Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

46
SENTIMENTS
1r premi il·lustració
Terrassa, 20 de març del 2008
Anna Juberias (1r Btx)
Il·lustració Alba Salinas (3r ESO)
Benvolguts representants de l’acadèmia catalana:
Sóc un jove terrassenc afortunat de viure en una ciutat plena
d’història, on cada racó em transmet infinitat de sensacions,
Terrassa. L’altre dia, mentre passejava pel centre, vaig decidir
entrar a una llibreria que obrien aquell mateix matí. Una
d’aquelles en les quas pots arribar a perdre-t’hi. Tant bon punt
m’hi vaig trobar dins, en alçar la vista vaig veure la senyorial
escala de marbre que pujava al segon pis.
Tenia ganes de trobar un llibre que sempre llegia el meu avi quan
jo era petit i que, per casualitat, havia estat rescatat i reeditat feia
poc. Recordo jo, damunt de l’avi asseguts al sofà, els meus dits
entre la seva barba i escoltant atentament tot el que m’explicava
sobre el llibre que en aquells moments no entenia gaire. Amb
molt d’optimisme vaig decidir pujar i, passadís per passadís
cercar-lo. De fet, si aquest tipus de llibreries tenen tant d’èxit
deu ser perquè és fàcil trobar el què vols. Al cap d’una bona
estona m’ho va deixar de semblar. Aquell lloc em confonia i vaig
arribar a passar dues, i fins a tres vegades, entre els mateixos
prestatges de la secció de jardineria, secció on no es trobava el
llibre que buscava. Tot degut a la meva contínua observació de
l’arquitectura d’aquella singular llibreria. Un edifici històric de
Terrassa on mai havia estat, però sí els meus pares quan l’edifici
va deixar de ser utilitzat per la burgesia de la ciutat i el soterrani
es va convertir en una mena de sala de ball. Al fons de la planta
hi havia un rètol molt cridaner uns metres més enllà d’on jo era
i vaig plantar-m’hi davant. Constava d’una fletxa que enfocava
cap als meus peus on es podia llegir: “novetats”. Si tingués sort
podria ser que el meu llibre es trobés allà, però no, no hi era.
Vaig decidir prendre’m un temps, sense donar-me per vençut,
i seure en una butaca que hi havia al costat del petit taulell.
Vaig agafar el primer llibre que en sobresortia per fullejar-lo,
que resultar ser un diccionari. Per no tornar a aixecar-me, vaig
pensar fer-hi una ullada. L’obrí sense mirar i vaig posar el dit
en una paraula qualsevol. Aquesta que assenyalava resultava ser
“sentiment”: “Capacitat de sentir afecte o de comprendre altres
persones”. Només deia allò? Va semblar-me una definició massa
curta com per poder explicar què és un sentiment, o què són els
sentiments. Massa frívol. Em va sobtar i vaig quedar-me una
bona estona reflexionant: Què són els sentiments per a nosaltres
sinó l’element més important que hi ha? Res pot comparar-s’hi.
Ho són tot i res a la vegada, poden donar-nos la vida o enfonsarnos
en la més profunda misèria. No es pot trobar res equiparable
al seu poder, sempre són presents en els nostres dies. Sense
ells viuríem en un món buit, un món metòdic sense cap tipus
de sensació, fred, insondable, interessat. Sense ells la nostra
vida no pot constar de res, es transforma en un buit impossible
d’omplir. Alguns fan que ens aixequem cada matí i ens doten
de la confiança necessària per realitzar allò que desitgem, una
il•lusió. No tots els sentiments ens ajuden a desxifrar com estem,
molts ens provoquen una gran confusió i d’altres sembla que
ens allunyin del que realment volem. La majoria de vegades
actuem de la manera que creiem més correcta, mantenint a
ratlla els sentiments, donant més importància al raonament.
Pensant i actuant fredament seguim un camí que ens resulta
més fàcil per aconseguir els nostres objectius. Podem sentir-nos
recreats assolint-los, però de vegades aquest camí escollit, que
aparentment era el correcte, és la manera amb què hem actuat
sense tenir en compte els sentiments. Aquesta satisfacció es
pot veure enderrocada davant l’alliberament sobtat d’aquests
sentiments, no els podem controlar, ens poden fer patir i finalment
ens trairan. Ens produiran insatisfacció, tristesa, desolació...
Els sentiments poden ser una part molt feble i clara de nosaltres.
Alguns poden ser dolents com l’odi i l’aversió. Però els més
poderosos són els bons, aquells pels quals val la pena lluitar, com
l’amor. Amb ells aprenem a dir “t’estimo” i experimentar què és.
També, pot desencadenar-se una guerra. De vegades el més dur
d’alguns sentiments és compartir-los amb altres persones. No
hi ha res que ens desesperi tant com veure mal interpretats els
nostres sentiments. El temor que ens passi tal cosa pot conduirnos
a la més gran desesperació evitant enfrontar-nos al nostre
interior. Fan que sofrim d’impotència. Com si duguéssim una
bossa plena de coses penjada a l’esquena i no sabéssim què
hi ha dins. Ens morim de ganes de parlar-ne però sovint no
sabem identificar què és allò que sentim, quines emocions ens
transmeten totes les coses que hi ha dins la bossa. Amb ells,
també, ens han ensenyat a enganyar i ferir. Ens poden fer sentir
malament, el dolor que ens poden produir no és comparable amb
el físic, sovint el més gran prové de la seva coneixença i desitgem
no haver-los entès, hi donem voltes i voltes, però no ens fan
sentir millor. La confusió que ens poden transmetre pot dur-nos
fins a un punt d’incertesa que no som capaços de superar, poden
fer-nos desesperar. Qualsevol cosa per si sola no ens pot arribar
a danyar tant com la seva reflexió contínua. Amb ells aprenem
el significats de les paraules, anem més enllà de la gramàtica
i experimentem el que volen dir. Ningú pot ensenyar-nos a
sentir ni educar els nostres sentiments. Els sentiments són allò
que sofrim, allò que gaudim, que podem percebre per nosaltres
mateixos i només trobem al nostre interior. Formen una petita
part de nosaltres. Fan úniques les persones de tal manera que
tots tinguem una visió o sensació diferent per entendre la realitat
que ens envolta.
Capritxosos i indomables, poden transformar-se en sentiments
completament contraris. Però el que realment val la pena d’ells
és conèixer-los tots, experimentar-los un per un, no deixar de
viure i anar més enllà del que ens puguin oferir.
Finalment vaig sortir de la botiga sense trobar el llibre que
buscava, però sentint-me igualment complagut. Per això
redacto aquesta carta, perquè en una pròxima edició d’aquest
nou diccionari es tinguin en compte més conceptes per, així,
completar aquesta definició.