Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

30
El noi se m’acosta i em saluda, jo li contesto amb un –hola- i un
somriure. Per treure un tema em pregunta sobre el solfeig, sobre la
resolució d’un seguit d’acords. Em parla en castellà amb un accent
com el meu, una mica acatalanat. Instintivament i tot rient li dic
que parli en català, que el seu accent l’ha delatat. De mica en mica
la conversa va fluint de manera precisa com si res més no tingués
importància. M’explica que ell és de València i que toca el piano.
Crec que el fet de parlar la mateixa llengua ens uneix, és una de les
poques persones amb qui puc parlar-hi amb total llibertat, a part
del meu professor de violoncel. Tot d’una m’adono que el temps al
seu costat m’ha passat volant, que ja no em fa res haver-me perdut
la primera part d’Anatomia de Grey. La gent al meu voltant crida i
sobtadament es reprèn la marxa.
Aquests cinquanta minuts tancada al tren, aïllada del mon exterior,
m’han fet conèixer una persona fascinant amb qui m’és molt fàcil
entaular una conversa. Hem quedat d’acord que demà ens veurem
al mateix vagó.
04-03-2004, divendres
Sol. Per fi i després d’una setmana de fortes pluges el sol ha decidit
treure el cap. Avui m’he vestit fixant-me una mica més en què em
poso, ja que em sembla que m’està començant a agradar el noi del
piano. Només fa quatre dies que el conec i m’agrada, em transmet
felicitat en els moments més foscos.
Pujo al tren i me’l trobo, amb els seus ulls blavosos i desperts
mirant-me. Em fixo en la seva camisa de quadres, és molt bonica i
li fa conjunt amb els ulls. Avui m’ha proposat que toquem alguna
cosa junts, com a excusa per veure’ns. Jo li comento que estaria bé
tocar alguna cosa de Beethoven o de Schubert. Finalment ens hem
decidit per la sonata en sol menor de Schubert, que és preciosa.
He estat a totes les classes i després, com cada divendres, he
anat a assajar amb l’orquestra de corda, a l’auditori. Assajar amb
l’orquestra m’encanta, sóc feliç quan les peces ens surten bé i tots
sempre esbossem un somriure mentre toquem. Aquests assajos són
oberts al públic, normalment no m’hi fixo però avui he vist que
ell estava mirant l’assaig des de les butaques, amb més gent. Hem
acabat la interpretació del divertimento de Mozart i ens han deixat
plegar. He guardat el “cello” i he anat a veure què hi feia ell allà.
Li he preguntat i m’ha respost que em volia veure. No sé com ha
anat la conversa ni per què, però l’adrenalina s’ha apoderat del meu
cos i ens hem acabat besant. M’he ruboritzat dissimuladament en
adonar-me del que acabava de fer. Tot de cop m’ha preguntat si em
venia de gust que féssim alguna cosa els dos junts, li he respost
que podria estar-me tota la nit al seu costat. M’ha dit un munt de
coses boniques, he descobert la seva faceta de poeta. En una de les
seves poesies em deia que visquéssim la vida com si cada segon fos
l’últim i li he promès que així ho faria. Hem anat al cinema a veure
una pel·lícula junts. M’he acomiadat d’ell amb un dolç i llarg petó.
08-03-2004, dimarts
Fa sol i els ocells m’encisen amb el seu vol precís. Vaig al
conservatori a les vuit per fer un examen de composició i a l’hora
del pati ens retrobem. Decidim d’anar a una aula a assajar la peça
de Schubert els dos junts. No ens ha sortit perfecte però ha sonat
força bé. Els dos reprenem les classes i anem a dinar plegats en un
bar proper al conservatori, al costat de l’estació d’Atocha. Amb el
sol, els seus cabells d’atzabeja s’il·luminen i m’adono de la bellesa
que l’envolta.
Ja és de nit, em vesteixo bé i sortim. Anem a un bar musical on
mentre prenem uns còctels xerrem de les nostres coses, aleshores
ens diem adéu i marxem cap a les nostres respectives llars, a
estudiar pels exàmens de l’endemà.
11-03-2004, dijous
Plou. Agafo el tren de dos quarts de vuit i el veig. Està perfecte,
assegut còmodament al seient, escoltant música i mirant-me
fixament. Un instant. Una llum i tot s’acaba.
VIDA
Arnau Buzzi (4t ESO)
Olvídate de todo, date cuenta de que la vida ni es tu amiga ni lo va
a ser nunca. Que toda moneda tiene sus dos caras, que aunque en
todo lo malo haya algo bueno, también existe el lado en que todo
lo bueno tiene algo malo. Que dios no ayuda, y que las personas
cada día defraudan más. Que lo bueno se vuelve malo. Y que eso
de que “no hay mal que por bien no venga”0 es mentira. Que todo
lo que por fuera aparentas, por dentro te quema. Que detrás de una
sonrisa hay mil y una lágrimas derramadas. Y que una promesa
de amistad no vale nada. La gente no madura, y quien madura, lo
hace en exceso. Que no hay nada perfecto, la perfección se hace
con trocitos de imperfección. ¿Qué el chocolate es el substituto
del sexo? También, mentira. ¿Qué el amor lo cura todo? Falso.
¿Qué hay un más allá y un mundo mejor? Tampoco. Tenemos
que aprender a vivir con lo que hay aquí, nos guste o no. Esquivar
personas que no nos convienen, tragarnos la rabia, intentar que no
duela, e intentar ser fuertes en cada paso que damos. Poner una
sonrisa a todo aquello malo que nos rodea, y pensar que pronto
acabará, que no habrá más dolor.
Los pequeños placeres me hacen feliz. Pasar un día entero en
pijama. Pasar una y otra vez por las puertas de un “Corte Inglés”
(por la cortina de aire). Ir andando por la calle y que de repente el
perfume de alguien te recuerde a una persona especial. La entrada
de los telediarios del seis de enero viendo la cara de total felicidad
de los niños contando sus regalos. Apoyar la cabeza en el cuerpo de
otro ser querido. Pisar la arena de la playa que aún no ha sido pisada.
Comer los Lacasitos por colores. Oler la ropa tendida. Sentir el sol
después de una semana de lluvia. Cuando estas a punto de que te
toque corregir y justo toca el timbre. Dibujar en los cristales o en
el espejo cuando están empañados. Tararear una canción y que un
amigo te siga. Hacerles muecas a los niños pequeños y que te pillen
sus madres... Porque no son los grandes momentos los que nos
hacen felices, sino la unión de esas pequeñas cosas, cosas sencillas
que nos hacen sentir en casa.
Probablemente alguien alguna vez te ha preguntado si eres feliz,
si disfrutas con lo que haces. ¿Qué has contestado? Sí, no, te has
echado a reír sin saber qué decir. Felicidad. La felicidad es muy
grande pero a la vez muy sencilla. Un beso, sonrisas, abrazos...
Una vez alguien me dijo que la felicidad no es hacer lo que uno
quiere, sino querer lo que uno hace. Qué gran razón, ¿verdad? Y si
te caes, te vuelves a levantar, que por muchas veces que tropieces,
por muchas veces que pienses que no puedes seguir adelante, te
pones de pie y demuestras al mundo quién eres. Y si alguien no te
lo permite plantale cara, demuestra que en tu vida mandas tú. Que
tienes la fuerza de tirar para adelante, para levantarte y demostrarle
al mundo entero que quieres ser feliz. La vida es felicidad, la
felicidad es vida.