2,70Mb - Lo Rat Penat

AJUNTAMENT
DE VALENCIA

© LO RAT PENAT, 2007
Edita:
LO RAT PENAT
C/ Trinquet de Cavallers, 9
46003 Valéncia
www.loratpenat.org
secretaria@loratpenat.org
ISBN: 978-84-89069-95-4
Depòsit Llegal: V-4384-2007
Imprimix:
Gràfiques Marí Montanyana, s.l.
C/ Sant Càliç, 7
46001 Valéncia
imprenta@marimontanyana.com

CXXIII
JOCS FLORALS
DE LA CIUTAT I REGNE
DE VALÉNCIA

ÍNDEX
Salutació de la Regina dels Jocs Florals:
Ilma. Sra. AMPARO CORELL ORRIOS,
Baronesa d’Alaquàs …………………………………………………… 9
Paraules del President de Lo Rat Penat:
Hble. Sr. ENRIC ESTEVE I MOLLÀ ………………………………… 13
Discurs del Mantenedor:
Hble. Sr. VICENTE GARRIDO MAYOL,
President del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana … 21
Flor Natural: Lema: El meu poema …………………………… 35
Autor: MANUEL NAVARRO I NAVARRO
Accèssit a la Flor
concedit ex aequo a: Lema: L’estranya set ……………………………… 41
Autor: RAFAEL MELIÀ I CASTELLÓ
Lema: Stella Maris ……………………………… 47
Autora: CARMEN TORRES FERRER
Viola d’Or: Lema: Del nou amanéixer ……………………… 55
Autor: ANFÓS RAMON I GARCIA
Englantina d’Or:
concedit ex aequo a: Lema: Memòria de la Pàtria en el temps.
Dos invocacions ………………………… 61
Autor: ANDREU TINTORER I PEIRÓ
Lema: Glopades de bona llum …………………… 65
Autor: ERNEST OLMOS I SABATER

Poema dedicat a la Regina en la seua Demanà ………………………… 73
Autor: JOAN A. ALAPONT I PÉREZ
Poema dedicat a la Regina en la nit dels Jocs Florals …………………… 75
Autor: MANUEL NAVARRO I NAVARRO

Amparo Corell Orrios
Baronesa d’Alaquàs
CXXIII Regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia

SALUDO DE LA REGINA
DELS JOCS FLORALS
Me siento muy feliz por tener la oportunidad de expresar lo que ha supuesto
para mí este maravilloso “reinado” y la posibilidad de conocer y vivir de una forma
directa y próxima todo el trabajo, la ilusión y el esfuerzo que Lo Rat Penat pone
por conservar, promover y dar a conocer cada día a un ámbito mayor, la gloria de
la Cultura Valenciana profundizando en nuestras raíces y en nuestra historia.
Me he sentido enormemente identificada y muy cerca de todos durante el
desarrollo de las celebraciones en estos Juegos Florales, junto a los componentes
de esta gran entidad. También ha sido una enorme satisfacción poder continuar la
gran tradición y vinculación secular de la familia, dándose la circunstancia de que
hace justo 116 años, en 1891, fuese Regina la que luego fue esposa del también
Federico Trénor y Palavicino, Barón de Alacuás.
Vivir actos tan llenos de emoción como la Proclamación, de una enorme
belleza, en este nuestro Teatro Principal engalanado, que es una joya del XIX,
que sentí tan próximo a todos que parecía una gran familia, esa gran familia que
somos los valencianos; sentí esa Valencia próxima y querida que me rodeaba, y ese
final con nuestro maravilloso Himno, radiante, lleno de fuerza, con su mensaje
de belleza de nuestra tierra y de amor. No tengo palabras para describir todos los
matices y colores de lo que fue una noche mágica, que no quepa la menor duda,
ni mi Corte de Amor ni yo podremos olvidar.
Luego otros actos más sencillos pero llenos de simpatía y amistad en una
relación entrañable con todos los miembros integrantes de esta organización; los
poetas, escritores que realizan un gran trabajo por la conservación de nuestras
letras, el Grup de Danses y el Cor Popular, este último sabiamente dirigido por
nuestra querida Rosa Bartual, merecidamente Medalla de Oro de nuestra Ciudad
y que tanto ha hecho por la conservación e investigación de nuestras esencias
populares.
8

SALUTACIÓ DE LA REGINA
DELS JOCS FLORALS
Em sent molt feliç per tindre l’oportunitat d’expressar lo que ha supost
per a mi este maravellós “regnat” i la possibilitat de conéixer i viure d’una forma
directa i pròxima tot el treball, l’ilusió i l’esforç que Lo Rat Penat posa per
conservar, promoure i donar a conéixer cada dia a un àmbit major, la glòria
de la Cultura Valenciana profundisant dins les nostres arrels i dins la nostra
història.
M’he sentit enormement identificada i molt prop de tots durant el desenroll
de les celebracions en estos Jocs Florals, al costat dels components d’esta gran
entitat. També ha segut una enorme satisfacció poder continuar la gran tradició i
vinculació secular de la família, donant-se la circumstància que fa just 116 anys,
en 1891, fora Regina la que després va ser esposa del també Federico Trénor i
Palavicino, Baró d’Alaquàs.
Viure actes tan plens d’emoció com són la Proclamació, d’una enorme bellea,
en este el nostre Teatre Principal guarnit, que és una joya del XIX, que vaig
sentir tan pròxim a tots que pareixia una gran família, eixa gran família que som
els valencians; vaig sentir eixa Valéncia pròxima i volguda que em rodejava, i eixe
final en el nostre maravellós Himne, radiant, ple de força, en el seu mensage de
bellea de la nostra terra i d’amor. No tinc paraules per a descriure tots els matisos
i colors de lo que va ser una nit màgica, que no càpia el menor dubte, ni la meua
Cort d’Amor ni yo podrem oblidar.
Després uns atres actes més senzills pero plens de simpatia i amistat en una
relació entranyable en tots els membres integrants d’esta organisació; els poetes,
escritors que realisen un gran treball per la conservació de les nostres lletres, el
Grup de Danses i el Cor Popular, este últim sàbiament dirigit per la nostra volguda
Rosa Bartual, mereixcudament Medalla d’Or de la nostra Ciutat i que tant ha
fet per la conservació i investigació de les nostres essències populars.
9

Otros grandes momentos han sido la Ofrenda Floral a La Virgen de los
Desamparados en fallas. La Procesión de la Patrona y el privilegio de poder
desfilar tan cerca de la Mare de Deu que fue una emoción indescriptible para todos
nosotros.
La variedad de los actos durante todo el año, tan cálidos, todos ellos rodeados
de ese halo que dan las tradiciones bien conservadas, con cariño, con alegría y
con esperanza; proclamando ante todos que estamos orgullosos de lo nuestro,
compartiéndolo sin exclusiones y mostrándolo a los demás.
Quiero agradecer muy sinceramente al presidente de Lo Rat Penat, Hble.
Sr. D. Enric Esteve Mollá, al presidente de los Juegos Florales, D. Vicent Navarro,
así como a la Junta de Gobierno por haberme hecho el honor de ser la Regina de
los Juegos Florales de este año. Así mismo mi agradecimiento al Mantenedor, gran
amigo y eminente jurista, Hble. Sr. D. Vicente Garrido, presidente del Consejo
Jurídico Consultivo Valenciano.
A mi querida Corte de Amor, amigas y compañeras compartiendo y
acompañándome en este recorrido de vivencias de nuestras tradiciones, por su
cariño y colaboración, y a todos los que con su amistad y apoyo han hecho posible
que éste, haya sido un año bellísimo. Deseo y espero que esta entrañable relación
perdure en el tiempo y sea considerada como una más entre vosotros.
El tiempo pasa inevitablemente aunque me ha parecido muy corto, por
eso no quiero despedirme porque me produciría tristeza, sino deciros de nuevo
muchas gracias por este año maravilloso y con todo mi corazón, hasta siempre.
Amparo Corell
Baronesa de Alacuás
CXXIII Regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia
10

Atres grans moments han segut l’Ofrena Floral a la Mare de Deu dels
Desamparats en falles. La Processó de la Patrona i el privilegi de poder desfilar tan
prop de la Mare de Deu que fon una emoció indescriptible per a tots nosatres.
La varietat dels actes durant tot l’any, tan càlits, tots ells rodejats d’eixe halo
que donen les tradicions ben conservades, en afecte, en alegria i en esperança;
proclamant davant de tots que estem orgullosos del lo nostre, compartint-ho sense
exclusions i mostrant-ho als demés.
Vullc agrair molt sincerament al president de Lo Rat Penat, Hble. Sr. Enric
Esteve i Mollá, al president dels Jocs Florals, Sr. Vicent Navarro, així com a la
Junta de Govern per haver-me fet l’honor de ser la Regina dels Jocs Florals d’enguany.
Així mateix el meu agraïment al Mantenedor, gran amic i eminent juriste,
Hble. Sr. Vicente Garrido, president del Consell Jurídic Consultiu Valencià.
A la meua volguda Cort d’Amor, amigues i companyeres, les quals han compartint
i m’han acompanyat en este recorregut de vivències de les nostres tradicions,
pel seu afecte i colaboració, i a tots els que en la seua amistat i soport han fet
possible que este, haja segut un any bellíssim. Desige i espere que esta entranyable
relació perdure en el temps i siga considerada com una més entre vosatres.
El temps passa inevitablement encara que m’ha paregut molt curt, per això
no vullc despedir-me perque em produiria tristea, sino dir-vos novament moltes
gràcies per este any maravellós i en tot el meu cor, fins a sempre.
Amparo Corell
Baronesa d’Alaquàs
CXXIII Regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia
11

CXXIII JOCS FLORALS DE LA
CIUTAT I REGNE DE VALÉNCIA
Valéncia, 8 de giner de 2007, Teatre Principal, 22 h.
PARAULES DE L’HBLE SR. PRESIDENT DE LO RAT PENAT
Regina dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, Ilma. Sra. Dª
Amparo Corell Órrios, Baronesa d’Alaquàs; distinguides Dames de la seua Cort
d’Amor, Elisa Lasala Bau, Mª Jesús Trénor i Trénor, Caridad Trénor i Trénor, Mª
Teresa Monsonís Muedra, Leonor Arizón Trénor, Belén Corell Corell, Beatriz Corell
Corell i Carla Torres Marco.
Hble. Sr. Vicente Garrido Mayol, President del Consell Jurídic Consultiu
de la Comunitat Valenciana, i Mantenedor d’esta CXXIII edició dels Jocs Florals;
Ilm. Sr. Alfonso Grau Alonso, Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Valéncia;
Ilma. Sra. Concepción Gómez Ocaña, Secretària Autonòmica de Cultura de
la Generalitat Valenciana; Ilma. Sra. Mª Fernanda Vidal Causanilles, Regina dels
CXXII Jocs Florals, i Secretària Autonòmica de Cohesió Territorial de la Generalitat
Valenciana; Ilustrissim Sr. Juan Lladró, Decà de la Real Acadèmia de Cultura
Valenciana; Ilma. Sra. Mairen Beneyto Jiménez de Laiglesia, Presidenta del Palau
de la Música i Regidora de l’Ajuntament de Valéncia; Ilm. Sr. Félix Crespo, Regidor
de Festes i Cultura Popular de l’Ajuntament de Valéncia; Ilma. Sra. Mª Àngels
Ramon-Llin, Diputada en les Corts espanyoles; Ilms. Srs. diputats de les Corts
Valencianes: Sr. Rafael Ferraro i Sr. Felipe del Baño; Ilms. Srs. diputats i companyers
de la Corporació Provincial, Sra. Pura Martí, Sr.Vicent Aleixandre, Sr. Rafael
Perales, Sr. Francisco Chirivella, Sr. Julio Chanzá; Excma. Sra. Dª Carmen Franco
Polo, LVII Regina dels Jocs Florals; Ilm. Sr. Daniel Matoses Climent, President
Autonòmic del CSI-CESIF; Fallera Major de Valéncia, Srta. Marta Reglero; Hble.
Clavariesa de les Festes Vicentines, Sra. Mª Jesús Andrés Sierra; Sr. Aureli López,
President de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana; Ilm. Sr. Pablo González
Pola, Decà de la Facultat de Ciències Socials i Jurídiques de l’Universitat
CEU- Cardenal Herrera; Ilm. Sr. Federico Martínez Roda, Acadèmic de la Real
Acadèmia de l’Història i Secretari General de l’Universitat CEU-Cardenal Herrera;
Sr. Joan Carles Micó Ruiz, President del Colectiu Lluís Fullana de Professors i
13

Doctors Valencianistes; Sr. President del Patronat de la Real Acadèmia de Cultura
Valenciana; Sr. Gonzalo Romero, President de l’Associació Cardona i Vives de
Castelló; Sra. Teresa Moya, Presidenta del Grup de Dònes Valencianes; Sr. José
Ramón Pons Navarro, President d’Amics del Corpus; Sr. Pedro José Moreno, President
d’Amics de la Poesia; Ratpenatistes, amics i amigues:
Bona nit a tots i benvinguts a la gran festa de les lletres valencianes.
Lo Rat Penat acodix un any més, puntualment, ad esta cita carregada
d’història i de tradició complint en eixe deure que es marcaren els fundadors de la
Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes en 1878.
Un certamen lliterari i d’investigació naixcut en plena Renaixença que reinstaurava
en Valéncia l’esplendor de les justes trovadoresques i lliteràries migevals,
en llaors de la llengua valenciana i pel resorgiment del seu prestigi i del seu esplendor
lliterari.
Uns Jocs Florals que recuperaven l’esperit del certamen poètic que es celebrà
en Valéncia en 1474 i que donaria com a fruit el primer llibre que es va imprimir
en Espanya, “Les trobes en Lahors de la Verge Maria”.
I no es casualitat que Valéncia acollira el fet històric d’editar el primer llibre
imprés en Espanya –en la revolució cultural i social que significaria l’us de
l’imprenta– perque els valencians estaven en aquell moment enlluernant al món
en el seu esplendor cultural, econòmic, polític i social, moment gloriós del nostre
poble que donaria dos papes a la cristiandat i que esclataria donant per a glòria de
la Llengua Valenciana el primer Sigle d’Or de tota la península Ibèrica.
El sigle XV donaria per a Valéncia, per a Espanya i per al món una obra
lliterària en llengua valenciana –com aixina ho deixaren escrit els seus autors– que
seria l’orgull dels escritors que la crearen i de nosatres els seus hereus.
Joanot Martorell en el seu Tirant lo Blanch, la primera gran novela occidental
i que Cervantes calificara com la millor novela del món; Bonifaci Ferrer,
germà de Sant Vicent, en la primera traducció de la Bíblia a una llengua romanç;
Joan Esteve en el Liber Elegantorium, primer diccionari del món; les obres de
Roïç de Corella; sor Isabel de Villena en el seu Vita Crhisti… i tants i tans atres
14

que dugueren a la nostra llengua valenciana a les més altes cotes d’excelència
lliterària.
Una llengua que sempre ha segut percebuda pels valencians com una llengua
pròpia i independent, persistint a lo llarc dels segles entre els valencians eixe orgull
de tindre un idioma propi.
Pero com vostés saben, i per a desgràcia de tots, eixa realitat cultural llingüistica
i social dels valencians esta sent qüestionada des del segle passat per
interessos aliens al nostre poble, en un efecte que com la corca trenca i mina la
resistència i la fortalea de les fibres que componen eixa identitat colectiva dels
valencians, eixe llegítim sentiment de saber-nos i sentir-nos un poble en la nostra
personalitat pròpia i diferenciada i que al mateix temps –com tantes voltes ho ha
demostrat– sempre s’ha sentit solidari i copartícep del destí comú dels pobles que
formem Espanya.
Des de fa més de cent anys el poble valencià està patint lo que Vicent Blasco
Ibáñez ya va definir en 1907, en el seu diari “El Pueblo”, com la “Lepra Catalanista”,
i que Josep Mª Bayarri també denunciara en 1931 com “El Perill Català”. Una
“lepra”, un “perill” que realisa la seua llabor com la corca, actuant sense pressa,
pero sense descans, actuant en calculats atacs desintegradors i despersonalisadors
del poble valencià i que rebroten com les males herbes.
¡Quantes voltes se nos amaga, manipula o directament se nos furta la nostra
història, la nostra cultura, la nostra llengua!
¡Fins a quan aguantarem els valencians les mentires mil voltes repetides, pero
mentires en essència, que no tenen atre destí que la nostra despersonalisació com a
poble per a finalment quedar reduïts a un mer apèndix dels interessos catalans!
“Afortunats els pobles que tenen clar lo que són i d’a on venen, perque qualsevol
atre problema social acaba trobant acomòdo, i inclús, en frequència, solució, en una
comunitat que tinga un elevat sentit de la seua identitat colectiva”.
Que acertades estes paraules del filósof i sociòlec polac Zbigniew Krazwezyk
i que vigents per al problema que estem vivint els valencians, perque els pobles que
perden la seua personalitat van abocats al desastre i a la seua desaparició.
15

¡No n´hi ha pijor cego que qui no vol vore!
Esta infecció catalanista que ha estat covant-se durant anys pot esclatar com
una autèntica epidèmia.
Nosatres els valencians i les nostres autoritats no poden tancar els ulls davant
l’evidència d’eixa estratègia que nos amenaça com a poble fins a les nostres més
fondes arrels.
No són fantasmes, és una agressió continua. Sols fa uns dies i en motiu del
V Centenari del Pontificat d’Aleixandre VI, el papa de Xàtiva, que introduï el Renaiximent
en Valéncia –com demostren eixes fantàstiques pintures redescobertes
en la catedral del Valéncia–, un català tenia la desvergonya de dir en Roma, en
el mateix Castell de Sant Angelo a on vixqueren els papes Borja, que el pontífex
valencià Calixt III era d’orige catalano-aragonés.
I l’atre dia l’alcalde de Barcelona tenia la desvergonya de calificar a Valéncia
com la primera ciutat del País Valencià i la segona dels Països Catalans. Com vostés
veuen, un nou atac a la nostra integritat territorial incloent-nos en eixa macro nació
catalana, inconstitucional i antiestatutària, que ells somien sense respecte a ningú.
Front a tot açò, els valencians hem de dir prou, hem de rebujar ben alt i fort
totes estes agressions, en tots els ámbits, com estem fent-ho esta nit, en totes les
ocasions, en totes les institucions…
Els valencians hem de despertar d’eixe meninfotisme que pot fer-nos pedre
el nostre futur com a poble. Perque el cavall de Troya del catalanisme està ya fa
temps dins les nostres muralles.
¿Quants centenars de millons ha costat eixa casa, eixe niu de catalanisme que
s’ha instalat en el centre de Valéncia, i que acaba d’inaugurar-se?
¿Quants diners paga el govern català, i lo que es pijor quants diners i perque
els ha invertit l’actual govern d’Espanya?
Uns diners, no ho oblidem, que trau del presupost de tots els espanyols,
invertint-los en atentar contra la nostra Comunitat, contra l’Espanya Constitucional
i contra el nostre Estatut.
16

Perque totes estes inversions són per a atentar contra la nostra cultura, contra
la nostra llengua valenciana, contra els nostres signes d’identitat i contra la
nostra integritat territorial.
I front a tot açò els valencians hem de dir prou, prou d’humiliacions, prou
de despreci, … i exigir que se nos respecte com nosatres respectem als demés
pobles.
¿Que podem esperar d’eixa Academia Valenciana de la Llengua, que controlada
per una majoria pancatalanista, oficialisa les seues tesis, i deixa de costat a les
institucions culturals històriques valencianes que, com Lo Rat Penat des del segle
XIX, més han fet i estant fent per la llengua valenciana?
¿Cóm és possible que els Títuls de Llengua Valenciana que Lo Rat Penat
ve expedint de forma contínua des del curs 1949, en moments, recordem, molt
difícils, continuen sense recuperar l’oficialitat que un desvergonyit conseller els va
furtar en 1982?
¿Fins a quan aguantarem els valencians tanta indignitat, tant d’atreviment i
tanta cara dura?
¿Podem els valencians consertir-ho, i deixar de ser lo que hem segut i som
com a poble?
¿Podem deixar que se nos trenque la pau i un futur de treball i de progrés?
I a tot açò, a soles n’hi ha una resposta: NO.
Un gran poble com el valencià no pot permitir-s’ho.
NO, no podem, perque en això nos va el nostre futur.
Com a valencià la meua actuació, allà a on haja estat, sempre ha estat marcada
per dos principis que han impregnat la meua vida i les meues conviccions: el
meu sentiment valencianiste i el servici i l’entrega al meu poble.
Per això no seria yo un bon president de Lo Rat Penat si no aprofitara hui
esta trona per a demanar, per a pregar, a les nostres autoritats que es posen al
17

front d’eixe NO a l’injustícia que està patint el poble valencià en la seua llengua
i cultura.
Que es posen al front d’eixe NO en tots els mijos, accions i inversions necessàries
per a que la veritat valenciana torne al seu lloc i quede al descobert la
mentira catalanista que des de fa anys se nos està intentant impondre.
Demanem, exigim i volem, l’apoyo total i absolut dels nostres governants,
perque com dia el recordat erudit i acadèmic, el pare jesuïta Joan Costa, en eixe
“… apoyo oficial i diners suficients a institucions valencianes autèntiques …, en pocs
anys, el mit del pancatalanisme, basat en la falsetat i la pura propaganda, caurà com
una baralla de naips ací, en Espanya i en tot el món de la llingüística internacional”.
Vullc recordar esta nit a dos personalitats de la cultura valenciana que nos
han deixat en el últims mesos.
El nostre recort i reconeiximent al Dr. Joan Gil Barberà, el que fora el
XXXIV President de Lo Rat Penat, i President d’Honor fins a la seua mort i que
estigué dèu anys al front d’esta Societat d’Amadors de els Glòries Valencianes, en
uns anys difícils en els que el poble valencià i la nostra societat hagué de lluitar
pels seus signes d’identitat.
En juny nos deixava també, després d’una vida dedicada al Senyor i a l’estudi
de la llengua valenciana, el sacerdot, canonge i erudit valencià Josep Alminyana
i Vallés, que durant molts anys estigué al front de l’històrica parròquia de Sant
Esteve batejant a tants chiquets i chiquetes en la mateixa pila en la que fora batejat
el Patró del Regne de Valéncia, Sant Vicent Ferrer.
El pare Alminyana, fon un gran estudiós dels clàssics valencians, i els anys
d’estudi i investigació, feren d’ell potser el més gran coneixedor del sigle d’Or de
la Llengua Valenciana.
Lo Rat Penat el va distinguir, reconeixent la seua llabor, en el nomenament
de Prohom Valéncia.
El pare Alminyana, va fundar i presidir l’associació cristiana Amunt el Cor
des de la que va reivindicar l’us de la llengua valenciana en la llitúrgia per part de
18

l’Iglésia valentina, preparant, realisant i publicant numerosos llibres que són un
tesor per als fidels valencians, com el Missal Romà en Llengua Valenciana, o Els
Quatre Evangelis en Llengua Valenciana, rememorant aquella primera Bíblia que
fera Bonifaci Ferrer en el segle XV.
La seua llabor d’estudi dels clàssics valencians és immemsa i queda com el
seu millor llegat al poble valencià.
Entre tantes atres publicacions sobre els clàssics valencians, El Crit de la
Llengua és igualment un llibre fonamental en la bibliografia del pare Alminyana,
un treball que arreplega els testimonis dels autors que escriuen en llengua valenciana
i que aixina ho deixaren escrit a lo llarc dels segles.
Fa apenes tres mesos que la Diputació de Valéncia presentà la tercera edició
d’este llibre, organisant igualment i al seu voltat una exposició en el Saló de Reines
del Palau dels Scala, titulada El Crit de la Llengua Valenciana, que acaba de
clausurar-se després de tres mesos d’èxit de públic i per la que han passat milers
de valencians.
En esta mateixa tribuna des de la que els parle, en els Jocs Florals de fa
tres anys, monsenyor Manuel Ureña, actual arquebisbe de Saragossa, i que fon el
Mantenedor de l’acte, li fea, en la seua presència, públic homenage reconeixent i
valorant l’immensa llabor realisada a lo llarc de tota la seua vida.
Per això crec que en esta nit dels CXXIII Jocs Florals no n’hi ha millor
forma d’expressar el nostre recort i homenage a mossén Alminyana que finalisant
el meu parlament posant en els meus llavis les seues paraules, unes paraules que
el pare Alminyana escrigué fa vinticinc anys, no sols des del cor i des de l’ànima,
sino també des de l’enteniment i el trellat d’un dels erudits més grans que ha
tengut la llengua valenciana, llengua depresa en la seua infantea dels llavis de sa
mare i estudiada i investigada en la seua madurea des del profunt coneiximent
dels nostres clàssics, dels grans autors del Sigle d’Or de les lletres valencianes, i
més encara, perque estes paraules expressen no sols l’essència de lo que en esta nit
he intentat transmetre-los a tots vostés, sino perque expressen el sentir majoritari
del poble valencià.
I açò nos diu el pare Alminyana en El crit de la Llengua:
19

“La nostra Llengua Valenciana també té els seus propis orígens, com li correspon
a un poble d’història que es pert en la lluntania dels temps…
Nosatres, els valencians, no volem res que no siga nostre. Pero, per això mateix,
no permetrem que ningú gose tocar ni apropiar-se de res de lo que nos pertany.
Valéncia i el seu Regne no volen ser una atra cosa que això: Valéncia i res més que
Valéncia: és dir, la Pàtria dels Valencians.
Per activa i per passiva, i enfadosament, se nos està parlant de l’identitat de la
Llengua Valenciana en la catalana.
Els qui això asseguren, crec que es recolzen en raons més polítiques que científiques.
No està be (perque no és honest i, pertant no es deu fer) aduir la similitut d’una
llengua en una atra per a, en eixa excusa, robar, fent-se seues la cultura, l’història, les
costums … és a dir, l’ànima d’un poble.” 1
Açò és lo que nos diu el pare Alminaya.
¡I els valencians no anem a permetre que nos furten la nostra ànima!
Moltes gràcies.
Enric Esteve i Mollà
President de Lo Rat Penat
1 Josep ALMINYANA VALLÉS: El Crit de la Llengua, Ed. Diputació de Valéncia, Valén-
cia 2006, pàg. 480.
20

DISCURS DEL MANTENEDOR
HBLE. SR. VICENTE GARRIDO MAYOL
Regina dels CXXIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia
Dames de la Cort d’Amor
Sr. President i Junta de Govern de Lo Rat Penat
Consistori de Mantenedors
Poeta guanyador de la Flor Natural i autors premiats
Autoritats
Senyores i senyors:
És costum en ocasions com esta, que el mantenedor comence la seua dissertació
destacant els seus pocs mèrits i posant en relleu la generositat que li prodiga
qui l’ha designat.
Si com dia Santa Teresa l’humiltat és la veritat, humilment he de reconéixer
els meus nuls mereiximents per a l’alt honor que se m’ha concedix. I no obstant
això, de cara a la veritat, he de confessar que la notícia de la meua designació em
va produir una enorme alegria per l’immens honor que implica ocupar esta noble
càtedra que ha segut engrandida per personalitats com ara Feliu Pizcueta, Ciril
Amorós, Cristóbal Sorní, Sanchis Sivera, Teodor Llorente, el Dr. Moliner, i inclus
per polítics tan rellevants com ara Francisco Silvela, José Canalejas, Pi i Margall o
Niceto Alcalá-Zamora, i més recentment també per ilustres valencians del nostre
temps.
Vaig acceptar, complagut, –inclus en un cert enrogiment i sent conscient de
la meua gosadia–, per dos raons fonamentalment.
En primer lloc, perque crec en els Jocs Florals, perque valore la centenària
trayectòria de Lo Rat Penat, i perque em considere, si se’m permet, un “amador de
les glòries valencianes” com aquells que volent recuperar l’esplendor cultural i polític
del segle XV valencià, fomentar l’estima de l’història i la llengua valencianes,
impulsar la lliteratura i difondre l’amor a Valéncia i el seu Regne, van fundar en
1878 tan benemèrita societat.
21

Ho sintetisava molt be Feliu Pizcueta, el primer president de l’entitat quan
va apuntar que “Recordar el pasado para honrar el presente y para que sirva de ejemplo
en lo que está por venir, esa es nuestra misión”. I va afegir que “No queremos resucitar las
glorias del antiguo Reino de Valencia más que para tener el gozo de que no se olviden y se
pierdan, como la lengua, en la oscuridad del tiempo”.
I aixina fon com Lo Rat Penat va ser protagonista d’una Renaixença que va
comportar un autèntic revulsiu social i cultural en una societat letàrgica i timorata.
I aixina ha segut com ha conservat i fomentat tradicions tan valencianes com
ara els Milacres de Sant Vicent Ferrer, els Llibrets de Falla, les Creus de Maig, els
concursos de narrativa en valencià, i els balls i cançons populars a través del Grup
de Danses o del Cor Popular… a qui és just fer un homenage.
Per això, comprendran que, mentres em delectava en dies passats repassant
la copiosa bibliografia produïda sobre Lo Rat Penat, m’haja omplit d’orgull descobrir
que el meu besyayo, Salvador Prósper, tinent d’alcalde de l’Ajuntament
de Valéncia, fon un dels 120 prohoms valencians que van fundar tan insigne
institució, tot figurant en el número 33 de la llista incosa en el seu primer Llibre
d’Actes. Sí, ha segut per a mi un honor conéixer el meu lligam familiar en Lo
Rat Penat.
Indubtablement és necessari recordar les arrels històriques del poble valencià
i el seu passat comú que van forjar una identitat i una cultura pròpies que, ara com
ara, són les que han justificat dins el marc de la nostra Constitució vigent, el dret
a l’autonomia de la qual hui fruïm.
No podem oblidar la nostra història perque tota persona i tot poble necessita
arrels per a sentir-se segur i necessita detectar eixes arrels en si mateix. Per això
és necessari fomentar i avivar l’orgull de ser valencià, de viure i treballar en esta
terra, estretint els llaços d’unió de tots els valencians en independència de la seua
ideologia, dels seus plantejaments polítics i culturals, de la seua instrucció o de
la seua procedència, i conseguir lo que recentment s’ha nomenat la convivència
integrada.
I sempre sense oblidar allò que vam ser perque el present, i molt més el futur,
s’ordix sobre el tapís del passat. Tot poble necessita una història en la qual identificar-se
i de la qual sentir-se orgullós per a construir, en seguritat i confiança, el seu
22

propi futur. Els valencians, tenim història una gran història de la qual sentir-nos
orgullosos, tant com de l’esplendorós present que estem vivint.
A este present han contribuït una legió de valencians que en la seua tenacitat,
el seu treball, la seua iniciativa, la seua valenciania i, moltes vegades,
la seua generositat ha conseguit una societat culturalment potent, políticament
cohesionada i econòmicament pròspera. I tot cal dir-ho, en molt poca ajuda
externa.
La nostra regina, Amparo Corell Orrios, baronesa d’Alaquàs, és una d’eixes
valencianes actives que contribuïxen en el seu discret esforç a engrandir la nostra
Pàtria. I este és el segon motiu que m’ha portat a esta tribuna. Perque glossar
a qui sentidament tant vol a Valéncia, també em commou a mi, enamorat de
Valéncia.
No podia esperar-se una atra cosa de qui ha naixcut, com yo també, dins el
mateix cor de la ciutat, als peus del Micalet, en l’entranyable Plaça de l’Arquebisbe,
i de qui a pesar d’haver estudiat i vixcut en diverses parts del món sempre ha
tingut sa casa en esta ciutat: estimar Valéncia.
Eixa és, Amparo, la teua glòria esta nit ací. Este és el més palpable símbol
de la teua alta jerarquia. Com va dir Miguel Hernández, el gran poeta valencià
d’Oriola en les seues cançons i romanços que reclamen les absències i deploren
les presències:
“Querer, querer, querer,
esa fue mi corona:
Esa es”
Sí, Amparo, tú eres persona comprometida con nuestra sociedad, vitalista i
impulsora de las más diversas actividades, pero entregada también a quienes más lo
necesitan, –y ahí está tu magna obra–, guiada en tu conciencia por el imperativo
categórico de Kant, –haz lo que debas hacer–, que el inmortal Pemán plasmó en su
“Divino impaciente” poniendo en boca de San Ignacio que “no hay virtud más eminente
que el hacer sencillamente lo que tenemos que hacer”. Y aunque no la busques recibirás
por ello la mejor gratitud que es, como decía Shakespeare, la noble recompensa
de las almas generosas.
23

Ésta es Amparo, la cualidad que yo hoy quiero glosar, la de la inteligencia y el
carácter que permanecen a lo largo de la vida y elevan a la persona al máximo grado
de dignidad.
Al verte, al saber de ti, al conocer tu trayectoria, me vinieron a la memoria aquellos
bellos versos de Ausiàs March en el XXIII de sus “Cantos de Amor”:
“Mujeres hizo Dios sabias y buenas
pero con vos…, se ha excedido”.
Esta noche has llegado majestuosa como gran embajadora valenciana que
eres, para ocupar la Cadira d’Or de las letras valencianas. La misma que ocupó
hace 115 años María Mascarós Abargues, aquella joven, hija del gobernador civil
de entonces, que tres años después, en 1894, se convirtió en Baronesa de Alacuás,
al desposar con Federico Trénor Palavicino.
Destacan las crónicas de la época la entrada triunfal del cortejo, aquella
noche de 1891, en que la Reina, María Mascarós, a los sones de la musica llegó al
pie del estrado gentil y emocionada y recibida por el alcalde fue acompañada hasta
el trono desde el que presidió con soberano continente, la fiesta de la poesía valenciana.
Y fue su mantenedor, nada más y nada menos, que Vicente Blasco Ibáñez,
en sustitución, de quien fue presidente de la I República, Francisco Pi i Margall.
El más universal de nuestros escritores hizo aquella noche “florido y pomposo elogio
de Valencia y de toda la Corona aragonesa, recordando a grandes rasgos, sus glorias
históricas. Se extendió luego defender el regionalismo, negando que hubiera en él nada
de separatismo”.
Pues bien, aquella dama que ocupaba tu lugar, Amparo, fue abuela paterna
de tu esposo, Federico Trénor y Trénor, y de tus cuñadas Mª Jesus y Caridad; y
bisabuela de Leonor Arizón Trénor y de Carla Torres Marco, que con tus sobrinas
Beatriz y Belén Corell Corell y tus amigas Elisa Lassala Bau y María Teresa
Monsonís Muedra forman tu Corte de Amor.
Pero no acaba ahí la estrecha relación de los Trénor con Lo Rat Penat, porque
Leopoldo Trénor Palavicino, tío abuelo de tu esposo, fue poeta cultivado y obtuvo
en 1893 la Flor Natural de los Jocs Florals de aquel año en que fue mantenedor José
Canalejas y presidió la entidad a partir de 1908, correspondiéndole organizar el
24

certamen del año en que se celebró la Exposición Regional de tan grato recuerdo
para los valencianos, cuya reina fue la Infanta María Teresa de Borbón, hermana
menor del Rey Alfonso XIII.
Y continua la relación de tan entrañable familia con Lo Rat Penat, porque
desde 2003 la sede de tan laureada sociedad se halla en el Palacio de los barones
de Alacuás, en la valenciana calle Trinquete de Caballeros, adquirida con la inestimable
ayuda de la Generalitat Valenciana y la decisiva intervención de nuestro
president, Francisco Camps, entonces conseller de Cultura; con el patrocinio de la
Diputación, y del Ayuntamiento de Valencia; y también con el generoso auxilio de
los hermanos Federico y Leonor Trénor, antiguos propietarios del palacio.
Y hoy, Amparo, culmina esa intensa relación con tu proclamación como
Reina de los Jocs Florals. Los Trénor y los Corell: dos sagas de importantes valencianos
que han engrandecido nuestra Comunidad Valenciana. Y de todos ellos,
esta noche quiero destacar a dos: a tu padre, Joaquín Corell Cortés, notabilísmo
empresario en diversos sectores de la producción y de las finanzas, cuyo espíritu
emprendedor y cosmopolita le llevó a divulgar por toda Europa las glorias de
nuestra Patria. Buen maestro tuviste en este sentimiento de amar lo propio. Y
a tu esposo, Federico Trénor Trénor, abogado del Estado y letrado de las Cortes
Generales, uno de los más destacados juristas valencianos de nuestro tiempo y con
mayor proyección en el ámbito nacional y también entusiasta difusor de nuestros
valores. Uno y otro, sobre todo, prohombres valencianos.
Hoy has sido proclamada Reina de los Jocs Florals, primera dama de los poetas
valencianos que dan gloria y lustre a nuestra tierra. Y por eso te han honrado
con lo que más podías desear: con la Flor Natural.
Las flores, que con tanto mimo tú cultivas, me llevan a adaptar, para ti, –yo
no soy poeta–, un bello poema con el que Luca de Tena cantó a una valenciana.
Y con él te digo:
“Mi reina y señora, Reina del Amor,
por engalanarte, Valencia está en flor.
Nadie sabe Reina, cómo ha sucedido:
de día, de noche, o cuando el albor,
–heraldo de luces– vibró estremecido
25

y dejó en el aura del día prendido
el hálito tenue de un primer rubor.
Mas vino un arcángel de plumas vestido,
encendió las gemas tiernas con su ardor,
y a su soplo todo quedó florecido.
Nadie sabe cómo ni cuándo ha venido
más yo sé, Señora, que vino en tu honor
y que desde entonces dicen en tu oido
las flores, murmullos y voces de amor.
¿Quién las imitara,
por rozar tu cara
mi Reina y Señora, Reina del Amor!”
Y con la flor se premia a quien dignifica la poesía.
La poesía que se hace para deleitar, para disfrutar, para entretener, para reír
o lamentar, para glosar los valores y tradiciones de un pueblo, su paisaje, su carácter,
su historia. La poesía que nos enseña, nos conmueve y nos hace pensar. Pero
también se escribe poesía para protestar, luchar, influir, o expresar nuestros sentimientos
más íntimos en la forma más bella que se conoce. Se ha dicho que nadie
ha hecho tanto por la humanidad como los poetas y que las épocas de los grandes
poetas han sido siempre épocas grandes de la historia. Y es que la poesía también
es compromiso que el que la escribe no puede ni debe evitar.
dar:
Quizás sea expresivo el poema de Gabriel Celaya que ahora quiero recor-
“Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”.
Un compromiso que también han asumido los poetas, tus poetas, haciendo
poesía valenciana. Porque la poesía, indudablemente, es universal: nos deleita leer
y recitar a clásicos o contemporáneos de todo lugar o género. Olvidamos el origen
de los grandes poetas porque son universales. Sí, la poesía es, ciertamente, universal,
como lo es la cultura.
26

Pero también existe una poesía valenciana porque poseemos una cultura que
nos define y caracteriza como pueblo singular que convive en paz con otros.
¿Qué es la poesía valenciana?, se preguntaba el poeta Durán y Tortajada.
¿Es, sencillamente, la escrita en lengua valenciana?. ¿Es acaso la que aún escrita
en lengua castellana, o en una lengua extranjera, versa sobre temas de historia,
paisaje, de esencias valencianas, en suma?. ¿Es, quizás, la escrita por un poeta nato
en Valencia, sin tener en cuenta su lengua o temática?
No, para que la poesía sea valenciana, -nos decía-, necesita, tres aglutinantes
que la hagan vigorosa y perfecta para ser de calidad universal: ser escrita, y por
lo tanto sentida, por un poeta valenciano; cantar, enaltecer la historia, la vida, el
alma, las esencias, en suma, de nuestro pueblo; y sobre todo, ser escrita en nuestra
dulcísima lengua valenciana.
También hay poesía valenciana escrita en castellano. Pero ello no puede llevarnos
a pensar en que escribir en valenciano esconda un localismo funesto que
puede cortar las alas de la obra literaria y limitar campos de expansión a las producciones.
Se equivocan quienes afirman que escribiendo en lenguas de escasa área geográfica
de expansión se ponen trabas insalvables a la difusión de su obra. Si la
obra poética es profunda y emotiva; si conmueve y es sentida, superará todas las
fronteras lingüísticas y alcanzará su estimación universal. Los casos de Tagore o de
Frédéric Mistral, son ilustrativos al respecto, lo que quiere decir que no son las lenguas
las que dan gloria a los libros; son los libros lo que dan gloria a las lenguas.
Nosotros, los valencianos, contamos con grandes poetas que forman parte
de nuestro rico acervo cultural y dan importancia a nuestra lengua que debemos
recuperar y fomentar. La misma lengua en que fue escrito en 1474, el primer libro
impreso en España, “Les Troves en lahors de la Verge Maria”, florilegio poético en
honor de la Madre de Dios.
La lengua en que se expresaron los poetas del esplendoroso “cuatroccento”,
el Siglo de Oro valenciano, que dio nombres insignes: en lo lírico, Ausias March
y Roïç de Corella; en lo satírico, Jaume Roig; en lo dramático Guillem de Castro
y tantos otros; en lo épico, Joanot Martorell, con su colosal “Tirant lo Blanch”
27

o Cristóbal de Virués; en lo popular, los autores de misteris, coloquis, mirades y
demás composiciones que mantuvieron la lengua valenciana en tiempos aciagos
para ella. Renació después de un largo período castellanizado, ya en pleno s. XIX,
cuando se observa en Valencia una clara manifestación de la tendencia a promover
lo propio y diferencial: la Renaixença, que es la forma que el romanticismo adoptó
en Valencia, mediante la que ciertos sectores quisieron recuperar desde un punto
de vista cultural, los valores propios y, también, la lengua autóctona.
Con el impulso que supuso la difusión de los versos de Tomás de Villarroya,
con el entusiasmo del influyente Teodor Llorente, y con la obra de Vicente Boix,
de Pascual y Genís, de Liern, de Querol o de Llombart, la cultura valenciana se expandió
con nombres sobresalientes que lucharon por el reflorecimiento de nuestra
poesía y por la recuperación de nuestra lengua.
Más adelante, en período republicano, artistas y pensadores valencianos de
tendencias diversas se unieron para hacer realidad la conservación y recuperación
de la lengua autóctona y surgió una nueva poesía valenciana: el Padre Fullana,
Nicolau Primitiu Gómez, Enrique Durán y Tortajada o Francisco Almela y Vives,
son nombres que todos conservamos en nuestra memoria.
En la década de los cuarenta se prodigaron las tertulias literarias entre las
que destacaron las que se celebraban en casa de Miquel Adlert, –els dimarts de casa
Adlert–, que reunía, entre otros, a Xavier Casp, Rafael Ferreres, Carola Reig.
Y fue en estos años cuando Lo Rat Penat, en una sociedad que languidecía
cultural y cívicamente y que andaba a la busqueda de su propia identidad, jugó
un importante papel en el mantenimiento del uso del valenciano, organizando el
anual certamen de los Juegos Florales, acogiendo a cuantos quieren expresar poéticamente
sus sentimientos, –se ha dicho que la poesía no es una forma sino un
sentimiento–, a quienes han querido comprometerse con su pueblo.
Decía Cervantes que hacerse poeta es enfermedad incurable y pegadiza,
aunque, digo yo, no todos podemos ser poetas. Es cierto que el hombre necesita
maestro para cualquier actividad material pero no lo precisa para tener
dotes artísticas. El poeta, el buen poeta, –hubo quien dijo que poetas no hay
más que buenos; los malos no son poetas–, se hace a sí mismo sin necesidad
de escuelas.
28

Permitidme que os lea un expresivo soneto del poeta Almela y Vives, al
respecto:
“Demanda un erudito si Cervantes
–oro en el corazón, bolsa sin blanca–
estudió por ventura en Salamanca
los textos sabios (cuando no pedantes).
La respuesta a este par de interrogantes
quizás se encuentra, coruscante o manca,
en alguna escritura cojitranca,
en algunos infolios claudicantes…
Mas, entretanto, cada cual lo anote,
para gritarla o para su capote,
esta de Pero Grullo gran verdad:
Al escribir Cervantes El Quijote
necesitó la vida con su trote;
no le hizo falta la Universidad”.
Hoy nos encontramos en un momento de esplendor de la poesía valenciana,
sin que pueda dejar de citar a Vicente Gaos y a Juan Gil-Albert; a César Simón o a
Francisco Brines; a Jaime Siles o a Guillermo Carnero y a tantos laureados poetas
de Lo Rat Penat que escriben en lengua valenciana.
Como nos encontramos en un momento de apogeo social, político y cultural
fruto, sin duda, de haber recuperado nuestro autogobierno hace un cuarto
de siglo.
Hoy se han conjurado nuestro brillante pasado renacentista con nuestro
esplendoroso presente autonomista.
Sí, nuestro particular Renacimiento, en los siglos XIV y XV, que produjo
una explosión de escritores, de pintores, de humanistas, de políticos que hicieron
del Reino de Valencia el más abierto, más liberal y más culto de los reinos hispanos.
En esa etapa espléndida, se alzaron la Lonja,–a la que los Corell han estado
tan vinculados–, el Palau de la Generalitat, las Atarazanas y el Palacio Real; en esa
29

época pintaron Juan de Juanes y sus epígonos; los Ribalta y Juan de Sariñena;
nos dejaron sus joyas los Yáñez y Llanos; y San Leocadio y Pagano, traídos por
el Cardenal Rodrigo de Borja, quien más tarde sería el Papa Alejandro VI, nos
regalaron los magníficos ángeles del coro de la Catedral, felizmente recuperados
ahora, y contribuyeron a hacer de Valencia uno de los pueblos renacentistas del
mundo.
Fue el tiempo de Juan Luis Vives, de Honorato Juan y de Luis de Santángel;
o de Jerónimo de Vich, Embajador ante la Santa Sede que al volver a Valencia
mandó construir su palacio, en la calle que hoy lleva su nombre, con un magnífico
patio renacentista de mármol de carrara, que fue objeto de la terrible piqueta
en1860.
Fue la época de los Borja, de Alfonso, –Papa Calixto III en 1455-, y de
Rodrigo, -Papa Alejandro VI en 1492–, y con ellos la vida intelectual ascendió a
niveles nunca alcanzados. De la enorme influencia que ejercieron los miembros de
la ilustre dinastía setabense da medida la personalidad de César Borja en quien se
inspiró Maquiavelo para escribir su “Príncipe”, pero también el bello epitafio del
poeta Álvaro Fernando de Soria, grabado sobre la lápida de tan singular personaje
en la Catedral de Viana:
“Aquí jace en poca tierra
el que todo lo tenía;
el que la paz y la guerra
en la su mano tenía.
¡Oh tú que vas a buscar
cosas dignas de loar!
Si tú loas lo más digno,
aquí pare tu camino,
no cures de mas andar”.
És en el cuatroccento valencià quan es crea la nostra universitat; quan es forma
el “Llibre del Consolat del Mar”, monument jurídic, antecedent del modern dret
mercantil, el llibre de lleis marítimes més difòs per tota Europa, comparable al
Corpus Iuris romà que va governar el món durant segles, demostratiu de la riquea
valenciana basada en el seu comerç i en la seua portentosa expansió mediterrànea.
30

És el Segle d’Or de les Lletres Valencianes, en exponents que ya he citat, que
es van avançar en més de cent anys al de les Lletres Castellanes, –que va començar
per Garcilaso i Boscán (1526) i va acabar a la mort de Calderón (1681)–, cosa que
prova de manera evident i clara que van ser necessaris molts anys de cultiu previ
de l’idioma valencià per a arribar a fer-lo lliterari.
I va ser l’apoteosis de l’història d’un poble inquiet la celebració del matrimoni
del rei Felip III en l’archiduquesa Margarita d’Àustria, que va arribar des
de Gènova a Vinaròs i des d’allí fins a Valéncia acompanyada per la duquesa de
Gandia, per a celebrar en la nostra Seu les seues bodes, que van ser cantades per
l’immortal Lope de Vega.
En aquells segles, en fi, Valéncia va ser, en l’Europa de les ciutats, cap d’un
Regne, –cap i casal–, per tots conegut i per tants envejat.
Després d’un passat tan brillant va vindre un atre d’ostracisme, vista la decadència
del XVII per no poder resistir el dur colp patit en els albors del XVIII, en
el Decret de Nova Planta del qual enguany es compliran 300 anys. Van ser temps
d’obscurantisme intelectual i de pèrdua de valors identitaris. Asfixiats per un tenaç
centralisme, vam patir en tota la seua cruea les conseqüències de la “desfeta” d’Almansa.
Vam perdre les institucions d’autogovern; vam perdre els nostres Furs, les
nostres lleis; vam perdre, en definitiva la nostra personalitat.
Pero vam sorgir de les cendres enfortits, en ganes de recobrar el temps perdut.
Sí culturalment la Renaixença valenciana en el segle XIX va supondre un glop d’aire
fresc i una esperança, la recuperació del nostre autogovern en 1982, dins de l’unitat
d’Espanya, va significar el triumf d’eixe interés continuat de persones i colectius que
durant vora tres segles va conseguir que el poble valencià no perdera la seua identitat.
Hui Valéncia, la Comunitat Valenciana té gust a dolç. Hem recuperat l’autonomia
política i recreat institucions d’autogovern pròpies; hem format el nostre
propi ordenament jurídic i fins renovat la nostra norma bàsica, l’Estatut, per a
superar, per sempre, eixe desencontre que es percebia entre el vell Estatut de 1982
i la societat potent i avantguardista del segle XXI.
Sí, estem davant d’un nou Segle d’Or valencià, en el qual passat i futur es
conjuren en el present. I d’eixa complicitat han naixcut la Ciutat de les Arts i
31

les Ciències i l’Oceanogràfic; el Palau de la Música o els moderns ponts sobre el
Túria; l’IVAM i la Ciutat de la Llum; Castelló Cultural i la Ciutat de la Justícia.
S’ha omplit d’auditoris i palaus de congressos tot el territori de la Comunitat.
Hem recuperat per al nostre plaer el Mercat de Colón i les Drassanes; el Sant Pio
V, els àngels ocults de la Catedral i el pati renaixentiste de l’Embaixador Vich. I
inclus el Monasteri de Santa Maria de la Valldigna, que el nou Estatut consagra
com a centre espiritual de l’antic Regne de Valéncia, germà del Monasteri de Sant
Jeroni de Cotalba, -que tu, Amparo, tan be coneixes-, eixemple de preservació del
nostre patrimoni històric. I tot això sense oblidar la magnífica transformació del
port o eixos grans actes que tant ens commouen com ara l’America’s Cup, la Volvo
Ocean Race, l’Òpera, o la recent visita de Sa Santitat el Papa Benedicte XVI que va
dur famílies dels cinc continents i va convertir Valéncia en la capital del món.
Revistes i canals de tot el món s’interessen per Valéncia i cada vegada en són
més els que visiten la nostra ciutat i la nostra Comunitat.
Recobràrem també el nostre Dret Civil (perque érem l’únic poble d’Espanya
que havent-lo tengut en el passat no el posseïa en el present), i la llengua valenciana
reconeguda en el nou Estatut com a llengua pròpia de la Comunitat, goja
d’excelent salut i és ensenyada en totes les escoles; depresa per milers de jóvens;
apreciada per tots els valencians.
I com a colofó, estem incorporats al grup de regions més pròsperes d’Europa.
Sí, estem enamorats de Valéncia. Les meues paraules no estan dictades per
egoistes impulsos nacionalistes ni per ràncies aspiracions separatistes, ya que com
tants i tants valencians em sent orgullós “d’ofrenar noves glòries a Espanya”. Les
meues paraules estan mogudes per la Fe en els valencians i per l’Amor a la Pàtria
valenciana. Les meues paraules naixen de la constatació d’una Valéncia gran i forta”
en la qual tant somiem:
“¡Qué hermosa és la Pàtria
quan és forta i gran!”
cantava el poeta Duran i Tortajada.
Estem en una situació de privilegi per a afrontar els reptes d’este nou segle.
Pero si volem continuar social i políticament forts hem de fer sentir i vibrar la
32

nostra condició de valencians. D’allò que hem segut, d’allò que som, i d’allò que
aspirem a ser. I per això és necessari que estigam units, superant la basta creença
d’estar en possessió de l’absoluta veritat.
Dia Antonio Machado:
¿Tu verdad? No, la verdad
Y ven conmigo a buscarla
La tuya guárdatela
Recordem la distància ideològica que separava a Teodor Llorente i a
Constantí Llombart i, no obstant això, la total coincidència entre els dos per a no
escatimar esforços ni sacrificis en el foment de l’us de la llengua valenciana.
Units, com va demanar-nos Casp en la “Balada confident” de la seua Gran
Sonata de la Pàtria.
“Yo…Tu / ¡No se per que no tots!
Cert… cru…
¡No se per que no tots!
Sigues i crits,
¡raïls als rebrots¡
¡No se per que no tots units!
I en esta Valéncia que enlluerna, de la qual tan orgullosos nos sentim, sou els
continuadors d’esta antiga i valiosa societat cultural i cívica que és Lo Rat Penat,
en l’encomiable tasca de conservar i d’engrandir moments importants de la nostra
història, de defendre la nostra cultura i de difondre tants valors que conformen
l’identitat d’este noble poble valencià.
Diuen que el que calla encerta i, encara que tart, vullc encertar alçant una
copa i brindant, com qui ho fa als postres pels seus comensals, per Valéncia tota,
–la teua Valéncia en flor–, per les seues tradicions, pels seus ideals, pels seus fascinants
Jocs Florals, pels seus llorejats poetes immortals, i per la seua Regina i la
seua Cort d’Amor.
He dit.
33
Vicente Garrido Mayol

Premi: FLOR NATURAL
Lema: “EL MEU POEMA”
Autor: Manuel Navarro i Navarro
La veu no sempre té la llibertat
per a expressar el fondo sentiment
que el cor guarda en silenci, i és l’oblit
qui creix com la malea dins del temps.
Que a voltes quan el cor més vol parlar
se troba del silenci presoner,
sense trobar la senda l’esperit
que el duga a l’expressió de lo que sent.
Ya sé que sona a excusa dir això;
que pot fer-se paraula el cor encés
llançant-se cap a l’aire, alçant el vol,
lliurant de les cadenes a la veu.
Mes no és fàcil el fer-ho quan el cor
volguera que eixa veu, com au al vent,
volara per un cel de perfecció
en busca d’expressar el seu voler.
Darrere eixa quimera de raons
el temps ha fet camí deixant pendent
un deubte de carinyo, cau d’amor,
que no he sabut pagar en cap moment.
La vida m’ha aparcat, dins de la vida,
la veu per a deixar en el paper
escrit el meu voler, la gran l’excusa
per a justificar lo que no he fet.
35

I aixina a poc a poc, sense pensar-ho,
he anat gastant el temps, que m’ha sorprés,
deixant-me la veu buida de paraules
per a cantar-te filla el meu deler.
Ya és temps per a pagar un deubte el cor
d’amor fondo i sentit, més llunt d’un bes,
abans de que s’apague l’esperit,
motor d’un cos cansat que se fa vell.
* * *
No es just el que fins hui yo haja estat mut
negant-te cap poema que afalaga,
quan tu has segut collita del voler,
i cau per al descans del cor i l’ànima.
No es just, ho reconec, que mai fins hui
diguera lo que sent, i te cantara,
quan has segut tu l’aigua que ha calmat
la set del sentiment, brollant molt clara.
No es just que no escoltares mai la veu
del pare per a dir-te, el cor en flama,
l’amor que sent per tu des del breçol,
omplint-me d’ilusions la veu callada.
Yo sé que no me tens en conte això;
que mai m’has demanat una paraula,
pero es el meu sentir el qui no vol
deixar-me ací la teua fulla blanca.
Yo sé que no és precís dir-te l’amor
d’un cor que en la mirada se delata.
L’orgull de pare amant, callant la veu,
t’ho diu diariament en la mirada.
36

Yo sé que sense dir-te-ho saps mol be
l’amor que sent per tu, quan la veu calla,
pero ara és eixa veu la que no vol
callar-se quan el cor d’amor esclata,
trencant per fi el silenci contingut,
com trenca la foscor la matinada
brollant des de la nit, a poc a poc,
la llum del despertar, en un trenc d’alba.
En tota l’humiltat del meu voler
la veu no calla més, i és qui me mana
que volque el sentiment en el paper,
cantant-te eixe poema que me falta.
Deixa que el cor de pare parle hui,
quan puc gojar del temps que tinc encara
per a cantar-te, lliure, lo que mai
no t’ha expressat la meua veu…Susana.
* * *
Ya és temps de que el meu cor s’òbriga a tu
cantant-te en el meu vers l’amor que anega
un cor de pare amant, que te vol dir
tot lo que tinc guardat, tancat en rella.
Ya es temps de que la veu se torne font
d’on brolle la paraula de l’espera
com l’aigua de montanya, fent camí
quan el matí del cor se desperea.
Ya es temps de que la veu perga la por,
fugint del fosc silenci que l’ofega
per a expressar-te el fondo sentiment,
trencant els esclavons que l’encadena.
37

Yo sé que el sentiment té molts camins;
entre ells eixa paraula que me crema
per no haver-te expressat el meu sentir,
puix yo no t’he cantat mai un poema.
La branca primerenca del meu cor,
brollant com una flor de primavera
quallada de dolçor, complint l’anhel
d’un somi en l‘ilusió de carn novella.
Sorgires del voler, tornant-te clam
en un esclat de planys, feta assussena
naixcuda en un jardí regat d’amor;
el fruit del sentiment de la parella.
Omplires de rialles nostra llar
que va esclatar de goig en la grandea
de dur al món la vida d’un nou ser,
tornant una esperança en cor que alena.
I en tant com t’he volgut, i te vullc hui,
no t’he tingut per musa de cap tema,
tancant en lo més fondo eixe voler,
puix yo no t’he cantat mai un poema.
Creixqueres en el cor en forts arrels
fins fer-te una chiqueta en llaugerea,
i yo no me doní conte del fet
de que el capoll se feya flor de pressa.
Huí veig tot el camí recorregut
des del breçol d’uns braços de tendrea,
tenint-te al meu costat, sense voler
mirar-te fer-te dòna a la carrera.
I un dia aquell capoll, flor ya esplendent,
se’n va anar caminant per atra senda
deixant sense perfum el vell jardí,
darrere d’una llum de lluna plena.
38

Es just i es llei de vida, pero a mi
el cor me martelleja en una pena;
que no pugues guardar la meua veu,
puix yo no t’he cantat mai un poema.
No vullc que quedes nua del meu vers;
un vers emocionat, que a la fi aplega,
deixant el sentiment al descobert
en este vers humil, que el cor t’ofrena.
Guarda estos fulls quan yo ya haja partit
camí d’una atra vida més serena,
que en ells podràs sentir eternament
la veu i el sentiment del meu poema.
* * *
Coloma al vent d´un somi d’ilusions.
Llavor d’una esperança compartida.
Preludi d´un destí cap a la vida,
per un camí de besos i cançons.
Entrares amagant-te pels racons
on guarda el cor la flor més escollida.
Voler en fonament, sense cap mida,
omplint de sentiment les emocions.
I hui, feta una dòna, mare ya,
renove en el meu vers tot el voler
que em vares despertar; glòria suprema.
Sens esperar que aplegue atre demà
t’expresse emocionat el meu deler,
cantant-te l’ilusió del meu poema.
39
Manuel Navarro i Navarro

Premi: ACCÈSSIT A LA FLOR NATURAL
Lema: “L’ESTRANYA SET”
Autor: Rafael Melià i Castelló
– I –
Note l’estranya set que naix bravosa
del manantial de l’ànima amargada,
a causa del present d’un món que sura
a espentes de corrent sens esperança.
Note eixa estranya set que a beure invita
del mar de l’ilusió que tant fa falta,
i sent que eixa set seca, a colps de pasme,
la gola que està ansiosa per calmar-la.
Note la set que arrapa en urpes fèrries,
formant solcs de dolor en terra sana,
i impulsa a voler beure del no res,
puix no existix cabal per a apagar-la.
Note eixa estranya set, mes també note
la crua sensació que cou i arrapa,
de l’inutilitat que significa
el creure en que algun dia aplaque l’ànsia.
Que el món camina en peus de desventura,
per sendes de falsia i malaurança,
en busca del caliu de la matèria,
en mig de guerres crues, sense causa…
Que ya no és el planeta aquell que un dia
retalls de llum de goig nos ofrenara;
puix l’han canviat a colps de martingales,
baix la batuta vil que el desbarata.
41

Eixa batuta dura que armonisa
arpegis de la vida quotidiana,
dictant compassos greus que martirisen,
sense cap de recat l’espècie humana.
Eixa batuta amarga que castiga
al ser humà que al seu dictamen balla,
dansant l’absurda dansa de la vida,
que crema, cou, fustiga, dol i enganya.
Son màgic mecanisme dicta impulsos,
guiats baix els sons greus de la fanfàrria,
qual pròlec d’un demà que nos augura,
i que més tart té lloc de forma amarga.
El cel de l’ilusió que abans fruïa
del blau brillant que al ser humà extasiava,
hui s’ha canviat en gris de fosca pedra,
que forma un tètric mur que rou, que mata…
Els núvols del terror envolten aspres
l’image d’un passat que pau mostrava,
creant un nou paisage en llenç inhòspit,
que plasma el futur trist que nos aguarda.
La desesperació front l’espectàcul
del hui camí d’un mar de cruenta lava,
aumenta més si cap la visió fosca
que l’esperit transit acusa i capta.
I és per això que note eixa set muda,
que corre per un cau sens esperança,
tractant de trobar llum a on viu la fosca,
volent calfar-se al foc de vida en flama.
I és per això que sent fúria i espasmes,
rebuig en fe i caliu de tal desgràcia.
I és esta estranya set la que m’ofega,
omplint-me l’esperit de dol i ràbia…
42

– II –
Durant un temps creguí en imàgens nobles,
naixcudes de la màgica promesa
d’un món prenyat de pau, en el que els hòmens
vivien llunt del dol i la vilea.
Un món en el que tot era bonança;
un món encantador, d’estampa bella,
a on no existien llàgrimes brollades
del manantial humà de la tristea.
Durant un temps busquí el tesor fantàstic,
en frenesí, sense donar l’esquena;
mes pronte em doní conte que era inútil,
que acàs aquell tesor pres estiguera.
Tancat entre els barrots de l’incultura,
forçat a viure pres per la brutea,
penant eternament acàs les culpes
que un atre en el seu camp la sembra fera.
Durant un temps vaig viure entre les brumes
d’un irreal caliu que satisfea;
buscant en fort anhel el raig vivífic
que el punt final marcara sens espera.
Mes eixe temps de brumes de falsia
caigué baix la guadanya traïcionera
que talla el brot actiu de l’esperança,
que el cap d’un món millor, d’un sols colp sega.
Volguera haver segut mac que ilusiona,
canviant al seu antoix l’image espesa
de l’emboirat paisage, transformant-lo
en viva claritat que al cor alegra.
Volguera haver plasmat en llenç la màgia
d’un joc de mans aixi, que al fi obtinguera
l’image d’un nou món sense fisures,
a on un sol esplendent la pau duguera.
43

Volguera, ¡sí!, haver dit “Abracadabra”,
i conseguir canviar este planeta,
per més que em done conte que és inútil,
per molt que estranya set per dins me menja.
Volguera haver gojat d’uns privilegis
que escapen de les mans de qui açò pensa,
i en llàgrimes als ulls plore en silenci,
pel dol que ompli el meu cor d’amarga pena.
L’estranya set que a beure me convida
del got de l’esperança que no aplega,
segur que ha d’acabar per ofegar-me,
en mig de l’oceà de la tormenta.
D’eixe oceà del que aigües embravides
al cel del futur pròxim fer s’eleva,
formant ones jagants que dins de l’ànima
del ser humà creant van la tenebra.
Un oceà que angoixa, que fustiga,
en el ferri flagell que dur colpeja,
aportant conviccions desventuroses
d’un present que la fe en el be rossega.
Front l’espectàcul trist d’un món que plora,
davant del llenç pintat a colps de pena,
seguix sentint la set que m’encamina
a beure de l’utòpica promesa.
Aquella que nos fa creure en cels màgics,
quallats del blavós riu que els alimenta
de vida i esperança en un pervindre
que el ser humà, cruelment, patètic trenca.
Utòpica promesa que no arriba
a traspassar eufòrica la meta,
causant el desesper del que ambiciona
que siga sa victòria al fi completa.
44

Durant un temps creguí que arribaria,
pero després vaig caure en la certea
de que eixa estranya set que dins me mata,
jamai podrà trobar-se satisfeta.
– III –
El riu de les notícies baixa bròfec
pel cau del pessimisme,
banyant de sanc la vida quotidiana,
tribut al patetisme.
El riu porta en ses aigues turbulentes
barreja de fets greus:
guerres, mort, accidents, terror, fraus, odi,
el plor per tot arreu.
I el mar de la desgràcia acull ses aigües
com un remans feliç
en el que els dolents fets, en forma d’ones,
suren d’orgull reblits.
Estrany orgull patètic que derrama
sement de fruit nefast,
que al nàixer de la terra castigada,
esguita de maldat.
Front eixe riu maligne, just és tindre
l’estranya set que sent,
per vore si eixos núvols de malícia
escampen per complet.
I és ara quan comprenc que la set note,
puix cal sentir-la a gust,
com símbol d’ilusió per a combatre
el negre i greu futur.
Per tant, l’estranya set que dins me crema,
buscant va el manantial
45

en el que el toll de l’aigua venturosa
la puga assossegar.
Espere que eixe dia per fi arribe,
per a cridar content
que el món torna a ser món, i no una escòria,
puix yo…¡ya no tinc set!
46
Rafael Melià Castelló

Premi: ACCÈSSIT A LA FLOR NATURAL
Lema: “STELA MARIS”
Títul: “POEMES DE MAR I D’AMAR”
Autora: Carmen Torres Ferrer
Sentinela
¡Com puja la marea!
Ya va arribar la plenamar.
¿On està la meua marinera?
¿Per qué tarda a tornar?
Caragols de mar a la vora
em porten este cantar
velat de fines boirines,
que fa amainar el pesar.
Persevera en els teus volers,
trobador de la ribera;
no t’acoquinen els seus desdenys
que al teu amor posen quimera.
Blana nit. Tota és calma.
Trista hora de baixamar.
47
Yo no digo mi canción
sino a quien conmigo va.
Romance de El Conde Arnaldos.
Yo no dic la meua cançó
sino a qui en mi va.
Romanç del Comte Arnaldos.

No hi ha gavines en la plaja.
Sola la meua ànima: esperarà.
Anhels mariners
Et vaig deixar partir dos voltes
com el vol alt de la gavina:
I va quedar la meua ànima,
chuplant salitres i rotes.
D’amar-te, satisfet
abandone el varador:
yo, el grumet; tu, el veler
que me porte no sé on.
Trenquen les ones en port,
blanques de bromeres al vent.
Vogaré en pols atent,
per atracar al teu cos.
Voldria ser …
Voldria ser el sentinela
de la teua barca enamorada:
les ones nos engrunsarien
suaument en l’alborada.
Voldria ser mariner
grumet dels teus amors:
desplegar veles al vent,
a babors i a estribors.
Voldria ser calafat
de la quilla del teu cos:
recórrer tots els mars
i recalar en el teu port.
48

Plaja de la Malvarrosa
Salada claredat en l’ambient.
En les teues pupiles el blau marí
i celeste; horisó cristalí:
mar i cel, la teua rialla lluent.
Un sol grana i jovial, en el ponent,
refulgix el teu semblant pulcre i fi;
la llum forja de coure vespertí
el teu cos, nu i esplendent.
Els llavis, palometes tíbies, noten
pròxim el dolç aletejar de besos
de brillantor rutilant, enamorats.
49
¡Quién cabalgara el caballo
en espuma azul de la mar!
¡Quí cavalgara el cavall
en bromera blava de la mar!
Rafael Alberti
Als nostres peus, les manses ones boten
bromeres, preludis inconfesos
de nits de plaers desbocats.
“Les ones, en murmur suau, boten”
Romanç de la farera
Ona de térboles bromeres:
ella blanqueja els teus sins.

Roca d’arestes agudes:
ella retalla els teus dits.
Aura d’olor de salitre:
ella perfuma els teus pits.
Aigua en un gust salobre:
ella depura el tarquim.
Plaja d’arena calenta:
ella refresca el teu sol.
Rada de tants rics registres:
ella transforma el teu cos.
Ella, i només ella, present:
far que guia a bon port.
Ronda marinera
Embolica de bromera blava la brisa
el ràpit escarotar dels teus cabells;
ignis i metàlics llampecs
espurneja forta la teua risa.
Un cel de gavines se divisa.
Trenquen la quietut àvits alens;
esclaten, trepidants, els més bells
besos, que la pressa rivalisa.
Les teues mans, com espills lluents,
transpiren i contagien la tendrea
que satura un ambient enamorat.
!Absort caminar d’adolescents!
L’hora crepuscular, en la seua bellea,
dona acollida a l’amor apassionat.
50

Cos absent
Les tenebres podran cegar els meus ulls,
pero tindran la llum de la teua risa
marinera que anula els obriulls
i amargors com dolça i fèrtil brisa.
Podran rosegar la meua boca els corcons,
pero tindrà el teu alé, que revisa,
un darrere de l’atre, besos sense rubors,
fructífera fragància, pau sumisa.
¿Per a quàn l’aroma de carícies
dolçament sutils i fugaçes?
¿Per a quàn l’abraç perfumat
d’irisacions fràgils i audaces?
¡Món en el sentit transtornat,
patètic jardí de les delícies!
Boira passagera
51
Diafanidad de ausencia vespertina,
esperanza, esperanza del portento.
Diafanitat d’absència vespertina,
esperança, esperança del portent.
Gerardo Diego
Per l’alba vaig baixar a la plaja amarga.
Volia estar en tu: tu i yo, a soles.
No et vaig trobar. El rumor ronc de les ones
augurava una absència dura i llarga.

Sobre els meus muscles, l’onerosa càrrega
d’infausta soletat. Com flor d’azahar,
exagüe, com blancs caragols de mar
en la vora, així la meua ànima s’apena.
¡No basta un horisó de boirines
tristes per entelar la llisa brillantor
del meu amor, que t’espera impacient!
Caminaré per on tu camines,
combatiré en fe el advers destí
i venceré el desfici somrient.
Alba
Algaravia, sorolls i guirigalls:
tórtoles de gorneigs excitats,
negres chiulits de merles afinats,
teuladins d´enfurit piular.
52
Trobaréu clar que vos amaré sense fi
XLV Ausias March
Despunta el dia. Llum i colorit.
El sol banya el mar gris de les teulades:
lentes emergixen parets bronzejades
de cases de cultiu. ¡Camp ungit!
Despertes. La teua paraula indescifrable
es torna cristalina melodia
que trepa silencis hivernals.
Els narts de la teua pell infranquejable
resplendixen en llampades siderals.
¡Món de perfeccions! ¡Harmonia!

Gojós espere, amor silent…
Quan el silenci inert inunda el món,
queda la teua veu, pròxima en la distància;
quan l’ànima emmudix el immunt plor,
queda el teu amor, eixemple de constància.
Gràcies per donar-me verp tan gojós,
carícia d’uns llavis sense jactància:
aflora la tendrea en un segon
tornant als sers la seua fragància.
Com el riu “que corre i passa i espera”
necessita, en els seus màrgens, amants
que murmuren paraules a l’oït,
Busque yo fer la meua nit més riallera
sentint les teues paraules anhelants
que canalisen una vida sense sentit.
Veles e vents han mos desigs complir faent
camins dubtosos per la mar
XLVI Ausias March
Retrobament
Parem el rellonge de les nostres vides.
Gogem de l’amor que nos abrasa:
una pluja de roses que traspassa
la pell, la carn, l’ànima ya sense brides.
Vullc cridar el teu nom: salvavides
que impelix l’esperança, que t’arrasa,
que inunda el cor, en fe, sense tasa:
món de caritat, faltat de ferides.
53

Guardaré el sentiment que m’has donat
incrustat en els molls de l’ànima:
en ella viurà fèrtil, silent;
i unirem les forces contra el fat:
les hores rutinàries, i la seu calma,
s’ompliran de tu, sempre present.
54
Carmen Torres Ferrer

Premi: VIOLA D’OR
Lema: “DEL NOU AMANÉIXER”
Títul: “EL CURS DEL BON DESIG”
Autor: Anfós Ramon i Garcia
– I –
Quan veig que al món s’escampa com una boira espessa
de lluites i de guerres i mort sense descans,
yo vaig al teu Sagrari deixant l’humana pressa
i et pregue des de l’íntim per tots els meus germans.
Yo vaig al teu milacre de causa redentora
que naix a cada dia per un amor senzill.
Yo arribe al teu silenci buscant un glop d’aurora
i em creix el cor als llavis sabent que em tens per fill.
Arribe i m’agenolle davant d’eixa figura
que es torna cap als hòmens i endolça tanta fel,
i tanque els ulls i em note tot ample de ventura,
que pense si és possible estar vivint el cel.
I els dos ens contem coses. Coses que sempre passen
i estan forjant la vida encara sobre el plor.
I pense en les estimes que es neguen i fracassen
i en el qui mor per nàixer i en el qui viu quan mor.
La teua creu m’espenta a fer-me llum o crida
de cara a les misèries que nuguen el futur.
Llavors tinc un deliri de fer en pau la vida
i estar sembrant la terra que espera el fruit madur.
55

Tinc un desig de roses o encara d’assussenes
que em viu a les entranyes i es torna riu de sanc,
sabent que Tu em deslliures dels erros i les penes
i allargues els teus braços per traure’m d’este fanc.
De veres que voldria desfer la nit a trossos
per tindre l’amanèixer autèntic i sentit.
Voldria ser un àngel o dur al moll dels ossos
la fe de tot un poble que et porta dins del pit.
Pero la meua espiga que entre la brossa puja,
no arriba a ser farina per a la fam del prec.
No fa saó en la terra la meua pobra pluja
per més que l’esperança humix el camp resec.
I estic vivint preceptes en un afany diari.
¡Senyor de la concòrdia, del llaç i del conhort!
Estic volent i espere portar el teu sudari
quan siga pols de cendres en l’hora de la mort.
I és per això que ofrene l’estrofa repetida
i pregue pels qui perden la pau del teu racer,
sabent que Tu eres Càliç d’amor que mai no oblida
i tens per fills als hòmens que es fan carn de ton ser.
– II –
Ací me tens, Senyor, la teua Iglésia
quallada de gesmils i de pregàries
està com estic yo: feta un silenci
d’espumes i de paus assaonades.
Està feta un perdó per als qui pequen
i un port per als que busquen pau segura
i un centre de virtuts incontenibles
i un místic remoreig de nova fulla.
56

Està esperant-me sempre, sempre, sempre.
Sempre esperant la meua set en home;
la meua força inútil com d’invàlit,
que vol ser important entre les coses.
I yo, sense saber-ho mai, estava
venent la teua mort de llum eterna,
sense un desig d’albades sobre els muscles
ni tindre prop la fe que ab Tu desperta.
Estava com un cactus entre escòria ;
com un desert d’arena sense vida.
Yo estava -no tinc por en confessar-ho-
com quan terra verge de collita.
Va caldre un fet minúscul. Tan a penes
el frec suau d’uns llavis contra uns llavis,
perque s’obrira el cor cansat de llunes
al temps encara viu del teu calvari.
I ara me tens ací, Senyor. No importa
que em veges tot per dins com un inútil;
com una font eixuta; com un pobre
damunt de les espigues, pero l’últim.
No importa descobrir el meu paisage
sense ànima, ni brisa. Tan immòvil
com una estampa viva; com un ferro
estèril de bàtecs i Patrimoni.
No importa declarar la meua culpa;
el meu estar per fòra sense creure
la veu de l’evangeli; la victòria
d’aquells que van morir i et van comprendre.
Ya veus i cóm me pesa esta existència
de marbres, de caigudes i de vicis.
57

Ya veus i quins afanys me porta l’eco
del teu amor total i sense llímit.
Estic volent ser nou de primaveres
que du reviscolances a la branca
i pense que la set ya no m’ofega
si Tu me dus un glop de l’aigua santa.
Pense que puc sorgir entre la boira
i tindre dies clars de fe rotunda.
Que tinc la teua sanc dolça i espessa
sanant la meua pobra criatura.
I pense que Tu em vols des de l’entranya,
encara en el fracàs i en la derrota,
i que puc fer-me llàgrima ben digna
si el meu dolor te busca i te retroba.
– III –
Ací davant de Tu, Senyor de sempre,
me tens en la mentira de ser home.
Ací me tens fet toll de carn humana
buscant la teua creu en pau i a soles.
Tu que eres suc de vida per als dèbils;
que has mort per redimir uns sers tan pobres,
amostra’m el camí; desclava els braços
i acull-me en el teu pit quallat de roses.
Ya sé que Tu eres juge i ben terrible;
que pots i que castigues als qui troben
en este viure curt la seua meta
sense una creu al llavi que els conforte.
Sé que eres tot benigne i tot magnànim;
que saps donar un premi d’ales noves
a tants que encara fàcils de caigudes,
en vindre l’hora obscura te recorden.
58

I sé que saps i massa dels incrèduls
que viuen en un món de cares grogues
i van autoenganyant-se sense escrúpul
arran de la nit ampla i de les boires.
Pero, Senyor, permet que yo em despulle
d’estes habituals i fredes robes;
permet que, nou fill pròdic, torne a casa
i taste el teu conhort que dona forces;
que caiga al davant teu sense cinismes
i encontre un tros de cel entre les brosses
o faça gust de pa, de pa blanquíssim
ofert al teu amor que no té vores.
Ya veus que estic tot càlit d’esperances;
que em lliure de les músiques hipòcrites
quan vinc al teu altar indestructible
i em veig per un moment cobert de glòries.
Si vols, no soc constant ni soc perfecte
ni duc promeses blanques a les portes.
Pero la teua creu em naix promesa.
El teu ajut, farà que reviscole
i apunte al meu demà com un prodigi
de calmes sobre terra i d’albes notes…
Ara, dona’m la gràcia del teu premi.
Dona’m si cal la culpa que em pertoque.
Pero, fes-me morir entre els que et viuen.
Fes que en la llar pairal no em trobe a soles
Tu pots, Senyor. I perque pots, yo et pregue
que el meu adeu postrer, siga al meu poble.
59
Anfós Ramon i Garcia

Premi: ENGLANTINA D’OR
Lema: “MEMÒRIA DE LA PÀTRIA EN EL TEMPS.
DOS INVOCACIONS”
Autor: Andreu Tintorer i Peiró
Posteritat dels nostres poetes.
No caldrà fer conreu
del vostre recort, poetes.
Vosatres heu segut
memòria, rent de futur,
permanència es diu, paraula.
Més enllà, enans i aensús
del poc temps que ens pertoca,
dels noms propis
que confon i barreja
l’història,
dels rostres successius
del llinage,
més enllà i ara mateix,
veniu en nosatres, paraula.
En fets i gestos sou.
Seguiu fets pregunta, resposta,
conversa, carrer de nom divers
i apòcrif, requesta de fe
en la llengua secreta
que otorga nom, poble
i sentit a la terra
que habitem i ens eixampla.
Continueu en cascú
de nosatres, esclavons ilustres,
ànimes de ferro, columna.
61

També en els inocents:
manera, rialla
fidelitat orgànica
de respirar modulant,
segons el vell accent,
frase i traç, paraula.
No caldrà fer conreu
del vostre recort, poetes,
continuar sent caldrà.
Tan senzill i difícil:
ser nosatres.
El vostre vers nos recorre
i és ferment d’atàvica gesta:
perviure més enllà
del poc temps que ens pertoca.
Perviure així com fan
els pobles, les espècies,
obstinats, evidents,
inconscients o agraïts,
ajustats o rebels.
Existir i fer
paraula.
Bust ibèric
En commemoració del retorn de la Dama d’Elig
i escrivint com si mai haguera succeït l’expoli
ni anara a continuar.
I. Hierofania.
Per a ser, els deus
necessiten dels hòmens.
Mans humanes, deesa nostra,
t’otorguen el rostre.
62

Et calia la la traça
i feres un geni
d’un llaurador
o d’un guerrer,
valencià primigeni
de terra i bronze,
d’or i de pedra.
Et feres en ell
illimitant-lo:
gest trascendent
et parí, a colps suaus,
la sereníssima mirada
i el lleu somriure
sobre tot somriure
que pogué desijar
o ensomiar-se.
II. Lletania.
Mare feta pel fill
posseït per la mare.
Mare que multiplica
i agermana.
Mare filla de cel,
d’arrel i terra,
escala de temps.
Mare que guarda
els noms successius
de tots nosatres.
Mare del silenci
perdurable que conté
les paraules de la tribu.
Tímpan que resona ensomis
oblidats i recorts
que s’ensomien.
Cau secret
63

de desijos incomplets
i derrotes. Rebost
de treballs desfets i ferides
tancades. I alternatives,
temps condicionals.
Aventures resoltes i espentes,
camins i alfabets.
III. Així nosatres.
Mare de tot lo oblidat
que perviu en secrets.
Mare de tot lo perdut
que foscament retorna:
com l’amor o les vèrgens
trobades d’un colp d’aixada,
marededeus i d’humans,
mares de la terra
que les parix i les amaga.
Així nosatres, mare suprema,
reflex fugaç en ta mirada
i en la de cada mort.
Això serem:
resò dins teu
mirada que aguaita
en círculs de temps.
Terra serem, baix de tu,
i ben dins de la pedra.
Terra que conté,
que parix i sustenta.
Terra valenciana
que fa deus i deeses,
i venç al temps.
64
Andreu Tintorer i Peiró

Premi: ENGLANTINA D’OR
Lema: “GLOPADES DE BONA LLUM”
Autor: Ernest Olmos i Sabater
Llum blau del cel de llevant,
la del “Mare Nostrum” net,
la que es poa en pou estret,
la d’un barral esperant…
llum de fet.
El fet que marca el bon fi
d’un modo clar i total,
igual que mostra el cami
el castellonenc fanal.
Llum de l’esclat d’un coet,
la del ritme d’una banda,
la que t’ajuda a dur l’anda,
la del riure d’un chiquet…
llum de randa.
La randa neta i sutil
d’immaculada presència,
que dona a tot el perfil
un toc clar de transparència.
Llum dels ulls de valenciana,
la de la “Geperudeta”,
la que dins del cor apreta,
la d’eixa image bledana…
llum d’aixeta.
65

Aixeta que els sentiments
enrama en mig d’un revol,
en veus dels cors mes ardents
i el propi calor del sol.
Llum del foc en la cremà,
de la carcassa en la nit,
la del pas d’un esperit,
la del desig pel demà…
llum d’un crit.
Crit que s’ajunta en les brases
a punt de concloure el drama,
un nuc que firma les fases
del bell ritual de la flama.
Llum d’aquell que ho veu tot clar,
de l’angoixada barraca,
la de la roja tomaca,
la d’un sucós almorzar…
llum de traca.
La traca feta saó
donant-li música al llamp,
igual que sona el guió
quan mor l’estrofa en estramp.
Llum d’una història total,
la que nos dugue un Rei bo,
la que escampa aquell suau to,
la d’un fet diferencial…
llum de tro.
Un tro ben ferm del passat
que es mou per lo superior,
sentit immens d’un llegat
que ens dona hui lluentor.
66

Llum del clam de Vinatea,
la d’un futur ambiciós,
la del pensament seriós,
la d’una notable idea…
llum d’esbós.
Esbós ben rant de talant
i tocs molt suaus de consciència,
que a poc va besllumenant
el cau on dorm nostra essència.
Llum que nos pintà Sorolla,
la que va plasmar Benlliure,
la d’un poble ferm i lliure,
la d’eixa pau que en tots brolla…
llum per viure.
El viure que és tot un art
en mig d’excelsa llacor,
milacle que et mante apart
dins d’un infinit albor.
Llum que despren la comparsa,
la de la lluenta espasa,
la d’eixe cos.. baix la gasa,
la que amaga tota farsa…
llum de casa.
La casa que acull virtut
i soca de gran nació,
el lloc on cada minut
sustenta la tradició.
Llum d’ascendència materna,
la d’una cova en encant,
la d’un glatir incessant,
la de menuda lluerna…
llum de sant.
67

Un sant que nos guia el ser
com un personage ilustre,
donant-nos el gran paper
en un ambient ple de llustre.
Llum de la torre moruna,
la que es mostra pel matí,
la que a tots marca el destí,
la que nos dona fortuna…
llum de hui.
El hui que sempre és fidel
quan u te fe sense usura,
potència que es mou pel cel
on la blancor sempre sura.
Llum que Ausias nos contà,
la que escrigué Blasco Ibanyes,
la dels sequiols plens de canyes,
la del forn quan cou el pa…
llum d’entranyes.
Entranyes de ben naixcut
on res es pot amagar,
antídot contra el venut
que huí ya es mostra ben clar.
Llum que dona la “Foguera”,
la d’un grapat d’esperança,
la d’una nit d’abonança,
la que es viu en l’Albufera…
llum en dansa.
La dansa que du la pau
ad este lloc del ponent,
on cada impuls és la clau
de rellevant lluïment.
68

Llum en LLengua Valenciana,
la d’un crit d’afirmació,
la d’una gran devoció,
la d’un voler ser, en gana…
llum d’acció.
Acció ferma i decidida
per tan singular tesor,
pel que hem de donar la mida
de fins a on tenim por.
Llum d’un brau bou embolat,
la del poble en romeria,
la d’antiga juderia,
la d’un prolífic mercat…
llum del dia.
El dia replet d’instants
que passen com un martiri,
quan el perqué dels amants
depen de l’alé d’un ciri.
Llum que escampa la “gayata”,
la que no coneix pobrea,
la de la gentil bellea,
la d’eixe fresc got d’orchata…
llum de brea.
La brea miraculosa
que brolla d’este solar,
i escampa molt afanyosa
un pols noble i eixemplar.
Llum d’universal paella.
la que ix del castell ben alt,
la de Sant Jordi en l’assalt,
la del tall de la corbella…
llum de dalt.
69

Per dalt on tenim el vot,
nostre esperit i el color,
no es nota eixe pèrfit clot
davant l’esclat de claror.
Llum del moro enamorat,
la de l’estandart cristià,
la que naix d’un bon germà,
la d’un miracle contat…
llum en mà.
Llum de terra profitosa,
la d’un palmeral immens,
la que aclarix tot un cens,
la d’un cor obert en prosa…
llum de bens.
La mà que acull als bons fills
fanàtics de nostra estrela,
aquells que ignoren perills
buscant la pau en cautela.
Els bens que son patrimoni
dels clams d’ànimes i sanc,
que tenen per testimoni
l’arrel d’un llarc passat franc.
Llum d’aquell Vicent Ferrer,
la que dona el Micalet,
la d’un “Misteri” complet,
la d’un valencià en poder…
llum per dret…
El dret a que nos ampara
el pas del temps i raons,
llegenda real i clara
on naixen moltes lliçons…
70

Glop final
De ferms pits de valenciana
i de ma mare Valéncia,
vaig mamar en molta gana
els glops d’eixa llum profana
a gust i prenint consciència.
Embriagant-me en el valor
d’eixe infinit aliment,
m’omplia de goig i amor,
i en mig de tanta dolçor
el meu sino es feu patent.
Tinc la sanc allumenada
i no renuncie a res
d’eixa Pàtria heretada…
que ara vol ser apagada
pel fosc fet, de l’interés.
Si al nàixer vaig tindre sòrt,
a reafirmar-ho ací vinc…
¡soc Valencià fins la mort!
i puc dir ara ben fort…
¡¡che, quina claror que tinc!!
… … …
71
Ernest Olmos i Sabater

A Ampar Corell i Orrios
Regina dels CXXIII Jocs Florals
de la Ciutat i Regne de Valéncia
en el dia de la seua Demanà
Porteu en el mirar claror d’aurora
i té el vostre comport tanta excelència
que envol la vostra ínclita presència
d’un nimbo distinguit de gran senyora.
Deixeu que als vostres peus pose una estora
de roses i clavells de fina essència
que es tornen hui poemes, en potència,
davant de nostra noble embaixadora.
Dugueu, gentil matrona, en el somriure
com un oreig de pau d’un poble lliure
que laboriós treballa en gran fervor.
I al tindre un dolç encant que nos fascina
sereu, pels vostres mèrits, la regina
d’un grat regnat de pàtria, fe i amor.
73
Joan Antoni Alapont i Pérez
Valéncia, 30 de novembre de 2006

A la Regina dels CXXIII Jocs Florals de la Ciutat i
Regne de Valencia, Ilma. Sra. N’Ampar Corell i Orrios
en el dia de la seua Proclamació
La nit se fa propícia a la paraula
brollant d’un cor rendit a la noblea
de vostra magestat, en la grandea
que té la fada eixida d’una faula.
En esta nit que el cor se fa fonema,
vos sou l’embaixadora d’una musa,
donant-li al sentiment la ciència infusa
que inspira l’humiltat d’este poema.
Regina de la fe, pàtria i amor;
el tríptic de la terra valenciana
que a tots els cors patriòtics agermana
davall de la senyera tricolor.
Senyera que se fa signe de pau
al rebre la mirada que en orgull
li donen vostres ulls i que recull
la dignitat del groc, el roig i el blau.
Vós sou nostre deler, que se completa
en eixa cort d’amor, pomell de roses,
a la que li diria tantes coses
que deixa sense veu a este poeta.
Vós sou el curatiu de la ferida
d’un poble que es baralla per ser lliure,
lluitant contracorrent per sobreviure
i despertar la veu que està dormida.
75

Vós sou com el vibrant cant d’una albada
que alegra l’esperit al rompre el dia,
i en eixos ulls, compendi d’alegria,
uniu els sentiments, d’una mirada.
Vós sou la suau brisa que acarona
les flors en que se vist la primavera,
tornant-vos en la dolça mensagera
dels precs de llibertat a la Patrona.
Vós sou en esta nit, digna Regina,
llavor d’identitat dels valencians
lluitant en la paraula, com germans,
sentint com la llavor nos aglutina.
Sou símbol d’una nit de llibertat
on nostra dolça llengua pren altura,
i on vostra magestat nos assegura
que està viva en el cor la dignitat.
Prengau estes paraules com primícia
d’un any que guardareu com un tesor,
acovilant-lo en mim molt dins del cor
com eixe bes del fill fent-se carícia.
Que en esta nit de goig per excelència,
al vore-vos sentada a un tro gloriós,
se fa la veu poema per a vos:
¡la flor més natural que té Valéncia!
76
Manuel Navarro i Navarro
Valéncia, 8 de giner de 2007

ÀLBUM FOTOGRÀFIC
Amparo Corell en el dia de la seua Demanà acompanyada per Mairen Beneyto,
Presidenta del Palau de la Música, Josep Puchades, Secretari General de Lo Rat Penat i
Vicent Xavier Navarro, President dels Jocs Florals.
Dames de la Cort d’Amor en el moment de la seua designació en l’acte de la Demanà
celebrat el dia 30 de novembre de 2006 en la residència de la Baronesa d’Alaquàs: Mª Teresa
Monsonís, Belén Corell, Carla Torres, Mª Jesús Trénor, Leonor Arizón i Beatriz Corell

La nit del 8 de giner de 2007, abans d’eixir cap al Teatre Principal, Amparo Corell en la
seua Cort d’Amor: Mª Teresa Monsonís, Mª Jesús Trénor, Caridad Trénor, Beatriz Corell,
Leonor Arizón, Carla Torres, Belén Corell i Elisa Lasala.

La Regina dels Jocs Florals puja les escales que la conduiran a la naya Real del Teatre Principal
acompanyada pel President de Lo Rat Penat, Enric Esteve i pel Mantenedor de l’acte, Vicent
Garrido. En la primera part de l’acte, la Banda Municipal de Valéncia, dirigida pel professor
Pablo Sánchez Torrella va oferir un concert extraordinari.

Amparo Corell rep la Flor Natural de mans del Poeta Manuel Navarro i Navarro,
guanyador del certamen, en presència del President de Lo Rat Penat, i que la convertix en
Regina dels CXXIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.

El Teatre Principal en peu rep a la Regina dels Jocs Florals en el moment
previ a la seua proclamació.
La Banda Municipal de Valéncia en el seu director Pablo Sánchez Torrella
en un moment de la cerimònia.

Amparo Corell saluda al públic que
omplia el Principal una volta finalisada
la cerimònia.
Amparo Corell, lluint la Flor Natural
i la Venera, abandona la sala del
Principal del braç del President de
la Societat d’Amadors de les Glòries
Valencianes, Enric Esteve.

La Regina dels Jocs Florals en el Mantenedor de l’acte i la Cort d’Amor.
Lo Rat Penat en l’Ofrena de Flors a la Mare de Deu la nit del 18 de març de 2007. La Regina
dels Jocs Florals en la seua Cort d’Amor desfila pel carrer Sant Vicent de camí a la Basílica,
havent segut precedida pel Grup de Danses, Cor Popular i Grup de Cant d’Estil de Lo Rat
Penat, seguida per membres de la Junta de Govern de Lo Rat Penat: Enric Esteve, Josep
Puchades, Mª Ángeles González Gudino, Josep Vicent Navarro i José Fco. Ballester-Olmos.

Amparo Corell Puja les escales del camaril de la Mare de Deu dels Desamparats per a fer la
seua ofrena, seguida del President de Lo Rat Penat.

Batalla de Flors. La Regina dels Jocs
Florals i la seua Cort d’Amor desfilant i
batallant en la seua carrossa el
22 de juliol de 2007.

Te Deum en el monasteri de Santa Maria d’El Puig la vespra del 9 d’Octubre. Amparo Corell
i la seua Cort D’Amor junt en el President dels Jocs Florals, Vicent Xavier Navarro, abans de
celebrar l’ofrena florals a la Patrona del Regne de Valéncia.
Te Deum en el monasteri de Santa Maria d’El Puig. La Regina dels Jocs Florals, Dames de
la Cort d’Amor i Junta de Govern de Lo Rat Penat en la Senyera de la Societat després del Te
Deum que fon cantat pel Cor Popular de Lo Rat Penat. Seguidament se celebrà el tradicional
Sopar de Sant Donís que cada any organisa Lo Rat Penat i que congregà a més de trescentes
persones en el Huerto de Santa María.

9 d’Octubre de 2007. La Senyera de Lo Rat Penat entra en la Sèu de Valéncia per a la
celebració del Te Deum d’acció de gràcies, ocupant el lloc de privilegi a la dreta de l’altar que
li pertoca per ser Lo Rat Penat l’impulsor de la recuperació de la festa commemorativa de la
conquista de Valéncia pel Rei Jaume I.

9 d’Octubre. La Regina dels Jocs Florals i les seues Dames d’Amor portant les borles de la
Senyera de Lo Rat Penat en la processó cívica al seu pas per la plaça de la Reina en el Micalet
de la Sèu al fondo. Darrere la Junta de Govern de Lo Rat Penat encapçalada per seu President,
Enric Esteve.

9 d’Octubre. La Senyera de Lo Rat Penat al seu pas pel carrer la Pau ovacionada pels
valencians, en direcció a l’estàtua equestre del Rei D. Jaume per a realisar la tradicional
ofrena de la corona de llorer. Porta la bandera Lluís Abad.
9 d’Octubre. Amparo Corell sosté la borla de la Senyera en la processó cívica.

ESTE LLIBRE, ESCRIT EN LLENGUA VALENCIANA I
EDITAT PER LO RAT PENAT, S’ACABÀ D’IMPRIMIR EN
L’IMPRENTA MARÍ MONTANYANA DE VALÉNCIA,
EL DIA 9 D’OCTUBRE DE 2007,
FESTIVITAT DE SANT DONÍS I
DIA DE LA PÀTRIA VALENCIANA.
EN L’ANY DEL CXXIX ANIVERSARI DE LA FUNDACIÓ DE LA
SOCIETAT D’AMADORS DE LES GLÒRIES VALENCIANES
I SENT EL SEU PRESIDENT
L’HBLE. SR. ENRIC ESTEVE I MOLLÀ