Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

20
ens vam presentar oficialment a Terrassa el catorze de juliol del
1979, encara sense camisa.
Com se sent sabent que potser sense vostè no hi hauria
castells a Terrassa?
No se sap si hi hauria castells actualment o no. Jo vaig ser
el principal impulsor dels castells a Terrassa, però no podem
assegurar que no hi hagués sortit algú altre. El que sí es cert
és que els Minyons de Terrassa han contribuït a estendre el
món casteller per tot Catalunya. Abans, l’àrea tradicional
dels castells es concentrava només a les comarques de l’Alt
Camp, l’Alt i Baix Penedès, el Tarragonès i el Garraf, i fora
d’aquestes comarques hi havia molt poquetes colles, com, per
exemple, els castellers de Barcelona.
Arran de l’aparició dels Minyons de Terrassa i de la seva
evolució es va demostrar que fora de l’àrea castellera tradicional
podien sorgir colles importants i es podien fer grans castells.
Poc a poc van anar augmentant el nombre de colles per tot
Catalunya, fins a arribar a la seixantena que hi ha a l’actualitat.
Em sento molt orgullós de la feina que he fet i també de tota la
gent que m’ha ajudat i ha treballat tant i més que jo per aquesta
colla i pels castells.
Com recorda els inicis de la colla?
Al principi hi havia una incomprensió per part de la ciutat de
Terrassa. Era una ciutat trista i avorrida, que sortia de molts
anys de franquisme i dictadura, i on fora de les necessàries
reivindicacions socials i laborals poca cosa més hi havia. Era
un terreny difícil i dur de treballar, però que al mateix temps
motivava moltíssim. Recordo que quan anàvem a alguna
Cercavila ens havien llençat pessetes des de les finestres, com
si fóssim pidolaires, o que la gent sortís corrents o es tapava la
cara per por. Però també hi va haver una sèrie de gent que va
creure molt en nosaltres, i això ens va ajudar a tirar endavant.
Per què la colla dels Minyons es va dividir en dues?
Hi va haver una sèrie de persones que va prescindir de la colla
per no acceptar el centralisme democràtic, és a dir, el que la
majoria de la gent de la Junta va decidir. Aquelles persones
no van estar d’acord amb els càrrecs que es van donar a una
sèrie de persones, ni amb la línia que seguia la colla i van
optar per prescindir de la colla i fundar-ne una altra, a la qual
van anomenar els Castellers de Terrassa. En aquell moment
era difícil crear una altra colla; tot just feia un any que els
Minyons de Terrassa existien, era l’any 1980, i pensàvem que
dues colles no podrien subsistir a Terrassa perquè no hi hauria
prou afició per mantenir-les. Però el temps va demostrar que sí
era possible i s’han mantingut dues colles a la mateixa ciutat,
cadascuna amb el seu nivell i els seus resultats.
Com se sent sabent que ha fundat una de les millors colles
del país?
Estic molt content i orgullós de la feina feta i els desitjo el
millor. Però tot i que jo vaig ser el principal impulsor de la
colla, si no hagués estat per l’esforç de moltes altres persones
aquesta colla no seria el que és. Tothom ha contribuït que la
colla es fes gran i creixés, perquè els castells són una activitat
altruista, intergeneracional, que acull gent de diferents classes
socials i de tot tipus de pensament que s’uneixen per assolir un
objectiu comú. I tots tenen una actitud positiva.
Què opina vostè dels concursos casteller? Creu que la colla
dels Minyons hauria de participar-hi?
La meva opinió personal és que no crec que el fet de participar
o no en un concurs casteller hagi de definir el tarannà d’una
colla castellera. Penso que ha de ser una cosa conjuntural, i
que s’ha de decidir per majoria. Si els Minyons decidissin
per majoria anar-hi, tothom hi hauria d’anar encara que no hi
estigués d’acord i defensar els colors de la colla fent el millor
paper possible en la seva actuació. Personalment, no m’agraden
els concursos perquè es puntuen els castells; és molt difícil
valorar si un castell val quatre punts més que un altre. I tampoc
no m’agraden perquè s’ha de pagar entrada per veure castells.
D’altra banda, penso que no hi ha concursos perversos, sinó
colles irresponsables. A mi no m’agrada que els Minyons
tinguin com a tret definitori dir “no als concursos”, però si algú
plantegés anar-hi jo diria que no, perquè no m’agrada que es
puntuïn els castells. Tot i així, s’ha d’entendre que un concurs
és una activitat organitzada i feta pels castellers, i amb un
espectacle que són els castells.
Com viu els castells? Els considera un esport?
Els considero un esport popular, i també moltes altres coses,
com festa, cultura, folklore, tradició..., però bàsicament els
considero castells, perquè penso que la definició esport no
engloba tot el que són els castells. Parlar d’esport és una
definició reduccionista, els castells són castells amb tota la
seva complexitat.
Quina diada recorda amb més èxit? I una de la qual no hagi
sortit massa content?
Hi ha hagut moltes diades d’èxit. Si em remeto a les grans
diades de l’any 98, recordo el primer 4d9 net fet a Girona, el
primer 3d10 descarregat a la Diada. Però en el context i en
la situació de cada moment, hem viscut moltes diades d’èxit.
També recordo amb molta il•lusió la del 1987 perquè vam
descarregar per primer cop el 2d8 i el 5d8, i a més el 5d8 era
el primer cop que l’intentàvem. N’hi ha moltes, potser recordo
aquestes més especialment.
I de diades de les que no hagi sortit massa content, puc parlar de
la de diumenge passat, quan va caure un 3d8 a Granollers; poca
gent s’esperava que caigués i hi va haver-hi lesionats. Cada cop
que no s’assoleix allò pel que has dedicat tants esforços és una
decepció, però també et fa ser més fort, et fa tenir més ganes
d’assajar perquè al cap i a la fi els castells són esforç i sacrifici.
Els castells estan per intentar superar-se cada vegada més, fer
castells més difícils, sense estirar més el braç que la màniga.
Quin castell va ser el primer que va descarregar?
Va ser un 4d6 net en una actuació en un poble prop d’Igualada;
era amb la colla Castellers de Sitges.
Com es va sentir en baixar del primer 3d10 amb folre i
manilles de la història?
Recordo molta alegria, molta emoció, és una sensació
indescriptible. Recordo que vaig sentir molts aplaudiments i
moltes abraçades. És una cosa tan extraordinària que encara al