Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

24
VIURE ÉS ESTIMAR
1r premi de narracció
Judith Pérez (4tESO)
Res per començar, ni una sola paraula. Només la promesa
d’un full en blanc. El cor batega davant el buit; la tinta vessa
l’esperança d’una nova creació. Falta un inici, una idea, una
trama. Manca també el final. Però potser no cal buscar la
història, potser tot resta amagat en algun racó. La qüestió és
atrevir-se a trobar-ho.
M’escolto ben endins, cercant, cercant... Els segons es tornen
minuts, els minuts es tornen hores. Sembla que per fi trobo una
resposta, un tema per pensar. Era allà, al fons, escrit amb pulcra
cal•ligrafia sobre l’ànima. Quatre lletres tortuoses, antigues,
composant un rerefons magistral. Vida.
Tot comença amb una inspiració ràpida, quasi frenètica. Sense
saber com ni per què, necessitem omplir-nos d’aire nou,
respirar cada centímetre de realitat. Les fines parpelles tremolen
subtilment i, uns segons després, descobreixen uns ulls
encuriosits, ben grans. Sentim ànsies d’observar, d’entendre,
d’empassar-nos el món amb una sola mirada. A poc a poc,
milers de colors dibuixen cada silueta, perfilant cada contorn,
il•luminant el nostre voltant. Podem escoltar infinitat de sons
desconeguts, estranys, que ens fan delicades pessigolles a les
orelles. Notem el tacte aspre d’unes mans que ens sostenen ben
amunt, lluny del terra, alçant-nos com un trofeu. No ens agrada
l’amargor de la saliva barrejada amb un gust metal•litzat,
així que plorem per fer-ho saber a tothom. Però és en aquest
moment, és en aquest precís instant quan descobrim l’últim
impuls que ens falta, l’únic al•licient indispensable que ens
retornarà la tranquil•litat. Necessitem una olor, la seva. Tan
familiar, tan bàsica... Amb ella, ens sentirem protegits de
qualsevol mal, completament refugiats en un aroma de quietud.
No triguem gaire a trobar l’olor, càlida com sempre, fusionada
amb llàgrimes i anestèsia. El nostre innovador pols es calma,
els ulls es tanquen, ja no sentim cap soroll que ens destorbi. Tot
gira entorn a ella, només ella. La sentim nostra, de la mateixa
manera que nosaltres som part seva. Gràcies a la mare, trobem
la força necessària per començar a viure.
Els anys transcorren fugaços a partir d’aleshores: tres, quatre,
cinc anys de vida. La infància ens marca, ens modela a base de
somriures i patacades, ens ensenya mil i un valors que mai no
hauríem d’oblidar. Però només ens preocupem de divertir-nos,
de perdre’ns en la innocència, de jugar una mica a ser grans.
L’únic que demanem al nostre dia a dia és arribar a casa i trobar
un bon berenar barrejat amb una forta abraçada. Res més.
Aparto la mirada d’aquestes línies i la centro més enllà de
la finestra. El cel és gris, característic del mes de novembre.
Els carrers silenciats vibren amb les vuit campanades que
ara sonen, properes. Tarda qualsevol. El fred desdibuixa la
ciutat, entela cada cantonada, tan gèlida, tan glaçada. Observo
la gent caminar amb presses per una Terrassa endormiscada,
sota l’ombra vigilant d’unes xemeneies constants. Nens, avis,
mares i tiets: tots a pas ràpid, sense aixecar la vista de l’asfalt.
Per què? Qui sap. Les mans a les butxaques, els abrics cordats,
les espatlles arronsades. Tot uniforme i rutinari, habitual. El
temps flueix lentament, avançant en un tic-tac desesperançat.
No hi ha sorpreses, no hi ha il•lusió. A través del vidre, només
trobo la mateixa ànima rere el mateix nas pelat.
No entenc aquesta monotonia, i no crec que la pugui entendre
mai. Tothom callat, tothom capcot. Tothom domat sota uns
fils que regeixen, que manen. Uns fils que porten el riu fins
el mar sense opció a qüestionar ni decidir. Una sola cadència
de passos, marcant el ritme d’un món que gira sempre
igual. Realment cal sotmetre’s a aquest dogma? No podem
simplement... improvisar? Senyors, només es viu una vegada,
uns anys. I el pas que deixarem serà tan ínfim, tan efímer...
Per què no fer-lo especial? La veritat és que si no aixequem la
vista del terra, no descobrirem cap horitzó, cap meta. Si no ens
atrevim a mirar no som ningú, només presoners d’una societat
que ens ensenya a donar les gràcies, però mai a lluitar. On són
les ganes de créixer? Si us plau, va!
De sobte, l’exaltació furiosa que em dominava s’adorm, la
frenesia dels meus dits sobre el teclat s’apaga. Stop. Rellegeixo
atentament el que he escrit, i m’adono que potser ja no sóc la
mateixa noia que va començar aquesta història. Potser alguna
cosa dins meu ha canviat, potser m’he fet una mica més gran.
Ara em plantejo coses que abans ni imaginava i puc pensar,
simplement pensar sobre allò que m’importa. Ja no depenc de
ningú que domini el que sento, ja no hi ha infància que guiï els
meus passos. No sóc adulta, ni res que s’hi assembli. Tampoc
la paraula adolescència serveix per definir com em sento.
Senzillament, sóc jo mateixa. Amb les meves imperfeccions
i les meves pors; amb un punt de vista i una forma pròpia
d’entendre les coses. Tal vegada no sigui la correcta, però és
la meva.
Noves ambicions creixen dins meu a gran velocitat, cultivant
mil i una esperances. Són afanys de moure el món, de canviar
les coses. Són anhels de volar lluny, ben lluny. Noto com la
meva personalitat es va delimitant lentament, basant-se en
uns determinats ideals de llibertat, veritat i bellesa. Deixo
enrere moltes preocupacions, molts somnis... però també en
creo d’altres. Milers de temors sorgeixen del no-res, pors que
enfosqueixen una part de mi. I si m’equivoco? I si cometo
algun error? I si no trobo el valor per mantenir el cap ben alt?
La veritat, no recomano l’ús de tants condicionals. Com el seu
propi nom indica, tan sols et condicionen el camí. Tanmateix,
no és erroni formular-se preguntes, perquè ens ajuden a
esculpir-nos centímetre a centímetre. Si m’equivoco, m’hauré
equivocat i hauré caigut, però aprendré dels meus errors i em
tornaré a aixecar. Com a mínim, estaré orgullosa d’haver-ho
intentat.
Torno a centrar l’atenció en les línies que deixo enrere, en les
múltiples paraules que s’esvaeixen com el fum, etèries. Cada
síl•laba, cada frase, cada pàgina m’endinsa més i més en aquest
univers de lletres. Els sentiments brollen del meu interior,
cristal•lins, potser esfereïdors, sempre il•limitats. Tot i així,
n’hi ha un que preval sobre la resta. Un sentiment que domina
cada pensament, cada instant. Una emoció que m’omple i em
fa sentir completa, que em dóna ales i m’ensenya a somiar
desperta. En realitat, no és res més que el fet d’estimar. Pot
semblar un verb simple i fàcil de conjugar, però és el veritable
sentit de l’existència, la base de qualsevol ésser humà. Està
present sempre, al llarg de tota la vida i, tot i els nombrosos
maldecaps, sempre ens acaba arrencant un somriure. Estimar