Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

36
Coopereu amb altres ONGs o projectes similars al vostre?
És clar que sí, en aquest món no existeix l’exclusivitat.
Evidentment tant les associacions estrangeres com les locals han
de col·laborar amb tots els projectes que es duen a terme en una
regió determinada. Per exemple, a Sokone l’escola de formació
professional està finançada per una entitat d’aquí però també
n’hi ha una de francesa que hi participa (AES), a més a més de
l’ajuntament i el col·legi d’oficis d’allà. Per tant, jo col·laboro
amb totes aquestes entitats simplement per sumar esforços i
treballar tots en això.
Quin futur creus que els espera als alumnes del centre?
Futur? Bf... no sé exactament quin futur els espera, però jo crec
que millor que el nostre segur. La nostra idea és que la gent
pugui desenvolupar-se, guanyar-se la vida, créixer i viure en
el lloc on ha nascut. Però efectivament hi seguirà havent gent
que voldrà marxar del país perquè creu que anant a un altre lloc
tindrà més sortides laborals, això és inevitable.
Explica’ns una experiència que t’hagi arribat al cor de
manera tràgica.
D’acord... és molt bèstia, eh? Mireu, jo un dia tornava a casa
amb cotxe (una furgoneta d’aquelles que porten un remolc) i
vaig veure molta gent que portaven un jove a coll. Semblaven
molt nerviosos i em van començar a explicar que venien de jugar
a futbol i que aquell noi havia patit un atac de cor tan típic dels
jugadors professionals (com el cas de l’Antonio Puerta o el Dani
Jarque). Ràpidament el vam carregar a la furgoneta i me’l vaig
emportar cap a l’hospital. Per sort allà ja em coneixien i el van
posar en una habitació on el van intentar reanimar. Finalment els
metges no hi van poder fer res i el jove es va morir davant dels
meus ulls mentre els metges lluitaven per revifar-lo. Després
vaig sortir de l’hospital i ho vaig haver d’explicar als altres
joves que estaven jugant amb ell i això va suposar un desastre,
evidentment. Tot seguit, em van fer anar a la família a explicarlos
els fets. Aquesta va ser la part més dolorosa: veure com la
família es lamentava davant meu en sentir la tràgica notícia. Com
que el noi pertanyia a una família musulmana, aquell mateix
vespre ja va ser enterrat al seu poble d’origen. Tota la família i
el poblat on vivia em va donar les gràcies una vegada rere una
altra ja que per ells aquest simple gest de portar-los el mort i
explicar-los els fets era molt significatiu. Va ser una experiència
impactant, que em va treure el son força vegades, però bonica.
I una que ho hagi fet de manera gratificant?
Mmmm... al cap de només un parell de setmanes que jo havia
arribat al Senegal, va coincidir amb una festa musulmana que és
el Tabaski (celebració on es commemora el sacrifici d’Abraham).
Un noi musulmà del centre amb el qual em portava molt bé em
va convidar a passar la vetllada amb la seva família. A casa seva
em van vestir amb els vestits típics de senegalès i vam menjar
el sopar de la celebració tots junts. Va ser una experiència molt
bonica i alhora extravagant. Aquests fets demostren que allà hi
ha moltíssima tolerància religiosa, tant de musulmans a catòlics
com de catòlics a musulmans i, personalment, penso que està
super bé.
Vas passar dos anys vivint al Senegal. Què va fer que no t’hi
quedessis més temps?
Doncs el problema és que no es pot viure del voluntariat. És
veritat que cobres un sou però és massa poc per assolir totes
les necessitats d’una persona. Viure com un hippie està molt bé
però no té sortida; els hippies s’acabaran extingint: jo crec que
no es pot viure així. Tot i això, continuaré anant-hi. Allà hi tinc
amics que de ben segur em duraran tota la vida i no m’agradaria
perdre’ls. Durant aquest any passat vaig anar-hi dos cops per
visitar-los però ara hi aniré molt més de tant en tant ja que també
suposa un esforç econòmic el fet de viatjar-hi.
Què vas trobar més a faltar d’aquí quan te’n vas anar al
Senegal? Què trobes més a faltar del Senegal quan estàs aquí
a Catalunya?
A veure... ja sabeu que queda molt bé dir que el que trobes més
a faltar és la família, els amics...però, per mi, sobretot és el
menjar. Hi van haver molts moments en què vaig pensar: “Ara
em menjaria un pa amb tomàquet acompanyat d’uns bons talls
pernil i llonganissa...”, ja que normalment els plats eren per
dinar arròs i peix, i per sopar arròs i carn.
Què trobo a més faltar d’allà? Doncs les coses típiques que també
queda molt bé esmentar: la gent, els amics, l’ambient,... però
altra vegada torna a ser el menjar. Sí, sé que sona molt estrany
ja que és una paradoxa total, però els plats que menjàvem allà
sobretot quan celebràvem alguna cosa eren únics. Ja sé que si
volgués me’ls podria fer jo mateix a casa però la manera tan
tradicional com ho cuinen és impossible d’imitar. És cert que
alguna vegada he provat d’anar a alguns restaurants senegalesos
de Barcelona però res no és igual que allà. Per exemple trobo
molt a faltar el vi de palma, la carn de mono, de llangardaix, de
rata, etc.
Has canviat molt la teva manera de viure aquí en retornar
del Senegal?
Jo penso que no... Per mi aquest és un dels mites que s’han
anat creant: “És que el Senegal m’ha canviat, sóc una persona
completament diferent...”. Ni molt menys! Jo sóc igual com he
estat sempre: jo sempre he valorat el que tinc i el que penso i
ho segueixo valorant de la mateixa forma. Com si hagués anat
a passar uns dies al barri del Raval de Barcelona: continuo sent
jo. Potser sí que m’ha canviat una mica la persona ja que les
experiències vulguis o no et deixen petjada, però jo no hi trobo
una gran diferència.
Finalment...canviaries alguna cosa de la feina que has
realitzat al Senegal?
No, jo no em penedeixo mai de res, mai. Per tant, no canviaria res
del que vaig fer allà perquè vaig ajudar a gent que ho necessitava
de la millor manera que vaig poder i això per mi ja és una gran
satisfacció.
Per acabar, ens agradaria dir que l’Albert ha estat una persona molt atenta
i explícita amb nosaltres ja que ens ha donat tots els detalls sobre les seves
experiències més personals. Pensem que és un gran exemple a seguir ja
que ha demostrat que l’edat no és un impediment a l’hora de ser solidari i
d’ajudar als altres. Ens ha quedat clar que no és necessari posseir una gran
riquesa per donar un cop de mà als més necessitats ja que, com ens ha dit ell:
“qui en té cent, en podrà donar deu; i els que en tenen vuitanta, no en podran
donar deu però sí vuit”. Hem pogut comprovar que a l’hora de seguir els
projectes personals de cadascú la voluntat i l’esforç són dos aspectes claus
que et poden fer arribar molt lluny. Concloent, li donem les gràcies pel temps
que ens ha dedicat i l’animem a seguir endavant amb els seus propòsits.