Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

8
Llavors va entrar a la casa, va agafar l’espasa ensangonada de terra,
l’arc i el buirac, una motxilla on hi va posar unes queviures, una
flassada, esca i pedra foguera, els pocs diners que tenien, va ensellar
el cavall i va tirar un tió encès a la casa, que va cremar fins extingirse.
Aleshores, va marxar cap al nord, direcció a Anglaterra, on tenia
un objectiu molt clar: aconseguir ser cavaller de la Ordre del Temple.
Feia dos dies que cavalcava sobre el seu cavall blanc quan va entrar
a Girona. Allà va comprar una mica de menjar i va netejar el cavall.
Aleshores, va anar a un ferrer i va demanar una pedra per afilar l’arma
i una cota de malla, però el preu era massa elevat. En aquell moment,
es va disposar a sortir, però la veu del ferrer el va fer recular, ja que li
deia que li regalava una cosa insòlita. I així va ser. En Pere va sortir
de la botiga amb una cota de malla sobre el cuir de la roba i una pedra
d’afilar a la motxilla. Però aleshores va veure una noia asseguda a un
banc. Era una noia molt bella. Tenia més o menys la seva edat, uns
quinze anys. El seu cabell era marró i llis fins a mitja esquena. Tenia
uns ulls negres i brillants, ametllats com els seus. El seu nas era rodó
i els seus llavis, vermells com la sang. Es va quedar mirant-la durant
uns instants i ella va aixecar el cap i li va somriure. Aleshores, se’n va
anar, deixant-lo allà amb una sensació que mai havia sentit.
L’endemà va sortir de l’hostal on s’havia allotjat durant dos dies i va
anar a l’estable on va agafar el seu cavall blanc, el va ensellar i es
va disposar a emprendre camí. Però, abans de sortir de la ciutat, va
tornar a veure la noia vestida de viatge amb una capa i una motxilla,
dalt d’un cavall negre. En Pere s’hi va acostar i ella li va dir que es
deia Marta. Li va demanar per favor si podia anar amb ell i en Pere,
de bon grat, va acceptar, ja que així tindria una acompanyant.
I dit i fet, en Pere i la Marta van sortir de Girona dalt dels respectius
cavalls, amb les alforges plenes i la cota del noi brillant sota el sol
del matí. Mentre cavalcaven, van anar parlant. En Pere li va explicar
la seva història, com quatre dies abans li havien matat la família i
que havia decidit anar fins a Anglaterra i aconseguir fer-se cavaller
dels Templers. La Marta, per la seva part, li va explicar que s’havia
escapat de casa. Allà la maltractaven, l’obligaven a fer feines dures
fins que queia esgotada cada nit al llit. A en Pere aquesta història li va
ferir el cor i va sentir una gran compassió per la noia.
Al cap de tres dies, els dos joves van aconseguir arribar als Pirineus
i dos dies després ja estaven a França. Havien sortit de la seva pàtria
estimada i van decidir dirigir-se a Carcassona. El camí des de Girona
fins Carcassona era d’unes quaranta-quatre llegües que, a cavall,
aconseguirien fer en una setmana.
Aquell recorregut no va ser accidentat ni es van trobar ningú, llevat
d’alguns missatgers del Rei de França, Felip I, que van veure a la
llunyania amb el seu estendard voleiant. Intentaven viatjar d’incògnit,
ja que en aquells temps de croades era una mica estrany veure dues
persones joves viatjant soles pels camins francesos.
Quan arribaren a Carcassona, hi van passar alguns dies per comprar
queviures i descansar en un hostal de mala mort, en molt mal estat
i brut. Quan van marxar de la ciutat, van dirigir-se a Le Havre, lloc
on intentarien agafar un vaixell per creuar el Canal i arribar, així, a
Anglaterra.
Durant els dies cavalcaven sota el sol, amb les caputxes sobre el cap
i les capes negres voleiant al vent. Els seus cavalls no s’esgotaven i
aguantaven jornada rere jornada les llargues cavalcades. A les nits,
els dos joves parlaven de les seves vides, de les seves infàncies i
dormien. Mentre un dormia, l’altre feia guàrdia per si hi havia alguna
visita no desitjada. Quan li tocava a en Pere fer la guàrdia, arreglava
les fletxes i en feia de noves, ja que sempre anava bé tenir-ne de
reserva. La Marta mirava en Pere dormir, ja que se’n havia enamorat.
Al cap d’un mes i mig de viatge, els viatgers van passar pel costat de
la capital, París. No s’hi van aturar, ja que això els portaria problemes;
havien sentit, en un poble pels què havien passat, que la Marta era
perseguida pel bisbe de Girona, molt amic dels pares d’ella. Des
d’aquell moment, van anar més d’amagat als llocs i van intentar no
passar per camins ni pobles.
Des de París fins al seu destí, hi sortia una carretera d’unes quaranta
llegües, que aconseguirien recórrer en uns cinc dies.
I així va ser. Cinc dies després, es trobaven a l’entrada de la ciutat,
barrejats amb la multitud que també hi entrava i en sortia. Però no tot
va ser una alegria. Des que havien sortit de Girona, no els havia passat
res però, tot just entrar, van veure quatre patges amb la indumentària
de Girona. Quan els van veure van anar directament al port i van
buscar com uns desesperats un vaixell o barca que travessés el canal i,
per sort, en van trobar un. El vaixell estava en bon estat i era suficient
per una minsa tripulació, ells dos, el capità i els cavalls. Van acordar
que l’endemà sortirien d’allà.
I dit i fet. Al matí van acabar de preparar les coses i van sortir. Just
quan tiraven l’amarra, van aparèixer els guàrdies gironins. Aquests
van treure una fletxa del buirac i la van col·locar a l’arc. Dos d’ells,
però, van caure abatuts per dues fletxes disparades pel Pere, però els
altres tres les van disparar. Van errar per molt poc i després van caure
al costat dels seus companys per tres fletxes més d’en Pere. I llavors sí
que van poder marxar in extremis de França, direcció Dover.
Any 1125 d.C. Cinc anys després...
- Senyor, és hora de marxar.
- D’acord.
En Pere estava a punt de marxar cap a Terra Santa. Havia aconseguit
el seu objectiu, arribar a ser un dels cavallers de l’Ordre. Va anar a dir
adéu a la Marta. S’havien casat quan havien arribat a Anglaterra, ara
feia cinc anys. Al cap de mitja hora, sortien del port de Dover, mateix
lloc on havien arribat ells dos feia cinc anys. Ara en sortia i marxava
cap a la guerra, cap a Jerusalem.
Dos mesos després...
En Pere s’estava preparant. Primer es va posar el vestit de cuit sobre
la camisa perquè no se li encetés la pell. Es va posar els pantalons de
cuir i aleshores es va vestir amb la cota de malla ben neta on sobre si
va posar la túnica blanca amb la creu vermella al pit. Es va cenyir bé
el cinturó a la cintura i s’hi va penjar la seva espasa de batalla i un
ganivet. Després, va agafar l’escut i l’elm i va demanar al seu escuder
que li preparés el cavall. Tot l’exèrcit va estar preparat van començar
l’atac contra els sarraïns, soldats de Saladí. Primer va avançar la
cavalleria, amb en Pere a l’avantguarda. Va començar a etzibar cops
d’espasa als seus enemic. Mentrestant anava parant els cops que li
donaven amb el seu escut. Hi havia molta sang al seu voltant. Molts
esquitxos, molta pols i molt fang. Tot allò estava sembrat de cadàvers.
Els corbs volaven molt baix, esperant l’hora del tiberi. Les forces que
comandava en Pere anaven defallint. Ell estava cansat i llavors va
veure una fletxa negra com el carbó a l’aire. Anava directament cap
a ell. Un cop el va fer tornar a la realitat. Un altre el va estabornir i
llavors va sentir un dolor molt agut al pit. Se’l va mirar. Hi tenia la
fletxa, ara d’un color vermell escarlata. I aleshores va tornar a sentir
un gran dolor. Es va mirar el costat i hi va veure un sarraí mirant-lo
amb un somriure maliciós. Tenia la simitarra clavada al cos d’en Pere.
I això va ser l’últim que va veure aquell noi de vint anys. El seu últim
pensament va ser cap a la Marta i el fill que esperaven. Mai no el
coneixeria, ni el veuria créixer. No es podria morir de vell al llit de
casa seva, al costat de la seva estimada Marta.