2,70Mb - Lo Rat Penat

És el Segle d’Or de les Lletres Valencianes, en exponents que ya he citat, que
es van avançar en més de cent anys al de les Lletres Castellanes, –que va començar
per Garcilaso i Boscán (1526) i va acabar a la mort de Calderón (1681)–, cosa que
prova de manera evident i clara que van ser necessaris molts anys de cultiu previ
de l’idioma valencià per a arribar a fer-lo lliterari.
I va ser l’apoteosis de l’història d’un poble inquiet la celebració del matrimoni
del rei Felip III en l’archiduquesa Margarita d’Àustria, que va arribar des
de Gènova a Vinaròs i des d’allí fins a Valéncia acompanyada per la duquesa de
Gandia, per a celebrar en la nostra Seu les seues bodes, que van ser cantades per
l’immortal Lope de Vega.
En aquells segles, en fi, Valéncia va ser, en l’Europa de les ciutats, cap d’un
Regne, –cap i casal–, per tots conegut i per tants envejat.
Després d’un passat tan brillant va vindre un atre d’ostracisme, vista la decadència
del XVII per no poder resistir el dur colp patit en els albors del XVIII, en
el Decret de Nova Planta del qual enguany es compliran 300 anys. Van ser temps
d’obscurantisme intelectual i de pèrdua de valors identitaris. Asfixiats per un tenaç
centralisme, vam patir en tota la seua cruea les conseqüències de la “desfeta” d’Almansa.
Vam perdre les institucions d’autogovern; vam perdre els nostres Furs, les
nostres lleis; vam perdre, en definitiva la nostra personalitat.
Pero vam sorgir de les cendres enfortits, en ganes de recobrar el temps perdut.
Sí culturalment la Renaixença valenciana en el segle XIX va supondre un glop d’aire
fresc i una esperança, la recuperació del nostre autogovern en 1982, dins de l’unitat
d’Espanya, va significar el triumf d’eixe interés continuat de persones i colectius que
durant vora tres segles va conseguir que el poble valencià no perdera la seua identitat.
Hui Valéncia, la Comunitat Valenciana té gust a dolç. Hem recuperat l’autonomia
política i recreat institucions d’autogovern pròpies; hem format el nostre
propi ordenament jurídic i fins renovat la nostra norma bàsica, l’Estatut, per a
superar, per sempre, eixe desencontre que es percebia entre el vell Estatut de 1982
i la societat potent i avantguardista del segle XXI.
Sí, estem davant d’un nou Segle d’Or valencià, en el qual passat i futur es
conjuren en el present. I d’eixa complicitat han naixcut la Ciutat de les Arts i
31