2,70Mb - Lo Rat Penat

Està esperant-me sempre, sempre, sempre.
Sempre esperant la meua set en home;
la meua força inútil com d’invàlit,
que vol ser important entre les coses.
I yo, sense saber-ho mai, estava
venent la teua mort de llum eterna,
sense un desig d’albades sobre els muscles
ni tindre prop la fe que ab Tu desperta.
Estava com un cactus entre escòria ;
com un desert d’arena sense vida.
Yo estava -no tinc por en confessar-ho-
com quan terra verge de collita.
Va caldre un fet minúscul. Tan a penes
el frec suau d’uns llavis contra uns llavis,
perque s’obrira el cor cansat de llunes
al temps encara viu del teu calvari.
I ara me tens ací, Senyor. No importa
que em veges tot per dins com un inútil;
com una font eixuta; com un pobre
damunt de les espigues, pero l’últim.
No importa descobrir el meu paisage
sense ànima, ni brisa. Tan immòvil
com una estampa viva; com un ferro
estèril de bàtecs i Patrimoni.
No importa declarar la meua culpa;
el meu estar per fòra sense creure
la veu de l’evangeli; la victòria
d’aquells que van morir i et van comprendre.
Ya veus i cóm me pesa esta existència
de marbres, de caigudes i de vicis.
57