La - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

Entrevista 10 Dominical Diumenge 27 de febrer de 2011 “ Vaig formar part del Comitè d’Assessora - ment del Centre d’Art per Girona, i vam arribar a aquesta conclusió: cal fomentar els artistes, crear una xarxa pública, arribar a més públic. Això costa un dineral, i no és una feina de resultats immediats. Cal acostar-te al públic. “ CLARA Garí Directora de la Nau Côclea de Camallera La tasca artística no és fàcil, però també té moltes dificultats portar les regnes d’una galeria d’art contemporani, i fer-ho quinze anys. És una prova d’il·lusió i de ganes per fer arribar l’art al gran públic. Parlem amb aquesta empordanesa de cor, que participa en un projecte solidari a l’Índia. A quest estiu farà quinze anys que Clara Garí (Finisterre, 1954) va iniciar l’aventura de la Nau Côclea, a Camallera. Ha estat editora, comissària d’exposicions, organitzadora del festival Música13, i sobretot, algú que promociona l’art actual des de la dinamització i la relació amb els artistes. Des d’aquest mes de març organitzen un curs de tecnologia i creació, que, pel que ens diu, és una eina bàsica per als artistes actuals. Acaba d’arribar de l’Índia; això l’ajuda com a dinamitzadora cultural, o és un viatge personal? Es tracta d’un projecte solidari, d’una residència per a escolars. És una escola petita, que té 32 nens dels pobles d’allà, que sense ella no tindrien oportunitat d’educar-se. Un d’ells, per exemple, viu al mig de la selva. Vaig viure un any allà i em va sortir l’oportunitat de fer això. I hi vaig per coordinar-ho. És una heroïcitat viure de l’art a Girona, o és molt difícil? És impossible! (riu). Sobretot, en segons quines especialitats, com arts plàstiques o teatre. I més amb el panorama actual. Però la prova que no és impossible del tot és que hi ha gent que en viu. Què cal per viure de l’art? Cal passió i donarho tot. Moltes vegades hi ha altres prioritats que tallen o interrompen una carrera artística, com el fet de tenir fills o l’economia. Però sempre pots seguir la teva trajectòria. Porta quinze anys a la Nau Côclea: ha fet publicacions artístiques, ha fet de comissària d’exposicions... La gent hi entén ara més que abans, d’art contemporani? S’ha avançat? Crec que s’ha avançat. Abans era un tipus d’art considerat estrany. Però el nivell de la gent ha pujat. Ara hi ha més propostes i també més públic. En haver-hi més propostes, s’ha de treballar més, i és més difícil cridar l’atenció del públic. Fa quinze anys, hi havia un públic estacional, fos de Barcelona o de països europeus. Ara la situació s’ha normalitzat. I moltes de les galeries d’estiu han tancat. Per què creu que ha passat, això? La gent de fora té altres costums: hi ha més gent a qui li interessa l’art, i potser menys gent que en compra. El turisme de la caseta i l’estiueig ara és més complex. Hi ha una relació més rica amb el territori, que no passava abans. Tenim planter d’artistes contemporanis a Girona? Perquè de realistes tothom més o menys en coneix... Sí. Hi ha molta gent; relacionats amb les noves tecnologies, amb les performances. Hi ha artistes, i una bona part són autoformats. I no només treballen a Girona, treballen pel món. Són gent excel·lent, que en un altre ambient tindria moltes més opcions. Me’n pot citar alguns? Sí, són gent com Job Ramos, d’Olot. L’Olga Sola o Daniel Torrent, un gran il·lustrador, format aquí. Si la situació fos més normalitzada, serien molt més reconeguts. Gent com Jordi Puig, de Lladó. Amb una política cultural com als Estats Units o Alemanya, gent com ells tocarien les campanes. O com l’Ester Baulida. Un Centre d’Art Contemporani ajudaria al sector? Ja n’hi ha, de centres. L’edifici és bàsic, és cert, però són més importants els programes artístics. Jo vaig formar part del Comitè d’Assessorament del Centre d’Art per Girona, i vam arribar a aquesta conclusió: cal fomen tar els artistes, crear una xarxa pública, arribar a més públic. Això costa un dineral, i no és una feina de resultats immediats. Cal acostarte al públic. Ara, la Generalitat ha provocat un daltabaix claríssim en els ajuts artístics. No hi ha diners. Segurament, l’edifici s’acabarà fent, i serà un benefici. Però cal un programa i una educació. Recordo quan vam començar a la Nau Côclea, era una nau de vaques. Un any després, en fer el nou espai, va tenir molt d’è- “El món és creació vital i artística” xit. Em feia ràbia, perquè els programes, les propostes, eren les mateixes. Va estar en una performance fa poc al Museu d’Art de Girona. Aquest és un camí, fer que els museus toquin totes les tecles? Bé, jo vaig assistir de públic, era una performance d’Ester Xargai. Es feia en col·laboració amb la UdG, i és una iniciativa fantàstica. Al canviar de context una activitat, et dirigeixes a un públic diferent. Al març posa en marxa uns cursos de tecnologia per a gent no iniciada; la gent s’engresca amb aquestes iniciatives? Sí. Tots els anys, amb el temps més tranquil, fem cursos de tecnologia i creació. N’hem fet sobre animació per ordinador. Juanka Santa és la persona que ens fa la televisió on-line i els reportatges. És un creador, i ens mostrarà com editar vídeos, dels que pots crear tu amb una càmera domèstica. I com es treballa amb un ordinador portàtil dels que tenim a casa. Ell és poeta, i dóna la visió de l’artista. Ens sorprèn el públic, perquè esperàvem gent jove que comença, i també hi ha artistes adults que volen introduirse en aquest camp. Al juliol farem un taller sobre el paisatge sonor a la platja. El so al litoral TEXT: MOISÈS DE PABLO és molt particular i difícil de gravar. També organitzem el Festival Música13; l’any passat va venir la Paulina Oliveros, una artista de Nova York que és com una mena de dinosaure d’aquesta mena de música. Sense curiositat no hi ha art? Definitivament, i no només art, sinó cap activitat humana. El món és creació vital i artística. Quina és la satisfacció més gran d’aquests anys? La relació amb els artistes. A la vida, t’envoltes de la gent que estimes, i gràcies a aquesta professió, he aconseguit molts amics. Jo visc a la Nau Côclea, i per allà passen molts artistes, que entre els quinze dies i els dos mesos, fan els seus projectes. Tu els ajudes, i veus desplegar les seves il·lusions. És un espectacle al·lucinant. Els acompanyes, i vius una relació molt intensa. Allò més bo que he tingut és la relació tan fèrtil amb els artistes. Vol afegir alguna cosa més? Si una cosa he après amb els anys és no separar l’espai artístic i l’humà. En transmetre al públic un judici estètic, una connexió poètica. L’art ens ensenya la vida. És l’emoció en la seva màxima expressió.
T ractar amb algú com Gustau Carbó Berthold (Barcelona, 1941) suposa, a banda del subtil plaer que acompanya tota trobada d’ordre intel·lectual, l’enorme avantatge –traduït en un menor desgast i amb el consegüent estalvi de temps i energia– de poder passar per alt algunes obvietats en relació amb la caduca distinció entre pintura figurativa i pintura abstracta o, també, poder despatxar amb celeritat tòpics que parlen de la pintura alliberada i perfectament autònoma, fins i tot, del seu mateix artífex. Mantenir aquestes dicotomies artificials no té sentit, es miri la pintura des de l’òptica que es miri. És a dir: mentre que a nivell purament formal, seria necessari reduir qualsevol pintura a un esquema més o menys rígid, més o menys sistemàtic, per intentar descriure les propietats que la defineixen com a tal –tant si es vol fer des d’un punt de vista analític com normatiu–, si hom prescindeix, per contra, del caràcter formal de la pintura –allò que conté objectivament– i intenta endinsarse en el sempre inestable –en tant que pantanós i sovint palúdic– territori del significat, aleshores haurà d’explorar, per força, quins són els mecanismes subjectius que activa l’obra, sigui quina sigui la seva naturalesa i, en darrera instància, valorar quin grau d’importància hi ha jugat (en la configuració del significat) el context que l’ha vist néixer o quin és el grau d’expectatives que acumulen els hipotètics receptors del missatge visual en qüestió. Gustau Carbó Berthold té clar, en aquest sentit, que el fet que una pintura sigui figurativa o abstracta no té massa importància si tenim en compte, per exemple, que pot ser igualment vàlida o invàlida en ambdós casos. Una altra cosa és pretendre que pel sol fet de fer abstracció ja s’han bandejat una sèrie de riscos encapçalats pel de la literalitat: una pintura abstracta pot ser tan literal com qualsevol altra, per exemple, si el seu codi visual se sustenta en recursos tan bàsics com ara el joc geomètric elemental, l’estridència cromàtica –entenent el color com a superfície i vibració–, o la simple acumulació gratuïta de materials. L’em- presa de l’artista, finalment, es redueix a la traducció adequada d’un impuls que rares vegades podrà estar renyit amb el pensament. La llarga trajectòria de Gustau Carbó Berthold –un centenar llarg d’exposicions individuals i més de sis-centes intervencions en mostres col·lectives– també fa que aquest artista nascut a Barcelona però lligat des de sempre a Cadaqués, pugui mirar amb certa condescendència el món de l’art i, de manera molt especial, tot allò referent a un mercat àvid de novetats i manifestament incapaç de transcendir els rígids esquemes que regeixen els seu univers utilitari fet de dades «objectives» i de certeses quantificables: malgrat pertànyer en origen al grup d’artistes plàstics –una altra etiqueta, la de «plàstics», absolutament vetusta– que la crítica catalana dels seixanta es va posar d’acord en anomenar «Nova Figuració» –una crítica que vivia un moment daurat, aleshores, amb noms fonamentals com Cirici Pellicer, Sebastià Gash, Santos Torroella, Rodríguez-Aguilera, Cirlot o Lina Font, entre altres–, la seva recerca ha estat sempre molt personal i, com no podria ser de cap altra manera, ha transitat per moments més o menys influenciats pels corrents artístics internacionals –Bacon va ser importantíssin en els seus inicis– però dirigintse sistemàticament cap a una memòria visual que troba el seu territori més genuí en el Cadaqués de la infància o, per extensió, en els paisatges viscuts al llarg de tota una vida. Justament per això, no és arriscat considerar Gustau Carbó Berthold com una mena de paisatgista que recupera allò visitat després d’una llarga digestió a les profunditats del seu ta- EUDALD CAMPS Demiürg a la caverna Nascut a Barcelona però lligat des de sempre a Cadaqués, Gustau Carbó Berthold té una llarga i reconeguda trajectòria ller: cada obra és una mena de cartografia anímica que intenta resoldre qüestions clau en relació a un univers pictòric que no ha parat de créixer en cap moment. Com si es tractés d’un demiürg replegat a la caverna, restitueix el sentit original de tota ficció gràcies a la seva poè- EUDALD CAMPS EUDALD CAMPS ti ca primigènia feta de pigments purs, aigua i làtex, d’espai i de temps, de llum i memòria, de saviesa madurada a recer de tot allò que pot distreure el viatger que accepti el repte d’endin sar-se, sense prejudicis, pel territori de la pintura. EUDALD CAMPS EUDALD CAMPS EUDALD CAMPS Noms i llocs de l’art a Girona 11 Dominical Diumenge 27 de febrer de 2011 Eudald Camps Crític d’art
Page 1 and 2: Reportatge Els Peralada de Mallorca
Page 3 and 4: Sarrià de Ter; ha superat dos càn
Page 5 and 6: 5 6 un esquiador o esquiadora) han
Page 7 and 8: Joana de Rocabertí Boixadors Coton
Page 9: E l cuiner Santi Santamaria (Sant C
Page 13 and 14: S i disposeu d’un jardí o un ter
Page 15 and 16: Llana i gavardines càlides Les jaq
Page 17 and 18: Novetats Juan Perro: «Río negro»
Page 19 and 20: AUTÈNTIC URBANITA El Nissan Micra
Page 21 and 22: A questa primavera els concessionar
Page 23 and 24: Publicitat 23 Diumenge 27 de febrer

La - Diari de Girona

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?