Vaixell de paper XXIII PDF (14.4 Megas) - Escola TECNOS

40
LA SENYORA DEL CARAMEL
Premi narració
Mariona Jordan (1r Btx)
Es fa el silenci. La soprano, dona imponent, vestit negre setinat
i llavis més vermells que les cortines del teatre, gastades i
apagades per la pols que el temps hi ha acumulat, està situada al
mig de l’escenari. Aixeca una mà, expressivament, i el pianista de
renom mundial que l’acompanya comença a tocar. Una melodia
lleugera que aconsegueix despertar el públic, que ara concentra
els seus pensaments, abans dispersos, en la figura de la cantant.
En pocs instants l’ambient distès de la sala canvia, creant una
atmosfera tensa i expectant. Ningú respira, la música es fa reina
de la sala sense que ningú s’oposi al seu desitjat regnat. Fins i
tot el petit Alessandro sembla que s’ha oblidat per un moment de
la mosca que seguia amb la mirada, i el rítmic batec del ventall
de la seva mare ha cessat sobtadament. Ja no se sent el constant
repic nerviós d’alguna sabata amb el terra ni tampoc la respiració
feixuga del vell Adamo, qui tants anys ha passat al mar. Ara li
sembla que torna a estar sobre el vaixell creuant el mar del Nord
durant els anys de guerra amb l’única presència del fred i la fam
a coberta. I fins i tot creu sentir enyorança de les ones que el
bressolaven cada nit. Els dits de l’artista semblen volar sobre les
tecles bicolors de l’instrument igual que feien les gavines que
l’acompanyaven aleshores. Sembla que fins i tot la bombeta que
pampalluguejava entengui que no és el moment per fallar. Però
com bé sabeu, la perfecció és impossible, o aquesta és l’única
explicació que filòsofs, polítics, policies, economistes i fins i
tot algun expert en física quàntica han pogut trobar pel que va
passar després.
Un estossec breu seguit d’un altre, de més volum. Una pomposa
senyora de primera fila que es remou sorpresa pel sorolls que
han sortit de la seva pròpia gola. Mou el braç i l’introdueix, fins
a l’alçada del colze, en la immensa bossa de mà que té sobre els
genolls. Amb els dits arrugats i tremolosos, palpa tots els objectes
que conté aquest. Ulleres, monedes, pintallavis, el mòbil que els
seus fills li han regalat pel seu últim aniversari i que mai ha
utilitzat i claus, tots els objectes xoquen entre ells. Adamo, des
del seu vaixell, veu els núvol negres que pronostiquen tempesta.
Ara els dits ja no es mouen, han topat amb el que buscaven. El
braç desfà el seu camí acompanyat d’un caramel. Rodejat de
paper platejat, és d’aquells que calmen les irritacions al coll.
Lentament, el suculent tresor és desembolicat, provocant el
cric-cric sonor i inevitable que es produeix quan tot ésser humà
de classe social, raça, afinitat política o pensament religiós
qualsevol, provoca quan desembolcalla un caramel d’embolcall
platejat dels que calmen les irritacions al coll. Lògicament,
aquest soroll tan desentonant en el context en el qual ens trobem,
no passa desapercebut per cap dels presents. Alessandro desvia
la mirada de l’escenari i la clava en la llaminadura. Fa el que
qualsevol nen de la seva edat hauria fet i allarga el braç cap al
caramel que té a tan sols mig metre. La mare, que a diferència de
la senyora pomposa veu les intencions del noi, intenta evitar el
que és inevitable. Mou el ventall decidida cap a la mà del seu fill
que ja s’apropa perillosament al seu objectiu i amb un cop sec de
canell, el colpeja. Caramel i ventall rodolen per terra. La senyora
pomposa xiscla amb un únic crit ofegat per un segon atac de
tos que la fa trontollar sencera. La mare d’Alessandro s’aixeca
per recollir el ventall i el caramel fa que el seu peu rellisqui
per la moqueta. Cau de cul sobre l’escenari on els artistes ja fa
estona que han deixat de ser els protagonistes de la nit. El pacífic
oceà d’Adamo és ara una bassa d’aigües ferotges que intenten
enfonsar el vaixell. El vell es posa nerviós, no pensa tornar a
reviure aquells moments a bord, quan pensava que mai més
posaria un peu a terra ferma. S’aixeca de cop, enfurismat, com
molta altra gent del públic. La música s’atura de cop i la cantant
deixa de banda el seu magnífic somriure dibuixant una ganyota
de desaprovació en el seu rostre. Entre les cortines de darrere
l’escenari, el “maneger” del duet veu el canvi en l’expressió de
la soprano i, aliè tot el que està passant a platea, ho atribueix als
dolors a l’estómac que últimament pateix la dona. Sap el que
ha de fer en aquests casos, ho té tot preparat. Corre tant com les
seves curtes i gruixudes cames li permeten entre els vestidors del
gran teatre cridant a tot aquell amb qui es creua el que creu haver
vist a l’escenari. Sap que si els dolors de la cantant s’accentuen,
aquesta no actuarà en les seves millors condicions i la crítica
serà nefasta per al seu futur i els seus interessos econòmics.
Crida el nom de la substituta desesperat, tement que tot el que
du entre mans se’n vagi en orris. Per fi la troba, però el que
veu quan entra al camerino, el desespera. La noia està plorant.
Quina gosadia! Com si es pogués permetre el luxe de plorar
abans d’una actuació! Els diners són l’únic pel qual val la pena
plorar, pensa, i les llàgrimes també li entelen els ulls quan pensa
en les pèrdues que patirà si l’espectacle surt malament. Sap que
no hi ha res a fer i en un atac de ràbia, agafa la segona cantant
pels cabells, cridant i maleint-la com no ho havia fet mai. La
noia atemorida, surt corrents de la cambra. Creua passadissos i
més passadissos fins que surt al carrer, mullat per la pluja que fa
dies que cau sense descans sobre la ciutat de Roma. Avança per
carrers que no coneix sense aturar-se. Una vespa a tota velocitat
creua rebent per davant d’Angela, que encara no s’ha assecat les
llàgrimes dels ulls i no pot evitar que el vehicle la colpegi, fentla
caure d’esquena sobre el paviment. El conductor de l’aparell
en perd el control. Mai arribarà a la decisiva reunió que tenia
aquella nit. Aquest fet arruïna la vida de les quinze persones
que l’esperen asseguts i nerviosos al voltant d’una taula rodona.
L’empresa alimentària que dirigia el difunt home de la vespa
cau en picat, sense un director competent, la fràgil situació per
la qual ja passava la deteriora encara més. Ningú s’atreveix a
fer-se càrrec d’aquest vaixell que s’enfonsa sense remei i en
pocs mesos, l’empresa que fabricava els caramels d’embolcall
platejat, despareix.