CETACIS PROTECCIÓ I CONSERVACIÓ

1.‐ INTRODUCCIÓ
1.1.‐ Els cetacis i l’home
“Una vegada, éssent encara jove, Dionís, déu del vi, mirava el mar des
d’un penya‐segat i uns pirates el van veure. Com que portava vestits i
mantells tan rics i brillants, pensaren que era fill d’un rei.
—El raptarem —digué el capità— i demanarem un rescat important a son
pare.
Així ho van fer: ancoraren la nau, van escalar amagant‐se entre les
roques, es van abalançar sobre ell i el van portar al vaixell lligat amb
cadenes. Ell els va mirar, somrient amb els seus ulls blaus com el cel i les
cadenes van caure al terra.
—Desgraciats! —digué el timoner—. Segur que aquest noi que hem
segrestat és un déu. Qui sap si Apol∙lo o Posidó!
—Pobres de nosaltres! Deixem‐lo anar, no li fem cap mal. Que no ens
castigui amb un terrible vent i ens enfonsi la nau!
—Calleu, porucs! —va respondre el patró—. Portem‐lo al seu país, que
deu ser Egipte, i que els seus pares ens paguin amb riqueses. No crec que
sigui un déu, sinó un príncep.
El patró s’equivocava totalment: tota la coberta de la nau s’omplí,
sobtadament, d’un vi perfumat i deliciós; els pals i les veles es van cobrir de
vinyes i parres, amb les seves fulles i raïms. Una heura de fulles verd fosc i
baies negres va trepar pels altres pals i corones florides, de sobte, sorgiren
entre les estaques a les quals es lliguen els rems.
Dionís es transformà en un lleó i va fer aparèixer un gran ós al seu costat i
els pirates, atemorits, es van llençar per la borda, transformant‐se
instantàniament en dofins i Posidó els va destinar a ajudar els mariners i
guiar‐los pel mar per sempre.”
Aquest és tan sols un dels mites de l’Antiguitat que parla dels cetacis; en
concret, mitjançant aquest mite els habitants de l’Antiga Grècia intentaven explicar
com van aparèixer els dofins. Existeixen, però, d’altres mites que il∙lustren els
sentiments que aquests cetacis han inspirat des de sempre en la població humana:
amistat i lleialtat (no podem oblidar el rescat del poeta Arion per part d’un dofí, que el
salvà de ser ofegat i el va guiar fins a terra), reverència (en la mitologia hindú, el dofí
del Ganges és l’encarnació de la deïtat del mateix riu i, en l’Amazones, la llegenda diu
que el dofí rosa de l’Amazones és en realitat un ésser màgic capaç de tenir fills amb
dones humanes), respecte (els inuit també parlen dels cetacis com éssers divins,
servidors dels déus del mar, inclús existeixen llegendes que parlen de reencarnacions
de caps inuit en orques)... Donat la seva distribució cosmopolita, tota civilització que
hagi tingut contacte amb el mar té els cetacis dins el seu imaginari.
No obstant, durant tota la història de la humanitat, l’home no ha tractat tots els
cetacis per igual: mentre dofins i altres odontocets (o cetacis amb dents) de mides
similars (com ara caps d’olla, marsopes, belugues, narvals...) eren tractats amb
simpatia, els misticets (o balenes pròpiament dites, els cetacis amb barbes) i altres
4