Número - Atipus

altisonants només han servit perquè
els soviètics mantinguessin llurs
tropes a Afganistan i multipliquessin
les pressions a Àfrica, el Pròxim
Orient i Àsia sud-occidental. En el
sentit invers, la prèdica sobre els
drets humans, dels quals Jimmy
Carter es presenta com ardent defensor,
no han alterat la situació a
les dictadures militars d'Iberoamèrica
ni han creat el més petit escrúpol
en els "gorilles" bolivians. L'última
decisió del parlament israelià,
en la qual declara Jerusalem "capital
eterna i unificada d'Israel", va
venir a corroborar la hipòtesi que els
El "Billygate" pot fer trontollar el partit demòcrata.
demòcrates.nord-americans són incapaços
d'aconseguir que el govern
israelià es captingui amb el mínim
de prudència que exigeix la situació
internacional.
Nacionalisme i liderat
En les actuals circumstàncies, resulta
comprensible que Ronald
Reagan, malgrat el seu passat sectarisme,
no desvetlli a Europa occidental
i la URSS les reaccions adver
ses que haurien estat inevitables en
altres moments. L'exquisit distanciament
amb què Le Monde i The
Guardian, per exemple, han tractat
el candidat republicà a la presidència
només pot interpretar-se com
una conseqüència del desfici de l'opinió
pública europea davant les
incongruències de Jimmy Carter i
els seus principals consellers. Le
Monde, després d'assegurar que
l'èxit de Reagan no significa un
retorn a la guerra freda, ha arribat a
presentar l'aspirant republicà com
l'encarnació d'una "certa idea de
l'energia nacional", que s'identifica
amb la necessitat obscurament sentida
d'un çran esforç de regeneració
i modernització, "si la potència
americana vol retrobar, sota altres
formes, la preeminència que posseïa
després de la guerra". Es clar que
l'Europa occidental, fins en els seus
sectors més il·lustrats, conscients
que les estructures de dependència
no poden canviar-se sense greu risc,
desitjaria un "liderat" nord-americà
fonamentat en la clarividència i la
cooperació. Però la gran frustració
produïda per Carter difícilment podrà
tenir remei amb Reagan, portaveu
d'un partit en el qual es donen
cita l'aïllacionisme i els vells prejudicis
sobre l'Europa decadent i envanida.
Els soviètics, per la seva part, si
hem de jutjar pels comentaris dels
periòdics, comencen a considerar
Ronald Reagan com un mal menor,
encara que el seu programa els sembli
"extremadament reaccionari i
palesament bel·licós". L'evolució
dels comentaristes soviètics, que fa
encara no dos mesos es negaven a
admetre la hipòtesi d'un triomf de
l'aspirant republicà, està en part
condicionada pels resultats de les
enquestes i la desconfiança visceral
que senten per Brzezinski, conseller
especial de Carter en afers de política
exterior. Profundament irritats
per les "represàlies" de la Casa
Blanca —el blat i l'Olimpíada, especialment—
els dirigents del Kremlin
es neguen de moment a qualsevol
concessió que pogués alleujar les
tribulacions de Carter i millorar les
seves perspectives de reelecció.
Les contradiccions dels liberals
En qualsevol cas, l'intent fallit
d'Edward Kennedy, la desastrosa
experiència de Carter i la mediocritat
aclaparadora de Ronald Reagan
contribueixen a donar la impressió
que la classe política nord-americana
no està a l'altura dels temps i li
manquen idees noves per iniciar el
combat contra la crisi, com féu
Franklin D. Roosevelt el 1933. L'alarma
general per l'absència de liderat
augmenta en funció de les responsabilitats
dels Estats Units i el
seu protagonisme insubstituïble en
l'eliquibri mundial.
Els liberals! nord^-americans estan
consternats, però no troben una alternativa
ni poden alliberar-se d'algunes
de les seves contradicions
més òbvies. Així, per exemple, el
New York Times, després d'haver-se
mostrat brutal amb Edward
Kennedy, al qual desqualificà des
del primer moment a causa de l'accident
en què va perdre la vida la
seva secretària, es lamenta ara del
"perfil baix" de la política nordamericana,
i un dels seus principals
comentaristes, James Reston, adverteix
que la política proclamada
per Reagan, en cas d'aplicar-se,
"conduiria a una nova guerra freda,
més perillosa que la primera".
La veritat és que els europeus, si
més no aparentment, es desinteresisen
de la política nord-americana,
com si Carter i Reagan no fossin
altra cosa que les dues cartes d'una
mateixa moneda. Si l'escàndol del
Watergate va suscitar sorpresa,
menys pot comprendre's que les
•/evolucions del dipsòmany Billy Carter,
esdevingut "agent dels països
àrabs", estiguin polaritzant l'atenció
de la campanya electoral, d'una
opinió pública que assistí resignada
al progressiu ensorrament de la política
exterior preconitzada amb tan
escassa fortuna pel cap de la Casa
Blanca. El fet que la bandera de la
regeneració hagi estat aixecada pels
ultraconservadors, per un home tan
vulgar i simplista com Ronald Reagan,
necessàriament ha de contemplar-se
com a símptoma inquietant
d'un futur ple d'ombres. •
25