2,70Mb - Lo Rat Penat

Volguera, ¡sí!, haver dit “Abracadabra”,
i conseguir canviar este planeta,
per més que em done conte que és inútil,
per molt que estranya set per dins me menja.
Volguera haver gojat d’uns privilegis
que escapen de les mans de qui açò pensa,
i en llàgrimes als ulls plore en silenci,
pel dol que ompli el meu cor d’amarga pena.
L’estranya set que a beure me convida
del got de l’esperança que no aplega,
segur que ha d’acabar per ofegar-me,
en mig de l’oceà de la tormenta.
D’eixe oceà del que aigües embravides
al cel del futur pròxim fer s’eleva,
formant ones jagants que dins de l’ànima
del ser humà creant van la tenebra.
Un oceà que angoixa, que fustiga,
en el ferri flagell que dur colpeja,
aportant conviccions desventuroses
d’un present que la fe en el be rossega.
Front l’espectàcul trist d’un món que plora,
davant del llenç pintat a colps de pena,
seguix sentint la set que m’encamina
a beure de l’utòpica promesa.
Aquella que nos fa creure en cels màgics,
quallats del blavós riu que els alimenta
de vida i esperança en un pervindre
que el ser humà, cruelment, patètic trenca.
Utòpica promesa que no arriba
a traspassar eufòrica la meta,
causant el desesper del que ambiciona
que siga sa victòria al fi completa.
44