les dones es passen el dia al camp
treballant i no els passa mai pel cap aturar-se.
Què es fa per què la població s’interessi per aquest tipus de
servei? Han de pagar alguna cosa?
Bé... com que ja hi ha altres escoles públiques al país, en
principi, no som el primer centre que elegeix la població. El que
fem és fer un acord amb l’alcalde i apuntar a l’escola el seu fill.
D’aquesta manera la població posa un vot de confiança en el
nostre centre i hi comença a apuntar els seus fills tal i com havia
fet l’alcalde.
Allà tot s’executa a partir d’un sistema anomenat copagament.
Aquest sistema funciona de manera que ells utilitzen un servei,
però quan algú valora realment un servei és quan es fa un esforç
econòmic per obtenir-lo, per tant, han de pagar alguna cosa a
canvi. Aquestes contribucions econòmiques estan adaptades a
les possibilitats de cadascú. Per altra banda, la gent que no és
capaç de pagar-ho amb diners pot pagar-ho amb béns materials
com ara productes de les terres, menjar o d’altres; amb el mateix
valor, és clar.
Què en penses sobre la sanitat del Senegal després de la teva
experiència? Està a l’abast de tothom? Quines malalties són
les més freqüents? En vas patir alguna?
Penso que si ja és prou precària aquí al Senegal encara més. Jo
a nivells governamentals ho desconec; però pel que fa al nivell
local, per exemple, que et visiti un metge val cent francs (quinze
cèntims) el que equival a una barra de pa allà. Això vol dir que
relativament tothom pot accedir-hi, però què passa? Doncs que
el metge et diu que et prenguis tal medicament, aquest altre i
aquest altre, els preus dels quals són molt més elevats que el de
la visita i llavors ja no són assolibles per tothom. En aquest cas la
gent acostuma a recórrer a altres associacions relacionades amb
aquest àmbit (mútues, monges, ...).
Bàsicament, bé, la més important és la malària (la dels mosquits)
però també n’hi ha moltes d’altres com el tifus. No, jo no en vaig
patir cap perquè abans de marxar cap allà em vaig vacunar de tot
excepte de la malària perquè no hi ha vacuna i llavors m’havia
de prendre unes pastilles cada dia que servien per reduir-ne
l’efecte.
D’on s’obté el material necessari per dur a terme el projecte
d’educació?
En el cas del tercer món costa molt poc trobar el material, ja
que la gent dóna més fàcilment diners pel Senegal que per un
paquistanès de cinquanta anys que viu sol, no sap parlar català
i que acaba d’arribar a Barcelona. Abans era molt útil un servei
que es deia “La caravana solidària”, que ens portava material,
però es va acabar perquè van segrestar tres persones per culpa
d’això. Ara el que es fa és demanar-ho a la seu de Catalunya
perquè ens n’enviïn. Jo, per col·laborar a aconseguir diners pel
material, venia clauers fets amb boletes ja que per poc que sigui
tot ajuda.
Quines relacions polítiques són necessàries per fer aquest
tipus de projectes en aquest país?
A l’Àfrica el paper de les ONGs cobreix buits que haurien de
fer els serveis públics d’allà. Per exemple: si en un poble hi ha
un centre de salut creat per monges, el govern s’absté de posarn’hi
un altre i aprofita les monges perquè s’ocupin de la sanitat
d’aquella població. En el nostre cas les relacions polítiques es
fan des de Catalunya, la fundació s’ha de posar en contacte
amb els líders de cada àmbit com per exemple el dels oficis o el
marabú (cap dels musulmans) i posar-se d’acord.
Com es finança el projecte?
A veure... el finançament com ja us he dit el reben des d’aquí a
Barcelona; que és on hi ha la seu que s’encarrega de demanar-lo,
gestionar-lo, justificar-lo i repartir-lo. Els diners que arriben són
per pagar els salaris dels treballadors i el que sobra va destinat a
una cosa diferent cada mes, per exemple: material, reparacions,
formació, ... Jo era l’encarregat de repartir-lo una vegada els
diners arribaven i enviar una justificació (factures) cap aquí a
Catalunya.
Quina és la despesa total, aproximadament, per fer un
projecte com aquest durant un any?
És una pregunta molt complicada de respondre...jo sé que
el centre Catalunya va costar vint milions de francs, que
equivaldria a uns trenta mil vuit-cents euros. Quan dic el centre
Catalunya em refereixo incloent-hi les despeses de finançament,
construcció, rehabilitació... Com a despeses de finançament en
concret calculo que la FES rebia uns cinc-cents mil francs al
mes, és a dir, uns vuit-cents euros per pagar salaris, reparacions,
etc.
El govern d’aquest país promou l’educació?
Nosaltres ens dediquem a crear la necessitat (educació,
entreteniment, formació, etc) perquè l’administració pública no
se’n fa càrrec moltes vegades. Una vegada està creada aquesta
necessitat el govern comença a interessar-s’hi i un cop queda
coberta nosaltres ens en podem arribar a retirar en molts casos.
Per tant.. això voldria dir que en un futur esdevindria
propietat del govern del país?
Bé, aquesta és la nostra idea. Per aquest motiu nosaltres creem
una necessitat, la gent veu que aquesta necessitat hi és realment
i les estructures públiques se n’encarreguen. Com que tot això té
un cost molt elevat el que s’intenta és que en pertànyer a l’estat,
acabi sent públic.
Penses que hi ha molta gent solidària a Catalunya en aquests
moments?
A veure... jo crec que sí. El que passa és que en moments de
bonança econòmica és molt més fàcil ser solidari i, és clar, ara
en moments de crisi si a tu ja et costa doncs et costarà una mica
més ser-ho, i això es nota. Però evidentment tota la gent que
es mou en aquest sector sempre fa aquest petit esforç per molt
que costi. El problema que tenim ara són les administracions
públiques.
35

36
Coopereu amb altres ONGs o projectes similars al vostre?
És clar que sí, en aquest món no existeix l’exclusivitat.
Evidentment tant les associacions estrangeres com les locals han
de col·laborar amb tots els projectes que es duen a terme en una
regió determinada. Per exemple, a Sokone l’escola de formació
professional està finançada per una entitat d’aquí però també
n’hi ha una de francesa que hi participa (AES), a més a més de
l’ajuntament i el col·legi d’oficis d’allà. Per tant, jo col·laboro
amb totes aquestes entitats simplement per sumar esforços i
treballar tots en això.
Quin futur creus que els espera als alumnes del centre?
Futur? Bf... no sé exactament quin futur els espera, però jo crec
que millor que el nostre segur. La nostra idea és que la gent
pugui desenvolupar-se, guanyar-se la vida, créixer i viure en
el lloc on ha nascut. Però efectivament hi seguirà havent gent
que voldrà marxar del país perquè creu que anant a un altre lloc
tindrà més sortides laborals, això és inevitable.
Explica’ns una experiència que t’hagi arribat al cor de
manera tràgica.
D’acord... és molt bèstia, eh? Mireu, jo un dia tornava a casa
amb cotxe (una furgoneta d’aquelles que porten un remolc) i
vaig veure molta gent que portaven un jove a coll. Semblaven
molt nerviosos i em van començar a explicar que venien de jugar
a futbol i que aquell noi havia patit un atac de cor tan típic dels
jugadors professionals (com el cas de l’Antonio Puerta o el Dani
Jarque). Ràpidament el vam carregar a la furgoneta i me’l vaig
emportar cap a l’hospital. Per sort allà ja em coneixien i el van
posar en una habitació on el van intentar reanimar. Finalment els
metges no hi van poder fer res i el jove es va morir davant dels
meus ulls mentre els metges lluitaven per revifar-lo. Després
vaig sortir de l’hospital i ho vaig haver d’explicar als altres
joves que estaven jugant amb ell i això va suposar un desastre,
evidentment. Tot seguit, em van fer anar a la família a explicarlos
els fets. Aquesta va ser la part més dolorosa: veure com la
família es lamentava davant meu en sentir la tràgica notícia. Com
que el noi pertanyia a una família musulmana, aquell mateix
vespre ja va ser enterrat al seu poble d’origen. Tota la família i
el poblat on vivia em va donar les gràcies una vegada rere una
altra ja que per ells aquest simple gest de portar-los el mort i
explicar-los els fets era molt significatiu. Va ser una experiència
impactant, que em va treure el son força vegades, però bonica.
I una que ho hagi fet de manera gratificant?
Mmmm... al cap de només un parell de setmanes que jo havia
arribat al Senegal, va coincidir amb una festa musulmana que és
el Tabaski (celebració on es commemora el sacrifici d’Abraham).
Un noi musulmà del centre amb el qual em portava molt bé em
va convidar a passar la vetllada amb la seva família. A casa seva
em van vestir amb els vestits típics de senegalès i vam menjar
el sopar de la celebració tots junts. Va ser una experiència molt
bonica i alhora extravagant. Aquests fets demostren que allà hi
ha moltíssima tolerància religiosa, tant de musulmans a catòlics
com de catòlics a musulmans i, personalment, penso que està
super bé.
Vas passar dos anys vivint al Senegal. Què va fer que no t’hi
quedessis més temps?
Doncs el problema és que no es pot viure del voluntariat. És
veritat que cobres un sou però és massa poc per assolir totes
les necessitats d’una persona. Viure com un hippie està molt bé
però no té sortida; els hippies s’acabaran extingint: jo crec que
no es pot viure així. Tot i això, continuaré anant-hi. Allà hi tinc
amics que de ben segur em duraran tota la vida i no m’agradaria
perdre’ls. Durant aquest any passat vaig anar-hi dos cops per
visitar-los però ara hi aniré molt més de tant en tant ja que també
suposa un esforç econòmic el fet de viatjar-hi.
Què vas trobar més a faltar d’aquí quan te’n vas anar al
Senegal? Què trobes més a faltar del Senegal quan estàs aquí
a Catalunya?
A veure... ja sabeu que queda molt bé dir que el que trobes més
a faltar és la família, els amics...però, per mi, sobretot és el
menjar. Hi van haver molts moments en què vaig pensar: “Ara
em menjaria un pa amb tomàquet acompanyat d’uns bons talls
pernil i llonganissa...”, ja que normalment els plats eren per
dinar arròs i peix, i per sopar arròs i carn.
Què trobo a més faltar d’allà? Doncs les coses típiques que també
queda molt bé esmentar: la gent, els amics, l’ambient,... però
altra vegada torna a ser el menjar. Sí, sé que sona molt estrany
ja que és una paradoxa total, però els plats que menjàvem allà
sobretot quan celebràvem alguna cosa eren únics. Ja sé que si
volgués me’ls podria fer jo mateix a casa però la manera tan
tradicional com ho cuinen és impossible d’imitar. És cert que
alguna vegada he provat d’anar a alguns restaurants senegalesos
de Barcelona però res no és igual que allà. Per exemple trobo
molt a faltar el vi de palma, la carn de mono, de llangardaix, de
rata, etc.
Has canviat molt la teva manera de viure aquí en retornar
del Senegal?
Jo penso que no... Per mi aquest és un dels mites que s’han
anat creant: “És que el Senegal m’ha canviat, sóc una persona
completament diferent...”. Ni molt menys! Jo sóc igual com he
estat sempre: jo sempre he valorat el que tinc i el que penso i
ho segueixo valorant de la mateixa forma. Com si hagués anat
a passar uns dies al barri del Raval de Barcelona: continuo sent
jo. Potser sí que m’ha canviat una mica la persona ja que les
experiències vulguis o no et deixen petjada, però jo no hi trobo
una gran diferència.
Finalment...canviaries alguna cosa de la feina que has
realitzat al Senegal?
No, jo no em penedeixo mai de res, mai. Per tant, no canviaria res
del que vaig fer allà perquè vaig ajudar a gent que ho necessitava
de la millor manera que vaig poder i això per mi ja és una gran
satisfacció.
Per acabar, ens agradaria dir que l’Albert ha estat una persona molt atenta
i explícita amb nosaltres ja que ens ha donat tots els detalls sobre les seves
experiències més personals. Pensem que és un gran exemple a seguir ja
que ha demostrat que l’edat no és un impediment a l’hora de ser solidari i
d’ajudar als altres. Ens ha quedat clar que no és necessari posseir una gran
riquesa per donar un cop de mà als més necessitats ja que, com ens ha dit ell:
“qui en té cent, en podrà donar deu; i els que en tenen vuitanta, no en podran
donar deu però sí vuit”. Hem pogut comprovar que a l’hora de seguir els
projectes personals de cadascú la voluntat i l’esforç són dos aspectes claus
que et poden fer arribar molt lluny. Concloent, li donem les gràcies pel temps
que ens ha dedicat i l’animem a seguir endavant amb els seus propòsits.

VISITA AL QUIRÒFAN
Helena Gabizón (4t ESO)
Diuen que dues de les professions més compromeses del món són les de
metge i jutge. La primera d’elles perquè es juga amb la vida de les persones
i la segona amb la seva llibertat.
Sense dubte, la salut i la llibertat d’un ésser humà són els dos béns més
preuats per a qualsevol.
Totes dues necessiten anys i anys d’estudi i preparació, i reuneixen per si
mateixes un ingredient afegit molt important: un gran sentit de vocació de
servei envers els altres.
Avui seiem enfront d’una persona que ara fa dotze anys que va decidir posar
els seus coneixements al servei dels altres. I ho va fer des d’una de les
vessants més delicades: la cirurgia.
El seu nom és Eric Herrero i actualment desenvolupa la seva tasca a la
Mútua de Terrassa. Està casat i té tres fills.
Ja des de petit volies ser metge?
No, de ben petit, com quasi tothom, em fixava més en el que feia el meu
pare, i en el meu cas era l’enginyeria industrial. Però això no vol dir que
no tingués metges a la família: alguns dels meus tiets ho eren. Hi havia un
oftalmòleg, per exemple.
Per què vas decidir estudiar medicina?
Cada vegada m’agradaven més els temes de ciències. Però el que més em
cridava l’atenció era la biologia. Aleshores, la influència dels meus tiets
metges es va fer notar.
En algun moment dels teus estudis vas arribar a pensar que no havies
triat el camí correcte?
No, a mi la carrera em va agradar molt, però no et negaré que sobretot en
èpoques d’exàmens alguna vegada havia tingut alguna crisi i em plantejava
què hi feia jo allà, però tenia molt clar que no podia perdre el temps ja que
són 11 anys de preparació amb el MIR (Metge Intern Resident) i ja són prou
anys com per haver-ne de repetir algun.
Què et va motivar a derivar els teus estudis cap a la cirurgia?
Perquè la cirurgia és una professió molt pràctica. Per exemple, un cardiòleg
et visitarà i segons el problema que tinguis, et receptarà una pastilla per
solucionar-ho. En canvi, a la cirurgia, has de solucionar tu mateix els
problemes de forma manual, i això m’agrada molt.
La teva especialitat és la cirurgia digestiva. Per què vas triar-la?
La vaig triar quan, durant un temps d’estudiant, fas unes rotacions
amb cirurgians de diferents especialitats per provar-les totes una mica
fent pràctiques i em va agradar molt la manera de fer la feina d’aquells
cirurgians. A més, un cirurgià de qualsevol altra especialitat pot necessitar
la nostra ajuda en algun problema concret.
Quins consells podries donar-li als joves que han decidit triar la
cirurgia?
A veure, els primers anys de carrera són molt durs. Estudiar medicina és
molt llarg però si t’esforces t’ho treus. No és un camí fàcil, però si estàs
convençut que ho vols fer, doncs, endavant.
Quins sacrificis has hagut de fer per arribar a on ets ara? Han
compensat?
Quan jo tenia vint-i-tres anys i encara estava fent la carrera, els meus amics
ja treballaven i guanyaven diners i jo estava amb la vida d’estudiant, sense
cap benefici material. Després, quan ets resident, la vida familiar i social és
molt difícil ja que molts caps de setmana estàs de guàrdia, igual que molts
festius. D’altra banda, tu pots operar a algú i que vagi molt bé i tot perfecte,
però pots operar a una altra persona i que no vagi tan bé. Aleshores, els
problemes te’ls emportes a casa. Al final aprens a viure amb això, però al
principi costa.
Quina sensació vas tenir en la primera teva intervenció quirúrgica?
Estava tan preocupat que no se’m notés que tremolava, que quasi no me’n
recordo. Però tens una sensació, sobretot al principi, de total inseguretat.
Comences fent coses poc importants, fins que un dia et diuen: comença tu.
I és clar, t’espantes. De totes maneres estàs envoltat dels teus adjunts que
saps que no deixaran que t’equivoquis. Però en general la sensació és molt
bona, de satisfacció.
El moment d’agafar un bisturí a la mà comporta un augment del ritme
cardíac i et poses nerviós?
Si vols et dic què és més difícil de tot plegat: el més difícil no és agafar el
bisturí i obrir la panxa, ja que estem entrenats per fer-ho; el més difícil és
decidir quan ho has de fer. Així que prendre les decisions és el més difícil de
tot i amb diferència, ja que ho has de diagnosticar; i sigui el problema que
sigui, sempre és molt difícil ja que també has de decidir si és molt urgent o
si pot esperar.
Moltes vegades hem sentit parlar de la implicació emocional entre
metge i pacient. Estem davant d’un conflicte? I, en cas afirmatiu, com
es resol?
No és un conflicte però sí que existeix, sobretot amb gent jove. Per exemple,
potser et toca el típic home de trenta anys amb fills petits. Saps que no el
pots curar ja que té un tumor irreversible i això és “heavy”, però passa. Si
el malalt et pregunta quant de temps li queda estadísticament, doncs li has
de dir, però la nostra experiència de molts anys és que ningú pregunta això.
Hi ha un moment que la gent es veu a venir la patacada i no pregunta res.
Aleshores, la meva manera de fer és anar enviant missatges sense amagar
la veritat però tampoc tancant totes les portes, una mínima porta oberta de
lluita perquè pugui tirar endavant.
Esperem que no et passi mai, però, arribat el cas, operaries a un
familiar teu?
Habitualment el que se sol fer és demanar-li a algú que consideris que és
l’adequat per fer-ho. Per exemple, jo vaig estar ajudant en una intervenció
a la meva mare. Però si l’operació fos molt complicada, segurament jo ni
estaria al quiròfan perquè allà sí que es pot complicar perquè tu has de
mantenir el cap fred i en una situació així no el mantindries.
Quina diferència hi ha entre una operació ja programada i la que pot
sorgir a urgències?
Bé, les cirurgies programades tenen una cosa molt important i és la
preparació prèvia; per això les operacions programades respecte de les
d’urgències tenen menys complicacions i menys infeccions. La tensió que
tens és molt pitjor a urgències perquè sempre hi haurà aquell percentatge de
dubte de si hauràs fet bé el diagnòstic.
Què sents quan se’t mor un pacient en una intervenció?
37

38
Una mica frustrat, però a mi quasi mai em passa. On sobretot es moren a
la taula, és en casos del politraumàtic. La majoria de vegades la gent mor
al postoperatori, però al quiròfan és poc freqüent. Els ferits en accidents
de trànsit o baralles no els veus ni la cara de vegades, però saps que estàs
operant un noi jove i sap molt greu, i sents una frustració de veure que no
has pogut tirar-ho endavant. Però bé, és així.
Hi ha algun dia com Sant Joan, o Cap d’any, amb més urgències?
No especialment, però en els últims anys notem molt el Ramadà, perquè
els àrabs, quan arriben a casa a la nit després de no menjar res en tot el dia,
comencen a menjar com desesperats i passades les sis de la tarda quan fan
l’última pregària vénen amb distensions d’estómac i amb mals de panxa,
moltes vegades per perforacions d’estómac a causa d’haver estat tot el dia
sense menjar i produint àcid. A la banda contrària, comparat amb un dia
qualsevol, el dia que juga el Barça no ve ningú excepte el que ha tingut un
accident de trànsit. Deuen estar tots a casa aguantant els seus dolors per
quan s’acabi el partit anar a l’hospital, i es nota moltíssim.
Quin creus que és el nivell que tenen els cirurgians catalans respecte
dels seus homòlegs europeus?
Molt bo. En general, la sanitat i la cirurgia en particular a Catalunya a nivell
d’Espanya és bastant puntera en tot.
Quant temps et dediques a posar-te al dia de noves tècniques?
Bastant, hi dediquem molt de temps. A dintre de l’hospital ja estan
establertes cada setmana unes sessions en què, de forma rotatòria, algú et
posa al dia d’un tema. També sortides a fora tant a cursos de formació com
a congressos és una activitat constant durant tot l’any. Després, entren en
joc la infinitat d’articles que es publiquen. D’altra banda tens molta pressió
de la indústria que contínuament està innovant i creant dispositius que et
porten perquè els provis.
Però, a banda dels cursos i totes aquestes coses, la meva vida laboral és com
la de qualsevol altre. Jo faig les meves hores aquí i si puc marxo ben d’hora
per anar a buscar els nens a l’escola, com moltes de les persones que estan
en una situació semblant. Però sí que és veritat que les meves hores aquí
són molt més intenses que les d’una altra feina.
¡ESPABILA, QUE HAY QUE VIVIR!
Laia Marín y Judith Pérez (4t ESO)
Entrevista a Juana Isabel Haba del Rey
Juana Isabel Haba del Rey, nacida en Peraleda del Zaucejo (Badajoz) el
5 de Noviembre de 1955, es, por encima de todo, una mujer luchadora y
gran amante de la lectura. Ya desde bien pequeña, cuando jugueteaba por
las calles de su pueblo, sabía que sus estudios estarían marcados por la
literatura, su gran pasión. Al cumplir los 18 años, sus padres tuvieron la
necesidad de emigrar a Alemania por motivos económicos, pero ella decidió
venir a Cataluña para iniciar su formación académica. Juana se licenció en
Filología Española en la Universidad de Barcelona y, actualmente, ejerce
como profesora en el IES Nicolau Copèrnic de Terrassa.
A los 51 años de edad, en diciembre de 2005, un suceso inesperado puso
en juego la vida de Juana. Desde ese mes empezó a conmemorar el 19 de
octubre: Día Internacional de Lucha contra el Cáncer de Mama.
Durante su infancia, ¿el cáncer se le antojaba una enfermedad muy
lejana?
La verdad es que sí. Cuando era pequeña nunca oía hablar sobre el
tema: quizá por desinterés, quizá por falta de información. El único caso
que conocí fue el de la mujer de mi tío, que sufría el llamado “cáncer
galopante”. Recuerdo que le apareció un bulto oscuro en la planta del pie y
le fue subiendo por la espalda hasta llegar a la garganta. Fue mortal. A pesar
de eso, yo siempre tuve la corazonada de que jamás padecería cáncer, yo no.
Años más tarde, una mamografía me demostró justo lo contrario.
¿Cómo le detectaron el cáncer? ¿Le costó asumir la enfermedad?
En realidad, fui yo quién notó un extraño bulto, del tamaño de un garbanzo
aproximadamente, en el pecho izquierdo. Cada Navidad, acostumbro a
sentarme en el sofá y hacer un poco de una bufanda roja que tengo. Cuando
aquel día palpé el bulto con el brazo mientras hacía punto, comprendí que
debía ir al médico.
Allí me extrajeron algunas muestras del tejido para analizarlas. Unos días
después, el doctor me comunicó delicadamente que se trataba de cáncer de
mama. Me aseguró que el 90% de las mujeres sobrevivían, y me tranquilizó
como mejor pudo. Yo soy de pueblo, y los de pueblo creemos mucho en los
médicos: si él decía que me iba a curar, me iba a curar. El doctor también
me dijo que era hormonal, que no tenía nada que ver con la genética. Mis
propias hormonas lo habían desarrollado.
Ahora, en cierto modo, agradezco haber detectado yo el bulto. De lo
contrario, habría sido demasiado impactante para mí acudir a la revisión
anual y recibir la noticia sin esperarla. Aparte, fue una suerte poder
ir acompañada. Sentí un apoyo infinito, más seguridad… Notaba una
protección añadida que me rodeaba, aunque sabía que el problema estaba
dentro de mí, en mis células.
Tras la aparición del bulto, a muchas mujeres se les debe extirpar uno
o ambos pechos mediante un proceso llamado mastectomía. ¿Fue éste
su caso?
Por suerte no. El tumor no estaba muy desarrollado y aún no había alcanzado
las costillas ni infectado otros órganos. El primer paso para vencer el cáncer
fue operar el bulto. Antes de la intervención, el cirujano creyó adecuado
revisar ambos pechos, por seguridad. Al final, resultó que aunque en el
izquierdo tenía el bulto, en el derecho detectaron micro células cancerígenas.
Una vez extirpado el tumor, me preguntaron si estaba dispuesta a donarlo a
la ciencia; si eso servía de ayuda a alguien, ¿por qué no? Ahora, tengo dos
cicatrices en el busto pero no me molestan en absoluto. Son parte de mi
vida, el recuerdo de que está superado.
Según las particularidades de cada caso, los tratamientos a seguir
pueden variar. ¿A cuáles se sometió usted?
Después de la operación, debí asistir a sesiones de quimioterapia y
radioterapia para tratar la enfermedad. La quimioterapia se basa en
la inyección de sustancias químicas para erradicar el cáncer y las
posibilidades de reaparición. En mi caso, acudía cada 15 días a la clínica,
donde me administraban un líquido vía intravenosa durante cinco horas
aproximadamente. El tratamiento se adapta a la situación de cada paciente
y, en la mía, solamente me sometí a la quimio unos tres meses.
Por otro lado, recibí 33 sesiones de radioterapia: un tratamiento que actúa
solamente sobre la zona infectada mediante radiaciones. Aunque éstas
duraban entre dos y tres segundos, me dejaban agotada.
Desde entonces, me han ido realizando controles médicos a intervalos
regulares. Los tres primeros años de tratamiento, las revisiones eran
trimestrales. Luego, pasaron a ser cada seis meses. Como no he presentado
ningún síntoma de recaída, en mayo ya me darán el alta.
¿Qué efectos secundarios comportaron la quimio y radioterapia?
A pesar de la gran cantidad de sesiones, la radioterapia tan sólo me
producía cansancio y fatiga durante unos días. En cambio, el tratamiento de
quimioterapia fue mucho más duro de sobrellevar. La primera semana fue la
más difícil: no podía salir de casa debido a las fuertes náuseas y la continua
sensación de malestar en el estómago. La quimio es lo peor, es terrible. A
veces, y aunque no me gusta, beber un poco de Coca-Cola me ayudaba a
sentirme mejor.
Otro efecto secundario fue la pérdida del cabello y la posibilidad de perder

la uñas de las manos o de los pies. Esto último, sin embargo, no me pasó.
Por otro lado, la menstruación desapareció y no la he vuelto a tener nunca.
Tampoco puedo ni podré donar sangre como había hecho hasta entonces.
¿Le costó dar la noticia a las personas más cercanas?
Sí, sobre todo a mi madre. Yo sabía que me iba a quedar calva, y me daba
miedo su reacción, miedo por lo que le pudiera afectar. Fue una tontería
pensarlo porque, cuando me vio, tan sólo dijo: “¡Estás guapísima!”. Se me
pasó todo de golpe, me sentí muy feliz. Aun así, me costaba aceptarme y
encontrar la fuerza para salir a la calle. Mi cuñada, que había tenido cáncer
de mama dos años atrás, optó por usar una peluca. Yo, a diferencia de ella,
me decidí a utilizar simplemente un pañuelo: era más higiénico y cómodo.
Otro problema añadido era el hecho de perder las cejas: al ver tu reflejo, a
veces tenías la sensación de ser otra persona. Fue bastante duro.
Cuando lo comuniqué al resto de la familia, la noticia no impactó demasiado.
Teníamos la experiencia de mi cuñada, así que estaban preparados para
afrontarlo de nuevo. Una vez regresé al instituto pasado el tratamiento, los
alumnos mayores también se interesaron por mí. A ellos, sin embargo, no
me costó tanto contárselo. Me emocioné al ver que se preocupaban porque,
aunque vosotros no lo creáis, sois importantes para nosotros.
Durante el tiempo que estuvo con el tratamiento, ¿acudió a algún
centro de ayuda psicológica? ¿Cree importante la actitud psíquica que
adopta el paciente?
Desde el primer momento, el hospital me informó de la existencia de
un amplio gabinete de psicólogos. Pero como yo me encontraba bien y
tranquila, no tuve necesidad de recurrir a ellos. Para mí, era suficiente
hablar con otras personas que estaban pasando por lo mismo y escuchar su
día a día. Siempre tratábamos de reírnos y no darle demasiada importancia
al asunto. La verdad es que me ayudaron muchísimo a perder el miedo. De
hecho, considero tan importante conocer los testimonios de otros pacientes
que, cuando esté jubilada, me prestaré voluntaria para contar mi experiencia.
Respecto a la segunda pregunta, creo que es fundamental la actitud psíquica
que adopta el paciente. Hay que luchar y no dejarse ganar, hay que vencer
el cáncer. Eso no quiere decir que te cures, pero al menos, ese es el espíritu
con el que yo me lo tomaba. Tenía claro que la enfermedad no iba a poder
conmigo, que yo iba a ser más fuerte. Y lo he sido.
¿Para usted, fue significativo el apoyo de su familia y amigos?
Sí, es imprescindible que la gente que te rodea esté contigo. Tampoco hace
falta que te hagan ninguna fiesta ni nada en especial, simplemente que te
acompañen es suficiente. Por ejemplo, un mes después de empezar mi
tratamiento, mi padre fue operado del corazón. Eso, en cierta manera, me
ayudó a olvidarme de mi misma y centrarme más en cómo se encontraba él.
Durante unos días estuvimos los dos en mi casa malitos, recuperándonos.
Ver que mi padre se recuperaba poco a poco me daba esperanza.
Durante el tratamiento, ¿cuáles fueron sus mayores miedos?
La verdad es que no tuve muchos miedos. Ya os digo que soy de pueblo,
y que confío plenamente en la medicina y en el médico. Sabía que en
el hospital al que iba, la Mútua de Terrassa, la atención era muy buena.
Estoy enormemente agradecida al cuidado que me profesaron: me trataron
como a un ser humano, como a una persona que sufre y tiene sentimientos.
Tuvieron una delicadeza y una ternura magnífica, difícil de hallar en otro
lugar. Estaba convencida de que me iba a curar, no me planteaba otro final.
A veces, me veía reflejada en un espejo y sentía una sensación que me
ahogaba: me recordaba a esos niños de la época de los nazis que tenían la
cabeza desnuda como yo. Pero al segundo me decía: “¡Qué suerte tienes!
Pobres niños lo que tuvieron que pasar y tú, con lo bien que estás, encima
te permites el lujo de tener pena de ti. Vamos, hombre, no hay derecho.
¡Espabila, que hay que vivir!”.
En los momentos más difíciles ¿encontró refugio en la literatura?
Sí, leer era lo único que hacía, ha sido esencial en mi vida y sigue siéndolo.
Era la única cosa que hacía en casa. Con la lectura tenía suficiente, no me
hacía falta salir a la calle porque los libros me permitían visitar todos los
mundos que fuera capaz de imaginar. Algunos autores que me acompañaron
durante la enfermedad fueron: Gabriel García Márquez, Isabel Allende,
Berta Serra… Lo que nunca hice fue leer sobre el cáncer, porque no tenía
necesidad de saber más ni la idea me atraía.
Alguna vez se llegó a preguntar: “¿Por qué yo?”.
No, a alguien le tenía que tocar y me tocó a mí. Tampoco hay que ser tan
egoísta de pensar que a uno no le puede pasar nada malo. Hay que aceptarlo
y seguir adelante.
En los últimos años, ha habido numerosos casos de discriminación
laboral hacia aquellas personas que, tras un período de baja por la
enfermedad, no han sido readmitidas en el trabajo. ¿Considera
necesaria más protección legal en este ámbito?
Yo creo que sí. Una persona no tiene cáncer porque quiera, es una
enfermedad. Se hace necesario cierto reposo ya que los tratamientos son
muy fuertes y te dejan sin energía. El hecho de que despidan a un enfermo
me parece una discriminación brutal, horrible.
¿Cree que ha tenido suerte de vivir en un país donde la Seguridad
Social está mejor que en otros?
Después de ver cuánto costaban los tratamientos, me sentí afortunada. Si
hubiese nacido en un país menos avanzado en este aspecto, quizá yo no
estaría aquí. Sinceramente, estoy muy agradecida por el trato que recibí.
¿Cree que el cáncer ha cambiado su concepto de la vida?
Antes de que me diagnosticaran la enfermedad, le daba mucha importancia
a las cosas materiales. Por ejemplo, si se rompía un objeto de valor, me
llevaba un gran disgusto. Ahora, simplemente me digo: “¿Se ha roto?
Yo también me puedo romper”. He aprendido a fijarme y a valorar esas
pequeñas cosas que, aunque pasan desapercibidas, forman parte de nosotros.
En este momento sólo le pido salud a la vida, ni dinero ni nada material. Si
una persona tiene salud, lo tiene todo; si no, nada.
¿Qué le diría a una persona que sufre cáncer de mama y no lo asimila
tan bien?
Personalmente le diría que, dentro de todo, ha tenido suerte de sufrir un
cáncer con un porcentaje tan favorable para sobrevivir. Lo que hay que
hacer es luchar en todo momento, y no dejarse ganar por el miedo. Lo más
importante que tenemos es la vida.
Ahora que ya ha superado la enfermedad, ¿se atrevería a retomar la
bufanda roja?
En realidad, la deshice el año pasado. Aunque no soy supersticiosa, cada
vez que veía la bufanda en algún cajón los recuerdos volvían a mí, nítidos
como el primer día. Así que terminé por desbaratarla entera. Aún conservo
la madeja de lana, pero reconozco que le guardo un cierto respeto. Tampoco
descarto la posibilidad de empezar otra nueva estas navidades.
Nos gustaría dar las gracias a Juana Isabel por dejarnos conocer un
poco de su vida, y hacernos comprender que sólo se vive una vez, que es
importante luchar en todo momento. Creemos que es un ejemplo a seguir
por su enorme fortaleza y valentía. Nos gustaría compartir con el mundo
una cita de Bertolt Bretch que refleja perfectamente la idea de las personas
que sufren tanto:
“Hay hombres que luchan un día y son buenos. Hay otros que luchan un
año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos.
Pero los que luchan toda la vida… ésos son los imprescindibles.”
39

40
LA SENYORA DEL CARAMEL
Premi narració
Mariona Jordan (1r Btx)
Es fa el silenci. La soprano, dona imponent, vestit negre setinat
i llavis més vermells que les cortines del teatre, gastades i
apagades per la pols que el temps hi ha acumulat, està situada al
mig de l’escenari. Aixeca una mà, expressivament, i el pianista de
renom mundial que l’acompanya comença a tocar. Una melodia
lleugera que aconsegueix despertar el públic, que ara concentra
els seus pensaments, abans dispersos, en la figura de la cantant.
En pocs instants l’ambient distès de la sala canvia, creant una
atmosfera tensa i expectant. Ningú respira, la música es fa reina
de la sala sense que ningú s’oposi al seu desitjat regnat. Fins i
tot el petit Alessandro sembla que s’ha oblidat per un moment de
la mosca que seguia amb la mirada, i el rítmic batec del ventall
de la seva mare ha cessat sobtadament. Ja no se sent el constant
repic nerviós d’alguna sabata amb el terra ni tampoc la respiració
feixuga del vell Adamo, qui tants anys ha passat al mar. Ara li
sembla que torna a estar sobre el vaixell creuant el mar del Nord
durant els anys de guerra amb l’única presència del fred i la fam
a coberta. I fins i tot creu sentir enyorança de les ones que el
bressolaven cada nit. Els dits de l’artista semblen volar sobre les
tecles bicolors de l’instrument igual que feien les gavines que
l’acompanyaven aleshores. Sembla que fins i tot la bombeta que
pampalluguejava entengui que no és el moment per fallar. Però
com bé sabeu, la perfecció és impossible, o aquesta és l’única
explicació que filòsofs, polítics, policies, economistes i fins i
tot algun expert en física quàntica han pogut trobar pel que va
passar després.
Un estossec breu seguit d’un altre, de més volum. Una pomposa
senyora de primera fila que es remou sorpresa pel sorolls que
han sortit de la seva pròpia gola. Mou el braç i l’introdueix, fins
a l’alçada del colze, en la immensa bossa de mà que té sobre els
genolls. Amb els dits arrugats i tremolosos, palpa tots els objectes
que conté aquest. Ulleres, monedes, pintallavis, el mòbil que els
seus fills li han regalat pel seu últim aniversari i que mai ha
utilitzat i claus, tots els objectes xoquen entre ells. Adamo, des
del seu vaixell, veu els núvol negres que pronostiquen tempesta.
Ara els dits ja no es mouen, han topat amb el que buscaven. El
braç desfà el seu camí acompanyat d’un caramel. Rodejat de
paper platejat, és d’aquells que calmen les irritacions al coll.
Lentament, el suculent tresor és desembolicat, provocant el
cric-cric sonor i inevitable que es produeix quan tot ésser humà
de classe social, raça, afinitat política o pensament religiós
qualsevol, provoca quan desembolcalla un caramel d’embolcall
platejat dels que calmen les irritacions al coll. Lògicament,
aquest soroll tan desentonant en el context en el qual ens trobem,
no passa desapercebut per cap dels presents. Alessandro desvia
la mirada de l’escenari i la clava en la llaminadura. Fa el que
qualsevol nen de la seva edat hauria fet i allarga el braç cap al
caramel que té a tan sols mig metre. La mare, que a diferència de
la senyora pomposa veu les intencions del noi, intenta evitar el
que és inevitable. Mou el ventall decidida cap a la mà del seu fill
que ja s’apropa perillosament al seu objectiu i amb un cop sec de
canell, el colpeja. Caramel i ventall rodolen per terra. La senyora
pomposa xiscla amb un únic crit ofegat per un segon atac de
tos que la fa trontollar sencera. La mare d’Alessandro s’aixeca
per recollir el ventall i el caramel fa que el seu peu rellisqui
per la moqueta. Cau de cul sobre l’escenari on els artistes ja fa
estona que han deixat de ser els protagonistes de la nit. El pacífic
oceà d’Adamo és ara una bassa d’aigües ferotges que intenten
enfonsar el vaixell. El vell es posa nerviós, no pensa tornar a
reviure aquells moments a bord, quan pensava que mai més
posaria un peu a terra ferma. S’aixeca de cop, enfurismat, com
molta altra gent del públic. La música s’atura de cop i la cantant
deixa de banda el seu magnífic somriure dibuixant una ganyota
de desaprovació en el seu rostre. Entre les cortines de darrere
l’escenari, el “maneger” del duet veu el canvi en l’expressió de
la soprano i, aliè tot el que està passant a platea, ho atribueix als
dolors a l’estómac que últimament pateix la dona. Sap el que
ha de fer en aquests casos, ho té tot preparat. Corre tant com les
seves curtes i gruixudes cames li permeten entre els vestidors del
gran teatre cridant a tot aquell amb qui es creua el que creu haver
vist a l’escenari. Sap que si els dolors de la cantant s’accentuen,
aquesta no actuarà en les seves millors condicions i la crítica
serà nefasta per al seu futur i els seus interessos econòmics.
Crida el nom de la substituta desesperat, tement que tot el que
du entre mans se’n vagi en orris. Per fi la troba, però el que
veu quan entra al camerino, el desespera. La noia està plorant.
Quina gosadia! Com si es pogués permetre el luxe de plorar
abans d’una actuació! Els diners són l’únic pel qual val la pena
plorar, pensa, i les llàgrimes també li entelen els ulls quan pensa
en les pèrdues que patirà si l’espectacle surt malament. Sap que
no hi ha res a fer i en un atac de ràbia, agafa la segona cantant
pels cabells, cridant i maleint-la com no ho havia fet mai. La
noia atemorida, surt corrents de la cambra. Creua passadissos i
més passadissos fins que surt al carrer, mullat per la pluja que fa
dies que cau sense descans sobre la ciutat de Roma. Avança per
carrers que no coneix sense aturar-se. Una vespa a tota velocitat
creua rebent per davant d’Angela, que encara no s’ha assecat les
llàgrimes dels ulls i no pot evitar que el vehicle la colpegi, fentla
caure d’esquena sobre el paviment. El conductor de l’aparell
en perd el control. Mai arribarà a la decisiva reunió que tenia
aquella nit. Aquest fet arruïna la vida de les quinze persones
que l’esperen asseguts i nerviosos al voltant d’una taula rodona.
L’empresa alimentària que dirigia el difunt home de la vespa
cau en picat, sense un director competent, la fràgil situació per
la qual ja passava la deteriora encara més. Ningú s’atreveix a
fer-se càrrec d’aquest vaixell que s’enfonsa sense remei i en
pocs mesos, l’empresa que fabricava els caramels d’embolcall
platejat, despareix.

L’ESCURA-XEMENEIES
Accèssit de narració
Queralt Morral (1r Btx)
Era una època de canvis, la revolució industrial s’havia estès
per tot Catalunya. Rondava el 1909 quan els meus pares ens
van dir a mi i a les meves germanes que marxàvem de Mura.
La fil•loxera havia fet moltes destrosses als camps de ceps dels
meus pares, i sense els ceps no podíem seguir vivint en aquell
poblet perdut entre les muntanyes de Sant Llorenç. Aquella
mateixa tardor, després de dos mesos de molta precarietat, vam
agafar les poques coses que teníem i les vam recollir en sacs
apedaçats. El veí de la casa del costat tenia un carro i un cavall
molt robust que feia servir per llaurar la terra, i ens va oferir de
portar-nos si es podia quedar els nostres terrenys, llavors erms.
Si haguéssim tingut alguna cosa a perdre amb aquell tracte, no ho
haguéssim acceptat, però allà ja no ens hi quedava res, i els pares
van aprovar-ho sense dubtar ni un sol instant pensant en allò que
deixàvem enrere i el que ens esperava a partir d’aleshores, incert
per tots nosaltres. Jo tenia deu anys; la Carme, set, i la Marta, la
més menuda, cinc. Érem nens ingenus que no sabíem res, i que
ho acceptàvem tot.
El trajecte va ser llarg, el més llarg que vaig arribar a fer mai; va
durar tot un dia i part d’una nit, i el fred d’aquell novembre se’ns
ficava entre les robes que portàvem a sobre, com un alè gelat que
es passejava per tot el cos fins que s’apoderava del nostre tacte.
Les muntanyes i les valls per les quals passàvem no deien res,
ens observaven molt quietes, esperant que acabéssim de passar
aquell revolt, esperant que marxéssim d’aquell lloc tan mut i
solitari, aquell lloc que només era seu.
Ja era fosc quan passàvem per Matadepera, amb quatre casetes
arrenglerades a banda i banda del camí ral que anava de Manresa
a Barcelona. Aleshores vaig tancar els ulls i al cap de poc vaig
submergir-me en un son molt profund que va alleugerir l’últim
tram del viatge abans d’arribar al nostre deplorable destí. El
carro va parar al mig d’un carrer empedrat amb uns edificis alts
que l’assetjaven. Vam baixar del carro, i quasi a les fosques,
il•luminats per un fanalet que penjava de la façana d’una casa,
vam començar a caminar per aquells carrerons massa inhòspits.
No sabia on anàvem, arrossegant els peus per aquelles llambordes
mal posades. Finalment, vam arribar a una caseta més petita que
les altres i els pares van deixar els sacs al terra. Sense dir res,
es van acostar a la porta i van trucar. Primer, vaig veure com la
llum del segon pis s’encenia, i aleshores, vaig sentir un soroll
de passes que baixaven les escales, i després un soroll de claus.
Ens va obrir la porta un home molt prim i baixet. Devia tenir
uns seixanta anys, però el bigoti blanc i la mica de borrissol
que tenia al cap feien que semblés més gran. Portava una bata
de color blau marí molt gastada i unes sabatilles que semblaven
molt incòmodes. No sabia qui era aquell senyor, però em va
transmetre molta confiança. Segurament va ser per aquells ulls,
cansats i molt apagats, però plens de bondat. Vaig saber més tard
que es tractava d’un amic de la tia Eugènia que vivia en aquella
ciutat hostil a la qual havíem anat a parar, Terrassa. Vam pujar
les escales d’aquell petit immoble. Al pis de dalt, hi havia dues
habitacions, a la de la dreta hi dormia ell, i la de l’esquerra seria
la nostra.
Al matí següent, em vaig llevar molt d’hora, em vaig vestir i
em vaig fregar la cara amb les mans per treure’n les lleganyes.
Encuriosit, vaig baixar al pis de sota. Vaig caminar a poc a poc
per un passadís molt llarg i molt estret amb les parets pintades
de color granat. Al final del passadís hi havia una porta de vidre
lletós que deixava passar la llum d’una petita bombeta. La porta
era tancada. Jo vaig agafar el pom rodó i el vaig fer girar; la
porta es va obrir i vaig veure que a l’altra banda hi havia l’home
d’aquella nit assegut d’esquenes a mi, amb les mans sobre la
taula i amb el retrat d’una noia molt jove entre els seus dits freds
i callosos; era el retrat de la que havia estat la seva dona, morta
d’una pulmonia just un any després d’haver-se casat. Em vaig
quedar molt quiet. L’home es va girar i em va demanar que
segués amb ell, aquell va ser un dels pocs cops que el vaig sentir
parlar.
Vam estar asseguts en silenci molta estona, sense mirar-nos,
però comprenent-nos. Les passes al pis de dalt ens van fer tornar
del món dels records; aleshores em va prémer molt fort la mà
sense mirar-me als ulls, es va aixecar recolzant-se a la taula i a
la cadira fent un esforç inhumà, i va marxar, feixugament per
aquell passadís tan llarg. En aquell moment vaig sentir molta
llàstima per ell, un home que havia viscut tota la vida molt sol
i en silenci.
41

42
Aquell mateix matí, els meus pares i l’Isaac, l’home del silenci,
van sortir de casa després d’haver esmorzat per anar a treballar.
L’Isaac obrava en una fàbrica tèxtil als afores de la ciutat,
l’anomenat vapor Aymerich Amat i Jover, i va explicar als pares
que de moment era l’única opció.
Van estar mig any treballant a la fàbrica. Hi estaven moltes
hores, des que sortia el sol fins al vespre, i mai deien res; no
es queixaven encara que arribessin abatuts cada dia. Nosaltres,
anàvem a l’escola i a la tarda sortíem a jugar al carrer amb
d’altres nens que vivien per allà. Al cap d’un temps, els pares
van veure que les coses no anaven bé, necessitàvem més diners
per poder pagar el lloguer a l’Isaac, i la Carme necessitava roba
nova per anar a l’escola. Va ser llavors que els pares em van
explicar que havia de deixar d’anar a l’escola per anar a treballar
amb ells, a la fàbrica. Al primer moment, vaig saltar d’alegria,
podria fer la feina dels grans! El que no sabia era com n’era
de dura la vida dels grans, i jo vaig haver de créixer de cop,
passar de la infantesa a l’edat adulta en pocs dies; vaig perdre la
innocència i l’esperança de nen, i vaig assumir la responsabilitat
i la monotonia de la vida a la fàbrica.
La meva feina només la podia fer jo; havia de netejar la
xemeneia del vapor, i ho havia de fer jo perquè era l’únic que
podia encabir-se en aquell tub tan estret, tan fred i tan fosc. Jo
era l’escura-xemeneies. Quan no havia de netejar la xemeneia,
em disposaven davant d’un teler i la meva feina era teixir la roba
amb fils de colors, aquesta feina era molt cansada, perquè el teler
feia molt de soroll, i als vespres, aquell ritme incansable que
feien les màquines s’apoderava de mi, i no em deixava dormir.
Però això ho desitjava abans que haver d’escalar per aquella
gola fosca i haver de gratar amb un raspall les parets de totxana
brutes de sutge.
Finalment em vaig resignar a fer aquella feina sense protestar,
perquè cap gran podria conèixer la monstruositat d’aquell
conducte, el meu terror al veure’l des de lluny, ferm i imponent,
impassible i etern. Això només ho sabia jo, i potser és per això
que ara comprenc l’Isaac, sol en un punt entre el Cel i la Terra,
enmig del res i silenciat, esperant impacient que arribi el moment
de sortir de la foscor, per sempre.
PARAR I ARRENCAR,...,
Jaume Vila (1r Btx)
Parar i arrencar, parar i arrencar, una i una altra vegada.
No hi havia manera d’avançar. Era un clàssic dilluns a les vuit
del matí a Terrassa. Cotxe aturat, gent nerviosa i tocant el clàxon,
gent caminant amb pressa mirant el rellotge... Com cada dilluns
la societat col•lapsada. La veritat, és que no sabia què feia en
una societat com aquesta.
Vaig deixar el cotxe mal aparcat i vaig començar a caminar.
Mentre ho feia, pensava el que hauria de fer en aquell avorrit dia.
Em preguntava què hauria de fer i per què estava fent el que feia.
Amb voltava pel cap si tenia sentit tot el que feia i quin objectiu.
La resposta a aquesta pregunta no existia ja qu el que creia es
que molta gent no tenia cap objectiu sinó que anava tirant.
Després d’haver creuat un parell de carrers, vaig trobar una
multitud de gent que m’impedia passar. La meva primera idea era
que estaven allà perquè no tenien res millor a fer o que regalaven
alguna cosa. No era aquesta la resposta i, per saber-la, m’hi vaig
afegir com un terrassenc més. Quan vaig veure el que passava
em vaig quedar bocabadat. Tothom estava mirant un balcó d’un
bloc de pisos. En aquell balcó s’hi trobava una persona, que
pel que vaig deduir tenia intenció de tirar-se daltabaix. Després
d’uns segons vaig reaccionar i vaig fer un parell de deduccions.
La primera era que aquell balcó pertanyia a casa d’un amic meu,
i la segona era que aquella persona era el meu amic. Tothom
estava cridant: “no et tiris”, o “tira’t”. Allà vaig entendre que la
gent estava boja i el meu amic el primer. Com és que algú podia
arribar a la desesperació de suïcidar-se? I encara més, com és
que la gent el podia incitar a fer-ho? De lluny, s’escoltava el
soroll d’unes sirenes, que cada vegada se sentien més fort. Ja
estaven aquí, era la policia, els bombers i l’ambulància. Abans
que arribessin vaig poder colar-me a dins del pis. Una vegada
allà, vaig anar fins el cinquè primera, on la porta estava oberta.
Vaig entrar i vaig tancar la porta. Em vaig apropar al balcó i com
passa a les pel•lícules, ell es va girar. A baix ja havia arribat tota
la gent i algú amb un megàfon ja començava a cridar. Aquest
intentava que no es tirés. Jo mentrestant estava cara a cara amb
el meu amic. El primer que em va dir no va ser la típica frase: “si
fas un pas em tiro”. Tot el contrari, el que em va dir va ser: “si
vols tirar-te amb mi, ho pots fer”. Jo em vaig quedar sorprès i li
vaig seguir el joc. En vaig seure al seu costat. Tots dos asseguts a
la barana vam veure que a baix havia arribat la televisió i tot. En
aquella situació vaig pensar que aquell pis tenia una gran vista
de tot Terrassa, i que no s’escoltava gens tota la cridòria de baix.
El meu amic em va dir que la seva vida no tenia cap objectiu i
que no volia viure. Li vaig preguntar si tenia la intenció de tirarse
o per si al contrari només volia cridar l’atenció. Ell em va dir
que s’anava a tirar. Jo vaig dir-li que no ho fes però que jo no
l’anava a acompanyar. Em vaig col•locar un parell de metres
darrera seu i li vaig dir que ja es podia tirar. Ell va somriure i em
va dir adéu, però com a totes les pel•lícules bones hi va haver un
contratemps. Jo vaig reaccionar, el vaig agafar per la cintura i el
vaig entrar cap al pis.
L’endemà vaig començar el meu clàssic recorregut però amb una
petita diferència: tothom m’aturava pel carrer i em preguntava
coses, em felicitaven i fins i tot em demanaven autògrafs. Tot
Terrassa em coneixia per haver salvat el meu amic del suïcidi,
que per cert estava a la secció de psiquiatria de la Mútua. La
meva vida havia canviat radicalment i es podria dir que la fama
em feia viure.
Durant les següents setmanes tothom em coneixia i llavors vaig
entendre què era la fama encara que només fos a nivell local.
Cada dia que passava era més dur. Havia de córrer pel carrer
perquè no em seguissin, amagar-me en bars, cases, botigues... i
anar amb cotxe a tot arreu perquè no em veiessin. Però el gran
punt culminant va ser quan vaig rebre una trucada de Televisió
de Catalunya dient-me que em volien fer un reportatge. Jo vaig
acceptar-ho però encara va ser pitjor ja que la meva fama va
augmentar moltíssim. A les xarxes socials tothom em parlava
i em felicitava. No ho podia suportar més. La idea que se’m va
ocórrer va ser fugir de la ciutat però per culpa de reportatge de
Tv3 tot Catalunya em coneixia. Vaig estar unes setmanes més
reben trucades per si em podien entrevistar. Al cap d’uns dies ja
tenia entrevistes a tots els diaris i ràdios de Catalunya. La fama
començava a ser insuportable. M’estava tornant boig. Però el

pitjor encara estava per venir: al cap de pocs dies el meu amic
va sortir de la Mútua i em va venir a veure. Es va presentar amb
flors, bombons, regals... i em va donar les gràcies. De la seva
visita no vaig entendre el perquè em va dir que no qualsevol amic
salvaria un altre d’un suïcidi. En aquell moment vaig pensar que
la meva fama començaria a caure però no va ser així. L’endemà
se’m va presentar a casa un periodista de televisió espanyola
que em va fer una entrevista. Quan va marxar se’m va presentar
a casa una multitud de periodistes del cor i de la premsa rosa,
que em van començar a fer preguntes. Vaig tencar la porta sense
respondre a cap pregunta. L’endemà em va venir a veure el meu
amic amb més regals i felicitacions. Al sortir de casa em seguien
tots els periodistes del cor i paparazzis. Vaig pujar al cotxe però
em van seguir amb les seves furgonetes. No podia controlar-ho.
No hi havia cap dia que no pensés que potser el millor era no
haver agafat el meu amic i haver-lo deixat tirar-se.
Després de tot el que em va passar aquells dies, em vaig passar
una setmana a casa tancat, pensant que així la gent s’oblidaria
de mi; però no va ser així. Vaig pensar que no tenia sortida, que
seria famós per sempre i que això era un càstig per haver pensat
que la meva vida era un avorriment. No em podia imaginar
aquesta vida per sempre.
Al cap d’un mes del meu rescat, el meu amic encara em portava
regals; la gent em reconeixia, la premsa em seguia.... No podia
més. Vaig pensar que l’única sortida que tenia era traspassar la
meva fama a un altre; i vaig tenir una idea.
Un dia que el meu amic em va venir a felicitar i a portar regals,
jo el vaig obrir i em vaig asseure al meu balcó. Em vaig asseure
a la barana i no a la cadira. El meu amic es quedà sorprès, i em
va dir si tenia pensat tirar-me com ell. La meva resposta va ser
un “potser”. Al cap de pocs minuts havia arribat una multitud de
gent, càmeres, periodistes, policies, bombers, ambulàncies... El
meu amic em va repetir la pregunta d’abans i la meva resposta
va canviar de potser a “sí”. Ell em va començar a fer el típic
discurs de pel•lícula però jo tenia la gran idea al cap. Jo volia
recrear la situació de feia uns dies, i que ell em salvés la vida i
s’endugués la meva fama. Al cap d’uns minuts de xerrar junts
ell em va dir que marxava i que si em volia llençar daltabaix que
ho fes. Acte seguit i sense dubtar vaig fer el mateix que havia
fet ell: vaig somriure-li i li vaig dir adéu amb la mà. Em vaig
desenganxar de la barana tot esperant que ell m’agafés, però la
seva resposta va ser quedar-se quiet. Jo no vaig poder tornarme
a agafar a la barana i vaig caure. Durant la meva caiguda se
sentia un soroll de por del públic. En els meus últims moments
de vida vaig entendre la frase que m’havia dit el meu amic l’altre
dia: “no qualsevol amic salvaria un altre d’un suïcidi”. La meva
última conclusió va ser que ell no era un amic com jo pensava,
i que la meva vida no era com a les pel•lícules i que si ho fos
seria una tragèdia.
LA SEÑORA LICHT
Bruna Serra Puntí (1r Btx)
La señora Licht era una mujer de unos sesenta años
aproximadamente, pero parecía mucho más vieja. Tenía arrugas
por toda la cara y llevaba unas gafas muy grandes. Era rubia y
tenía unos ojos azules enormes y muy intrigantes. Parecía uno
de esos turistas que inundan a menudo las ramblas de Barcelona,
aunque ella afirmaba que no era de ningún país del Norte. De
hecho, decía que había nacido en un país llamado Seuqisum,
donde las flores hablaban. Vivía en el cuarto primera de mi
bloque. La gran mayoría de los vecinos decía que estaba loca,
pero la verdad es que yo nunca hubiera creído eso porque
era muy simpática. Siempre que iba a visitarla me regalaba
galletas de chocolate de formas curiosas y extrañas, que estaban
buenísimas. Le gustaban muchísimo las flores, por eso tenía la
casa llena de ellas. Las que más le gustaban eran las orquídeas,
porque decía que le recordaban su país. La parte de su casa
adonde más me gustaba ir era el lavabo. Allí las paredes estaban
cubiertas de hiedra, de esa que se engancha a la pared, y colgando
del techo había muchas flores de colores. A mí me encantaba ir
a mear en su casa, porque era como si estuviera en medio de la
selva, porque además había también abejas de las que no pican
nunca y toda clase de insectos buenos que vivían muy contentos
en aquella sala. Además, había una ventana enorme desde la
que se podía ver el río helado y desde la que entraba luz, que
acompañaba a aquel olor tan bueno. Cada martes, cada jueves y
cada sábado, a las siete y tres minutos de la tarde, aprovechaba
que mis padres no estaban en casa y me escapaba corriendo
escalera arriba hasta el cuarto primera. Llegaba rapidísimo y,
entonces, daba un pequeño salto y llamaba tres veces al timbre
y después una cuarta más larga. Así la señora Licht sabía que
era yo y abría la puerta. Con una sonrisa me decía “Adelante,
cariño” y, entonces, yo entraba. Desde que entraba en su casa
hasta que salía me sentía muy bien. Reíamos y bailábamos al
compás de la música que sonaba en un aparato muy grande. Ella
siempre escuchaba músicas alegres de aquellas que te hacen
bailar. Me sentía muy bien en su casa, parecía que siempre fuera
primavera.
Un día, era un jueves de noviembre, mis padres se fueron de casa
y yo subí corriendo al cuarto primera. Salté y llamé tres veces al
timbre y luego una cuarta más larga. Nadie me abrió, pensé que
era un poco raro, pero volví a llamar y me abrió la señora Licht,
con una sonrisa bonita, y me dijo “Adelante, cariño”. Afuera
llovía fuerte, pero dentro de la casa se estaba perfectamente
bien. Había una luz distinta a la que había fuera. Empezamos
a bailar cogidas de las manos al compás de una canción que
decía cosas muy bonitas, creo que eran sobre flores. Aquel día,
la señora Licht decidió regalarme una orquídea de color púrpura,
que era preciosa. Nos despedimos al cabo de un rato y yo bajé
las escaleras hasta mi casa. Pero estaba triste, porque mi casa era
muy aburrida comparada con la casa de la señora Licht. En mi
casa solo estaban mis padres, que siempre se estaban quejando
de todo y más aún cuando miraban la tele. Decían algo de una
crisis, de deudas y algo de especulaciones, creo. Me daba igual
y nunca los escuchaba, porque no me gustaban sus problemas.
La señora Licht no tenía nunca problemas, siempre estaba
contenta. Aquella noche cené rápido y me fui a mi habitación,
con la orquídea de la señora Licht. Decidí ponerla en la ventana,
para que así la pudiera ver todo el mundo desde la calle. Aquella
noche fue muy difícil poder dormirme. No sé por qué, pero me
43

44
pasé todo el rato mirando la planta, con todas aquellas flores.
Me parecía que la oía respirar, pero era imposible, las plantas no
respiran. Qué curioso, ¿cómo podía ser tan perfecta una flor?,
¿quién la había podido pintar de aquel color tan bonito? Si yo
hubiera podido pintar una flor, la pintaría de color azul, porque
hay muy pocas flores azules y el azul es muy bonito, como el
agua y el mar. Bueno, a lo mejor la pintaría también de color
amarillo, como el sol. De repente, volví a mirar la orquídea
y creo que ella también me miró. Entonces, le dije “¡Hola!”,
porque pensé que si me miraba a lo mejor también podía hablar.
Me respondió con sus pétalos y me dijo “Hola, cariño”. “¿Cómo
te llamas?”, le dije yo, y me contestó que se llamaba Jist. Era un
nombre bonito, Jist. Eso de hablar con una flor era algo extraño,
creo. Pero seguimos hablando. Me contó que vivía en casa de
la señora Licht, en el cuarto de baño, y que me había visto cada
martes, jueves y sábado, cuando iba a mear. ¡Qué vergüenza! Me
tenía que ver meando... ¡con lo bonita que era ella! Estuvimos
hablando y me dijo que ella venía del mismo país que la señora
Licht, el país de Seuqisum, donde siempre era primavera. Me
explicó que en Seuqisum solo vivían mujeres y flores, y contentas
bailaban y danzaban, hasta que se marchaba el sol. Estaban bien
organizadas y comían de todo lo que las plantas les daban. Ellas,
a cambio, conseguían agua para las plantas cuando no llovía.
Vivían todas contentas, hasta que un día llegó la princesa del
reino de al lado y la muy envidiosa decidió llevarse todas las
flores del país. Decía que las flores son muy bonitas y que debían
ser para ella, porque su belleza era comparable con la de las
plantas. Las mujeres del Seuqisum estaban muy tristes, porque
las flores eran su vida y la princesa se las había robado todas.
Fue entonces cuando descubrieron que no se las había robado
todas, se había dejado una, y esta era la madre de Jist, una
orquídea púrpura, llamada Tist. La pobre Tist tuvo que volver a
crear flores, muchas flores, para que pudieran volver a vivir en
paz. Lo consiguió y la vida se restableció en el país. Un día, las
mujeres decidieron enviar a tres de ellas por el mundo a repartir
alegría a los pobres de amor que vivían en las calles grises de las
ciudades de al lado. Fue así cómo se repartieron, para compartir
su primavera. En Seuqisum, se quedaron las otras, creando
nuevas vidas. “Es así como llegamos aquí la señora Licht y yo,
y es en el cuarto primera donde creamos alegría”, me dijo. ¿Por
qué la señora Licht nunca me había contado aquello?
¿Y por qué de repente me había regalado a Jist? ¡Qué cosas
más raras me pasaban! Seuqisum debía de ser maravilloso, todo
lleno de flores y mujeres, sin crisis ni cosas aburridas de estas
de mayores. Sería muy bonito vivir allí... Quería verlo, quería ir.
Jist me miraba, creo que quería saber qué estaba pensando, pero
yo no se lo dije, me acosté, soñando con mi viaje a Seuqisum
con la señora Licht. La mañana siguiente era viernes y los
viernes nunca iba a ver a Licht, pero aquel viernes era especial,
porque le iba a proponer lo de nuestro viaje. Pensé que a lo mejor
podíamos invitar también a Jist con nosotras, al fin y al cabo era
una buena flor. Subí corriendo las escaleras y llamé tres veces a
la puerta y luego una cuarta más larga. Me abrió la señora Licht,
pero aquel día no sonreía. Su casa ya no tenía aquella luz tan
mágica, ni había galletas de chocolate de formas extrañas. La
señora Licht parecía más blanca de lo normal. La saludé con
una sonrisa y me dijo con una voz que daba miedo: “Adelante,
cariño”. Me preocupé un poco, al ver que muchas de las flores
de su cuarto de baño estaban mustias y las abejas ahora picaban.
El tocadiscos no funcionaba y se repetía todo el rato un mismo
trozo de canción, que por cierto era muy triste. No entendía qué
le estaba pasando. Me senté en el sofá, junto a ella, y le conté
que había conocido a Jist y le dije que quería ir a ver Seuqisum
con ella y quedarme a vivir allí muchos años. La señora Licht
me miró sonriendo y me dijo que ella ya estaba muy vieja para
viajes. Fue entonces cuando me di cuenta de que había algo que
iba muy mal. Además, algo de aquella casa me molestaba, ya
no parecía primavera, hacía frío, tanto frío que yo temblaba. En
los grandes ojos de Licht pude ver un gran vacío que me dio un
terrible miedo. La señora, sonriendo, me dijo: “Adiós, cariño,
me voy”. Después de decir eso, cerró los ojos y se fue. No sé
adónde se fue exactamente, pero ya no estaba allí. Llorando,
bajé las escaleras hasta mi casa. Pero esta vez más triste aún
que las veces anteriores, ya no podría volver nunca al cuarto
primera, con la señora Licht. Lloraba y lloraba en mi habitación,
hablando con Jist, que intentaba aliviar mi dolor, pero no lo
consiguió. Los días pasaron y cada martes, jueves y sábado
subía corriendo al cuarto primera y con un salto llamaba tres
veces al timbre y una cuarta vez más larga, pero nunca me abría
nadie. Con todo, llegó el invierno. Cuidé de Jist y la regué cada
día durante muchos años, hasta que llegó a ser un árbol grande,
que daba muchísimas flores.

45

46
SENTIMENTS
1r premi il·lustració
Terrassa, 20 de març del 2008
Anna Juberias (1r Btx)
Il·lustració Alba Salinas (3r ESO)
Benvolguts representants de l’acadèmia catalana:
Sóc un jove terrassenc afortunat de viure en una ciutat plena
d’història, on cada racó em transmet infinitat de sensacions,
Terrassa. L’altre dia, mentre passejava pel centre, vaig decidir
entrar a una llibreria que obrien aquell mateix matí. Una
d’aquelles en les quas pots arribar a perdre-t’hi. Tant bon punt
m’hi vaig trobar dins, en alçar la vista vaig veure la senyorial
escala de marbre que pujava al segon pis.
Tenia ganes de trobar un llibre que sempre llegia el meu avi quan
jo era petit i que, per casualitat, havia estat rescatat i reeditat feia
poc. Recordo jo, damunt de l’avi asseguts al sofà, els meus dits
entre la seva barba i escoltant atentament tot el que m’explicava
sobre el llibre que en aquells moments no entenia gaire. Amb
molt d’optimisme vaig decidir pujar i, passadís per passadís
cercar-lo. De fet, si aquest tipus de llibreries tenen tant d’èxit
deu ser perquè és fàcil trobar el què vols. Al cap d’una bona
estona m’ho va deixar de semblar. Aquell lloc em confonia i vaig
arribar a passar dues, i fins a tres vegades, entre els mateixos
prestatges de la secció de jardineria, secció on no es trobava el
llibre que buscava. Tot degut a la meva contínua observació de
l’arquitectura d’aquella singular llibreria. Un edifici històric de
Terrassa on mai havia estat, però sí els meus pares quan l’edifici
va deixar de ser utilitzat per la burgesia de la ciutat i el soterrani
es va convertir en una mena de sala de ball. Al fons de la planta
hi havia un rètol molt cridaner uns metres més enllà d’on jo era
i vaig plantar-m’hi davant. Constava d’una fletxa que enfocava
cap als meus peus on es podia llegir: “novetats”. Si tingués sort
podria ser que el meu llibre es trobés allà, però no, no hi era.
Vaig decidir prendre’m un temps, sense donar-me per vençut,
i seure en una butaca que hi havia al costat del petit taulell.
Vaig agafar el primer llibre que en sobresortia per fullejar-lo,
que resultar ser un diccionari. Per no tornar a aixecar-me, vaig
pensar fer-hi una ullada. L’obrí sense mirar i vaig posar el dit
en una paraula qualsevol. Aquesta que assenyalava resultava ser
“sentiment”: “Capacitat de sentir afecte o de comprendre altres
persones”. Només deia allò? Va semblar-me una definició massa
curta com per poder explicar què és un sentiment, o què són els
sentiments. Massa frívol. Em va sobtar i vaig quedar-me una
bona estona reflexionant: Què són els sentiments per a nosaltres
sinó l’element més important que hi ha? Res pot comparar-s’hi.
Ho són tot i res a la vegada, poden donar-nos la vida o enfonsarnos
en la més profunda misèria. No es pot trobar res equiparable
al seu poder, sempre són presents en els nostres dies. Sense
ells viuríem en un món buit, un món metòdic sense cap tipus
de sensació, fred, insondable, interessat. Sense ells la nostra
vida no pot constar de res, es transforma en un buit impossible
d’omplir. Alguns fan que ens aixequem cada matí i ens doten
de la confiança necessària per realitzar allò que desitgem, una
il•lusió. No tots els sentiments ens ajuden a desxifrar com estem,
molts ens provoquen una gran confusió i d’altres sembla que
ens allunyin del que realment volem. La majoria de vegades
actuem de la manera que creiem més correcta, mantenint a
ratlla els sentiments, donant més importància al raonament.
Pensant i actuant fredament seguim un camí que ens resulta
més fàcil per aconseguir els nostres objectius. Podem sentir-nos
recreats assolint-los, però de vegades aquest camí escollit, que
aparentment era el correcte, és la manera amb què hem actuat
sense tenir en compte els sentiments. Aquesta satisfacció es
pot veure enderrocada davant l’alliberament sobtat d’aquests
sentiments, no els podem controlar, ens poden fer patir i finalment
ens trairan. Ens produiran insatisfacció, tristesa, desolació...
Els sentiments poden ser una part molt feble i clara de nosaltres.
Alguns poden ser dolents com l’odi i l’aversió. Però els més
poderosos són els bons, aquells pels quals val la pena lluitar, com
l’amor. Amb ells aprenem a dir “t’estimo” i experimentar què és.
També, pot desencadenar-se una guerra. De vegades el més dur
d’alguns sentiments és compartir-los amb altres persones. No
hi ha res que ens desesperi tant com veure mal interpretats els
nostres sentiments. El temor que ens passi tal cosa pot conduirnos
a la més gran desesperació evitant enfrontar-nos al nostre
interior. Fan que sofrim d’impotència. Com si duguéssim una
bossa plena de coses penjada a l’esquena i no sabéssim què
hi ha dins. Ens morim de ganes de parlar-ne però sovint no
sabem identificar què és allò que sentim, quines emocions ens
transmeten totes les coses que hi ha dins la bossa. Amb ells,
també, ens han ensenyat a enganyar i ferir. Ens poden fer sentir
malament, el dolor que ens poden produir no és comparable amb
el físic, sovint el més gran prové de la seva coneixença i desitgem
no haver-los entès, hi donem voltes i voltes, però no ens fan
sentir millor. La confusió que ens poden transmetre pot dur-nos
fins a un punt d’incertesa que no som capaços de superar, poden
fer-nos desesperar. Qualsevol cosa per si sola no ens pot arribar
a danyar tant com la seva reflexió contínua. Amb ells aprenem
el significats de les paraules, anem més enllà de la gramàtica
i experimentem el que volen dir. Ningú pot ensenyar-nos a
sentir ni educar els nostres sentiments. Els sentiments són allò
que sofrim, allò que gaudim, que podem percebre per nosaltres
mateixos i només trobem al nostre interior. Formen una petita
part de nosaltres. Fan úniques les persones de tal manera que
tots tinguem una visió o sensació diferent per entendre la realitat
que ens envolta.
Capritxosos i indomables, poden transformar-se en sentiments
completament contraris. Però el que realment val la pena d’ells
és conèixer-los tots, experimentar-los un per un, no deixar de
viure i anar més enllà del que ens puguin oferir.
Finalment vaig sortir de la botiga sense trobar el llibre que
buscava, però sentint-me igualment complagut. Per això
redacto aquesta carta, perquè en una pròxima edició d’aquest
nou diccionari es tinguin en compte més conceptes per, així,
completar aquesta definició.

47

48
TRIFULCA 1 I ESCARRÀS 2
Premi de poesia
Alba Molina (1r BTX)
L’esquitx de llum saludà l’albada,
la finestra esbatanada 3 , la fredor pessigà 4 .
A la serra s’ajeia la barda 5
mentre la fatiga els circumdà.
Mugir de la mainada
i crits del bestiar.
Mai enllitegada 6
si llonzo 7 es volia menjar.
Ulls clucs i pèls recollits
Això havia d’acabar.
Orelles insonores o mans sense dits
fos ahir o potser demà.
Ni tardar un minut,
ni ser palatreca 8 .
Ni pels grans ni pels menuts
si a casa, volies dur teca.
Clavades a l’Aymerich
senties tants terrabastalls 9 com estrelles.
No per fer-se ric,
per ells mes i menys per elles.
Paraules en desús pels joves:
Xiquets petits
a l’ull de xemeneia
i aquell qui encara te dits,
a filar com jo feia.
Hores de trifulca 10 ,
rebent de la pirrossa 11 ,
palpant quelcom espurna
per lliurar-nos d’una grossa.
Ni Aymerich, ni Amat, ni Jover
mai cap parrac 12 mudaven.
Mai van tocar el taler
ni els carbons gustejaven.
1 i 10. TRIFULCA: Situació de desordre, d’avalot, de cosa desbaratadora.
2. ESCARRÀS: Treball excessiu, feinada.
3. ESBATANADA: Oberta completament
4. PESSIGAR: Arribar, apoderar.
5. BARDA: Núvol blanquinós que es posa al cim dels Pirineus i es veu mentre
bufa la tramuntana.
6. ENLLITEGADA: Enllitar. Estar al llit per malaltia
7. LLONZO: Llom de porc.
8. PALATRECA: Es diu de la persona malgirbada i també xerraire.
9. TERRABASTALL: Soroll fort de cosa que cau, de coses que es topen
repetidament, de cops forts entre persones o coses.
11. PIRROSSA: Porra, bastó que té un extrem engruixit.
12. PARRAC: Roba esquinçada.

LA CIUTAT SENSE NOM
Anna Turu (1r Btx)
Aquesta és la història
de la ciutat sense nom,
esfumat de la memòria
dels habitants d’aquell lloc.
No era massa lluny del mar
i aprop de la muntanya.
Ningú en volia marxar,
era gran i molt poblada.
Era immensa la bellesa
d’aquesta vella població;
provocava tendresa,
era musa de cançons.
Se la volien copiar
altres ciutats veïnes;
el seu nom es van quedar,
ni els carrers ni les botigues.
Els anys anaren passant
i seguia desnonada.
El seu nom anaren deixant
d’una en una, aquelles altres.
Pel seu nom haver oblidat
tots sentiren gran tristesa
i aquest fragment fou trobat
a un racó ple de saviesa:
“Sa gran singularitat
Terrassa ha perdut
el seu nom s’han apropiat
ciutats amb molt poc orgull.”
Des d’aquell descobriment
el nom li van restablir.
Grans festes i un monument
en nom seu van construir.
TRAS LAS SOMBRAS
RESPLANDECE EL HORIZONTE
Carla Molina (1r Btx)
Si tras las sombras amaneciera el horizonte,
si al despertar el día el sol resplandeciera
cual infinita luz tras mil nubes invisibles,
cansadas de ocultar la garrida incandescencia.
Si tras la lluvia, incansablemente húmeda, oscura,
como un sinfín de luz atrozmente retenida,
brillaran las aguas, minúsculas y radiantes,
como joyas de una inconstancia inconcebible.
Si tras ese indiscutible gotear efímero,
vibrante sobre un fondo grisazuladamente
triste, despuntara el rayo tímidamente,
anunciando, ahora, las sonrisas venideras.
Si soñando hubiera más que lámparas calladas,
y despertara el susurrar bajo clara luna,
verde hojeteo sordo al resplandecer la estrella,
agitación nocturna tras el blanco impoluto.
Y sorprender, a oscuras, el vergel suspirante,
desafiar la tormenta las ramas alzadas,
enlazándose los árboles aún en su lecho,
su imperturbable tronco en la tierra más firme.
Y entender al fin la belleza inamovible,
labrada infatigablemente en asidua lucha,
que la oscuridad oculta egoístamente
tras su negrura de una apariencia aterradora.
Y escuchar la brisa que los árboles susurran:
un suave viento frío, cálido murmullo,
el descifrar poético del radiante día,
cuchichear efímero de fulgor incombustible.
Y así volar, atravesar la eterna cascada,
dejar atrás el silencio, el llanto lluvioso,
descubrir el camino del sonreír eterno,
el sendero vacío de oscurecidas sombras.
MI FIN
Oriol López (1r Btx)
El fin está acechándome la vida,
haciéndome gozar cada momento;
mientras, expreso todo lo que siento
en esta dolorosa despedida.
Al fin del túnel veo la salida,
y la espera resúltame un tormento,
mi fin está muy cerca y lo presiento,
y mi existencia he dado por perdida.
No, mis días aquí no he aprovechado,
pero mal no me siento por no hacerlo,
porque siempre del tiempo he
disfrutado.
Sin embargo, he gustado de perderlo,
porque así muchas veces lo he pensado
y ni nadie ni yo puede creerlo.
El cuándo ya saber de mi final
me ha cambiado la vida por completo,
por ello tengo escrito este soneto,
desahogo profundo y esencial.
Siempre he tenido duda existencial,
he estado en mi vivir siempre
incompleto,
ya que a nadie me junto ni sujeto,
y tengo soledad tan abismal.
En esta vida el tiempo has de perder,
o nunca la podrías disfrutar
y podrías llegar a enloquecer.
Recomiendo os dejéis siempre llevar,
cada día admirar atardecer,
la inmensidad del mar imaginar.
La muerte ya me toca:
su negra y larga túnica de cuero,
fría como una roca,
me taladra en el alma un agujero
y noto cómo muero, muero, muero...
49

50
ENTREVISTA A MIREIA AMAT
Premi d’entrevista
Mar Busquets i Marta Molina (1r Btx)
Ens vam dirigir a Casa Galèria (Servei de Polítiques de Gènere)
situat al carrer Nou de Sant Pere, 36 per tal de realitzar l’entrevista.
Tot i el dens horari que porten, van acceptar la nostra sol•licitud i
ens van donar cita per tal de poder dur-la a terme. Allà vam poder
entrevistar la Mireia, que ens va respondre totes i cada una de les
nostres preguntes posant exemples, comparacions i anècdotes per
fer-se més entenedora.
La Mireia Amat és una dona de 34 anys, nascuda a Lleida i resident
a Barcelona que actualment treballa a Casa Galèria en el servei de
primer acollida. Ella tracta diàriament amb dones maltractades,
lluita contra la disminució del maltractament i anima les dones a
fer-se un lloc tant o més important que el dels homes en la societat
actual ja que creu que encara hi ha molt masclisme. És una dona
oberta, acollidora, amb ganes d’aconseguir els seus propòsits i a la
qual li agrada molt la feina que exerceix.
La Regidoria de Polítiques de Gènere t’ofereix diferents serveis que
t’informen i assessoren davant de problemes, dubtes i inquietuds.
Són serveis gratuïts i confidencials duts a terme per un equip
interdisciplinari de professionals de cadascuna de les temàtiques,
adreçats a dones empadronades a Terrassa majors de 18 anys. Aquest
equip esta format per diferents professionals que treballen de manera
coordinada entre els diferents serveis de la Regidoria i amb altres de
la ciutat, per tal d’oferir una atenció integral en cada cas concret.
La Regidoria de Polítiques de Gènere dóna servei d’assessorament
jurídic, servei d’atenció psicològica, servei d’inserció laboral per a
la igualtat d’oportunitats i servei per a la diversitat sexual.
Què ofereix aquest servei de primera acollida?
Una treballadora social t’ofereix suport, orientació i informació
en situacions problemàtiques derivades de conflictes familiars,
de parella o de violència de gènere. Recull la teva demanda de
manera presencial i, si aquesta ho requereix, realitza la derivació
i/o coordinació amb la resta de serveis, ja siguin de la mateixa
Regidoria o de la resta de la ciutat. També t’ajuda a fomentar la teva
autonomia i qualitat de vida, així com el reconeixement i la defensa
dels teus drets.
Amb quins altres serveis de Terrassa coordina casa Galèria?
La Regidoria de Polítiques de Gènere treballa en xarxa amb tots els
recursos de la ciutat que siguin necessaris, és a dir, quan arriba una
dona mirem quines necessitats té i a partir d’aquí busquem tots els
recursos que hi ha en aquesta casa i on les podem derivar; si aquí
no li podem donar resposta busquem on derivar-la perquè li puguin
donar l’ajuda. Per exemple, treballem molt en contacte amb Serveis
Socials, ja que aquests ens envien molts casos, quan detecten una
violència de gènere, per tal que fem un seguiment psicològic i així
millorar la autoestima i l’estat emocional per ser capaç de millorar
la situació social d’aquestes dones. Serveis Socials pot millorar la
seva situació econòmica, però no el seu estat emocional. D’altra
banda si arriba aquí una dona que pateix maltractament i, a més
a més, no pot alimentar els seus fills o no pot pagar la hipoteca,
nosaltres la derivem a Serveis Socials. Treballem bastant amb
Medicació Familiar de l’Ajuntament de Barcelona per tal d’ajudar
aquelles famílies que necessiten una organització del sistema
familiar. També treballem amb altres serveis com ActuaVallès,
Activa Dona,etc.
Per quin motiu va triar aquesta feina? Quants anys porta
exercint-la?
Jo treballava a una ONG del Raval de Barcelona i la meva feina
era atendre nois i noies que havien tingut fracàs escolar, ajudar-los
a buscar feina, la majoria dels qual era d’origen marroquí. Em vaig
adonar que la majoria de persones que acudien a aquell centre eren
nois ( 2 noies per a 20 nois). A partir de llavors vaig començar a
fer una recerca pels instituts. Vaig adonar-me que el percentatge
de noies i de nois amb fracàs escolar era el mateix, però només
acudien al centre una majoria de nois. Ho vaig trobar molt curiós
i vaig començar a investigar. Al final, vaig poder deduir que les
noies no acudien al centre ja que s’havien de quedar a casa netejant,
tenint cura dels familiars, fent el menjar,... és a dir, el fracàs escolar
no els era un problema ja que ja tenien un lloc a casa fent feines
domèstiques i no els calia buscar una feina. En canvi, per als nois
sí que era un problema i buscaven recursos per tal de trobar una
feina. Hi havia molts recursos per als nois i quasi no n’hi havia per
a la noies. Aleshores em vaig adonar que no era un problema de
conducció d’elles, i això em va portar a formar-me amb temes de
gènere perquè em vaig adonar que el que havia d’aprendre no era
com ajudar a trobar-los feina sinó al fet de tenir en compte que si
ets una noia tens més dificultats. A partir de llavors em vaig anar
trobant cada cop més noies marroquines i paquistaneses a les quals
se’ls imposava un matrimoni i noies que patien un maltractament, i
va ser llavors quan vaig començar a tractar aquests casos. Quan em
van explicar el primer cas, em va impactar molt i vaig començar a
moure’m per formar-me, per ajudar i entendre aquestes dones i a
partir d’aquell moment ja vaig començar a treballar aquí.
Amb quins problemes s’enfronten les dones maltractades a
l’hora de denunciar?
Primerament la por que tenen a denunciar-lo. Si denuncies no se’t
garanteix que se’t protegeixi. La majoria de vegades quan es fa
la denuncia l’home s’allunya, però elles no pensen això, sinó que
pensen que ell es posarà més nerviós i més agressiu. Jo penso que
si jo estigués en el seu lloc pensaria el mateix, ja que elles saben
com tractar-lo per tal que no es posi nerviós perquè el coneixen,
però un cop el denuncien elles no saben com reaccionarà i és una
guerra en la qual no saben quines armes han d’utilitzar. De vegades,
també, la justícia diu que no hi ha hagut maltracte, que tan sols ha
sigut una baralla. Imagina’t! Haver-lo denunciat i aquella nit haver
d’anar a dormir amb ell, és una situació molt complicada. Un altre
problema amb el qual es troben a l’hora de denunciar és la por a
la separació, ja que saben que l’home tindrà un règim de visites i
saben que cada “x” temps aquest home s’emportarà els teus fills i tu
no hi podràs intervenir. Quan tu ets a casa els podràs protegir però
un cop separats ja no, aquest és un dels majors problemes que tenen
les dones quan han de denunciar.
Un cop dit el tractament que ha de seguir una persona, com sap
que aquesta ho compleix?

Nosaltres no podem garantir mai que aquesta persona faci el
seguiment. Una dona maltractada fa un procés endavant i endarrere,
és a dir, pot ser que un dia vingui una dona que s’ha enfadat amb
el seu marit i digui que vol posar fi a aquesta situació, però arriba
a casa i passen uns dies i ella es sent sola, el seu marit li truca i li
diu que se li ha anat l’olla, que l’estima molt, que no s’ha de refiar
dels altres, que ella sap que per ell és la cosa més important, que ho
sent molt, que la perdoni, etc. Llavors aquesta dona vol tornar amb
ell perquè realment l’estima, però això és molt normal, forma part
del procés i potser d’aquí dos mesos tornarà a acudir aquí. Només
faltaria que penalitzéssim una dona maltractada. També pot ser que
no torni perquè el seu marit sospita d’ella i l’està controlant tot el
dia, jo tinc moltes dones que vénen aquí i que el marit li truca tres
vegades en una hora per saber què fan, on son, amb qui estan,...
Nosaltres no podem fer màgia, són elles qui han de creure en
nosaltres i saber i estar convençudes del que fan.
Quina mitjana de dones visita diàriament aquest centre per
primer cop? Quantes d’elles són per casos de maltractament?
Creu que està disminuint?
Més o menys unes dues o tres persones per dia i un 85% dels casos
són per maltractament. El tant per cent restant són dones amb
problemes amb la parella; aquestes són les pitjors perquè no tinc
recursos per a elles, ja que no les puc enviar al Cap perquè els donen
visita per d’aquí sis mesos i no les puc enviar a la psicòloga perquè
no estan patint maltracte, elles ho passen realment malament.
Ara s’estan destapant molt més casos gràcies a tanta campanya que
s’està fent. He notat que entre els joves segueix havent-hi moltes
situacions de maltracte, per això penso que no estan canviant tant
les coses, però sí que podem dir que està disminuint.
Existeix el perfil de la dona maltractada?
Sí, hi ha unes característiques comunes: inatenció apresa, és a dir,
pensen que no poden fer res per sortir d’això perquè porten temps
intentant-ho, i no ho han aconseguit per diversos motius. Moltes
vegades s’han fet enrere per pors diverses, tenen unes idees molt
romàntiques de l’amor; pensen que ell canviarà, que arribarà
un moment en què tot serà fantàstic,..Són dones que estan molt
acostumades a donar, estan criades i formades per donar i només
donar, no confien en elles mateixes, no pensen en elles, estan
pendent sempre dels altres i creuen que necessiten un home que les
protegeixi.
Acudeixen al centre una majoria de dones immigrants?
M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè la gent pensa que
els maltractaments es donen sobretot en persones immigrants i aquí
el 70% de dones que vénen són de nacionalitat catalana.
Pot ser que les dones immigrants tinguin més por d’acudir a
aquí?
Correcte, és veritat que tinc dones marroquines i sud-americanes
amb les quals un del bloqueig més important és el de l’idioma, i més
aquí Terrassa on la comunitat marroquina és més gran i llavors no
s’esforcen a aprendre l’idioma. Si vénen aquí han de venir amb un
traductor, aquest pot ser el seu germà, i saben que depèn de quines
coses ell no les traduirà. A vegades també vénen amb alguna amiga.
Aquí al centre tenim una mediadora, però de tota manera a elles els
costa molt venir.
A quina franja d’edat és més freqüent aquest fet? Per què?
No crec que hi hagi cap franja d’edat en la qual sigui més freqüent,
sinó que correspon a l’entorn en la qual una persona es troba i la
suma de problemes en els quals es pot entrebancar. Així per dir
alguna franja diria entre els 30 i els 50 anys.
Quina actitud has de tenir quan reps per primera vegada una
d’aquestes dones?
Jo el que faig és intentar redefinir el problema. Els dono molt
d’afecte, necessiten que algú les escolti. També s’ha d’anar-las
retornant el que et diuen fent-les reflexionar, i després descomposar
i organitzar tota la informació i els problemes que tenen per tal que
sigui més fàcil solucionar-los. El més important de tot és fer-les
costat i motivar-les a seguir endavant per fer-las veure que al final
del camí hi ha una llum.
És fàcil convèncer-les?
No és fàcil però és molt agraït ja que la majoria de casos no tenen
res més que la persona que les està ajudant i molts cops estableixen
un compromís amb aquesta.
És difícil no barrejar la vida personal amb la laboral? Por
arribar a influir-hi?
No, jo en el meu primer cas ho vaig passar molt malament ja que el
cas que havia de tractar era una dona que estava amenaçada de mort
pel seu marit. Durant els dies següents a la visita vaig estar pensanthi
fins que vagi decidir comentar-ho amb tot l’equip, jo no podia
sostenir aquest cas, no podia ser feliç pensant què li podia passar
a aquesta dona. Finalment em vaig formar i vaig entendre que jo
només podia incidir d’una manera insignificant ja que la majoria no
estava en les meves mans. Jo li puc donar les eines necessàries però
sempre serà ella que decidirà, no caurà sobre mi la responsabilitat.
Un cop entens això ja pots viure tranquil, sí que és cert que a vegades
et preocupes per algun cas, però no és un neguit.
Aquestes persones vénen just començar el maltractament, o al
cap de temps de patir-ne?
Normalment acudeixen a buscar ajuda quan ja porten bastant
temps patint maltractament (20/30 anys). Si no és que ja han sigut
maltractades anteriorment i per tant ja coneixen què és el que estan
vivint o el maltractament ha passat a ser cap altres persones també
(com poden ser els fills,..) no acudeixin aquí fins que el cas és molt
greu.
És pitjor el maltractament físic o psicològic? De quin costa més
recuperar-se?
Les dones sempre em diuen que és pitjor el psicològic ja que una
bufetada o un blau t’acaba passant però crits, insults,.. això et pot
marcar durant anys o fins i tot no poder-te recuperar mai més. Per
tant, jo considero que és més greu l’emocional, ja que sense posar
una mà a sobre de ningú pot arribar a aniquilar a una persona. És
veritat que el físic pot ser més bèstia vist des de fora, i trigues
menys a adonar-te que l’estàs patint i en canvi el psicològic costa
més d’acceptar-lo i reconèixer-lo i és per això que a la llarga jo crec
que és pitjor.
Quan una persona acudeix al centre és conscient que està patint
un maltractament? Quan aquesta és diagnosticada com a dona
maltractada, com reacciona?
La majoria es posen a plorar, ja que a ningú li agrada que li
reconeguin. Encara que la majoria ja vénen aquí pensant-ho no
51

52
els és fàcil escoltar-ho pels altres, es senten culpables però tenen
l’esperança que jo els ho negui, i l’evident no es pot negar, jo no els
mentiré. És molt difícil.
Quin és el motiu més comú pel qual una persona és maltractada?
L’únic motiu pel qual una dona és maltractada és pel fet de ser una
dona, i que vivim en una societat molt masclista. Em sap greu dirho
d’aquesta manera, però la realitat és així. Si aquests homes no
s’haguessin educat en una societat en la qual pensen que les dones
estan per sota serien incapaços de fer això, perquè si el motiu fos
que són agressius pegarien qualsevol altra persona i no només les
seves dones, i això no és així, per això és degut a la educació que
han tingut. No hi ha cap justificació que expliqui perquè pots pegar
a una dona; per tant no existeix cap motiu.
La persona que maltracta, el maltractador, es podria considerar
que està malalt? Es pot tractar?
No, evidentment hi ha maltractadors que pateixen una patologia
mental però en el moment que diem que pateix una patologia
mental o un problema de drogaddicció l’estem eximint de les seves
responsabilitats. Un maltractador pot deixar de maltractar, és un
tema que es pot controlar. Si tingués una patologia, aquesta reacció
la tindria en tots els espais, no només amb la dona.
Algun cop t’has sentit amenaçada per algun maltractador?
Sí, vaig passar molta por. L’any passat vaig passar una època que
era més por que no pas sentir-me amenaçada. Vaig portar el cas
d’una noia la seva parella de la qual era del Salvador, traficava amb
drogues i havia matat diverses persones. Quan va venir la senyora i
vaig veure que aquesta dona estava patint un maltracte, vaig incidir
molt en aquest cas perquè realment em preocupava. Seguidament
ella va deixar-lo i ell es va enfadar molt. A partir d’aquell moment la
noia em va estar explicant la gent a la qual el seu marit havia matat
i amb la qual es barallava, fins que un dia em va explicar que havia
pegat un mosso d’esquadra i em vaig espantar. Vaig pensar que si li
havia fet això al mosso quan m’enganxés a mi seria capaç de fer-me
qualsevol cosa, i passava molta por ja que la vida d’aquest home
estava anant a pitjor des que la dona acudia amb mi. Quan sortia de
la feina mirava cap a un cantó i l’altre, quan pujava al tren mirava
tots els homes que hi havia pensant que un d’ells podia ser aquell
home, també tenia por que vingués aquell home per darrere i em
tirés a la via del tren. Fins que un dia vaig quedar amb una amiga i
li vaig explicar tot el que em passava, ja que era molt difícil viure
amb aquella por. Ella em va tranquil•litzar i em va fer treure aquesta
idea del cap ja que nosaltres no tenim cap culpabilitat.
Com a dona, quin consell ens donaria enfront la vida per tal de
no trobar-nos en aquesta situació?
Anticipar-nos a una situació de maltracte. A la mínima ja no ho pots
permetre perquè sinó hi reincidirà.
Per últim, nosaltres com a dones, podem ajudar d’alguna
manera per tal que la violència de gènere disminueixi o ajudar
aquestes dones maltractades?
Una ajuda total! El problema no és de les dones maltractades, el
problema és social; vivim en una societat masclista on la dona té
molt poc poder i això s’ha de canviar. Opino que és obligació de
totes les dones parar aquest joc quan sentim o observem algun
acte masclista i així a poc a poc, de boca en boca, anar canviant la
societat en la qual vivim. Crec que totes les campanyes que hi ha
ajuden que els maltractadors s’adonin que això es penalitza.
Una altra manera d’ajudar és donant a conèixer els serveis que
Terrassa i cada ciutat ofereix a les dones, per tal que sàpiguen on
acudir en cas de necessitat.
Moltes gràcies per la seva atenció i per dedicar aquest temps a
respondre aquestes preguntes.

ENTREVISTA A CARMEN FERNÁNDEZ
RODRÍGUEZ
Dades personals
Sara Gutiérrez Alcaraz (2n Btx)
Carmen Fernández Rodríguez nació el 8 de agosto de 1966 en
Madridejos, Toledo. Ha colaborado en distintos proyectos de
ayuda humanitaria: psicóloga de la Cruz Roja como técnica de
voluntariado; psicóloga en la Cruz Roja como técnica en un punto
de encuentro; docente en una consulta privada en Cerdanyola;
coordinadora de un punto de encuentro; coordinadora de un
centro de disminuidos psíquicos; docente para adultos en un
curso de inserción laboral; docente en una escuela de enfermería;
técnica de los juzgados de familia; psicóloga de las familias
de mujeres maltratadas; directora de una casa de acogida para
mujeres maltratadas. Su próximo proyecto es emprender un viaje
hacia África o Sudáfrica como técnica cooperante. Sin duda, se
trata de una mujer con un currículum envidiable y, a causa de sus
impactantes experiencias personales, tiene una visión de la vida
muy distinta a la de la mayoría de la sociedad.
¿Cómo afecta su trabajo en su día a día?
Mi trabajo significa mucho estrés, poco tiempo, estar constantemente
pendiente del servicio que ofrecemos, mantenerse informado de lo
que pasa y, por lo tanto, estar las 24 horas de guardia.
¿Qué le ha aportado personalmente el hecho de trabajar y
colaborar en proyectos de ayuda hacia las demás personas?
Me ha aportado muchísimo. Es muy complicado expresarlo con
palabras. Te da una visión amplísima de la gente, y te ayuda a
darte cuenta de que todos somos iguales. Aprendes de los niños,
de las mujeres, de los disminuidos… Mi trabajo es un aprendizaje
constante, por lo que recibes más de lo que ofreces. Del mismo
modo, he aprendido a tener más paciencia, a ser más tolerante, a
entender que la verdad no está en tus manos y que cada persona es
distinta, que cada persona necesita lo que necesita y no lo que tú le
quieres dar.
¿Cuál cree que es la cualidad fundamental que deben tener
aquellas personas que colaboran en proyectos como en los que
ha trabajado usted?
Tienen que tener diversas cualidades. Una de ellas es el no querer
juzgar; considero que esa cualidad es la más importante. También
el entender que cada persona es un mundo, el intentar escuchar a la
otra persona para saber qué está diciendo y qué necesita realmente
y para no ofrecerle lo que tú crees que necesita, que eso siempre es
un error. Hay que tener mucha paciencia y creer en lo que haces.
Creo que los profesionales tienden mucho a sobreproteger y hacer
de madre o de padre de las personas a las que ayudan. En el caso
de las mujeres maltratadas, que quizás ha sido la última experiencia
que he vivido como profesional y una de las más intensas, pienso
que las afecta negativamente, ya que uno de los mayores problemas
de la mujer maltratada es la dependencia emocional. Si yo como
profesional le hago de mamá o de papá, lo único que estoy haciendo
es fomentarle la dependencia. Hacer de madre o de padre implica
decirle al otro qué es lo que le conviene o qué es lo que tiene
que hacer y si, por el contrario, mi objetivo es conducirla a la
independencia, tengo que tratarla como a una igual, manteniendo
siempre cierta distancia como profesional.
Entre todos los sitios donde ha colaborado, ¿cuál de ellos ha
supuesto una tarea más dificultosa para usted?
La casa de acogida de las mujeres maltratadas. Son un colectivo que
sufre mucho y, además, vienen con hijos que también han padecido
mucho. Además, considero que institucionalmente el asunto no está
bien organizado. Hay muchas carencias; las instituciones creen que,
porque tienen una casa de acogida y les pagan la comida a esas
mujeres, su problema ya está resuelto; pero no es así, las casas no
son lo que tendrían que ser. El profesional choca con lo que es la
dificultad de la problemática de la mujer y de los niños y a esa
dificultad se añade la falta de recursos o de medios inadecuados.
Pienso que les faltan tanto recursos materiales como más apoyo
y ayudas en otros ámbitos de la vida. Sobre todo les hace falta
saber que son autónomas e independientes y descubrir que ellas
pueden gestionar su vida y la de sus hijos de una forma totalmente
normal. El problema es que muchas veces son mujeres de colectivos
con problemas económicos, ya que las que no tienen ese tipo de
dificultades recurren a servicios jurídicos o psicólogos, dado que
no necesitan un servicio donde se les pague una manutención. Las
que no tienen recursos económicos para sustentarse a ellas y a su
familia, difícilmente se plantearán el hacer una terapia o un proceso
terapéutico, ya que para ellas lo más importante es darle de comer a
sus hijos y poderles ofrecer un techo antes de planteárselo.
¿Son las mujeres maltratadas las que deciden acceder a la casa
de acogida o, por el contrario, se las obliga a instalarse allí?
En principio, son ellas las que deciden acceder, pero, en realidad,
se les ofrece el servicio como un ultimátum, ya que el mensaje que
se les da es “o esto o nada”, con lo cual están totalmente obligadas.
Cuando se accede a un recurso por la propia voluntad, se va con la
idea de aprovechar todo lo que se te pueda ofrecer; pero cuando se
va obligada, como mínimo, se está a la defensiva. Cada persona es
un mundo pero, normalmente, las mujeres que no quieren acceder a
la casa de acogida y lo hacen por obligación adoptan dos actitudes:
la actitud defensiva, donde la mujer manifiesta que no quiere
acceder al servicio que se le ofrece, o la actitud en que la mujer no
tiene claro qué hace ahí ni qué es lo que está pasando, pero lo acepta
todo porque si no tendrá que quedarse en la calle.
¿Podría hacer referencia a alguno de los episodios más duros
que haya vivido en la casa de acogida para mujeres maltratadas?
Uno de ellos es el caso de una mujer que llegó con sus dos hijos.
Nada más entrar en la casa se detectó que posiblemente había
habido abusos sexuales al niño por parte del padre. La niña era más
pequeña y no estaba tan claro que le hubiera sucedido lo mismo que
a su hermano, pero también había sospechas. La madre tenía una
historia terrible. El marido la había intentado asesinar, pero no lo
había conseguido porque el hijo había salido corriendo a llamar a la
policía antes de que eso ocurriera.
He visto a muchos niños en la casa de acogida y casi todos los que
veo están mal pero, como ese niño, no ha habido ninguno, ya que
no sonrió en ningún momento hasta que no se cumplieron 4 meses
53

54
de estancia en la casa. Esto no suele pasar ya que, para los niños,
la casa de acogida es como una fiesta porque comparten espacios,
tienen juegos y en seguida se adaptan. Este niño en concreto tenía
8 años y, cuando cogió confianza con la psicóloga infantil, fue
capaz de decir: “Si yo explicara todo lo que he visto, alucinaríais”.
Estaba muy mal emocionalmente y en el colegio tampoco le iba
bien, ya que no se podía centrar en los estudios a causa de un
problema de atención provocado por su situación personal. Su
autoestima estaba por los suelos por todo lo que había vivido con
su padre y con su madre. Además, él creía que era tan tonto que ni
si quiera era capaz de sacar buenas notas en los estudios. Todo lo
que le pasaba le llevaba a creerse un inútil.
El marido de la mujer maltratada era un hombre que había
pertenecido a guerrillas (no digo el país para que no se le pueda
identificar) y le habían disparado en la cabeza. Él también tenía
una historia muy bestia.
En este caso, la mujer vino a la casa de acogida porque una
cuñada le insistió mucho, pero acudió sin estar convencida. Al
poco tiempo de estar allí, dijo que quería volver con el marido.
Cuando algo así sucede, nosotros estamos obligados a proteger
a los niños, con lo cual le comunicamos que ella como adulta
podía decidir volver, ya que se trataba de su vida y nosotros no
podíamos impedirlo, pero los niños no podían ir con ella y, por lo
tanto, tendríamos que vernos obligados a llamar a los equipos de
infancia para que se encargasen de ellos. Por suerte, este hecho la
frenó y decidió quedarse.
Ahora vive con su hermana y la seguimos llamando para
preguntarle cómo está. Hay un servicio externo en Barcelona que
se llama Equip d’Atenció a la Dona, que se ocupa de hacer su
seguimiento y el de otras muchas mujeres maltratadas. Allí hay
una psicóloga, una trabajadora social, un educador infantil y una
abogada que hacen el acompañamiento del caso durante el tiempo
que haga falta.
¿Se ha encontrado con alguna mujer que, después de haber
acabado su proceso de recuperación personal dentro de la casa
de acogida, haya vuelto a la situación inicial?
Si se hace una evolución personal que le hace darse cuenta de que
es una persona que se merece el respeto, de que es autónoma y de
que es totalmente capaz de afrontar su vida, no se repite ni con
su pareja ni con nadie más. El problema es que muchas mujeres,
al sentirse incapacitadas, ven y perciben que no van a poder.
Otras veces pasa lo que falsamente se llama amor. El maltratador,
cuando ve que pierde a la mujer, acostumbra a hacerle chantaje
emocional y prometerle que va a cambiar. Entonces, las mujeres
vuelven convencidas de que realmente lo que la pareja les dice va
a ser verdad.
Desde la casa de acogida lo que se les dice es que ellas son mayores
para decidir qué quieren hacer, pero se les aconseja que se lleven
algo que les ayude a darse cuenta de que la pareja no va a cambiar,
para poder tomar medidas. El discurso que siempre les damos
desde la casa es el siguiente: “Todavía no nos hemos encontrado
a nadie que realmente haya cambiado. Ojalá tú seas la primera”.
En los últimos años se han llevado a cabo distintas campañas a
favor del apoyo a la mujer maltratada. ¿Piensa que este hecho
puede ayudarles a dar un paso adelante y denunciar su caso
o situación?
Yo ahí tengo serias dudas y discrepancias. Por ejemplo, cuando se
puso tan en boga el tema de la anorexia y la bulimia, había muchos
anuncios por televisión e, incluso, por la calle. Se demostró que
eso era contraproducente. Se reveló que eso, en lugar de prevenir
la anorexia y la bulimia, lo que hacía era incitar a padecerla. Los
políticos y las entidades aceptaron que eso era así y ahora ya no se
ven anuncios de ese tipo.
En el caso del maltrato pasa lo mismo, y está demostrado. Parejas
que asesinan a sus mujeres porcentualmente son pocas, por suerte.
De esos hombres, son muy pocos los que no hacen una previsión.
La mayoría va gestando el asesinato en la mente e, incluso, piensa
en cómo lo hará. ¿Qué es lo que pasa? Cada vez que sale un anuncio
o una noticia en la televisión, esos hombres que están pensando en
matar a su pareja se ven empujados a hacerlo porque, de algún
modo, piensan que si ese hombre ha podido con su pareja ellos
también pueden con la suya. El tema de las mujeres maltratadas y,
sobre todo, de las asesinadas es muy morboso y vende mucho y es
por eso por lo que nadie dejará de emitir noticias sobre este tema.
Si por mí fuera, no proporcionaría más información de ese tipo en
las noticias ni haría más campañas en contra del maltrato.
¿Qué métodos de ayuda siguen con las mujeres maltratadas
de la casa de acogida para hacerles ver que pueden confiar en
ustedes y que ahí donde se encuentran no les puede ocurrir
nada malo?
En un principio no les puede ocurrir nada malo, pero no tenemos
ni guardas de seguridad ni policía. Son ellas mismas las que
tienen que tomar los métodos de seguridad. Estas medidas son,
por ejemplo, que nadie puede saber dónde están y que pueden
quedar con quien les apetezca siempre y cuando se encuentren
en una distancia considerable respecto a la casa de acogida. Les
damos la responsabilidad a ellas, ya que nosotros les ofrecemos
este espacio y les aseguramos que no le abriremos la puerta a
nadie que no sepamos quién es, pero que quienes realmente se
tienen que proteger son ellas mismas. Si ellas quieren ponerse en
comunicación con los maltratadores, es su decisión. En el caso de
que esto sucediera, las tendríamos que expulsar. No solo se ponen
en peligro a ellas mismas, sino que también ponen en riesgo a sus
hijos, a las otras mujeres, a los otros niños y a los profesionales.
El único modo que tenemos para hacerles ver que pueden confiar
en nosotros es confiando en ellas. Al principio intentamos hacer
contención emocional porque muchas veces hay problemas de
ansiedad o de consumo y tenemos que trabajar el estado de la
mujer. Una vez hecho eso, se empiezan a trabajar los aspectos que
ellas quieran trabajar sobre su caso particular.
Si pudiera dirigirse a aquellas mujeres maltratadas que aún
no hayan manifestado sus temores, ¿qué les aconsejaría?
Lo fácil sería decirles: “No tengas miedo”, pero, evidentemente,
miedo tienen y mucho. Sí que les diría que intentaran dar un
pasito para superar ese miedo y pedir ayuda, porque muchas
veces el problema de las mujeres maltratadas es el aislamiento.
Si tú empiezas una relación de pareja hoy, no habrá violencia
mañana, sino que habrá un proceso bastante lento donde la mujer
ni siquiera se dará cuenta de lo que le está pasando. Entonces, esa
mujer entrará en un proceso que se llama ‘indefensión aprendida’,
que quiere decir que haga lo que haga no depende nada de ella,
ya que el resultado siempre será el mismo. En este momento, las
mujeres pierden la autoestima y la capacidad para decidir, y entran
en otro proceso llamado de ‘aislamiento progresivo’. Una mujer
aislada (o cualquier persona aislada) cree estar sola en el mundo
y piensa que no tiene a nadie a quien pedir ayuda. Cuanto más
aislada está, más sensación tiene de que nadie la puede auxiliar. Lo
que sí que le diría es: “No estás aislada, ya que sí que hay ayuda.
No estás sola y no eres la única”.
Muchas gracias por estos comentarios y estas opiniones, tan
llenas de sensatez, experiencia y humanidad.