CETACIS PROTECCIÓ I CONSERVACIÓ

l’aigua però que resultin miops fora de la mateixa. Les parpelles no tenen
pestanyes però són mòbils en la majoria de les espècies.
Oïda. L’òrgan auditiu dels cetacis té adaptacions morfològiques molt
interessants. Manquen de pavelló auditiu i tenen uns conductes auditius
externs molt fins que s’obren a l’exterior per un petit orifici. Aquest conducte
pot estar tapat per una formació cèria (odontocets) o bé es troba interromput
(misticets). La part mitja presenta un timpà gruixut i cònic, la cadena dels ossets
està soldada i la finestra rodona es troba obliterada. La càpsula òtica està
situada fora de l’endocrani i el conjunt petrotimpànic es relaciona amb el crani
mitjançant feixos de fibres conjuntives. Dins la cavitat auditiva trobem el cargol
i els canals semicirculars perfectament desenvolupats. Tota aquesta disposició
anatòmica ens planteja una sèrie de problemes funcionals quan intentem
interpretar com reben els sons els cetacis. No hi ha dubte, però, que l’audició
dels cetacis és excel∙lent i basen la seva comunicació en la comunicació oral.
Aparell circulatori
L’aparell circulatori és semblant al dels altres mamífers terrestres. Cal destacar,
però, que existeixen diverses anastomosis (formant una rete mirabilia) intercal∙lades
en el trajecte arterial. La més important és la toràcica, que es troba situada
ventralment a la columna vertebral i s’inclou, juntament amb la xarxa venosa dins una
gran massa de teixit adipós i acaba arribant fins a la medul∙la, comunicant‐se amb les
artèries meníngies espinals, garantint una bona temperatura del SNC. Tenen, a més,
unes artèries caudals més grans que els altres mamífers terrestres i més ben
protegides gràcies a un canal format per uns robustos ossos ventrals. A nivell caudal es
troba, també, el plexe arteriovenós: això és important tenir‐ho en compte, ja que és
més fàcil agafar una mostra sanguínia a aquest nivell, però sempre hem de pensar que
la mostra recollida serà una mescla de sang arterial i venosa.
Els cetacis tenen poques vàlvules venoses i fins i tot poden no tenir‐ne per tal
de simplificar la recol∙lecció venosa, que es veu complicada per tots els sistemes de
plexes que ja hem descrit de forma general.
Posseeixen, també, intercanviadors de calor a contracorrent, grans extensions
d’anastomosis arteriovenoses que permeten acomplir dos objectius: regular la pèrdua
de calor degut a la temperatura del mar i permetre, tanmateix, que sang freda banyi
certs òrgans, com els testicles, permetent la seva interiorització sense risc de mort
espermàtica.
Esquelet
En els cetacis, no existeix branca ascendent de la mandíbula. Les dues
hemimandíbules poden estar soldades entre elles (odontocets) o bé poden estar
unides per fibres connectives laxes (misticets). L’atles i l’axis es troben fusionades, per
la qual cosa no poden fer el moviment de “no” i “sí” amb el cap (excepte en la beluga,
que sí pot fer aquests moviments).
Les costelles s’articulen amb la seva vèrtebra pel tubercle al procés espinós de
la vèrtebra. Tenen de 9 a 13 parells de costelles, molt flexibles: 4‐6 són vertaderes i 8‐9
són flotants. L’estèrnum és molt petit, amb dues columnes d’esternebres. En els
misticets, les costelles no s’articulen amb l’estèrnum, molt rudimentari i curt, sinó amb
una massa cartilaginosa que l’envolta. Això fa que, si bé dins l’aigua l’enorme pes que
14