Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

6
LA VIDA QUAN BUFA EL VENT
1r premi de narració
Ànnia López (2n ESO)
Il·lustració 2n Premi Abril Borrell (2n ESO)
Des que jo me’n vaig anar, les coses van canviar molt a
casa; l’olor de torrades acabades de fer es va anar esfumant
i és que, sense algú amb ànim de llevar-se cada matí i treure
pa i melmelada la torradora, mai s’encenia, i la família es
conformava amb un bol de llet amb cereals. Els nens ja no
sortien a jugar al jardí, s’acomodaven al sofà esperant que
passés la vida mentre en Jordi cuinava en comptes de poder
estar per ells. No hi havia sopar amb espelmes, ni pessigolles el
diumenge al matí, tot s’havia reduït a simples estones avorrides
entre mig de somriures que s’anaven consumint. La vida
d’aquella casa s’apagava, tres eren massa pocs, i ningú, ni tan
sols un gos tan gros com en Luki, era suficient per omplir el
buit que jo havia deixat al costat esquerre del llit.
De vegades, a mitja nit, en Jordi es desvetllava i amb una til·la
fumejant a la mà venia a plorar davant meu. Sovint murmurava
que ell sol no se’n podria sortir, i que res no era el mateix
sense mi, i, fluixet i entre sanglots, em suplicava que des de
allà dalt cuidés els nens, sense saber, però, que en realitat jo
estava just al seu davant, i que d’allà no em movia, més que
res perquè no podia, i és que una tapa de ceràmica antiga em
barrava la sortida. En Jordi continuava plorant una bona estona
fins que el fum de la til·la, dansant una melodia trista i apagada,
s’enlairava poc a poc com un fantasma de llençols blancs i,
llavors, se’n adonava què era aquella escalforeta que sentia
entre les mans. Alçava la tassa amb delicadesa fins arribar als
llavis i se la bevia a glopades petites tot recordant amb veu alta
els bons moments que havíem passat els quatre junts.
Sovint esmentava aquell dia, a la petita cala del penya-segat,
un matí assolellat en la què els raigs de sol es reflectien al mar
com gotes de mel i les onades creixien i decreixien a mida
que s’acostaven a la sorra tot convertint-se en escuma entre les
roques. Jo, refugiada sota l’ombra del para-sol, contemplava el
paisatge del mar, com les crestes de les ones eren pentinades
per la suau brisa salada que m’enganxava els cabells a la cara.
En Jordi llegia el diari amb cara de concentració intentant
passar la pàgina tot llepant-se la punta del dit. En Pau intentava
una vegada i una altra posar-se dret a la seva nova taula de
surf esbufegant i picant a l’aigua cada vegada que queia. I la
Sílvia... la petita Sisi es divertia fent castells, corrent amunt i
avall descalça per la sorra agafant amb la galleda l’aigua de la
vora per tirar-la sobre la seva construcció. La Sisi era una nena
alegre, amb una energia despuntant i sempre envoltada d’un
somriure de dents blanques que li anava de punta a punta de les
galtes. Els seus ulls negres i brillants com a perles semblaven